El país dels crepuscles

By Sebastià Bennassar

Crims, sang i neu en aquest thriller apassionant de Sebastià Bennassar. L'hivern ha arribat a la Vall de Boí i, amb el fred i el gel, arriba també un assassí imparable. El seu modus operandi és sempre el mateix: una església i, dins, cadàvers torturats i destrossats. En Jaume Fuster s'haurà de traslladar a aquest ambient gelat on haurà de seguir les pistes que el portaran a un món ple de supersticions medievals i neu. Bennassar trasllada al lector als passatges més bonics dels Països Catalans, en un homenatge a la novel·la escandinava.-

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: Apr 28, 2022
• ISBN: 9788726985566

Book preview

El país dels crepuscles

Copyright © 2013, 2022 Sebastià Bennassar and SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726985566

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

Per a na Lenita i en Jaume, els meus majors proveïdors de llibres quan eren necessaris

T’agradaria saber com són els pobles d’Amèrica. T’agradaria veure si hi ha rius com el Segre i nens com tu, amb l’àvia i la maleta de cartró, i nens com l’Andreu i el Pere i el Cisco i si els nens com tu i l’Andreu i el Pere i el Cisco juguen a fer cine.

Jaume Fuster

Tarda, sessió contínua, 3,45.

crims.cat

Se’n diu crims.cat i és una nova col·lecció de novel·la criminal en llengua catalana, amb voluntat d’englobar tot tipus d’etiquetes i subgèneres: negre, policíac, espionatge, detectivesc, enigma...

L’empenta, a càrrec de l’editorial Alrevés, ens sembla de prou importància com per prendre’ns seriosament la iniciativa: de moment, sis títols l’any, on es combinaran autors de casa amb noms estrangers europeus de ressò i prestigi que avui són desconeguts en totes les llengües de l’Estat.

Així doncs, volem omplir un gran buit dins del mercat editorial en llengua catalana. Ara que ja és extensament reconegut l’èxit d’aquestes històries dins i fora de les nostres fronteres, calia unir esforços en la nostra llengua per intentar evitar la dispersió editorial que viuen tots els autors que cultiven allò que Raymond Chandler va anomenar «el simple art de matar». Simple o no, hem cregut que era el moment idoni per acontentar totes aquelles veus que reclamen des de fa un grapat d’anys la presència d’una col·lecció nostrada com ho va ser en el seu moment La Cua de Palla.

Per la nostra banda ens proposem —i esperem que no només es quedi en un propòsit— fer la millor de les seleccions i poder oferir-vos un bon catàleg d’autors reunits en una col·lecció que respondrà —això sí— a tots els criteris indispensables que caldria sempre tenir presents: un disseny identificatiu, unes cobertes suggerents, una numeració i, és clar, una tria coherent de títols.

Amb aquestes aspiracions, us convidem a passar pàgina i a començar a llegir. Hi trobareu un tipus de lectura, no ho oblideu, que ha delectat esperits de tota mena i de totes les contrades, i que novament ara podem tornar a fer en la nostra llengua.

A partir d’ara, ja ho sabeu: si voleu llegir novel·la negra en català, llegiu crims.cat!

Dirigida per Àlex Martín Escribà

I

A en Quimet tothom li continuava dient Quimet encara que ja havia passat la seixantena. Tant, que ja era més a prop dels setanta. Era de les poques persones que podia donar gràcies a la crisi econòmica. En Quimet havia pensat que es moriria sense poder passar l’ofici a ningú i que haurien de venir pastors de fora, que ni tan sols coneixien el país, a fer-se càrrec dels ramats que tenia dalt, a muntanya. No eren pas seus, en Quimet no havia tengut mai res seu, però els sentia com a propis. Al cap i a la fi, els amos, vés a saber si a Lleida, o a Barcelona, o a l’altre cap de món, no les veien mai, ni les ovelles ni les vaques. Cada més li pagaven el sou, regularment, i ell feia i desfeia com volia. Només s’havia d’entendre amb els masovers, que s’estaven al Pont de Suert i que també eren uns empleats com ell. Així no havia de passar comptes amb ningú, perquè a ell, això de guardar ovelles ja li anava bé, però de números no en sabia gaire. Havia anat a estudi just fins als sis anys, i després va aprendre les quatre regles amb el capellà del poble, a l’hivern, durant les nits fosques i gèlides. Aquell home, del qual no recordava el nom, era una bona persona que havien desterrat allà dalt perquè en el fons era un roig i no el volien fent misses per Barcelona. A la vall no emprenyaria el bisbe. Pobre home. En Quimet encara recordava a la perfecció com al capellà se li esquerdaven les mans del fred dins aquelles esglésies on sovint les estufes no funcionaven perquè no havia arribat el repartiment del butà, que el camió moltes vegades no podia passar pel mig de la neu, quan més falta feia. El capellà va aprendre la lliçó i al ple de l’estiu feia una bona provisió de butà, per al que pogués passar. En Quimet sempre havia fet de pastor, sol, d’ençà que als vuit anys el pare el va enviar muntanya amunt perquè ell estava malalt i algú havia de fer la feina. Ja no el va veure mai més viu, al pare. Mentre ell era amb les ovelles al voltant dels estanys de Delluí, el pare es moria d’un mal lleig que ningú no havia trobat a temps. En Quimet ni tan sols va arribar a temps d’anar al soterrar. De fet, el pare sempre havia estat una mica estrany i esquerp amb ell, sempre era a muntanya, sempre era lluny de casa. És veritat que quan venia li feia manyagues i li portava banyes d’isard tallades on hi havia tot de figuretes, però no l’havia sentit mai proper. Fins que va deixar l’estudi i va començar a anar a guardar les ovelles amb ell, dalt, als prats. El pare, en aquells dos anys escassos que varen passar junts al bosc, li va ensenyar tot el que sabia de la muntanya: les herbes bones per curar ferides, on trobar menjar per fer bones sopes, a preveure el canvi de temps i les nevades, on eren les bordes on es podia refugiar en cas de maltempstada, com encendre el foc, i a tenir sempre esca i pedrenyal a sobre. Ara en Quimet estava inquiet. Al seu costat hi dormia el nét, un arquitecte de vint-i-set anys a qui la crisi havia empès muntanya amunt, a donar el relleu a l’avi, que li hauria d’ensenyar tot. Entre altres coses a estar inquiet quan al mig de la nit sentís aquells udols. No els havia escoltat mai, però en Quimet sabia perfectament que tendrien problemes si allò continuava. Perquè aquells udols eren els del llop. I no era lluny.

—Quim, desperta.

—Què passa, avi?

—El llop.

—Quin llop?

—Calla i escolta.

Llavors, els dos el varen tornar a sentir. L’udol del llop i, ara sí, la rèplica dels cans esvalotats a les cases de Durro i, fins i tot, a les de Barruera. Les ovelles estaven inquietes. Eren les dues de la matinada i els dos homes sortiren de la borda per anar a trobar l’animal.

—Però avi, que no estaven extingits els llops, al Pirineu?

—Tot torna, fill, tot torna, fins i tot els joves a fer de pastor.

Els dos homes caminaven pel camí que duia a l’ermita de Sant Quirc. La primera nevada de l’any havia estat forta. Hi havia un pam de neu acumulat i això féu que el pas fos més complicat. El pastor gairebé no notava el fred, el seu nét, en canvi, tremolava dins de l’abric amb les tecnologies punteres que emprava per anar a esquiar, en els bons temps, quan la vida era prometença i la muntanya era esbarjo i no treball. Tenia els pèls del clatell eriçats. Però allò no era fred, era por. Els dos homes duien els llums dels frontals encesos. El Quim jove duia a les mans l’escopeta amb la munició per als senglars. En Quimet duia el seu bastó de pastor. Sempre havia dit que no hi havia res més segur que aquella vara de noguer d’un metre i mig amb la qual una vegada, feia més de vint anys, havia partit l’espinada a dos gossos assilvestrats que li havien matat tres ovelles. Confiava en aquella fusta, tot i que no s’havia trobat mai el llop.

Els dos homes arribaren fins a la porta de l’església i allà trobaren la bèstia. Li varen poder veure els ulls i varen veure com abeurava el morro en un bassal de sang que hi havia a l’entrada. El Quim jove va amartellar l’arma i se la va posar a la cara. Era a punt de disparar quan va notar la mà de l’avi que davallava el canó. El llop marxava. De fet, era una lloba i, malgrat la foscor, l’home vell va intuir la corba del ventre que anunciava una llobada de manera imminent. Era quelcom que no comprenia gaire, però ja hi pensaria amb claredat quan es fes de dia i pogués observar bé les marques que havia deixat al terreny. A poc a poc s’anaren esvaint els udols al fons de la vall i els dos Quims arribaren fins a la porta de l’església.

—Per què no has volgut que li disparés, avi?

—Perquè cap animal no ha de morir per les mans d’un home si no és estrictament necessari. I perquè o molt m’equivoco o aquella lloba estava prenyada.

—Amb més motiu l’hauríem de matar.

—Quim, si tornes a dir això et foto muntanya avall fins a la ciutat i aquí no hi tornes, entesos? Som nosaltres, els humans, els que hem d’aprendre a conviure amb la natura. I si el llop torna, deu ser que alguna cosa està començant a canviar i deu fer-ho per a bé. Quants més animals hi hagi i quantes més plantes pròpies ens trobem, molt millor, més sa està el bosc. El llop i l’ós hi han de ser, a casa nostra.

—Està bé, avi, no t’emprenyis, però potser deus ser l’únic pastor que pensa així...

—No és dolent ser l’únic en alguna cosa.

Els dos homes callaren quan arribaren a la porta de l’església. Hi havia les restes del bassal de sang, però no es veia cap resta, cap animal. Fins que miraren cap a dalt. El campanar de Sant Quirc estava coronat per una creu. I d’allà penjava un cap humà que degotava sang i feia el bassal on s’havia abeurat el llop.

II

El monestir de Santa Maria de Lavaix era gairebé per complet sota les aigües gelades del pantà d’Escales. Gelades no és ben bé la paraula, hauríem de dir molt fredes. Encara no havien arribat al seu punt de congelació, si estassin gelades l’excursió de submarinisme arqueològic no hauria tengut cap sentit. Ens vàrem submergir. L’aigua tenia aquella densitat pantanosa que la feia estranya. No davallaríem a gaire profunditat. De fet, la visita aquàtica al que quedava de Santa Maria de Lavaix l’hauríem pogut fer a la perfecció sense les ampolles d’oxigen que dúiem a l’esquena, però com que havíem estat fent submarinisme a diferents indrets del pantà ja no ens venia d’aquí dur una mica de pes suplementari per estar amb comoditat entre les runes medievals de Lavaix.

El millor del submarinisme és el silenci. Allà baix, sota les aigües, només sents els sons distorsionats que arriben des d’un medi que no és el nostre. Desapareixen les converses, els sorolls dels cotxes, s’entra en una densitat pesada acompanyada pels dotze segles d’història d’aquelles pedres que sobreviuen com poden a les envestides dels temps i de les aigües que pugen i baixen en funció d’una climatologia altament variable. Vàrem sortir quinze minuts després, ja no quedava aire a les ampolles i les tres immersions a tan baixa temperatura ens varen deixar el cos al ralentí, sota mínims.

—Què, Jaume?, què t’ha semblat la nostra joia?

—Déu n’hi do, devia ser un monestir immens a l’època.

—I tant, Lavaix ha marcat la història medieval de la contrada, la de la cristianització, la de les conquestes. La majoria de restes que has vist sota les aigües del pantà corresponen a l’església que van manar construir els barons d’Erill a partir del 1140, però llavors el monestir ja tenia gairebé tres segles.

Feia tant de fred mentre tornàvem cap al Pont de Suert amb la zòdiac, que gairebé no em podia concentrar en les paraules que em dia en Miquel, que es veu que gaudia amb la visita turística i explicant tot el que sabia de les seves terres, una actitud que sempre m’ha agradat. En Miquel sempre ho resumia tot amb una frase que hauria d’haver fet fortuna: «Als catalans ens ha faltat ser una potència imperial des del punt de vista cultural». Segons en Miquel, només ens en sortirem com a país el dia que a Suècia tothom es passegi pel metro amb totxos de més de cinc-centes pàgines escrits originalment en català. «Llavors, Jaume, haurem fet tant com els almogàvers.» En Miquel devia ser el mosso d’esquadra més independentista que hi havia al país. I no, no és incompatible ser mosso i voler la llibertat de Catalunya. De fet, algú havia de començar a pensar què passarà el dia després de la independència, quin país tindrem i quin país voldrem. I us asseguro que serà un país on caldrà que hi hagi policia. Així doncs, ja estava bé tenir-ne algun de format i ensinistrat.

Feia tres dies que havia pujat al Pont de Suert per impartir un curset sobre tècniques de recerca criminal als mossos que hi estan desplegats. En realitat, aquesta formació li correspondria als agents de la comissaria de la Seu d’Urgell, responsables de la Regió Policial del Pirineu Occidental, però com que anaven justos de personal, en Miquel Serra, inspector del Pont de Suert, s’ho va manegar per tal que fos jo qui pujàs des de Barcelona per impartir el curs. Em va convèncer amb un grapat d’arguments senzills i pràctics: bon menjar, aire lliure a balquena per als dies lliures, una visita guiada privada a les esglésies romàniques de la Vall de Boí i, sobretot, la possibilitat d’aquella excursió submarina al pantà d’Escales. Tot plegat, com si fossin unes vacances pagades. I les necessitava.

No vaig dir res mentre arribàvem al Pont de Suert. Només esperava la dutxa calenta i el dinar, que segurament tendria un alt poder calòric, per refer-me. Ignorava si el capità Cousteau havia enregistrat mai en temperatures tan baixes, però sí que tenia molt clar que jo no havia fet mai submarinisme en una aigua tan gelada. Allò no tenia res a veure amb les excursions a les Medes o amb els banys a València o a Cabrera.

—Avui vespre nevarà. Serà la primera nevada forta de l’any.

Allò sí que ho vaig sentir a la perfecció.

—Ja ho veuràs, t’encantarà. La vall està més maca que mai quan es cobreix de blanc. A mi, cada any, la primera nevada em provoca una alegria especial, és l’inici de l’hivern, l’estació més meravellosa de l’any i per a nosaltres la més rica.

—Collons, Miquel, si encara no ha començat a nevar i ja fa un fred de l’hòstia.

—Això no és res. El fred de veritat comença després d’haver nevat.

Amb aquelles perspectives climàtiques, l’arròs caldós de bolets i senglar que ens havia preparat la mare d’en Miquel