Sota la volta del cel

By Glòria Peraita

Aventures de bruixes i bandolers a la Catalunya del segle XVII.

A la Catalunya del segle XVII la Joana, una jove del Lluçanès, és l'última descendent d'una nissaga de dones remeieres i llevadores, guardianes de coneixements ancestrals que utilitzen el que la natura els ofereix per guarir. Al mateix temps que coneix l'amor d'un jove bandoler, el Martí, s'ha d'enfrontar a les acusacions de bruixeria llençades sobre ella i la seva mare. Gràcies a l'ajut del Martí aconseguirà fugir i els dos joves iniciaran un periple per diversos pobles del Montseny, enmig de l'epidèmia de cacera de bruixes que va envair Catalunya en aquells anys.

Finalment arribaran a Hostalric, població aparentment lliure de supersticions, on esperen començar una nova vida. Però els coneixements de la Joana i els estranys poders que sembla posseir la faran víctima de les xafarderies de la gent del poble, al temps que les activitats del Martí els enfrontaran al malvat Eudald Comamala, el poderós administrador del vescomtat de Cabrera, que buscarà venjança.

La novel·la vol ser un record i un homenatge a totes les dones executades per bruixeria a Catalunya, especialment les dones jutjades al segle XVII a Sant Feliu Sasserra, població del Lluçanès on es troba el «Centre d'interpretació de la bruixeria de Catalunya» i on se celebra cada any la «Fira de les bruixes» que recorda aquells fets luctuosos. Però no està basada en cap història real, és més aviat una novel·la d'aventures emmarcada en la convulsa Catalunya de l'època, amb camins farcits de bandolers i pobles atemorits pel poder de les suposades bruixes.

• Language: Català
• Publisher: Caligrama
• Release date: Jul 17, 2017
• ISBN: 9788491129172

Glòria Peraita

Glòria Peraita Pascual, nascuda a Barcelona el 20 d'abril de 1963. Llicenciada en matemàtiques per la Universitat de Barcelona. Dedica el temps que li deixa lliure la seva feina de professora de matemàtiques a les seves passions: la lectura, l'escriptura i les passejades per la natura que li serveixen d'inspiració. Sota la volta del cel és la seva primera novel·la.

Book preview

Capítol 1

Principis del segle XVII, Castell d’ Hostalric

El vescomte de Cabrera agonitzava en el seu llit de mort envoltat pels seus homes de confiança, que mussitaven oracions mentre el notari redactava les últimes voluntats. El seu hereu, Arnau de Montcada, un nen de només quatre anys, dormia a la seva cambra aliè als perills que l’envoltaven. Eudald Comamala, un dels homes de l’entorn del vescomte, havia informat el senyor de Monclús del precari estat de salut del seu cosí. Era un jove astut i ambiciós, que havia arribat al castell com ajudant del vell administrador quan aquest s’havia quedat pràcticament cec, i havia sabut guanyar-se la seva confiança fins a fer-se imprescindible. Però en Comamala no en tenia prou amb ser l’administrador del castell, volia assegurar-se el futur servint dos amos i s’havia ofert com a informador a Guillem de Monclús.

Ja feia temps que les disputes per uns territoris a prop de Palautordera enfrontaven els dos nobles, però ara aquestes havien arribat al seu punt àlgid. Aprofitant el moment de debilitat, el de Monclús havia armat un exèrcit d’alguns centenars d’homes, reclutats entre els seus vassalls i els bandolers de la contrada, que en aquests moments es trobava acampat a l’exterior de les muralles d’Hostalric. Els assetjadors no havien atacat, només es mantenien a l’espera dels esdeveniments que tenien lloc dins del castell; tanmateix el seu missatge era molt clar, només Guillem de Monclús podia exercir el paper de senyor del Cabrerès mentre el seu nebot fos menor d’edat. A l’angoixa per la proximitat de la mort, el vescomte afegia la preocupació pel futur del seu únic fill, estava segur que el seu cosí el faria desaparèixer abans que arribés a la majoria d’edat i d’aquesta manera heretaria el títol, el castell i les terres tan cobejades. Hauria d’haver deixat el nen al palau de Blanes, on havia viscut els últims anys, i trobar un lloc on pogués créixer segur, lluny d’intrigues i enfrontaments. Però no s’havia vist amb cor de separar-se del seu primogènit i l’havia dut amb ell a Hostalric, la capital del vescomtat, on volia acabar els seus dies i ser enterrat amb tots els seus avantpassats.

Mentrestant, al poble i a les masies de la rodalia, la gent romania tancada a casa, esperant els esdeveniments. Si, finalment, Guillem de Monclús aconseguia el seu objectiu les coses no canviarien gaire per a ells, haurien de seguir pagant les rendes al nou senyor. Però hi havia algú que no s’havia quedat a casa, la Maria Massana, antiga dida del fill del vescomte, havia convençut el seu marit d’anar a rescatar el petit. La Maria era una dona alta i robusta; la seva figura forta mostrava, sense cap mena de dubte, el seu caràcter enèrgic i el seu bon cor. Havia perdut el seu únic fill acabat de néixer, després d’un embaràs que s’havia fet esperar durant molts anys, al temps que la vescomtessa moria de part en donar a llum el seu primer fill. Aquestes circumstàncies l’havia convertit en la dida del petit Arnau, i aquest havia ocupat en el seu cor el lloc del seu fill mort.

El seu marit, en Pere Massana, era ramader; criava bestiar i posseïa algunes terres veïnes al castell. Era força més baix que la seva dona, de cos rodanxó i caràcter bonàs, i solia complaure-la en tot. Tenia una vida tranquil·la i sense sobresalts, i guardava una única pena en el seu cor: no tenir un hereu a qui deixar el seu patrimoni. Ara tots dos cavalcaven, en el seu cavall més ràpid i fort, fins a un indret del bosc no gaire llunyà al seu mas. La Maria coneixia un passadís soterrani que portava des d’aquest lloc fins a l’interior del castell. Entrà decidida en el túnel amb una llàntia d’oli a la ma, comminant al seu marit a quedar-se a l’altre extrem vigilant el cavall:

—Si no he tornat amb l’Arnau quan les campanes del poble toquin les onze, pots entrar a buscar-me. El passadís va a parar a la cuina, però vigila que no et vegin, amaga’t als racons —digué abans d’entrar a la gola del llop.

Un cop dins, arribà sense dificultat a la cambra del petit. El trobà amagat darrere els cortinatges que cobrien la finestra, observant atemorit a través del vidre l’exercit acampat a l’exterior. L’agafà en braços i sortí de la cambra amb la intenció de tornar per on havia vingut, però aquest cop algú la veié. El majordom del castell, que la coneixia be, endevinà les seves intencions i la feu entrar, discretament, a l’avantcambra del vescomte. El majordom s’acostà al malalt i li parlà a cau d’orella, vigilant que ningú més el sentís, estava segur que algun d’aquells homes havia traït el seu senyor. Aquest obrí els ulls amb prou feines, mussità unes paraules, panteixant, i li lliurà l’anell que duia, amb l’escut d’armes dels Cabrera; ningú se n’adonà. L’home tornà immediatament amb la Maria, i li donà l’anell, recordant-li que ningú podia conèixer la identitat del noi fins que aquest fos prou gran per a reclamar la seva herència. En aquell moment, l’anell i la curiosa marca de naixement en forma de creu, que tots els Cabrera tenien al pit, revelaria sens dubte, el seu veritable origen.

La Maria tornà a sortir del castell a través del passadís, amb el petit en braços. A mig camí trobà el seu marit que ja havia entrat a buscar-la. Cavalcaren fins a casa i, un cop allà, amb l’Arnau dormint tranquil·lament al llit, decidiren el seu futur. A partir d’aquell moment l’Arnau canviaria de nom, es diria Pau com el pare de la Maria. Ella marxaria l’endemà de bon matí per passar unes setmanes amb la seva germana, quan tornés amb el nen explicarien a tothom que era fill d’una cosina seva que s’havia quedat orfe i que, en no tenir-ne de propis, l’havien afillat. Al poble no sospitarien res, ningú havia vist l’Arnau des que era molt petit i, segurament, ell no recordaria res dels seus primers anys d’infantesa. Ja hi hauria temps per explicar-li qui era en realitat.

Poc després el vescomte expirava, en el seu testament s’havia plegat a les exigències del seu cosí amb la intenció d’evitar un bany de sang, Guillem de Monclús administraria el vescomtat mentre el seu fill fos menor d’edat. No havia passat ni una hora des de la seva mort, que un grup d’homes del vescomte sortiren a l’exterior per comunicar la notícia al nou senyor, aquest entrà al castell i es dirigí a la cambra del seu parent per presentar-li els seus respectes. El trobà al llit envoltat de ciris encesos, mentre els homes més importants de la casa resaven oracions per la seva ànima. Trobà a faltar el seu nebot, així que demanà que el despertessin i el portessin davant seu; però el nen no es trobava a la seva cambra, segurament s’havia amagat en algun lloc del castell. El buscaren per tot arreu, preguntaren a les criades, que s’havien refugiat al celler. Ningú l’havia vist des de feia hores. El de Monclús, visiblement contrariat, comunicà a tots que, des d’aquell moment, ell era el senyor del castell. Ell administraria les terres del vescomtat fins que el seu nebot aparegués, i fos prou gran per ocupar el seu lloc.

Capítol 2

Quinze anys després, en algun lloc del Lluçanès

L’home muntà a cavall, tres dones l’observaven dretes a la vora del camí, es dirigí a la més jove:

—Joana, quan torni, haurà arribat el dia de la teva iniciació. Estigues preparada.

I sense esperar resposta, esperonà el cavall i sortí galopant entre un núvol de pols. Les tres dones agafaren els seus cistells i s’endinsaren al bosc. Les dues més grans comentaven amb excitació els propers esdeveniments, mentre la més jove es mantenia en silenci.

—Joana, per què estàs tan callada? que no et fa il·lusió? —preguntà la Felipa—. Aquesta filla teva no obre mai la boca.

—Deixa-la estar, són els nervis, no es veritat filla? —contestà la Caterina mirant-la dolçament.

Les dones continuaren caminant, de tant en tant s’aturaven i plegaven alguna herba o fruita i la posaven al cistell. Mentrestant anaven parlant del Mestre, així era com es feia dir aquell home. Ningú sabia qui era en realitat, ni d’on venia. Apareixia inesperadament i de la mateixa manera desapareixia. La gent del poble l’admirava i el temia al mateix temps. A més d’un l’havia curat d’alguna malaltia de forma gairebé miraculosa, mentre d’altres atribuïen les seves desgràcies a les seves males arts. Coneixia tot tipus de remeis i pocions, que llegia en llibres antics i polsegosos, escrits en llengües ja oblidades. Era alt i vestia sempre de negre, els seus cabells llargs i llisos, del color de l’ala d’un corb, emmarcaven un rostre pàl·lid i uns ulls com brases, que causaven terror quan els clavava en qui tingués la desgràcia d’enfrontar-se amb ell. Tanmateix, quan miraven la Joana ho feien de forma amable, un xic irònica. Cada cop que venia s’allotjava a la cova, les dones l’havien arranjat amb un jaç, un bon foc i uns quants mobles. Ell hi col·locava els seus llibres i pergamins i uns quants pots i ampolles de vidre plenes de substàncies desconegudes. També dibuixava a les parets símbols màgics amb la fi de protegir l’ indret.

Havia ensenyat la Joana a llegir i escriure, i també aritmètica, curiosament això era el que se li donava millor, per aquest motiu acostumava a dir-li que tenia la intel·ligència d’un home. Ella no estava gaire d’acord amb aquesta opinió, ja que coneixia molts homes curts de gambals i en canvi la seva mare era una dona molt llesta. També li havia ensenyat els cicles de la lluna, i els estels i els planetes que es podien veure en cada estació. Ell podia predir els eclipsis i llegir el futur en el cel nocturn; encara que la seva mare no hi confiava gaire en aquestes prediccions, sí que li va explicar la importància de la lluna i el pas de les estacions per saber quin era el millor moment per recollir cada herba i extreure’n totes les seves propietats. Ella no era capaç de llegir cap llibre però coneixia el nom de totes les plantes i arbres que creixien al bosc, i sabia com utilitzar les fulles, les flors, les arrels o l’escorça per guarir tota mena de mals. També sabia curar ferides sense que s’infectessin, recompondre els ossos trencats i ajudar en els parts, tant de les persones com del bestiar. La Joana l’acompanyava des que era petita i la veia treballar; havia aprés molt, però el Mestre li deia que encara li faltava molt per aprendre. El seu do extraordinari i la seva intel·ligència la convertirien, amb el pas del temps, en la bruixa més poderosa que s’havia vist mai al Lluçanès.

N’estava farta de sentir parlar del seu suposat do! A ella no li semblava pas tant extraordinari. Des que tenia us de raó que podia parlar amb els animals, podia entendre’ls i ells a ella. Alguns s’havien convertit en els seus amics després que els hagués ajudat a fugir d’un caçador o els hagués curat alguna ferida. Entre tots n’hi havia un que, gairebé mai, s’allunyava d’ ella, un corb al qual havia curat un ala trencada, després de lliurar-lo del parany on havia quedat atrapat. Fins i tot li havia posat nom, Ombra. L’ocellot sempre volava en cercles pel damunt del lloc on ella es trobava, i grallava si s’ensumava un perill o volia comunicar-li qualsevol novetat que hi hagués al bosc.

Finalment havia arribat el moment, el solstici d’estiu, la lluna plena i una estranya conjunció de planetes marcarien el dia de la seva iniciació. La primavera, en el seu punt àlgid, feia que totes les plantes brotessin vigorosament i els animals s’afanyessin a buscar parella i un lloc adient per procrear. L’energia que emanava de tots els essers vius s’havia encomanat a les dues dones grans, que xerrotejaven excitades sobre el ritual que tindria lloc molt aviat, però la protagonista de l’esdeveniment tenia el cap en un altre lloc. Observava l’Ombra, que sobrevolava el lloc grallant com si estigués posseït, deia que hi havia morts al bosc.

Les tres dones s’endinsaren en l’alzinar que creixia vora el camí de Ripoll. Aviat s’adonaren que hi havia alguna cosa diferent dels altres dies, els ocells havien emmudit i dins del bosc regnava un silenci pesant i anguniós, només sentien la remor sorda de les seves passes entre els matolls. Continuaren caminant atemorides, una a tocar de l’altra, fins que divisaren, entre el brancatge, les cames d’uns quants homes, que penjaven dels arbres.

—Bandolers! —exclamà la Felipa.

—Pobrets! —contestà la Caterina senyant-se, mentre la seva filla restava al costat seu, muda i horroritzada.

—Què vols! Si et dediques a aquest negoci ja saps el que et pot passar...

La Caterina i la Joana miraven els morts amb llàstima, en coneixien alguns, eren de la comarca.

—Mare! —xisclà la Joana— És el Jaumet de cal Muntanyola, jugàvem junts de petits!

—Què vols filla, era el quart dels germans. Quan el pare va morir, va marxar de casa perquè no s’avenia amb l’hereu. Un camperol sense terres...

—Doncs aquest sí que en tenia de terres —intervingué la Felipa, mirant un altre dels morts—. És el Benet del mas Casanova.

—Aquelles terres són molt pobres i no donen per alimentar sis boques —contestà la Caterina que havia ajudat en el parts de tots els fills del Benet.

—I aquest és en Palmerola, el cap de la quadrilla —continuà la Felipa—. Va matar els bous del Pere Oliva, el lloctinent del Lluçanès, i va tallar molts ceps de la seva vinya. Des de llavors que se la tenia jurada.

—I per què va fer això en Palmerola?

—Ves a saber —contestà encongint-se d’espatlles—. Diuen que treballava a sou del baró, que està barallat amb el lloctinent.

—Els nobles fan servir els bandolers de peons per a les seves disputes i quan fan nosa els pengen d’un arbre —sospirà la Caterina.

—Però no han mort penjats, tenen la roba tacada de sang —observà la Joana—. Així per què els han penjat aquí?

—Perquè els vegi la gent que passa pel camí i serveixin d’escarment.

Les partides de bandolers actuaven des de feia anys per tot el principat, al llarg dels camins rals. Podien estar formades per uns quants homes o per uns centenars. Ni els soldats enviats per la corona, davant les continues súpliques del virrei, ni els guàrdies contractats pels nobles podien acabar amb ells; les seves files es nodrien de la misèria i la desesperació. Les continues disputes entre nobles de diferents bàndols, en les quals participaven també eclesiàstics, petits propietaris o comerciants van convertir Catalunya, a principis del segle XVII, en un territori ingovernable per a la corona. En ocasions, una partida d’un bandoler famós, com Rocaguinarda o Serrallonga, podia reunir un grup de dos cents o tres cents homes i atacar un castell o, fins i tot, posar setge a una ciutat; però la major part del temps, formaven petites quadrilles que atacaven els carros que recorrien els camins rals, robant mercaderies o diners.

De cop, la Felipa tragué un ganivet esmolat d’entremig de les seves robes i s’atansà a un d’ells.

—Què fas?—xisclaren mare i filla alhora.

—Que no sabeu el poder que tenen els òrgans d’un penjat? Es poden fer tota mena de conjurs molt poderosos.

—Que t’has begut l’enteniment? —contestà la Caterina indignada.

A la Joana sempre la sorprenia la fredor i aparent manca de sentiments de la Felipa. No entenia perquè la seva mare es deixava arrossegar tant per ella, aquesta amistat, algun dia, li portaria problemes. S’acostà a la seva mare i li parlà a cau d’orella:

—És boja! No deixis que ho faci!

—Felipa, no pots fer això. Aviat vindran a enterrar els morts i veuran el que ha passat, i a qui et penses que donaran la culpa?

—No els enterraran de seguida. Abans, vindran uns quants ocellots, com aquell que ens mira des d’aquella branca, i faran la seva feina —contestà la Felipa assenyalant l’Ombra que semblava escoltar-les, inclinant el cap d’una forma força curiosa—. Quan acabin, ningú s’adonarà que a un li falta el cor o el fetge.

La Joana mirà l’ocell, que semblava esperar-la per comunicar-li un altra novetat, quan s’hagués desfet de les dues dones. La Caterina agafà pel braç la Felipa i, intentant convèncer-la, li digué:

—Han passat moltes coses al poble els últims mesos. Les tempestes que han malmès la collita de blat, la malaltia que gairebé acaba amb tots els xais i la mort de l’hereu del Cal Badia —la Caterina sospirà, ella mateixa havia fet de llevadora en el part. Tot havia anat molt bé, era un nen sa i robust, però uns dies després, inexplicablement, el van trobar mort al seu bressol.

—Tens raó —rondinà la Felipa amagant el ganivet—, al final sempre ens acaben donant la culpa de tot a nosaltres.

Un tro llunyà trencà el silenci del bosc. Les dues dones tingueren un sobresalt i, ràpidament, agafaren els cistells i s’apressaren en direcció al poble. La Joana es quedà enrere.

—Que no vens? Està a punt de ploure.

—M’he deixat una cosa a la cova —contestà ella dissimulant.

—Ja hi tornaràs demà. La tardor passada vas estar molt malalta després de mullar-te amb la pluja —recordà la seva mare preocupada.

—No t’amoïnis. Si plou, em quedaré a la cova fins que escampi.

La Caterina no es decidia a marxar, però la Felipa l’arrossegà pel