La vengança de la Vall Fosca

By Carles Mentuy

Una rivalitat familiar que arrossegarà tota una vall en una venjança punyent, sagnant i criminal. En Gerard és un mosso d'esquadra que té una vida tranquil·la a Barcelona, però aquesta es truncarà quan es traslladat a la Pobleta de Bellveí, un poblet petit dels Pirineus, on haurà de resoldre un crim. Però la vida de la ciutat no s'assembla massa en el món rural i aviat en Gerard descobrirà que entre arbres, vaques i prats s'amaguen secrets molt foscos.-

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: Dec 29, 2021
• ISBN: 9788726983425

Book preview

La vengança de la Vall Fosca

Copyright © 2016, 2021 Carles Mentuy and SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726983425

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

Als meus pares,

sens dubte els millors del món

1

Encara que el gener fos un dels més glaçats que recordava, com cada matí a les set ben puntual, en Rosendo de casa Riot de la Pobleta de Bellveí, surt de casa seva per anar a fer un cafè al bar Cal Felip. A en Rosendo, que havia viscut tota la vida a la Vall Fosca, li encantava aixecar-se d’hora quan el poble encara estava fosc i en un silenci quasi sepulcral. Quan arribava al bar, semblava que obrís les portes només per a ell. Cada dia, com si es tractés d’un ritual, es trobava en Roc, un repartidor de diaris que pujava des de la Pobla de Segur. Després de saludar-lo, li agafava els diaris i els entrava ell mateix al bar. Llavors, agafava La Vanguardia, i mirava la mestressa de la casa de reüll mentre li deia un «Bon dia, maquíssima» amb un somriure d’orella a orella. Ella ja sabia perfectament que li havia de posar un cigaló curt de cafè i llarg de conyac.

La mestressa de Cal Felip, la Rosalia, feia anys que veia en Rosendo cada matí a aquella hora. Li resultava entranyable aquella mania que tenia de voler ser el primer client del bar de llegir La Vanguardia. Suposava que ho volia fer per no perdre’s cap notícia, per evitar que algú l’hagués arrancada. Així podria palpar amb les seves mans les pàgines del diari verges, sense arrugar i amb l’olor d’impremta. En Rosendo també aprofitava per intentar fer els mots encreuats, que sempre estaven a punt d’estrenar. Així podia matar el temps abans d’anar a veure el bestiar.

Aquell dia quan surt al carrer, intenta assaborir l’olor d’hivern i diferenciar-la de la de les altres estacions. Pot percebre un perfum de fred mesclat amb una barreja d’estufes de llenya, i tot amb un punt d’aromes del bosc que l’envaeixen mentre algun pardal el distreu amb el seu vol. Els fanals es veuen tímidament entre la broma que s’alça pels carrers i en Rosendo té un pressentiment. Aquell dia sembla diferent dels altres. Ell es deixava emportar sovint pel seu inconscient, tot i que no creu en bruixeries, ni endevins, ni cap cosa similar. Però el que li ha passat força vegades és que en pensar en alguna persona que fa temps que no veia, immediatament se la trobava al cap de pocs dies. Per això sempre deia que si pensaves en alguna persona de qui feia temps que no sabies res, el que havies de fer era començar a pensar quan i on te la trobaries.

Després de baixar tot el carrer Major veu en Roc, el repartidor de diaris. Aquell dia no té cap somriure de bon dia i l’únic que fa és allargar-li els diaris amb un posat tens i sense creuar cap paraula. En Rosendo entra a Cal Felip i li diu el «Bon dia, maquíssima!» a la Rosalia. Potser aquell dia, amb la son que té, hauria de fer un segon cigaló per afavorir el despertar. Immediatament obre La Vanguardia per les pàgines centrals de color salmó on hi ha els mots encreuats i... Tot i ser la primera Vanguardia del dia... Tot i que l’acaba de transportar en Roc des de la Pobla de Segur, hores després que l’haguessin imprès a Barcelona... Tot i que les lletres encara estan intentant acabar d’ordenar-se, després de sortir de la redacció, per tal que el primer lector del dia les pugui entendre... Aquell dia, els mots encreuats ja tenen tres paraules escrites amb estilogràfica.

El missatge és clar i concís.

En Rosendo s’aixeca i sense prendre’s el cafè ni acomiadar-se, surt amb pas accelerat del bar.

2

La Vall Fosca, situada al nord de la comarca del Pallars Jussà, és un paradís de paisatges que acompanyen el viatger a una zona de llacs d’alta muntanya i pics propers als tres mil metres; és la porta sud d’entrada al Parc Natural d’Aigüestortes. El petit riu Flamisell discorre entre les seves altes muntanyes a banda i banda i crea una vall estreta i profunda. Per això el sol s’hi pon molt aviat, fins i tot els dies llargs de l’any. Aquesta falta de llum solar és l’origen del seu nom. A la Vall s’hi accedeix per una petita carretera que puja des de la Pobla de Segur. Després de passar per Senterada, el primer trencall d’un poble de la Vall et porta a Estavill. A continuació, et vas trobant múltiples poblets fins a arribar a l’últim poble de la Vall, Capdella, situat a 1.420 metres d’altitud. La resta de pobles de la Vall són la Pobleta de Bellveí, Envall, Antist, Castell-Estaó, Beranui, la Plana de Montros, Astell, Oveix, Aguiró, Paüls, Pobellà, Mont-ros, Molinos, la Torre de Capdella, Aiguabella, Espui i la Central de Capdella.

En Rosendo feia anys que era un dels pagesos amb més força de la Vall Fosca. I ser d’una casa forta a la Vall es contava, com sempre s’havia fet, segons els caps de bestiar de què disposaves. Semblava estrany, però la gent de la zona sabia perfectament el nombre de vaques que tenien totes les cases. De fet, segur que qualsevol seria capaç de recitar-ho de memòria. Així mateix, cada casa tenia les seves vaques marcades d’una manera. Per exemple, les d’en Rosendo duien una D a la cuixa, les de casa Mairà d’Estavill duien una punta d’orella tallada, les de casa Xurrac una X ben gran, i així fins a una trentena de senyals diferents.

Aquests signes havien marcat la vida de les vaques i també la de molta gent de la Vall. Sobretot perquè si mai es produïa un assassinat entre famílies, els tatuatges per identificar quina casa l’havia dut a terme eren els mateixos que lluïen el seu bestiar. Així no quedava dubte de qui era l’atacant. Així mateix succeí amb els assassinats de l’anomenada Venjança de la Vall Fosca l’any 1989. Nou persones van morir en una greu rebel•lió entre cases per obtenir el control de la Vall. Aquell episodi fou desencadenat per la mort d’en Pepe de casa Xurrac de Capdella, el poble més alt de la Vall. Ell era en aquells moments el Gran Cap, títol que havia heretat del seu pare 30 anys abans. Aquest rang li atorgava poder absolut. Podia fer i desfer ben bé el que volgués, com si fos indestructible i quasi immortal. Però aquell dia, després de l’atac que va rebre, es va demostrar que tot cos és vulnerable, fins i tot el del temut Pepe.

Com la resta de Gran Caps, havia viscut la seva infantesa en el més gran dels anonimats per evitar estar fitxat per la Guàrdia Civil. Així podia exercir el seu poder sense la pressió que el reconeguessin. Era tot un misteri intentar saber si havia viscut a la Vall o a fora, fins i tot a l’estranger. El que era clar però, era que de ben petit havia rebut l’educació necessària pensant que algun dia ocuparia el tro. En Pepe havia sabut menar amb mà de ferro el seu clan, assolint uns ingressos que en pocs anys havien triplicat els que havia obtingut el seu propi pare. Això havia fet que a la Vall tots anéssin a l’una i l’obediència al Gran Cap era total.

El misteri de la seva identitat va fer que les autoritats no poguessin identificar-ne el cos. L’havien trobat al marge d’una carretera entrant a la Plana de Mont-ros al bell mig de la Vall. Duia una T marcada a l’esquena amb una navalla. Aquest senyal corresponia clarament a la casa de la Maria, més concretament a la Sopes d’Antist. Tot i la identificació de la casa, a priori no es podia confirmar qui era el difunt i qui l’assassí. Després de mesos d’investigació, van concloure que no tenia ni carnet d’identitat, ni cap tipus de documentació que seguís algun fil argumentat per tal de poder reconstruir la seva vida. En conclusió, era un indocumentat en tota regla, un dels invisibles de la Vall.

Poc s’ho havia de creure el Joan de casa Freixes de la Plana que la persona que havia trobat morta aquell dia era el Gran Cap. Ni ell mateix, que havia viscut a la Plana tota la vida, l’havia reconegut, tal com explicava amb cara d’espantat a la televisió:

—I què havia de saber, pobre de mi! Jo pensava que era un turista de Barcelona. Un d’aquests que pugen els caps de setmana per anar amunt i avall per les muntanyes. En Pepe no l’havia vist pas mai, jo! Ni jo ni ningú! L’únic que sabíem d’ell era la por que ens feia a tots!

Temut per tothom per la seva crueltat amb les cases rivals, en Pepe havia estat capaç de controlar, des del seu anonimat, les grans influències econòmiques que generava la Vall. Això incloïa la multitud de negocis que havien anat obrint les famílies arreu del món. Segons els experts del tema, les famílies de la Vall havien començat les seves fortunes fent de comerciants a principis de segle. Primer ho havien iniciat amb material robat de les obres de construcció de les centrals hidroelèctriques de la Cabdella. Però anys després, ja s’havien fet un lloc entre els contrabandistes mundials més importants, sobretot durant la Segona Guerra Mundial on varen proveir alguns dels exèrcits europeus. Després, continuant aquest camí, havien aconseguit diversificarse cap a altres tipus de negocis.

Per la Guàrdia Civil, aquella troballa havia estat un bon tros de sort, perquè feia molts anys que anaven darrere d’aquell personatge malèvol. El consideraven un dels homes més buscats del país, tot i no saber quin aspecte físic tenia. Durant aquells dies, se succeïen les entrevistes als protagonistes de l’escena. En un programa estatal, havien entrevistat un jove agent de les forces de seguretat que es feia anomenar Sanchez. Era membre de la caserna de la Guàrdia Civil de la Pobla de Segur i segons comentava feia poc que l’havien destinat a la zona. Durant el programa, especificava que a la Vall s’hi respirava molt de respecte i temor vers aquesta figura que havien trobat morta. També explicava que li havia impactat com la majoria dels habitants seguien un codi de silenci i d’honor que els impedia d’explicar res sobre les activitats de les seves famílies. I per últim se sorprenia que si eren tan rics i tenien tants negocis, ell de moment no hagués vist ni un petit senyal d’opulència.

Setmanes després de la mort, es desencadenaren una ronda d’assassinats que van ascendir al terrible número de nou. D’ells, quatre duien una X en alguna part del cos, el signe de la casa Xurrac de Capdella, que segurament devia correspondre a l’assassinat del seu patriarca. Una altres quatre portaven l’orella dreta tallada, signe de la casa Mairà d’Estavill, que era una de les nissagues més fortes de la Vall i rivals directes dels Xurrac. Tots els cadàvers, menys un, eren dels invisibles. És a dir, gent de la qual la Guàrdia Civil no en tenia. dades. No en sabia res.

Al cap de dos mesos de la mort d’en Pepe es va publicar a La Mañana, un comunicat de la família Xurrac en què reconeixia la mort del que havia estat el Gran Cap, en Pepe. A més, donava per tancada la guerra per afavorir la continuació dels negocis de la Vall i mantenir una bona relació entre totes les famílies. Per últim, reconeixien en Marc de casa Mairà d’Estavill com a nou Gran Cap.

La Guàrdia Civil va respirar tranquil•la perquè, tot i que no tenia ni idea de qui era aquest tal Marc, semblava que potser tornava la pau a la Vall i s’aturaven aquelles matances descontrolades. Per altra banda, havien descobert quina era la identitat de l’assassinat més rellevant... I van quedar-se glaçats en assabentar-se que era, ni més ni menys, el Gran Cap! Durant els primers dies s’havien resistit a donar credibilitat a la carta, però a poc a poc van haver d’anar-ho assimilant, perquè, de fet, no havien trobat cap teoria millor. Ara que semblava resolt l’únic assassinat, quedava encara la part més difícil: saber qui eren els responsables de la resta de morts i continuar investigant per poder identificar el nou Gran Cap. El problema principal, que els duia de corcoll, era un dels senyals trobats en les víctimes. Es tractava de la T a l’esquena amb què havia aparegut en Pepe. Era un signe de la casa de Maria. De la Sopes d’Antist, coneguda arreu de la Vall pel seu mal geni i a qui tothom considerava culpable de l’inici de la guerra. La Sopes, però, havia desaparegut de la capa de la terra. Hi havia qui deia que l’havien vista per Galícia, d’altres per Andalusia, però totes les informacions no eren més que rumors amb poca consistència. Cada dia que passava, el rumor s’anava fent més gran, perquè fins i tot hi havia qui deia que ja era ben morta. Com era sabut a la Vall: «Quan una frase entra pel sud, significa una cosa, i a mesura que va avançant pels pobles de la Vall, va agafant un significat ben diferent. Potser comença pel primer poble de la carretera, Senterada, amb un vell que ha caigut amb un blau a la cama. I quan arriba a l’últim poble de la Vall, que és Capdella, el vell ja està ingressat a l’hospital de Tremp esperant la mort».

Tot plegat feia engrandint la llegenda i misteris de les famílies de la Vall. I alhora incrementava el nombre de preguntes amb què haurien de conviure el seus habitants.

3

Sona el despertador. Són les 12 del matí del 24 de juliol de 1999.

—Hòstia, quina ressaca que tinc! —diu en Jordi.

Això de celebrar l’ingrés als Mossos d’Esquadra d’en Gerard l’ha deixat ben estabornit. Però és el seu amic de tota la vida, i no li podia fallar en aquell dia senyalat. La nit anterior havien sopat al Guixot, on deien que feien els millors entrepans i creps del Raval. Per adobar-ho, van ruixar el sopar amb un parell d’ampolles de Raimat a què havia convidat en Gerard. I com ha resultat, la nit es torçà amb algun ubata de més. Així que la fantàstica parella va acabar tirant uns «trastets» a qualsevol noia que es mogués per la sala La Paloma. Llàstima, però, que no hi hagués encert en cap dels intents.

«Calia que ho celebréssim tant? Suposo que sí» es pregunta i respon a ell mateix en Jordi. Sobretot si té en compte que en Gerard, sent poc estudiós com és, ja podia assegurar tindria un contracte de feina fix. Ara seria un dels flamants Mossos del nou cos de policia de Catalunya. Passaria a cobrar un bon sou i tindria possibilitats de prosperar. En Jordi encara recorda la quantitat de professors de l’escola que no havien donat ni un duro per ell. I ara segur que al•lucinarien en veure que les coses li havien anat força bé.

En Jordi, en canvi, continua amb la seva carrera d’econòmiques a la Universitat Pompeu Fabra. Als seus 21 anys ja fa tercer i creu que ha encertat força amb la carrera que ha estudiat. No és del tot difícil, sobretot tenint en compte que és un bon estudiant, i les matèries li semblen bastant interessants. A més, els estudis li deixen gaudir de la seva vida extraescolar i pot complir una de les seves grans passions: anar al gimnàs a esculpir el seu cos musculós. Potser algun dia aconseguiria que la seva esquena multipliqués per tres les de la resta dels mortals.

Els pares d’en Jordi l’havien deixat orfe al cap de poc temps de néixer. Per això sempre ha viscut amb la seva tieta Marta, en un pis dels Núñez i Navarro al carrer Entença amb Tarradellas. La tieta ha estat per al Jordi com una mare. Però de les de molt bon rotllo, segons deia ell. Sobretot si ho compara amb la resta de pares dels seus companys de l’escola. La Marta és molt guapa, segons tothom que la coneix. Té uns ulls grossos amb un color entre verd i marró, que il•luminaven a qualsevol persona que li creués la mirada. A més, el seu cabell llis i ben negre, la pell morena i tot acompanyat per un vestuari a l’última moda, feia que no passés desapercebuda allà on anava. Sempre és a la feina, al matí, al vespre, a la nit, per festes... Sempre, sempre! És l’única cosa que en Jordi no entén d’ella, però li ho respecta. Treballa en un banc d’inversió, una d’aquestes empreses on tothom va molt mudat i viatja pel món per ajudar a invertir a la gent que té molts diners. Sona molt fashion però vist el nivell de feina que s’ha de suportar, a ell no li sembla gens atractiu.

En Jordi no sap gran cosa dels seus pares, si bé la Marta sempre s’havia referit a ells com a unes grans persones. El seu pare havia estat un gran empresari dels transports marítims, però que segons la seva tieta, abans de morir s’havia arruïnat. Actualment ja no tenien res que els vingués d’ells, fins i tot vivien de lloguer. Els dos havien mort en un incendi del seu pis. En Jordi intentava no parlar d’aquest tema amb la seva tieta, perquè veia que es posava en un posat esquerp i no obtenia grans respostes a les seves sinceres preguntes. De cop torna a sonar el despertador. «Bufff! Però si són les vuit del vespre! Com pot ser? Si sembla que faci deu minuts que eren les dotze!» En Jordi havia quedat per anar a dinar amb la meva amiga Mònica i els efectes de tant d’alcohol li han fet perdre la consciència del temps.

S’aixeca i l’únic que pot fer aquell dia és trucar ben ràpidament a la Mònica per demanar-li disculpes, dutxar-se i anar a sopar alguna cosa a algun bar de la vora. Després d’haver fet la pertinent trucada de disculpes i dutxar-se, aprofita per posar la rentadora. La roba, tot i que l’ha deixat tirada al balcó durant tot el dia, encara no s’ha desprès de l’olor de fum i de festa. Una vegada vestit amb qualsevol cosa, surt a l’aire lliure. Enfila avinguda Tarradellas avall, i entra al bar Míster Desayunos. «Quin gran nom que té aquest bar per ara anar-hi a l’hora de sopar» pensa en Jordi.

Després de passar-se anys buscant les novetats culinàries i més modernes arreu de Barcelona, resulta que ha descobert un bar boníssim. És petit, amb cuina de tota la vida, i està situat just al costat de casa seva. El local està regentat per uns gallecs ben simpàtics que el tracten com un fill. I el que encara és millor, elaboren uns entrepans que fan embogir a qualsevol, tant per bons com per grans. Així que ara mateix, és el millor menú possible per intentar alçar els ànims, després d’aquella nit de festa. Entra al bar i aprofita per saludar els dos amos gallecs que ja li endevinen la cara de festa.

—Hoy ya veo que en vez de una cerveza te tendré que poner un agua con gas a ver si te despejas un poco, porque con estos ojos hijo mío... —en Jordi afirma amb un somriure i aprofita per demanar un entrepà de bacó amb formatge i una bossa de patates.

Mentrestant, també saluda a dos personatges que segons creia no devien treballar mai. Sempre i a tota hora estaven asseguts a la barra del bar, això sí, amb una canya al davant i fumant-se una farieta. Semblaven ben bé sortits de la pel•lícula El Gordo i el Flaco. Es deien Tito i Nico, quasi rima i tot, i al Jordi li queien ben simpàtics. Surt a fora a la terrassa, i després d’esperar una estona, per fi comença a ingerir algun sòlid. Però no és qualsevol cosa; aquell bacó amb formatge té més aspecte de barra de quart que d’entrepà. El troba deliciós i li encanta que estigui sucat amb tomàquet. En aquell moment sona el mòbil. És en Gerard.

—Bona nit!

—Però què diu el flamant mosso? T’has recuperat de la farra d’ahir? Ja truques per posar-me a la garjola? Jo estic ben destrossat ara mateix! Semblo una ànima amb pena.

—Però què dius! Jo he hagut de ser a les nou del matí a l’acadèmia de Mossos i porto una empanada que ni t’ho imagines. Però atenció, avui m’han dit on m’han destacat i aniré a la comissaria de la Pobla de Segur! Quina mala sort tio... No puc creure que m’hagi tocat.

—Però per què ho dius?

—Home, ja saps que la muntanya m’agrada ben poc! A més, ara just comença el desplegament de Mossos! No com aquí a Barcelona! Per la qual cosa hauré d’anar a fer el traspàs amb la Guàrdia Civil perquè ens ho expliquin tot, i així organitzar l’apertura de la comissaria. Segur que tindrem una feinada de por!

—No n’hi ha per tant!

—I també m’han dit que demà mateix he de pujar cap allà! I ara mateix... estic mort! No m’aguanto els pets!

—Tranquil, Gerard! —respon somrient—. Que tu ets un superhome i et recuperes amb un tres i no res. Jo això de la Pobla ho veig com una oportunitat. Allà t’ho hauràs de treballar molt i si et surt bé segur que t’ho reconeixen.

En Gerard assenteix i s’acomiaden. Se sent a la seva mare que el crida a taula per sopar, i tothom sap que amb ella millor no fer bromes. S’havia d’anar amb molt de compte per tal d’evitar el seu mal geni. En Jordi pensa com enfocar la segona part de l’entrepà. Se’l menjaria tot ben ràpidament? O bé potser seria millor degustar-lo a poc a poc per assaborir-lo més? Torna a clavar una queixalada a la barra de quart, plena de bacó i formatge, i de cop se li planta just davant el Tito. És el més gras de la parella simpàtica, però té un posat que no havia vist mai, sembla més aviat seriós. Just darrere seu s’hi situa el seu inseparable company de bar, el Nico. En aquell moment no hi ha ningú més a la terrassa del bar, i li comenta:

—Senyor Jordi, està sopant bé?

—Molt bé! Merci. Ja saps que aquests entrepans a part de grans són molt bons!

—Ho sé, ho sé —respon el Nico amb un somriure curt, demostrant que la frase anterior ha estat un simple formalisme—. Hauríem de marxar immediatament, senyor, ens hauria d’acompanyar.

—Què? —contesta amb una cara que mescla la sorpresa amb la son—. No t’entenc, a on t’he d’acompanyar?

—Està en perill senyor, la seva tieta ja n’està al corrent i ens ha comentat que ens acompanyi. Vostè no ho sap, però hi ha gent que l’està buscant i no podem perdre temps. El sopar està pagat, seria bo que ens seguís amb la màxima normalitat possible per no aixecar sospites. Potser ja ens estan espiant ara mateix senyor.

—Que la meva tieta què? No entenc res de res!

Comença a estar sorprès i riu agafant-s’ho amb broma. Aquells dos tipus, que sempre li havia semblat que eren un mobiliari més del bar, resulta que saben que li volen fer creure no sé què! Segur que s’aprofiten de veure’l amb una ressaca del quinze i després tot el bar se’n riu d’ell. De cop un cotxe de color fosc amb els vidres tintats passa a molt poca velocitat, com si busqués lloc per aparcar per l’altre costat de l’avinguda Tarradellas. En Nico, el prim, toca amb posat nerviós el Tito i li assenyala el vehicle amb cara de por. Sembla que sàpiga qui són. Llavors els esdeveniments se succeeixen molt ràpidament. El Tito agafa en Jordi pel braç. L’alça amb tanta força que li fa fer un boti la cadira on seia salta pels aires, descrivint una corba volant cap endarrere com si fos l’arc de Sant Martí.

—Corre i no diguis res! —li crida el Tito—. Tinc el cotxe just aquí a la cantonada!

Fan pujar en Jordi al cotxe, a contracor, i arranquen amb una derrapada que se sent per tota l’avinguda. Ara comença a veure que allò no és gens divertit, tot i no entendre res de res. En Tito té un posat ben diferent de la imatge que tenia d’ell en Jordi. Ha passat de ser un home ben amable i simpàtic, a un conductor de carreres agressiu i amb una cara que fa por de veure.

El cotxe circula a altes velocitats per la ronda del Mig i es deu dirigir cap a la Zona Franca, segons pot intuir en Jordi. De cop, nota com que el cap li pesa cada vegada més, i més... i més.... Una suor freda li recorre tot el cos i la visió es va tornant borrosa i no para de recordar el gust de l’aigua amb gas que s’ha begut, però intenta fer esforços per obrir-se pas entre les boires que se li han creat davant dels ulls. Sembla que al final hi veu una llum dins d’una nau industrial, sembla que hi ha més gent i sent com si volés, com si sentís el so d’un helicòpter... Potser està volant.... Potser està somiant... On és? Veu ossos polars blancs que se li atansen, mentre pren el sol en aquella platja d’Empúries on tantes vegades havia anat amb la seva tieta... Sembla que parlaven entre ells... Que estrany que no els hagués vist abans... Però qui eren ells? I el Tito? I el Nico? De cop tot es torna negre i no recorda res més...

4

En Gerard, el flamant mosso, ha agafat un tren Talgo fins a l’estació de Lleida, on ha arribat a les nou del matí. L’havia sobtat que el fessin pujar fins a la Pobla amb tren i no amb algun cotxe patrulla. Quina llàstima, perquè es moria de ganes de conduir-lo en alguna persecució! Ell, que era un fanàtic dels cotxes, sabia perfectament que els dels Mossos tenien el motor trucat. Per tant, les seves acceleracions devien ser ben diferents de les del cotxe del seu pare, que era pràcticament l’únic amb què estava familiaritzat. Li havien comentat que a la Pobla de Segur la majoria dels cotxes eren Nissan Terranos 4x4, per poder anar amunt i avall de les muntanyes. Tenia moltíssima curiositat per veure’ls.

Mentre busca el lavabo de l’estació, passa pel costat d’un home que està fregant el terra. Sembla que el deixi a punt perquè els passatgers despistats puguin fer unes bones relliscades, dignes de qualsevol programa de zàping de la tele. En Gerard es dirigeix finalment al servei, que està situat just al costat del bar. Hi entra i ja pensa en la mania que té als lavabos públics, però no tant per la seva poca higiene, com per la falta d’intimitat. Quan hi entra, sempre compta el nombre de persones que hi ha en aquell moment i mirava quants lavabos amb porta són buits. Després fa una breu reflexió i emet el veredicte sobre si reuneix les condicions suficients o no per quedar-s’hi. Pel que fa als lavabos sense porta, ni es plantejava utilitzar-los, perquè clar, això de fer les necessitats dret mentre et veu tothom no ho pot suportar. Aquesta vegada és ben clar: dos lavabos tancats, els dos ocupats i a fora tres persones, dues fent les seves necessitats i una rentant-se les mans, veredicte...

«Me’n vaig! Estic bastant al límit, però crec que aguantaré fins al tren.» reflexiona en Gerard. Els lavabos del tren almenys tenen intimitat, tot i que higiènicament, deixen sempre molt a desitjar. Mentre espera a l’andana del tren que va a la Pobla, veu una noia a pocs metres d’on és ell. Aproximadament té la seva edat i destaca sobretot perquè guapa. «Llàstima que aquesta andana no sigui una discoteca, perquè si no ja seria al seu costat» es va lamentant mentre li surt un somriure només de pensar-ho. Amb en Jordi sempre havien fet debats sobre aquesta reflexió. No entenien que per parlar amb alguna noia i per lligar, només pogués fer-se de nit en un ambient tot ple de fum, fosc, amb la música a tot drap i amb una bona dosi d’alcohol entremig! Sempre arribaven a la conclusió que seria més fàcil poder lligar en un tren, en una cua d’un supermercat. Tot i que al final, sempre es tallaven i seguien les tradicions nocturnes de la resta de la gent. Aquella noia sembla ben bé de Barcelona, és més, sembla la típica pija de la zona alta, però amb un toc més aviat tirant a hippie. És una pija-alternativa, que en deien. Segurament ha arribat a Lleida amb el mateix tren d’en Gerard. És de complexió prima, amb una mescla que tornava boig a en Gerard: morena de cabell llis i amb els ulls blaus. Però per acabar-ho d’adobar, té una cara de noia simpàtica que mata. En Gerard s’hi atansa com fent-se el despistat i li pregunta:

—Perdó, el tren de la Pobla surt d’aquí? —li observa fixament els ulls i aquella mirada li resulta familiar. Li recorda a algú de la televisió.

—Sí sí, d’aquí mateix.

—Moltes gràcies.

El primer intent d’aproximació no ha estat del tot un fracàs. Ha pogut sentir la seva veu, però no li fa gaire cas, perquè aviat mira el rellotge com qui té pressa. En Gerard fa un parell de passos a l’esquerra per no semblar un pesat. «Almenys per la veu sembla ben normal» es diu a si mateix per no perdre la motivació. Intentarà pujar al mateix vagó per estar a prop d’ella. Així almenys tindrà més opcions per parlar-hi d’aquí a la Pobla. El tren arriba a l’andana. Sembla que és elèctric i que compleixi els requisits de no córrer gaire amb què l’havien alertat. La noia puja al tren i quasi immediatament també hi accedeix en Gerard per la mateixa porta. Són al segon vagó i ella seu en un dels quatre últims seients buits que hi ha a mà dreta. Ell fa el mateix en un dels quatre de l’esquerra. Sens dubte, això ja es pot considerar una petita victòria!

El tren arrenca quan ho marca el cap d’estació amb una bandereta vermella. En Gerard no ho havia vist mai això. Només a les pel•lícules de pistolers. «D’això, a l’estació de Sants no n’hi ha! On em fico, Déu meu! Sembla el Far West!» es repeteix maleint la decisió dels Mossos de destinar-lo a aquella zona.

Després de més de mitja hora amb un ritme lent, arriben a l’estació de Balaguer. Deuen haver fet només uns 30 quilòmetres, i en alguns trams el tren semblava que anés a uns 10 quilòmetres per hora. En Gerard creu que amb una bici hauria anat més de pressa segur. De moment, encara no ha pogut parlar amb aquella noia. Està tan preocupat per com començar la conversa, que s’ha oblidat totalment que no ha anat al lavabo. Ara, però, ja comença a no poder aguantar-se més. Una vegada es tornen a veure camps de fruiters per la finestra, en Gerard s’aixeca per anar al lavabo. La porta està tancada. Fa un parell de cops i no hi troba resposta.

«Potser estar encallada, quina mala sort!». Llavors decideix donar una volta al tren per trobar un altre lavabo, però és tan petit que s’adona que només