Ràfagues de tramuntana

By Marta Veiga

La Laia és una noia que viu sola amb el seu avi Clementí. Una nit, el seu avi li fa entrega del diari íntim de la seva mare, morta quan ella a penes contava mesos d'edat per culpa d'una esclerosi. Quan la Laia comença a llegir el quadern es troba amb una imatge de la seva mare que no és tal i com li havien presentat els seus avis, i que no sap si acaba d'agradar-li. Tot i així continua llegint les seves pàgines, on descobrirà el secret de la identitat del seu pare.
Ràfagues de tramuntana és una tendra història escrita amb senzillesa i capaç d'ablanir els cors més dosos. Una història d'amor passional i filial, més enllà de qualsevol egotisme, amanida amb els evocadors paisatges de les Balears.

• Language: Català
• Publisher: Ediciones Oblicuas
• Release date: Apr 15, 2014
• ISBN: 9788415824763

Book preview

La Laia és una noia que viu sola amb el seu avi Constantí. Una nit, el seu avi li fa entrega del diari íntim de la seva mare, morta quan ella a penes contava mesos d’edat per culpa d’una esclerosi. Quan la Laia comença a llegir el quadern es troba amb una imatge de la seva mare que no és tal i com li havien presentat els seus avis, i que no sap si acaba d’agradar-li. Tot i així continua llegint les seves pàgines, on descobrirà el secret de la identitat del seu pare.

Ràfagues de Tramuntana és una tendra història escrita amb senzillesa i capaç d’ablanir els cors més ferms. Una història d’amor passional i filial, més enllà de qualsevol egoisme, envoltada amb els evocadors paisatges de les Balears.

Ràfagues de Tramuntana

Marta Veiga

www.edicionesoblicuas.com

Ràfagues de Tramuntana

© 2014, Marta Veiga

© 2014, Ediciones Oblicuas

EDITORES DEL DESASTRE, S.L.

c/ Lluís Companys nº 3, 3º 2ª

08870 Sitges (Barcelona)

[e-mail]

ISBN edición ebook: 978-84-15824-76-3

ISBN edición papel: 978-84-15824-75-6

Primera edición: mayo de 2014

Diseño y maquetación: Dondesea, servicios editoriales

Ilustración de cubierta: Héctor Gomila

Queda prohibida la reproducción total o parcial de cualquier parte de este libro, incluido el diseño de la cubierta, así como su almacenamiento, transmisión o tratamiento por ningún medio, sea electrónico, mecánico, químico, óptico, de grabación o de fotocopia, sin el permiso previo por escrito de EDITORES DEL DESASTRE, S.L.

www.edicionesoblicuas.com

Dedicat a la meva família, en especial al meu pare…

La saviesa i les arrugues eren l’única vestimenta del Constantí. Una pell castigada per la duresa de la vida i una ànima desgastada per les llàgrimes vessades de la mort. Una filla jove, víctima de l’esclerosi i arrencada dels braços de l’amor als vint-i-cinc anys. Aquella tardor, el Constantí havia perdut, també, la dona que l’havia subjectat de la mà al llarg de quasi tota una vida, la seva estimada Mercè, companya des de la infantesa, esposa des dels primers bons records i pèrdua de tota il·lusió futura.

El Constantí vivia en una casa antiga, però càlida malgrat els anys, heretada pels seus pares, i aquests, alhora, pels seus, en el casc antic de Maó. Amb ell vivia la seva néta, el regal més preuat que la seva filla li havia llegat. La absència de la seva estimada Júlia havia fet que el Constantí i la Mercè assumissin el rol de pares més que d’avis, però així i tot, la Júlia estava present en cada moment del dia de la vida d’aquest clan.

Com si d’un ritual es tractés, el Constantí es mirava cada vespre en el mirall de l’entrada. Allà, enmig de la foscor, repassava mentalment el seu passat, i purgant els sentiments de culpabilitat que recorrien les seves venes, com la sang madura dels seus anys, treia sempre el mateix retrat de dins la seva cartera, descansant pacient dins la seva butxaca. Admirant aquella imatge en blanc i negre de la seva dona, pensava: «Ai, Mercè, si tingués una darrera oportunitat…». I així, envaït pel càstig de la responsabilitat, aquell mirall reflectia, nit a nit, una arruga més.

Després, silenciosament, pujava les escales, i durant uns minuts, romania de peus a l’habitació de la seva néta, contemplant el seu tresor més valuós. Aquella adolescent, que era l’únic que li donava vida, dormia en pau. Ell, entre silencis que xerraven per sí sols, permetia que els somnis de la criatura volessin lluny, lluny d’una vida marcada per l’absència d’una mare i desconeixement de tota certesa.

Però aquell vespre el protocol va ser distint. Enmig de la foscor, el silenci de la veritat l’estripava avançant, subtilment, pels racons de la seva consciència. Havia intentat, en quantioses ocasions, sincerar-se amb la seva néta,