La temuda petjada de Kali

By Maria Carme Roca

Un llibre que ens mostra els perills de la corrupció i l'avarícia. L'Arnau és un jove biòleg que treballa a l'Índia. Allà investiga, en una multinacional, els cultius transgènics de l'arròs, amb un somni: poder ajudar al desenvolupament de les zones més empobrides del país. Però aviat s'adonarà que hi ha uns altres interessos que juguen el seu paper a l'empresa: molts dels seus membres l'únic que busquen és l'enriquiment personal. L'Arnau haurà de lluitar contra la corrupció i el poder d'empreses multinacionals per evitar conseqüències desastroses als cultius dels camperols.-

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: May 11, 2023
• ISBN: 9788728022696

Book preview

La temuda petjada de Kali

Copyright © 2004, 2023 Maria Carme Roca and SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788728022696

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

www.sagaegmont.com

Saga is a subsidiary of Egmont. Egmont is Denmark’s largest media company and fully owned by the Egmont Foundation, which donates almost 13,4 million euros annually to children in difficult circumstances.

A en Joan i la Paula, aprenent d’escriptor,

aprenenta d’il·lustradora.

Als científics del nostre país que, malgrat l’entorn

poc favorable, fan

avançar el coneixement.

«La ciència necessita ser entesa per tothom,

no solament pel benestar de la societat,

sinó també perquè és tan emocionant,

excitant i inspiradora.»

Stephen Jay Gould. Expresident de l’Associació

Americana per al Foment de la Ciència (AAAS)

«Si tens dos trossos de pa,

dóna’n un als pobres,

ven l’altre i compra gessamins per alimentar

la teva ànima.»

Proverbi hindú

Preludi

Jo, Kali «la Negra», la marginada, la pària, la violenta, la deessa de la destrucció... Jo us maleeixo.

Hauran de transcórrer moltes llunes amarades de sang i consumides pel foc roent abans que no s’apaivagui la ira que em tenalla les entranyes.

Mortals, jo us maleeixo.

Sereu devorats per la meva llengua cavernosa, vosaltres, oh, homes!, que heu volgut malmetre els meus designis i heu cobejat trencar el cicle vital de la roda del temps, inexorable.

Vosaltres, sereu hereus de la malvolença que us embolcallarà com heura espessa i enfiladissa.

Jo, Kali, la deessa mare, us maleeixo i condemno a la solitud dels abismes.

Perquè del vostre sacrifici pugui tornar a renéixer la vida, us perseguiré allà on us trobeu.

Per sempre, la petjada de Kali serà temuda.

I. Gener

Barri de Sant Antoni (Eixample), Barcelona

En Martí es deixava portar pel brogit eixordador dels petards i les traques. Els llums pampalluguejants enterbolien el pensament d’un diable que a ritme frenètic seguia amb els seus companys el so rítmic dels timbals.

Els peus, amb passes destres, mil cop assajades, ballaven sense descans alhora que perseguien els espectadors. El noi gaudia d’espantar la multitud tot enarborant el trident d’on relluïa el foc dels petards que hi portava per senyera.

La Festa Major d’hivern del barri de Sant Antoni de Barcelona estava arribant a la seva fi; el correfoc tancava amb brillantor una setmana de gresca que havia servit per despertar el barri, no adormit, però sí sotmès a la calma de la quotidianitat.

—Som-hi, nois, amb força! —cridava el capdavanter de la colla dels diables quan ja gairebé arribaven als jardinets de l’Alguer on s’acabava el trajecte.

A en Martí li sabia greu que s’acabés tan aviat. Volia deixar-se endur per la cridòria, pel brogit. D’aquesta manera, tal vegada, podria deixar anar tota la ràbia, la impotència.

Maleïda Mònica!

Hauria continuat ballant tota la nit per esbravar-se sense fer mal a ningú. Desitjava escapar-se de la realitat, seguir la dansa endimoniada dels diables ballarins del correfoc fins que l’escalfor del petards, en contrast amb les baixes temperatures de gener, li escampés les boires de l’ànima.

—Entra tu el primer, Martí —dirigia en Joan, el cap dels dimonis, mentre giravoltava amb energia.

Els companys, els diables, l’atiaven mentre ell no es podia esborrar del cap la imatge que el mortificava. Maleïda, més que maleïda!

Tota la culpa, la tenia la ximple de la Mònica Sabater, la profe de Biologia de l’insti. Per culpa seva el tutor havia avisat el seu pare un altre cop.

«Té un comportament incorrecte i irresponsable», havia dit el tutor, contundent.

I què? S’ho mereixia per creguda i setciències!

I en conseqüència el pare s’havia emprenyat i l’havia renyat de valent: «Que no estudiïs prou, és una cosa però el que no penso permetre és que siguis un mal educat».

De res no havia servit dir al pare que la Mònica s’ho buscava, que s’ho guanyava a pols, la molt idiota.

—Doble volta en entrar a la plaça! —cridava el gran diable.

Els tambors van alçar els repics i els espetecs dels petards es van intensificar, s’acostava el final i calia donar més emoció. D’altra banda, era el que tothom esperava. L’estaven fent grossa, ja ho crec que sí! Enguany havien convidat altres colles de diables que augmentaven el gruix i la cridòria de la Festa Major que ells tancaven.

I amb una volta enèrgica brandant el trident acabà agenollat al terra al costat dels companys, que en un mateix gest donaven per acabada l’actuació.

De poc que el pare no l’hi deixa anar. Estava realment empipat. Van haver d’intervenir amics diables perquè el pare cedís. En Joan va ser qui més va intercedir per ell. No debades, n’era el cap.

«En Martí no hi pot faltar. Tenim baixes per malaltia i ens cal la seva experiència. Si us plau...»

L’August, el pare d’en Martí, va fer un somrís sorneguer. «Experiència», deia aquell xitxarel·lo. Només dos anys d’actuacions i ja es creien qui sap què.

Al final, havia cedit. A canvi, ell s’havia compromès a esmenar la seva actitud. I ho hauria d’acomplir.

Maleïda sigui!

Encara se sentia atordit, afectat pel divendres anterior. Barallar-se amb un profe sempre esdevé una situació tensa, encara que et creguis posseïdor de la raó més absoluta. Aquella maleïda dona el treia de polleguera. El pitjor era el sentiment que queda quan creus —no es podia enganyar a ell mateix— que potser la Mònica tenia raó i era ell qui estava equivocat. Aleshores, perdia força, se li desinflaven els arguments.

Rere els vidres de la finestra que donava al carrer d’Urgell, l’August, el pare d’en Martí, rumiava si havia fet bé de deixar-lo anar al correfoc. Darrerament, el «nano» s’estava passant. Però no volia perdre l’equilibri, sovint tan precari, entre la disciplina i la responsabilitat. A voltes es culpava i es compadia a ell mateix per la tasca d’educar en solitari aquell marrec amb aires de milhomes.

Aquella nit, més que mai, trobava a faltar la Neus, la seva dona. Li semblava mentida que ja fes més de catorze anys que havia mort. Potser era l’olor forta dels petards que impregnava l’aire de melangia. En Martí encara no tenia dos anys quan va morir la seva mare. Tal vegada, per això el malcriava. De cop i volta es va trobar amb un adolescent de quinze anys, l’Arnau, i un infant que amb prou feines caminava.

Li va venir a la ment l’Arnau. Feia anys que vivia fora, lluny de Barcelona. Només es veien algunes vacances, molt de tant en tant. L’estiu passat, el van passar junts tots tres a l’Índia, on ara s’estava. Allà, l’Arnau hi treballava com a biotecnòleg; s’havia especialitzat en agrotecnologia. Responsable i estudiós des de petit, l’Arnau no tan sols va aconseguir fer una carrera i un doctorat brillants, sinó que va obtenir una beca als Estats Units. En acabar els estudis, va entrar a formar part d’una important empresa nord-americana a Calcuta.

Però en l’afany d’ajudar el seu fill perquè avancés en la seva carrera, el va allunyar d’ell.

L’estrepitós soroll dels petards deixondí l’August de la calma.

I en Martí... Què en faria, d’aquest xicot?

Mal estudiant, irresponsable, cap de trons. Això mateix: cap de trons; només li faltava ser un diable.

Després de la festa, potser vindria més tranquil ja que els últims dies se’l veia més esverat que de costum. Alguna en devia portar de cap. Potser una noieta. Aquella Paula que no parava de trucar i enviar-li missatges pel mòbil.

Algun dia aquell «nano» prendria mal, amb tanta fogaina. «Nano»... En Martí cada dia estava més lluny de la infantesa. I això no li agradava, no el volia perdre com li havia passat amb l’Arnau.

Només d’obrir la porta de casa, en Martí va veure tot seguit que el pare encara no se n’havia anat a dormir.

—Demà no t’aguantaràs dret —va afirmar l’August.

—Ja me n’aniré a dormir més d’hora... Bé, pare, això que... gràcies per haver-m’hi deixat anar... Ha estat molt bé.

—M’ho imagino. Se sentia molta gresca.

—Llàstima que no hagis vingut.

—Ja saps que a mi el foc... Au, vés a dormir, que ja és prou tard.

El pare tenia raó. Només tenia quatre hores per dormir i encara havia de deixar la motxilla a punt per l’endemà. Sabia que al matí no tindria esma per trobar res, sobretot si ho havia de fer enmig de tots els malendreços que conformaven l’aspecte caòtic de la seva habitació.

Escardalenc, quasi trencadís, es bellugava amb moviments ràpids, amb presses, encara que aquestes fossin inexistents. D’una revolada, amagà el munt de roba mig neta, mig portada, mig planxada, mig de tot que hi ha havia escampada arreu. La Chari, la senyora que venia a ajudar-los en la neteja de casa, sovint proferia amenaces reivindicant l’ordre o, si més no, la possibilitat d’entrar en aquella caverna.

«Un dia d’aquest, hauràs d’anar-ho a recollir tot dins d’un contenidor», havia estat una de les últimes sentències. En Martí va somriure divertit quan ho va recordar. En fer-ho, se li van marcar, encara més, dos sotets a les galtes xuclades d’una cara de la qual destacaven uns eixerits ulls grisos. Els cabells negres, curts i engominats cimejaven un cos esvelt de gairebé metre vuitanta. De tota manera i encara que gaudia provocant-la —li agradava sentir-la rondinar amb la seva veu estrident—, va apilar els papers i llibres escampats damunt l’escriptori tot i que anava en contra del seu tarannà natural. Per a en Martí, el sentit de l’ordre tal com l’entenien el pare i la Chari era absurd. Ell trobava perfectament on era cada cosa. La seva memòria era fotogràfica.

De cop i volta, va sentir un rodament de cap. Potser era que no havia parat de donar voltes i més voltes; en Joan es passava un quilo alhora de muntar la coreografia. El turmell li va recordar que existia tot dedicant-li una bona fiblada. Després d’haver-se’l torçat, i passats els primers moments de dolor, se’n va oblidar. Ara però, en refredar-se, el dolor s’anava fent cada vegada més punyent.

Entre mig d’uns mitjons i calçotets —devien ser els del divendres— va arreplegar la carpeta de la qual sobresortien els apunts de Biologia del fastigós crèdit variable que a mala hora havia escollit...

«...Dins de cada una de les cèl·lules que formen un ésser viu hi ha una estructura que s’anomena DNA (àcid desoxiribonucleic) que ens defineix i identifica com a individus. És com el nostre llibre d’instruccions. Cada frase d’aquest llibre és un gen i l’organisme utilitza el llenguatge genètic —tècnicament en diem codi genètic— per traduir les frases d’aquest llibre, és a dir, els gens, convertint-los en proteïnes que faran les funcions necessàries per a la vida...»

En Martí llegí en veu alta un fragment imitant exageradament la veu aguda de la Mònica, fotent-se’n:

«...Aquest llenguatge genètic, l’idioma de les nostres cèl·lules, és el mateix per a tots els éssers vius que habiten la Terra, ja que tots, animals, plantes, i microorganismes són descendents de la mateixa cèl·lula original que es va crear fa 3.500 milions d’anys...»

Maleïda rata sàvia! No la podia sofrir, sempre amb aires de voler arreglar el món. Què s’havia pensat que era! Una creguda, ve-t’ho aquí, una ximpleta que sempre els parlava dels béns de la natura i només sabia anar contra la biotecnologia. La setmana passada mateix, s’hi havia discutit a meitat de la classe quan parlava dels possibles perills dels aliments transgènics. Ell, però, li havia deixat anar un bon argument, que ja tenia preparat, és clar.

«Les crítiques expressades pels ecologistes no tenen realment un fonament científic —li havia dit—. Parlen dels hipotètics prejudicis mediambientals, però això no ha estat mai demostrat. De fet, es fan plantes transgèniques que ajuden a millorar el medi ambient.»

S’havia quedat amb ella, ja ho crec que sí!

«No es pot tancar la porta a una ciència potencialment beneficiosa amb l’argument d’un munt d’hipòtesis sense demostrar», va reblar.

El que va fer va ser reproduir quasi textualment el que li havia explicat l’Arnau l’estiu passat a l’Índia. L’Índia... Tenia moltes ganes de tornar-hi. Potser ho faria a les properes vacances estiuenques. Recordava amb afecte en Shambu i la Nilanjana, els fills de la família amiga de l’Arnau. I no tan sols eren ganes d’anarhi, era una necessitat. L’Arnau no li ho havia dit clarament, però sabia que estava en un mal pas, que tenia problemes a l’empresa on treballava.

Encara li hauria de donar la raó