Petó ferotge

By Roberto Saviano

Una novel·la sobre les trifulgues d’una banda d’adolescents de la Camorra. Una crònica impactant de la sagnant realitat napolitana.

Amb aquesta novel·la, basada en la crua realitat napolitana, Roberto Saviano continua explorant les entranyes de la Camorra a partir de les peripècies dels adolescents mafiosos de La banda dels nanos. Si aquell llibre es tancava amb una mare que clama venjança per la mort del seu fill, aquest arrenca amb l’intent de dur-la a terme de la manera més terrible: amb l’assassinat d’un nadó a la unitat de nounats d’un hospital.

A Petó ferotge assistim a l’ascens del Maraja. Saviano retrata les guerres dels clans pel control del negoci de la droga, la presència de bandes de gitanos, xinesos i albanesos, els tentacles del crim organitzat que s’estenen cap al nord d’Itàlia, les venjances, les traïcions i la sang amb què es paguen. I de nou topem amb Nàpols, la ciutat devastada per la Camorra, i amb aquests joves que somien en cotxes de luxe, armes, sexe, cocaïna i violència que engendra més violència. 

Podria ser una tragèdia shakespeariana, amb ambició, cobdícia, deslleialtats, lluites pel tron, temptatives de redempció, personatges que pugnen per mantenir la dignitat… Però és la realitat, plasmada per un cronista imprescindible de la descomposició moral i social del sud d’Itàlia en mans dels clans mafiosos.

• Language: Català
• Publisher: Editorial Anagrama
• Release date: Feb 12, 2020
• ISBN: 9788433941251

Roberto Saviano

(Nápoles, 1979) es el autor, entre otros, de Gomorra (2006), que ha sido traducido en más de cincuenta países y ha vendido diez millones de ejemplares en Italia y en el mundo. En Italia colabora con La Repubblica y LEspresso; en Estados Unidos, con el Washington Post y el New York Times; en España, con El País; en Alemania, con Die Zeit; en Suecia, con el Expressen y el Dagens Nyheter; en Inglaterra, con The Times. Por su actividad como escritor y por su compromiso cívico, le han sido concedidos el Premio Viareggio Opera Prima, el Premio Nazionale Enzo Biagi, el Geschwister-Scholl-Preis, el Premio Periodístico de Leipzig, el Premio Manuel Vázquez Montalbán y el European Book Prize. Desde 2006 vive con escolta, debido a las amenazas de los clanes a los que denunció. En 2008 diversos galardonados con el Nobel se solidarizaron con Saviano, y estuvo en la sede de la Academia Sueca para pronunciar un discurso sobre la libertad de expresión. En palabras de Mario Vargas Llosa: «Debemos agradecer a Roberto Saviano que haya devuelto a la literatura la capacidad de abrir los ojos y la conciencia.» En Anagrama ha publicado Vente conmigo: «Una colección de crónicas excelentemente engarzadas... Es menos ruidoso que Gomorra, pero tiene más cerebro y más profundidad» (Félix Soria, La Voz de Galicia) y CeroCeroCero: «Saviano es uno de los periodistas más interesantes y lúcidos del momento. CeroCeroCero resulta conmovedor... ¡Qué tristeza da este libro fino y brillante y bien hecho, como un estilete!» (Gregorio Morán, La Vanguardia).

Book preview

Índex

COBERTA

ELS NANOS DE LA CAMORRA

PRIMERA PART. PETONS

ÉS NAT

SORRAMOLL

PROU DE FER EL PLORICÓ

LA SOTA DE COPES

A LA LLODRIGUERA

ALTA VELOCITAT

DIUMENGE

SÓN COSES DELS NEGOCIS

UN PLA FORASSENYAT

PIRANYA

ALICATES

DELIVERY

LA MARE DEL SOLDAT

EXCURSIÓ A MILÀ

L’ASSISTENT SOCIAL

EL DO

EL CONTACTE

L’ESPELMETA

LA REIVINDICACIÓ

LA REVOLUCIÓ DE LES HIPOTEQUES

QUIQUIRIQUÍ

VÍDEO

LA CONFEDERACIÓ

SEGONA PART. NANOS, REIS DE NÀPOLS

LA VISITA

AL PALAU REIAL

UN AFAITAT PERFECTE

L’AUTOESCOLA

TURISTES A ROMA

FOGUERA

AMICS

EL COMBAT

VETLLA

AQUÍ ENS TROBAREU

LA BARCA VE DE LA MAR

FULL METAL JACKET

ATEMPTAT

EL CISTELL DE LES POMES

LA PROVA

EL PERDÓ

GENGIS KHAN

ESTADI

FESTA GROSSA

TERCERA PART. VOSALTRES QUE EDUQUEU

LA MISSA

CONTRALLUM

ELS FALCONS A SOBRE

CLANDESTINITAT

L’ALTELL

PER TERRA I AIRE

CAP A LA CORONACIÓ

LA CARN I LA SANG

F12

NOTES

CRÈDITS

A G., innocent mort als 17 anys

A N., culpable que va matar als 15 anys

A la meva terra d’assassins i assassinats

ELS NANOS DE LA CAMORRA

No et giris, fuig.

Nanos amb un kalàixnikov que criden «Teca!».

NTO’, «Il ballo dei macellai»

Primera part

Petons

Ens en fem en un plural genèric, de petons. Molts petons. Però cada petó és diferent, igual que els cristalls de neu. No es tracta només de com es fa, sinó de com neix: la intenció que el peixa, la tensió que l’acompanya. I també de com és rebut o rebutjat, amb quina vibració (d’alegria, d’excitació, d’incomoditat) és acollit. Un petó que esclata en el silenci o que el xivarri difumina, xop de llàgrimes o company de rialles, pessigat pel sol o invisible en la foscor.

Els petons tenen una taxonomia concreta. Els que es fan com un timbre, un estampat de llavis sobre llavis. Petó passional, petó encara aspre. Joc immadur. Do tímid. Els antagonistes: els petons anomenats «a la francesa». Els llavis es troben només per descloure’s: un intercanvi de papil·les i de nodes, d’humors i de carícies amb la polpa de la llengua, en el perímetre de la boca filferrada per l’ivori de les dents. El seu contrari són els petons materns. Llavis que s’imprimeixen a les galtes. Petons que anuncien el que vindrà tot seguit: l’abraçada estreta, la carícia, la mà al front per mesurar la febre. Els petons paterns freguen els pòmuls, són petons de barba, punxants, senyal fugaç d’acostament. Després hi ha els petons de comiat que freguen la pell, i els petons llefiscosos plantats sense permís, petites emboscades bavoses que s’aprofiten d’una intimitat furtiva.

Els petons ferotges no són classificables. Poden segellar silencis, proclamar promeses, impartir condemnes o declarar absolucions. Hi ha petons ferotges que tot just freguen les genives i altres que s’aventuren quasi fins a la gola. I tanmateix els petons ferotges sempre ocupen tot l’espai possible, fan servir la boca com un accés. La boca només és el pou on immergir-se, per esbrinar si hi ha ànima, si realment hi ha cap altra cosa que revesteix el cos o no (el petó ferotge hi és per rastrejar aquell abisme insondable o detectar el buit. El buit sord, obscur, que oculta).

Hi ha una història vella que s’expliquen els neòfits de la barbàrie, que es transmeten els criadors il·legals de gossos de combat: criatures desesperades, devotes a contracor d’una causa de músculs i de mort. Aquesta llegenda sense rigor científic conta que els gossos de combat són seleccionats amb la naixença. Els criadors examinen la cadellada amb freda impaciència. No es tracta de triar el que sembla més vigorós ni d’ignorar el més magre, no es tracta de preferir el qui expulsa la germana del mugró o detectar el qui castiga el germà avariciós. No, es mira una altra cosa: el criador arrenca el cadell del mugró agafant-lo pel clatell i s’acosta el morret a la galta. La majoria dels cadells l’hi llepen. Però n’hi ha un –encara pràcticament cec i esdentegat, amb les genives avesades a la suavitat de la mare– que prova de mossegar. Vol conèixer el món, el vol tenir sota les dents. Aquest és el petó ferotge. Aquest gos, tant si és mascle com femella, serà criat com un combatent.

Tenim els petons i després els petons ferotges. Els primers s’aturen al límit de la carn; els segons no coneixen cap límit. Volen ser allò que besen.

Els petons ferotges no venen del bé ni del mal. Existeixen, igual que les aliances. I sempre deixen gust de sang.

ÉS NAT

–És nat!

–Hosti, vols dir?

–Sí, sí, ja ha nascut.

A l’altra banda, silenci, només la respiració grallava dins l’auricular. I després:

–N’estàs segur?

Feia setmanes que esperava la trucada, i ara que l’Elefant l’hi comunicava, en Nicolas va sentir la necessitat de fer-s’ho repetir, per assegurar-se que finalment havia arribat el dia, per assaborir-ho tant com pogués. I per anar-se preparant.

–No, ara m’ho invento, si et sembla! Que no t’ho estic diguent? És nou de trinca, que es mori ma mare, la Coala encara està a la sala de parts, pràcticament... En Dentola no s’ha deixat veure, jo hi vingut de seguida a l’hospital.

–Sí, pots comptar si es deixarà veure, no té pebrots. I a tu qui t’ho ha dit, doncs?

–Un infermer.

–Amb què em surts tu ara? D’on l’has tret un infermer? –En Nicolas no es conformava amb informacions genèriques, aquesta vegada volia detalls concrets. No es podia permetre cap improvisació, les coses no podien anar de través.

–Un que pencava amb el pare del Melindro, un tal Enzuccio Niespolo. Li vai dir que la Coala era amiga nostra i que volíem ser els primers de saber-ho, quan naixés la criatura.

–I quantes peles li vas prometre? Ara no em diràs que s’ho ha inventat només perquè afluixis cent o dos-cents euros...

–No, no, li vai prometre un iPhone. El paio estava boig perquè nasqués el nano i aixins tenir telèfon nou. Estava allà enganxat amb l’orella a la panxa de la Coala.

–Doncs ja ens podem preparar. Demà de bon dematí.

L’alba el va enxampar ja vestit, a punt per a l’acció. Amb el llit on ara seia pràcticament sense cap arruga, no havia dormit ni un minut. Aclucà els ulls i inspirà fondo, i tot seguit expulsà l’aire amb un soroll sec. Era el dia. Havia de mantenir la lucidesa, no deixar que els records se l’emportessin. Tenia una missió per complir, després ja tindria temps per a tota la resta.

La veu de l’Elefant va fer el paper d’interruptor que deixa passar el corrent. Es ficà la Desert Eagle als texans i de seguida va ser al carrer.

L’Elefant ja duia el casc. L’integral.

–No te l’has descuidat, oi, el telèfon? –li demanà en Nicolas mentre es posava el seu–. Encara està empaquetat, suposo.

–Maraja, tot controlat.

–Doncs anem a comprar un ram de flors.

En Nicolas es posà al manillar i sortiren a poc a poc. Experimentava una sensació de calma que li escalfava tot el cos. Abans d’una hora estaria tot enllestit. Assumpte liquidat.

–Quins pebrots, també... –exclamà l’Elefant–. Diuen que no es guanyen la vida i després sempre dormint.

La floristeria tenia la persiana avall, i no en coneixien cap més. I a sobre s’havien d’afanyar, pensà en Nicolas. Aleshores clavà els frens i l’Elefant picà amb el casc contra el seu.

–La mare que et va...

–La mare, exacte –digué en Nicolas, i empenyent amb els peus va fer recular la moto fins a l’entrada del carreró.

Protegida per una reixa de ferro, que en un ambient tan depauperat brillava com si fos d’or, una fornícula il·luminada amb un llumet. Les fotos d’exvots i estatuetes del Pare Pius la tapaven gairebé del tot, la marededeu, però ella somreia igualment, i en Nicolas hi correspongué. Va baixar de la T-Max, li va tirar un petó, com li feia fer la seva àvia quan era nano, i posant-se de puntetes estirà un ram de flors blanques d’un gerro.

–Però no s’emprenyarà, la marededeu? –demanà l’Elefant.

–La marededeu no s’emprenya mai. Si no no seria marededeu –contestà en Nicolas mentre s’obria la cremallera del polar per ficar-hi el ram.

Ara sí que va donar gas a fons. A aquelles hores en Pixafluixa, tal com havien acordat, ja devia estar a punt d’entrar en acció.

Just travessar la reixa els esperava l’infermer, picant de peus a terra i ben abrigat amb un anorac de plomes. L’Elefant el va saludar amb la mà i ell va continuar fent saltirons, encara que ara l’impuls que el feia moure no era la necessitat de combatre el fred sinó el lleuger temor que aquell parell de la moto no fossin allà precisament per donar-li les gràcies.

–Què, ens portes a veure la criatura, que li farem una sorpresa? –li etzibà en Nicolas.

L’infermer necessitava guanyar temps per saber d’on bufava el vent. Va contestar que no eren parents i per tant no podien entrar.

–Com que no som parents? –digué en Nicolas–. Com si els parents només fossin els cosins, no et fot. Natros som els parents més parents, perquè som amics, som la família autèntica.

–Ara és a la sala de nounats, però aviat el duran a l’habitació de la mare.

–És nen?

–Sí.

–Millor.

–Per què millor? –demanà l’infermer sempre amb intenció de guanyar temps.

–Perquè és més fàcil.

–El què?

En Nicolas va fer com si no l’hagués sentit.

–Créixer. És més fàcil si ets nen, oi que sí? –intervingué l’Elefant–. O ves a sapiguer, perquè si sats cardar poder pots arribar més lluny sent nena, també, no?

En el silenci d’en Nicolas l’infermer va voler creure’s que s’esperarien. Suggerí el gest d’obrir els braços com per dir que eren les regles i no s’hi podia fer res.

–Vull veure aquest nano abans que l’enganxin a la teta de sa mare.

La veu impacient, plena de còlera, el colpí com una fuetada, i abans de poder articular una resposta l’infermer es trobà la visera del casc d’en Nicolas enganxada a la cara.

–T’hi dit que el vull veure. Si porto flors per a la senyora i tot... Ja m’estàs diguent per on s’hi va.

I li va clavar una empenta.

Les indicacions van ser precises, el trajecte era fàcil. Per paga, l’Elefant va agafar el paquet amb el mòbil i el va llançar enlaire, mentre l’infermer, amb l’esguard clavat al cel seguint-ne la trajectòria, sacsejava els braços per por que li caigués a terra. Estava tan pendent de la seva joia electrònica que no va parar esment en la fumera negra i espessa que s’enfilava a pocs metres de distància, i potser ni tan sols va sentir la pudor acre de pneumàtics cremats. En Pixafluixa havia estat puntualíssim. Es tractava d’una petició, o més ben dit d’una ordre, d’en Nicolas. Vull molt de fum. Que sembli de nit. Li havia explicat que la caseta dels guàrdies la volia buida, l’última cosa que li convenia era un estol de guàrdies de seguretat empaitant un escúter («És la distracció, Pixeta»). I en Pixafluixa havia localitzat un lavabo del mateix Policlínic a prop de la caseta. Els pneumàtics els havia pispat d’un taller aquell mateix matí i amb una mica de querosè i un encenedor de seguida tindria muntada una gran festa de fum tòxic i pudor, i tota l’atenció es concentraria en aquell lavabo.

Mentrestant la T-Max travessava l’entrada a pas d’home. Fins aquell moment el pla havia seguit una lògica. En Nicolas havia calculat els temps i les possibles ensopegades, i l’Elefant, complint el seu paper diligentment, també s’havia sentit part de l’engranatge d’aquella màquina ben greixada. Però aleshores en Nicolas donà gas a fons i engegà la lògica a rodar. Els 500 centímetres cúbics aixecaren roda per enfilar la primera rampa, gairebé com si fos un cavall que salta l’obstacle, i rebotant de graó en graó arribaren al capdamunt de l’escala. Les portes automàtiques de l’hospital s’obriren i la T-Max aterrà a recepció.

En un espai tancat, el motor ressonava com si fos un Boeing. Encara no s’havien trobat ningú de cara, a aquelles hores el moviment de visites i consultes encara no havia començat, però la seva irrupció va cridar l’atenció de tot de personal, que sortiren de les portes dels consultoris incrèduls. En Nicolas no en va fer cas. Buscava els ascensors.

Entraren a Maternitat enmig del silenci. Passadissos deserts, no se sentien ni veus ni vagits que delatessin la direcció de la sala de nounats. Tot l’enrenou que havien deixat a la planta baixa no semblava haver esquitxat la tranquil·litat d’aquell pis.

–Com collons es diu el nano?

–Deu dir els cognoms, no? –contestà l’Elefant. Coneixia massa bé el Maraja per arriscar-se a preguntar-li com pensava sortir del merder en què s’havien ficat. Precisament aquella era la força d’en Nicolas, portar-te al límit sense que te n’adonessis.

Deixaren la T-Max enmig del passadís. Negre i lluent, semblava un escarabat enorme entre aquelles parets pintades de verd clar i entapissades de pòsters sobre les virtuts de donar el pit. Començaren a córrer passadís enllà a la recerca de la sala. L’Elefant a davant, amb el casc encara posat, en Nicolas darrere seu. Un seguit de portes a banda i banda i el carrisqueig de les seves soles contra el linòleum.

Sortiren a un atri amb dues taules buides, darrere les quals resplendia la vidriera de la gran sala. Era plena de criatures fresques de vida, totes en fila, enceses de galtes dins els pijamets de colors pastel; unes quantes dormien, alguna altra sacsejava els punys menuts per sobre del cap.

En Maraja i l’Elefant s’hi acostaren com dos parents curiosos per saber si el nadó s’assembla al pare o a la mare.

–Antonello Izzo –llegí l’Elefant. La manteta blava amb el nom brodat en una punta pujava i baixava quasi imperceptiblement–. Goita’l.

Es girà cap a en Nicolas, que s’estava immòbil, amb les palmes contra el vidre i el cap en direcció a aquell nadó que ara somreia, o això li va semblar.

–Maraja...

Silenci.

–Maraja, què fotem ara?

–Tu sats com es pela una criatura?

–Jo? I a mi què collons m’expliques?

En Nicolas s’estirà la Desert Eagle dels calçotets i tragué el fiador.

–Però vaja, com si fessis petar un globus, no? –continuà l’Elefant.

En Nicolas empenyé la porta amb delicadesa, com si volgués tenir l’amabilitat de no fer massa soroll per no despertar les altres criatures. S’acostà a l’Antonello, el fill d’en Dentola, el fill de qui havia mort el seu germà Christian disparant-li per l’esquena com el més miserable dels traïdors.

–Christian... –va dir, a flor de llavis.

Era la primera vegada que pronunciava el seu nom des del dia de l’enterrament. Semblava víctima d’un encanteri, els ulls negres clavats davant seu però absorts ves a saber on. L’Elefant estava a punt de començar a clavar cops de puny al vidre i d’escridassar-lo perquè s’afanyés, que li fotés un tret d’una vegada a aquell fill de judes, mentre el veia repenjar el canó de la Desert a la panxeta però sense prémer el gallet. La pistola es movia amunt i avall, també, com si els pulmons d’aquella criatura tinguessin realment prou força per alçar els dos quilos del ferro. L’Elefant es va girar a fer un cop d’ull a l’entrada del passadís i es va adonar que en el temps d’aquella vacil·lació els havia aparegut una infermera per l’esquena. S’acostava de pressa, brandant un pal de sèrum com si fos una llança.

–Ei, què hi fas aquí?

I immediatament s’adonà d’en Nicolas i començà a cridar:

–Que es volen endur un nadó! Que es volen endur un nadó!

L’Elefant, ràpid, la va apuntar amb la seva Glock i la infermera es va quedar paralitzada, amb la llança a mitja altura, però sense parar de xisclar.

–Que s’enduguen un nadó! Que s’enduguen un nadó! Auxili! Auxili! –la veu cada vegada més aguda, més d’espinguet.

–Maraja, va, afanya’t, que ens han enxampat, rebenta’l d’una vegada...

Però ara en Nicolas havia inclinat el cap de costat, com per observar millor el fill d’en Dentola i la Coala. Dormia serenament, la respiració encara profunda i constant, malgrat la pistola. Com en Christian, que també dormia en aquella posició quan sa mare va tornar a casa, després del part. Ella el feia seure a la butaca i l’hi posava a la falda, i en Christian continuava dormint. Al voltant de l’Antonello, en canvi, altres nadons es van començar a despertar. En un tres i no res la sala era un guirigall, el plor d’un nadó es contagiava al del costat, una onada eixordadora que va acabar traient en Nicolas de la seva torpor.

–Que es volen endur un nadó! Que es volen endur un nadó! –continuava la infermera, i vinga fer rodar el pal per guanyar inèrcia i llançar-lo amb tota la força.

–Maraja, dispara, liquida’l, ràpid! –cridà l’Elefant. La infermera cada vegada s’acostava més i ell no sabia si clavar-li un cop de puny a la cara o engegar-li un tret directament–. Maraja, aixòs s’està posant cardat, val més que fotem el camp. Però ara, ja, de seguida.

En Nicolas es tocà amb la mà esquerra el tatuatge que s’havia fet estampar al clatell, que li donés força, que li confirmés allà mateix, davant d’un altre innocent, que allò era el que tocava fer. Per ell, per la seva mare, per la barca dels Nanos. Perquè eren temps de tempesta, i ell era la tempesta que s’estava abatent damunt la ciutat. Va prémer amb força la pistola contra el cos del nadó i l’Antonello començà a plorar.

L’Elefant havia anat reculant fins a picar amb el casc contra la vidriera.

–Tu, foca –deia a la infermera–, tira enradere o et mato.

Però la dona avançava, i dues infermeres més, atretes pels crits, també havien aparegut pel fons del passadís. Immediatament s’afegiren al cor.

–Ai, mare, que s’enduguen un nadó! Que s’enduguen un nadó!

–Enradere! Que us mato! Us mato a totes! –cridava l’Elefant, ara enganxat tot ell a la paret.

Només hi havia una escapatòria. Aferrà ben fort la Glock amb les dues mans i apuntà al mig del front de la cridanera.

Bum.

Una explosió. I tot seguit el silenci. L’Elefant es va mirar la mà, que no havia estat a temps de disparar.

En efecte, el projectil havia arribat de darrere seu per rebentar el vidre de la sala de nounats en una pluja de fragments estellats, ascles que tentinejaren sobre el casc de l’Elefant, brillaren damunt les bates de les infermeres que es protegien la cara amb les mans, rebotaren al sostre i s’encastaren a les parets i a terra. Quan l’Elefant es va girar per veure qui havia disparat veié en Nicolas amb la Desert Eagle encara apuntant allà on hi havia hagut la vidriera. A la paret de davant, ben amunt, es distingia l’orifici on s’havia clavat el projectil.

Els xiscles dels nanos, que per una fracció de segon s’havien interromput, recomençaren amb desesperació i en Nicolas es deixondí amb ràbia:

–Fora, fora d’aquí.

Igual que a l’anada, no es van creuar amb ningú. Van baixar per les amples escales del Policlínic fins a arribar a recepció. Un cop allà en Nicolas donà gas al màxim per obrirse pas entre els vigilants de seguretat i tot de bombers amb mascaretes a la cara. L’última persona que van esquivar va ser l’infermer que els havia deixat entrar, que com que tenia els ulls clavats a l’iPhone no se’n va adonar.

En Nicolas tornà a casa mentre l’edifici es despertava. Sentia el soroll de les dutxes, els avisos a la canalla perquè s’afanyessin, que l’escola no s’espera. Només casa seva era muda, i buida. La seva mare ja era a la tintoreria, cada dia hi arribava una mica més d’hora; i el seu pare se n’havia anat immediatament després de la mort d’en Christian, havia sortit amb ells cap a l’enterrament i ja no havia tornat. Però no els feia res, era un home que no comptava (ni havia comptat mai). En Nicolas va fer una ganyota amb la boca, deixà caure les claus a la tauleta i engegà el televisor. Amb el volum al mínim, perquè l’informatiu tampoc volia trencar aquell silenci que tenia gust de retret. Al final de les notícies de política local van aparèixer les imatges de l’hospital, la vidriera esmicolada, les infermeres agafant a coll nadons amb el rostre congestionat, marques de pneumàtic a les rajoles. «Bretolada al Policlínic», deia el titular. Un minut i ja va estar, la durada d’una ximpleria qualsevol.

Se’n va anar cap a l’habitació, s’estirà al llit del germà i entrellaçà les mans al clatell, deixant que els dits repassessin el nom que s’hi havia fet tatuar: Christian. Una lectura en braille meticulosa, endavant i endarrere, i sant tornem-hi, una passada per la forma oval de la granada i altre cop, lentament, torna a començar. La bomba l’havia volguda igual que la que tenia al pit rematant el seu nom, «Maraja», idèntica, bessona.

Què putes hi fet?, es demanà. Es va ficar els punys a les òrbites i començà a excavar.

El gat i la rata. Un gat furiós en cerca d’una rata fantasma.

Els punts de venda rendien força. La coca circulava. L’heroïna del Micogós es venia. Les mesades de les extorsions arribaven puntualment. El sol il·luminava els territoris de la barca dels Nanos, al centre de Nàpols. Però en Dentola encara era viu i en Nicolas no aconseguia fer les paus amb aquesta idea. Com un mal d’esquena que no passa o un mal de queixal que no et deixa dormir: el judes encara era a la ciutat, amagat ves a saber on.

Feia cinc mesos que provava d’enxampar-lo en vigilàncies contínues. Primer li havia parat una emboscada a la sortida de la parròquia. Aquell rectangle de terra encara conservava els senyals dels seus partits de futbol. Després s’havia passat unes quantes nits davant del dentista on en Dentola havia invertit la seva primera mesada per emblanquinar allò que el tabac i la droga havien tenyit de negre. La casa dels pares, dels avis materns, dels paterns, el parc de Capodimonte perquè no sé qui havia dit que l’havia vist per allà, en un banc, per això a ell li havia semblat lògic intentar-ho a l’estació. Cada sensesostre, cada tassa de vàter, un per un. Tapant-se el nas havia obligat aquelles desferres humanes, clapades entre els seus parracs, a tombar-se. A la casa on vivia la mare d’en Dumbo hi havia dedicat una setmana de vigilància, presentant-s’hi a les hores més impensades del dia i de la nit, convençut que tard o d’hora el traïdor cediria a la temptació. Però res.

La rata no havia tret el caparró per enlloc, i per això tocava anar a buscar el ratolí. Però no n’havia estat capaç... com mates una criatura?

–Prou –xisclà en Nicolas–, prou.

Un sol moviment, un braç que ho escombra tot a terra. Estampetes i imatges de la marededeu, de sant Gennaro, el Pare Pio, fotos d’en Christian el dia de la comunió, en banyador amb ell en una platja que no recordava. Es va quedar contemplant el munt d’objectes als seus peus i es tragué vambes, pantalons i polar. Després va obrir els llençols i es va tapar, agafant-se els genolls amb les mans. I s’abandonà a allò que hauria hagut de fer ja força temps enrere.

Es va posar a plorar.

SORRAMOLL

Un niu de vespes. En Nicolas les sentia voleiar al voltant del cap i va provar d’espantar-les amb la mà sense obrir els ulls. Fins que la consciència va recuperar el control. En Nicolas va obrir un ull. Vespes? Els vells Motorola que ell i tota la barca feien servir com a telèfons d’un sol ús perquè no els interceptessin. Ves a saber quanta estona feia que brunzien damunt de la taula.

S’aixecà d’un bot. Havia dormit tot el matí i part de la tarda, però el son no l’havia eixorivit. Es va refrescar la cara amb aigua ben freda i tot seguit es va tapar el cap amb la caputxa del polar, com si així es pogués protegir del dolor que li pujava pel clatell. Una d’aquelles migranyes que s’acarnissen en un punt concret, infinitesimal, i excaven i excaven com un sàdic amb un trepant de broca fina. De petit, quan tenia febre o li feia mal la panxa, la Mena, la seva mare, li preparava un got d’aigua amb sucre i llimona. Era el seu remei universal, amb això, deia, fugen tots els mals.

Però ara la Mena no hi era, i ell primer havia pensat de combatre el dolor amb un peta, després amb un clatellot i al final s’havia decidit per un cafè i un missatge al grup de WhatsApp de la barca: tothom al reservat a les cinc en punt, que hi havia moltes coses per discutir. Encara que de discutir en tenia ben poques ganes, i a més no tenia res a dir. Només volia submergir-se en les veus dels altres, confiant que les paraules dels seus nois serien més fortes que aquella cosa que sentia sota el brunzit del trepant de punta fina. Un grumoll d’impotència i d’insatisfacció amb ell mateix, que com més estona estigués sol més creixeria.

El Nuovo Maharaja l’estaven renovant. O això deia l’Oscar, el propietari, a tothom qui s’hi presentava. Sortia a buscar els qui contemplaven les bastides que tapaven el blanc de la façana i, posant-se les mans sobre aquella panxa tova que tenia, els assegurava que, enllestides les obres, trobarien un Nuovo Maharaja encara més resplendent. En realitat les «obres de reestructuració» es limitaven a una mà de pintura i a netejar i encerar la pista de ball, però l’Oscar treballava amb l’espera. Amb els miratges.

Per a la barca dels Nanos no, però; per a ells el Nuovo Maharaja sempre estava obert, fins i tot quan estava tancat.

L’Oscar veié acostar-se la T-Max d’en Nicolas a una insòlita velocitat de creuer, plàcida com la dels transatlàntics que es podien contemplar des de la terrassa del local. El va veure deixar l’escúter com si fos un tros de ferralla i tirar pel dret sense fer-li cas ni a ell ni a les dues noies amb qui discutia: rosses, altes, molt joves.

–Maraja –va mirar de retenir-lo–, vine que et presento el nou cos de ball.

Però en Nicolas ni tan sols el va sentir, només volia arribar al reservat, deixar-se caure al sofà i, si podia ser, estar-se una estoneta a les fosques abans no arribessin els altres. Va mirar de fer una llista de prioritats, després del raid fallit a l’hospital. Parlar amb l’Elefant? Fer-li entendre, a les bones o a les males, que no se li acudís cantar als altres el que havia passat. O parlar-ne amb la Mena i confessar-li el fracàs? Perquè no hi havia una altra manera de definir-ho. Potser ja ho sabia tot, potser aquella notícia de l’informatiu no li havia passat per alt.

El primer d’arribar va ser en Lollipop, seguit d’en Briató. El seu vell amic de futbol sala encara caminava visiblement coix. Després de trencar-se per quatre punts diferents, la cama no se li havia refet mai del tot i el metge li havia dit que ranquejaria sempre, però ell no n’havia fet cap drama, al contrari, encara exagerava una mica els andamis «a la De Niro». En la foscor del reservat no veien en Nicolas, amb les mans a les tempres. Assegut al seu tron, de manera que els altres el veiessin allà on l’havien de veure. Però la llum no havia estat capaç d’encendre-la.

–Maraja, on ets? –digué en Briató ben fort.

–Aquí, no cal que crideu.

En Lollipop es deixà caure al sofà mentre en Briató encenia els llums. Un sol blanc explotà darrere els ulls d’en Nicolas.

Amb una mirada n’hi va haver prou perquè en Briató restablís la foscor.

A poc a poc van anar arribant tots. L’últim va ser en Dragó, que va trobar lloc al costat d’en Dron i va recompondre així l’hemicicle que allà mateix havia sancionat l’assignació de les places. Eren siluetes incolores, més o menys denses segons la quantitat de llum que aconseguien capturar en moure’s. L’únic que semblava haver perdut el perfil del seu cos elàstic era en Nicolas, ensorrat en el tron.

En Melindro no sabia estar-se amb les mans quietes. Se li bellugaven en l’ombra, acompanyant les seves paraules:

–Maraja, què passa que està tan fosc? Que no paga les factures, l’Oscar?

–Aquest paio no les ha pagades mai –intervingué en Pixafluixa–. S’ha connectat al comptador de l’edifici del costat, la llum la pispa.

Les riallades eren punxes que es clavaven al crani d’en Nicolas, però no va dir res. Agulla rere agulla, els seus germans l’acabarien curant.

–Heu vist quin parell de tiarres rosses allà fora? L’Oscar deu necessitar una escala, per tirar-se-les... –va dir en Lollipop.

Més rialles, més agulles, i ja es trobava una mica millor. El ritual de cada vegada, i ell era sempre el mestre de cerimònies: primer una estona de dir beneitures, després l’esveramenta s’anava calmant i al final s’arribava a les coses importants. Els punts de venda. Els diners. El seu regne.

Al començament havia estat un boom. Uns preus tan baixos com aquells no s’havien vist mai, a Forcella semblava que cada dia fos festa major. El barri es va omplir de gent, n’arribaven de fora vila i tot, el fato de la barca dels Nanos s’acabava en un matí i llavors tocava reclamar el subministrament a correcuita. Tot havia anat com una seda i la clientela s’havia multiplicat. En Dron s’havia autodesignat responsable de logística, organitzava les expedicions. Havia tret de ves a saber on un comptapersones manual, d’aquells que fan servir als avions per comprovar el nombre de passatgers, i corria de plaça en plaça. Tac, tac, tac. Es plantava en un racó i a cada persona que passava per comprar, cop de polze. Tac. Quan hi havia excés de clients es preocupava d’interrompre’n el flux, o bé accelerava l’aprovisionament. Aquell comptapersones s’havia convertit en una extensió de la seva mà, i fins i tot quan eren al Nuovo Maharaja se sentia sovint el tac, tac, tac.

–A la meva ja no hi ha res a fer –va dir l’Elefant–, no sé com retenir-los. Volen tornar a vendre fato del Gatarro.

En el lapse de tres mesos l’eufòria s’havia esbravat. Els prenien el material de les mans, però ara se’ls estava acabant. Així, als encarregats de les places els havia passat l’embriaguesa i havien decidit de tornar amb el proveïdor d’abans, que va aprofitar l’avinentesa per inundar el mercat amb tones i tones de droga seva.

–A San Giorgio igual –digué en Lollipop–. Sats com em deien fins a la setmana passada? Don Vincenzo! Què et sembla? I ara que la merda s’està acabant tornen a fer com han fet sempre. S’entenen amb el Gatarro i nosaltres tornem a llepar.

–Lollipop –va dir en Dragó–, el teu problema és que no t’espaviles.

Se li acostà per clavar-li una pessigada a la galta però l’altre es va apartar i aleshores s’enganxaren en una baralla tova, sense empenta, que a en Nicolas per un moment li va recordar un vídeo de gatets (o eren cadells d’os?) que havia penjat la Letizia. Tan ràpid com s’havien enganxat es van desenganxar i en Dragó tornà a seure. Amb veu rotunda, cofoia, va explicar que ell, al barri de la Vicaria Vecchia, no donava a l’abast de tanta clientela com tenia.

–Hi doblat el preu –explicà–, aixins el fato no s’acaba tan de pressa i els camells no tenen de patir.

–Mi-te’l, com galleja, l’emprenedor!

–Ho has petat!

–Sí, però així no guanyen tant –va dir l’Elefant.

–Guanyen menys, potser no tan ràpid –digué en Dragó–, però s’estalvien d’estar entre l’espasa i la paret.

–Dragó, ets un crac! –va dir en Melindro–. Quan ets paret aguanta dret, quan ets espasa mana la casa. Quina passada, la grandesa vesuviana!

Si en Nicolas hagués badat boca hauria dit que valia més no fer tanta conya. Eren al sorramoll i s’estaven ofegant. Una darrere l’altra, totes les places acabarien caient, per més que resistissin. Potser algú aconseguiria mantenir el control en un parell de carrers, però entre la potència de foc del Gatarro i el destí que els espera als qui ni tan sols han vist mai la cara al seu proveïdor els esclafarien. Les provisions de l’Arcàngel estaven a les acaballes. Ho sabia en Nicolas i ho sabien els altres, però ningú tenia el valor de dir-ho. Sí, l’heroïna del Micogós els continuava arribant amb regularitat, però només amb això no n’hi havia prou per assegurar-se la fidelitat de les places de la barca.

Això és el que hauria hagut de dir, però el mal de cap no afluixava. O sigui que callava i es limitava a vigilar l’Elefant, que tenia la mirada a terra. Que potser esperava tanda per revelar a tothom allò que no havia estat capaç de fer en aquell hospital, i així delatar la seva feblesa? Una paraula i adeu Maraja. Jo ho faria, pensava, com és que no diu res? Que no volia una barca per a ell sol, també?

–Maraja –digué en Dragó–, l’Elefant i en Lollipop tenen raó. Ens estem quedant sense merda, si no ens movem els perdem.

–I per què no els pelem a tots? –saltà en Briató–. Que no és així que funciona? Quan un paio ven el fato d’un altre sense estar autoritzat se li ha de fotre un tret.

–Les places són així –digué en Dron–, o vens la droga d’un capo o li pagues l’impost. A natros no ens estan pagant res i la droga s’està acabant.

–Nicó, per què no