Nexe: el secret de l'a-mor

By Jorge Muñoz Parral

Una novel·la d'aventures i misteri amb la intriga i l'acció del Codi da Vinci.

 

Civilitzacions perdudes, secrets ancestrals, coneixement ocult...

Anna Lefeville, la jove nova Cap de Restauració del MNAC, troba una misteriosa carta en estranyes circumstàncies escrita per Jacint Verdaguer.D'altra banda, David Gavany, un famós periodista, rep una anomenada anònima a la meitat de la nit. Ha estat triat per a revelar una informació. Descobrirà que les pistes li condueixen a l'obra d'Antoni Gaudí… Que va deixar un missatge a la vista de tots, per a ser desxifrat quan arribés el moment.
Animat per la curiositat, emprendrà una aventura que li canviarà per complet.No obstant això aquesta cerca no estarà exempta de perills i sacrificis. I li acabarà enfrontant a un misteri molt més transcendent i profund del que es podia imaginar.Un coneixement amb la capacitat de canviar el món.
Recorre els racons més secrets de Barcelona, l'Empordà, i el sud de França, recuperant un coneixement que enfonsa les seves arrels en la la nit dels temps.
Societats secretes, romanços, intriga, acció, suspens, i sobretot molt misteri.

Una mescla trepidant d'aventures, art i enigmes xifrats que no et deixarà indiferent.

"Aventures, misteri i intriga es fusionen perfectament en un thriller molt addictiu"@descubriendohistorias

"Una història completament rodona" @elrincondesonica 

"No puc deixar de llegir-lo"@_maria.escritorabuscadora_

Mai havia llegit una cosa igual.
"NEXE El secret de l'a-mor" és història, filosofia, astrologia, astronomia, física, ciència, creació, mites, art, profecies, somnis, unió de conceptes, a-mor…
El fil conductor és una trepidant aventura carregada de moltíssim misteri. Amb aquest llibre reflexionaràs i aprendràs el perquè de moltes de les incògnites de l'Univers, al mateix temps que et veuràs embolicat en una fugida i persecució en crida i cerca d'una cosa molt poderosa.
És impressionant el gran treball de recerca darrere de la novel·la.

I tu..t'atreveixes a viure aquesta experiència i recaptar les pistes, per a donar sentit a l'enigma?"
@leerconelga
 

T'atreveixes a descobrir el secret de l'a-mor?

• Language: Català
• Publisher: Jorge Muñoz Parral
• Release date: Apr 14, 2021
• ISBN: 9798201106805

Book preview

NEXE

---

Copyright © 2021 Jorge Muñoz Parral

Todos los derechos reservados.

Registrado en SafeCreative: 2101093712585

---

JORGE MUÑOZ PARRAL

Als meus pares,

Als meus avis,

A la meva família

i per totes aquelles que m'han ensenyat a estimar.

Contents

Gràcies

Avís de l'autor

Prefaci

L’incendi dels Pirineus

Juan 4, 8

LA CARTA

LA TRUCADA

La troballa

HÉRCULES

EL JARDÍ DE LES HESPÉRIDES

El regne de plutó

ULTRAMORT

LA CAIGUDA

EL VELLUT D’OR

CYPSELA

PRADESH

TERRIBLI EST LOCUS ISTE

EL GRIAL ESCRIT A LES ESTRELLES

PARDES

ELS CUSTODIS

REALITAT

Afterword

EL AMOR COM a força univeral

Gràcies

Sobre L’AUTOR

AgraÏMENTS

Regalo

Tinc un petit régal per a tu…

Gràcies per haver comprat aquest llibre, fent-me dipositari de la teva confiança.

A la part final hi trobaràs un regal…

A canvi, m'agradaria demanar-te una cosa,

és molt important per a mi i per la difusió d'aquesta obra que comparteixis la teva opinió .

Això ajudarà a que altres persones puguin conèixer-la i gaudir-ne.

Si t'ha agradat i vols saber-ne més, t'animo a unir-te a la comunitat El Nexe a Facebook i a seguir-me a les xarxes socials.

Tens els enllaços al final!

A més, podràs aconseguir descomptes exclusius i fragments dels meus llibres futurs gratuïtament.

---

Espero que gaudeixis la lectura!

---

Amb afecte,

---

Jorge Muñoz Parral

---

Avís de l'autor

Aquest llibre és una obra de ficció.

Els personatges citats són una llicència artística.

Tanmateix, els fets i llocs esmentats formen part d'una exhaustiva investigació històrica.

Queda en mans del lector distingir què és veritable i què és fals.

---

Una gran abraçada,

---

Jorge.

Prefaci

Un llibre és sempre un acte íntim, tant per qui l'escriu com per qui el llegeix. Té un punt d'atreviment. M'estic adreçant a la seva part més profunda, als seus pensaments. Li estic explicant una història a cau d'orella i li demano que inverteixi en ella una part del seu bé més preuat: el temps.

És una gran responsabilitat per mi fer que li surti a compte.

Puc assegurar-li que el llibre que té a les mans és el resultat de centenars d'hores d'investigació i que trobarà un missatge genuí i treballat amb cura.

El meu desig és que quan acabi de llegir-lo es senti millor que abans de començar i, sobretot, amb més amor.

Si ho aconsegueixo, hauré complert amb escreix el meu objectiu.

Portem sobre les nostres espatlles el món del demà, i la possibilitat de construir un gran futur és a les nostres mans.

Com podrà veure, el Nexe és un símbol d'unió, una recerca de sentit.

Espero que gaudeixi d'aquesta aventura i que aconsegueixi trobar el Nexe a la seva vida.

Amb a-mor,

Jorge Muñoz Parral

«I a tu qui et salva, oh niu de les nacions iberes,

quan l’arbre d’on penjaves al mar fou submergit?

qui et serva, jove Espanya, quan lo navili on eres

com gòndola amarrada, s’enfonsa migpartit?

L’Altíssim! Ell, de nàufrag tresor omplint ta popa,

del Pirineu, niu d’àligues, t’atraca als penyalars,

dessota el cel més blau, darrera eix mur d’Europa,

i al bressoleig, com Venus, de dos immensos mars.

Per ço, de les riqueses* lo déu en tu posaren

los grecs, entre argentífers turons veient-te florir;

millor que el d’or de Colcos preuat velló hi trobaren,

a Homer dares l’Elíseu i a Salomó l’Ofir.

De l’Atlàntida al veure’t hereva, en son enterro

los pobles que et festegen digueren: —Ella rai!

què importen a l’abella los trossos de ton gerro,

si, flor dels vinents segles, los quedes tu?— Mes ai!».

---

(Fragment del cant primer —«L'incendi dels Pirineus»— de l'obra L'Atlàntida de Jacint Verdaguer)

Qui no estima no ha arribat a conèixer Déu, perquè Déu és amor.

Juan 4, 8

LA CARTA

Barcelona, 8 d'octubre de 2020

L'Anna Lefeville s'afanyava a enllestir la feina al seu despatx. Eren les dues de la matinada i, malgrat els seus companys li havien recomanat anar-se'n a casa a descansar, ella volia deixar lligats tots els detalls.

Era la nova cap del Departament de Restauració del MNAC, a Barcelona. La seva antecessora s'havia jubilat feia només dos mesos i ella s'havia postulat per cobrir la vacant. Davant les crítiques de molts dels seus col·legues, més experimentats que ella, el Departament havia decidit confiar en ella tot apostant per la jove i prometedora historiadora.

En aquells moments estava ultimant la presentació de la restauració de la pintura Hèrcules buscant les Hespèrides, d'Aleix Clapés.

La obra havia estat emmagatzemada als soterranis del MNAC durant anys i es trobava en un estat bastant lamentable, però, després d'un laboriós però excepcional procés de restauració, havien aconseguit que recuperés el seu aspecte original.

L'immens quadre, que originalment estava penjat a la façana exterior del Palau Güell, havia estat retirat per motius desconeguts i des d'aleshores havia estat guardat al magatzem del museu.

L'endemà, però, tornaria a ser penjat en una de les sales principals de la mansió

Degut a les llargues jornades de feina dels darrers dies, l'Anna havia traslladat la seva oficina a una sala que li havien cedit al primer pis de l'edifici.

La historiadora estava encantada amb la nova ubicació, però també nerviosa per enllestir tots els detalls per a la roda de premsa del dia següent.

Li havia costat molts esforços convèncer totes les parts, la Diputació de Barcelona, el Departament de Cultura de la Generalitat i, finalment, la família Güell, de la necessitat d'exposar de nou aquella gran obra al seu emplaçament original.

Però, després de mesos d’intens treball, havia aconseguit ressucitar aquella pintura.

L'antiga habitació on treballava estava perfectament ordenada, era il·luminada per una suau llum grogosa i s'hi notava la flaire del seu perfum característic, J'adore, de Dior.

Estava escrivint les últimes línies del seu discurs quan va escoltar un cop molt fort que la va sobtar, fent-la deixar de teclejar.

«Què ha estat, això?» — Es va preguntar, desconcertada.

Li semblava que el so provenia de la segona planta.

«Deu haver estat el guarda de seguretat».

A aquelles hores, a l'edifici només hi eren ells dos.

«Què deu haver passat?».

Es va aixecar de la cadira. Estava lleugerament marejada, amb prou feines havia menjat res. Havia passat tot el dia atenent trucades i davant l'ordenador.

«¡No acabaré mai!».

Sortí del despatx i, a les fosques, va pujar per les escales en direcció on s'havia escoltat el cop.

---

L'Anna havia estat una lluitadora durant tota la seva vida. Era conscient que el fet viure la seva professió amb la intensitat amb que ho feia, l'havia privat de tenir una joventut normal. Des de ben petita, els seus pares li havien inculcat la importància del treball dur i la disciplina, i això l'havia ajudat a aconseguir, amb 34 anys, una brillant carrera professional dins el seu sector.

Des dels 8 anys, havia anat al conservatori cada tarda a prendre inacabables classes de violí. Allí havia après el valor de la constància i l'esforç. Tenia clar que només això podria dur-la a la vida que desitjava. I, efectivament, d’un temps ençà estava vivint un somni fet realitat.

Des de ben molt, havia sentit passió per la història, i més endavant, d'adolescent, va decidir abandonar la seva incerta carrera musical dedicant-se íntegrament als estudis acadèmics. Això no li va resultar gens fàcil i li va suposar haver de fer molts sacrificis. Va deixar enrere tot el que li era conegut: amics, familiars, als seus pares..., per marxar sola a estudiar a Barcelona. Va passar de viure en un petit poblet de la França rural a estar en una gran ciutat desconeguda en un país estranger.

Però ella era forta, decidida i, un cop feia un pas, mai mirava enrere.

Tot allò no hauria estat possible si no hagués conegut n'Andrés Wanderlust, un polifacètic professor de la Universitat de Barcelona que li havia ensenyat a enamorar-se de la Història encara més.

Era un home profundament savi i carismàtic. Des que el va conèixer sabia que els seus destins, d'alguna manera, estarien entrellaçats, i es va convertir en la millor alumna de la classe.

El professor va veure en ella una noia amb un potencial immens, una maduresa insòlita per a algú de la seva edat, i va decidir, en certa manera, adoptar-la, cuidar-la i, sobretot, impulsar-la perquè avancés.

Diuen que l'àngel de la guarda és el reflex del que estem destinats a fer, la nostra millor versió. I això es el que la influència del professor li feia trobar.

No obstant, li havia costat horrors guanyar-se la seva confiança, ja que ell l'havia posada a prova en incomptables ocasions. Però Anna sempre superava les proves.

No es deixava seduir pels plaers fàcils i això la convertia en una rara avis.

D'alguna manera, tenia clar quin era el seu destí i no permetria que ningú li impedís arribar a assolir el seu objectiu.

---

La historiadora caminava a les fosques per un llarg passadís.

Havia estat tants cops allí que es coneixia la mansió Güell de memòria.

Semblava que el cop s'havia sentit a la segona planta, el lloc on es penjaria el quadre l'endemà.

A mesura que s'hi apropava, va veure llum a la sala del fons.

Quan finalment va arribar, no podia creure el què veia:

El marc de fusta original, on haurien col·locat l'obra el dia següent, era al terra, amb un gran cop en una de les cantonades, estava completament desencaixat.

El guarda de seguretat, un home de mitjana edat, amb la pell pàl·lida i bigoti, era al costat, ajupit. Es va aixecar, sorprès quan va veure la historiadora.

A Anna li va caure el món als peus.

—Però, què dimonis ha passat?!

—Em sap greu..., he passat pel costat i se m’ha caigut sense voler – va contestar el vigilant, nerviós.

L'Anna no volia creure que allò estigués passant de debò. La presentació era l'endemà i ja no hi havia temps per arreglar-ho.

—Ets conscient del valor que té això?!

—Ho sento, de debò – va contestar el guarda, avergonyit.

L'Anna es va portar les mans al cap. Hi havia trossos de fusta per tot el terra.

Va pensar ràpidament. La única solució que se li va acudir va ser col·locar un marc provisional tot enviant a restaurar novament l'antic.

«Més feina, fantàstic», va pensar, sarcàsticament.

Va respirar a fons i es va tranquil·litzar.

—Avia’m, ajuda'm a moure'l amb compte i deixem-lo allà al costat – va dir, mentre s'ajupia.

El guarda va agafar el marc mig desmuntat per una cantonada i, quan el va alçar, un paper arrugat i esgrogueït va caure al terra. L'Anna es va inclinar per agafar la fulla i la va mirar de prop.

Semblava bastant antiga, i estava escrita amb una cal·ligrafia perfecta.

«Què deu ser?»

La va inspeccionar superficialment, encara que no distingia molt bé les lletres.

«Millor que vagi a l'oficina a buscar les ulleres»

Es va fixar en la signatura que apareixia al final del document, i la va reconèixer sense cap dubte.

J. Verdaguer

«Jacint Verdaguer?»

Semblava una carta escrita pel poeta català però, què hi feia, dins el marc?

La troballa del document, li havia fet oblidar els successos anteriors. El sostenia mirant-lo amb curiositat.

«Això, és increïble!».

—Disculpi... crec que potser hauria de deixar el manuscrit en custòdia, per si es quelcom important —va dir el vigilant.

—No es preocupi, sóc l'encarregada del Departament de Conservació del museu, ho posaré en un lloc segur. Intenti recollir una mica tot això, demà acabarem d'arreglar el que falti. —replicà sense deixar d'observar la carta.

El pàl·lid guarda estava en peu, mirant-la fixament.

L'Anna va començar a caminar cap al la seva oficina.

«Què hi posarà?».

Fos el que fos, ho hauria de deixar córrer fins l'endemà.

«Ara necessito descansar».

Va creuar el llarg passadís amb columnes a ambdós costats, mig a les fosques, mentre les seves passes ressonaven per tot l'edifici.

De sobte, va començar a sentir unes altres passes. Eren els del guarda de seguretat, tot darrera seu. Les botes militars sonaven amb força contra el terra de marbre.

«Li he dit que es quedés recollint-ho tot. Què deu estar fent?»

Hi havia quelcom en ell que li generava desconfiança, va decidir accelerar la marxa. Era tard i volia arribar a casa tan aviat com fos possible.

Immediatament, la velocitat de les passes del guarda també va augmentar, s’anava acostant cada cop més.

«Que estrany!».

A la historiadora li va començar a bategar el cor amb força. Sense mirar enrere, va caminar més ràpid. El despatx estava tot just al final del passadís.

Va sentir com les passes del guarda estaven accelerant un cop més, cada vegada eren més ràpids.

Atemorida, va començar a córrer.

A pocs metres de la porta va girar-se i va veure, aterrada, com l'home del bigoti es dirigia cap a ella corrent a gran velocitat.

Va entrar al despatx tot tancant la porta amb pestell. Es va quedar quieta, amb la respiració entretallada. Semblava que el cor li explotaria en qualsevol moment. Tremolava. Va sentir les passes del guàrdia, i com s'aturava just a l'altre costat.

Sobtadament, va picar la porta amb força.

—Què vols de mi?! — va preguntar, espantada, la historiadora.

—Surt de l'oficina ara mateix! —va cridar—. Dóna'm la carta!

—Però, per què la vols?!

—Dóna-me-la si no vols acabar malament!

Els cops del guarda cada vegada eren més forts.

«Què redimonis està passant?»

La porta de fusta prima tremolava amb cada cop.

Sense pensar-s'ho gaire, la historiadora va agafar el telèfon i va trucar a la policia.

Es va sentir un silenci.

—Hola —va dir amb veu tremolosa, gairebé ofegada—, sóc l'Anna Lefeville, cap de Restauració del MNAC. Estic treballant al Palau Güell. Un agent de seguretat està intentant accedir al meu despatx. Si us plau, vinguin aviat, crec que vol agredir-me!

—Un agent de seguretat? —va preguntar el policia.

—Sí, m'ha perseguit corrent i ara intenta entrar al meu despatx. Si us plau, doneu-vos pressa!

—D'acord, ara hi anem.

Els cops de la porta es van aturar.

La historiadora es va quedar escoltant amb atenció.

La seva respiració sonava agitada.

Semblava que el guarda se n'havia anat, finalment.

Es va recolzar contra la paret i va respirar amb alleujament. No entenia què havia passat, estava intentant posar ordre a les seves idees.

«Què passa? Per què té tant d'interès en aquest document concret?».

No sentia res, però va preferir esperar dins del despatx fins que arribés la policia.

«Espero que no tardin gaire».

---

De sobte, quan només devien d’haver passat un parell de minuts, es va escoltar un gran impacte, com si estiguessin colpejant la porta amb un objecte de gran tamany.

—T'he dit que surtis, collons! —va sentir que deia l'home.

—Però, què és el que vols?!

—Ja t'ho he dit, dóna'm la maleïda carta!

L'Anna es va deixar endur pel pànic. La porta no resistiria gaire més.

Va agafar el document, que encara portava, tot arrugat, a la mà, i se'l va amagar instintivament dins del sostenidor.

En aquell moment es va sentir un altre cop molt fort i el pany va cedir uns centímetres, deixant la porta a punt d'obrir-se.

—No hi ha escapatòria possible! Dóna'm la carta!

La historiadora mirava horroritzada cap a la porta.

Es va girar cap a la finestra del despatx, que donava cap el carrer. Va treure el cap.

Estava en un primer pis, uns quatre metres per sobre del nivell del terra.

«No aguantarà gaire més, haig de sortir d'aquí immediatament!»

Sense pensar-s'hi, es va asseure a l'ampit de la finestra.

Armant-se de valor, es va girar d'esquena al carrer, tot aferrant-se a la cornisa i va quedar durant un moment penjada de les mans, amb les cames enlaire. Just llavors la porta es va obrir. Va veure ell guarda de seguretat dirigint-se a tota pressa cap a ella, travessant la sala.

L'Anna va tancar els ulls i va deixar-se anar.

Va sentir vertigen i, en uns segons, l'impacte del terra sobre els turmells i els genolls.

Es va aixecar atordida. Va mirar a ambdós costats, el carrer estava completament desert. Va mirar amb temor cap dalt, però no va veure enlloc l'agent.

Ho havia aconseguit.

Un instant més tard va escoltar unes sirenes i va veure el reflex blau de les llums d'un cotxe policial.

En van baixar dos agents. El primer d'ells era un home d'uns cinquanta anys, amb el cabell molt curt i canós i l'esquena lleugerament encorbada. Tenia la pell morena i un nas prominent. Portava una gorra de color blau fosc amb l'emblema dels Mossos d'Esquadra.

El seu company portava una boina, i l'Anna va pensar que probablement era d'un rang inferior.

—Bona nit. Anna Lefeville? — va inquirir l'home de