El ministeri de la felicitat suprema

By Arundhati Roy

El retorn d’Arundhati Roy a la ficció al cap de vint anys de l’èxit mundial d’El déu de les coses petites: una història d’amor i guerra captivadora i profundament humana, i un dels llibres més esperats dels darrers anys.

¿Com es pot explicar una història feta miques?

Doncs convertint-te, de mica en mica, en tothom.

No.

Convertint-te, de mica en mica, en tot.

El ministeri de la felicitat suprema és l’enlluernadora nova novel·la de la mundialment famosa autora d’El déu de les coses petites. Ens embarca en un viatge íntim de molts anys pel subcontinent indi, dels barris massificats de la Vella Delhi i les carreteres de la ciutat nova a les muntanyes i valls del Caixmir i més enllà, on la guerra és la pau i la pau és la guerra.

És una dolorosa història d’amor i una protesta contundent, una història explicada amb xiuxiuejos, amb crits, amb llàgrimes mancades de sentimentalisme i, de vegades, amb una rialla amarga. Cada un dels personatges està inesborrablement i tendrament retratat. Els seus protagonistes són gent trencada pel món en què viu i després rescatada, redimida per la força de l’amor i de l’esperança.  

La història comença amb l’Anjum –que abans s’anomenava Aftab–, que desenrotlla una tronada catifa persa en un cementiri al qual anomena llar. Ens trobem amb l’estranya i inoblidable Tilo i els homes que la van estimar, inclòs en Musa, nòvio i exnòvio, amant i examant: els seus destins estan tan entrellaçats com ho estaven i ho estaran per sempre els seus braços. Coneixem el llogater de la Tilo, un antic pretendent, ara oficial d’intel·ligència destinat a Kabul. I coneixem les dues senyoretes Jebeen: la primera és una nena que neix a Srinagar i és enterrada en l’atapeït cementiri dels màrtirs; a la segona la troben a mitja nit, abandonada en una vorera al cor de Nova Delhi.  

A mesura que aquesta novel·la captivadora i profundament humana trena aquestes vides complexes, reinventa allò que una novel·la pot arribar a fer i ser. El ministeri de la felicitat suprema mostra a cada pàgina Arundhati Roy com una narradora excepcional

• Language: Català
• Publisher: Editorial Anagrama
• Release date: Sep 27, 2017
• ISBN: 9788433938411

Arundhati Roy

(Shillong, 1959) debutó en la narrativa con El dios de las pequeñas cosas, que ganó el Premio Booker en 1997, se tradujo a más de cuarenta idiomas y se convirtió en un acontecimiento literario en todos los países donde se publicó. También es autora de diversos libros de no ficción, como los excelentes y combativos ensayos políticos El final de la imaginación o El álgebra de la justicia infinita (Premio José Luis López de Lacalle), ambos en Anagrama. Vive en Nueva Delhi.

Book preview

Índex

COBERTA

1. ¿ON VAN A MORIR ELS OCELLS VELLS?

2. LA KHWABGAH

3. LA NATIVITAT

4. EL DOCTOR AZAD BHARTIYA

5. UNA PERSECUCIÓ DISSIMULADA

6. UNES QUANTES PREGUNTES PER MÉS ENDAVANT

7. EL PROPIETARI

8. LA LLOGATERA

9. LA MORT PREMATURA DE LA PRIMERA JEBEEN

10. EL MINISTERI DE LA FELICITAT SUPREMA

11. EL PROPIETARI

12. EN GUIH KYOM

AGRAÏMENTS

PERMISOS

GLOSSARI

CRÈDITS

NOTES

Als desconsolats

En definitiva, tot depèn del teu cor...

NÂZIM HIKMET

A aquella hora màgica en què el sol ja s’ha post però encara hi ha claror, un exèrcit de ratapinyades es despenja de les figueres de Bengala del vell cementiri i s’escampa per la ciutat com un núvol de fum. Quan les ratapinyades se’n van, els corbs arriben. L’enrenou de la seva arribada no acaba d’omplir el silenci que hi han deixat els pardals, que n’han fugit, i els vells voltors, custodis dels morts durant més de cent milions d’anys, que han sigut exterminats. Els voltors han mort per emmetzinament amb diclofenac. El diclofenac, l’aspirina de les vaques, administrat al bestiar com a relaxant muscular per mitigar el dolor i augmentar la producció de llet, actua sobre els voltors –o hi actuavacomun gas nerviós. Cada vaca i cada búfala lletera químicament relaxada que es moria es convertia en un esquer enverinat per als voltors. Com més eficaç esdevenia el bestiar com a maquinària productora de llet, i la ciutat prenia més batuts de mango i més gelats –butterscotch-crunch, nutty-buddy, chocolate-chip–, als voltors se’ls anava vinclant més el coll, com si estiguessin molt cansats, i eren incapaços de mantenir-se desperts. Del bec els penjaven barbelleres platejades de saliva, i van començar a caure de les branques l’un darrere l’altre, morts.

Poca gent es va adonar de la desaparició d’aquests vells ocells amics. Havien de venir moltes altres coses.

1. ¿ON VAN A MORIR ELS OCELLS VELLS?

Vivia al cementiri com si fos un arbre. A trenc d’alba veia anar-se’n els corbs i donava la benvinguda a les ratapinyades. Al capvespre vivia el procés contrari. Entre un canvi de guàrdia i l’altre enraonava amb els fantasmes dels voltors que es posaven a les branques més altes. Sentia la pressió delicada de les seves urpes com un dolor en una extremitat amputada. Va entendre que no estaven del tot descontents d’haver-se estalviat de formar part d’aquell relat.

Quan va arribar per instal·lar-s’hi, va passar uns quants mesos suportant actes de crueltat ocasionals, tal com ho faria un arbre: sense arronsar-se. No es va girar per veure quin nen li havia tirat una pedra, ni va estirar el coll per llegir les infàmies que li havien gravat a l’escorça. Quan algú li deia algun insult –pallasso sense circ, reina sense palau–, deixava que l’ultratge li passés entre les branques com un cop de vent, i aprofitava la música de la remor de les fulles com a bàlsam per mitigar el dolor.

Això va durar fins que Ziauddin, l’imam cec que temps enrere dirigia l’oració a la mesquita de Fatehpuri, va fer amistat amb ella i va començar a fer-li visites, i el veïnat va decidir que havia arribat el moment de deixar-la tranquil·la.

Feia molt temps, un home que sabia anglès li va dir que el nom que tenia, escrit al revés (en anglès), era Majnu. Li va dir que, en la versió anglesa de la història de la Laila i en Majnu, en Majnu es deia Romeo i la Laila, Julieta. A ella això li va fer gràcia. «¿Vols dir que jo n’he fet un khichdi, doncs?», li va demanar. «¿Què faran quan descobreixin que la Laila podria ser un Majnu i que en Romi és en realitat una Juli?» La següent vegada que es van veure, l’home que sabia anglès li va dir que s’havia confós. El seu nom escrit al revés era Mujna, que no era cap nom i no significava res. I ella li va respondre: «Tant és. Sóc tots ells alhora: sóc en Romi i la Juli, sóc la Laila i en Majnu. I Mujna també, posats a fer. ¿Qui ho diu, que em dic Anjum? No em dic Anjum; em dic Anjuman. Sóc un mehfil, un aplec: de tothom i de ningú, de tot i de res. ¿Hi ha algú més a qui t’agradaria convidar? Hi està convidat tothom.»

L’home que sabia anglès li va dir que acabava de fer una associació molt enginyosa, i que a ell no se li hauria acudit mai. Ella li va respondre: «És normal, amb el nivell d’urdu que tens. ¿Què et pensaves, que saber anglès et fa intel·ligent automàticament?»

Ell va riure, i ella va riure de veure’l riure. Van compartir un cigarro. Ell es va queixar del fet que els Wills Navy Cut fossin curts i gruixuts, i que no valien el preu que costaven. Ella va dir que li agradaven mil vegades més que els Four Square o que els massa virils Red & White.

Havia oblidat el nom d’aquell home; potser no l’havia arribat a saber mai. Feia temps que se n’havia anat, l’home que sabia anglès, cap allà on fos que la vida l’hagués portat. I ella vivia al cementiri de darrere de l’hospital públic, acompanyada per l’armari metàl·lic d’oficina on tenia la música –discos ratllats i cassets–, un harmònium vell, la roba, les joies, els llibres de poesia del seu pare, el seu àlbum de fotos i uns quants retalls de premsa que s’havien salvat de la foguera de la Khwabgah. Portava la clau penjada al coll amb un fil negre, juntament amb el seu escuradents de plata doblegat. Dormia sobre una catifa persa gastada que tancava a l’armari durant el dia i que estenia cada vespre entre dues tombes (que, per capritxo personal, no eren mai les mateixes dues nits seguides). Encara fumava; Navy Cut, encara.

Un matí, mentre llegia el diari en veu alta al vell imam, l’imam, que es notava que no se l’escoltava, li va demanar com aquell qui res:

–¿És veritat que, encara que sigueu hindús, a vosaltres no us incineren, sinó que us enterren?

Ella el va veure venir, i va anar-se’n per la tangent.

–¿Què és veritat? ¿Què és la Veritat?

Com que no volia que el distraguessin del que volia saber, l’imam va deixar anar una resposta mecànica:

–Sach Khuda hai. Khuda hi Sach hai.

La Veritat és Déu. Déu és la Veritat; la mena de saviesa que es pot trobar al darrere de les caixes dels camions pintats que recorren les carreteres. Tot seguit va contraure els ulls verds i opacs i, amb un xiuxiueig maliciós, va demanar:

–A vosaltres, quan us moriu, ¿on us enterren? ¿Qui us renta el cos? ¿Qui diu les oracions?

L’Anjum es va passar una bona estona callada. Al final es va decantar cap a ell i li va respondre també en veu baixa, ben diferent de com ho hauria fet un arbre:

–Imam sahib, quan la gent parla de colors (vermell, blau, taronja, quan descriuen el cel a l’hora del crepuscle, i la sortida de la lluna durant el ramadà), ¿què et passa pel cap?

Després d’haver-se infligit l’un a l’altre aquestes ferides profundes i quasi mortals, tots dos es van quedar asseguts sense dir res sobre la tomba assolellada d’algú, dessagnant-se. Al final, l’Anjum va trencar el silenci.

–Explica-m’ho tu –va dir–. L’imam ets tu, no jo. ¿On van a morir els ocells vells? Ens cauen del cel com pedres? ¿Ensopeguem pel carrer amb els seus cadàvers? ¿No trobes que el Totpoderós que tot ho veu i ens ha portat a aquest món deu tenir preparada la manera d’emportar-se’ns?

Aquell dia, l’imam va acabar la seva visita més d’hora que de costum. L’Anjum va seguir-lo amb la mirada mentre se n’anava, trobant el camí a les palpentes per entre les tombes, fent música amb el seu bastó vident quan ensopegava amb les ampolles d’alcohol buides i les xeringues usades que li interceptaven el pas. No el va cridar; sabia que tornaria. Per més sofisticació amb què es disfressés, reconeixia la solitud de seguida que la veia. S’adonava que, per una mena de conjuntura estranya, ell necessitava la seva ombra tant com ella necessitava la d’ell. I l’experiència li havia ensenyat que la Necessitat era un dipòsit on es podia emmagatzemar un volum notable de crueltat.

El comiat de l’Anjum de la Khwabgah no havia sigut precisament cordial, però ella no havia estat l’única a trair-ne ni els somnis ni els secrets.

2. LA KHWABGAH

Era el quart de cinc fills, i havia nascut una freda nit de gener, a la claror d’un quinqué (se n’havia anat l’electricitat), a Shahjahanabad, la ciutat amurallada de Delhi. L’Ahlam Baji, la llevadora que l’havia portat al món i l’havia deixat als braços de la seva mare embolcallada amb dos xals, havia dit: «És un nen.» Donades les circumstàncies, va ser un error comprensible.

El primer mes del primer embaràs, la begum Jahanara i el seu marit van decidir que si la criatura era un nen li dirien Aftab. Els primers tres fills van ser nenes. Feia sis anys que esperaven l’Aftab. La nit en què va néixer va ser la més feliç de la vida de la begum Jahanara.

L’endemà al matí, quan el sol ja era alt i l’ambient de l’habitació era tebi i agradable, la begum Jahanara va desfaixar el petit Aftab. Va examinar-li el cos diminut –els ulls el nas el cap el coll les aixelles els dits de les mans i dels peusamb delectació morosa. Va ser llavors que va descobrir, amagades sota les parts masculines, unes parts petites i sense acabar de formar però innegablement femenines.

¿Pot ser que una mare s’horroritzi del seu propi fill? És el que li va passar a la begum Jahanara. La primera reacció que va tenir va ser sentir que el cor se li obstruïa i que els ossos se li transformaven en cendra. La segona va ser donar-hi un altre cop d’ull per comprovar que no ho hagués vist malament. La tercera va ser allunyar-se del que havia engendrat mentre els budells se li recargolaven i un regalim d’excrements li baixava per les cames. La quarta va ser considerar la possibilitat de matar la criatura i matar-se. La cinquena va ser agafar la criatura i estrènyer-la amb els braços mentre se sentia caure per una escletxa que s’havia obert entre el món que coneixia i uns mons que no sabia que existissin. En aquell abisme, giravoltant en la foscor, tot allò de què havia estat segura fins llavors, totes les coses, des de la més petita fins a la més gran, van deixar de tenir sentit per a ella. En urdu, l’única llengua que sabia, totes les coses, vives o no –catifes, roba, llibres, plomes, instruments de música–, tenien gènere. Tot era masculí o femení, home o dona; tot, excepte aquell fill. Sí que sabia, per descomptat, que per als qui eren com ell hi havia un nom: hijra. Dos noms, hi havia, de fet: hijra i kinnar. Però dues paraules no fan una llengua.

¿Era possible viure sense llengua? Aquesta pregunta, evidentment, no se la va fer amb paraules ni com una única i lúcida frase, sinó com un crit larvat i mut.

La sisena reacció que va tenir va ser rentar-se i decidir no explicar-ho a ningú de moment, ni tan sols al seu marit. La setena va ser estirar-se al costat de l’Aftab per reposar, tal com va fer el Déu dels cristians després d’haver creat el cel i la terra. Amb una diferència: que ell va reposar després d’haver pres consciència del món que havia creat, mentre que la begum Jahanara va reposar després d’haver-se-li alterat la consciència del món arran del que havia creat.

No acabava de ser una vagina, va pensar entre si. Va comprovar que no tenia l’obertura formada. Només era una cosa de més a més, una malformació infantil. Segurament es tancaria, o es curaria, o se n’aniria. Faria pregàries a tots els santuaris que coneixia per demanar al Totpoderós que tingués misericòrdia amb ella. Segur que n’hi tindria; n’estava convençuda. I potser n’hi va tenir, però d’una manera que ella no va acabar de comprendre.

El primer dia que es va veure amb cor de sortir de casa, la begum Jahanara es va emportar l’Aftab a la dargah del hazrat Sarmad Shaheed, que era tot just a deu minuts a peu. En aquella època no estava al corrent de la història del hazrat Sarmad Shaheed, i no hauria sabut dir què la va portar a encaminar-s’hi tan decidida. Potser l’hi havia cridat ell; o potser es va sentir atreta per la gent estrafolària que hi veia sempre instal·lada quan hi passava pel costat en direcció al Meena Bazaar, una mena de gent que fins llavors no s’havia dignat ni mirar si no era que li passaven pel davant mateix. De cop i volta, li van semblar les persones més importants del món.

No tots els visitants de la dargah del hazrat Sarmad Shaheed estaven al corrent de la seva història. Alguns en sabien algunes parts, alguns no en sabien cap, i alguns se n’havien fet la seva versió particular. La majoria sabien que havia sigut un comerciant jueu d’Armènia que havia arribat a Delhi procedent de Pèrsia buscant l’amor de la seva vida. Una minoria sabia que l’amor de la seva vida era Abhay Chand, un noi hindú que havia conegut al Sindh. La majoria sabien que havia renunciat al judaisme i havia abraçat l’islam. Una minoria sabia que la seva recerca espiritual l’havia acabat portant a renunciar també a l’islam ortodox. La majoria sabien que havia viscut als carrers de Shahjahanabad com un faquir despullat abans de ser executat públicament. Una minoria sabia que el motiu de l’execució no havia sigut per anar despullat en públic, sinó per la seva apostasia. Aurangzeb, que era l’emperador en aquell temps, va cridar Sarmad a la cort i li va demanar que demostrés que era un autèntic musulmà recitant la kàlima: la ilaha ilal·lah, Muhammad rassul Al·lah (No hi ha més déu que Al·là, i Mahoma és el seu missatger). Sarmad estava despullat a la cort reial, al fort Roig, davant d’un tribunal de cadís i ulemes. En el moment que va començar a recitar la kàlima, els núvols van deixar de navegar pel cel, els ocells van quedar immòbils en ple vol i l’aire del fort es va fer espès i impenetrable. Quan tot just acabava de començar, però, es va aturar. Només va dir la primera frase: la ilaha. No hi ha déu. Va aclarir que no podia anar més enllà fins que no hagués completat la seva recerca espiritual i pogués abraçar Al·là amb tota l’ànima. Fins que no arribés aquest moment, va dir, recitar la kàlima no seria res més que una falsa pregària. Aurangzeb, amb el vist-i-plau dels seus cadís, va ordenar l’execució de Sarmad.

Seria un error concloure, a partir d’això, que els qui anaven a retre homenatge al hazrat Sarmad Shaheed ho feien per desconeixement del seu cas, amb escassa consideració dels fets històrics; perquè, a l’interior de la dargah, l’esperit insubornable de Sarmad, més poderós, més palpable i més autèntic que qualsevol cúmul de dades històriques, s’apareixia als qui buscaven la seva benedicció. Preconitzava (sense necessitat de predicar-la) la virtut de l’espiritualitat per sobre de la del sagrament, la simplicitat per sobre de l’opulència, i l’amor exaltat i obstinat fins i tot davant de la possibilitat de morir. L’esperit de Sarmad permetia, als qui s’hi acostaven, agafar el seu cas perquè el modelessin de la manera que més els convingués.

Quan la begum Jahanara ja era un personatge conegut a la dargah, va sentir explicar (i repetir) com van decapitar Sarmad a l’escalinata de la Jama Masjid davant d’un mar de gent que l’apreciava i s’hi havia aplegat per dir-li adéu; com el cap va continuar recitant els seus poemes d’amor tot i haver quedat separat del cos, i com ell havia arreplegat de terra el seu cap parlant, amb la naturalitat amb què un motorista d’avui dia agafaria el seu casc, havia enfilat l’escalinata i havia entrat a la mesquita, des d’on, amb la mateixa naturalitat, havia pujat al cel. Era per això –deia la begum Jahanara a tothom qui la volgués escoltar– que, a la petita dargah del hazrat Sarmad –arrapada com una paparra al peu de l’escalinata oriental de la Jama Masjid, el lloc on la seva sang es va vessar i va formar un bassal–, el terra és vermell, les parets són vermelles i el sostre és vermell. Encara que haguessin passat més de trescents anys, deia la begum Jahanara, no hi havia manera que la sang se n’anés. Pintessin la dargah del color que la pintessin, explicava, amb el temps es tornava vermella tota sola.

La primera vegada que va entrar a la petita sala vermella, després d’haver-se obert pas entre la gentada –els venedors d’ittars i d’amulets, els guardians de les sabates dels pelegrins, els captaires, els vagabunds, les cabres engreixades per a la matança de l’Id i el grapat d’eunucs vells i discrets que vivien instal·lats sota la lona de davant del santuari–, la begum Jahanara va tranquil·litzar-se de cop. Els sons del carrer hi arribaven apagats, com si vinguessin de molt lluny. Es va asseure en un racó amb l’infant adormit a la falda i es va quedar observant les persones, tant musulmanes com hindús, que entraven d’una en una o de dues en dues i lligaven cintes vermelles, braçalets vermells i notes de paper a la reixa que envoltava la tomba mentre suplicaven a Sarmad que els beneís. Al cap d’una estona es va fixar en un vell translúcid amb la pell seca i apergaminada i una barba tan esclarissada que semblava teixida de llum, que es gronxava endavant i endarrere en un altre racó i que somicava en silenci com si el consumís una gran pena, i només en aquell moment la begum Jahanara es va abandonar al plor. «Aquest és l’Aftab, el meu fill», va dir en veu baixa al hazrat Sarmad. «Te l’he portat perquè vetllis per ell, i perquè m’ensenyis a estimar-lo.»

I el hazrat Sarmad ho va fer.

Durant els primers anys de la vida de l’Aftab, la begum Jahanara va aconseguir mantenir el secret. Tenia l’esperança que les parts femenines se li curessin, i el tenia sempre a la vora i el protegia zelosament. Ni tan sols quan va tenir en Saqib, el fill petit, no permetia a l’Aftab que se n’anés gaire lluny pel seu compte. En una dona que havia esperat un fill mascle durant tant temps i amb tanta ànsia, era un comportament que no es veia com a estrany.

Quan va fer cinc anys, l’Aftab va començar a anar a l’escola alcorànica urdu i hindi per a nens que hi havia a Chooriwari Gali (el carreró dels venedors de braçalets). Al cap d’un any ja era capaç de recitar bona part de l’Alcorà en àrab, tot i que no es podia dir fins a quin punt ho entenia; això, però, també els passava a tots els altres nens. L’Aftab era millor que la mitjana d’alumnes, però ja de ben petit es va veure que el seu fort era la música. Cantant tenia una veu delicada i pura, i era capaç de repetir una melodia després d’haver-la sentit només una vegada. Els seus pares van decidir fer-lo anar amb l’ustad Hameed Khan, un jove músic molt bo que ensenyava música clàssica hindustànica a grups d’infants a les enxubades habitacions que tenia al Chandni Mahal. L’Aftab no es perdia ni una sola classe. Als nou anys era capaç de cantar bada khayal en els ragues yaman, durga i bhairav, i aconseguia que la veu li aletegés amb suavitat per damunt del re bemoll del raga pooriya dhanashree com un còdol que salta per damunt de la superfície d’un estany. Sabia cantar cançons chaiti i thumri amb la traça i l’aplom d’una cortesana de Lucknow. Al principi feia gràcia a la gent, que l’animava a cantar, però els altres nens no van trigar a riure-se’n i burlar-se’n: «És una nena. No és nen ni nena. És nen i nena. Nena-nen. Nen-nena. Nen-na! Nen-na!»

Les burles es van acabar fent tan insuportables que l’Aftab va deixar d’anar a classe de música; però Hameed, el mestre, que tenia una gran predilecció per ell, es va oferir a fer-li classes a ell i prou. L’Aftab va continuar anant a classe de música, doncs, però a l’escola no hi va voler tornar. La begum Jahanara ja havia perdut pràcticament totes les esperances; no hi havia cap senyal de curació. Havia aconseguit endarrerir la circumcisió uns quants anys gràcies a un seguit d’excuses enginyoses; però en Saqib, el fill petit, també esperava el seu torn, i la begum va veure que se li acabava el temps. Finalment va fer el que havia de fer: es va armar de valor i ho va explicar al seu marit. Tot seguit es va ensorrar i es va posar a plorar de pena, però també d’alleujament perquè per fi tenia algú amb qui compartir aquell malson.

El seu marit, en Mulaqat Ali, era un hakim, un metge herbolari, i un gran amant de la poesia urdu i persa. Tota la vida havia treballat per a la família d’un altre hakim, el hakim Abdul Majid, que havia creat una marca de xarop que es deia Rooh Afza (que en persa significa «elixir de l’esperit»). Rooh Afza, fet amb llavors de khurfa (verdolaga), raïm, taronja, síndria, menta, pastanaga, una mica d’espinacs, khus khus, lotus, dues espècies de nenúfars i essència de rosa damasquina, era teòricament un tònic; però la gent havia descobert que un got de llet freda o d’aigua mateix amb dues cullerades soperes d’aquell xarop de color de robí no només era una delícia, sinó que també era una protecció molt eficaç contra els estius sufocants de Delhi i les febres estranyes que arribaven amb els vents del desert. El que havia començat venent-se com una medecina no va trigar a convertir-se en el refresc estival més popular de la regió. Rooh Afza va esdevenir un negoci pròsper i un nom conegut. Va dominar el mercat durant quaranta anys, i, des de la seva casa mare a la ciutat vella, va fer arribar el seu producte fins a Hyderabad, al sud, i l’Afganistan, a l’oest. I llavors va arribar la Partició. La caròtida de Déu va rebentar a la nova frontera entre l’Índia i el Pakistan, i l’odi va matar un milió de persones. Els veïns es van enfrontar entre ells com si no es coneguessin de res, com si no haguessin anat mai als casaments dels altres, com si no haguessin cantat mai les cançons dels altres. La ciutat amurallada es va esbotzar. En van fugir famílies de tota la vida (musulmanes) i hi van arribar famílies noves (hindús) que es van instal·lar al voltant de les muralles. Rooh Afza en va patir les conseqüències, però al cap d’un temps es va refer i va obrir una filial al Pakistan. Vint-i-cinc anys més tard, després del desastre del Pakistan Oriental, va obrir una altra filial al flamant nou estat de Bangla Desh. Al final, però, aquell «elixir de l’esperit» que havia sobreviscut guerres i el naixement cruent de tres països nous va ser eclipsat, com tantes coses d’aquest món, per la Coca-Cola.

En Mulaqat Ali era un treballador de confiança que el hakim Abdul Majid tenia molt ben considerat, però amb el sou que guanyava no en tenia prou per arribar a final de mes. Per això, fora de l’horari laboral, visitava pacients a casa. La begum Jahanara completava els ingressos familiars amb el que guanyava dels barrets estil Nehru que feia i venia a l’engròs als botiguers hindús de Chandni Chowk.

En Mulaqat Ali feia remuntar la seva ascendència directament fins a l’emperador mongol Genguis Kan per la banda de Txagatai, el segon fill de l’emperador. Tenia un arbre genealògic molt florit en un pergamí clivellat, i una capsa de llauna plena de papers trencadissos i esgrogueïts que segons ell corroboraven els seus orígens i explicaven de quina manera els descendents dels xamans del desert de Gobi, adoradors de «l’etern cel blau» i considerats enemics de l’islam, es van convertir en els predecessors de la dinastia mogol que va governar l’Índia durant segles, i com va ser que la família d’en Mulaqat Ali, descendent dels mogols, que eren sunnites, acabés sent xiïta. Molt de tant en tant, una vegada cada tants anys, obria la capsa i ensenyava els papers a algun periodista que l’havia vingut a visitar i que, normalment, ni se l’escoltava amb gaire atenció ni li feia gaire cas. Com a molt, d’aquella llarga entrevista en sortia algun comentari jocós i burleta en un suplement de cap de setmana dedicat a la ciutat vella de Delhi. Si l’article era a doble pàgina, podia ser que hi aparegués una petita fotografia d’en Mulaqat Ali al costat de primers plans de cuina mogol, vistes generals de dones musulmanes amb burca assegudes en bicicletes rickshaw recorrent els sòrdids carrerons, i, naturalment, la vista d’ocell obligada de milers d’homes musulmans amb el casquet blanc posat, disposats en perfecta formació, pregant agenollats a la Jama Masjid. Alguns lectors veien aquestes fotografies com una prova de l’èxit del compromís de l’Índia amb la secularitat i la tolerància interreligiosa. D’altres, amb un punt d’alleujament, que la població musulmana de Delhi vivia satisfeta al seu gueto trepidant. I encara n’hi havia uns altres que les veien com una prova que els musulmans no volien «integrar-se», que estaven enfeinats criant i organitzant-se, i que aviat serien una amenaça per a l’Índia hindú. Els qui subscrivien aquest punt de vista guanyaven influència a un ritme alarmant.

Al marge del que aparegués o no aparegués als diaris, en Mulaqat Ali, amb tota candidesa i amb la distinció esvaïda d’un noble, continuava acollint les visites a les seves exigües habitacions. Els parlava del passat amb dignitat, mai amb nostàlgia. Els descrivia com, el segle XIII, els seus avantpassats havien governat un imperi que s’estenia des dels països que ara s’anomenaven Vietnam i Corea fins a Hongria i els Balcans, des de la Sibèria septentrional fins a la plana índia del Dècan, l’imperi més gran que el món havia conegut. Acostumava a acabar l’entrevista recitant un apariat urdu de Mir Taqi Mir, un dels seus poetes predilectes:

Jis sarko ghururaaj hai yaan taj-vari ka

Kalus pe yahin shorhai phirnauhagari ka

«El cap que avui llueix amb orgull la corona

plorarà demà la seva pena pregona.»

La majoria dels qui l’anaven a veure, emissaris presumptuosos de la nova classe dirigent que amb prou feines tenien consciència de la seva supèrbia juvenil, no acabaven de copsar el sentit subjacent de l’apariat amb què se’ls acabava d’obsequiar, com si fos un aperitiu que es pot fer passar coll avall amb un glop de te carregat i ensucrat. Evidentment, s’adonaven que era un cant fúnebre per un imperi caigut l’extensió del qual s’havia reduït a un gueto infecte delimitat per les muralles ruïnoses d’una vella ciutat; i també s’adonaven que era una manifestació de recança per les precàries circumstàncies d’en Mulaqat Ali mateix. El que se’ls escapava era que es tractava d’un aperitiu enganyós, una samosa amb trampa, un advertiment embolcallat de dol, ofert amb falsa modèstia per un erudit que tenia un convenciment absolut del desconeixement que el seu oient tenia de la llengua urdu, que, com la majoria de les persones que la parlaven, s’estava tornant cada vegada més marginal.

La passió d’en Mulaqat Ali per la poesia no era una simple afició dissociada de la seva feina de hakim. Creia que la poesia tenia la virtut de guarir, o almenys de facilitar el guariment de qualsevol afecció. Receptava poemes als pacients de la mateixa manera que altres hakims receptaven medecines. En el seu repertori formidable trobava sempre un apariat miraculosament escaient a qualsevol malaltia, qualsevol ocasió, qualsevol estat d’ànim i qualsevol petita alteració del clima polític. Aquest costum feia que les coses que passaven al seu voltant semblessin alhora més profundes i menys singulars de com eren en realitat. Ho impregnava tot d’una subtil sensació d’estancament, com si tot el que passés ja hagués passat altres vegades; com si tot ja s’hagués escrit, cantat, comentat i incorporat a l’inventari de la història; com si no hi pogués haver res nou. Podria ser per això que la gent jove que tenia a prop acostumaven a tocar el dos amb una mitja rialla cada vegada que veien a venir que estava a punt de deixar anar un apariat.

Quan la begum Jahanara el va posar al corrent sobre l’Aftab, en Mulaqat Ali es va trobar per primera vegada que no tenia cap apariat adequat per a l’ocasió. Va necessitar una estona per sobreposar-se a la sotragada. Quan s’hi va haver sobreposat, va retreure a la seva dona que no l’hi hagués explicat abans. Els temps havien canviat, li va dir. Eren a l’època moderna. Estava convençut que el problema del seu fill tenia una solució mèdica senzilla. Algun metge trobarien a Nova Delhi, lluny de la tafaneria i el xafardeig dels veïnats de la ciutat vella. Obrar bé i deixar fer el Totpoderós, va dir a la seva dona en un to una mica sever.

Al cap d’una setmana, mudats amb la millor roba que tenien i acompanyats per un Aftab resignat vestit amb una viril indumentària patan de color gris platejat i una armilla negra brodada, casquet i jootis amb la puntera aixecada enlaire com una proa de góndola, es van encaminar cap al basti de Nizamuddin amb un tanga d’un cavall. L’objectiu declarat de la sortida era anar a donar un cop d’ull a una possible promesa per al seu nebot Aijaz, que era el fill petit d’en Qasim, el germà gran d’en Mulaqat Ali, que se n’havia anat a viure al Pakistan després de la Partició i treballava per a la filial de Karachi de Rooh Afza. La raó de veritat, però, era que tenien hora amb el doctor Ghulam Nabi, que deia que era «sexòleg».

El doctor Nabi s’enorgullia de ser una persona franca d’esperit metòdic i científic. Després d’haver examinat l’Aftab va dir que, en termes clínics, no era hijra –una dona atrapada en un cos masculí–, però que a efectes pràctics se li podia donar aquest nom. L’Aftab, va dir, era un rar exemple d’hermafrodita, amb trets masculins i femenins alhora, tot i que externament els trets masculins es manifestaven com a dominants. Va dir que podia recomanar-los un cirurgià que li cosiria les parts femenines. També podia receptar-li unes pastilles. El problema, però, va dir, no era exterior i prou. Encara que segur que el tractament ajudaria, hi hauria «tendències hijra» que difícilment desapareixerien mai. (La paraula que va fer servir per dir «tendències» va ser fitrat.) No assegurava un èxit absolut. En Mulaqat Ali, que s’hauria agafat a un ferro roent, va tenir una alegria.

–¿Tendències? –va dir–. Les tendències rai; tothom té una tendència o altra. Les tendències es poden dominar.

Encara que la visita al doctor Nabi no va proporcionar una solució immediata al que en Mulaqat Ali veia com un problema de salut de l’Aftab, va fer un gran bé a en Mulaqat Ali. Va donar-li unes referències que el van ajudar a situar-se, a estabilitzar una embarcació que brandava perillosament en un mar d’incomprensió buit d’apariats. Ara podia transformar l’angoixa en un problema pràctic i posar tota l’atenció i totes les energies en una cosa que comprenia bé: ¿D’on traurien els diners per a l’operació?

Va reduir les despeses domèstiques i va fer llistes de coneguts i parents a qui podia demanar diners a préstec. Conjuntament amb això, va emprendre el projecte cultural d’inculcar la masculinitat a l’Aftab. Va transmetre-li el seu amor per la poesia i el va dissuadir de cantar thumri i chaiti. Es quedava llevat al vespre fins tard, explicant a l’Aftab relats sobre els seus avantpassats guerrers i sobre el valor que tenien al camp de batalla. Els relats deixaven l’Aftab fred; però quan va sentir la història de com Temujin –Genguis Kanva obtenir la mà de la seva bellíssima dona, la khatun Borte, com la va segrestar una tribu rival i com Temujin va combatre un exèrcit sencer pràcticament ell sol per recuperar-la a causa del gran amor que li tenia, l’Aftab va descobrir que hauria volgut ser ella.

Mentre les germanes i el germà eren a escola, l’Aftab es passava hores al petit balcó de casa seva amb la vista abaixada cap al Chitli Qabar –el petit santuari de la cabra clapejada que es deia que havia tingut poders sobrenaturals– i l’animació del carrer que hi passava pel costat i desembocava al Matia Mahal Chowk. No va trigar a familiaritzar-se amb la cadència i el ritme del barri, que bàsicament era un rosari d’insults –«que donin pel cul a la teva mare», «vés a donar pel cul a la teva germana», «em cago en el cony de la teva mare»interromput cinc vegades al dia per la crida a l’oració tant des de la Jama Masjid com des de les mesquites més petites de la ciutat vella. Mentre l’Aftab feia la seva guàrdia permanent, un dia i un altre, sobre cap cosa en concret, en Guddu Bhai, l’eixut peixater que a primera hora del matí estacionava el carretó de peix fresc i lluent al mig del chowk, s’allargava immancablement, com el sol que surt per l’est i es pon per l’oest, fins a transformar-se en en Wasim, el llarguerut i atent venedor de naan khatai que més tard es reduïa fins a passar a ser en Yunus, el menut i magre fruiter del vespre que, entrada la nit, s’eixamplava i es botia per convertir-se en en Hassan Mian, el corpulent venedor del millor biryani de xai de tot el Matia Mahal, que servia d’una gran olla de llautó. Un matí de primavera, l’Aftab va veure una dona alta de malucs estrets amb els llavis molt pintats, sabates daurades de taló alt i un salwar kameez de setí verd, que comprava braçalets a en Mir, el venedor de braçalets que també feia de guardià del Chitli Qabar, i que cada vespre guardava el gènere a dintre del petit mausoleu quan tancava el santuari i la parada. (S’ho havia fet venir bé per fer coincidir els dos horaris de feina.) Era la primera vegada que l’Aftab veia algú com aquella dona alta de llavis pintats. Va baixar corrents l’escala dreta, va sortir al carrer i la va seguir discretament mentre ella comprava peus de cabra, agulles dels cabells i guaiabes i es feia arreglar la corretja de les sandàlies.

Desitjava ser ella.

Va seguir-la carrer enllà fins a la Turkman Gate, i es va quedar una llarga estona davant del portal blau on s’havia ficat. A cap dona normal i corrent se li hauria permès voltar pels carrers de Shahjahanabad vestida d’aquella manera. Les dones normals i corrents de Shahjahanabad anaven amb burca, o almenys portaven cobert el cap i totes les parts del cos excepte les mans i els peus. La dona que l’Aftab havia seguit vestia com vestia i es passejava com es passejava perquè senzillament no era una dona. Fos el que fos, l’Aftab desitjava ser ella. Tenia més desig de ser ella que de ser la khatun Borte. Desitjava passar amb tota esplendor per davant de les carnisseries on penjaven carcasses senceres de cabra escorxades com si fossin grans parets de carn; desitjava passar exhibint un somriure per davant de la barberia New Life-Style on l’Iliyaas, el barber, tallava els cabells a en Liaqat, el jove carnisser, i els hi posava brillantina. Desitjava allargar una mà amb les ungles pintades i un puny ple de braçalets per aixecar amb delicadesa les ganyes d’un peix per veure com era de fresc abans de regatejar-ne el preu. Desitjava aixecar-se el salwar només una mica per saltar un bassal, el punt just per deixar a la vista els braçalets dels turmells.

No eren les parts femenines i prou, el que l’Aftab tenia com una cosa de més a més.

Va començar a repartir-se el temps entre anar a les classes de música i romancejar davant del portal blau de la casa del gali Dakotan, on vivia la dona alta. Va saber que li deien Bombay Silk, i que n’hi havia set més com ella –la Bulbul, la Razia, la Heera, la Baby, la Nimmo, la Mary i la Gudiyaque vivien juntes al haveli del portal blau, i que tenien una ustad o mestressa que es deia Kulsoom Bi, més gran, que era la cap de casa. L’Aftab va saber també que el haveli tenia el nom de Khwabgah: «la casa dels somnis».

Al començament el feien marxar perquè tothom, incloses les inquilines de la Khwabgah, coneixien en Mulaqat Ali i no s’hi volien indisposar; però l’Aftab, per més que el poguessin advertir i renyar, hi tornava, tossut, un dia i un altre. Era l’únic racó del seu món on sentia que l’aire li feia lloc. Quan hi arribava, semblava que l’aire es desplacés, s’enretirés, com un company d’escola que li deixés espai per seure al banc del pupitre. Després d’uns quants mesos de fer-los encàrrecs, de portar-los les bosses i els instruments musicals quan anaven a fer les seves feines per la ciutat, o fer-los fregues als que acabaven cansats al final de la jornada, l’Aftab va aconseguir que les inquilines de la Khwabgah el deixessin entrar a la casa. I va arribar el dia en què el van acceptar. Va accedir a aquella llar senzilla i decrèpita com si travessés les portes del paradís.

El portal blau donava a un pati empedrat de parets altes que tenia una bomba de mà en un extrem i un magraner a l’altre. Al fons d’una galeria ampla de columnes estriades hi havia dues habitacions. El sostre d’una de les habitacions s’havia ensorrat, i les parets eren una pila de runa que una família de gats havia convertit en casa seva. L’habitació que no estava ensorrada era gran, i estava en força bon estat. Arrambades a les parets escrostonades de color verd clar hi havia quatre armaris de fusta i dos de metàl·lics coberts de fotografies d’estrelles de cine: la Madhubala, la Waheeda Rehman, la Nargis, en Dilip Kumar (que en realitat es deia Muhammad Yusuf Khan), en Guru Dutt i el Johnny Walker local (en Badruddin Jamaluddin Kazi), aquell comediant que era capaç d’arrencar un somriure a la persona més trista del món. A la porta d’un dels armaris hi havia encastat un mirall desllustrat de cos sencer. En un racó hi havia un tocador vell i atrotinat. Al sostre alt hi havia penjada una aranya feta malbé que només tenia una bombeta que anés bé, i un ventilador marró fosc de paletes llargues. El ventilador tenia qualitats humanes: era vergonyós, rampellut i imprevisible. Fins i tot tenia nom: Usha. L’Usha ja no era jove, i sovint necessitava que se l’amanyagués i se l’empenyés amb una escombra de mànec llarg perquè arrenqués i es posés a girar a càmera lenta com una ballarina d’estriptis al voltant de la barra. La ustad, la Kulsoom Bi, dormia a l’únic llit del haveli amb la seva cotorra mascle, que es deia Birbal, en una gàbia penjada a sobre del llit. Si a la nit no tenia la Kulsoom Bi a la vora, en Birbal es posava a xisclar com si l’estiguessin matant. Durant les hores de vigília podia deixar anar uns quants insults fulminants que sempre precedia de l’exclamació «Ai hai!» entre burleta i juganer que havia agafat de les seves companyes de casa. L’insult preferit d’en Birbal era el que se sentia més sovint a la Khwabgah: saali randi hijra («hijra mala puta»). En Birbal se’n sabia totes les variacions; com un murmuri, de manera coqueta, de broma, amb tendresa i amb una ràbia sincera i agra.

Totes les altres dormien a la galeria, on durant el dia deixaven els matalassos i els llençols cargolats com coixins gegants. A l’hivern, quan el pati era fred i humit, es posaven totes juntes a l’habitació de la Kulsoom Bi. Al vàter s’hi entrava passant per l’habitació enrunada. Feien torns per rentar-se a la bomba de mà. Una escala estreta i exageradament dreta conduïa a la cuina, que era al pis de dalt. La finestra de la cuina tenia vistes sobre la cúpula de l’església de la Santíssima Trinitat.

La Mary era l’única cristiana d’entre les inquilines de la Khwabgah. No anava a l’església, però portava una creu al coll. La Gudiya i la Bulbul eren hindús, i de tant en tant anaven a algun dels temples on les deixaven entrar. Les altres eren musulmanes. Anaven a la Jama Masjid i als santuaris on les permetien accedir al sagrari (a diferència de les dones biològiques, les hijres no eren considerades impures perquè no tenien la menstruació). La persona més masculina de la Khwabgah, però, sí que menstruava. La Bismil·lah dormia al pis de dalt, a la terrassa de la cuina. Era una dona menuda, nerviüda i morena que tenia una veu com un clàxon d’autobús. S’havia convertit a l’islam i havia anat a viure a la Khwabgah feia uns quants anys (dos fets sense relació entre ells) perquè el seu marit, un conductor d’autobús de la companyia de transports de Delhi, l’havia fet fora de casa perquè no li donava cap fill. Com és natural, al marit no se li va acudir que la falta de fills pogués ser deguda a ell. La Bismillah (que abans es deia Bimla) tenia cura de la Khwabgah i guardava la casa d’intrusos indesitjats amb l’agressivitat i la determinació d’un gàngster de Chicago. Els homes joves tenien estrictament prohibit d’entrar a la Khwabgah sense el seu consentiment. Fins i tot les visites habituals, com per exemple el futur client de l’Anjum –l’home que sabia anglès–, tenien l’accés restringit i havien de concertar les seves cites. A la terrassa, la Bismil·lah tenia la companyia de la Razia, que havia perdut tant el seny com la memòria i no sabia qui era ni d’on venia. La Razia no era una hijra, sinó un home que li agradava vestir-se de dona. No volia que se la considerés una dona, però, sinó només un home que volia ser dona. Feia molt que havia deixat d’intentar explicar-ne la diferència a la gent (incloent-hi les hijres). La Razia es passava el dia donant menjar als coloms al terrat i dirigint totes les converses a un tema recurrent: un pla secret que havia descobert (un dao-pech, ella en deia) que el govern volia aplicar a les hijres i a les persones com ella. El pla era fer-les anar a viure totes juntes en un barri residencial i concedir-los una pensió perquè no haguessin de continuar guanyant-se la vida fent el que ella en deia badtameezi («indecències»). Un altre tema predilecte de la Razia eren les pensions del govern per als gats. No se sabia per què el seu cervell sense memòria ni timó anava a embarrancar sempre en algun pla del govern.

La primera amistat de debò que l’Aftab va fer a la Khwabgah va ser la Nimmo Gorakhpuri, que era la més jove i l’única que havia fet els estudis de secundària. La Nimmo s’havia escapat de casa seva, a Gorakhpur, on el seu pare treballava d’administratiu a la central de correus. Tenia unes maneres que la feien semblar molt més gran, però tot just tenia sis o set anys més que l’Aftab. Era baixa i rabassuda, i tenia els cabells atapeïts i arrissats, unes celles imponents corbades com dues simitarres i unes pestanyes extraordinàriament espesses. Hauria sigut bonica si no arriba a ser per la pilositat facial, que li creixia molt de pressa i li donava un to blavós a la pell de les galtes encara que hi portés maquillatge i s’hagués acabat d’afaitar. La Nimmo estava obsessionada per la moda femenina occidental, i se sentia molt seva la col·lecció de revistes de moda que havia anat aplegant al mercat de llibres de segona mà que es feia el diumenge al carrer al barri de Darya Ganj, que quedava a cinc minuts a peu de la Khwagbah. Un dels llibreters, en Naushad, que comprava aquestes revistes als escombriaires que treballaven a la zona d’ambaixades de Shantipath, les reservava per vendre-les a la Nimmo amb un descompte considerable.

–¿Saps per què Déu va fer les hijres? –va demanar una tarda a l’Aftab mentre fullejava un Vogue rebregat del 1967, amb els ulls clavats en les noies rosses de cames nues que tant la fascinaven.

–No. ¿Per què?

–Va ser un experiment. Va decidir crear un ésser viu que fos incapaç de ser feliç, i ens va fer a nosaltres.

Aquestes paraules van sacsejar l’Aftab amb la força d’un cop de puny.

–¿Què dius? És clar que sou felices! Però si això és la Khwabgah! –va dir, amb una ombra d’angúnia.

–Què hem de ser felices! Tot és una farsa, tot és comèdia –va dir la Nimmo, sense dignar-se a aixecar els ulls de la