El Cinquè Origen 2. Stonehenge

By J. P. Johnson

Mamen i Toni continuen el seu viatge a través de Mallorca per arribar a l'illa Dragonera, fugint de la descomposició de milers de cadàvers.

Un dia es troben amb una persona immortal, com ells, però la revelació de la seva identitat els afectarà de manera tan profunda que decidiran fugir i oblidar-ho.

En el seu segon viatge en el temps, Lucius troba Jesús en un lloc desconegut. Jesús va arribar a aquel lloc molt abans que el Lucius, malgrat que van partir des del mateix lloc i en el mateix moment, set mil anys avant. Es descobreixen mútuament i s'expliquen la seva història, encara que totes dues són terribles. Jesús és conegut a la seva tribu com el Déu Teutis, i al Lucius l'anomenaran Mannawydan.

Jesús té un pla per atreure les Llums Brillants i que els transportin de nou al seu temps a través del forat de cuc. Lucius està disposat a ajudar-lo, però un conflicte amb una altra tribu comença a transformar el seu caràcter, allunyant-lo de Jesús...

• Language: Català
• Publisher: JPJohnson Books
• Release date: Mar 4, 2022
• ISBN: 9781005002152

J. P. Johnson

¡Hola! Soy Joan Pont, aunque publico algunas de mis obras como J.P. Johnson, encantado de conocerte. Vivo en la isla de Mallorca, la mayor de las cinco islas del Archipiélago Balear. Ese es el motivo por el que toda mi obra está impregnada de una "mediterraneidad" profunda y de una pasión desmedida por este pequeño trozo de tierra rodeado de agua salada. Me encanta el mar, practico el surf y el paddle surf y me indigna ver cómo estamos destruyendo este Mediterráneo que conforma el germen de nuestra existencia. Cada vez hay más plásticos y menos peces, pasan barcos a mi lado echando humo de sus motores arrastrando redes kilométricas que destrozan los fondos mientras grandes yates fondean sobre praderas de posidónea y al levar las anclas destruyen estas plantas que son los pulmones del mar. Por eso un día me puse a escribir "La venganza de la Tierra. Mare Nostrum". Porque, tal como explica Lovelock, algún día Gaia, la Madre Naturaleza, acabará con nosotros. En mi novela Gaia nos da un aviso que acaba con la mayor parte de la Humanidad, pero concediéndonos una segunda oportunidad que, como se ve al final, no será entendida por todos. Pere Quetglas sí lo entiende, y su cometido será, a partir de ahora, concienciar a los que han quedado para que no vuelva a repetirse. Mi última obra es "El Quinto Origen. Stonehenge". Tengo que confesarte que estoy completamente enganchado a ella. Me apasiona la historia de los seres inmortales, Jesús y Lucius, que construyen monumentos y luchan entre ellos a lo largo de la Historia. Al mismo tiempo me he enamorado de Mamen, una mujer increíble. En estos momentos estoy terminando la segunda parte de El Quinto Origen, llamada Nefer-Nefer-Nefer. Pero habrá más. Por supuesto que sí. Mi ilusión por la literatura nunca se va acabar, es algo que llevo infiltrado en la sangre, y la culminación de mi trabajo es que te guste mi obra, querida lectora, querido lector, que te enamores de Odisea Pascual y de Mamen Torres, tal como he hecho yo, que llores con Joanet y con Cristian, y que te quedes boquiabierto con la figura de Jesús a través de la historia de la Humanidad. Muchas gracias por leerme. Un gran abrazo.  

Book preview

EL CINQUÈ ORIGEN 2

STONEHENGE

J.P. JOHNSON

Per el Cristian

El Cinquè Origen. Gènesi (II)

© J. P. Johnson / Joan Pont Galmés [2022)

Tots els drets reservats.

NOVA GÈNESI 1: 01: 01 (DEL LLIBRE I)

Hi ha dos cadàvers a la nit, l’un al costat de l'altre i, sobre a d'ells, hi ha un triangle de llum, altiu, incomprensible.

I de sobte la llum es bifurca i dues branques se separen d'ella i cauen sobre cadascún dels cossos

I la llum passa a través d'ells, els il·lumina, els colpeja, els model.la. Juga amb la carn freda. Músculs sense sang. Articulacions sense joc. I un raig de bavor surt de cada boca

I de sobte la llum es contrau, puja, sembla que ha acabat el que estava fent i torna al triangle que desapareix en la nit

I després d'uns segons el procés es repeteix a l'altre costat de la vall. Sobre l'asfalt un cos emet un raig de bavor per la boca. I la llum triangular es perd en el cel

1- Vaig veure també els morts, grans i petits, drets davant del tron. Es van obrir uns llibres, i després un altre, que és el llibre de la vida. Els morts van ser jutjats segons el que havien fet, conforme al que estava escrit als llibres. El mar va tornar els seus morts; la mort i l'infern van tornar els seus; i cadascú va ser jutjat segons el que havia fet.

Apocalipsi 20:12-13

-Vinga, a menjar… A menjar… Que hagi valgut la pena, almenys… - va dir el Toni, obrint amb les ungles mugroses una de les llaunes i passant-la a la Mamen. Era amanida mediterrània marca Isabel. La Mamen va agafar la llauna i, obrint desmesuradament la boca, va començar a empassar-se-la.

Van menjar dues llaunes cadascun i després van buidar una ampolla d'aigua que també venia dins la bossa sense dir una paraula més. El sol era al seu zenit i tot el paisatge al seu voltant semblava levitar en una boira de miratge. Les cigales continuaven amb el seu cant hipnòtic. De sobte, un núvol de mosquits va arribar, va voletejar sobre els seus caps i va continuar el seu camí. El Toni observava el seu avantbraç quan van arribar els mosquits, va aixecar la mà per espantar-los i després, amb la mateixa mà, va aixafar un parell de formigues que se li enfilaven per les cames, cosa que li va fer venir una idea terrible al cap: el que fos que manava les llums de la nit anterior no havia matat els insectes, només els humans i els seus animals de companyia, ja que no havien sentit bordar cap gos des de llavors.

-Mamen.

-Què?

Es va aixecar la camisa i es posà a buscar el lloc on s'havia clavat l'esmolada xapa la nit anterior, però només hi havia una marca rosada. Amb precaució, es va pessigar la pell sobre la marca rosada, cada cop més fort.

-Auuughhh!

-Però què fas?

-Mira'm. Tinc el nas trencat?

-No.

-No?

-Res.

-No pot ser veritat! A veure… Mira'm tu… Ensenya'm la teva cara.

-Però què et passa? - va protestar la Mamen.

-Se t'ha curat el cop que et vas donar, quan vas caure al port ahir a la nit… I també el teu costat, i el meu braç... T'has adonat que les nostres ferides es curen molt ràpid?

La Mamen el va mirar amb expressió de fàstic, com si aquesta estupidesa els hagués d'importar ara, en la situació en què es trobaven, però després d'uns instants, després de netejar-se la boca amb el dors de la mà, va començar a palpar-se el pòmul, que fins no feia gaire tenia inflat i li bategava com si tingués vida pròpia, i no va trobar res estrany, únicament pell bruta i greixosa, però ni un àpex de dolor en tocar, ni tan sols en pessigar-se, com va fer durant una bona estona.

-És veritat! I mira les cames! - recorria els seus turmells, que la nit anterior s'havia ferit seriosament intentant escalar les runes de la seva casa, i els trobava totalment indemnes, sense rastre de ferides, només crostes de sang seca.

El Toni va inspirar amb força, molta, tanta que en arribar al límit va semblar que no podria tornar a expulsar l'aire mai més.

-Vatua el món, ahir eres morta, Mamen! - va exclamar a continuació amb els ulls entelats, però no de terror, sinó d'emoció.

La Mamen mirava en aquel momento cap al cel, una cúpula indescriptible de blau i de calor. Els seus peus calçats amb destrossades ballarines aixecaven nuvolets de pols al menor moviment. Es va posar molt seriosa abans de respondre.

-Vam dir que això no era cert, Toni, que ens havíem equivocat, que potser era un somni… Però com…? Estem parlant de RESSUSCITAR? En parlem, Toni? Tots dos sabem que és impossible, encara que jo també et vaig veure. No et movies i estaves rígid. El que passa és que ja no sé què veig, no sé què és veritat o què és mentida. El que vaig veure és veritat? Contesta'm!

El Toni, que abans la mirava amb ulls enfurismats, ara va passar a la defensiva.

-No... No ho sé... I jo què sé!... Recordo coses d'ahir a la nit i... Crec que sí, que em vaig morir, al teu costat... Fotre! Em vaig llançar sobre aquest tros de xapa punxegut perquè se'm clavés al cor! Però com pots saber si t'has mort o no?

-No hem mort! Si haguéssim mort estaríem aquí? Hi estaríem? No, veritat?

Ell es va regirar sobre si mateix provocant que el límit de la pols en suspensió s'enlairés fins a la seva boca.

-Et vaig veure morta, Mamen! Et vaig veure! Saps què significa això? Estaves freda i no respiraves! Això és morir-se, no?

Ella s'abraçava a si mateixa, malgrat la calor, i s'encongia cap endavant i cap enrere amb els ulls tancats.

-Ho vàrem somiar.

-JO NO HO HE SOMIAT! I com més temps passa més convençut n’estic...

-Toni, la gent no ressuscita! Has vist què tenim al voltant? Estem en un immens cementiri! Has vist algú aixecar-se i caminar una altra vegada? Creus que aquesta dona del cotxe sortirà per la porta? Com em pots venir amb aquestes històries ara? - va exclamar la Mamen, començant a plorar. El Toni també tenia el ulls humits.

-Calma't…

-Calmar-me? - la Mamen havia dit tot allò amb els ulls tancats, el gest contrit, però ara els va obrir i va mirar fixament el Toni. - Estava calmada ahir a la nit, abans que passés això… Ahir a la nit tenia una vida… Ara no tinc res…

Ell va desviar la mirada cap al mateix lloc on l'havia deixada ella, el cel radiant, falsament pacífic.

-No estic parlant d'això... Jo estic tan fotut com tu... D'acord, d'acord, no he perdut la meva família, ni els meus amics... Però no em flagel·laré per això... És... (sosspir interminable) No et sents diferent? Jo estic… No sé com descriure-ho, diria que massa serè, alguna cosa m'impedeix tornar-me boig, i això no és normal, no en la situació que estem tu i jo. Aquí ha mort tothom, i això no hi ha ment humana que ho aguanti. I les ferides… - es va aturar i la va mirar fixament. -Vols parlar-ne? Ho aguantes?

-Puc aguantar-ho perfectament - va dir la Mamen.

-D'acord, et va entrar un tros de xapa metàl·lica al costat, així, així de gran, i jo te’l vaig treure, te'n recordes?

-Me'n recordo quan se'm va clavar - va dir la Mamen, apartant-se els cabells mullats de suor que se li ficaven a la boca. - Al principi no em va doldre, em va doldre després, quan em vas agafar en braços, això va ser el pitjor, mai havia sentit res igual, tan terrible. Després… Res més… Fins que em vaig despertar, i llavors aquest dolor…

-Ah sí, jo també ho vaig sentir en despertar, semblava que m'esquinçaven la pell.

-Que et trencaven els ossos, oi? - A la Mamen li entrava son. Les cigaless continuaven el seu cant i el paisatge s'esvaïa amb la xafogor de la canícula. Les paraules del Toni flotaven enlaire, s'allunyaven i tornaven. Va intentar concentrar-se tant com va poder. -D'acord, tens raó, la meva ferida ja no existeix - es va possar la mà al costat, com si necessités corroborar-ho, i es palpà la pell humida de suor, bruta de sutge i sang, però intacta, sense ni tan sols una cicatriu. - I també sé que alguna cosa m'està passant, però em costa molt d’entendre, tot això... No... No entenc com podem estar aquí, parlant, tu i jo... És un somni, Toni? Som a casa? Digues-me que som a casa…!

El Toni es va moure una mica i va desplaçar el braç esquerre per passar-lo sobre les espatlles de la Mamen, però no va respondre.

-Quin malson- va afegir ella, llançant enfora una de les llaunes buides. - Però tampoc no estaria tan malament si poguéssim menjar més d'aquesta amanida…

El Toni va abaixar la vista, la va mirar i, de sobte, va esclatar en una riallada interminable. La Mamen va enarcar les celles amb un gest de sorpresa per aquell soroll tan proper a les seves orelles. També va començar a riure.

Reien ambdós. Callaven les cigales.

La calor aixafava aquell món extingit.

2- És la quietud d'una força implacable que medita sobre una intenció inescrutable - L'alien - Tot el que havies pensat sobre aquest moment no existeix - El Ressò és una porta? - Lucius sent terror - El seu primer viatge a Egipte - El maten i ressuscita- Van amb bicicleta - La finca de Raixa - Torno a la vida com un nadó nascut del si d'una mare.

El Lucius va tancar els ulls i, al mateix temps, intentà deixar de respirar.

Acabava de veure'n un dels que anaven en aquells llums que havien provocat la destrucció que l’envoltava.

El cor li bategava tan fort que va témer que ALLÒ, aquella cosa que acabava de veure, pogués arribar a sentir-ho. Estava estirat a terra sota un talús de grava gairebé incandescent pel sol. S'havia amagat després d'aquell talús aterrit després de topar amb aquella cosa.

Va tancar els ulls i es va arronsar sobre si mateix, tremolant, alhora que venien a la ment les paraules del seu llibre sobre el Extraterrestres: Som els seus conillets d'índies o ens veuen com gossos furiosos amb llargs ullals?. Devien ser les quatre de la tarda i el silenci era espectral. No se sentien ocells, havien deixat de cantar, ni insectes, les cigales havien emmudit per algun motiu desconegut; hi havia tant silenci que el Lucius hagués assegurat que podia escoltar com els raigs del sol queien sobre el seu cap.

Es va arronsar encara més i va tancar els ulls amb més força per oblidar el que havia vist.

Ningú no pot estar preparat per veure un Ésser d'un altre planeta i sortir-ne indemne. Ningú… Ningú…

La seva ment divagava pensant en instruments de tortura i en disseccions mentre tot el cos li tremolava sobre la grava de la construcció del túnel de la Mola.

Havia arribat fins aquell lloc des de Sóller simplement deambulant, i intentant acceptar que allò de tallar-se les venes la nit anterior no havia estat més que fruit de la seva imaginació, malgrat la seva roba impregnada de sang, pestilent en aquells moments, i del toll que havia deixat a la carretera i que, evidentment, era de la seva sang, perquè s'havia despertat a sobre. No tenia cap ferida al cos, però la seva ment semblava seriosament malmesa. A més estava segur que la Mamen i el Toni (Lucius els nomenava en els seus pensaments com ells, ni tan sols recordava els seus noms) havien mort, que el gegantí de la Serra els havia matat.

Què faig? Què faig?

No sentia res, no sabia què estava fent la criatura que acabava de veure i ni tan sols gosava respirar. Va pensar que l'espera el mataria abans que el sol i la deshidratació, per això va començar a moure el cos lentament cap amunt per comprovar que el que havia vist no era una al·lucinació.

Quan per fi, després de molt de temps, va aconseguir treure els ulls sobre la vora del talús, va tornar a veure l'alien. Un cúmul d'inquietuds i terrors es van arrestar a la seva ment com un ham.

Sembla un cilindre amb… Ulls, no, ulls no... Què és això? Són tres forats plens de… aigua!, o una mena de líquid que traspua cap a fora i que l'envolta...

El que estava veient no reflectia el sol, res brillava al seu embolcall i el terra no estava mullat. De cop i volta un estremiment li va eriçar fins a l'últim borrissol del cos. Alguna cosa es movia a dins d'aquella cosa. La part superior s'estava obrint!

-Però què...?

De sobte una forma va sorgir per la part de dalt de l’alien i es va estendre a dreta i esquerra. Ara semblava la forma d'una lletra T. El que havia sortit a la part de dalt tenia la mateixa consistència aquosa que el cilindre sobre el qual es mantenia en equilibri. El Lucius sentia que li costava respirar degut a la tremenda ansietat. Va estar molt de temps així, contemplant aquella gran lletra T que semblava estar formada per aigua, fins que de sobte l'embolcall inferior es va enfonsar, com si hagués caigut el mar sencer. Hauria d'haver sonat un plof! quan aquella mena de mantell va caure a terra des d'una altura d'uns quatre metres i mig, va pensar el Lucius, però res no es va sentir, perquè era lleuger com la seda.

I allà hi havia l'alien, gegantí. El que podria anomenar-se cos i havia estat protegit pel cilindre era totalment fosc, amb extremitats llargues i primes com joncs. Des d'aquella posició i amb el sol en contra, el Lucius no podia apreciar si tenia peus o mans, però el cap, el segment que havia sorgit després i que conformava la part superior de la T, era monstruós. El que sí que veia era la boca, molt oberta i en forma de tub. Va calcular que li sobresortia uns cinquanta centímetres de la cara.

De sobte es va començar a sentir un so molt estrany, una reverberació que omplia l'ambient de menys a més. El Lucius va notar com aquell so travessava el seu cos, els seus ossos, les seves entranyes i el seu cervell, i formava un tot amb ells. No es tractava del so d'un cargol de mar, ni de la sirena d'un vaixell; en realitat no era res, però era tot; com si centenars de fagots sonessin a l'uníson en notes picades.

El va escoltar amb tots els seus sentits, intentant descobrir quina part de l'Ésser ho emetia, perquè el so provenia de l'alien.

-És així com parles? Intentes comunicar-te amb mi? Aquesta és la teva forma de…? Un moment…! Espera…!

De sobte va adonar-se de la veritable naturalesa d'aquella reverberació. Es tractava del motiu pel que havia viatjat a Mèxic, d'allò que escrivia al seu llibre! Sí, aquell renou havia de ser... el RESSÒ!

Va tornar a escoltar, tremolant. No era possible que li passés allò, a ell, al Lucius Umbert, en aquell lloc del planeta. Però quantes vegades havia pensat en aquell so? Quantes nits en vela imaginant-se com seria el RESSÒ  de veritat, com ho haurien sentit els Antics? Tot coincidia... Sí, havia de tractar-se del RESSÒ, Déu Sant, tal com ho havien percebut els egipcis sota els Colosos de Memnon, els Maies a Palenque i els Apòstols de Jesús als peus de la creu!

Les notes eren canviants. Ara s'havia convertit en un oooommmm de tonalitats vellutades. Ja no tenia cap dubte, el RESSÒ era la forma d'expressió d'aquella cosa. Però de què es tractava? Era una amenaça? Era una invitació? El RESSÒ havia significat un canvi en la civilització al llarg de la història de l'Ésser Humà, segons les teories que havia escrit als seus propis llibres.

Però… Aturat! El canvi ja és aquí! va pensar de sobte, recordant (per uns instants ho havia oblidat!) que Sóller i el Port no eren més que un munt de runes i cadàvers, i que l'extraterrestre que tenia al davant seu n’era la causa. AQUELLA COSA ERA EL QUE HAVIA MATAT A TOTHOM. Per terrible que fos el fet d'estar davant del causant de tota aquella destrucció, el Lucius sabia que era cert.

Aquell alienígena era l'Exterminador!

-Deu meu, aleshores, el RESSÒ era l'anunci de l'Exterminació !No! No! No! - va tornar a tapar-se la cara amb les mans i, aclaparant-se, es va arronsar sobre si mateix, com si aquella cuirassa li hagués de servir d'alguna cosa, perquè de sobte va començar a sentir-se molt estrany, com si l'aixequessin enlaire, cap per avall; la sang li bullia a les temples igual que si fos lava d'un volcà a punt d'esclatar. Tenia la sensació que s'estava liquant, que el seu cos es convertia en líquid i circulava amalgamat en una corrent sense fi. Sentia com navegava en aquella corrent, estirant-se fins a l'infinit, ondulant-se en circumvolucions de llum. El RESSÒ  sonava cada cop més fort i ocupava tots els seus sentits; no percebia res més, havia passat a formar-ne part.

El RESSÒ el transportava a algun lloc, però no existia un principi, ni un final, ni una fita; veia les seves cames estirar-se fins a l'infinit mentre la seva ment semblava descompondre's en partícules que vibraven.

- Aaaaiiiii! - de sobte va aconseguir escoltar-se a si mateix, el seu propi crit. Va tornar sentir les cames, la corrent es feia més lenta i la remor del RESSÒ s'allunyava. Quin temps havia durat aquella agonia? Quan va cessar el Lucius creia que havien transcorregut mil anys. Va tornar a obrir els ulls i el primer que va fer va ser aixecar els braços davant la cara per protegir-se, de manera instintiva. A continuació es va adonar, horroritzat, que l'escenari havia canviat per complet. Ja no es trobava a l'esplanada de grava del túnel de la Mola, no hi havia els buldòzers que construïen el túnel immòbils, com grans i ressecs llangardaixos, ni tenia al davant el gegantí Ser que emetia el RESSÒ.

-Però què…? Què és això?

L'aire que l'envoltava era diferent, de tons naturals i pur, tan pur que li omplia els pulmons només amb mitja inspiració. I el paisatge… els seus destrossats mocassins nàutics trepitjaven ara una arena candent, color de foc. Però quin fomut lloc era aquell? Què havia passat durant aquell lapse interminable en què havia sentit que es desintegrava? No en tenia ni idea i tampoc temps per pensar-ho, perquè ara estava veient unes figures que s'acostaven. Les figures, desdibuixades pel baf, vestien unes prendes semblants a armadures de cuir i portaven el cap cobert amb turbants. Lucius els va contemplar, horroritzat i fascinat alhora, mentre dues de les figures alçaven unes llarguíssimes llances i les catapultaven sobre els seus caps… En la seva direcció.

-¿Però què? - Tschassss! Primer va arribar la llança que es va clavar al centre del seu pit, trencant-li l'estern en centenars d'estelles que a la vegada li van destrossar els pulmons i el cor i, tot just unes mil·lèsimes després, una altra afilada punta el va colpejar a la gola, gairebé seccionant-li, mentre queia d'esquena.

-Bufffffff! - va quedar estirat a la arena mentre la seva caròtida llançava litres de sang cap a un cel esplendorosament blau i ple de voltors. No sentia dolor, però sí una cremor a tot el cos que començava a fer-se insofrible. Les figures s'acostaven. Van fer un semicírcle i el van mirar des uns ulls ametllats semiocults pels turbants mentre un d'ells agafava el mànec de la llança clavada al seu pit i el mòvia en cercles per treure-la. Tot va tornar d'un to brillantíssim a dins les pupil·les del Lucius. Els seus ulls es van tancar, anunciant la mort. Dues de les figures es van agotzonar i començaren a palpar-li el cos, sorpresos per la seva pell tan blanca i les estranyes vestidures. De sobte un d'ells va començar a escridassar als