Llegendes de ponent 1

By X. F. Moix

Catalunya, segle XVII. Un pagès de la Cerdanya mor en estranyes circumstàncies. Sospitant de l'origen sobrenatural i maligne del succés, pare Isidre és enviat a investigar l'incident. Però hi ha secrets més antics i perillosos ocults dins d'unes muntanyes maleïdes, recordats per els últims supervivents d'un temps en que la boira era capaç de cobrir veritats massa descoratjadores. Ara aquest vel s'ha trencat alliberant l'amenaça. Si ningú la conté, esclatarà el caos.
Arribarà la nit en que les faules que van alimentar l'imaginació dels petits, es faràn realitat per atemorir els homes més incrèduls. Qui serà capaç de mantenir el seny quan els ferms pilars que sostenen la realitat, es desplomin? Màgia, bruixeria i ancestrals secrets faran trontollar l'ortodòxia del cristianisme. Un viatje que ens conduirà al cor dels Pirineus, en el llindar on l'impossible es més real del que la sensatesa de molts desitjaria. 
Cada arbre, turó, llac i cova pertany a dos mons; un d'ells l' ignorem. Els seus proscrits habitants, han alimentat les fantasies del folklore popular... fins ara.
Davant, els antics senders que condueixen cap a ells estàn traçats i us esperen. 

• Language: Català
• Publisher: X. F. Moix
• Release date: Dec 11, 2017
• ISBN: 9781386396710

Book preview

Els Pirineus, segle XVII.

Un pagès de la Cerdanya mor en estranyes circumstàncies. Sospitant de l’origen sobrenatural i maligne del succés, pare Isidre és enviat a investigar l'incident. Però hi ha secrets més antics i perillosos ocults dins d’unes muntanyes maleïdes, recordats per els últims supervivents d'un temps en que la boira era capaç de cobrir veritats massa descoratjadores. Ara aquest vel s'ha trencat alliberant l'amenaça. Si ningú la conté, esclatarà el caos. Arribarà la nit en que les faules que van alimentar la imaginació dels petits, es faran realitat per atemorir els homes més incrèduls. Qui serà capaç de mantenir el seny quan els ferms pilars que sostenen la realitat, es desplomin? Màgia, bruixeria i ancestrals secrets faran trontollar l'ortodòxia del cristianisme. Un viatge que ens conduirà al cor dels Pirineus, en el llindar on l'impossible es més real del que la sensatesa de molts desitjaria. Cada arbre, turó, llac i cova pertanyen a dos mons; un d'ells l’ ignorem. Els seus proscrits habitants, han alimentat les fantasies del folklore popular... fins ara. Davant, els antics senders que condueixen cap a ells estan traçats i us esperen.

PRÒLEG

LA RELÍQUIA ALBIGESA

Montségur. Matinada del 2 de març de 1244.

L'infaust dia que tots temien, va arribar a la fi. La caiguda de l'últim bastió de la resistència, era pròxima. Un grup de càtars es van reunir al voltant del seu líder. Era el Perfecte. Un home l'ànima del qual estava totalment purificada i en comunió amb Déu. Al costat dels seus seguidors, va realitzar unes últimes pregàries.

─Oh, Pare misericordiós, aviat ens desvincularem d'aquesta presó carnal, i les nostres ànimes seran lliures per a aconseguir el teu Regne. Guia'ns en els nostres últims passos. Amén.

─Amén- va respondre el grup.

─En aquestes hores esdevenidores, demostrarem la nostra enteresa i compromís amb la Fe veritable. Un exèrcit de cristians arremetrà contra nosaltres; incitats per la ira i la corrupció d'aquells que diuen ser els veritables regents de la paraula de Déu. Que falsos són els seus arguments i vils les seves intencions! Tot el que toquen amb les seves emmetzinades mans, és usat per a fer el mal. Encara que murem, és el nostre deure evitar que continuïn pervertint el món amb la seva mesquinesa! Busquen el que hi ha ocult després d'aquests murs. Vam ser els triats per a custodiar el tresor més valuós que mai hagi existit.

─ No podem usar-ho, ara que les circumstàncies ho requereixen?-va exclamar un home.

─És fàcil pensar en tot allò que evitaríem i fins i tot aconseguiríem, si escoltéssim la veu de la temptació. La nostra condició impura, desitja la pròpia supervivència! Però no us equivoqueu! Tots sabem que aquest món, és només una il·lusió. Un reflex immund, d'allò que ens espera en l'altra vida. Qualsevol gesta reeixida mitjançant l'ús del tresor, portaria conseqüències desastroses. Desvirtuaria la nostra obra! És necessari ocultar-ho bé lluny d'aquí! –els acòlits es van estremir. ─No desespereu, germans! He triat a quatre joves diaques, de gran perseverança i fortalesa d'esperit, perquè ho custodiïn. Anys enrere, van viatjar fins a llogarets llunyans, perdudes entre les més escarpades muntanyes, per a transmetre la paraula de Déu. Confio que sabran localitzar l'amagatall idoni.

SOMNIS PERDUTS

El Sol ponent s'esvaïa en l'horitzó, acompanyat d'un rosaci cel. Un home corpulent romania dempeus, immòbil i expectant davant el vast camp que li envoltava. Va prendre consciència de l'ardu treball que li quedava per realitzar. Finalment va decidir dur a terme el seu pla. Unes veus li van formular una pregunta. Els va respondre amb to autoritari. Aquesta nit va dormir assossegat, però la seva despreocupació es va convertir en mandra. Ja era ben entrada el matí quan es va despertar amb un sobresalt.

– Maleïda sigui, m'he quedat adormit!–va exclamar furiós, mentre abandonava la seva alcova frenèticament.

De sobte li va assaltar un horrible temor. Va mirar al sòl, buscant alguna cosa amb els seus adormits ulls.

On està? va preguntar. Podia demanar qualsevol cosa... On està?  Podia ser benefactor de totes les benediccions imaginables fins a la fi dels seus dies. Els seus desitjos haurien estat ordres. On està?! va cridar desesperat mentre queia de genolls al sòl. Només se li demanava guardar atenció i cautela. Va ser incapaç d'aconseguir-ho i pagaria per això.

Al voltant va començar a escoltar milers d'estranys xiuxiuejos. Semblaven incomprensibles. Encara que ell els entenia perfectament. Eren paraules de mort. Sabia que no podia escapar, la seva hora havia arribat i tot pel que havia lluitat es perdria.

––––––––

SENSE PERDÓ

Un altre improductiu dia transcorria davant la resignada mirada de pare Isidre, sentint de nou un gran buit en el seu interior. La seva veritable passió era la cerca del coneixement a través de l'observació del món que li envoltava, alguna cosa estranya en aquests temps; perquè alguns dels seus companys eclesiàstics només es preocupaven a controlar la voluntat dels seus feligresos sota els ordes del Sant Ofici. En alguna part del camí traçat per a transmetre el missatge de Salvació, molts havien oblidat el significat de la pietat i el perdó. Tot al que temia l'Església servia d'aliment per a les voraces flames, qualsevol perill que pogués fer fallida la seva ferma doctrina era brutalment erradicat.

Quan Isidre apagava les espelmes de les seves estances i es tombava al llit, tornava a recordar aquella intensa olor de pergamí cremat. Massa fogueres havia presenciat i això li turmentava. Sabia que res, encara que fos consumit pel foc, podria destruir-se si aconseguia arrelar-se en el cor dels homes. Considerava tota una responsabilitat guiar les ànimes perdudes cap al camí diví. Tot això depenia de la seva capacitat per a escoltar-les. Però amb el temps, ja gairebé no ho feia, perquè havia perdut l'esperança que algú entengués les seves paraules.

Al principi va sentir pena, en comprendre que les persones eren febles de voluntat. Després decepció, en comprovar que no controlaven els seus actes ni pensaments. Posteriorment frustració, en descobrir que totes les seves benintencionades paraules arribaven a l'orella sords.

L'instint humà es regia per una simple llei: sobreviure. El poder i la por continuaven amenaçant el fràgil seny dels homes i durant segles, el món en què habitaven era un autèntic infern on Déu només era present en paraules i oracions, en promeses d'esperança i felicitat tan falses i buides com els cors d'aquells que feien gala difondre-les.

–Jo t'absolc dels teus pecats, en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant, Amén. –va dir Isidre al seu feligrès.

Probablement aquest home no trigaria a pecar de nou. De moment partia amb alegria cap a la seva llar, trobant-se més en pau que el propi capellà.

En sortir del faristol un individu d'aspecte sospitós va ensopegar amb ell i nerviosament es va dirigir a l'exterior. Dubtant de les intencions del subjecte, va inspeccionar l'altar. Va buscar el cofre i no el va trobar. Havia estat víctima d'un pillatge. Un de molts, obrats per algun malvat, intolerant, covard i vulgar bandit. Va tancar les portes de l'església, la tasca de perdonar havia finalitzat.

EL PONT DE L'INFERN

Un individu amb un pegat en l'ull, es dirigia precipitadament cap al refugi acordat. Robar als capellans era un pecat greu, cremaria en l'infern. Però la seva vida ja era un camí ple de penúries; perquè per a subsistir havia de robar l'aliment que llançaven als porcs. Si aconseguia posar-ho en un plat ben col·locat, fins podia passar per menjar decent. Tot depenia de la manera com s'ingerís; si assegut en una cadira còmodament o en el sòl envoltat de rates. No desitjava tornar a sentir-se com una feristela, recollint les sobres que ni els gossos volien.

Exhaust, va arribar al punt de trobada. Amb el seu únic ull va observar el pas que havia de creuar. Era un pont. Però no un qualsevol. El seu soci li va orientar cap a un lloc maleït! Davant es trobava El pont de l'Infern. Allí hi havia dispersos tot tipus d'ossos d'animals, amulets i altres anells malèfics penjant d'arbres moribunds. Estava decidit a donar les marrades necessàries, si així aconseguia