L´Or del Rei

By Ernest Prunera Aledo

Imprescindible lectura

Joan Ferragut, un escritor de éxito en horas bajas a causa de la reciente muerte de su mujer y su único hijo en accidente de tráfico, se desplaza a la Baronia de Mancamans, un pueblo aislado entre montañas, donde ha heredado una vieja mansión.

Nada más llegar descubrirá que el cuidador de la mansión ha aparecido colgado de un roble cercano a la decrépita casa, en lo que aparentemente es un suicidio. Pero mientras intenta concentrarse en la novela que debería lanzarlo de nuevo a la fama, Ferragut descubrirá que hay gente en el pueblo dispuesta a matar para acceder a lo que lleva oculto durante años en el sótano de la mansión.

• Language: Català
• Publisher: Angels Fortune Editions
• Release date: Nov 6, 2020
• ISBN: 9788412260632

Book preview

Matinada del divendres,

4 d’abril del 2014

 Gota de agua

E

ra impossible apartar la vista de l’home mort, del balanceig hipnòtic dels peus descalços penjats a un metre de terra, des de la branca més robusta del gran roure. El tenia molt a prop. Si hagués estirat el braç podria haver tocat les cames fredes. Però no s’hi va atrevir. Va continuar ajupida, embolcallada per un silenci només trencat pel cruixit cadenciós de la soga i l’udol del vent que baixava a ratxes dels cims de la serralada que envoltava la vall. Oculta entre la densa vegetació que creixia a l’entorn del roure centenari, la nena esperava.

Una franja de llum començava a divisar-se per sobre de les muntanyes que s’abocaven sobre la Baronia de Mancamans. Aviat seria de dia, però el poble continuaria sent per a ella un pou d’ombres sinistres. Des del seu amagatall, situat a la part elevada d’un turó, podia abastar tota l’extensió del poble: una desena de cases de pedra robusta esquitxades aquí i allà, sense un ordre aparent, com si fossin les fitxes d’un joc d’atzar que algú hagués deixat allà oblidades. Les branques del roure s’estenien sobre un curt camí de terra compacta que connectava la vall amb el cim del turó en el qual s’erigia, com un gegant patètic, la mansió del baró, el lloc on ella havia viscut fins al dia anterior.

La silueta quadrada de l’edifici es retallava sobre la serralada a penes banyada per la dèbil llum de l’alba. La nena va mirar amb tristesa les formes encara indefinides de la vella casa. Lamentava que, a partir de llavors, aquell casalot estaria buit i abandonat, i el secret que amagava, a mercè dels assassins de l’home que penjava de l’arbre. Això si ella no ho impedia abans. Mentre observava l’edifici es va sentir cansada, com si de sobte el pes d’aquella construcció reposés literalment sobre les seves espatlles. Era conscient que tot estava, ara, a les seves mans i es va sentir defallir.

Un gall va cantar a la llunyania. La Baronia de Mancamans començava a despertar-se.

Un soroll, provinent de la part baixa del camí, va esbandir els pensaments funestos de la nena. Semblava que algú s’acostava. Es va ajupir tot el que va poder, fins a gairebé estirar-se, i va absorbir l’olor de la terra humida desitjant que el seu petit cos es mimetitzés amb els matolls que l’envoltaven. No volia que fossin ells, tot i que sabia que tard o d’hora tornarien. Se sentia el cor bategar tan fort que va témer que les palpitacions revelessin el seu amagatall. Va aguantar la respiració amb la ingènua idea d’aturar el martelleig de l’interior del pit. Però va respirar alleugerida en comprovar que la figura que es distingia en la penombra era la d’un gos. Era una bèstia escarransida i famèlica que es va acostar cautelosament al penjat i li va olorar els peus. Va llepar-ne els dits amb fruïció, com si sabés que aquell festí inesperat s’acabaria d’un moment a un altre. La nena va observar el delit del gos amb sentiments contradictoris. Dubtava si espantar-lo perquè no profanés el cadàver o deixar-lo fer i esperar que estigués satisfet i se n’allunyés per pròpia voluntat. Però, i si l’animal provava d’arrencar algun tros de carn? I si mutilava el cos? Va decidir, finalment, foragitar el gos amb un moviment brusc, però llavors l’animal va deixar de llepar i va aixecar el musell per ensumar l’aire. Tenia tenses les orelles i la mirada clavada a la part baixa del camí per on havia arribat. Es va quedar en aquesta posició durant uns instants, atent a algun brogit que només ell sentia o a algun moviment que només ell distingia. Després va fugir a través del bosc deixant anar uns gemecs aguts, com si lamentés haver d’abandonar aquell banquet insospitat.

En quedar-se de nou sola, només acompanyada per la presència inerta del penjat, la nena va aguditzar l’oïda, immòbil en el seu amagatall de malesa. La llum del sol ja llepava les teulades de pissarra del poble. La mansió del baró estava tenyida d’un color vermellós, com si fos una premonició dels dies que vindrien. De primer va tornar a sentir el cruixit de la soga de l’home mort, que havia augmentat el ritme del balanceig a causa de l’acció del gos. Però després, a poc a poc, es va anar imposant una remor compassada que pujava pel camí. Eren les passes sobre la sorra compacta d’un grup de persones que s’acostaven al gran roure. Ja eren aquí, tal com havia suposat. Els qui havien penjat aquell home ara tornaven per admirar la seva obra criminal a la llum del dia. Aquest cop no va patir perquè els batecs del cor la traïssin, ja que va tenir la sensació que l’òrgan s’havia aturat aterrit per la presència d’aquelles siluetes.

—Aquí el tenim!

La nena va tremolar quan aquella veu autoritària va tronar. L’havia sentida més vegades, aquella nit, i massa a prop. Arraulida entre les herbes altes va distingir quatre figures humanes. Malgrat que la frondosa vegetació no li permetia veure’n les cares, sabia perfectament qui eren aquelles persones. Les coneixia totes. Els seus noms, les seves feines, el que havien fet amb l’home que penjava del roure.

Les figures caminaven lentament, com si tinguessin por del que estaven a punt de veure, i es van quedar palplantades al mig del camí observant el penjat en silenci. Una d’elles es va avançar al grup i es va col·locar a poca distància del mort. Era un home gras, vestit de manera elegant. Era el mateix que havia pronunciat les paraules que la nena havia reconegut. El rostre d’aquest home no tenia cap expressió. Es mirava el penjat amb uns ulls buits de tota emoció, col·locats dins un cap quadrat i allargassat que acabava en una papada similar a les de les iguanes. La resta del grup es mantenia en silenci i amatent, com si de la boca inerta del mort hagués de sortir algun so en qualsevol moment. Finalment, algú va dir:

—Hauríem de trucar a la policia.

La proposta va sorgir d’un home vestit totalment de negre que es va persignar en acabar de pronunciar la frase. L’home gras i elegant es va apartar del penjat i va treure alguna cosa d’una butxaca dels pantalons. Era un mòbil. Es va separar del grup mentre mantenia l’aparell enganxat a l’orella. La resta d’homes va continuar mirant el cos del penjat com si volguessin assegurar-se que ja no li quedava ni un bri d’alè. Al cap d’una estona, una altra de les figures es va acostar al cadàver. Vestia una camisa de quadres i pantalons texans amb doblec al final dels camals. Unes gotes de suor diminutes li feien brillar la calba com si estigués recoberta per una fina pel·lícula de plàstic transparent. Va mirar el penjat amb pena, com si realment lamentés la mort d’aquell home.

—No creieu que l’hauríem de baixar? —va dir amb una veu planyívola.

Els altres dos es van mirar en silenci, dubtant, incapaços de prendre la decisió.

—Sí —va contestar el gras quan va acabar de parlar pel mòbil—. Ja saps el que has de fer —va ordenar al quart dels congregats.

Es tractava d’un noi esquifit i més alt que la resta que es va enfilar al roure amb agilitat emetent uns xiscles aguts similars als del gos famèlic. La nena va reconèixer aquells sons: eren les rialles histèriques d’un boig, els esgarips incontrolats d’un dement. La figura es va arrossegar per la branca que sostenia l’home mort. La llum matinal va arrencar un espurneig d’alguna cosa que sostenia a la mà. Era una navalla, amb la qual va començar a tallar la corda al mateix temps que el seu riure diabòlic anava en augment.

—Silenci! —li va ordenar l’home gras.

El noi va callar i va continuar realitzant la seva tasca en complet silenci.

—I què passa amb la mansió? —va preguntar l’home calb de la camisa de quadres.

—Ja ens en cuidarem —va respondre el gras fent tremolar la papada en parlar—. Ara tenim tot el temps del món.

Els tres homes van observar en silenci com el noi acabava de tallar la soga. Finalment, el cadàver va caure a terra amb un soroll sec que va aixecar un lleuger polsim. Els peus li havien quedat estesos sobre el camí, mentre que la part superior del cos havia caigut sobre la vegetació que envoltava el gran roure i on era la nena, qui va haver de tapar-se la boca per contenir un xiscle d’horror i no revelar, així, la seva presència. El cor se li va accelerar en veure el rostre moradenc del cadàver, els ulls de súplica, completament oberts i a punt de sortir de les òrbites. L’home tenia la boca mig oberta, com si s’hagués mort a mitja frase. L’última cosa que va veure la nena abans de desaparèixer al bosc va ser una mà col·locant una peça de roba sobre el rostre desfigurat del seu pare.

BARONIA DE MANCAMANS,

13 DE MAIG DE 1872

A

través dels finestrals de vidres trencats s’escolaven les veus de les persones congregades a la plaça i també un ventijol fred que feia moure els extrems alçats del bigoti del baró. En Jaume d’Urch aguantava estoicament el pessigolleig de les puntes dels pèls a les ales del nas. Sentia un formigueig al clatell i tenia les cuixes adormides. Feia hores que era dempeus enmig de la sala, amb el cos encarcarat, però amb posat marcial. Del pit de l’uniforme apedaçat penjaven medalles rovellades. Amb la mà dreta aferrava el canó d’un antic fusell amb la culata recolzada a terra. La mà esquerra sostenia uns guants negres de cuir. Una boina vermella, estudiadament col·locada, li cobria la coroneta.

Unes passes davant d’ell, el pintor feia els darrers retocs al retrat. Treia el cap constantment per sobre de la tela, buscant algun detall per polir. Es quedava una estona mirant fixament la figura del baró i després tornava a amagar-se rere la seva obra, amb els ulls migs clucs i el front arrugat en un gest de concentració. En Jaume d’Urch donava molta importància a aquell quadre, el retrat que l’immortalitzaria, que el perpetuaria en la memòria de les futures generacions. Imaginava amb orgull com, anys a venir, la població de la Baronia de Mancamans i de la resta de la comarca explicaria amb emoció les seves gestes i observaria amb admiració la seva figura plasmada en aquella tela.

El baró va despertar de l’embadaliment quan es va obrir la porta sense que ningú ho esperés, amb un grinyol profund a causa de la fricció de la fusta podrida sobre el terra enrajolat. Un home rabassut, coix i borni va entrar a la sala. El pintor va rondinar amb veu baixa, potser perquè l’ensurt de la visita imprevista li havia provocat una pinzellada errònia. O potser, simplement, per l’espant de veure aquell home malgirbat, que vestia una casaca fosca, foradada i esquitxada de llànties, faixa negra i espardenyes esfilagarsades. De l’espatlla esquerra li penjava un trabuc desfasat i sobre el cap portava una boina vermella gastada similar a la del baró. L’home més lleig del món, va pensar en Jaume d’Urch captant de reüll aquella figura.

El nouvingut va avançar dues passes i va dir solemnement:

—Tot és a punt, senyor baró.

Les medalles van dringar lleument quan en Jaume d’Urch es va moure per deixar el fusell sobre una poltrona. Ignorant la presència del borni, va anar cap als finestrals i va netejar amb una mà la pols acumulada en un dels vidres que encara es mantenien miraculosament sencers. Va fixar la vista al final de la baixada que comunicava la mansió amb el poble. Des d’allà podia veure els caps de la gent que l’esperava a la plaça. Va intentar comptar els homes, però li va ser impossible. Va recitar una curta pregària perquè en fossin suficients per a la missió que s’havia imposat a si mateix. Mentre resava va mirar el roure que creixia ferm al marge del camí i que havia fet plantar el seu avi. Les branques es van moure amunt i avall, com si li estiguessin dient que sí, que la seva empresa reeixiria. Es va senyar discretament i es va girar. El pintor i el borni el miraven expectants.

Encara sense obrir boca, el baró va travessar tota l’estança per dirigir-se cap a una còmoda atrotinada situada en un racó, al costat de la porta per on havia entrat el borni. Va intentar obrir un dels calaixos, el de dalt de tot, però li va ser impossible. Semblava que estava encallat. Ho va provar diverses vegades, cada cop amb més força, fins que finalment el moble va cedir als seus desitjos i el calaix es va obrir. Amb l’esforç, però, va moure també la còmoda sencera; només uns centímetres. Va guardar dins el calaix els guants negres i amb una empenta va provar de col·locar de nou el moble al seu lloc. Li ho va impedir una rajola solta que topava amb una de les potes de la còmoda. El baró va haver d’abraçar la còmoda i aixecar-la mig dit per poder-la posar en el seu lloc d’origen. Llavors es va tombar amb solemnitat i es va acostar al pintor mentre es col·locava bé l’uniforme i s’eixugava dissimuladament la suor del front.

En Jaume d’Urch va observar durant uns segons el resultat de les hores d’encarcarament a què s’havia sotmès voluntàriament les darreres tres setmanes. Allisant-se les puntes del bigoti va admirar el posat orgullós, la glòria que irradiava de cada peça de l’uniforme, la solemnitat del seu gest, però també la bonhomia de la seva mirada, que es perdia per sobre de l’espatlla de l’observador. Realment, aquell pintor li havia captat l’essència, havia vist a través d’ell per plasmar el seu esperit.

—Magnífic! —va exclamar finalment—. Ja està acabat?

—Sí... No... bé, encara falten alguns detalls. Però els puc pintar en la vostra absència, senyor baró —va dir el pintor acompanyant les paraules amb una reverència exagerada.

—Perfecte! Quan estigui acabat, digueu-li a la baronessa que el pengi aquí mateix, sobre la llar de foc, presidint la sala.

El baró va estendre un braç per abastar la paret on volia el quadre. Era la que el pintor tenia a l’esquena, una superfície irregular, amb taques d’humitat i amb clapes de guix que deixaven veure la pedra nua.

—Sí, senyor baró —va contestar el pintor tornant a fer una inclinació de respecte desmesurada.

En Jaume d’Urch va somriure satisfet. Llavors va agafar el fusell que havia deixat sobre la poltrona i va sortir de la sala passant pel costat de l’home borni sense mirar-lo. Aquest el va seguir arrossegant el peu dret. El borni va tancar la porta darrere seu molt a poc a poc, com si estigués martiritzant el pintor amb el xerric de la fusta sobre les rajoles. Quan es van quedar sols, va dir:

—Si em permeteu, senyor baró, això de la vostra dona…

El borni va callar, observant com en Jaume d’Urch revisava distretament el fusell.

—Continua, Pere —el va animar el baró.

—Amb tot el respecte, senyor baró. No crec que la baronessa sigui aquí quan tornem de la guerra.

En Jaume d’Urch va esclatar en una riallada sonora i va refusar l’opinió del borni amb un gest amb la mà.

—Ai, Pere! Has estat mai casat?

En Pere Roca sabia que el baró coneixia la resposta a aquella pregunta. Tot i això va contestar:

—No, senyor baró.

—Llavors no pots saber com és de voluble, l’humor de les dones! La seva voluntat és lleugera com l’aire i molt sensible als canvis del clima. Ho vaig llegir fa poc en un llibre d’un doctor alemany. Ara no recordo com es deia... Klaus no-sé-què, crec. Segons aquest expert germànic, el caràcter de les dones no és com el nostre, el dels homes, que és ferm com les muntanyes que ens envolten —va explicar assenyalant cap a l’exterior de la mansió—, sinó que és molt volàtil. Però sempre es mantenen a l’abast de la mà que les alimenta, les vesteix i les protegeix. Tu saps més que ningú la quantitat de cops que ha amenaçat de marxar,