99942 Apophis-2029

By Marga Balo

L'arribada de l'asteroide 99942 Apophis l'any 2029 no va deixar indiferent a cap esser viu que habitava la Terra.
Aquest esdeveniment farà del planeta un polvorí de mort on els pocs supervivents es veuran obligats a lluitar per la supervivència contra una nova espècie de mutants.
La Maricel, una noia de 21 anys de família benestant, mal parida i egoista, haurà de fer front als seus propis dimonis interiors per poder sobreviure en un món de monstres.
La vida no és fàcil quan t'ho prenen tot, només et queden dues opcions; lluitar o morir i ella no està disposada a llençar la tovallola.

• Language: Català
• Publisher: Terra Ignota Ediciones
• Release date: Jan 16, 2024
• ISBN: 9788412808834

Book preview

Aquí i ara, adeu ahir, fins demà, demà.

I. L’entorn

II. Apophis

III. Dia i nit

IV. L’abans

V. Gina

VI. Arcàdia

VII. La fugida

VIII. Falses aparences

IX. La promesa

X. Iuna

XI. L’allò

XII. Les firetes

XIII. Panotxa

XIV. Els Bauers

XV. La revelació

XVI. Tona

XVII. Els caníbals

XVIII. Qui ets?

XIX. Sumís

XX. Estupefacte

XXI. Prenyades

XXII. Incertesa

XXIII. Erika

XXIV. Gossos

XXV. La tempesta

XXVI. Destí

Agraïments

I. L’entorn

Es despertà amb un gran ensurt, estava suada i els cabells els tenia xops, enganxats en la pell. Hauria jurat sentir un crit a la llunyania, semblava el crit de socors d’una veu masculina. Es recolzà sobre la seva espatlla dreta i parpellejà. Els seus ulls color mel i mig endormiscats brillaven com les dunes del desert quan el sol les il·lumina per última vegada abans del crepuscle.

Per una petita escletxa de la paret, entrava un fil de llum daurat que il·luminava l’habitació deixant entreveure les diminutes partícules de pols ballant en suspensió. Sabia que no podia fer gaire soroll, hi havia el perill que la trobessin. Es va arrossegar pel terra amb l’ajuda dels seus braços fins arribar al petit forat de la paret.

—Merda! Ja quasi és de nit —remugà entre dents mentre observava a tres pisos d’alçada què passava al carrer.

Sense fer gaire soroll recolzà l’esquena contra la paret, girà el cap i feu un cop d’ull on es trobava; l’habitació era petita, fosca, bruta, plena de caixes de cartró envellides i desfetes per la humitat que s’apilaven unes damunt de les altres. L’aire que es respirava era dens, fruit d’una barreja de pols i humitat que el feia quasi irrespirable; amb una ganyota es ficà bé la mascareta, en aquell moment aquella olor ja no l’importava. Se sentia furiosa amb si mateixa, no volia dormir tanta estona, tan sols deixar descansar el seu cos uns minuts; però el cansament acumulat havia pogut més i les hores havien passat de llarg. Enfadada, estigué una estona quieta, volia pensar i havia de tenir el cap ben clar.

—He d’anar amb compte. Maricel, no siguis idiota i pensa —es deia en veu alta mentre tornava a fer de nou un altre cop d’ull per l’escletxa de la paret durant una estona més. Amb la poca llum de l’habitació, les pupil·les se li encongiren, els seus ulls s’havien d’acostumar a la claror torrada amb tons daurats que il·luminaven el carrer i els altres edificis, la paleta de colors li indicava la imminent arribada del capvespre, en breu el sol es pondria i donaria lloc a una altra obscura nit.

De cop i volta, va poder distingir entre les parets mig enrunades de l’edifici contigu la silueta d’una ombra que es tomballejava toscament i que assenyalava la presència d’un muti. Mirà de fixar-se bé, volia saber si el crit que l’havia despertat era d’una persona no mutant, però la forma en què aquella silueta es movia li deixava clar que no. Potser el crit que l’havia despertat formava part d’un malson, un dels molts malsons que solia tenir nit rere nit o que feien acte de presència quan tan sols tancava els ulls; els tenia gravats al seu cap.

No li amoïnava gaire haver aparcat el cotxe a dos carrers d’on es trobava ara i tindre connectat l’holograma dissuasiu en un carrer paral·lel; aquelles bèsties encara estaven lluny, però no trigarien gaire a seguir el seu rastre.

—Mai van sols aquests fills de puta —tornà a remugar entrellucant els ulls amb la mirada rabiosa. Només imaginar-se una altra nit com l’anterior la feia tremolar de por. Començà a notar com el cor s’accelerava i li bategava estrepitosament, el sentia ressonar per tota l’habitació. Tenia la sensació que li sortiria del pit i es ficà les mans a sobre per impedir que li fes un forat entre les costelles per poder sortir de la caixa que l’oprimia. Suava i la respiració se li tornà cada cop més intensa i ràpida, la vista se li enterbolí fins al punt de no poder veure més enllà de dos pams de la seva cara. La por havia fet acte de presència i havia envaït el seu cos, estava tremolant, li xiulaven les orelles i tenia el cos paralitzat.

Finalment i amb molt d’esforç, feu lliscar la mà dreta fins a la butxaca del texà i tragué un blíster de pastilles tranquil·litzants. Tremolosa, contà quantes en quedaven… quatre. Volia ficar-se’n ràpidament una sota la llengua per tal de relaxar-se, però el seu cap li deia que no ho fes.

—Tranquil·litzat, Maricel. Així no es fan les coses… si et prens una pastilla et quedaràs endormiscada i no reaccionaràs igual. Tranquil·la… relaxa’t… deixa que aquesta sensació passi de llarg, segur que te’n sortiràs sola, ho has fet altres cops i no et ve de nou —s’anava animant i repetint un i un altre cop com si fos un mantra. Deixà la mirada perduda en un punt fix de la paret del davant i amb la mà dreta es tocava de nou el pit per tal de tranquil·litzar els frenètics batecs del seu cor mentre es concentrava en la respiració.

Se sentiren passos en el pis inferior. —Ja estan aquí —pensà.

De cop i volta, com si hagués tornat en si mateixa, girà el cap en totes direccions i tornà a donar un altre cop d’ull més detingut del lloc on es trobava, l’aire de l’interior era irrespirable. Havia d’afanyar-se i ja no li quedava més temps. Tornà a mirar la porta de l’habitació, l’havia deixat tancada amb aquelles quatre fustes velles fent palanca. Així i tot, sabia que no serien prou fortes per poder-los aturar. Els mutis havien desenvolupat molt el sentit de l’olfacte i segur que havien seguit el seu rastre, calia fer alguna cosa més.

Estudiant amb detall cada racó del lloc on es trobava, finalment distingí una placa de pladur moguda del fals sostre situada en una cantonada a tocar de la paret.

—Si pogués arribar allà a dalt tindria on amagar-me. Perquè coi m’he tancat aquí?

Tornava a queixar-se.

Odiava quan feia les coses sense pensar-les dues vegades, segurament després se’n penediria i haver-se tancat en aquella habitació de caixes era una d’aquestes decisions absurdes de la que justament ara es maleïa. I no era pas per l’olor que li remenava l’estómac sinó per la situació en què es trobava.

Tornà a donar un altre cop d’ull, mirà per terra, les caixes encara apilades, les cantonades, les parets… i finalment pogué trobar sota el munt de caixes desmuntades i recolzades una fusta llarga a terra; tenia uns claus que sobresortien, però ja li aniria bé, li farien d’escala.

A poc a poc i sense fer gaire soroll, s’apropà a un racó proper a la paret on hi havia un munt de pols i runa, arquejà la cella en senyal de desaprovació; semblava com si haguessin escombrat tot el passadís de la planta on es trobava per acabar netejant aquella habitació, apartant en un racó la brutícia per a recollir-la més tard, però després se l’haguessin deixat oblidada. No suportava fer el que faria llavors: s’embrutà la cara, les orelles, el cabell, el coll, els braços, la panxa i el que quedava ho passà per sobre l’entrecuix dels texans. Era una marranada i li fastiguejava embrutar-se d’aquella manera, així ho creia, però també sabia que amagant la seva olor era més difícil trobar-la.

S’adreçà a la fusta i amb moviments molt suaus la tragué de sota les caixes mirant que no caiguessin i fessin soroll. Amb la mateixa cura l’apuntalà contra la paret. Era qüestió de minuts que els mutis s’adonessin que dins d’aquella habitació hi havia algú. S’enfilà a la fusta tot recolzant les puntes de les sabatilles esportives i feu un salt. Pogué tocar amb la punta dels dits el sostre. Tornà a fer un segon intent, ara havia de ser més ràpida. Aquesta vegada durà tres segons agafada com un llangardaix a la paret, i pogué desencaixar la placa del sostre que es trobava propera d’on era. Si aconseguia moure-la podria intentar pujar.

Un tercer intent, sense èxit.

Un quart intent, pogué moure la placa cap endins, però havia fet massa soroll.

Un cinquè intent, agafà embranzida de més lluny i feu un salt amb força, la fusta es trencà deixant anar un espetec. Es quedà penjada al sostre, agafada amb els quatre dits de les mans a les guies metàl·liques i amb els braços estirats. Si en aquell moment obrien la porta, ella esdevindria el banquet de la nit i malauradament això no trigaria gaire a passar si no s’afanyava. La fusta en trencar-se havia fet massa soroll, segurament si els mutis encara no l’havien sentit, ara, amb el soroll de la placa de pladur i el de la fusta trencant-se, s’havien alertat definitivament de la seva presència.

El cor li tornà a bategar a dos-cents per hora. Estava penjant i la desesperació semblava que podria amb ella. Anava perdent les forces i si queia a terra no tornaria a pujar.

—Maleïda de mi! Perquè no feia una mica d’esport!

I al crit silenciós d’imbècil les glàndules suprarenals li subministraren un xut d’adrenalina que li va córrer per tot el cos que li va permetre doblegar els colzes i alçar l’esquena fins al forat del sostre. Els dits li sagnaven, s’havia tallat amb les guies metàl·liques del pladur i una gran polseguera feia que li piquessin els ulls. Però ara per ara poc l’importava, perquè ja començava a sentir sorolls darrere la porta.

Tan ràpid com va poder, s’introduí dins d’aquell petit espai mirant d’equilibrar-se sobre les guies per no fer cap altre forat per on poder caure. El buit que hi havia entre les plaques i el sostre estava encara més ple de pols i de brutícia i això li feia coure els ulls: li picava la cara, els cabells, les mans i el cos sencer sota la roba posada. Es ficà bé la mascareta i per sobre es tapà la resta de la cara amb el buf, amb tanta pols li vingueren ganes d’esternudar un i altre cop, però ho impedia tapant-se el nas amb els dits. Agafà la planxa de guix que havia mogut, l’arrossegà cap al forat per tapar-lo i amb els dits agafà una mica del polsim per eixugar les gotes de sang que havia deixat per les guies de ferro. En aquell moment, sentí a l’habitació un trencadís de fusta que l’indicava que la porta havia estat oberta i algú o alguns estaven a dins.

Es quedà immòbil, tancà els ulls i començà a pregar. No tenia valor per mirar entre les juntes cap a baix i veure el que passava, no li calia mirar, sabia que estaven allà, no un, ni dos, sinó tres pels sorolls que feien per la seva forma de respirar i pels gemecs guturals que sortien per les seves goles. Durant una estona que li semblà una eternitat, la Maricel pogué escoltar com els mutis regiraven l’habitació i oloraven per la zona on s’havia quedat adormida; estaven parlant d’ella en el seu idioma.

Els minuts van anar passant agònicament i la Maricel seguia els seus moviments pels sorolls que emetien. Finalment, quan va deixar d’escoltar-los i fruit del seu esgotament a poc a poc, molt a poc a poc, els ulls se li anaren tancant, tant li era que estiguessin a sota seu o per l’edifici, no arribarien on ella estava i demà, amb la sortida del sol, segurament les coses es veurien millor.

La nit havia esdevingut llarga, com moltes altres nits. Aquesta vegada, però, tancada entre el fals sostre ple de brossa i aranyes, no havia descansat gens. No es podia moure dins d’aquell sarcòfag de guix i els sorolls dels mutants caminant pels passadissos i donant cops encara l’havien neguitejat més. Estava mig endormiscada quan el rellotge començà a vibrar, era el despertador que el tenia posat en mode silenci que li recordava que ja eren més de dos quarts de deu del matí. Havia d’aprofitar el dia mentre hi hagués sol per sortir del seu amagatall i anar a buscar menjar.

Intentà moure’s, però tenia les articulacions adolorides d’estar tanta estona encaixada amb la mateixa postura dins d’aquell forat. Finalment, estirà el braç dret i feu caure la placa de pladur que havia mogut.

—Aixx… merda! No volia fer tant soroll —gemegà en veu alta. Bé, el soroll ja estava fet i ara havia de mirar de sortir de l’edifici sense trobar-se cap muti pel camí.

Tragué el cap pel forat, no hi havia ningú i la porta estava oberta. Escoltà durant una bona estona i no sentí cap soroll, només silenci. Així doncs era el moment de deixar-se lliscar fins a tocar amb els peus a terra on, a poc a poc, va poder desfer la rigidesa de les seves articulacions perquè les seves extremitats poguessin recobrar mobilitat.

Amb els primers rajos de sol entrant a l’edifici d’oficines, la Maricel pogué anar esquivant els despatxos que es trobaven en les parts més interiors i fosques. Anà saltant de despatx en despatx, sempre buscant la llum fins que al final arribà a l’entrada on hi havia una petita font decorativa amb plantes sintètiques. L’aigua estava verdosa i estancada amb insectes morts flotant però no s’ho pensà dos cops; s’espolsà els pantalons, es tragué la samarreta i els sostenidors, immediatament es rentà les mans, la cara i el cos sencer. Li feia molta angúnia estar plena de brutícia i sobretot trobar-se coberta de teranyines. No podien haver mort com els altres animals? S’olorà, l’aigua feia pudor de estancada i el rostre se li deformà a l’uníson que se li dibuixava en el rostre una ganyota de fàstic.

En quant va sortir per la porta, el sol la va rebre amb una calidesa que per a aquella època de l’any era inusual. Tancà els ulls, obri els braços i respirà amb força per a netejar-se els pulmons de l’aire ranci i la pols que havia estat respirant durant tota la nit. Un petit somriure se li va dibuixar als llavis, un altre dia que havia sobreviscut en aquella apocalipsis, 24 hores més d’una nova oportunitat.

Tenia molta gana, així que s’afanyà a buscar el cotxe i de pas apagaria l’holograma de llums i figures mòbils de gent; havia sigut l’últim crit antilladres, podia programar-lo per a que les figures caminessin, fessin alguna activitat o simplement xerressin entre ells; eren quasi reals aquelles imatges i valia un dineral aquella placa. Per sort, ella n’havia trobat una de casualitat en el porxo d’un jardí i encara funcionava, però consumia molta energia i no sempre la podia carregar amb les plaques solars.

Passà primer pel carrer on l’havia deixat, estava moguda de lloc i cap per a baix. Els mutis l’havien estat manipulant i estava trencada, potser es van pensar que era un esser viu i, en adonar-se que els havien pres el pèl, l’havien trencat de ràbia perquè si alguna cosa tenien aquelles bèsties era mala llet. O potser l’havien agafat per olorar-la i així poder seguir el rastre de la seva propietària? O potser… potser podia haver sigut qualsevol cosa, però ara per ara la placa era trencada i la Maricel començà a rondinar de nou; últimament el seu estat d’ànim era de tot menys alegre, li seria difícil trobar una altra andròmina d’aquelles característiques i poder-la configurar de nou.

Ofuscada perquè li havien trencat la seva joguina es dirigí cap al seu cotxe quan, a prop d’on es trobava el seu Mini, va començar a observar rastres de sang a les rajoles del terra que dibuixaven un recorregut fins a la porta d’un local proper al seu vehicle. Anà apropant-se a poc a poc i el cor li començà a bategar de forma inversament proporcional; a menys distància del cotxe més ràpid li anava. La intuïció no li fallava i podia distingir, tot i haver passat la nit en la intempèrie, l’olor a sang calenta en l’ambient fins que trobà qui o el que la desprenia.

Encaixada a la maneta de la porta del copilot, hi havia una mà arrencada del seu legítim propietari, tot el lateral del cotxe estava esquitxat de sang amb restes humanes enganxades i es podia veure com el rastre carmesí anava del seu cotxe fins a la porta d’aquell edifici i no com havia pensat en un primer moment. Llavors, es va recordar del crit que li havia semblat sentir al quedar-se adormida al vespre. Sí, ara ho confirmava; algú havia demanat auxili i s’hauria intentat amagar dins el seu cotxe. Però com que no va poder entrar perquè les portes tancades, els mutis l’havien caçat i havia esdevingut un fatídic final. La imatge dels fets li remenà l’estómac fins que la feu vomitar al costat del vehicle; de genolls amb les dues mans a terra, anava traient la bilis amb l’amarga visió de que el món no era de color rosa ni amb arcs de Sant Martí.

Llavors, si havien caçat aquell home, que per les dimensions de la mà peluda i gruixuda devia de ser algú força corpulent, com és que també hi havia mutis en l’edifici d’oficines on ella es trobava? Estava segura que quan ella va entrar al migdia no en va veure ni sentir cap, la llum entrava per tots els costats i els hauria pogut distingir bé. Això volia dir que potser, tot i ser de dia, els mutis l’havien estat controlant des de l’ombra i que eren un grup capaç de separar-se per a buscar millor les seves presses.

Aquest raonament la començà a neguitejar moltíssim i mirant cap amunt en direcció a les façanes dels edificis que l’envoltaven mentre anà caminant resseguint amb els dits la silueta del Mini fins arribar a la porta del conductor.

—Fills de la gran puta, aneu-vos-en a la merda tots plegats! No m’agafareu mai malparits! —impotent i plena de ràbia començà a cridar cap al no res per a què tots ells sabessin que ella no seria una pressa fàcil.

Pujà al cotxe encara alterada, rabiosa, amb les llàgrimes ballant als ulls, sense mirar en direcció al vidre del costat del copilot, l’engegà i arrencà a córrer ràpid. Volia sortir d’aquell polígon fos com fos, com més aviat millor, i començà a donar voltes durant hores per sortir del laberint de carrers amb mòduls, naus industrials i edificis d’oficines on no trobava la sortida.

—Cagon tota aquesta merda de polígon! Perquè no em podia haver posat en algun altre lloc!

Estava nerviosa, no volia estar-se ni un segon més en aquell indret. Cada vegada que girava cap a un altre carrer li semblava que era el mateix, per a ella tots eren iguals, estava acostumada que el GPS la portés a tots llocs, però els satèl·lits havien deixat de funcionar i la seva mala orientació havia quedat palesa. Finalment, trobà un panell informatiu metàl·lic on posava Vostè es troba aquí i sota, el dibuix del plànol amb els noms de les empreses marcats.

—Beneïts els cartells de xapa vells! —es digué tota contenta aixecant les mans cap al cel en senyal d’agraïment al Tot Poderós per regalar-li una pista. Al llarg de les voltes i més voltes que havia donat havia trobat molts cartells informatius, però tots ells eren electrònics i com era d’esperar cap funcionava o estaven trencats, com la majoria de les coses elèctriques d’arreu del món. Aquell cartell, però, era digne d’estar en un museu, de fet, estava inacabat, li faltaven alguns carrers i tota la part nord del polígon que s’hauria fet a posteriori, i que l’ajuntament no s’hauria molestat en actualitzar, deixant-lo com una relíquia del seu moment. La Maricel li feu una foto amb el mòbil i tornà cap al cotxe, ara, amb un petit somriure d’orgull dibuixat al rostre, ja podia obrir el maleter per agafar un parell de galetes farcides de xocolata per esmorzar, era el seu premi per haver sobreviscut una altra nit, se les havia guanyat.

La sortida del polígon, però, no fou fàcil i trigà tres hores més fins que es va trobar de nou a la carretera principal, tota ella col·lapsada de vehicles abandonats, calcinats o estavellats. Feu un sospir profund, el dia que començava de nou li posaria com a prova la paciència, una virtut que fins feia molt poc desconeixia i ara tot just hauria de posar-la en pràctica. Amb condescendència, tornà a fer un altre sospir, un altre i un altre… ja s’havia acostumat als embussos de vehicles fantasmes a les carreteres, estava segura que se’n sortiria tot i que només li quedava mig dia per davant.

II. Apophis

Tot va passar molt ràpid, o relativament ràpid, segons com es miri, l’objectivitat en aquets casos no existeix, Einstein tenia raó en la seva teoria de la relativitat; aquesta només és el reflex d’una idea, d’un moment, d’un sentiment que no és igual per a tothom.

El divendres 13 d’abril del 2029 l’asteroide Apophis 99942 va fer acte de presència en l’orbita de la Terra passant molt a prop del nostre planeta, quasi fregant l’òrbita OTA on es situen alguns dels satèl·lits de telecomunicacions.

Havia de ser un asteroide més dels que passen tan a prop del nostre planeta. Cada any, els mitjans de comunicació s’omplien de notícies apocalíptiques sobre si un meteorit havia passat a tocar, que si un asteroide, que si allò, que si allò altre, però mai passava res. La humanitat seguia tranquil·lament amb la seva existència mundana.

Aquesta vegada, però, en contra de les prediccions dels experts que informaven a totes hores que no hi havia perill d’impacte i que, com a molt greu, podria col·lidir en l’any 2036 amb la Terra; les agències espacials internacionals ja s’estava treballant amb varis projectes per evitar-lo. L’Apophis aquesta vegada va lluir una cua de llum verda maragda preciosa, una llum que va ser visible durant 24 hores des de tots els punts del planeta.

Era l’esdeveniment més esperat de l’any des de la visita del cometa Halley. Milers de centres d’observació astronòmics, universitats, centres docents i un llarg etc, havien desplegat observatoris arreu del món per poder veure i admirar la llum d’aquell asteroide que amenaçava de forma apocalíptica en tornar sis anys després per col·lidir amb la Terra.

La llum que desprenia l’asteroide era tan lluenta que encisava aquell qui la contemplava, sobretot quan es reflectia de nit en el cel, com una aurora boreal dansant al son del cant de l’univers. La gent se’n meravellava de la delicada llum que el cosmos els havia regalat i es quedaven captius d’aquella llum hipnotitzadora aparentment inofensiva a la vista humana. He dit inofensiva?

Durant les següents 24 hores de la visita de l’Apophis, la cua verda encara va ser visible com una purpurina en suspensió en l’atmosfera terrestre. Poc a poc i al llarg d’aquestes hores i els posteriors dies el moviment de la població mundial començà a fer-se frenètic. Els centres mèdics començaven a col·lapsar-se de gent amb els mateixos símptomes. Els seus ulls experimentaven una fotosensibilitat extrema a la llum solar i la capacitat visual els disminuïa ràpidament, a més, patien caiguda severa del cabell, vòmits, convulsions, cefalees agudes, pirèxia, malestars generalitzats, eritemes en la pell i un llarg historial de símptomes comuns en totes aquelles persones que dia rere dia s’amuntegaven i s’aturaven els serveis sanitaris d’arreu del món. La OMS va declarar l’estat d’emergència a nivell mundial pel que semblava ser una altra epidèmia generalitzada. Sense saber quin era el focus principal de contagi van confinar de nou a la població en els seus respectius domicilis a l’espera de poder esclarir el motiu de que la humanitat estigués moribunda.

A l’espera que s’identifiqués el focus de l’epidèmia i el sistema de propagació de la malaltia, els metges i experts en biologia anaven caient en el mateix abisme sense saber-ne les causes; les hipòtesis apuntaven a una nova cepa vírica com les dels últims anys però sense un focus d’infecció principal, la població havia estat afectada per igual en tot el globus terraqui. Ningú va pensar que el causant d’aquell malestar generalitzat a nivell mundial havia estat la visita de l’Apophis.

Dos dies després de la vista de l’asteroide van començar a haver els primers atacs i saquejos en les grans ciutats i, com les bombolles en un bany l’espuma, es van anar estenent per tot el món.

Es van declarar els estats d’alarma i finalment l’estat de setge amb els respectius tocs de queda nacionals. Les forces armades minvades de personal van començar a intervenir en els aldarulls i motins causats per la ràbia descontrolada de la població davant la incertesa, la desinformació i la ineficiència de la ciència per no poder donar cura a aquella malaltia desconeguda que s’enduia a la mort milions de persones al dia.

La mala gestió dels governs només va agreujar la situació social i política; les grans potències mundials es van centrar en culpabilitzar dels fets a possibles atacs terroristes comesos per radicals religiosos amb agents biològics. Les guerres entre països pel suposat atac terrorista va fer que s’esdevingués una escalada incontrolada de violència xenofòba contra aquells immigrants que tenien acollits en els seus territoris, catalogats com a possibles integrants de bandes terroristes.

En un clima d’histèria col·lectiva i només preocupant-se la humanitat en sobreviure, ningú va parar compte que la natura, a nivell mundial, havia emmalaltit i hi era a les portes de la mort; ja no se sentia el brunzit dels insectes, els ocells ja no cantaven i queien dels arbres morts. Cada vegada es veien més cadàvers d’animals amuntegats en les granges, els prats, planures i boscos, a les ribes de rius i als mars milers de peixos suraven sense vida. Les entitats ecologistes i científiques no donaven abast per poder explicar que no només era la humanitat la que havia emmalaltit, era tot el planeta Terra.

Tot va passar molt ràpid, o relativament ràpid, segons com es miri. Només van caldre tres dies per a que tot el planeta sucumbís en el caos, després es va sembrar el terror i tot es va fer fosc.

III. Dia i nit

Els segons semblaven minuts, els minuts semblaven hores i les hores es feien eternes des de la sortida del sol fins que es ponia donant lloc a les tenebroses nits que es feien agònicament insuportables. Els dies semblava que no tenien fi i la Maricel es mirava neguitosa un i altre cop el rellotge per saber quan seria el seu final. Estava escrit el destí? Per què ella? Contra tot pronòstic havia resistit aferrada a la vida, tot i les adversitats que se li mostraven a cada moment, sense saber com era capaç de sortir-se’n. Finalment, havia agafat l’hàbit de seguir sempre una rutina, s’havia adonat que sino ho feia així acabaria tornant-se boja. Això si no ho estava ja, al cap i a la fi, ningú podia valorar-li l’estat de la seva salut mental.

Les primeres setmanes van ser molt confuses i tortuoses, com sortides d’una pel·lícula de terror de sèrie B. Es quedava atònita davant el desolat paisatge que se li presentava moment rere moment allà on anava. Mirés on mirés només veia incendis, ciutats saquejades i buides, morts i més morts carregats de fauna cadavèrica per allà per on passava i l’olor fètida de l’aire era irrespirable degut als processos de descomposició de tota la matèria orgànica.

Havia rescatat unes caixes de pastilles tranquil·litzants; les contà detingudament, n’hi havia dinou entre tots els blisters i això només volia dir una cosa: que no eren suficients per prendre-se-les de cop i deixar aquest món per sempre. Ho sabia perquè la bleda de la Cris, una alumna que li queia malament del seu institut, que solia passar-se la vida autolamentant-se de la seva insignificant existència, ho havia intentat i el resultat va ser una rentada d’estómac i el seu ingrés en un psiquiàtric durant mesos. La Maricel no suportava el caràcter d’aquella noia, no feia per ella l’anar plorant pels racons com aquella ximpleta, no li anava aquest tipus de caràcter, feble i de mosqueta morta. No, ella mai no havia tingut problemes de cap tipus, era de caràcter fort, orgullosa, intel·ligent, no es deixava trepitjar per ningú per molt baixeta que fos. Però sobretot, era bastant filla de puta com solien dir les veus envejoses, els diners dels seus pares era un dels pilars en què sustentava tanta energia destructiva, sempre ho havien solucionat tot, únicament utilitzava la tàctica ploramica per poder manipular quan li interessava i a qui li interessava. Menys amb l’Àlex, ell la coneixia prou bé. Potser al principi de la relació com a parella li havia funcionat però finalment es va fer immune als seus capritxos, se li veia d’una hora lluny les seves intencions. Rabiosa, va passar a la tàctica B; la manipulació i després el maltractament psicològic; degradar-lo, humiliar-lo, burlar-se d’ell i de la seva nova parella. Però l’Alex estava molt per sobre d’aquelles paraules plenes d’odi i per molt que s’esforçava tampoc li va funcionar. Ara, però, ni tenia diners ni tenia a ningú al seu costat; i el que creia impossible ara esdevenia real, començava a autocompadir-se com mai ho havia fet abans, sols, que les seves llàgrimes no les veia ni les escoltava ningú, estava sola en aquell desert d’ànimes perdudes. Només tenia una sortida; suïcidar-se. Però com? Que existia algun llibre tipus Manual de les bones pràctiques suïcides per a cagadubtes amb receptes, trucs i eines per poder triar la millor opció per a cada ocasió? Doncs ho dubtava, de ser així segur que l’haurien prohibit per incitació al suïcidi. Arquejà la cella fent una ganyota, llàstima, ara segur que li hauria anat d’allò més bé. Potser hauria d’escriure ella aquest manual, posant els pros i els contres de cada tècnica; ningú li rebatria si estava verificat amb mètodes empírics i si les tècniques eren segures. Massa feina, no estava d’humor per escriure res.

Tornà a pensar la idea de prendre’s les pastilles de cop: dinou potser eren massa poques. No, no es podia arriscar a prendre-se-les totes i que no li fessin el resultat esperat, deixant-la estabornida, amb malestar, o posar-se només malalta i sobreviure. Qui cuidaria d’ella? Quedaria més vulnerable, agonitzant durant minuts o fins i tot dies, exposada a les mans d’aquelles bèsties i acabant patint en les seves grapes fins a l’últim sospir de vida que li quedés. Un cop estudiada aquesta hipòtesis, s’adonà que no es podia llevar la vida amb aquelles pastilletes tan fàcilment, la seva jugada havia de ser ràpida, segura i, a ser possible, sense patiment. I començà a pensar altres formes de poder abandonar aquest estúpid món.

Què tal un tret al cap? Aquesta solució si que seria ràpida, sense patiment, en un lloc solitari, tranquil, on pogués reposar el seu cos eternament i que la seva massa encefàlica s’anés descomponent per sobre de la gespa seca… Bé, a les pelis era molt fàcil, tothom aconseguia armes de qualsevol lloc, si hagués sigut americana no hauria passat amb vida del primer dia. Però ni estava en Amèrica, ni tenia cap pistola, escopeta, metralladora, revòlver…, ni una simple granada de mà per foradar el seu bonic crani i deixar-ho tot empastifat de sang i massa gris. Hauria de buscar el cadàver d’algun policia i remenar-li la funda de la pistola; tornà a fer una ganyota amb el nas, ara per ara se li feia fastigós pensar en remenar cadàvers en aquell procés de descomposició. Tot i així, quedava pendent aconseguir alguna arma, qui sap el que es podia trobar. Encara que estava segura que en cas de localitzar-ne una no li caldria utilitzar-la contra ningú, es volaria allà mateix el cap i ja està.

Com seria fer el salt de l’àngel? Des d’un edifici ben alt, després d’haver sortejat totes les possibles habitacions amb mutis en el seu interior per acabar feta una massa de pasta sanguinolenta abraçada al brut asfalt o damunt d’un cotxe esclafat pel seu impacte? S’imaginà allà, el seu cos sobre el sostre del seu Mini amb totes les seves extremitats trencades i desencaixades i com, segons després, uns mutis petits gaudien xarrupant la seva delicatessen sang que regalimava mentre els mutis adults arrencaven del seu interior les vísceres per a delitar-se en el banquet i dient-se entre ells—: Gràcies estúpida humana per fer-nos la feina tan fàcil. A la teva salut! —Amb un to sarcàstic que la Maricel no podia evitar pensar.

I penjar-se d’una corda al més pur estil Far West? O descartà de seguida; no sabia fer un nus com calia com per jugar-se-la amb un nus tipus soga, a part, a les pelis sempre sortia que el penjat encara es quedava uns segons conscient agitant-se de forma convulsiva en el aire, havia sentit a dir que alguns morien amb la llengua fora i d’altres amb escuma a la boca. No, no li agradava la idea de morir així i tornà a imaginar-se als nens mutis menjant-se els seus peus mentre els adults li obrien la panxa i treien del seu interior els òrgans tot repetint la mateixa frase: Gràcies pel banquet estúpida. Bé, era diferent però amb el mateix significat.

Havia rumiat mil maneres de com llevar-se la vida, a l’estil Bonzo, empassant-se àcid, tallant-se les venes… i en adonar-se que li era impossible triar-ne una que li fes el pes doncs totes elles tenien contres que li feien descartar-les, hagué d’acceptar que per treure’s la vida s’havia de ser molt valenta o estar molt desesperada, no tothom era capaç de fer-ho i ella era una d’aquestes persones que per orgull volia una mort de pel·lícula, que tothom la plorés i amb molt dramatisme. Però estava sola, ningú la vetllaria i el fet de sentir-se buida per dins, òrfena en un món foraster que ja no reconeixia la feia sentir tan petita i insignificant que, sense demanar-ho, li va obrir la porta de la foscor deixant-la en un estat depressiu, sotmesa en una profunda melancolia plena de plors. Començà a prendre les pastilles sense mesura per a calmar el seu incessant nerviosisme fins al punt que la noia era el reflex d’una morta vivent que es movia gràcies als instintius reflexos del seu cervell. Ara si que estava desesperada, havia caigut en un pou profund i ningú estava allà per a treure-la.

Tal i com arribava a un nou destí s’amagava com un conill en el primer cau que trobava i allà es quedava feta una bola, autocompadint-se durant hores i hores acarnissant-se amb els seus pensaments fantasmes fins que l’esgotament guanyava la partida i finalment se li tancaven els ulls. Havia arribat a estar-se dos i tres dies sencers dormint com una marmota en el mateix forat, sense menjar, ni beure, la debilitat la feia més vulnerable i sensible. S’anava consumint poc a poc, però finalment, gràcies a la batalla que s’havia lliurant dins la seva ment, ho havia entès; estava viva per algun motiu, fos quin fos. Havia trigat setmanes en arribar a aquesta conclusió: si no volia ser caçada viva havia de mantenir-se serena, sense pastilles per l’ansietat que la deixaven apàtica i esgotada. Aquest era un propòsit que s’esdevenia molt difícil, s’havia tornat depenent dels ansiolítics.

En tot moment tenia l’esperança que quan es despertés tot estaria al seu lloc i només hauria sigut un malson prolongat fruit d’una borratxera passada de voltes amb coma etílic final que l’hauria sumís en un malson profund. Però quan sortia del cau i el sol li molestava als ulls comprenia que era un nou dia en el seu particular infern i que res ni ningú la despertaria ja que aquesta era la pura i dura realitat.

Així doncs, a mig matí, quan el sol començava a picar, sortia d’on estava amagada com si l’època d’hivernació hagués passat. Eren les hores més segures per poder desplaçar-se a buscar menjar, roba o altres llocs on amagar-se. Sempre en constant moviment, no es quedava gaires dies en el mateix lloc ja que era ben sabut que els mutis eren bons rastrejadors i es trobaven per tot arreu, si es quedava estancada podrien trobar-la més fàcilment. Per aquest motiu, qualsevol soroll, per petit que fos l’emparanoiava que els mutis estaven a prop. Trasbalsada pels pensaments que li rondaven pel cap en cada segon, buscava constantment un lloc on quedar-se tranquil·la, on poder reposar i, de pas, poder dormir amb els dos ulls tancats, lluny de les bèsties i dels perills.

Havia arribat a la conclusió de que als mutis no els hi agradava la llum. Els havia estudiat de lluny, havia pogut veure com tots ells tenien els ulls emblanquinats, com cremats pel sol, com si tinguessin cataractes i la pell se’ls havia tornat d’un groc pàl·lid malaltís, quasi amb símptomes evidents d’icterícia. Desconeixia el motiu pel qual s’havien tornat tan fotosensibles a la llum i defugien de les hores diürnes sortint quan es ponia el sol al vespre com els vampirs. La hipòtesis de que fos per un efecte secundari d’haver observat l’asteroide no li semblava gaire descabellat.

Finalment, en un treball mental d’auto exploració es va adonar que havia de deixar de pensar en el passat i acceptar que, per molt que li fessin mal els records, no podria tornar enrere en el temps, ni tampoc canviar el que ja estava fet. Els records, dolços o amargs, els hauria de guardar en una caixeta dins la seva memòria, era només seva i podria guarnir-la amb els detalls que volgués per poder treure de tant en tant, algun record que li fes dibuixar un somriure en el cor. Només així no es tornaria boja, era l’única manera de fer front al camí que se li presentava al davant. Es tragué de la butxaca de la motxilla la