Ombres de foc

By Jeroni Alsina

Integrant figures històriques reals dins d’una complexa trama de personatges de ficció, "Ombres de foc" porta als lectors a un viatge d’intrigues i descobertes situades en les dècades més importants del segle XX.

Sarah Klein és la quinta essència de la dona californiana dels anys seixanta. Intel•ligent i independent, té un màster en Filosofia per la Universitat de Berkeley. Es trasllada a París per estudiar amb el professor Derrida a l’Ecole Normale Superieure, i és a la Cité Universitaire on coneix un metge català becat per estudiar trasplantaments renals, l’Armand, de qui esdevindrà amant. A París, un testimoni a qui ha estat adreçada li descobreix el passat secret del seu pare... un home ja gran, psicoanalista de renom, deixeble de Freud, jueu alemany casat amb una pianista de San Francisco, exiliat primer a Londres i nacionalitzat nord-americà en finalitzar la guerra mundial; un home que fou durant més d’una dècada un espia de l’MI6 britànic i que actuà primer a Barcelona, en el decurs de la Guerra Civil espanyola, i després en el maquis de França ajudant nens jueus a fugir dels camps de concentració. Molt emocionada per aquestes inesperades informacions, tot volent comprendre la vida secreta del seu pare, la Sarah i l’Armand investiguen l’itinerari que aquest va seguir a Europa en aquells anys i realitzen un camí iniciàtic que els permet, alhora, descobrir les tragèdies del passat i celebrar junts les conquestes del present tant en medicina com en filosofia. La història finalitza tràgicament quan la Sarah dubta que el seu futur passi per compartir la vida amb l’Armand.

Sobre l’autor:
En la seva joventut Jeroni Alsina va ser educat al Lycée Français de Barcelona, una escola lliure de la influència franquista. Un cop llicenciat en Medicina va ampliar la seva formació com nefròleg, iniciant-se en un camp nou: els trasplantaments renals, a Paris (1964-1965) ia Londres (1972). Va poder aplicar els seus coneixements com a Cap d'un nou Servei de Nefrologia a l'Hospital Universitari de Bellvitge durant trenta anys.

Ja retirat de la Medicina va aprendre l'ofici d'escriptor a la "Escola d'escriptura" de l'Ateneu barceloní, on va escriure en tres anys "Ombres de foc", una ambiciosa novel•la de ficció històrica amb clars components polítics i filosòfics.
Casat. És pare d'una filla, professora universitària de Biologia
i d'un fill, economista d'una ONG del tercer sector.

• Language: Català
• Publisher: Jeroni Alsina
• Release date: May 13, 2014
• ISBN: 9781310844683

Book preview

Portada

Ombres de foc

Jeroni Alsina

Ombres de foc

Jeroni Alsina

© 2014

ISBN: 978-13-1084-4683

Aquest ebook ha estat publicat amb la col·laboració tècnica de Hooked, www.hooked.es.

Smashwords Edition, License Notes:

Advertiment legal:

Tots els drets reservats.

Aquest llibre electrònic és per a ús exclusiu del propietari. No el revengueu ni el regaleu a altres persones. Si voleu compartir-lo, si us plau, adquiriu-ne còpies addicionals. Si l’esteu llegint i no l’heu comprat, us agrairem que n’adquiriu la vostra còpia. Moltes mercès per respectar la feina de l’autor i de l’equip que l’ha realitzat.

Índex

1. En Samuel s’acomiada d’Alemanya

2. La Sarah prepara la maleta

3. Sopar en família

4. Vol a París

5. L’Armand viatja en tren a París

6. L’Armand i la Sarah es coneixen

7. La descoberta d’un hospital sorprenent

8. El testimoni d’en Josep Rovira

9. Caveau de la Huchette

10. Primer dia de sexe

11. Amics de la Cité

12. En Samuel explica

13. Cap als Invalides

14. Sarah professora de jazz

15. Viatge a Toulouse

16. Testimoni de l’Ezquerra

17. Esther Grünfeld i la Galeria Steinemann

18. La Maria Vidal arriba a Barcelona

19. Sala Parés

20. Del 18 al 20 de juliol de 1936

21. Eufòria anarquista. Revolta a Barcelona

22. Octubre de 1936. En Samuel coneix en Miquel Ferrer

23. Refugi al Poblenou

24. La República resisteix

25. Bombes sobre Barcelona

26. Inici de la Batalla de l’Ebre

27. Els Internacionals se’n van

28. Derrota de la República espanyola

29. Alliberen París

30. Confessió d’en Samuel

31. Reconstrucció

32. Distanciament

33. Montmartre

34. La Sarah tria projecte

35. 12 de juny de 1965

36. La Sarah i l’Armand s’acomiaden

37. Primer trasplantament renal

38. París, 16 de desembre de 1965

39. Viatge a Montpellier

40. Preparació de Baltimore. Estiu de 1966

41. Viatge a Baltimore

42. Nova York

43. Boda a San Francisco

44. Carta de la Sarah a l’Armand

45. El divorci. Nostàlgies del passat

46. Barcelona, 1990

47. Afloren els sentiments

1. En Samuel s’acomiada d’Alemanya

Ens aboquem inexorablement a un abisme… En Samuel tancà lentament el llibre I ara què homenet? de Hans Fallada. Eren les onze de la nit del 23 de setembre de 1932. L’havia llegit en quatre dies. Explicava la malaguanyada història d’una parella de joves treballadors en una Alemanya empobrida per un marc sense valor. Era un llibre realista, que mostrava com la gent senzilla esdevenia presonera del sistema i de les circumstàncies econòmiques. Després de la lectura, va quedar pensarós, trist i amoïnat. La desesperació de les masses treballadores alemanyes era el combustible que atiava el foc nazi. El partit liderat per Adolf Hitler, l’NSDAP, havia aconseguit la posició vencedora en les eleccions del primer de juliol, un resultat llavors inesperat. Hi havia estat el partit més votat. En aquest moment no hi havia Govern, i unes noves eleccions estaven previstes per al 6 de novembre.

¿Com podia ser que ell, metge psicoanalista de vint-i-vuit anys, que pertanyia al famós Institut Psicoanalític de Berlín i començava a gaudir d’un cert reconeixement en el món dels psicoanalistes, estigués preparant la fugida d’Alemanya per l’únic motiu de ser jueu, ja que eren prou clars, rotunds, els objectius antisemites dels nazis? Ara encara podia sortir del país, però no sabia si aquesta situació duraria quan Hitler arribés definitivament al poder.

Recordava amb nostàlgia moments d’esperança quan, dos anys enrere, volia dedicar-se a escriure sobre temes relacionats amb la psicopatologia i seguir el camí traçat pel seu admirat mestre, Sigmund Freud. La lectura de les revolucionàries tesis de El malestar a la civilització li havia provocat un estrany estat de revelació i terror alhora. L’obra posava de manifest quelcom que era obertament conegut però que tothom encara mirava d’amagar: els éssers humans no estem fets a imatge i semblança de Déu, com ensenyaven veus mil·lenàries. L’evidència que calia ocultar era la pulsió agressiva i assassina de l’home, que el portava a fer la guerra i cometre els crims més bàrbars. El Mestre raonava que només la civilització podia frenar aquest instint, aquesta força que porta a la mort i la destrucció i que ell va anomenar «tànatos».

Per què, en aquest moment, recordava aquest llibre profètic de Freud? Era pel temor que sentia que a Alemanya s’estigués iniciant un període d’espant i horror que acabés amb milions de morts i en un suïcidi col·lectiu del poble alemany? Tot indicava que això no trigaria a passar. Dintre de tres mesos? Potser l’any proper?

A més de la por de ser empresonat —era jueu i socialista—, hi havia, però, un altre fet que li havia facilitat la decisió d’anar a exili, i era el seu imminent casament, la setmana propera, amb la famosa pianista americana Ruth Libnic.

Fa tan sols un mes —va pensar—, jo era un psiquiatre jove i solter, abocat a la meva feina i tan angoixat com ara mateix per la victòria dels nazis a les eleccions generals. Uns dies després, et deia a tu: estimada Ruth, m’has canviat radicalment la vida.

Va repassar mentalment el curs d’esdeveniments que l’havien conduït a aquella nova situació. Feia tres setmanes, havia assistit a un concert de la Filharmònica de Boston amb la jove pianista Ruth Libnic com a solista. Admirat per la interpretació de la nord-americana, hi havia tornat uns dies més tard per escoltar una vegada més la seva versió del Concert de piano per a la mà esquerra de Ravel. En coneixia prou bé la dificultat, a més de ser conscient que es tractava d’una de les obres mestres de la música contemporània. Va recordar amb emoció el moment en què es va plantar al seu camerino a felicitar-la pel recital i ella li va regalar el seu ampli somriure mentre acceptava els seus compliments, oportunament acompanyats d’un ram de roses roges.

No sé d’on vaig treure prou coratge per invitar-te a sopar, ni tampoc recordo ben bé la meva reacció quan hi vares acceptar. Aquella nit va ser màgica. Jo estava tan atabalat… I tu, tan bonica, tan divertida i, per dir-ho clarament, tan seductora… Ho confesso, vaig perdre el món de vista. Totes les meves inhibicions es van esvair i vaig fer un pas foll, del qual no em penedeixo. En aquell sopar després del concert, s’havien conegut i enamorat. El destí havia guiat en Samuel i havia il·luminat la Ruth.

Sense pensar-s’ho dos cops, en Samuel li havia demanat matrimoni. El primer dia. En el primer sopar. Ella, increïblement, enlloc d’esclatar a riure, li va somriure dolçament amb, aquell estil seu tant característic, i li va respondre:

—Contra l’amour fou no hi ha rés a fer… Sé que m’admires, que m’estimes i em desitges, però també sé que estàs en perill, i jo, que sóc jueva com tu, voldria ajudar-te a sortir d’aquest país. Si t’he de ser sincera, et trobo molt atractiu. Ets intel·ligent, valent, seductor… i una mica foll.

»Com ja saps, sóc especialista en música impressionista i romàntica. I és evident que, també com a dona, en sóc molt, de romàntica, i sóc major d’edat. Em demanes una follia que m’agrada moltíssim. Què vols que hi faci? Només puc dir-te que sí.

»La meva proposta és que ens casem molt aviat, d’aquí a dues o tres setmanes com a molt, i aquí mateix, a la sinagoga de Berlín, i que ràpidament ens traslladem a Londres. Allà podrem viure còmodament. Quan sigui possible, però, et portaré a San Francisco, a la casa familiar.

Ara que, sol, als meus pensaments m’apareixen les imatges d’aquestes darreres setmanes, t’haig de dir, estimada, que la teva persona es correspon plenament amb el tipus de dona que, per mi, és la dona ideal: alta i prima, cabell fosc, mans allargades, ulls grans i verdosos. M’agrada molt la teva pell. No té pas el color blanquinós de les alemanyes, que m’angoixa. Conec la raó del teu aspecte tan mediterrani, tu mateixa m’ho vas explicar en aquell primer sopar: la teva ascendència sefardita. El que m’atrau més de tu és, però, que desprens la llum de l’Art. Vius tan intensament la bellesa, l’harmonia, els sentiments, les fluctuacions emotives de l’ànima humana, que els reconec tots en tu. Nosaltres, els metges psiquiatres, també estem a prop de l’ànima humana, però del seu costat fosc, del patiment. Quina companya podria ser millor per a un psiquiatre que tu?

M’agradaria poder ensenyar-te Alemanya abans que abandonem aquest país. La misèria ha fet embogir les masses treballadores, que s’han llançat als braços d’aquests monstres fanatitzats. Estan cremant els llibres del meu mestre Freud, que ja ha abandonat el país. I malgrat tot, estimo aquesta gran nació. No es mereix aquest desastre que ara ve de camí.

Després d’aquell sopar, van estar quinze dies estimant-se a l’hotel d’ella abans d’iniciar, discretament, els preparatius de la boda i la marxa cap a Londres. Decidiren casar-se a la sinagoga de Berlín. Els dos testimonis del nuvi serien dos col·legues de professió d’en Samuel: en Wilhelm Reich i la Melanie Klein, que no era parenta seva, encara que compartissin cognom. A la cerimònia religiosa, la Ruth estaria acompanyada per la seva amiga íntima, la violinista Esther Grosch. Ho havien preparat tot per al dia 30 de setembre. El rabí, ajudat per la Melanie, seria el responsable d’organitzar el casament. La Ruth, que era molt religiosa, volia una cerimònia típica, una boda jueva com la que haurien celebrat en circumstàncies normals. En Samuel, que havia rebut una educació jueva, entenia l’hebreu i era capaç de parlar en yiddish, no obstant, no era creient, però, com que respectava profundament els sentiments de la Ruth, va acceptar tots els rituals de la cerimònia. Havien convingut amb el rabí que, atesa la impossibilitat que vinguessin els pares de la núvia, la cerimònia estaria restringida als amics íntims i els testimonis. El ritual seria l’habitual en els punts més rellevants: la ketuba decorada —el contracte de casament—, signada pel Samuel en presència dels seus dos testimonis; el lliurament de l’anell a la núvia sota la huppa —un tendal quadrat, blanc, obert pels quatre costats—, i el trencament per part del nuvi d’una copa de vidre.

En Samuel va acceptar que el rabí estructurés la cerimònia sense presses. La Ruth tornaria a Berlín el 28, dos dies abans del casament. Després, viurien junts dues setmanes a Alemanya. La idea era viatjar pel país, ja que en Samuel no hi podria tornar fins que la situació política canviés substancialment. Llogarien un cotxe i anirien en direcció al llac de Constança; aleshores, tombarien cap a l’oest i visitarien la vall del Rin. Viatjarien a l’aventura i finalitzarien el seu periple a Amsterdam, on s’acomiadarien temporalment l’un de l’altre. Ella s’embarcaria cap a Londres i ell tornaria en cotxe a Berlín.

La setmana anterior, en Samuel havia escrit una carta al seu amic Ronald Fairbairn, conegut psicoanalista d’Edimburg i membre, com ell, de l’Associació Psicoanalítica Internacional. L’hi demanava una carta d’invitació per pronunciar una conferència sobre el tema Noves perspectives de la psicoanàlisi a Edimburg, a la seu de la British Psychoanalytical Society. La conferència estaria programada per al 5 de novembre de 1932. El pla era abandonar Alemanya el dia 28 d’octubre en un tren direcció Le Havre; embarcar cap a Londres el dia 30, i arribar a Edimburg en tren el dia 4 de novembre.

Naturalment, el viatge de Londres a Edimburg era fictici, i mai no es produiria. La Ruth pensava llogar una casa a Hamstead, el seu barri predilecte de Londres. En Samuel aniria directament a la casa nova. Iniciarien de seguida els tràmits del casament civil a Londres. Pels anglesos, serien ja marit i muller. Aleshores, només li faltaria aconseguir l’estatus de refugiat polític i, amb el temps, podia aspirar a gaudir de la nacionalitat britànica.

Un cúmul de sentiments contraposats creixien en el seu interior. Se sentia il·lusionat i emocionat pel casament amb la Ruth, però també neguitós i trist, molt trist, d’haver d’abandonar el seu país d’aquella manera tan desoladora. En temps de caos, els humans sovint som vaixells que naveguen a la deriva.

Poc podia imaginar en Samuel que, d’aleshores endavant i durant més d’un decenni, la seva vida seria ben sorprenent: agitada, explosiva, misteriosa, inexplicable, perillosa, presonera de l’atzar, sotmesa al destí d’Europa, vinculada als seus orígens, fortuïta, impossible de preveure ni de controlar. Sobretot, no podia ni somiar que seria tan enriquidora i plena d’experiències estimulants, d’intercanvis de coneixements amb persones de totes les classes socials sorgides del món, d’aquest món que havia esclatat a principis dels anys trenta.

Mentrestant, la Ruth, persona educada en la fe jueva i en la fidelitat a l’espòs, hauria de posar a prova la seva fortalesa de dona entregada, valenta, imaginativa i solidària amb la seva comunitat i amb totes les persones que patiren a Europa durant el paorós decenni de 1935 a 1945. La immersió en la música l’ajudaria a travessar per tots aquells esdeveniments i a mantenir-se íntimament unida al seu marit. Alhora, ella creixeria com a pianista tot magnificant la seva comprensió de la part més emocional de les partitures.

I no obstant, no seria fins a la dècada dels anys seixanta que la felicitat tornaria plenament a tots dos.

2. La Sarah prepara la maleta

Quan es desperta, mig adormida encara, és incapaç de reconèixer la seva habitació a la casa familiar de San Francisco. Fa només dues setmanes que s’ha acomiadat de la Universitat de Berkeley i la seva ment, molt lentament, s’està alliberant dels vincles que l’encadenen al centre universitari emplaçat justament al costat oposat de la badia.

Avui, com sempre, la Sarah s’ha llevat d’hora, a les 7 del matí. Ha begut un got de llet calenta; s’ha vestit per fer una mica de fúting —trenta minuts—, i s’ha abrigat perquè feia fred a l’exterior… i boira. Ben calçada i ben abrigada, ha sortit ja corrent de la llar familiar, una preciosa casa victoriana de l’any 1910; ha girat cap a Alta Plaza, ha fet dues voltes a la plaça sense deixar de córrer, i s’ha aturat uns instants per contemplar, meravellada, la sorprenent panoràmica de San Francisco sota les darreres llums minvants de la nit, ofegades per l’aparició tímida d’un sol difuminat sota una espessa boira. Aleshores, corrent a ritme més lent però accelerant cada cinc minuts, s’ha dirigit cap a la plaça Lafayette; hi ha fet tres voltes i, per fi, a un ritme ara força més ràpid, ha tornat a casa. En arribar, s’ha precipitat a gaudir dels efectes estimulants d’una dutxa d’aigua calenta. Ja seca, davant del mirall, s’hi ha contemplat per comprovar, satisfeta, que era ja una dona ben madura, i bonica.

Certament, la Sarah és una noia esvelta i atractiva. La natació i l’atletisme n’han modelat el cos, i el seu físic evidencia una barreja harmoniosa dels trets del pare i de la mare. Del pare asquenazita, n’ha heretat el cabell castany clar, els ulls blaus penetrants i el nas ben format, com també l’amplitud de les espatlles; de la mare sefardita, els llavis molsuts i sensuals, la boca perfecta, els ossos prims, dits llargs, una bona pitrera i una amplada de malucs que posa de relleu una cintura estreta. La pell, com la de la seva mare, la té d’un color agradable, d’una morenor moderada. A l’estiu mai es posa vermella sota el sol, cosa que els anglosaxons li envegen. No està ni prima ni grassa; l’esport li manté els cobejats seixanta quilos, malgrat una estatura d’un metre setanta-cinc.

Neta i endreçada, es dirigeix cap a la cuina, on esmorza amb la gana d’una jove esportista de vint-i-tres anys. Després, un cop instal·lada a la seva habitació, decideix escoltar la seva música preferida, començant per l’obra del pianista Bill Evans «Spartacus love theme».

S’acosta el dia d’anar a París —medita la Sarah—. I malgrat que m’agrada preparar les coses amb temps i he repassat bé tots els detalls —vejam: el passaport, el visat d’entrada, els diners, l’allotjament, els bitllets d’avió…—, estic neguitosa. És sorprenent que, a la meva edat, encara no hagi viatjat mai a París, tot i que sí que he estat dues vegades a Londres, una a Itàlia, al Berlín occidental, i conec prou bé els Estats Units, Canadà i Mèxic.

L’activisme polític i la passió pel jazz havien portat la Sarah a viatjar força pels estats del sud dels Estats Units, com també a visitar sovint les ciutats on s’organitzaven concerts importants de jazz, fonamentalment Nova York i Chicago. No li feia cap mandra desplaçar-se els quilòmetres que calguessin a fi de veure un bon espectacle de jazz.

Ara voldria triar les fotos, els discos i uns pocs llibres que s’emportarà a París. L’elecció dels llibres és fàcil. No vol carregar massa pes i seran només tres: la Història de la filosofia occidental de Bertrand Russell, El orígens del totalitarisme de Hannah Arendt, i el tercer, L’estructura de les revolucions científiques, del seu mestre Thomas Kuhn. Pensa deixar la selecció dels discos per a un altre dia. Avui ja tindrà prou feina a triar les fotos. En posseeix moltíssimes, massa: de la família, dels companys i del rabí de quan estudiava a la sinagoga sent encara una nena; dels companys i els mestres del seu pas posterior per diferents escoles. Les més íntimes, però, són les que va fer personalment a partir dels setze anys, quan ja posseïa una càmera fotogràfica, per conservar els records dels seus viatges, festes, concerts, companys, amics i amigues, i naturalment, també de la família. Li agradava fotografiar la mare en els concerts.

Per començar, li agradaria trobar algunes fotos de la família junta.

Sarah —rumia—, hauries de començar per les fotos més antigues. Engrescada, comença a escampar fotos velles de la família pel terra de la habitació.

Aquesta serà la primera que m’emportaré —decideix sense dubtar-ho—. És una fotografia molt antiga, de l’any 1918, i està una mica esgrogueïda. És de quan la mare era encara una nena. Els avis encara són prou joves —dedueix—. L’avi, l’Ephraim Libnic, hi exhibeix els seus quaranta anys: alt, ben plantat. Està feliç de posar davant la casa nova, acabada de comprar. L’àvia Sarah l’acompanya davant la porta principal oberta de la casa. Hi deu tenir uns trenta anys. Se la veu alta i prima, coberta amb un capell modern i atrevit, i vestida amb un elegant conjunt de faldilla llarga. L’avi se la mira somrient. Entre ells dos, s’hi veu la mare, amb els ulls ben oberts: una nena plena de vida que potser tenia uns deu anys. Era primeta, moreneta i eixerida. Tots estan ufanosos de viure en aquest palauet.

La Ruth entra a la habitació de la Sarah com una exhalació. S’alegra de veure l’escampall de fotos a terra i no triga a adonar-se que és la seva pròpia imatge infantil que la seva filla està examinant. Reacciona amb excitació.

—Vinc aquí a parlar-te del concert d’aquest vespre i et trobo mirant fotos! —li diu jocosament.

—Ah, mare, mira aquesta —la Sarah ha agafat un retrat del terra i l’hi mostra a la Ruth—. Aquests sou vosaltres? De quan és?

—Sí —li contesta la Ruth—, som el pare i jo encara joves; potser encara no feia tres anys que havíem fugit de Berlín. El teu pare deuria tenir uns trenta-dos, i jo, cap els vint-i-vuit. El teu germanet Isaac —i l’assenyala— devia tenir uns sis mesos d’edat. Sí, aquí, al darrera de la foto es pot llegir la data. És de l’agost del 1935. Això és la sala de la casa de Hamstead.

A la foto, la Ruth està asseguda i entaforada en un sofà amb el seu fill, l’Isaac, protegit entre els braços. El nen, un nadó de cara rodona, sembla com si mirés esverat cap al pare.

—Estàs preciosa, mare —comenta la Sarah—, amb aquest aspecte tan peculiar.

La Ruth hi porta els cabells curts, à la garçon, però hi té un aire molt femení. Té un somriure franc al rostre i als ulls, que denota una felicitat sense límits. El pare hi té un posat molt masculí: alt, estirat, massís, seriós, elegant. Es podria dir que sembla el déu protector de la família, amb els seus ulls blaus que esguarden.

La Ruth s’asseu al terra, al costat de la filla, mentre la Sarah agafa una altra fotografia d’aquell escampall per contemplar plegades. Hi són tots allà mateix, a la casa de San Francisco: els avis, la Ruth, el Samuel, l’Isaac i la Sarah, a les poques setmanes de néixer, als braços de la seva mare. La Ruth està asseguda en un sofà i exhibeix la nena. L’agafa amb les dues mans i l’eleva un pam. Acaben de banyar la Sarah, que s’hi endevina nua sota una tovallola blanca que li cobreix la panxa i les cames i deixa entreveure-li la cara, els braços, i un tros de tòrax. La Ruth ja ha tombat la trentena i està radiant, guapíssima, feliç després d’haver tornat a la casa familiar. En Samuel passa dels trenta-cinc i està rient, la cara molt a prop de la de la seva filla, com si anés a fer-li un petó a la galta. Realment, està molt atractiu.

La Ruth se’l mira molt enamorada. A l’esquerra de la foto, s’hi reconeix l’Isaac, que devia d’anar pels quatre anys. Es mira la nena encuriosit. Ja tinc una germaneta!, potser pensa.

A la dreta de la foto apareix l’avi Ephraim, molt obès i calb. Sembla un home de més de setanta anys, encara que no deuria d’arribar als seixanta-cinc. Es diria que el seu aspecte és el d’un home malalt. En canvi, l’àvia Sarah hi és plena d’energia. Conserva la seva esplèndida cabellera encara de color castany, amb alguns cabells blancs ben arranjats. Se la nota orgullosa de tenir una néta que porta el seu nom.

—Mare, oi que un dia em vas explicar que al pare el van reclamar des d’Anglaterra quan jo tenia uns quatre mesos?

—Sí, en aquell moment Anglaterra estava en guerra contra Alemanya i el teu pare els podia ser de gran utilitat. Havia aconseguit un visat d’entrada als Estats Units pel fet d’estar casat amb mi, però abans li havien concedit la nacionalitat britànica, això, sí, a condició que prestés servei al seu nou país.

La Sarah continua remenant. Agafa una altra foto on es veu tota la família novament reunida. Ara, però, tots semblen tristos. La fotografia és del moment en què en Samuel tot just s’acabava de llicenciar definitivament de l’exèrcit, un any després de la conquesta aliada de Berlín. N’havia tornat molt deprimit.

Atès el seu origen alemany, un cop acabada la guerra, les autoritats d’intel·ligència militar dels Estats Units li havien demanat que romangués un altre any a Berlín per col·laborar amb l’exèrcit nord-americà en les difícils tasques de control que aquest tenia per endavant. El seu domini de l’idioma i el coneixement del país ocupat el feien gairebé imprescindible. Només va poder tornar a San Francisco definitivament a les acaballes del 1946.

Els ulls de la Sarah s’enfosqueixen. Deixa caure la fotografia novament al terra i, amb el cap absent, passa suaument el dit sobre l’estesa d’imatges que té al davant seu. La Ruth percep el canvi d’estat d’ànim de la seva filla, acota el cap i contempla en silenci el dit de la Sarah que acarona les fotografies.

—Aquesta és del desembre del 1946 —la Ruth trenca el silenci tot repescant una de les imatges amagades sota el munt—. Hi falta l’avi, que havia mort d’infart l’any anterior. Aquí tu deuries tenir uns set anys.

La Sarah és una nena prima però sana, força alta per a la seva edat, rossa amb ulls blaus i cara d’eixerida. En Samuel, vestit de militar, llueix dues medalles. Envolta la filla amb el braç per l’espatlla. Sembla apesarat, absent. Està prim i molt seriós. Se’l veu una mica inclinat cap a la dreta. És la conseqüència d’una ferida de guerra. L’Isaac, palplantat entre el pare i la mare, també té la cara seriosa. Ja té uns deu anys, i ja es pot veure que seria un home alt. El seu cabell és més fosc que el de la Sarah, com també ho són els ulls.

—Mare, per què portes encara l’uniforme de les forces auxiliars de Sanitat? —pregunta la Sarah. A la foto, la Ruth vol somriure, però s’aprecia quasi una ganyota. Quina foto tan trista!, pensa.

—Sarah, maca —contesta lentament, tangencialment, la Ruth—, després de la tornada, durant uns dos anys, el pare gairebé no sortia de casa. Al vespre, una hora abans que es fes fosc, passejava una estona pel barri. Caminava lentament, recolzant-se en un bastó…

En Samuel mastegava llavors els negres records del que havia vist, sentit, escoltat, patit. Cada nit se li repetien, inexorables, els malsons. Recordava les olors dels pobles cremats, els udols dels ferits, les explosions, els renecs, els crits, els plors, que sortien dels inferns físics i mentals… i els xiscles terrorífics. Solia parlar de tanta destrucció absurda, de tanta bogeria inhumana, de tantes onades d’odi, tempestats de despit, cascades de venjança, rius de sang coagulada, terres calcinades, veritats triturades, obres d’art anihilades.

—Sovint em repetia —prossegueix la Ruth—: «Que fàcil és destruir, Ruth!». I em deia: «Que difícil és pacificar! Que feixuc és reconstruir!». Els combatents tornaven realment tocats, convertits en ciutadans fastiguejats.

»Sarah, hem anat coneixent de mica en mica bocins de la realitat que va haver de viure el teu pare, però ell mai ens ha volgut parlar en detall dels seus records. Recordo que a les vostres preguntes, de l’Isaac i teves, sempre contestava el mateix: «Quan sigui el moment ja ho sabreu tot, en detall. Ara sou massa joves i és difícil que ho pugueu entendre». Pensava que calia que vosaltres, joves, gaudíssiu del vostre món tan meravellós. No se sap quants anys us durarà la felicitat, i tot allò va ser massa trist.

El pensament de la Sarah flota durant uns minuts. Finalment, torna a la realitat i prossegueix buscant pistes de la seva vida entre les fotos. Després d’aquell silenci, la Ruth s’aixeca pesadament del terra, es desentumeix les cames i acarona suament el cabell de la filla que continua asseguda al terra, remenant entre les imatges.

—Bé, tampoc cal que ens hi amoïnem ara, oi? —li diu—. T’hauria de deixar, que tinc coses a fer a baix, però m’agradaria molt que m’ensenyessis les fotos que has triat. Ho faràs?

—És clar, mare. Estigues tranquil·la; estic bé.

La Sarah sent les passes esmorteïdes de la Ruth sobre la moqueta fins a la porta, i es queda novament sola a la habitació. Continua repassant les fotos i troba unes quantes imatges que mostren la Congregation Sherith Israel, la sinagoga on havia estat formada abans de la fi de la guerra. En una d’elles, la Sarah és una nena de cinc anys que tot just començava l’educació a la congregació. A la foto gairebé no es veuen homes. S’hi aprecia clarament el rabí, d’uns seixanta anys i semblant adust, rodejat de dones de totes les edats i de nens i nenes. Entre els presents a la cerimònia religiosa es troben l’àvia Sarah, la seva cosina Rebecca, la Ruth i dues amigues de la família, juntament amb l’Isaac i la Sarah acompanyats d’altres nens i nenes que també estudiaven a la sinagoga. La Sarah pensa que devien de ser moments difícils perquè tothom hi està molt seriós; ningú hi somriu.

Decideix que també s’emportarà a París unes quantes fotos dels campaments d’estiu que hi organitzaven quan ella tenia entre sis i deu anys. Durant aquest període, aprenia en anglès les matèries generals, però també estudiava hebreu, fet que li permetia entendre correctament el sentit dels rituals. Recorda com d’intensament vivia tant la cultura com la religió jueves. S’hi trobava molt bé, a la sinagoga. Es pot dir que s’hi sentia protegida i acompanyada. En canvi, a casa, sempre tenia la sensació que li mancava alguna cosa important.

En tornar de la guerra, en Samuel, que era agnòstic, va trobar bé que els seus fills seguissin els rituals i les ensenyances del rabí i la comunitat de la Congregation Sherit Israel. Pensava que en aquella institució rebien una formació sana, que els faria bones persones, encara que per ell tots els homes eren iguals i no hi havia ni persones ni pobles elegits per Déu. Quan la Sarah va arribar al novè grau, el pares la van inscriure a una escola laica, on també estudiava l’Isaac, ja que en Samuel va decidir que els seus fills tinguessin una educació laica i mixta. L’escola escollida fou la Drew School, que no estava lluny de casa. Hi exigien molt, però es considerava que era una de les millors escoles de San Francisco.

La Sarah busca i troba les fotografies anuals del conjunt de companys i companyes de l’escola, sempre presidides per la professora de la classe. Li sobta comprovar ara com els companys de la classe s’anaven transformant físicament entre els dotze i els setze anys. Sent una emoció especial en contemplar la foto del darrer any, quan ja eren adolescents. Hi reconeix bé els seus amics i les seves amigues, amb algunes de les quals encara conserva una bona amistat. Decideix emportar-se a París totes les fotos de grup d’entre 1952 i 1955, quatre en total.

Recorda que l’any següent ja no estudiava amb els mateixos companys. Ho feia en una escola especial vinculada a la Universitat de Berkeley que preparava per a les dures proves que donaven accés a la Universitat. Aquell any no va tenir gens de vida social. Anava a les classes preparatòries i estudiava vuit hores al dia pel cap baix. Sort que feia atletisme i natació per mantenir-se en forma. L’única distracció que tenia era sortir amb la Linda Slater, amb qui anava a escoltar concerts de jazz dins l’àrea propera a San Francisco. Aquell esforç li va ser recompensat i va poder entrar a Berkeley.

No li va ser senzill escollir entre les desenes i desenes de programes que oferien les universitats. Després de molts dubtes, un cop clarificades les seves preferències i, en certa forma, seguint els consells dels pares, va escollir el Departament d’Arts i Humanitats de Berkeley per cursar-hi un Major en Filosofia i un Minor en Literatura Comparada.

Prosseguint la recerca de les fotos que vol emportar-se a París, en troba unes quantes d’especialment valuoses: eren del primer estiu a Berkeley, quan, amb un grup d’estudiants, havia fet un viatge iniciàtic marcat pel jazz, el sexe i la política, i havia descobert les misèries dels negres als estats del sud. Quines fotos! Hi havien estat prop de dos mesos, tot l’estiu del 1958. No va poder evitar commoure’s en rememorar l’estreta complicitat que tan fortament havia unit durant un temps aquell grup de vint-i-vuit estudiants de Berkeley, quinze noies i tretze nois, amb qui havia compartit experiències definitives. Havien viatjat en catorze autocaravanes que tots els joves conduïen alternativament. Havien dedicat uns quants mesos a configurar la ruta, preveure totes les contingències possibles i triar tot el material necessari. La composició del grup responia, sobretot, a la passió pel jazz que tots compartien. Per aquest motiu, l’itinerari es va planificar seguint els concerts programats durant els mesos de juliol i d’agost en els estats del sud.

En una de les imatges es veu la major part del grup al voltant d’una taula, menjant i bevent. Els ulls els brillen amb força. Era el moment d’estimar amb totes les forces, de viure cada moment i esforçar-se al màxim per mirar de canviar el curs de la història. Sovint els semblava que ningú els feia cap cas, que tot era en va… Era en aquells moments quan s’havien de fer més costat i pensar que, plegats, algun dia, aconseguirien trencar amb alguns dels pilars d’aquest sistema que semblava impossible de doblegar.

En una altra foto, la Sarah està asseguda sota uns arbres amb un grup d’amics. La majoria d’ells van continuar sent amics durant el llarg període d’estudis a la Universitat de Berkeley. Amb ells havia viscut les manifestacions contra la manca de drets civils dels afroamericans, agafats fortament de les mans i cridant per aconseguir un món millor. Com ells, la Sarah se sentia part d’una minoria que volia trobar el seu lloc i rebre el tracte que es mereixia. Sobretot, es mobilitzaven per defensar els drets civils dels companys afroamericans, que continuaven patint una forta segregació, especialment a les escoles. Desitjosos de transformacions profundes, compartien utopies i anhels; es recolzaven els uns als altres i es feien costat en els moments difícils.

També m’emportaré algunes fotos de la gran marxa pel Treball i la Llibertat del 28 d’agost d’aquell any, que tanta gent va congregar a Washington per exigir els drets civils per a la minoria negra —pensa—. Carai he trobat una foto històrica.

A la fotografia, s’hi veien junts els membres del comitè organitzador de la marxa. Eren els cinc de Berkeley: dos afroamericans, en Michael Freeman i en Chuck Bird, de la NAACP; un fill de coreans, en Bill Shue; una noia jueva, la seva amiga Rebecca Auerbach, i la Sarah. Els tres darrers són membres del grup SLATE, activistes radicals de Berkeley. A la policia li agradaria tenir aquesta foto —es diu—, però segur que en té altres de semblants.

Què passa ara? —es pregunta la Sarah sobresaltada en sentir que la seva mare xiscla i la crida perquè baixi ràpidament al menjador a mirar les notícies—. Ho fa saltant els esglaons de dos en dos, i es troba la mare plorant.

Són dos quarts d’una del migdia, i la televisió, totes les televisions del món, mostren unes imatges escruixidores: el president John Fitzgerald Kennedy és abatut a trets mentre circula en cotxe pels carrers de Dallas. Per a la Sarah, la seva família i el seu entorn és una tragèdia incommensurable.

Com pot haver passat una cosa així? Qui ha estat capaç d’assassinar el president? No se’n pot avenir. En Kennedy, que amb el seu carisma ha aconseguit inspirar-la i involucrar-la en la causa social. Ell, que feia uns mesos alçava la veu per defensar que tot nord-americà havia de ser igual davant la llei, ser tractat com qualsevol altra persona, com a tots ens agradaria que ens tractessin, a nosaltres, als nostres germans i als nostres fills. Ara l’han matat…

Quin sentit té, tot plegat? —xisclava la Sarah al seu interior amb els ulls encesos de ràbia—. De què ens ha de servir tanta lluita si al final ens han de fotre un tret?

Va rompre en un plor desolador i sense aturall. Durant setmanes, no va deixar de plorar intermitentment. Tot s’ensorrava per ella. Per això, va començar a pensar que el proper viatge a París esdevindria en realitat un alliberament. El necessitava ara més que mai. Havia de deixar el seu país.

3. Sopar en família

El sopar d’aquell 6 de desembre de 1963 volia ser especial, i no exactament per la qualitat gastronòmica, sinó més aviat perquè aquell havia de ser el comiat de la Sarah abans que volés cap a París. Els pares i la Sarah soparien plegats, cosa que. sorprenentment per una família tan unida, en els darrers anys havia esdevingut un fet prou excepcional. En realitat, cadascun dels membres de la família tenia raons pròpies per freqüentar poc la casa que compartien.

Com a coneguda pianista, la Ruth, nascuda Libnic, acostumava a fer llargues gires de concerts pels Estats Units, Europa i Japó. Per la seva part, el pare, en Samuel Klein, pagava car l’èxit professional com a psiquiatre. Format a la prestigiosa Escola de Berlín i deixeble del mateix Freud, s’havia convertit en un dels psiquiatres de moda a San Francisco. Tot havia començat a la tornada del front bèl·lic l’any 1946, un cop assolida la victòria definitiva sobre les últimes restes de l’exercit hitlerià. Quan a la fi es va sentir recuperat d’una llarguíssima depressió que el va tenallar durant dos anys, en Samuel va decidir tornar a practicar la seva activitat prèvia a l’exili: la psicoanàlisi. De mica en mica, la gent benestant de la ciutat es va acostumar a visitar la consulta d’aquell psiquiatre jueu d’origen alemany, ara nacionalitzat americà, que estava en boca de tots i que no era considerat només un psiquiatre excel·lent, molt humà, sinó que es deia que havia lluitat heroicament a Europa contra els nazis. La seva obsessiva dedicació als pacients —es desvivia per trobar en tot moment el tractament que millor funcionés per a cadascun d’ells— el mantenia massa temps lluny de casa i, quan per fi hi arribava, encara li era difícil desconnectar.

La Sarah tampoc freqüentava gaire la casa familiar. Feia poques setmanes que havia finalitzat els estudis a Berkeley i passava el temps acomiadant-se de companys i professors i preparant la seva estada d’ampliació d’estudis a París. El viatge estava previst per a la primera setmana de gener.

Perquè els tres poguessin passar una estona junts aquella nit, abans de la partida de la Sarah, en Samuel havia reorganitzat la seva agenda de treball. Havia tornat a casa aviat, per sopar a una hora prudent que els permetés disposar d’un bon temps de sobretaula. Avui se sentia de perfecte humor, en companyia de les dues dones de la família: la Ruth i la meravellosa Sarah, la nineta dels seus ulls. Només hi faltava l’Isaac, quatre anys més gran que la Sarah, que vivia a New York i treballava com a professor associat d’Història de la Filosofia a la Universitat de Columbia.

Finalitzat el sopar, s’havien traslladat al saló per xerrar i beure cadascú la seva copa preferida. Tots tres hi tenien la seva butaca habitual, on s’enfonsaven, es deixaven anar i gaudien de les càlides converses familiars.

A en Samuel, encara li preocupaven les activitats polítiques de la Sarah, cada cop més arriscades en els darrers anys. Li havien dit que la seva filla pertanyia a un grup considerat radical, que ell, en canvi, anomenava liberal d’esquerres, ja que el considerava vinculat al moviment universitari del Partit Demòcrata. Sabia que la Sarah no era comunista —com creia erròniament la policia—, atès que odiava totes les ideologies totalitàries. Temia, però, que acabés massa apartada de la comunitat jueva i massa involucrada en activitats polítiques perilloses. Tots aquells neguits es dissipaven quan la veia amb tanta empenta i amb aquella integritat, impossible de corrompre.

La Sarah, que recordava perfectament els rituals familiars, va anar a buscar la botella del whisky preferit del pare. Li va omplir el vas allargat i hi va afegir quatre glaçons; ni tres ni cinc, quatre, símbol dels somnis transformats en realitat.

—Tingueu, mestre —va dir, sorneguera—, la vostre beguda, la dels vostres admirats escocesos.

El pare li envià un somriure de complicitat i, ràpidament, la Sarah es va dirigir cap a un armari climatitzat i, d’entre dues fileres de botelles de vi, en va escollir una de molt especial. La va obrir; va agafar dues copes grans, i les va omplir. Tot seguit, va mirar la mare i li va picar l’ullet.

—Mare, en honor teu —va dir—, et lliuro aquesta copa que, com saps, està plena del teu vi rouge francès, el teu preferit: un Grand Cru de la Bourgogne. És un Richebourg, anyada del 1959, la millor. He triat bé?

—És clar que has triat bé! —contestà la Ruth— Però saps per què el meu vi preferit és el Richebourg?

—Ara no hi caic —la Sarah la incità a recontar el passat.

La Ruth va caure complaguda en el parany i no va deixar passar l’ocasió de recordar en veu alta, una vegada més, com havia estat l’inici de tot.

—L’any 1932 —explicà la Ruth—, després d’acabar un concert