Diàlegs

By Boris Cyrulnik

Ens passa de vegades amb els grans investigadors: reduïm la complexitat de la seva mirada sobre la condició humana a una sola gran idea. En el cas del neuropsiquiatre i psicoanalista Boris Cyrulnik, seria sens dubte la noció de resiliència.
Però més enllà dels seus treballs fascinants sobre com afrontem el trauma, Cyrulnik ha anat elaborant tota una visió del món i del lloc que hi tenim que és interessant i inspiradora en si mateixa. Aquesta conversa –on van sorgint de manera natural qüestions ètiques, pedagògiques i epistemològiques– constitueix una introducció excel·lent al conjunt de la seva obra, i és alhora una exposició precisa de les seves idees filòsofiques, científiques i sobre la pròpia vida.

• Language: Català
• Publisher: Gedisa Editorial
• Release date: May 15, 2017
• ISBN: 9788416572960

Book preview

l’avi

Després...

De les qualitats de Boris Cyrulnik em quedo amb el seu sentit de l’humor. Somriu amb complicitat durant la conversa, i també es trenca de riure en algun moment. Ho fa quan admet, irònicament, que el seu optimisme es basa en el fet que la humanitat avança amb cada catàstrofe, i en tenim una a prop. En segons quins llavis, podria ser un comentari cínic, desesperançat, però Boris Cyrulnik s’acosta més a aquella tendresa que allunya l’humor del sarcasme i l’acosta al «riure junts», que és una manera de compartir les nostres perplexitats.

Ha estat un regal passar sis hores, una tarda i un matí, amb el psiquiatre que més s’associa mundialment amb la resiliència. Una conversa amable i afable (no podia ser d’altra manera) en francès, amb un savi que manté intactes la curiositat per la condició humana (cosa que el va portar a estudiar-ne la ment) i les ganes de convèncer sobre el que ha après. He tingut la sort d’entrevistar moltes persones cultes i intel·ligents, i les que volen convèncer —com en Boris— ens asseguren una presència activa; no es limiten a engegar el play dels seus coneixements enllaunats, sinó que s’adapten a l’interlocutor i l’obsequien amb el seu pensament en viu i en directe.

En el cas de Boris Cyrulnik, la seva vida personal —duríssima— i la seva obra —riquíssima— s’entrellacen perquè va ser precisament el fet de tenir una infantesa dissortada i d’haver perdut els pares, víctimes del nazisme, el que el va portar a la pregunta essencial: com va poder passar allò?

Actualment, el concepte de resiliència ha penetrat tant que fins i tot se n’abusa, se’n diu el nom en va, i per això és tan important que un dels pares d’aquest terme ens aclareixi en què consisteix. No és una moda passatgera, sinó un concepte que ha vingut per quedar-se i que, malauradament, serà més útil si continuem insistint a procurar infanteses traumatitzades a tantes criatures. No cerquem herois resilients excepcionals, sinó que necessitem entorns que afavoreixin la resiliència, que ofereixin amor, un discurs propi i un relat favorable a les víctimes.

Crec que qui ens acompanyi en aquest viatge per les experiències i els coneixements d’aquest gran psiquiatre entendrà una mica millor com som els humans. I gaudirà d’aquesta manera modesta però profunda que té Boris Cyrulnik d’explicar-se, i que el fa tan interessant per als professionals que atenen persones traumatitzades com per a lectors curiosos amb ganes d’ampliar punts de vista. No s’amaga en termes obscurs per impressionar ningú ni simplifica les idees confonent la divulgació amb abaixar el llistó. A en Boris se l’entén bé perquè sap molt, pensa bé i s’explica amb passió i entusiasme. I a més a més, va descobrir de petit que el sentit de l’humor, del qual parlàvem al principi, fa que la gent se t’acosti. Cultura, educació i humor ens salven. Igual com l’aferrament i la resiliència, són antídots per al trauma. Feliç lectura a tothom.

Carles Capdevila

U

Infantesa i memòria

CARLES CAPDEVILA: Vostè és neuropsiquiatre, fundador de l’etologia, un dels especialistes que ha treballat millor el concepte de resiliència, i un exemple personal de supervivència. En la seva vida professional s’ha desenvolupat a partir de la recerca d’explicacions per a una infantesa molt dura i difícil.

De petit va decidir que volia ser psiquiatre per comprendre la condició humana?

BORIS CYRULNIK: Als onze anys vaig decidir fer-me psiquiatre perquè vaig perdre la família durant la guerra, em van empresonar abans de complir els sis anys i em van condemnar a mort. Vaig comprendre que els nazis em volien matar. Em van ficar en un grup de jueus, érem mil set-centes persones, i només vam quedar dos supervivents. Em vaig amagar sota el cos d’una senyora que tenia ferides al ventre i s’estava morint. Em vaig amagar sota el seu cos. I com que gairebé tota la meva família havia desaparegut a Auschwitz, fins als onze anys no vaig anar mai a l’escola, perquè m’haurien assassinat, i vaig anar directament a l’institut. Vaig pensar que havia de ser psiquiatre per comprendre com era possible una bogeria semblant.

C. C. I avui ho comprèn?

B. C. No és pas la psiquiatria, el que ho pot explicar. La sociologia, la cultura, les novel·les, els cineastes, els periodistes, els humoristes, els filòsofs poden explicar aquesta tragèdia, o la reparació d’una tragèdia, però la psiquiatria no. I quan era petit em deia a mi mateix que allò era una bogeria. «Per què van matar la meva família? Per què van matar tanta gent? Per què m’han volgut matar?». Tenia sis anys, no havia tingut temps de cometre tants crims… Llavors vaig estudiar psiquiatria i em vaig fer psiquiatre. Vaig aprendre moltes coses, però la bogeria no pot explicar el nazisme, ni tampoc els conflictes del Pròxim Orient, o de França, i que s’estan estenent pel món. No és la psiquiatria el que pot explicar això, sinó els fabricants de relats, la cultura.

C. C. George Steiner està preocupat perquè la cultura no garanteix la bondat.

B. C. És com la llengua d’Isop, la cultura pot ser una meravella o un horror, és totes dues coses. Podem fer relats magnífics, obres de teatre i pel·lícules apassionants, i tot el contrari. Però penso que hi ha una explicació. Quan s’instaura una dictadura, només hi ha un discurs, el del cap. Pot tenir un objectiu religiós, ideològic, laic, científic… i a tots aquells que no pensen com dicta el cap, esdevé moralment correcte matar-los, deportar-los, torturar-los; és moral, és per al bé de la humanitat que es cometen crims contra la humanitat. Però quan hi ha més cultures, i podem passar de l’una a l’altra, quan les podem comparar, és una meravella. Quan podem fer la comparació entre diverses cultures del món, cadascuna pot ensenyar quelcom a la resta. Però quan només hi ha una cultura, és una tragèdia. Una cultura es vol imposar a l’altra i apareix el règim totalitarista, que a França l’hem conegut, i a Espanya també.

C. C. I a Alemanya.

B. C. El 1930 els jueus alemanys estaven enamorats de la cultura alemanya. Els jueus eren comerciants durant el dia i a la nit es tancaven dins dels guetos i