Escrits de presó

By Joaquim Forn

Des de l'entrada a la presó, el vespre del 2 de novembre de 2017, Joaquim Forn escriu un dietari on recull les vivències i dificultats compartides a la presó d'Estremera amb companys del Govern: ­Oriol Junqueras, Raül Romeva, Carles Mundó, Josep Rull i Jordi Turull.

Escrits de presó és un testimoni sincer que defuig el dramatisme. Una lliçó vital extraordinària. Un exemple de com els obstacles es poden convertir en una oportunitat per refermar els valors individuals i col·lectius. En aquest dietari Joaquim Forn narra escenes dures, moments emotius, i reflexiona sobre els altibaixos d'haver-se d'enfrontar, a contracor, a una realitat que li ha estat imposada. L'esperança es manté viva dia rere dia, notícia rere notícia, visita rere visita. Es fa clar el seu desig més gran: aconseguir la República Catalana, sortir de la presó i tornar a casa.

• Language: Català
• Publisher: Enciclopedia Catalana, SLU
• Release date: Jan 23, 2019
• ISBN: 9788441232105

Joaquim Forn

Joaquim Forn i Chiariello (Barcelona, 1964) és llicenciat en Dret. Casat i pare de dues filles. Va ser president de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya (FNEC) el 1986, i des de sempre ha participat activament en diverses iniciatives socials i polítiques a favor de la nació, la llengua i la cultura catalanes. Regidor a l'Ajuntament de Barcelona des del 1999, l'any 2011 va esdevenir primer tinent d'alcalde en el govern de Xavier Trias. Ha estat president de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) del 2011 al 2015. El juliol del 2017 el president Carles Puigdemont el va nomenar conseller d'Interior del Govern de la Generalitat de Catalunya.El 2 de novembre de 2017, després de comparèixer davant l'Audiència Nacional, va ingressar en presó preventiva al centre penitenciari d'Estremera (Madrid), acusat de rebel·lió i malversació. Va ser escollit diputat al Parlament de Catalunya a la llista de Junts per Catalunya a les eleccions del 21 de desembre de 2017. Va renunciar al seu escó al Parlament al mes de gener del 2018.

Book preview

passió.

2017

2 de novembre

Tinc por. Ho reconec. Mai no m’hauria pensat que podria entrar en una presó, i ara ja hi soc. M’hauria pogut imaginar vivint mil i una aventures i desventures diferents, plantant cara a imprevistos i daltabaixos de tota mena, que ja tinc una edat. Però ingressar a la presó no figurava en cap dels meus plans. Ni en cap dels meus malsons. Mai de la vida. Ben mirat, suposo que perdre la llibertat i acabar tancat entre quatre parets no entra en els plans de ningú. En els meus, segur que no. Potser és perquè tota la vida m’han dit que soc «un bon tio» i fins i tot que en faig la cara, i jo m’ho he acabat creient. Deu ser això. Potser és tan sols que soc un ingenu. «Qui mal no fa, mal no pensa», diu la dita.

Sí que és veritat que, a mesura que la situació política s’anava complicant els darrers mesos, algun cop m’havia passat pel cap la idea que podia acabar a la garjola i fins i tot ho havia comentat amb la Laura, la meva dona, i amb els cercles més íntims, però sempre m’havia acabat convencent que era una possibilitat molt remota, que no seria el cas. En això, passa una mica el mateix que amb els accidents de cotxe: t’obstines a pensar que sempre són els altres qui els pateixen, que a tu no et passarà mai. Jo controlo, et dius.

Els consellers de la Generalitat de Catalunya Josep Rull, Jordi Turull, Raül Romeva, Carles Mundó, Oriol Junqueras i jo hem ingressat a la presó d’Estremera avui al vespre. No l’oblidaré mai, el dia d’avui. No l’acabaré de pair mai, suposo. Fer cap a la presó m’acompanyarà la resta de la meva vida. No en tinc cap dubte. Tothom ho diu, i jo no crec que en sigui l’excepció.

El tracte que hem rebut dels funcionaris de presons ha estat prou bo. Hi ha hagut una gran diferència entre els agents de la Guàrdia Civil i els funcionaris. Amb nosaltres, la Guàrdia Civil ha estat desagradable, mentre que els funcionaris han estat correctes.

He tingut una bona impressió del director del centre. Hem passat amb ell una bona estona abans que ens hagin assignat provisionalment una cel·la. Hem hagut d’omplir molts formularis i tràmits com ara la visita al metge, l’educador social, el psicòleg… I encara n’hem deixat per a demà o ves a saber quan.

Finalment, ens han facilitat un kit d’higiene personal, llençols, manta i tovallola. Correcte. I ens n’hem anat a dormir perquè estem desfets! Comparteixo cel·la amb l’Oriol. Estem molt cansats. Més que cansat, jo estic rebentat. Per força dormiré bé, crec. Malgrat tot.

Em dic que la paraula Estremera s’assembla massa al verb estremir-se. Recordo una novel·la de Jesús Moncada que es titula Estremida memòria. Confio que aquest lloc sigui una pàgina de la meva vida que passi ràpid i que el seu record no m’estremeixi la resta dels meus dies.

M’ataca la por, tot i que em consta que les presons ja no són com les del comte de Montecristo. Em neguitejo per partida doble. D’una banda, tinc la inquietud natural que deu tenir tothom en entrar en un lloc així. N’hem vist tantes, de pel·lícules sobre presons. N’hem llegit tantes coses. N’hem sentit tantes i tantes llegendes negres. Penso en L’Exprés de Mitjanit, una pel·lícula que sempre m’ha impactat i que tracta sobre la vida a la presó d’un xicot nord-americà que detenen a l’aeroport d’Istanbul per tràfic de drogues i que acaba tancat en una presó turca. Tinc entès que és una història basada en fets reals. El seu record em sacseja. Intento treure-me-la del cap. Fuig.

També tinc dubtes sobre la manera com ens rebran la resta de reclusos i sobre quin és el grau de violència que pugui haver-hi a la presó com una cosa «absolutament normal». Què sé jo!

Tampoc no sé quina imatge s’hauran fet de nosaltres, els presos. Això sí, no crec que sigui gaire bona si tot el que saben ho han tret de les televisions de Madrid. Ja veurem com ens va.

Creuem els dits.

3 de novembre

Ens hem llevat cap a les vuit del matí. Hem dormit en una llitera. A mi m’ha tocat la part de dalt. Estic més neguitós que ahir encara. Ara sí. Un cop s’obrirà la porta de la cel·la serà com si comencés una nova vida, com si entrés en una altra dimensió: The Twilight Zone. Penso que el que m’espera fora d’aquesta cel·la m’és del tot incert, com qui fa un viatge a un planeta desconegut.

L’única presó que he conegut per dins i en funcionament, al llarg de la meva vida, ha estat la Model, i va ser en qualitat de regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Devia ser el 2014. Com que des de l’Ajuntament treballàvem en el seu tancament, vaig pensar que seria interessant conèixer-la una mica. Vaig demanar visita al seu director, i hi vaig anar acompanyat del meu amic Josep Rius, que era el meu cap de gavinet en la meva etapa com a tinent d’alcalde. D’aquella visita, en recordo algunes coses que em van impressionar: la barreja de nacionalitats i d’ètnies, l’ambient tranquil i respectuós amb el director, el mòdul on hi havia la gent gran… Comptava veure una presó molt vella i desordenada, bruta, i em va semblar tot el contrari: la presó era vella i tenia moltes mancances, però es veia ordre i netedat miressis on miressis. També em va sobtar l’olor molt forta de desinfectant. I això és tot. És tot el meu coneixement sobre presons, tot el know-how que en tinc (que dirien ara). Ben poca cosa.

A la sortida de la cel·la, al mòdul d’ingressos, m’he trobat amb la resta de companys que han anat arribant durant la nit anterior. Allà hi érem tots, a excepció de les conselleres Dolors Bassa i Meritxell Borràs, que les han tancat a Alcalá-Meco. Ens hem saludat. Ens hem abraçat com si fes mitja vida que no ens veiéssim. Tots estem prou bé i coincidim que, almenys, hem pogut descansar.

Hem continuat els tràmits burocràtics i les visites individuals amb funcionaris que ahir no vam poder completar per la raó que fos. Se’ns ha permès fer una trucada a casa. Tot bé! Ja sabia que la Laura és forta, però tot i això m’ha sorprès la seva enteresa. Em feia por com me la trobaria. Però tampoc no em vull enganyar: per molt que la Laura aparenti fortalesa, els queda un panorama realment fotut, a ella i les meves filles, la Beta i l’Anna. Em pregunto fins a quin punt han fet veure que ho portaven bé, en aquesta primera trucada. No m’hi vull capficar, però ho faig. Em repeteixo que hi he de confiar plenament. Se’n sortiran. Les sé capaces i tenim la família i amics que no les deixaran soles. Això em tranquil·litza, tot i que sé que no m’espolsaré de sobre aquesta angoixa. La Laura em diu que pensi en mi i que no m’amoïni per ella ni per les nenes. Que la prioritat soc jo. Que soc jo qui ha d’estar animat. Que no he de patir per elles. Crec que no ho sabré fer.

Mentre esperàvem tots junts que ens assignessin el mòdul definitiu, hem aprofitat per explicar-nos com va ser el nostre particular trasllat a la presó, la tarda d’ahir. Veig que, al capdavall, encara vaig fer sort. En Josep Rull i en Carles Mundó han relatat algunes escenes esperpèntiques.

El fet és que ahir, inicialment, semblava clar que no seríem tots junts a la mateixa presó. Just en el mateix moment que l’Oriol i jo érem traslladats a Estremera, a en Josep Rull el duien cap a Navalcarnero. Hi anava tot sol i, probablement, és qui va patir més la fúria d’algun funcionari. Tan sols arribar, va haver de sentir com se li adreçaven comentaris despectius de l’estil: «se os ha acabado la tontería, catalanes», «os vais a pudrir en la cárcel toda la vida, por traidores» o «te vas a pasar tantos años encerrado que te aprenderás el auto de memoria».

Mentrestant, el Jordi Turull i el Raül Romeva van ser duts a Valdemoro, i els van fer despullar abans de fer l’ingrés. En Carles Mundó i el Santi Vila van ser traslladats a Aranjuez al so de l’himne d’Espanya, que la Guàrdia Civil feia sonar en els seus telèfons mòbils.

Finalment, però, sembla que el Ministeri va decidir que tots fóssim a la mateixa presó, i tots hem acabat a Estremera.

Ja m’hi recrearé quan en tingui ganes i una estona.

Encara m’estic situant. Em costarà. Vull dedicar un temps a descriure amb detall el dia d’ahir, el dia de la declaració i l’ingrés a la presó. Un dia, aquest sí, que formarà part de la història de la meva vida per sempre més. En la «història» de la meva vida més personal, el dia d’ahir serà una baula clau: un dia «històric».

Aquest primer mòdul tan sols és provisional: en diuen «módulo de ingresos». Tots confiàvem que estaríem junts al mateix mòdul, un cop ens fessin l’assignació definitiva. Ens n’hem fet la il·lusió, però ha fallat. Allò que semblava possible finalment no ho ha estat, i ens han distribuït per parelles en tres mòduls diferents: els números 3, 4 i 7. Les parelles són Jordi Turull i Josep Rull; Oriol Junqueras i Carles Mundó, i Raül Romeva i jo. Això significa que no ens veurem, que no conviurem, que no compartirem espais comuns en el dia a dia, tret de qui ens hagi tocat com a parella. Tan sols ens podrem reunir en sales comunes a petició dels advocats, segons ens han explicat.

Al llarg del matí, en Santi Vila ha abandonat la presó després d’haver pagat la fiança de 50.000 euros que se li havia imposat. Ha passat només una nit amb nosaltres. Tot plegat em deixa una sensació molt estranya. No hi vull donar més tombs.

Ja ha estat a la tarda que ens han enviat cap als mòduls definitius. El Raül i jo hem fet l’entrada al mòdul 3 cap a les cinc de la tarda. Penso que, al capdavall, el Raül és una bona parella de ball, i ara ens toca ballar. Ens caldrà complicitat.

A les cinc, els reclusos tot just acabaven de sortir de les seves cel·les després de la pausa obligada de la migdiada, que es prolonga diàriament de les dues a dos quarts de cinc, segons ens han explicat. I, oh sorpresa, ens estaven esperant! M’he quedat al·lucinat. Durant dies, dies i més dies han sabut pels mitjans de comunicació que potser ens afegiríem a la seva comunitat, i ja som aquí. Som els independentistes que els hem tocat en gràcia.

L’entrada ha estat molt correcta. N’hi ha que ens han vingut a saludar personalment i d’altres que ens observaven amb una certa curiositat, com qui no es vol perdre l’última novetat exposada a l’aparador del costat de casa.

De seguida –com ens han avançat els funcionaris– ens ha visitat una primera delegació de veterans, que ens ha fet recomanacions i ens ha donat consells diversos. Aquí hi ha més normes que en el codi de circulació. Tot està regulat. Allò essencial, però, és que som en un mòdul dels que s’anomenen «de respecte». Tots els que hi fan vida són gent «seleccionada» perquè han complert determinats requisits. La no observança de les normes internes del mòdul comporta la baixa immediata i l’enviament a mòduls més conflictius. La més petita baralla o bronca pot comportar-ne l’expulsió.

Els de la comissió de benvinguda s’han ofert per a qualsevol cosa que puguem necessitar. M’ha sobtat el nom d’un d’ells: Faquiri. La veritat és que no ens podem queixar. Han estat francament amables. M’ho havia imaginat tot molt pitjor.

La cel·la que se’ns ha assignat és la número 1 del mòdul, que havia estat ocupada amb anterioritat per Francisco Granados, el polític de la Comunitat de Madrid que, precisament, va ser qui va inaugurar la presó. Quants tombs que dona la vida! Inaugures un centre penitenciari amb bombo i platerets i, al cap del temps, hi acabes empresonat, justament a la cel·la número 1. Vull pensar que és mera casualitat que m’hagi tocat la mateixa cel·la que va ocupar en Granados. No vull fer-me cabòries: podria acabar paranoic.

La cel·la em sembla força trista i depriment. A més, les parets estan plenes de pàgines de revistes, amb fotografies de mansions de luxe, rellotges de luxe, cotxes de luxe, iots de luxe, motos de luxe… Hi ha luxe per tot arreu, tret de la cel·la en si, que és austera i està força deixada. Em pregunto si tota aquesta exposició d’objectes luxosos de paper cuixé els devia penjar Francisco Granados. No puc saber si la decoració és cosa seva o d’un altre pres que l’hagués ocupat posteriorment. Ho hem despenjat tot, és clar.

La cel·la no és res de l’altre món: una llitera per a dues persones, rentamans, vàter, dutxa, dos petits escriptoris d’obra i un prestatge, també d’obra. Per no tenir, no té ni cortines que separin el dormitori de l’espai on hi ha el bany i el vàter, la qual cosa redueix al mínim la intimitat imprescindible. Tot queda a la vista. Em sento tan vulnerable!

Hem demanat si ens hi poden posar cortines i ens han dit que no és possible, almenys momentàniament. Així que el Raül n’ha improvisat unes amb les grans bosses d’escombraries negres on hem transportat la nostra roba. Tampoc hi tenim televisió, contràriament a la primera cel·la d’acollida. A les finestres també hi ha bosses d’escombraries negres per evitar que hi entri la llum de l’exterior, tot i que sense aconseguir-ho plenament. Si en tenen de vides i d’utilitats, les bosses d’escombraries!

Aquesta nit no serà tan bona com l’anterior, ni de bon tros. Em costa molt adormir-me: entra molta claror per la finestra i sentim sorolls i els crits d’algun reclús. Se sent algú que crida a través d’alguna finestra, i seguidament hi ha altres presos que el fan callar. Qualsevol soroll em desvetlla.

No sé si m’hi acostumaré, a aquesta nova vida. Però no hi tinc més remei. De mica en mica, es tracta d’anar assumint la dinàmica de la presó i descobrir com funcionen aquí les coses. Aquest és un món a banda, amb mil i una normes. Aquí hi deu haver funcionaris i reclusos de tota mena, però una cosa és segura: qualsevol nimietat ha de passar pel sedàs de la burocràcia en forma d’incomptables instàncies a la direcció. Sempre m’han dit que soc un home pacient. En necessitaré molta, de paciència, tot i que vull pensar que no m’hi estaré gaire temps, a la presó. Prego i creuo els dits.

4 de novembre

He decidit aprofitar l’hora de la migdiada d’avui, reclòs a la cel·la, per fer l’exercici de detallar com va anar el dia de la declaració davant l’Audiència. Evito dormir al migdia. Em treu la son a la nit. M’entretinc escrivint. No és tan sols que em distregui, sinó que m’ajuda a ordenar-me els fets i les idees. Tinc la necessitat d’escriure el que visc: en vull deixar constància, em ve de gust fer-ho i em fa sentir bé. No vull oblidar segons què.

Opto per fer de notari del que he viscut el dia 2. Ja en fa dos dies, d’això.

La pel·lícula del dia arrenca a l’Hotel Excelsior de Madrid, on els consellers i conselleres hem quedat a dos quarts de vuit del matí per esmorzar plegats. A les vuit marxem cap a l’Audiència Nacional, on estem citats a les nou. Arribada puntual. Pocs unionistes. Veiem de lluny la gent que ens ha vingut a acompanyar: càrrecs dels partits i diputats. També hi ha la meva dona, la Laura. M’acomiado d’ella just abans d’entrar a l’Audiència. Llavors encara confio que no ingressaré a la presó. Ara sé que estava equivocat, i em castigo pensant en el temps que puc estar sense tornar a veure tota la gent que estimo.

Les declaracions es retarden més del compte perquè un dels advocats de la defensa que acompanya els membres de la Mesa del Parlament que declaren en el Suprem no pot arribar a temps i les declaracions comencen sense la seva presència. Demanem no declarar, al·legant que no hem tingut temps de preparar la defensa en haver rebut la citació amb menys de vint-i-quatre hores d’antelació. Només responem a les preguntes dels nostres advocats.

Durant la declaració ens assabentem que el Suprem ha suspès la declaració dels membres de la Mesa i els ha citat de nou la setmana vinent. Consellers i conselleres acabem les respectives declaracions cap a les dues del migdia.

No ens fa gaire bona espina el que hem vist. Durant les nostres declaracions, hem tingut la sensació que ni la jutgessa ni el fiscal ens escoltaven, perquè no paraven de mirar-se els telèfons mòbils i d’enviar missatges.

Temps d’espera, explicacions i preocupacions compartides. Tothom té clar que, es decideixi el que es decideixi, ja fa estona que està escrit i decidit. Hi ha moments que sembla que els optimistes s’imposen als pessimistes, tot i que el mal averany guanya per golejada. Ens informen que cap a les cinc de la tarda se sabrà la resolució de la jutgessa sobre la demanda de la Fiscalia, que ha sol·licitat presó incondicional per a tots nosaltres, tret d’en Santi Vila.

Tinc una molt mala sensació en veure que comencen a aparèixer policies de paisà que es col·loquen en els diferents accessos. No dic res. Prefereixo no comentar-ho amb els companys.

A mesura que passen els minuts, cada cop tenim més clar que ens enviaran a la presó. Comencem a donar als nostres advocats els objectes de valor i els telèfons mòbils amb la idea que els ho facin arribar tot a les famílies.

Cap a les cinc es confirmen els pitjors pronòstics. Els pessimistes l’han encertat. Tornem d’un en un a la sala i signem la comunicació de la resolució. Ens en donem per assabentats. Ja està. La signatura és el nostre particular enterado. La decisió ja és oficial. Ens en anem de cap a la presó.

Tot seguit ens fan sortir per una altra porta, on ens esperen agents de la Policia, que ens emmanillen amb les mans a l’esquena. Ens fan baixar un sol pis, fins als calabossos de l’Audiència.

Tornem a estar junts. Ens mirem de reüll. Ens emmanillen i ens ordenen que ens posem tots contra la paret, amb les cames obertes, mentre ens escorcollen i ens fan treure els cinturons, els cordons, les sabates. Aquesta és una imatge que no oblidaré mai. Amb la mirada, intentem animar-nos els uns als altres.

Em pensava que havia estat l’últim a baixar, però em sorprèn veure com els agents arriben amb en Santi Vila, que té la cara completament descomposta. Fins que no pagui la fiança, no el deixaran sortir en llibertat.

Més tard m’assabento, a través d’un conseller que n’ha sentit la conversa, que en Santi Vila deia als policies que ell sempre havia volgut pactar i aturar la declaració d’independència! M’abstinc de fer-ne cap comentari.

Estem menys de dues hores als calabossos de l’Audiència i ens fan entrar, un altre cop emmanillats, a un furgó de la Guàrdia Civil, que ens ha de dur a la presó