Política criminal

By Ed. Irene Solanich

Un recull de deu relats criminals que mostren la cara més salvatge de la política catalana. La novel·la negra sempre ha anat de la mà de la política, mostrant-la com un terreny adobat per al crim, la corrupció i el delicte. En aquesta antologia variada es mostra com, des de l'humor, des de la novel·la negra clàssica o fins i tot des d'un toc més crític, es poden unir aquests dos grans temes. Deu relats per radiografiar, des de la narrativa criminal, el sistema polític.

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: Dec 29, 2021
• ISBN: 9788726983487

Book preview

Política criminal

Copyright © 2019, 2021 Esperança Camps, Maria Xinxó, Vicenç Bacardit, Antonio Baños, Marina Geli, Edu Piera, Ágata Guinó, David Marín, Irene Solanich, JR Armadàs and SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726983487

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

PRÒLEG

Corrupció, suborns, assassinats, tràfic, terrorisme d’estat… Ens seria gairebé impossible nombrar tots els crims que s’han relacionat amb la política al llarg de la història de la humanitat. I, com a simples ciutadans, probablement no sabem ni la meitat de les coses que es couen en aquestes reunions tan glamuroses com les del G7, els passadissos i els bars dels parlaments o, senzillament, als racons més foscos dels ajuntaments.

I, a vegades, només sabem veure el que hi ha més enllà de les fronteres, però heu arribat a parar-vos a pensar tot el que s’hi cou a Espanya i a Catalunya? No parlem, només del Procés, que, evidentment és un tema especialment candent. Parlem de les trames corruptes, parlem dels canvis de govern amb canvis de jaqueta de molts polítics, parlem de la saturació d’eleccions, parlem de l’auge de l’ultra dreta o del poc diàleg que hi ha entre partits. És possible que hi hagi un desgast per part dels polítics? Que no hi hagi prou nivell? Alguna cosa no funciona i sembla que això ho veu tothom.

Però aquí hem vingut a fer política ficció. Aquí, hem vingut a parlar de la negror més fosca que envolta la política. Hem vingut a veure com podem transformar una trama política en una trama criminal o a la inversa. Segurament a la realitat no es visquin gaire lluny, però intentarem que en lloc de mirar les notícies, passeu una estona entretinguda fent divagacions del que volta pel món de la política.

El llibre que tens entre mans és un experiment que Edicions Xandri ja ha fet amb tres volums anteriors a aquest. Es tracta de reculls de relats de temàtica criminal enllaçats amb alguna disciplina o aspecte de la nostra societat. El primer, Els crims nostrats (2015) parla sobre la cultura catalana, igual que el segon Terra de crims (2017). El tercer volum, El futbol és així (2018), evidentment és sobre el món l’esport en general i el futbol en particular. Enguany pretenem ficar-nos al món de la política. La dinàmica és que 5 escriptores i 5 escriptors se sotmeten a un sorteig i queden emparellats a un títol, prèviament escollit pels editors. El resultat d’això és el llibre que tens entre mans i que et disposes a llegir.

Viatjaràs a través de diferents històries, gèneres, perspectives i estils. Patiràs, riuràs, empatitzaràs i et sorprendràs de la diversitat d’històries que poden sortir a partir d’un títol. Cada autor ha deixat escrit en aquest volum un relat que reflecteix allò que ells han sentit en veure el títol que els va tocar sabent, evidentment, que havia de respirar negror. Disposa’t a endinsar-te a les entranyes de la política i a ser d’allò més comprensiu amb tota la crítica que conté aquest volum. Però, per sobre de tot, gaudeix-lo al màxim.

Maria Xinxó Morera

Maria Xinxó Morera va néixer el 1982 a Sabadell i és periodista. Va començar la trajectòria professional en mitjans locals, com Canal Català Vallès, Ràdio Sabadell o Televisió de Sant Cugat. Ha treballat als informatius de RAC1 i a 8 al dia, amb Josep Cuní. Actualment la podeu escoltar al programa Islàndia, de RAC1, al costat d’Albert Om. L’any 2018 va publicar el seu primer llibre Jo també porto el llaç groc. 100 raons per exhibir el símbol de la llibertat. Amb Política criminal s’estrena en el camp de la ficció.

TRÀNSFUGA

La bona sort

Queden 14 minuts i 38 segons perquè em vinguin a detenir. Ho sé. Ho sé perquè ho tinc calculat. És exactament el que es tarda amb cotxe des de la porta de la comissaria de Les Corts fins al meu despatx. A aquestes hores del matí hi ha força trànsit, però això també ho he tingut en compte. He comptabilitzat l’estona que s’estaran a baix, al torn de seguretat. Els policies que vinguin parlaran amb el Miquel, que de tots els agents és amb diferència el més antipàtic. Estic convençuda que se n’alegrarà quan li expliquin que em venen a buscar a mi. Sempre amb aquella mirada fosca, amb un punt despectiu i aquell rictus seriós, incapaç d’esbossar ni un mig somriure. Mai un ‘bon dia’ o un ‘bona nit’, i això que ens hem vist pràcticament cada dia en els últims vuit anys. Trobo que alguns guardes de seguretat haurien de fer un curset de bona educació o d’hipocresia... o, encara millor, que es repartissin l’habilitat de tractar amb la gent. El Joanet és ben bé el contrari: atent, amb la broma a punt, amb un comentari amable pels dies més llargs. El que encara no entenc és que li diguin Joanet, si fa prop de dos metres.

13 minuts i 56 segons perquè em vinguin a detenir. Miro la taula, i faig una ullada general a tot el despatx. El cactus que tinc al costat de l’ordinador sembla que se’n foti de mi. Em mira altiu, amb les punxes intactes, com si em volgués dir ja t’ho vaig advertir. Al costat del cactus, millimètricament separada, la fotografia. Jo no n’hi volia cap, de fotografia, però quan em van fer consellera, el meu marit es va presentar amb un marc amb una imatge d’aquelles vacances al Cabo de Gata en la qual sortim tota la família somrient. Semblem perfectes i feliços. Però només ho semblem. Ara, l’Èlia ja no vol venir mai amb nosaltres. Setze anys i ni para per casa. No la culpo, però la trobo a faltar. Amb el Robert, quan estem sols, m’avorreixo. Com més gran es fa, més peix bullit es torna. I jo, el que necessito és acció.

M’he d’afanyar. Crido el Lluís: agafa la carpeta vermella i passa per la trituradora tots els documents que hi ha, si us plau. Ell, sol·lícit com sempre, ho fa. És el millor cap de gabinet que podria tenir. Mai pregunta per què, simplement fa tot el que li demano. Truca aquí, anul·la això, reserva’m allò. I ell ho fa. Avui també. No sap que tots aquests documents que està a punt de fer desaparèixer són les proves que m’incriminen, i tampoc es deu imaginar que destruint-los serà un dels últims favors que em faci. Perquè avui, 3 de juny del 2019, em venen a detenir.

13 minuts i 3 segons. No em reconec. La mare que et va parir, Sucarrats! Com se t’ha pogut descontrolar la situació d’aquesta manera? Jo, que m’he hagut de sentir dir de tot al llarg de la vida: a casa era la sargento, a l’escola deien ‘si t’hi acostes, socarrat quedes’ –mai ho vaig portar massa bé, tot i que feia veure que m’era ben igual–, a la universitat era la dama de ferro del Masnou i al partit... al partit sóc la SUC, Sucarrats Under Control. Que hi ha un problema, la SUC al rescat. Que se’ns en va de les mans una negociació, la SUC al rescat. Que hi ha aquell diputat díscol que ens porta tants maldecaps, la SUC al rescat. Que hem d’acordar aquella llei avui mateix i encara està tot per lligar, la SUC al rescat. Que s’ha de muntar un final de campanya de llum i focs artifi-cials, la SUC al rescat. I qui rescata avui la SUC, eh? Hòstia santa. Tinc ganes de cridar, però això, la SUC no ho fa.

Queden 12 minuts i 43 segons perquè em vinguin a detenir. Tot és culpa del Francesc. Què dic?! Tot és culpa meva. Hauria d’haver vist que no estava preparat per fer el que li demanava. Va ser posar el peu a la seu del partit i saber que em portaria problemes. Va entrar com a assessor extern, però treballava com si tingués carnet, implicat en totes les decisions importants del partit. La nostra història va durar 1 any, 2 mesos i 23 dies. I hauria d’haver durat 1 any, 2 mesos i 22 dies menys; a la primera nit no hi renuncio. Aquí va començar el meu declivi. Ho veia i n’era conscient, però volia jugar. Ningú m’ha tornat a excitar de la mateixa manera que ho feia ell. Entrava al despatx i l’obligava a agenollar-se sota la taula. Jo em treia les calces i la resta era cosa seva. Notava el seu alè com pujava dels peus fins a l’entrecuix. La seva llengua precisa i aquell moviment dels dits... Em va fotre calenta fins i tot el dia que em va dir que deixava el partit i que se n’anava al PUM. Serà cabró! No l’hauria d’haver menystingut. És ell qui m’ha delatat amb els seus principis de bon polític. Me l’ha cardat fins al fons.

11 minuts i 51 segons. Per què coi em truca ara, el Robert? Té el do de l’oportunitat. Sempre ha d’aparèixer quan no toca. Que no ho veu que ara no tinc temps? Mai no he estat enamorada del Robert. Però en una família com la meva, que la nena es casés amb el fill del metge era el que tocava i no es podia dir que no. Recordo que del casament, el que més em va agradar van ser els dies previs, perquè podia jugar a calcular el compte enrere del precís instant en què entraria a l’església de Sant Pere del Masnou. Tenia cronometrat fins i tot el temps que es tardava d’anar des de l’entrada fins a l’altar: 1 minut 26 segons. Va anar tal com ho havia imaginat. Amb el pare de bracet, la parada inicial a l’entrada de la parròquia, la clàssica marxa nupcial de Mendelssohn que comença a sonar, els convidats que es giren i s’aixequen de cop –com si haguessin assajat una coreografia–, el pare i jo que anem avançant, saludant a banda i banda, amb pas lent però decidit. I sí, quan vaig arribar on era el Robert vaig esbossar un gran somriure. D’amor? No pas. Havia clavat el temps! I ara ho tornaré a fer. Em venen a detenir d’aquí a 11 minuts i 5 segons. Tinc marge per actuar.

El temps... tu i el temps, Sucarrats! Tot va començar el 17 de maig del 1980, el dia de la meva primera comunió. La mare s’havia entestat a demanar als familiars i amics que no em fessin cap regal. Repetia com un mantra que no era una festa d’aniversari, sinó un dia important que em reafirmava en la fe catòlica. Creixia com a cristiana i això s’havia de celebrar amb austeritat, deia. Però el meu padrí es va saltar les normes. Va ser l’únic. Encara guardo el rellotge de pell marró i amb l’esfera blanca que em va regalar. Les agulles, daurades, marcaven segons, minuts i hores. Aquell dia, com un joc, ja vaig calcular quant tardarien a marxar els convidats de casa. Després va començar a ser un costum: cronometrava el temps que tardava un gos a córrer de punta a punta del meu carrer; els minuts i segons que passaven entre tren i tren en hora punta; l’estona que la professora de religió tardava a tornar a dir gràcies a Déu; els minuts que m’havia d’esperar per veure com una cua de sargantana deixava de moure’s un cop la tallava... el control del temps ja era part de mi. Em vaig posar el rellotge aquell 17 de maig i no me’l vaig treure fins 10 anys després, quan vaig entrar a la universitat i em vaig comprar un Lotus d’acer inoxidable amb números romans. Vaig anar a quatre joieries diferents fins a trobar el que jo volia. En canvi, la meva filla, l’Èlia, no n’ha volgut dur mai, de rellotge. Suposo que ja em tenia a mi per fer aquesta funció. Ho calculo tot. També la meva detenció: 10 minuts i 44 segons.

Qui collons em truca, ara? Torna a ser el Robert? Ah no, és l’altre telèfon, un Nokia de l’any de la picor, d’aquells que només poden rebre i fer trucades i que amb prou feines tenen el joc aquell de la serp. Només una persona té aquest telèfon:

—On ets?

—Al despatx.

—Venen, SUC, venen per a tu. M’acaba de trucar el comissari Rabell.

—Ho sé, a mi també m’ha avisat.

—Ho has d’esborrar tot, SUC, carrega-t’ho tot! No pot sortir enlloc el meu nom.

—President, si caic jo, tu també caus —no estava disposada a ser el cap de turc de l’operació.

—No siguis idiota, SUC, des de fora et puc ajudar. Tots dos a dins, estem morts. El partit estarà mort, també! Que no ho veus? Pensa bé el que fas i el que dius. No juguis amb foc,  SUC. Digues que no en saps res i calla, per l’amor de Déu.

—Algú m’ha delatat, president...

—Tens idea de qui pot ser?

—El Francesc Vilaseca. Ja saps que va marxar del partit quan va saber com volíem guanyar les eleccions.

—Però tu mai vas anar directament a casa de la gent. No pot tenir proves!

—No... sempre vaig encarregar el porta a porta a altres persones.

—D’acord. No els serà fàcil demostrar que hi estiguis al darrera. Digues que no en sabies res i calla, ni m’anomenis!

Ha penjat. Té raó, no pot tenir proves. Serà la paraula del Francesc contra la meva.

10 minuts i 5 segons. El pla semblava perfecte. 60 euros en efectiu a canvi d’un vot. Així hem guanyat les últimes eleccions. Senzill i eficaç. Als barris més pobres és prou fàcil trobar gent que ho vulgui fer. Localitzes la persona, li expliques i l’acompanyes a fer la gestió per demanar el vot per correu. Quan rep la documentació, papereta dins del sobre i cap a l’oficina de Correus per enviar el vot. Prohibit donar els diners abans de completar i comprovar tot el procés. Ens asseguràvem la victòria i blanquejàvem diners. Un win win. I els desgraciats que ens ajudaven seguien sent pobres com a rates després de tot plegat, però això a mi m’és ben igual. Era l’única manera que teníem de poder guanyar aquesta vegada. El PUM ho tenia tot de cara: candidats nous, cap desgast pel fet d’haver governat, cap taca negra a l’expedient ni casos de corrupció... un par-tit nou de trinca amb les nostres idees portades a l’extrem. Tota la vida intentant fer veure que érem de centre per aconseguir