La terra prohibida (volum 2)

By Manuel de Pedrolo Molina

En aquest segon volum de La terra prohibida, el corrector editorial i professor de francès Albert Cros, demòcrata i pacifista que va haver de fugir a França un cop caiguda la República, ha de lluitar contra la pulsió amorosa que sent cap a una alumna adolescent que li segueix el joc. I Jordi Orsil, un dels escriptors amb més èxit del país, de ploma compromesa i perillosa, està escrivint, sense haver-lo viscut mai, una novel·la sobre l'exili, i es presenta davant de tothom com un pallasso histriònic amb qui no es pot parlar seriosament ni cinc minuts. De fons, un misteri: qui és Zero, el cap d'aquest nou moviment independentista que el règim pretén ofegar sense escrúpols?

«A mi, Pedrolo, em va ajudar a sobreviure».
Núria Cadenes
«Una obra mestra. Estil Faulkner i contingut amb suc: èxit segur. No se la perdin!».
David Castillo
«Una de les tetralogies més agosarades de la literatura catalana contemporània i la que explica més bé l'independentisme resistent dels anys cinquanta».
Sebastià Bennasar

Manuel de Pedrolo (l'Aranyó, la Segarra, 1918 – Barcelona, 1990) és l'autor més significatiu i popular de la resistència catalanista durant els anys més foscos del segle XX. La seva màxima ambició fou situar la literatura catalana al nivell dels corrents més actuals de la literatura mundial i fer guanyar lectors a una llengua plomada. L'any 1957 escrivia, sense cap esperança de veure-la publicada abans de la mort del dictador, La terra prohibida, un enorme retaule realista i testimonial d'unes generacions derrotades durant la Guerra Civil que maldaven per sobreviure i salvar les restes del naufragi. La tetralogia es va editar entre el 1977 i el 1978, però va acabar restant com una obra mítica i quasi introbable. Pedrolo i la seva obra no van defugir mai cap aspecte incòmode de les responsabilitats individuals i col·lectives del fet més determinant de la nostra història del segle XX.

• Language: Català
• Publisher: Comanegra
• Release date: Oct 8, 2021
• ISBN: 9788418857331

Book preview

illustrationillustration

Primera edició: juny de 2018

© hereus de Manuel de Pedrolo

© de l’epíleg: Núria Cadenes

© Editorial Comanegra

Consell de Cent, 159

08015 Barcelona

www.comanegra.com

Transcripció: Mar Solé

Primera revisió de proves: Núria Puyuelo

Segona revisió de proves: Antoni Munné-Jordà

Disseny de portada: Virgínia Pol

Maquetació: Eduard Vila

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-18857-33-1

Amb el suport del Departament de Cultura

illustration

Llibre local = Lector compromès

Aquest és un llibre publicat amb el segell Llibre local, que garanteix que el 100% de la seva elaboració —des del disseny fins a la impressió— s’ha dut a terme per professionals i empreses del nostre país. Amb la seva compra has contribuït a crear llocs de treball dignes al teu entorn, a assegurar que cap impost no fugi a l’estranger i a minimitzar el seu impacte ambiental, entre altres beneficis.

Queden rigorosament prohibides i estaran sotmeses a les sancions establertes per la llei: la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, inclosos els mitjans reprogràfics i informàtics, així com la distribució d’exemplars mitjançant lloguer o préstec públic sense autorització de l’editorial Comanegra. Adreceu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.

ÍNDEX

LES FRONTERES INTERIORS

LA NIT HORITZONTAL

EL POLS QUE ENCARA BAT

(EPÍLEG DE NÚRIA CADENES)

LES

FRONTERES

INTERIORS

Va introduir la ploma al tinter i, com que es tractava d’un model vell, li va caldre accionar la palanqueta per omplir-la. Era l’estilogràfica que només utilitzava per a les correccions, que sempre feia amb tinta vermella.

El text, una novel·la, era al seu davant, sobre la taula, i va prosseguir llegint els disbarats que l’autor deia. Era una feina amoïnosa, perquè li calia corregir força. Va col·locar una preposició de relatiu que faltava, pensant vagament que aquella falta la cometien gairebé tots els autors catalans que escrivien aquella mena d’obretes en castellà. Vulguis o no, revelaven la llengua materna, que aflorava en una multitud de detalls. Els que veia i els que se li devien escapar. Però això no tenia cap importància. Ara, moltes coses deixava d’esmenar-les a posta. Recordava bé la lliçó que van donar-li després de la seva primera correcció d’estil.

L’Artigues li havia dit:

—Ho feu massa bé.

Es va creure que se’n burlava, perquè era nou a la feina i no li hauria estranyat gens haver fet tot de badades d’aprenent. Es va mirar, doncs, el seu interlocutor, esperant que aclarís aquelles paraules tan sorprenents. I l’Artigues feu:

—Mireu...

Va tornar a obrir el text i cercà una pàgina. De fet, qualsevol, car totes eren plenes a vessar d’esmenes.

—Resulta massa complicat. A la impremta no s’hi entendran...

—Què vol dir?

—Més val que no corregiu tant. Totes aquestes claus i subclaus...

Aleshores va veure de què anava. Exclamà:

—Però si aquesta gent no sap ni ordenar les frases!

L’Artigues va assentir.

—Teniu raó. Però els lectors no se n’adonen. Més m’estimo que us limiteu a corregir l’estrictament indispensable.

L’observació no va agradar-li, perquè pertanyia a la mena d’homes que creuen en la feina ben feta, però l’altre no va donar-li temps de protestar.

—Esmeneu només els errors ortogràfics i les coses sintàctiques més visibles. Vull dir les frases que es prestin a confusió. Tot el que s’entengui, deixeu-ho tal com està.

—Molt bé.

Li semblava que l’acusaven d’un pecat que no ho era, i l’altre devia comprendre que gairebé l’ofenia. Per això afegí:

—Encara hi sortireu guanyant. No us donarà tanta feina...

No n’estava segur. Fins aleshores havia corregit automàticament tot allò que violava les regles gramaticals; d’ara endavant, en canvi, li caldria decidir quina mena d’error deixaria passar sense immutar-se. La cosa no era tan fàcil com semblava. Si l’haguessin deixat fer, aquells textos els hauria canviat, de cap a peus. Però ja sabia que era impossible.

Va arribar al final de la pàgina i, mentre la deixava en un costat, va pensar: una quaranta més. Perquè tot el text valia cent quaranta pessetes, i era de cent folis. Un dia havia controlat el temps que hi esmerçava: unes vuit hores aproximades. No es podia dir que fos ben pagada, sobretot si es tenia present que era una feina especialitzada. Tot es pagava malament. Per això costava tant de viure.

Va deixar la ploma sobre el mateix paper, es va treure la pipa de la butxaca, la va omplir i l’entatxonà meticulosament, com si li sobrés el temps; després l’encengué i, mentre tornava a agafar la ploma, mirà al seu entorn. Va decidir —com feia una vegada cada dia pel cap baix— que en aquella cambra no s’hi sentia bé. Mai no s’hi acostumaria encara que hi passés anys. En traslladar-se al pis, la seva dona no havia pensat que, més tard o més d’hora, ell tornaria a casa i li caldria disposar d’una habitació de treball. Perquè no era una habitació de treball, aquesta estança esquifida, on només cabien la taula i una cadira i on gairebé ni quedava lloc per a una petita llibreria en la qual arrenglerar unes dotzenes de volums. Li hauria convingut més l’habitació on ella havia instal·lat el salonet.

El salonet! Sempre n’havia volgut tenir un, i ell encara no havia esbrinat per què, atès que de visites ben just si en rebien. Els familiars i quatre veïns que haurien estat més bé al menjador que en una sala on ni ell ni els nois no podien ficar els peus, perquè la Cecília la volia sempre immaculada, lluent com si s’hagués de menjar a terra.

Els primers dies, ell ja li ho havia dit:

—Necessito un indret on treballar. No deus pas voler que ho faci al menjador.

Ella ho va reconèixer.

—No, això no. Et netejaré la cambreta...

Perquè era la cambra dels mals endreços. Ell s’estranyava que n’hagués pogut reunir tants durant el poc temps que duia instal·lada al pis. Però se n’estranyava d’una manera superficial. En el fons, la coneixia prou per saber que pertanyia a aquella mena de persones que mai no acaben de decidir-se a llençar res. Un dia o altre, tot podia servir.

Ell va protestar.

—És massa petita, per posar-hi un despatx.

—Una taula i una cadira bé hi caben.

—Però si he de rebre algú...

—Per això tenim el salonet.

No es va atrevir a fer-li observar que, si instal·laven un despatx com cal, de salonet no en necessitarien. Ella havia parlat en un to de finalitat, amb una fermesa que no admetia rèplica. D’altra banda, en aquell moment ja havia descobert que la Cecília era una desconeguda. S’hi havia tornat durant els anys que restaren allunyats l’un de l’altra. Era curiós... Una desconeguda en tots els sentits, àdhuc físicament. Se’n va adonar el primer dia, i en va tenir un sobresalt tan gran que gairebé hauria plorat.

Però, que no ho hauria pogut veure a través de les lletres, els escassos missatges que es van creuar? Recordava els primers temps, quan ella li demanava que tornés. I com després va deixar de demanar-li res. Havia descobert que no el necessitava.

De fet, no li perdonava que l’hagués deixada amb dues criatures als braços. Però no l’havia abandonada; s’havia vist arrossegat. Havia fet com tothom, sense tenir la més petita oportunitat de decidir el propi destí.

Tot era complicat i confús, i els anys encara havien contribuït a embolicar-ho més. Qui podia dir amb seguretat què s’havia esdevingut, i per què d’aquella manera i no d’una altra? Amb ella, n’estava convençut, no ho aclariria mai. S’havia fet la seva idea dels esdeveniments i, un cop arribada a una conclusió, s’hi agafava confiada, violentament i tot, i ja no l’abandonava. Ell mai no havia comprès aquesta manera d’anar pel món, tan segura, tan obstinada. Però n’hi havia tantes, de coses que no comprendria mai! I per la raó inversa: per una certa desconfiança en ell mateix.

Però tampoc no és ben bé això, va reflexionar amb la ploma a la mà, suspesa sobre la feina interrompuda.

El sogre li havia dit:

—Vas demostrar un egoisme...!

Què podia replicar? Era clar que per a l’home no hi havia manera de justificar aquells onze anys d’exili. Que havia fet res, potser? Per a ell i per a la Cecília tot es reduïa a això: Que potser vas fer alguna cosa? Naturalment, volien dir: Que potser vas assassinar, o robar, o...? Els vencedors havien declarat solemnement que només serien castigats aquells que tinguessin les mans brutes de sang. I ells dos s’ho creien a desgrat de les proves en contra. Semblava que no s’adonessin que les mans brutes les hi tenien tots els homes i dones que feren la guerra. I ell l’havia feta a consciència des del primer moment, generosament vessat per una causa en la qual creia, en la qual no havia deixat de creure mai, ni ara.

La diferència era aquesta: mentre els altres s’adaptaven, ell no s’havia resignat. El sogre, autor de tants discursos inflamats —això sí, en l’àmbit de la llar, com li aconsellava la seva prudència instintiva de funcionari que pretén passar inalterat a través de tots els canvis i situacions, cosa en què havia reeixit perfectament—, ara deia:

—Al capdavall, no sé de què ens podem queixar! El país s’ha redreçat i mai no hi havia hagut tant d’ordre...

Li hauria pegat per aquesta ceguesa. Però, què es podia esperar d’un home que llegia dos diaris cada dia, des dels títols de primera plana fins als anuncis de la darrera? Per gran que fos la seva hostilitat primera envers el règim vencedor, tots aquells parlaments i totes aquelles realitzacions sobre el paper havien acabat per convèncer-lo amb el prestigi que sol tenir la lletra impresa.

—El que has de fer, ara, és oblidar totes aquestes cabòries i fer bondat.

Resultava cínic i tot. Fer bondat! És clar, marcar el pas amb tots els altres vividors que respiraven amb complaença l’aire enrarit i es prestaven al contuberni...

Va dir-li:

—Viviu en un món molt petit, perquè és fet a la vostra mesura.

L’altre va tardar una mica a entendre-ho i després es va enfadar. Això no millorava pas les seves relacions amb la Cecília, a la qual els mots van ser fidelment repetits.

—Gràcies hem tingut d’ell, durant tots aquests anys!

Es va sentir ferit per la injustícia. No volia negar que el sogre havia fet tot el que havia pogut, però i ell, ell que va viure onze anys a França sense permetre’s capricis per poder enviar-li mensualment una quantitat? No ho havia sacrificat tot, fet i debatut? I ella que ni es dignà d’escriure-li que havia aconseguit, això sí que amb l’ajut exclusiu del seu pare, d’entrar a l’ajuntament!

—És clar, jo soc l’únic que no s’ha portat com cal.

—Amb el que enviaves no en teníem per a res.

—I no se t’ha acudit preguntar-te què em quedava, com vivia, com menjava... No se t’ha acudit preguntar res!

—Més m’estimo no saber-ho. Si fossis franc, de segur que hauries de confessar moltes coses que no m’agradaria de sentir.

—No, no t’agradaria de sentir-les si encara soc alguna cosa per a tu.

Però no era res per a ella, ja ho sabia. Ni ella per a ell. Tot i que aquest no ser res l’un per a l’altre era ple de matisos. Perquè no podia negar-se que ell, físicament, encara atreia la seva dona. És clar que ella, sota el seu exterior desinteressat i fred, sempre havia estat una femella més aviat ardent. Sempre fou ella qui el buscava. Ja de solters...

Tanta il·lusió que li havia fet antany, ara se’n sentia fastiguejat. Però aleshores li faltava experiència, era un pobre noi com tants n’hi ha i confonia l’amor amb allò altre que només era una simple pruïja física. D’amor, no n’hi havia hagut mai, ben mirat. Ni ell no l’havia estimada, si volia ser sincer. Aquella il·lusió...

Va brandar el cap, neguitós, i mirà de concentrar-se en la correcció del text. Però no tenia ganes de corregir. Ni tenia ganes de res. Tot li pesava una mica. Allò i l’ensenyança. I el pitjor de tot és que no es descobria amb delit per cap altra mena d’activitat. Soc un home acabat, va dir-se.

Però aleshores, furtiva, li va acudir la imatge de la Neus. Darrere d’ella, ben material, la presència d’en Jordi, el fill, que entrava a la cambra.

—Hola, papà!

Venia de patinar; encara duia els patins penjats al coll. Ell va deixar novament la ploma, mentre la imatge de la Neus, ben just insinuada, desapareixia forçada per les circumstàncies.

—Hola, noi. Ens hem divertit?

—Oh, sí!

Va besar-lo i després va dir:

—M’he fet un set als pantalons...

Ell va comentar:

—A la teva mare no li agradarà.

I després d’això ja semblava que no hi hagués res més a dir. Amb tristesa, s’adonava que les seves relacions amb els fills, si més no per part d’ell, sempre serien una mica falsejades per aquells anys d’absència. És veritat que no hi pensava sovint, per sort; la seva pròpia vida, sobretot darrerament, l’absorbia massa per preocupar-se de debò d’aquell desconeixement que hi havia entre uns i altres i del qual ell era probablement el més culpable. Ja el primer dia el van reconèixer per qui era sense cap mena de resistència.

La Cecília, una mica teatral, va dir:

—El vostre pare!...

Però ells ja ho sabien, tot i que no el recordessin, i se li van llançar al coll. Fou la segona vegada. Fou la segona vegada que se sentí verament emocionat. La primera havia estat uns dies abans, en trepitjar la seva terra al cap de tant de temps.

Va haver d’escurar-se la gorja per desfer-se del nus que la hi lligava i que amb una mica més es converteix en sanglot.

—Jordi! Rosa!

La nena sí que plorava. Tenia catorze anys i, per dins, encara era una criatura.

—Papà...

L’existència prometia reprendre gairebé on la van deixar, una continuïtat feliç, car allò de fora no havia estat vida ni havia estat res: una llarga enyorança i prou.

Tots dos estudiaven el batxillerat i van començar a parlar-li excitadament dels èxits escolars, dels amics i companys, dels professors... La Cecília, condescendent, va dir:

—No l’amoïneu.

Semblava una mica ferida, potser perquè el retrobament havia tingut lloc d’una manera tan simple. Un petó i uns mots:

—Què tal, Cecília?

Però ella tampoc no havia donat per a més efusions. Va replicar:

—Ja t’ho pots imaginar...

La veu era plena de retrets. Des del primer moment havia estat plena de retrets que prosseguiren després, a la nit, quan tots dos s’havien retirat al dormitori i ella l’esperava.

Secretament, l’Albert havia confiat que la muller ho disposaria tot per fer cambra a part. Ni que només fos pels fills. Però no havia estat així. El llit matrimonial formava part d’una tradició inalterable.

A l’habitació, començà a gravitar al seu entorn, ni que fos amb una discreció continguda, i ell prou que endevinava què volia dir. Un moment, va preguntar-se, i durant aquests onze anys? El va colpir una angoixa passatgera. Era possible que durant tant de temps s’hagués mantingut fidel, ella que era de sang tan generosa? Com ho havia solucionat? S’havia masturbat, potser?

Va imaginar-se-la en la soledat del llit, mig nua, acariciant dolçament amb les puntes dels dits l’entrada sensible de la vagina, el clítoris... O refregant-se contra els llençols, bocaterrosa i humida... Va tancar els ulls, com si això pogués foragitar la imatge. Però després es va dir de nou: Ho deu haver fet amb un altre home? Probablement no ho sabria mai.

A la fi, va sentir que en la fosca, incapaç d’aguantar-se, li deia amb un accent vexat:

—Fa onze anys que no ens havíem vist i, té!, no ets bo per dir-me ni ase ni bèstia...

Aquella avidesa, al capdavall natural, li va semblar una mica indecent, i tot seguit se sentí encara més allunyat d’ella. Tot seria molt difícil, prou que ho veia.

—Estic molt cansat, Cecília.

—Ja m’ho imagino. De totes les perdudes que deus haver conegut a París.

—Cecília!

—Que no és veritat, potser?

—Naturalment que no!

Ella va riure amb un soroll agre.

—És clar, què m’has de dir, a mi!

La injustícia, sempre la injustícia. Que potser havia tingut temps o humor, a París, de pensar en les dones? És a dir, temps... Però ell s’havia proposat de mantenir-se tan cast com fos possible. No per la Cecília, sinó per ell mateix. Es volia donar un exemple de fortitud. Tothom va a París amb la mateixa idea: tirar-se tantes dones com es pugui. Ell volia ser diferent. Només una vegada, amb aquella negra...

La Cecília tornava a dir:

—Qui sap si no has agafat alguna porqueria i tot!

—Estic tan sa com quan vaig marxar.

Però ella, que ho havia dit una mica perquè sí, després devia reflexionar seriosament en la possibilitat d’una malaltia venèria, atès que més endavant, quan a la fi ell va comprendre que no podia fer-la esperar més, que tenia dret a aquella satisfacció, la dona va insistir:

—Estàs segur que no tens res?

—I què vols que tingui?

Gairebé no havia capit on volia anar a parar, perquè les quaranta-vuit hores transcorregudes des de la primera nit li havien tret de la memòria aquella observació desagradable.

—Res, no vull que tinguis. Però si alguna d’aquelles donotes...

—Altra vegada? Si jo t’asseguro...

—No asseguris res. No hi ha cap home que pugui resistir onze anys sense tocar una dona.

—I com ho saps, tu? Que has estat mai home, potser?

—No, però no cal. Hi ha coses que ja es comprenen.

El que no entenia era que ell no se li hagués precipitat damunt aquell vespre mateix, des que van trobar-se sols darrere la porta closa del dormitori. Per a ella, era simplement humiliant. I el pitjor és que hi havia l’exemple del que havia passat amb altres parelles que tots dos coneixien.

No es va fer cap escrúpol, de contar-li-ho quan, després d’haver-se rentat, tornà prop seu i començà:

—Ja em pensava que mai més no em voldries dir res...

—No sé per què!

—T’ha costat tant de decidir-te!

Ell va callar: continuava trobant una mica indecent aquella avidesa en una dona de quaranta anys, mare de dos fills crescuts i d’aparença tan respectable. Això potser era el més amoïnador de tot.

La Cecília prosseguí:

—L’home de la meva cosina, l’Emília, tot i que només va estar dos anys fora, en tornar no va tenir ni la paciència d’arribar a casa, sinó que a la mateixa estació...

—A l’estació?

—M’ho va contar ella mateixa. La va fer pujar al cotxe i es van tancar al lavabo. No va deixar-la sortir fins que en va tenir prou.

Ell va dir:

—No m’ho crec.

I era veritat, no s’ho creia. Potser tampoc la Cecília, però a ella li interessava de fer veure que sí.

—No veig per què no.

—Això vol dir que t’hauria agradat que t’ho fes a tu. Hauríem pogut deixar en Jordi i la Rosa a l’andana, esperant! S’haurien pogut quedar vigilant l’equipatge...

—No cal que siguis tan sarcàstic! No ho he dit per això, sinó...

En Jordi no s’havia mogut del seu costat i ara li va interrompre el curs dels pensaments, tan precipitadament acumulats, en dir-li:

—Per què corregeixes sempre amb tinta vermella, papà?

Va somriure. Aquesta mena de preguntes li agradaven. Eren preguntes naturals, honestes, demostraven... Què demostraven?

—És que així es veu més.

—Jo em pensava...

La veu de la Cecília va cridar:

—Jordi, que destorbes el teu pare!

Però no era veritat. Tot i que els sentia una mica estranys, els fills mai no el destorbaven. L’únic que lamentava era no poder dedicar-los més temps, no ser prou vell encara per haver perdut interès en la pròpia vida, en les circumstàncies exteriors, en tot allò que separa l’home jove dels seus fills.

Va contestar:

—No em destorba!

Però en Jordi era un bon noi i va obeir la veu de la mare. Digué:

—Vaig a deixar els patins...

Va sortir de la cambra, ajustant la porta al seu darrere. L’Albert va observar que continuava fent calor, tot i que fos tan tard. Per la finestra, interior, no entrava gens d’aire. Però ja començava a resignar-se a treballar en aquelles condicions.

Tornà a agafar la ploma i prosseguí amb les correccions. La protagonista d’aquella novel·la tenia els ulls verd maragda, i l’autor semblava que tingués necessitat de recordar-ho pàgina darrere pàgina. Com que era excessiu, l’Albert es va prendre la llibertat de suprimir l’observació una vegada per altra.

A fora van alçar-se veus. La de la Cecília, irada, cridà:

—Et vaig dir que si tornaves a esquinçar-te la roba no t’hi deixaria anar més!

—Però si he caigut!

Era la veu d’en Jordi, que se sentia tractat injustament.

—No hi fa res. No féssiu el ximple, tots plegats.

—I tampoc no són els nous!

—Només caldria! Té, ja em diràs com ho puc cosir, això!

És clar, la Cecília acabava de descobrir el set al camal dels pantalons.

—A veure si et penses que cada dia te n’hem de comprar uns!

—Però si jo no he dit res, mamà.

Ella va repetir:

—Només caldria!

Ell provà de continuar corregint, però els crits el posaven de mal humor i aquella mena de feina, d’altra banda, el cansava més que no gosava confessar-se. Més que res, pensà de nou, perquè és mal pagada. Quin estímul podia sentir si cada vegada que arribava al capdavall d’una pàgina només podia dir-se: He guanyat una quaranta?

Van trucar al timbre de la porta i tot seguit se sentí la veu de la Rosa:

—Bona nit, mamà!

Però la mamà no estava per orgues i preguntà:

—I tu d’on vens?

La noia, sorpresa, va replicar-li:

—Del cine! Ja ho havia dit...

La dona emmudí i la noia va avançar pis endins. Va atansar-se a la cambreta on ell treballava, però aleshores es tornà a sentir la veu de la Cecília:

—No molestis el teu pare, que té feina!

La noia va fer mitja volta, i ell va reflexionar que era curiosa aquella manera de protegir la seva tranquil·litat. D’una banda, no permetia que els fills entressin a saludar-lo; de l’altra, no s’estava de cridar tot i saber que, en aquell pis tan petit, no podia dir-se res en una habitació que no fos sentit des de les altres.

Més d’un cop se li havia acudit que l’engelosia una mica l’afecció que ells li mostraven. Era com si el volgués per a ella sola. Però no, tampoc no era això, perquè no feia res per lligar-lo, per atreure-se’l. Amb un malestar pregon, va pensar de nou: potser ha conegut algú altre... No podia negar-se que llurs relacions íntimes no eren tan satisfactòries com abans. Ella continuava interessant-s’hi, això sí, i fins i tot d’una manera activa, però... Potser era, simplement, que havia descobert la seva indiferència, cosa que devia ofendre-la. Però què podia sentir, si no indiferència, quan entre tots dos ja només restava allò? Mai no havia pogut comprendre el sexe mancat d’afecció. I l’afecció no hi era. Ella era una dona brusca i nerviosa que vivia en un món trist i estret on ell no podia penetrar. Ni ganes que en tenia, naturalment. Un dia caldria que pensés en tot això amb calma, que ho analitzés. Sabia, de tota manera, que no ho faria, que no s’atreviria a fer-ho. De mica en mica, a cop de pensar-hi un dia i un altre dia... No, no seria capaç de fer l’esforç sostingut que la situació reclamava i de posar en clar, una vegada per totes, quina era la naturalesa exacta de llur relació.

Tornà a capmassar-se en la pàgina per descobrir que per aquella tarda ja en tenia prou. La culpa potser era una mica del text, que parlava d’uns amors tan nets i tan purs, tan ridículament romàntics. Sovint havia observat que feia amb molt més gust les novel·letes policíaques i d’aventures. Les que parlaven d’amor sempre el disgustaven. Perquè l’amor... Soc massa a prop de l’amor, es va dir; de l’autèntic amor, potser. Però no, no podia ser!

Cargolà la ploma, va deixar-la en una banda de la taula, va encendre novament la pipa, que se li havia apagat, recollí l’original, el tancà després d’haver-hi deixat un senyal i anà a desar-lo a la petita llibreria que hi havia al fons de l’estança.

Va sortir a fora, sense oblidar-se de tancar el llum, car en aquella cambra calia encendre’l a partir de mitja tarda. La Cecília, que el va sentir des de la cuina, preguntà:

—Ja has acabat?

—Per ara, sí.

La Rosa sortí de la seva habitació, on s’havia canviat de vestit i sabates.

—Hola, papà!

Ell va inclinar-se lleugerament perquè pogués besar-li la galta.

—Ha estat bona, la pel·lícula?

—Què vols que et digui? Aquestes de gàngsters sempre s’assemblen...

La Cecília va atansar-se des de la cuina.

—Has vist quin estrip s’ha fet, aquell?

Per què li ho preguntava? No era insistir massa i donar una importància desmesurada a una cosa que no en tenia?

—Sí, ja ho he vist.

La noia va intuir que aquell inici de conversa el fastiguejava i, assenyalant cap a l’habitació on ell havia estat treballant, s’interessà:

—És femenina, aquesta vegada?

La va entendre, perquè la pregunta es repetia cada cop que duia un text nou a casa.

—Sí, ho és.

—Me la deixaràs llegir?

—Si ho vols...

Mai no deia que no. La Cecília va fer:

—Més val que m’ajudis amb el sopar. Només pensaries a llegir, tu!

—No volia dir pas ara...

L’Albert es dirigí al vestíbul, va recollir l’americana i anuncià:

—Surto un moment...

La seva dona es va estranyar.

—En aquesta hora?

—Sí. Per què?

—Ja són dos quarts de nou.

—No hi fa res. Després d’haver-me passat quatre hores tancat, necessito prendre una mica l’aire.

Ella va trobar:

—Podries sortir al balcó.

L’Albert va assentir.

—Sí, és veritat.

Però va acabar de posar-se el gec i, com si no haguessin dit res, afegí:

—Fins ara.

La nena digué:

—Adeu, papà.

Va sentir que la seva dona remugava:

—Quins capricis, també!

Però ell ja tancava la porta del pis.

Al bar del vell Cedó, on acabà per ficar-se per no perdre el costum, hi havia l’escassa parròquia de sempre. Amb el cap, va saludar vagament els del segon segona, marit i muller, suposava, asseguts en una taula. Feia poques setmanes que eren a la casa i ni sabia com es deien. Tots dos eren joves.

Davant el taulell hi havia dos xofers o mecànics, probablement això darrer, perquè fora no havia vist cap cotxe ni camió aturats, i aquell parell anaven força bruts. Darrere, el vell.

—Bona nit...

Sabia que es deia Ramon i que es deia Cedó, però mai no s’havia pogut decidir entre el nom i el cognom. Ramon a seques no esqueia, ja que la vellesa imposava els seus respectes; senyor Ramon encara era més insòlit i, al seu veure, fins i tot resultava una mica menyspreatiu, això de posar un tractament davant un nom propi. Cedó hauria estat més bé, o potser senyor Cedó. Però l’home era massa humil per això darrer, i el cognom tot sol... en fi, no s’hi havia acabat de decidir mai, tot i que tractar la gent impersonalment, de tu, de vós, o de vostè, ho trobava insuficient. Sempre li havia agradat de donar a cadascú la seva identitat. És a dir, donar-la-hi no, perquè ja la tenien. Reconèixer-la-hi era el mot. Amb el vell Cedó, però, havia de confessar que havia fracassat. No tenia cap importància, però era perfectament ridícul.

El vell va correspondre a la salutació mudament, amb el cap, i es disposà a servir-lo.

—Doneu-me un vermut.

Mentre esperava, va mirar al seu entorn. El local no tenia res de particular, però d’una manera tota subtil, inexplicable, sempre li havia estat simpàtic. Potser perquè se’l veia una mica abandonat i mai no hi havia gaire gent. També li era agradable el desinterès evident amb què el vell el dirigia. Mai no havia vist ningú tan desinteressat al cap d’un negoci. Li hauria agradat saber quines eren les seves cabòries, perquè alguna o altra en devia tenir...

En Cedó acabava de deixar-li el vas de vermut i el sifó davant, i ell ho aprofità per preguntar-li:

—I el vostre nebot?

—Com sempre...

La frase s’avenia amb el seu laconisme, però no volia dir res. Tampoc no feia la impressió d’interessar-se per allò, el vell. De moment, quan van detenir en Maristany, sí que semblà afectat, però després, a poc a poc, anà replegant-se de nou darrere la seva indiferència habitual.

—L’heu pogut veure, darrerament?

—Sí, ahir.

No, no semblava que tingués ganes de parlar-ne, i per això l’Albert va callar. Es girà cap a les taules i va veure que n’hi havia dues de buides, com ja havia observat en entrar, va agafar el vas i el sifó i, contra el seu costum, va instal·lar-se a la més propera a les habitacions interiors.

Encara no havia pogut treure l’aigua clara sobre l’afer d’en Maristany. El vell es mostrava vagarós, evasiu, com si li requés de dir res de concret. O potser ni ell no sabia ben bé de què s’acusava el seu nebot. Les coses anaven així, qualsevol podia ser detingut sense explicacions. Tanmateix, però, ara ja feia dies que el xicot havia ingressat a la Model.

Recordà que, en assabentar-se de la detenció, havia mirat amb particular interès els diaris, sense saber trobar-hi cap nota que s’hi referís. Havia de ser quelcom de caràcter polític, això sí; n’estava absolutament segur. Però, de què es tractava: d’activitats passades o d’activitats presents? Quina mena d’activitats, d’altra banda? Mai no s’havia mirat en Maristany com un home d’acció. Això no privava que, en aparença, ja s’esperés la detenció. Ell no podia oblidar el seu estrany capteniment de la darrera nit que el va veure. Tan nerviós...

Sospirà, va beure un glop de vermut, cercà la pipa i va entatxonar-la; l’encengué. El vermut i el tabac lligaven estupendament.

La parella, a l’altra taula, parlava en veu baixa i seguida, tots dos inclinats l’un cap a l’altre, com per fer la conversa més íntima. Potser encara es trobaven en plena lluna de mel. O potser no eren casats.

El vell va plegar el diari, s’aixecà de darrere el taulell i, a passos breus, es dirigí al menjador. Però va haver de retrocedir, perquè entrava algú altre. Els mecànics ho van aprofitar per pagar i aleshores, com si saludessin tothom, van dir en veu ben alta:

—Bona nit!

Després el local es va quedar silenciós; la veu de la parella no se sentia i els altres no tenien ningú amb qui parlar. L’arribat de nou era un xicot jove, d’aspecte tímid, i havia entrat sol. Potser això era el que més li plaïa: aquesta quietud, aquest silenci general que planava sobre aquell indret. Mai no li havien fet gràcia les coses sorolloses. A París hi havia un bar, prop d’on va viure, que s’assemblava força a l’establiment del vell Cedó. S’hi passava hores senceres, moltes més que en aquest local d’ací, car a la ciutat del Sena no tenia família que l’absorbís.

En pensar-hi, li va semblar que retrobava el seu estat d’esperit d’aleshores. D’aleshores i de després, atès que des de l’acabament de la guerra duia damunt seu una mena d’enyorança difícil de definir. De primer havia pensat que tot allò tenia una relació directa, normal, amb l’exili. Es trobava en terra desconeguda, entre desconeguts, lluny de les persones acostumades i dels paisatges que estimava. Però després, en tornar, l’enyorança va persistir malgrat la presència dels fills, de la muller, del pare. El vell l’havia fet entendrir, tan acabat com se’l veia. Però continuava poderosament arrapat a l’existència, poc disposat a cedir a la mort tot i el tremolí de les mans i de la parla indecisa, titubejant. Quants canvis no hi pot haver, en onze anys! Havia sentit una pena immensa davant aquella vellesa sense pal·liatius. Era com si la pròpia senectut li vingués a l’encontre, perquè la sorprenia en un rostre familiar, tan semblant al seu...

Brandà el cap i va dir-se: No... no havia sortit de casa per capficar-se en aquestes coses, per entristir-se i retornar a la llar de mal humor. Ben a l’inrevés, tenia la intenció de recobrar una equanimitat que estava a punt de perdre, abocat com es veia a una feina que li desagradava. Assaborir el vermut, delectar-se amb el tabac que cremava al forn de la pipa, heus ací el que li calia. I no pensar en res.

La parella es va aixecar i, com que el vell se n’havia anat definitivament cap dins després de servir el nouvingut, l’home va haver de cridar-lo. De segur, però, que ja s’havia entaulat, perquè va sortir l’Eugènia.

Van saludar-se amb un somrís, sense paraules, i ella anà a recollir els diners que els altres li allargaven. Marit i muller van inclinar-se cap a ella:

—Bona nit.

—Bona nit.

Es dirigiren a la porta, van desaparèixer cap a la carretera i l’Eugènia es posà darrere el taulell. En tornà a sortir, però aleshores, en lloc d’encaminar-se a l’estada interior, va canviar l’orientació dels seus passos i s’atansà a la taula. Ell se’n va sorprendre una mica i mormolà:

—Hola, Eugènia...

Ella va replicar amb un altre somrís, però llunyà, greu i tot, i va quedar-se a tocar de la cadira. L’Albert va comprendre que volia dir-li quelcom i que no sabia per on començar. Una sobtada intuïció li feu endevinar que es tractava d’en Maristany. Per això va preguntar:

—No l’has anat a veure...?

No va dir cap nom, perquè no sabia com calia anomenar-lo davant la noia. Es trobava amb la mateixa dificultat que amb el vell, però ara per uns motius ben diferents. Per a ell era simplement en Maristany, un xicot de la seva edat, lleugerament més jove, un company d’exili, un dels seus. Però, què era per a la noia? Feia dies que li havia semblat entendre que podia ser alguna cosa més que el nebot de l’amo. Havia sorprès detalls... Només calia veure els ulls amb què ella, darrerament, el mirava. Per força devien haver dormit junts, aquell parell. El fet l’admirava una mica, potser perquè ella anava sempre tan bruta; d’altra banda, però, no deixava de reconèixer que per a determinats homes devia ser una xicota engrescadora. Tenia una carn fresca i abundosa i se la veia deseixida, fàcil i tot...

Ella va contestar la seva pregunta en veu baixa.

—Sí...

Amb el cap indicà cap a dintre, on hi havia el vell.

—No digui res... Ell no ho sap.

L’Albert ho va trobar una mica estrany. Per què aquests misteris? És clar que no era normal que la criada anés a veure el nebot del seu amo... Aleshores se li acudí que ben mirat la seva pregunta fou una ximpleria, perquè s’havia exposat a ficar els peus a la galleda. Però el seu instint havia encertat just: entre aquell parell hi havia quelcom. A l’esquena de l’oncle, probablement.

—I com està?

—No ho sé. No m’han deixat entrar.

—Ah!

No era pas sorprenent, sinó tot el contrari. La noia, sempre parlant en veu baixa, va afegir:

—Però ell sí que l’ha vist.

Es referia a l’oncle, és clar.

—No saps de què l’acusen?

La xicota va assentir amb el gest, clavà llambregada cap a l’interior de la casa i va fer precipitadament:

—Ja torno...

Vol alguna cosa, va dir-se l’Albert mentre la seguia amb els ulls. Tot seguit va pensar que tenia el cul com una euga, rodó, poderós. Però no era de la mena de culs que a ell li agradaven. Sempre havia preferit coses més fines. També la Cecília havia acabat per desenvolupar un darrere com aquell, però no tan arrodonit. Era pesada, ella, mentre que l’Eugènia... Es va arronsar d’espatlles, displicent, gairebé molest amb ell mateix; a vegades no li agradava d’arribar al fons dels seus pensaments. Per què som tan porcs?, va preguntar-se, i reflexionà que seria interessant de calcular quantes hores diàries dediquem a pensaments i imaginacions de caràcter eròtic.

Però la noia havia volgut dir-li alguna cosa i acabaria per fer-ho. Alguna cosa que l’oncle ignorava, o encara més bé, alguna cosa que l’oncle no havia de saber que era comunicada a un estrany. Un secret avergonyidor, doncs...

L’Eugènia va tornar ràpidament. De fet, només havia anat a donar un cop d’ull a l’oncle, per comprovar si continuava instal·lat a taula.

El xicot que bevia solitari al taulell deixà el got al seu davant i preguntà:

—Voleu cobrar?

Ella va canviar de trajectòria i digué:

—Tres cinquanta.

El client devia donar-li una propina, cosa que no feia tothom, perquè la noia afegí:

—Gràcies.

I aleshores es van quedar sols al local. L’Eugènia va tornar a mirar cap a l’interior i tot seguit, caminant amb gran lleugeresa, s’apropà definitivament a la taula.

Devia recordar molt bé les darreres paraules pronunciades, perquè començà per contestar la seva darrera pregunta:

—Diuen que era patruller.

—Com, patruller?

No era que no sabés de què es tractava, ni que fingís ignorància, sinó que aquells mots l’havien agafat de sorpresa. Ella, però, s’hi va enganyar i feu:

—Sí... D’un grup.

—Sí, sí! Però, ell?

Li venia molt de nou. Mai no s’ho hauria imaginat. Això vol dir com podem desconèixer la gent, reflexionà. Blanament, va preguntar-li:

—I per això l’han detingut?

Ella va fer que sí, sense paraules.

—Al cap de tants anys... I com ho han sabut?

—No ho sé. Però l’acusen d’això. L’oncle ni en vol sentir parlar.

—Bé...

No comprenia el perquè d’aquella confidència. Ell era un estrany, no tenia res a veure amb la família, era un client que acudia de tant en tant al bar a fer la cervesa o el vermut i a fumar-se una pipa. Per què li ho deia, ella?

—No el tornarà a veure ni pensa fer res per ell.

—T’ho ha dit?

—No, però jo ho sé. El conec i...

La veu del vell es deixà sentir des de l’interior.

—Eugènia!

La noia gairebé va saltar, com si l’haguessin sorpresa fent una cosa indeguda. Es va tombar i se n’anà sense afegir una sola paraula més.

Ell va quedar-se pensarós. Com podia haver estat un patruller, aquell? La cosa li desplaïa. Mai no havia experimentat cap mena de simpatia per tots aquells individus que, mentre els altres es jugaven la pell al front, s’havien emboscat darrere una activitat al capdavall delictiva.

Ells i d’altres com ells havien contribuït que tot s’acabés en desfeta. Amb llurs gestes havien sabotejat la lluita contra el feixisme. I no s’havia estat de dir-ho cada cop que li vingué a tomb. Fins i tot a aquell ximple de Falset, que en feia un motiu d’orgull. Va declarar-li clar i net:

—Saps què faria, jo? Us afusellaria a tots!

—Compte amb les paraules!

Però ell no havia tingut por, tot i que es tractava d’un individu brutal, l’aspecte del qual indicava sobradament que no patia de cap inhibició per culpa dels escrúpols. Va repetir:

—Us afusellaria a tots! Ningú no té dret de fer justícia per la seva mà.

Després va semblar-li que s’ho podia haver estalviat, ja que, a més de ser un tòpic, sonava d’una manera ridícula. És clar que ell aleshores era molt jove i a vegades parlava més del que calia.

L’altre se’l va mirar de reüll i li preguntà:

—Què eres, tu, abans?

—Mestre. I continuo sent-ho, perquè no et deus pas creure que la guerra ha de durar sempre!

—Ja es veu...

Va escopir i repetí:

—Ja es veu que ets un d’aquests intel·lectuals caps de cony que no han servit mai per res de bo. Si haguessis hagut de treballar com jo...

Ell se li va plantar a riure i li girà l’esquena. Però l’altre se sentí ofès i va agafar-lo pel braç.

—Ei, tu! Que quan jo parlo vull que se m’escolti!

Es va alliberar amb una sacsejada.

—Doncs jo mai no he volgut escoltar ximpleries.

—I qui les diu, les ximpleries?

L’insult, però, semblava haver-lo tranquil·litzat.

—En el fons, saps què ets, tu? Doncs un feixista. Com tots els qui sabeu massa de llegir.

L’argument era tan inesperat que ell esclafí de nou la rialla. Va explicar:

—Bé, a tu potser no t’afusellaria, però a un manicomi sí que t’hi tancaria. Que et penses que cal haver treballat al fons d’una mina per...

Es va interrompre, perquè el que estava a punt de dir resultava massa grandiloqüent. Combatre per la llibertat. Això havia volgut dir. Però ni la manera de dir-ho ni el moment no eren ben escollits. D’altra banda, què sabia aquell pobre noi de la llibertat? Llibertat de robar, de matar, de tirar-se la primera dona que li fes el pes... Ben mirat era natural, ningú no li havia ensenyat a respectar els altres perquè mai no l’havien respectat a ell. Després ho va comprendre, però el disgust persistia.

I ara resultava que en Maristany també era un d’aquests! Costava més d’entendre. És clar que a les patrulles devia haver-hi hagut de tot, però, no indicava ja un defecte de la personalitat el fet d’haver-ne format part? Era com fer-se policia. Comprenia que alguns podien sentir-se atrets per la professió quan, de joves, els enlluernava el miratge de l’aventura. Però i després, un cop dins? No era una professió d’homes normals. I tampoc no ho havia estat la del patruller. Algun dia seria interessant d’examinar en detall un aspecte de l’home que... Però eren tantes, les coses que hauria calgut examinar!

L’arribada de l’Eugènia va interrompre el curs dels seus pensaments, i va mirar-la mentre ella deia:

—S’havia acabat la sopa, i mai no té espera...

Volia indicar que, un moment, havia temut que el vell es malfiava de la seva conversa amb l’Albert, i ell assentí abans de fer:

—Em deies que no té la intenció d’ajudar-lo...

—No. No li perdona que fos patruller.

Va esperar. Ara vindria allò altre que li havia de demanar. Ella es va fregar un llavi contra l’altre i, seguidament, sense vacil·lacions, s’explicà:

—Jo havia pensat que potser vostè podria fer alguna cosa...

Bé, en el fons, ja era això el que s’havia imaginat; és a dir, el que havia temut. Sense entusiasme, inquirí:

—Jo?

—Sí. Com que eren amics...

Li semblà que exagerava. No eren amics. S’havien conegut al bar i havien simpatitzat per allò que hi havia de comú en llur destí. Tots dos coneixien el pa de l’exili, havien sofert i havien tornat a la pàtria per trobar-se en una situació enutjosa, de persona desconcertada i sobrera. No, no eren amics. Però això no volia dir res. D’altres vegades havia fet coses per persones que encara li eren més alienes que en Maristany.

—Però, com?

—Deu tenir coneguts... gent important. Un home com vostè...

Un home com ell. El revés de la medalla. Volia dir el revés del que pensava aquell individu de Falset. Un intel·lectual. Per uns, no res; per d’altres, tot. O bé no res o tot segons les circumstàncies, les necessitats... Per què hi ha tanta gent que s’imagina que si feu una feina més o menys neta i aneu sempre amb coll i corbata heu de conèixer obligatòriament gent important?

Va mirar la noia.

—No t’oblidis que també jo he passat una colla d’anys a l’exili, i que no són precisament els nostres els que manen...

—Ja ho sé.

I va rebutjar l’argument amb un gest del cap. És clar, per a ella això dels «nostres» no acabava de tenir sentit. Hi havia els seus, els homes que devia haver conegut i que l’havien satisfeta, i en Maristany formava probablement part de la colla. Però els nostres... Devia imaginar-se que, en el fons, els de dalt sempre són els mateixos. Però ni que fos així; ell no era un dels de dalt ni havia tingut mai relació amb la gent que ocupava llocs de prestigi. Un mestre com tants, un pobre mestre que ara els alumnes tractaven de professor perquè havia posat anys i ja no podia ensenyar a les escoles oficials; havia d’acontentar-se amb unes lliçons d’idiomes, i encara gràcies que ningú no hi tingués res a dir.

L’Eugènia feia:

—... però hi deu haver algú o altre...

—No és que no el vulgui ajudar... M’agradaria fer-ho.

Es va concedir una pausa. Sí, no deia cap mentida. Si pogués ajudaria en Maristany, tot i la poca simpatia que li mereixien les seves ocupacions anteriors. Al capdavall el coneixia i, d’una manera o altra, era un dels seus. Un dels qui s’havien captingut equivocadament, al seu veure, però un dels seus. Algú que, fos com fos, estava contra l’ordre actual, contra tot allò que pesava i ofegava i oprimia...

—Estic segura que si vol...

Ell va brandar el cap.

—T’estranyaria de saber com soc de solitari...

Va callar. Per què ho deia? Què n’havia de fer, ella? No era pas allò el que havia tingut la intenció de dir. I tampoc no era un home tan solitari com pretenia. Hi havia la dona, els fills, i també la Neus... Va tancar els ulls.

—Vull dir que des que he tornat no m’he relacionat pràcticament amb ningú. No veig, doncs...

Va callar de nou. Ella va humitejar-se els llavis i, al cap d’un moment, digué:

—No es pensi, tampoc, que no el sabria recompensar...

Va fitar-la. Què volia dir? Se li oferia? Va contemplar el seu cos generós que s’afeixugava ràpidament malgrat la jovenesa evident, i no va emocionar-lo. D’altra banda, mai no havia entrat en cap tracte d’aquella mena, i no seria pas ara que començaria. Explicà:

—No és qüestió de recompensar. Érem amics... o, en fi, ens començàvem a conèixer. No és això, doncs. És que...

Aleshores se li va acudir. Havia estat estúpid, també. Com era possible que no s’hagués recordat del seu germà? És clar que era inútil. El coneixia prou bé, i sabia que no faria res. Res de res, per un patruller. Ni per ningú que hagués lluitat al costat de la República una mica seriosament.

Va tornar a fitar la noia i va preguntar-li quelcom que, en aparença, s’allunyava molt dels seus pensaments:

—Tant t’interessa, en Maristany?

Ella va desviar l’esguard.

—És un bon xicot i em fa pena. Sobretot quan veig que el seu oncle...

—I no hi ha res més? Però no, no contestis, no n’he de fer res. Perdona...

La noia no va replicar, i ell prosseguí:

—Hi ha una persona que ens podria donar un consell.

L’Eugènia tornà a humitejar-se els llavis.

—Si convé que la vagi a veure...

—No, no en trauries res.

Vacil·là, però a la fi es decidí a confiar-li part de la veritat.

—No faria un pas per salvar un patruller.

—Aleshores...

—Deixa-m’ho a mi. Potser trobaré la manera de manejar-lo...

Seria difícil, i per endavant ja lamentava les il·lusions que, vulguis o no, despertava en la noia. Per això, honestament, va afegir:

—No hi confiïs gaire, eh? Només puc dir-te que faré tots els possibles. Però si ell va cometre algun delicte de sang...

—No ho sé.

Potser no, però el seu to indicava que en tenia el convenciment. L’Albert afegí:

—Si va ser un patruller, gairebé per força... Ho veig molt difícil.