La sang és més dolça que la mel

By Josep Torrent

Any 2002. Damià Surrell, caporal de la Unitat dInvestigació de Figueres, amant de la bona cuina i del tai-txi, viu exultant després de rebre la medalla al mèrit policial per haver resolt un robatori amb homicidi. Però el que ell no sap ni tampoc la seva unitat policial és que ben aviat tindran a les seves mans un cas dallò més enrevessat: al Museu Dalí, apareix mort un jove vigilant amb una nota enigmàtica a la boca. Daltra banda, la màfia russa i algunes organitzacions implicades capitanejades per un cervell anomenat Dmitry planegen cometre un robatori mitjançant un pla ben elaborat i intel·ligent.
¿Quina relació hi ha entre aquestes dues històries? ¿Per què es comet un crim daquestes magnituds a les portes dun robatori dalta volada? O potser és per desviar latenció? A les mans teniu un cas ben complex, de falses pistes i de tramuntanes que bufen per totes bandes. La qüestió és saber don bufen.

• Language: Català
• Publisher: Editorial Clandestina/Crims.cat
• Release date: Sep 2, 2014
• ISBN: 9788415900689

Book preview

1

En Damià es va tornar a girar i va arraconar el llençol d’una revolada. A les fosques, va agafar el mòbil de la tauleta i el va tornar a mirar. Un quart de sis. Encara faltava més de mitja hora perquè sonés l’alarma, però ja feia molta estona que s’havia començat a despertar i s’havia anat endormiscant unes quantes vegades. Va mirar la claror que entrava per la finestra, barreja del fanal que hi ha a prop de casa seva i de la lluna que feia dos dies havia fet el ple. Es va moure fins a quedar gairebé entravessat en el llit per situar el cap a la part il·luminada i així poder mirar la lluna. La seva finestra dóna a ponent, i acostuma a deixar la persiana enlaire els dies que fa el ple, perquè cap a la matinada la pugui veure, abans que es colgui, quan ja falta poc per clarejar.

Aquell dia, però, no l’havia despertat la llum de la lluna. Era un dia especial. I tot i que els dies anteriors havia anat dient als companys i a la Wifi que no estava nerviós, ara pensava que segurament ho devia estar una mica, tot i no voler-ho reconèixer, pensava, mentre somreia imperceptiblement.

Tot i que encara era molt aviat, va decidir no mandrejar i començar-se a bellugar: així tindria més temps i podria fer les coses més tranquil·lament. Es va asseure al llit, es va posar les sabatilles i, sense encendre el llum, va anar cap a la cuina per mirar per la finestra que dóna a llevant. Va somriure en veure una franja de color taronja que resseguia la silueta del Pení i es va fixar en els milers de llums de les urbanitzacions que, més enllà de la plana, s’enfilen a la serra de Rodes. Va afegir una ganyota al somriure en abaixar la vista i veure el tros de terreny ple de males herbes que té pensat que un dia sigui un bonic jardí amb alguna rega d’alls tendres, alguna tomatera, algun enciam... Algun dia. Quan estigui ben aposentat. Potser la primavera vinent. Sí, amb un any tenia previst començar a tenir temps per comprar una aixada i una fanga i fer-les servir. Encara s’havia de continuar centrant en la feina per no tenir gaire temps de rumiar sempre el mateix.

Per un moment va dubtar si fer-se primer el suc de taronja o anar per afaitar-se i dutxar-se. Va notar una mica de fred a les cuixes, va anar a l’habitació a posar-se els pantalons vells de xandall, i mentrestant va decidir començar pel bany i s’hi va encaminar. En encendre el llum del passadís va tornar a pensar que hauria d’haver exigit que li pintessin la casa abans de llogar-la, però el propietaris són força rates i semblava que els arranquessin un queixal quan els ho va dir.

Al cap d’una hora s’estava posant l’uniforme de gala que dimecres l’Emília li havia deixat ben planxat a la banda de l’armari destinada exclusivament a la roba de feina, tot i que gairebé mai no la utilitzava. Davant el mirall del bany es va posar bé la corbata i va somriure pensant en el temps que feia que no li calia fer servir la pinta: els pocs cabells que tenia als costats i al darrere, sempre els duia ben curts. Es va emprovar la gorra i va tornar a somriure en trobar-se una mica estrany.

A dos quarts i mig de set va sortir de casa amb la gorra a la mà esquerra i les claus del seu Nissan Almera blanc que feia pocs mesos havia estrenat i que algun dia acabaria de pagar, i va conduir els pocs quilòmetres que separen El Far d’Empordà de la comissaria de Figueres.

—A les seves ordres, caporal Surrell —va dir el primer policia que va trobar en entrar, mentre ajuntava els peus i posava els braços estirats al costat del cos.

—No m’acollonis, Gerard, o t’asseguro que faré el que calgui perquè et jubilis de mosso.

—Res més lluny de les meves intencions, senyor caporal. Però comprendrà que amb aquesta elegància... —va insistir abans que el tallés.

—Para o t’envio un any seguit a vigilar l’Ajuntament de la Vajol.

—Hosti! Això sí que no. —Va abandonar el posat seriós i teatralment exagerat, i va fer una ganyota abans de posar-se a riure.

—Ha arribat el sergent Muñoz? —va preguntar somrient i donant-li un amistós copet a l’espatlla.

—Sí, fa un moment. I, evidentment, se n’ha anat directe a la màquina.

—Que estrany! —va dir somrient, mentre s’hi dirigia i se’l trobava de cares—. Hola, Miquel.

—Bon dia, Damià —sense deixar de remenar el cafè amb la cullereta de plàstic—. Ostres, noi...

—No comencis tu també, eh!

—Home! Has d’entendre que de veure’t sempre de paisà a veure’t de gala sobta una mica. Una mica i força.

—Que et penses que no sóc jo, el primer de trobar-me estrany? Tu també quedes molt bé amb l’uniforme de gala.

—Sí, noi. L’ocasió s’ho mereix.

—Es veu que sí. —Va tombar una mica el cap—. Escolta, Miquel, estic molt content que m’acompanyis en un dia tan... especial. —I li va posar la mà al muscle.

—I jo estic content de poder-te acompanyar. Ja saps bé prou que vinc per gust i no per obligació.

—És que si m’hi fessis anar sol amb l’inspector, ja tindria delicte!

—Ell sí que ve per obligació. Els policies protagonistes han d’anar a recollir la medalla acompanyats del cap de comissaria.

—Ja ho pots ben dir, que ve per obligació. Amb el que li deu tocar els collons que em donin aquesta medalla!

—Home, pensa que també són punts per a ell —va dir després de fer un xarrup al cafè i llepar-se els llavis.

—Mira, ja arriba —mirant a través de la porta de vidre.

Es van fer les salutacions de rigor i en Damià fins i tot va simular un lleuger somriure davant un intent d’acudit que va fer el cap de la comissaria, a manca de tenir res millor per dir. Es van dirigir cap al garatge i, després que el sergent Miquel Muñoz insistís a portar el cotxe, aquest va conduir en direcció a l’entrada de l’autopista, per anar cap a Mollet del Vallès. Durant el viatge hi va haver moltes més estones de silencis que de converses.

Aquell any, el director de l’Escola de Policia s’havia entossudit fins a sortir-se amb la seva: habitualment, el dia del lliurament de diplomes dels nous agents no es fa cap més acte, perquè els autèntics protagonistes són el miler d’homes i dones que han culminat amb èxit la preparació dels nou mesos, però el director havia cregut oportú que enguany els fins llavors alumnes veiessin com es feia un reconeixement públic als policies que més havien destacat en la seva feina.

Un dels agents que feia vigilància a l’entrada de l’escola va saludar i es va acostar a la finestreta del cotxe. El sergent Miquel Muñoz va mostrar la seva credencial i l’agent els va indicar amb un gest que podien passar, mentre accionava el comandament perquè s’aixequés la tanca. Una vegada va haver aparcat el cotxe, es van dirigir cap al pati on ja hi havia el miler de nous policies en perfecta formació, esperant que comencés l’acte de lliurament de diplomes.

Mentre el sergent i, sobretot, l’inspector saludaven comandaments de Mossos i caps de Policia Local coneguts seus, en Damià va mirar els edificis, les banderes onejant, els nois i noies formats, i va pensar en un dia de juny com aquell de ja feia deu anys. Va recordar com, mentre Barcelona i el país sencer bullia de febre olímpica, ell era al mig del pati, format per rebre el diploma que li permetria desenvolupar la feina per la qual s’havia preparat. Havien estat nou mesos durs, estudiant i suportant la pressió del curs, no només per aprovar, sinó per obtenir la millor nota possible, que li permetria treballar a la comissaria de la seva ciutat o en una de propera. Va mirar com anaven arribant els familiars dels nous policies i va recordar com deu anys enrere havien vingut la seva mare i la Clàudia, la seva companya, que anaven juntes. Al marge d’elles dues, també hi havia, com a convidada seva, la Wifi, que amb els ulls plorosos buscava en Damià entre els centenars d’uniformes blaus i anava veient els seus excompanys de curs a punt de rebre el diploma que ella mai no tindria. Llavors, al cap dels anys, no hi havia la Clàudia, que tenia un marit professor de literatura, però sí que hi hauria d’haver la Wifi, tot i que de moment no la veia enlloc.

Els crits del cap dels instructors —«Ferms ara! Dreta ara! Un, dos, un, dos!»— el van fer tornar a la realitat i li van fer recordar la calor i el cansament que va passar anys enrere. A diferència d’aquell dia, avui no feia ni una mica d’aire. Una formació gairebé perfecta començava a avançar cap a la gespa de la pista d’atletisme, on tornarien a formar i el president de la Generalitat faria el discurs i els serien lliurats els diplomes a tots i cadascú. Acabat l’acte, enmig d’una cridòria impressionant, un miler de gorres omplirien el cel per un moment.

Aquell any, però, abans que el president fes el discurs també hi hauria nou policies de gala al costat d’en Damià que escoltarien el discurs de la consellera d’Interior i a continuació els seria imposada la medalla al mèrit policial.

En Damià s’havia separat del seu amic sergent i del noamic cap de comissaria i s’havia adreçat al sergent instructor, que li va indicar a ell i als altres companys on haurien de formar, davant del gruix dels fins ara alumnes. Mentre es dirigia al lloc indicat, va continuar buscant amb la mirada, entre la munió de gent de paisà, fins que va veure la seva amiga Wifi acompanyada d’un home gran, darrere una renglera de tanques. Voldria haver anat a saludar-los, però el sergent instructor els havia dit que no es podien entretenir, que havien d’estar en formació abans que arribessin el president i la resta d’autoritats. Es va haver de conformar en intercanviar una salutació amb un gest discret. Va formar on li van indicar i no va perdre de vista l’amiga i el seu acompanyant que li havia dit que li presentaria. Quan van arribar les autoritats, ja eren dos quarts de dotze, ja feia mitja hora que estaven formats i els elegants uniformes i els guants blancs ja començaven a estar xops de suor. L’airet que feia s’havia anat calmant fins al punt d’haver passat a ser un record agradable.

Així que les autoritats van ser darrere la taula, va ressonar la veu del cap dels instructors: «Ferms, ara!». Una sola ordre i un miler de persones van canviar de postura.

La consellera va començar el seu parlament i, després d’esmentar els motius que havien fet mereixedors de la medalla els policies que estaven formats al costat d’en Damià, cadascú s’hi va acostar i va rebre la insígnia. En Damià va ser el penúltim. Sentir que parlaven d’ell pels altaveus li va fer posar la pell de gallina.

«Damià Surrell, caporal de la unitat d’investigació de Figueres, per haver resolt un robatori amb homicidi, amb risc de la seva vida, la detenció dels autors i la recuperació de les joies robades a la Jonquera, després d’una laboriosa investigació, se li imposa la medalla de plata al mèrit policial.»

En Damià va avançar, va saludar, va rebre la medalla, va donar la mà, va saludar i va tornar al seu lloc. Després que s’hagués fet el lliurament de la medalla a la companya de la seva dreta, va fer el discurs el president, van avançar els nous policies en grups de sis, i van anar recollint els seus diplomes, fins que van haver passat tots; llavors van llançar les gorres enlaire i, a una ordre, van trencar files. En Damià es va treure la gorra i el mocador i es va eixugar l’abundant suor del front, massa ample pels seus trenta-sis anys.

Es va acostar al seu amic, que el va abraçar efusivament, i al cap de la comissaria, que li va encaixar la mà fredament. Els va agrair la felicitació, es va disculpar i es va dirigir cap a la seva amiga, que s’havia acostat una mica i l’esperava. Es van abraçar fort, fregant-se les esquenes amb les mans, i es van fer un fort petó a cada galta.

—Ets el millor! —va exclamar ella amb un ampli somriure.

—Ja pots comptar...

—I tant que sí! I aquell tòtil deu estar mort d’enveja, no? —Va assenyalar amb el cap en la direcció d’on venia en Damià.

—Gaire entusiastament no m’ha pas felicitat!

—Quin greu que em sap, que gent així pugui arribar a inspector —va dir la Wifi, posant cara de pena.

—Sí, noia, ja és ben trist.

—Sort que al cos hi ha gent com tu!

En Damià va somriure, mentre ella es va girar sobtadament recordant el que havia oblidat.

—Siset! —va gairebé cridar, agafant-lo pel braç i emportant-se’l cap a l’home que l’havia estat acompanyant fins llavors i que s’havia quedat unes passes enrere—. Siset, el meu amic Damià. Com has vist, un dels deu policies de l’any —va dir passant la punta dels dits per la medalla.

Els dos van somriure i es van donar la mà.

—Estic content de conèixer-vos, Siset. La Wifi m’ha parlat molt de vós.

—Ix, si m’has de tractar de vós, poc que anirem bé, eh, nen —va dir seriós.

—Perdoneu... vull dir perdona, però...

—No et disculpis. Ja sé que per sa meva edat m’hi hauries de tractar, però t’agrairé que no em facis sentir més vell del que sóc. Pensa que he vingut de Cadaqués en una cinc-cents!

—Així l’has pogut convèncer per pujar a la moto? —va preguntar en Damià amb cara de murri, mirant en Siset.

—O s’atrevia, o anava en autobús fins a Figueres i en tren fins a Mollet, i arribava a migdia.

—Has de pensar que entre Cadaqués i Roses havia d’enganxar es jonells a sa moto, perquè si no els hauria fregat per sa carretera a cada revolt!

—Encara em fan mal les costelles de tan fort que s’agafava. —I va somriure.

—Pensa que no havia pujat a cap moto des que la Guzzi va dir prou. Però si no deveu ni saber què és, una Guzzi! —va dir en veure la cara d’estranyesa que feien els dos—. Sí! Una moto vermella que tenia el canvi de marxes al costat del dipòsit de betzina! Les vegades que hi havia anat a Roses i a Figueres!

—I ja deu fer temps, d’això!

—Collons! Més de trenta anys! I era sa única que quedava al poble. Si fos ara, algun col·leccionista d’aquells me’n donaria un dineral.

—D’això... no hauríem pas d’anar a fer una cervesa? —va dir la Wifi en adonar-se que en Damià es ventava amb la gorra.

—Això sí que és una bona ideia! —s’hi va apuntar en Siset ràpidament.

—Em sembla que l’inspector...

—Que el bombin, aquell sòmines! —va saltar ella—. No veus que està fent relacions amb els alts càrrecs! Segur que està papallonejant a veure si pot donar la mà a la consellera o al president.

—Sí, potser sí... el que passa és que al menjador de l’escola no en tenen. Haurem de sortir i anar fins a cal Rajoler —va proposar en Damià.

De camí, van trobar en Miquel xerrant amb altres policies.

—Miquel, anem fins a cal Rajoler. T’hi apuntes?

—No... Aneu-hi vosaltres —va dir dubtós—. Em quedaré a controlar-lo. —I el va assenyalar amb el cap.

Van sortir del recinte de l’escola i van caminar uns doscents metres fins al bar restaurant on ja anaven quan eren estudiants del curs bàsic. Ja començava a estar força ple de gent uniformada i dels treballadors que dinen d’una a dues, i els cambrers i el propietari atenien uns i altres amb diligència.

—Dues cerveses i un suc de pinya —va demanar en Damià.

—És exacte que fa deu anys —va dir la Wifi, mirant a un i altre costat.

—Sí. Ben igual. —Va fer una pausa buscant les paraules—. T’ha fet cosa, tornar a l’escola?

—No... —va respondre al cap d’un moment—. Quan va ser dur va ser quan et van donar el diploma. Llavors m’acabaven de fotre fora.

—Havies estudiat aquí? —va preguntar sorprès en Siset.

—Sí. No t’ho havia dit mai —va dir agafant-li la mà amb tendresa, com demanant-li disculpes—. Vuit mesos i mig. I mig mes abans d’acabar el curs em van expulsar.

En Siset va tenir la temptació de preguntar per què, però la va mirar i va callar.

—Li vaig dir a un imbècil d’instructor que era un imbècil. Em va buscar les pessigolles per una mentida que algú va fer córrer. Sempre hem estat segurs —es va mirar en Damià, que va assentir— que hi va tenir molt a veure el que ara és el cap de la comissaria de Figueres.

—Que també era company vostre?

—Jo no faria servir la paraula company, però sí, érem de la mateixa promoció. Va passar-se més de mig curs tirant-me la canya i jo dient-li que no m’emprenyés. I ell era un pilota i un xivato dels instructors i...

—I així et va anar! —va acabar dient en Damià.

—I no saps... bé, sí que ho saps —va rectificar—, com me n’he arribat a alegrar durant tots aquests anys. Em sembla que ara no podria ser policia. Estic molt millor amb el meu ordinador que barallant-me amb els de dintre i els de fora com has de fer tu cada dos per tres.

—Força més tranquil·la sí que ho estàs.

—I si fossis policia, segurament poc que hauries vingut a viure a Cadaqués i no mos hauríem conegut —va afegir en Siset.

2

El temps que havia passat des de l’acabament de la guerra, i les preocupacions relacionades de si podria tornar a caminar amb normalitat, l’havien fet relaxar fins al punt que no s’havia adonat que un home d’uns trenta anys escassos l’estava seguint des que havia sortit del bloc d’apartaments on vivia. També hi tenia molt a veure el fet que qui el seguia era prou professional per fer un seguiment discret.

Una estona abans, el comandant Hafiz Demovci havia sortit de casa seva coixejant visiblement de la cama esquerra amb l’ajuda del bastó que, segons li havien dit, en tres setmanes ja podria deixar. Portava un gruixut abric de llana, una gorra amb orelleres i una bufanda tan fosca com la resta de vestimenta. El dia era clar i el sol començava a lluir, però la nit havia estat tan freda com acostumava a serho a mitjan gener. Havia passat els darrers dos mesos de la guerra en un hospital, on li havien operat dues vegades la cama per reconstruir-la-hi fins allà on va ser possible. Un tros de metralla li va malmenar el fèmur i el genoll. Després d’acabada la guerra, encara va estar tres mesos més a l’hospital, on havia passat per una altra operació: l’última, segons li havia dit el traumatòleg. Ara cobrava una pensió d’invalidesa, i tan bon punt estigués millor començaria a fer algunes tasques a l’administració de Kosovo que encara no li havien concretat. Cinc mesos després d’abandonar l’estada a l’hospital, es dedicava a anar a recuperació cada matí i a fer caminades, cada dia una mica menys curtes, cada tarda, per anar musculant la cama, amb una abnegació pròpia d’un soldat valent i decidit com havia estat. Cada dia sortia dues vegades de casa, però es continuava negant a comprar absolutament res, tot i les moltes vegades que li ho havia demanat la seva esposa.

Va saludar d’esma dues dones amb qui s’havia creuat que vivien al seu mateix bloc i que venien de fer la compra, com havia deduït pels grans cabassos que gairebé arrossegaven. Va entrar al parc Gradski, que havia de travessar abans d’arribar al centre de recuperació. A aquella hora, el parc gairebé era desert: era el moment que esperava el noi que feia més d’un quart d’hora que el seguia.

—Bon dia, comandant Demovci —va saludar-lo, posant-se al seu costat.

El comandant es va aturar, es va recolzar sobre la cama dreta i el va mirar fixament mentre es posava en guàrdia i sense respondre-li, preparant-se mentalment per defensar-se si era necessari, tot i que una bona vintena d’anys de diferència, d’entrada, el deixaven amb un important desavantatge.

—He vingut a donar-li un encàrrec, no a fer-li mal —va aclarir el noi, mostrant-li els palmells de les mans, en adonar-se del recel del seu interlocutor.

El comandant va continuar mirant-se’l, esperant.

—Un home que vostè coneix vol posar-s’hi en contacte de manera discreta —va continuar, posant-se la mà dreta a la butxaca de la jaqueta i traient-ne el telèfon mòbil més petit que havia vist mai el comandant.

—Qui és aquest home? —secament.

—No estic autoritzat a dir-li-ho. M’ha dit que li donés aquest telèfon lluny de mirades indiscretes. Ara jo em posaré en contacte amb ell i ja li trucarà —va dir repetint unes paraules que el comandant va entendre que havia assajat, mentre li oferia l’aparell.

Per un moment l’exmilitar va dubtar d’agafar-lo, en passar-li pel cap que podria tractar-se d’un telèfon bomba.

—Si hagués volgut matar-lo ja ho hauria fet abans —va aclarir, interpretant la seva sospita—. Però no ha de témer res: juguem al mateix equip.

El comandant va agafar el telèfon i l’altre va continuar caminant. Al cap d’un centenar de metres es va girar i va veure que el seu interlocutor continuava aturat amb el telèfon a la mà. El noi va treure un altre telèfon de la butxaca, va prémer un parell de tecles, va esperar, va dir una frase, es va guardar el telèfon i va sortir del parc. El comandant va caminar fins a un banc proper i hi va seure amb el telèfon a la mà. Al cap d’un quart d’esperar, va posar-se l’aparell a la butxaca i va dirigir-se a recuperació.

No va ser fins a l’hora de dinar que el telèfon va sonar. La dona del comandant va quedar sorpresa en veure que responia un telèfon del qual ella desconeixia l’existència. Així que l’interlocutor li va dir qui era, el comandant Hafiz Demovci va aixecar-se de taula i, ajudant-se amb el bastó, es va dirigir a l’habitació que utilitzava de despatx i va tancar la porta.

—Dmitry! Quant de temps... —va encetar el comandant, canviant a un to de veu ben amigable—. Fa molt que no sabia res de tu. Com et van les coses?

—Doncs la veritat és que molt bé, Hafiz. Això de la democràcia a Rússia ha obert un gran ventall de possibilitats als que ens dediquem als negocis.

—Això vol dir que els negocis et continuen anant molt bé! —va afirmar, més que preguntar, el comandant, amb una certa enveja, ja que pràcticament l’únic negoci que havia fet l’havia fet amb en Dmitry.

—Sí, noi. Els negocis van molt bé. He diversificat molt. Tinc moltes empreses... —va dir després de fer una pausa gairebé imperceptible per trobar la paraula idònia— que rutllen a base de bé.

—Doncs me n’alegro per tu —va contestar sincerament el comandant, mentre pensava què devia voler el seu antic amic amb qui feia anys que no tenia contacte.

—Escolta, Hafiz, ens hauríem de veure i parlar una estona. Necessitaria que em donessis un cop de mà.

—Em van ferir poc abans d’acabar la guerra...

—Ja ho sé. Ja ho sé. Però no té res a veure. Les gestions que necessito que em facis les pots fer assegut perfectament.

—Amb què vols que t’ajudi?

—D’entrada, agafant un avió i venint-me a veure a Moscou. Com ho tens per a demà passat? —va continuar, sense donar-li opció a respondre, segur que no s’hi negaria—. Si et va bé, aquest noi que t’ha donat el telèfon et portarà un bitllet d’avió per a divendres a les set del matí.

—Mmm... —va dubtar—. M’hauré de perdre un dia de recuperació...

—És veritat que hi vas al matí. —En Dmitry va fer una pausa per pensar—. Ara m’estic mirant les opcions de tots els vols, però... ja saps que no n’hi ha cap de directe.

—Sí, ja ho sé bé prou.

—Es veu que els de Pristina no teniu gaire costum de venir a Moscou —va dir mentre continuava mirant les diferents combinacions a l’ordinador—. Veig que és l’única manera: agafant el de les set del matí, arribes a Moscou a dos quarts de cinc de la tarda i podem sopar junts. Si n’agafes un altre més tard, no arribes fins passada la mitjanit.

Al cap d’un moment, es van acomiadar i en Hafiz es va quedar rumiant quina mena de feina li proposaria en Dmitry. Dones, drogues, cotxes de luxe... El negoci d’armes que havien fet junts uns anys abans li havia reportat uns beneficis suficients per poder canviar de pis i fer unes inversions que encara ara li estaven donant uns bons dividends. En tornar al menjador, li va explicar a la Fana que el divendres a primera hora havia de sortir de viatge i no tornaria fins dissabte al vespre o diumenge. El dijous va sortir de casa més aviat de l’habitual: abans d’anar a recuperació va passar per la barberia perquè li fessin una passada de màquina, encara que no li feia cap falta: tot i no estar en actiu, continuava portant els cabells tan curts com quan ho estava. Mentrestant, la seva esposa li va preparar una petita motxilla amb el mínim necessari per passar una nit a fora. Abans de la ferida potser hi hagués anat amb una petita maleta, més adient per a un home de negocis, però ara que tenia una mà ocupada en ajudar-lo a mantenir l’equilibri amb el bastó, va optar per la motxilla. Quan va sortir de recuperació, el noi que el dia abans li havia donat el telèfon el va tornar a trobar i li va donar un sobre amb el bitllet d’anada i tornada i el número de l’habitació que tenia reservada a l’hotel Gradovrovka.

El divendres, poc després de les quatre de la matinada, el va recollir un amic i el va acompanyar fins a l’aeroport. Després de massa hores de vol i de prop de cinc hores d’espera a l’aeroport d’Ankara, on van fer escala i va aprofitar per menjar una mica i fer una cervesa, l’avió va aterrar a l’aeroport de Sheremetyevo quan començava a fosquejar. En aixecar-se per sortir de l’avió es va fixar que havia nevat una mica recentment. Ja a la terminal va fer la cua pertinent per al control d’estrangeria. Al cap de mitja hora entrava en un taxi i li demanava que el portés fins a l’hotel. Va dirigir-se a recepció, on va identificar-se i va recollir la targeta. Un grum va insistir a portar-li la motxilla, el va acompanyar fins a l’habitació i va marxar després d’haver esperat inútilment una propina. El comandant va admirar el luxe de l’habitació i es va estirar una estona per deixar reposar la cama, abans de baixar al bar a gaudir d’unes copes de vodka. S’acabava de rentar la cara quan van trucar a la porta; en obrir, va trobar un cambrer darrere un carret amb una ampolla de xampany, dues copes, un bol de caviar i dues culleretes.

—Per a vostè, senyor —li va dir el cambrer, somrient davant la seva sorpresa. En Hafiz va acabar d’obrir la porta i li va franquejar el pas, recelós.

Mentre el cambrer acostava el carret a prop del llit i començava a obrir l’ampolla, el comandant el va seguir amb la mirada i va començar a tancar la porta, fins que una mà li va acariciar la seva que encara tenia en el cantell. La noia de cabells rossos i ulls verds era d’una bellesa poc freqüent i no tenia pas més de vint-i-cinc anys.

—El senyor Dmitry li demana excuses, ja que no podrà arribar fins d’aquí a dues hores. Mentrestant m’ha demanat que li fes companyia... sempre que vostè ho desitgi, naturalment —va dir la noia, amb veu baixeta i un somriure encisador.

El comandant Hafiz Demovci va somriure mentre li permetia el pas i pensava en com d’atent arribava a ser en Dmitry. El cambrer va acabar de servir xampany a les dues copes i es va acomiadar sense esperar propina.

—El meu nom és Irina.

—D’això... Irina... Dius que em faràs companyia fins a l’hora de sopar?

—Estic a la seva disposició fins demà al matí, senyor.

—Doncs... brindem —va fer ell, mentre agafava una copa i l’aixecava.

En Dmitry va arribar al cap de dues hores i es va dirigir a la taula del reservat. Va deixar el luxós maletí a terra, al costat de la seva cadira, i va demanar al cambrer un aperitiu, el qual va assaborir tranquil·lament, mentre s’imaginava com en Hafiz deuria estar acabant