Lo Marraco

El segle XIV s'està acabant, i la Mediterrània bull de comerç, cobejances polítiques i pirateria. Piranos, l'illa aquí deserta, recurrent en la narrativa de l'autor, acull uns nàufrags, capitanejats pel patró Gombau. Hauran de sobreviure en aquella terra nova per a ells. Entre els nàufrags, una noia...I un noble, ple d'urc i d'insolència, que farà el contrapunt aspre al seny cooperatiu de la majoria. El tremp del patró Gombau s'haurà de posar a prova.

La mort de la mare quan tot just aprens a viure és una mort terrible. A partir d'aquesta tragèdia viscuda en carn pròpia, l'autora es despulla fins els racons més amagats de la seva intimitat per explicar-vos els seus pensaments que, com un vaixell, naveguen al voltant de la mort. Es tracta d'un recorregut cru i sincer en el qual tothom, amb més o menys intensitat, pot identificar-se. Un llibre valent que vol aportar llum a les cambres fosques de la pròpia vida. Un llibre que, de segur, no us deixarà indiferents.

La presó de Lleida pren com a punt de partida la coneguda cançó popular, sobre la qual l'autor basteix una història preromàntica, d'aventura i enjòlit, amb el contrapunt d'un amor insinuat viscut des de la dramàtica aventura personal dels protagonistes, tot davant el teló de fons de la repressió filipista després dels decrets de Nova Planta, en una Lleida sotragada per la guerra de Successió.

A mig camí del record i de les memóries, Tendres van ser els dies són vint proses que expliquen com érem els homes i les dones del poble als anys cinquanta i seixanta, amb arrels en la terra i amb la mirada al cel, esperant el pa de la pluja, l'amor de les collites i les carícies del sól. Escrites amb una veu mansa i amb la lletra endolcida, els lectors trobaran en les descripcions de Tendres van ser els dies tot l'aroma, el gust sencer i el so harmónic d'un món que caminava lent entre la bellesa de les coses simples i el coneixement d'una sensualitat primitiva i rotunda.

Aquesta és la crònica d'un recorregut per tots els racons dels Països Catalans per copsar-hi l'estat de la llengua, de Benasc a l'Alguer i de Perellós a Oriola. El llibre recull els microtesors de la parla i també el seu retrocés. Els canvis van molt de pressa, avui, i les xifres demostren que el català perd com a mínim un punt percentual anual i en alguns territoris, més. La situació a tot arreu és de substitució avançada, de pèrdua de prestigi greu i dimissió unànime entre els més joves. Però el fonamental, el punt d'inflexió, és que hem perdut la capacitat d'integrar: la llengua de l'ambient és ja el castellà. L'únic baluard on hi ha una certa hegemonia (al Principat) és l'ensenyament, però, segons una frase ja cèlebre, "hem guanyat l'escola i hem perdut el pati". Però, com que abordar el tema del català implica problemes, hi ha una entesa tàcita entre l'stablishment per no remoure'l. La situació real és que la llengua va a la deriva i només una acció decidida de la societat civil pot rescatar-la.

Mosques és un crim actual. També és un crim antic. Mosques és el present convuls i el passat que mai no dorm. Mosques és el deliri que de vegades s'imposa a la raó, la passió que anorrea el cervell i no és capaç de veure més enllà del vermell que tot ho ennuvola. Mosques és la mort que ronda el sexe. És el sexe que quan menys t'ho esperes esdevé mort. Mosques pot ser descobrir que els records que volies enterrar et surten al pas i també comprovar que desconèixer la pròpia història no ens lliura de la possibilitat que aquesta ens ataqui i ens guany. Mosques és fer la vida cada dia, a cops de puny i saber que sempre hi ha algú que pot pegar encara més fort.

Sóc l'Iris, tot convocant l'iris dels lectors, és una novel*la ambentada en una població d'estiueig de la Costa Daurada, amb la descoberta de l'amor, la presència de la immigració, i d'un sobre misteriós que porta problemes als quatre personatges principals: Iris, la noia adolescent que cerca l'amor; Tomàs, el carter i Fàtima i Mauro, procedents de Gàmbia.

El Vaticà va dictar el 15 de juny de 1995 un decret insòlit pel qual cedia més de la meitat de la diòcesi de Lleida a la veïna de Barbastre, malgrat vuit segles d'història i la voluntat dels feligresos. Consumada la segregació, un nunci acusat de corrupció va prendre la decisió fraudulenta de lliurar un centenar d'obres d'art del Museu de Lleida a la nova diòcesi de Barbastre-Montsó. La persecució a tota costa del botí ha evidenciat al llarg dels anys una cadena d'intrigues, conxorxes i irregularitats jurídiques que han implicat altes personalitats de l'Església i de l'Estat, amb un denominador comú: la catalanofòbia. El cas s'incardina en el setge del nacionalisme d'Estat contra la personalitat catalana i en la fagocitació de l'Església oberta i conciliar de Joan XXIII i Pau VI per la reaccionària de Joan Pau II i Benet XVI. La petita Lleida i el seu museu s'han trobat immersos en aquesta tempesta.

A La Mirora mata els dimarts, el títol ja delata l'assassina: aquí l'emoció rau en un altre lloc. D'aquesta forma, el lector anirà descobrint pàgina a pàgina els motius que porten una acomodada empresària andorrana a matar i per què ho fa en dimarts. La Mirora és intel*ligent i meticulosa, gaudeix fent anar de corcoll un inspector dels Mossos d'Esquadra que només viu per la feina. Una intriga rural de passions, odis i venjança ambientada en la Cerdanya actual que ha obtingut el Premi Ferran Canyameres de Novel*la, 2008.

El detectiu Rafel Rovira sobreviu, des del seu despatx al carrer Cavallers de Lleida, investigant marits infidels i petits estafadors mentre somia en emular les gestes dels grans detectius. L'arribada de la Ioana Lupescu, una dona de fer feines romanesa sense papers, li revelarà la troballa del cadàver d'un jubilat també originari del país dels Carpats. És el cos de Florian Grigore, un immigrant atípic, d'aparença senyorial i de devocions marxistes-leninistes. La descoberta del cadàver brindarà al detectiu Rovira l'oportunitat d'investigar, per fi, un veritable cas d'assassinat. Per resoldre'l, comptarà amb la complicitat del sergent Palau, un mosso d?esquadra a qui l'uneix una relació de profunda amistat. Els camins de la investigació duran el detectiu fins a Bucarest, on s'endinsarà en l'univers de la Romania de Nicolae Ceaucescu, el tirà que governà el país amb mà de ferro fins que fou afusellat una freda nit de Nadal de 1989, en plena revolta pels barris i ciutats del país. Premi de novel·la curta Manuel Cerqueda i Escaler. Nit literària Andorrana, 2007, dotat per Andbanc.

Aníssia vivia en un poble molt proper a la finca de Tolstoi. Va explicar la seva vida a Tatiana Kuzminskaia, la qual va escriure aquest preciós llibre, que Tolstoi va tutelar i vetllar. La vida de la dona russa al segle xix es reflecteix en bona mesura en la d'Aníssia, una vida plena de privacions i de patiments, farcida de desgràcies, lligada al destí del marit camí de l'exili de Sibèria, passant per tota mena de penúries i humiliacions. Tolstoi va participar en la correcció del text, va suggerir el títol, va intervenir directament sobre alguns fragments i va promoure aspectes bàsics del relat com la transformació del sentiment d'indiferència i rebuig de la protagonista en amor.

La mort és un fet d'allò més natural que desespera, commou, afligeix, esglaia, sorprèn o, fins i tot, allibera els qui, de moment, tenen la sort de ser-ne testimonis, no pas protagonistes. El trànsit cap a l'altre barri -una millor vida, com diuen els optimistes- es repeteix en cada una de les dotze narracions que composen Cadàvers ben triats. D'una mort amb caràcter retroactiu fins a la de l'ingenu deixeble d'un mestre que, convertit en agent de viatges, li'n proposa un al més enllà perquè es cobreixi de glòria. En cada ocasió, però, i tal com ha de ser, al final sempre queden uns supervivents que podran continuar la història fins que els arribi l'hora. Un cas més aviat singular és el que explica la mort de la memòria d'un ordinador que hauria permès refer la vida i miracles de tota una generació literària. Tot i que pensem que a la seva edat ja s'hi hauria de començar a capficar, l'autor ha envernissat totes aquestes històries amb més humor que preocupació.