Nits d'estiu

By Diversos autors

Onze de les veus més destacades del panorama literari actual ens parlen d'aquelles nits d'estiu on tot s'atura, on la templada calma després de la intensa calor del dia treu les històries que tots tenim dins, i sobretot aquestes veus saben narrar.

Com a Barcelona Suites, aquests onze relats portaran al lector a un lloc on no fa falta moure's per arribar, on tot pesa menys i tot és millor, com en una inoblidable i màgica nit d'estiu.

Nits d'estiu inclou narracions de Marc Artigau, Mar Bosch, Roc Casagran, Melcior Comes, Carlota Gurt, Stefanie Kremser, Jordi Nopca, Sergi Pàmies, Clara Queraltó, Llucia Ramis i Sílvia Soler.

• Language: Català
• Publisher: Univers Llibres
• Release date: Jul 2, 2020
• ISBN: 9788417868727

Diversos autors

El món de demà és el primer projecte de Confluència.cat. Es tracta d'un quadern amb articles de reflexió que busca socialitzar coneixement rigorós. El projecte té l'objectiu de produir i difondre idees innovadores i de ser un catalitzador del debat públic sobre qüestions rellevants per a la nostra societat. Cada número es focalitza en una temàtica concreta i es vol que els autors siguin de procedències diverses, posant especial èmfasi en la col·laboració de joves acadèmics i assagistes.

Book preview

La seva gran il·lusió

Marc Artigau

Tu.

Vas néixer el quinze d’agost.

Encara no podies reconeixe’m, és clar, però era a la sala de parts quan la llevadora va pronunciar: Felicitats, és una nena. Heu pensat quin nom voleu posar-li? A casa havien pintat, durant tot el juliol, les parets de la teva habitació d’un blau imperatiu i ton pare havia comprat una samarreta del Barça (amb el vuit de Stóitxkov) que costava un dineral. Ta mare va plorar quan el doctor Subirana, prudent i amb paraules ben rebuscades, li va explicar que havies nascut groga, amb un petit problema d’immaduresa al fetge. Icterícia. El nom incomprensible d’una tragèdia grega que queia damunt vostre. I l’àvia, que avui l’enyores com un ganivet esmolat, et va agafar en braços en aquella sala d’hospital i va suportar els teus lladrucs de bèstia escorxada mentre una infermera et punxava als peuets. Sovint recordava com aquells crits se li havien quedat a dins per sempre. A tu t’encantava que ho exagerés tot i que estigués orgullosa de la seva neta (et ve de gust que avui també dormim juntes?). Havies nascut per l’Assumpció de Maria. Bons auguris. Després vas arribar a casa, amics i familiars, i sense que ho sabessis, quan podies, gatejant, ja venies a buscar-me per jugar. M’acaronaves amb els ditets les galtes.

Explica’m una història.

Quina?

La dels homes i les dones invisibles que ocupen els carrers i les cases, que escalfen els nostres llits i tasten la fruita dels nostres coberts i riuen perillosament de les nostres bromes. Aquells que van desaparèixer ja fa un temps, molt de temps, als ulls dels altres, però que encara hi són, ja ho saps, i dibuixen siluetes a les portes abans que les creuem i ens fan pessigolletes a l’esquena les migdiades d’estiu, i engeguen la televisió quan estem tots sols a casa.

Ells.

M’hauries d’haver vist nou mesos abans que la llevadora donés la fatídica notícia, assegut als peus del llit, pelant-me de fred, a les fosques, sense fer soroll, quan el teu pare amb més ganes que traça ho va intentar tot. Avui estàs tan maca. Potser no hauria d’explicar-t’ho. No et faria fàstic, t’ho prometo, ni et sentiries incòmoda. Coneixeries dos joves que no et semblarien reals. Havien begut. No acostumaven a beure, és veritat, i no recordo què celebraven. Recordo com es van despullar negats, ensopegant amb els pantalons, i aquella fluixera. No puc parar de riure. L’estufa davant del mirall i la lluna plena —ridícula— amagant-se entre els terrats. Vine cap aquí. Va —allargava la a—. Vine cap aquí, deia la teva mare, estirada al llit, despentinada, mirant al sostre amb els ulls oberts de bat a bat i la camisa descordada. Respirava suspesa en un núvol. I ell que s’enfilava com una criatura en una festa, des dels turmells, moll i amb les dents llargues, fins als genolls, des dels malucs fins al melic, des de les costelles fins als cabells. De sobte, ton pare es va aturar i va mirar-la com si la descobrís, preguntant-se qui carai era aquella dona. Li va xiuxiuejar alguna cosa a cau d’orella que jo, des del meu lloc, no vaig poder entendre. No sé si et servirà de gaire, però se’ls veia feliços. De debò. Entregats a un joc sincer, sense pretensions ni escarafalls, aliens al temps, il·lusionats sense ser indignes i amb una complicitat que avui potser et costa molt d’imaginar. Però quan un cos (maldestre) va entrar dins de l’altre (inexpert), el teu pare es va precipitar, un vaixell de paper caient des d’una immensa cascada; els ritmes, però què has fet, perdona, però què has fet, no he pogut..., perdona, i quina vergonya de cop i volta, no serà res, segur, i la nit va deixar lloc a la urgència. I la urgència, de mica en mica, es va convertir en cansament. Vine cap aquí. El gust del sexe als llavis. Es van adormir, mig abraçats, quan clarejava i setmanes més tard es va confirmar el desastre. Ho has comprovat bé, segur? Una o dues vegades? El teu pare no s’ho creia. Havia entrat a casa i havia vist un fantasma. Un de carn i ossos que canviaria per sempre la seva existència. Hauria volgut desaparèixer, comprar un bitllet cap a la fi del món, embarcar-hi tots els objectes personals, dormir a coberta, deixar que la nau navegués a la deriva, passar fred i gana i arribar just a l’abisme i precipitar-se —com havia fet ell— ara cap al no-res.

Felicitats, és una nena. Heu pensat quin nom voleu posar-li?

Una amiga els va explicar que a Londres aquestes coses se solucionen de manera legal.

No ploris, dona, no n’hi ha per tant.

Sort de ta mare que estava convençuda que series un nen, la seva gran il·lusió. I va saber convèncer el seu home, discreta i com qui no vol la cosa, perquè ja tenim una edat, i d’acord que potser ara tot aquest rebombori no ens l’esperàvem, però a vegades els imprevistos ens fan millors. La teva mare (quasi) sempre aconseguia el que es proposava. I ton pare, ja fa temps que no és dolorós reconeixe-ho, va dubtar. Ho va fer en silenci i amagant-se rere els copets a l’espatlla dels companys de feina. Seràs pare, quina bona notícia.

Si t’ho diuen tantes vegades, deu ser veritat.

L’àvia.

Un, dos, tres, pica paret, un, dos, tres, ja.

Em quedava quiet a l’altra punta del pati mentre les teves companyes feien l’estàtua i reien.

Ajuda’m, no vull trepitjar les rajoles vermelles.

No li parlis a ningú de mi, entesos?

Per què?

Un, dos, tres, pica paret, un, dos, tres, ja.

T’assenyalaven encara que no t’haguessis mogut. T’arraconaven encara que no diguessis res, t’ignoraven encara que et morissis de ganes de formar part del seu grup i quan es dignaven a parlar-te, et ridiculitzaven perquè era molt fàcil.

Qui es pot treure del cap aquelles riallades?

Un, dos, tres, pica paret, un, dos, tres, ja.

I per això quan érem a ciutat estaves tan ocupada entre l’escola, els pares, les classes de dibuix, que a mi no em quedava més remei que esperar-te impacient al llit, com feia l’àvia cada mes de juliol.

Quan ens podrem veure a soles? Tinc moltes històries per explicar-te.

No siguis impacient.

Quan venia a casa, tu li demanaves: Àvia, ensenya’m el carnet de conduir. I el treia de la cartera orgullosa. El seu trofeu. I seies al seu costat, amb el cinturó que et fregava el coll, mentre enfilàveu camí cap al poble. T’esperava l’últim dia de classe amb el cotxe mal aparcat a la sortida de l’escola. Té, un entrepà de pernil i un suc de taronja. Passarem Sant Joan juntes, veus que bé? La motxilla plena de roba que havia preparat la mare al seient del darrere i el maleter ple de petards i andròmines. Tres mesos llargs fins que arribés la condemna del nou curs. Els estius eren una treva que intentaves allargar fins a les últimes conseqüències. I després, sempre, la llum canviada de setembre i tornaves morena i una mica més desterrada d’aquella infantesa cap a Barcelona. Només tenies onze anys i ja intuïes que l’àvia conduïa malament. Havies pres la decisió que la paraula adequada era «malament» perquè senties que alguna cosa no rutllava a la carretera, un aire enrarit, uns moviments bruscos, una inseguretat agreujada pels clàxons dels cotxes i per les mirades dels conductors que travessaven la finestra avançant pel carril dret. Ella ni s’immutava. Dins de la seva bombolla. Premia amb força el volant i apujava el volum de la ràdio i desafinava alguna cançó que no coneixies i t’explicava com havia après a conduir i presumia de no haver patit cap accident.

Un, dos, tres, pica paret, un, dos, tres, ja.

La Nerea.

L’hi vas explicar una tarda mentre perseguíeu gatets pels carrers. Sabíeu que les orenetes construïen nius prop del castell i us agradava llançar-hi pedres per fer punteria. Aquí ho fa tothom. Hi ha massa ocells i fan malbé les collites dels pagesos. Després us quedàveu palplantades a pocs metres de distància, excitades, per si els ous s’havien trencat o no. Per si venia la mare.

I ho fas cada nit?

Sí.

Cada nit?

Exagerava cada síl·laba mentre tu feies que sí amb el cap.

Perquè tens por. I l’hi deus demanar a la teva àvia... aleshores no té més remei.

No, no en tinc, de por, Nerea. M’ho demana ella.

Llavors et mirava sense acabar-ho d’entendre. Es mossegava el llavi inferior, es tocava els cabells bruts del clor de la piscina i anàveu a Cal Ramon, a comprar llaminadures. I si podíeu robàveu un paquet de xiclets o una revista. Les més verdes eren a sota de tot, mig amagades. Dones amb uns pits descomunals que us feien tant de fàstic que no podíeu parar de mirar-les. I com que el de Cal Ramon era coix, el marejàveu d’un costat a l’altre dubtant què compraríeu.

I després de sopar, l’àvia mai no et deixava sortir. Perquè arribaves molt esverada i no et volies dutxar i només demanaves (suplicaves, exigies) aigua ben freda del càntir que engolies, assedegada. A poc a poc, que t’agafarà un tall de digestió. Les primeres nits et queixaves perquè et semblava injust, senties la canalla corrent per la plaça, però al final, no saps per què, t’hi vas acostumar. Tu eres la de ciutat i tampoc no tenies tantes amigues. Miràveu la televisió o jugàveu a cartes. La casa del poble sempre feia olor de menjar. De fruita que us duien del tros. I recordes les bates estampades de l’àvia. Les ungles vermelles. El tuf de la crema hidratant. A vegades venien amigues, s’asseien a l’entrada, i us explicaven que al de Cal Rinyó se li havia mort la dona feia poc i es passava tots els matins al cementiri i totes les nits a Ca la