Fills del febrer

By Alan Parks

Grans personalitats de la ciutat de Glasgow mortes de la manera més brutal i, com a única pista, una paraula gravada als seus pits sense vida. Bandes rivals que lluiten per aconseguir el control del submon criminal. I cooper, el millor amic de la infantesa de l'inspector Harry McCoy, enmig de tot aquest entramat.

Res no s'atura i, mentre McCoy està convalescent després del violent i sagnant desenllaç del seu últim cas, el que ha passat a la història amb el nom de Gener de Sang, han arribat a Glasgow drogues noves que han portat una nova classe de violència a una ciutat ja devastada per la penúria. La llei del carrer està canviant ràpidament i tothom es posiciona. Harry McCoy, una víctima més d'aquesta nova realitat, haurà de perseguir un assassí que no s'aturarà fins a veure complerta la seva missió. Mentre intenta trobar l'error que l'ajudi a resoldre el cas, McCoy haurà de fer front als dimonis del passat, que tornen per torturar-lo, i per reclamar venjança. Una venjança que, si es confirma, pot arribar a canviar-li la vida.

Un retrat de la Glasgow d'inicis dels anys setanta, inundada per l'arribada de noves drogues i la lluita de bandes rivals per fer-se amb el control del submón criminal de la ciutat escocesa.

«L'última sensació de la novel·la negra europea.» Xavi Ayén, La Vanguardia

• Language: Català
• Publisher: Univers Llibres
• Release date: Jan 21, 2021
• ISBN: 9788417868345

Alan Parks

Alan Parks ha treballat en la indústria de la música durant més de vint anys. Gener de Sang, la seva primera novel·la va ser rebuda com una de les grans novetats del noir del 2018. La seva nominació al prestigiós Grand Prix de Littérrature Policière el va confirmar com una de les veus més interessants del panorama negre actual. Viu i treballa a Glasgow. The April Dead, és, després de Gener de sang, Fills del febrer i Bobby March no morirà mai, el quart títol de la sèrie protagonitzada per l’inspector Harry McCoy.

Book preview

10 DE FEBRER DE 1973

U

McCoy va haver d’aturar-se un moment. Va vinclar l’esquena i, amb les mans als genolls, va provar de recobrar l’alè. Notava com la suor li regalimava espinada avall. La camisa, sota el jersei i l’abric, se li arrapava a la pell. Va aixecar la mirada per observar l’uniformat. Un altre dels jugadors de rugbi de Murray. Gros com un campanar i sens dubte més ruc que fet per encàrrec. Com tota la resta.

—A quin pis som? —li va preguntar.

Aquell arrencapins ni tan sols respirava fatigosament, simplement se’l mirava tan ample, amb l’uniforme de llana ple de relluents gotetes de pluja.

—Al desè. En falten quatre.

—Per l’amor de Déu. És conya, no? Estic mig mort.

Anaven pujant per una escala provisional. La barana era un simple passamà de corda estès entre els tubs de la bastida, i els esglaons eren una successió d’irregulars lleixes de formigó que s’enfilaven fins al capdamunt d’aquell edifici d’oficines en construcció.

—A punt, senyor?

McCoy va fer que sí a contracor i van reprendre l’ascensió. Potser no li costaria tant d’esforç si no s’hagués fotut aquell parell de llaunes de cervesa rossa acompanyades de mig porro poc abans que l’arrencapins el vingués a buscar. Ell i la Susan s’estaven rebentant de riure i ballaven com bojos. Sonaven els Rolling Stones a la ràdio quan havien sentit el truc a la porta. La gran ombra de l’uniformat s’intuïa a l’altra banda del vidre esmerilat. Moment de pànic. La Susan havia provat d’obrir les finestres per esventar el fum narcòtic amb un drap de cuina mentre ell entretenia l’uniformat a la porta tanta estona com pogués. Sort que finalment havien decidit no partir-se el tripi que ell havia trobat dins la cartera.

Van pujar uns quants pisos més, van trencar cap a una altra direcció i per fi McCoy va poder veure el cel nocturn. Era gris i embromat, i la lluna treia el cap de tant en tant entre els núvols i la pluja que queia. Va quedar-se aturat durant un minut, mirant el panorama i recobrant l’alè. Als seus peus s’estenia tot Glasgow, edificis bruts i foscos, carrers molls. Va caminar fins al caire i s’hi va abocar. Sense acostar-s’hi gaire, perquè no hi havia cap mur, només un simple passamà de corda. Va deduir que devia estar mirant cap a l’oest. Podia veure, davant per davant, la cúpula de la biblioteca Mitchell i, més enllà, la torre de la universitat. Als seus peus la nova autopista que estaven construint s’obria pas a través del que quedava de Charing Cross: un riu marronós de fang i estacades de formigó. Va sentir uns passos a la seva esquena i es va girar.

L’inspector en cap Murray li va oferir una encaixada.

—Sento que hagis hagut de venir un dia abans, però Thomson no hi serà fins dilluns. Necessitava que algú s’hi posés immediatament.

Per alguna raó que desconeixia, Murray vestia un conjunt formal sota el seu habitual abric de pell de xai. Anava fet un figurí: pitrera postissa, faixa de cintura, pantalons de seda amb ratlles. L’única cosa que trencava aquella elegància afectada eren les botes d’aigua negres que li cenyien els baixos dels pantalons.

—El sopar de Lord Provost —digué Murray en adonar-se que l’estava remirant—. A l’hotel North British. El menjar era una gasòfia. Mai de la vida m’havia alegrat tant que em vinguessin a cridar per un homicidi.

—Encara t’insisteixen perquè acceptis aquell càrrec a la Central? —demanà McCoy.

—Encara m’entesto a no moure’m de lloc, per més que em convidin a sopars de gala. —Va treure’s la pipa apagada de la boca i va assenyalar la foscúria—. Segueix-me, deixeble, perquè jo conec el dret camí.

Un enfilall de capses de cartró aixafades conduïa fins a l’angle més allunyat del terrat. Ja s’hi havien congregat uns deu uniformats, un parell de tècnics que muntaven el tendal i fins i tot l’Andy «tap de bassa», el fotògraf, que semblava colgat per la trenca i l’enorme bufanda de llana que duia. McCoy va sentir, al lluny, les sirenes; va veure que dues ambulàncies travessaven el pont i passaven a la riba del riu on eren fent giravoltar els llums blaus. Allò volia dir que la premsa no trigaria gaire estona. Normalment costava molt que un homicidi no transcendís i encara costaria més en aquell cas. Un cos al capdamunt d’un edifici d’oficines en construcció a un parell de minuts a peu de la redacció del Record? Resultaria impossible.

—Bonica panoràmica des d’aquí dalt —digué Murray assenyalant amb el dit—. Es veu la catedral. Si no caigués aquesta pluja del dimoni, fins i tot es veuria el People’s Palace.

—Fantàstic —digué McCoy—. Ha valgut la pena pujar catorze putos pisos.

Murray va brandar el cap.

—I jo que pensava que el temps de permís t’hauria canviat! Però no. Continues sent el mateix torracollons de sempre. Com t’ha provat? Has anat a veure’l?

Hi havia anat. Tres sessions de dues hores en un despatx incòmode i amb corrents d’aire al carrer Pitt. Preguntes i més preguntes.

Què vas sentir quan el vas estimbar des de la teulada?

Què vas sentir en veure el cos mort?

Què vas sentir, vull dir a l’entranya, en aquell moment? Et vas sentir culpable?

El que de veritat sentia en aquells moments era l’impuls irrefrenable d’aixecar-se i clavar un cop de puny a aquell malparit, però sabia que, si ho feia, mai no li donarien l’alta, així que es va limitar a estar-se assegut i dir el mínim possible. Només quan ja havia tornat a casa va pensar seriosament en la darrera cosa que aquell paio li havia dit.

Encara ets feliç fent de policia? És realment el que vols?

McCoy havia fet que sí amb el cap. «Tres sessions reglamentàries, superades. Alta. Psicològicament apte per reincorporar-se al servei.»

Murray va fer un gruny.

—Quant li vas haver de pagar?

—Què m’he perdut? —va preguntar McCoy—. Què se’n sap de...

—Mi-te’l.

Es van girar i van veure que Wattie se’ls acostava vestit amb anorac, casquet amb una borla i mitenes de llana d’Arran. S’assemblava més a un infant cofoi que a un policia en formació.

Es va treure una mitena i va sacsejar enèrgicament la mà de McCoy.

—No havies de tornar demà?

—Correcte. No ho he pogut evitar. Bé, de fet costa bastant quan et trobes un animalot a la porta que ve a dir-te que Murray et reclama.

Wattie va somriure d’orella a orella.

—Em trobaves a faltar? Perquè jo a tu, ni gota...

—Watson! —Murray ja n’havia tingut prou—. Acordona l’escena del crim immediatament! I deixa de comportar-te com si encara anessis a la puta escola!

Wattie va saludar-lo reglamentàriament i va acostar-se sota la pluja als llums que estaven plantant a l’angle del terrat.

—Com li va? —va demanar McCoy mentre provava de cordar-se el botó de dalt de l’abric, cosa gens fàcil amb els dits balbs.

Murray va fer que no amb el cap.

—És força llest, però s’ho pren tot com si fos un coi de joc. Vull que l’espavilis.

—De què va això? —preguntà McCoy mentre observava el voltant—. Què hi fem, aquí dalt, amb els collons congelats?

—Aviat ho veuràs. Vinga —digué Murray.

McCoy el va seguir pel camí de cartrons fins a l’extrem del terrat. Tres passes darrere de Murray. Com sempre. Com si mai no se n’hagués anat.

Els cartrons que trepitjaven començaven a desfer-se per la pluja i la quantitat de persones que trescaven per allà. Un parell d’uniformats estaven ajupits a l’angle de l’edifici, sota grans paraigües que no aconseguien arrecerar-los gaire de la pluja. Trastejaven unes bateries portàtils i provaven de connectar-les.

—Puta andròmina —digué un abans d’adonar-se de la presència de Murray—. Disculpi, senyor, només trigarem un minut. —Va esbufegar i a la fi va aconseguir connectar el cable a l’endoll que la bateria tenia en un costat—. Ara hauria de funcionar —va dir; es va posar els dits a la boca per provar de recuperar la sensibilitat a força de xuclades.

—Au! —digué Murray—. Què coi espereu?

L’agent uniformat va assentir i va abaixar diversos interruptors. Una intensa llum blanca va rebotar a la superfície mullada del terrat. McCoy es va cobrir la cara amb el braç i va mirar amb els ulls mig clucs. Mai no li havia fet gens de gràcia veure sang, per poca que fos, i encara menys tota aquella quantitat. Sense voler-ho, va fer una passa enrere. La perifèria de la seva visió començava a fer-se borrosa i es va marejar. Va tancar els ulls, va respirar fondo i va provar de comptar fins a deu. Els va tornar a obrir i tot se li va tenyir de vermell; va apartar la mirada tan de pressa com va poder.

—Per l’amor de Déu! Em podies haver avisat, Murray.

—Podia, però no ho he fet —digué Murray—. Has de superar-ho. Estic tip de dir-t’ho. —Va mirar en direcció a la part del terrat que havia quedat il·luminada i va fer una ganyota—. Val a dir que la sagnia és infernal.

Ho era. Hi havia sang pertot. Esquitxos als murs a mig construir, regalims a la tela asfàltica. En alguns punts havia començat a congelar-se i els cristalls rojos relluïen per efecte de la llum dels potents focus. Però la major part de la sang encara era fresca i enganxifosa, i desprenia aquella coneguda sentor de penics de coure i de carnisseria.

McCoy es va tapar la boca amb la bufanda i es va dir que tot aniria bé mentre provava de concentrar-se. No hi havia altra manera. Per acostar-se al cos hauria de trepitjar un enorme bassal de sang. Hi havien posat més cartrons però ja estaven tan xopats que no servien de res. Va recolzar el peu amb cautela i va notar com la sang quallada se li adheria a la sola de la sabata. El vent va desprendre una tela i va fer un bot; el cor li va tornar a la normalitat en observar com la tela s’envolava per un costat de l’edifici cap a la foscor.

Va respirar fondo unes quantes vegades i va completar la passa, va arromangar-se els faldons de l’abric per sobre els genolls i es va ajupir. Va provar de no pensar en el fred i la pluja, ni en tot aquell doll de sang, i va obligar-se a pensar en el que estava veient. Era un home jove, adolescent o d’uns vint-i-pocs anys. Estava repenjat contra una pila de tubs de bastida, amb les cames estirades i els braços caiguts a banda i banda. La cama esquerra acabava en un embull de sang i ossos, el peu pràcticament seccionat.

La roba que devia portar ja no hi era. Només conservava els calçotets; la pell pàl·lida de les cames i el pit es veia blavosa per efecte dels potents focus. Li havien gravat al pit la paraula «ADEU» i la sang li regalimava pel tors.

McCoy va tornar a comptar fins a deu, seguint el consell mèdic, i va aixecar la mirada cap a la cara de l’home. Malgrat tot, encara tenia els cabells pentinats en una perfecta clenxa lateral i la llum intensa hi feia relluir les gotes de pluja. Més avall, un dels ulls havia desaparegut per complet, una conca buida d’on penjava una mena de vena; tenia sang seca adherida a la galta. Tenia la mandíbula badada, aparentment trencada. Li havien entaforat alguna cosa a la boca. McCoy sabia el que seria abans de mirar. Va mirar. No s’equivocava.

Es va incorporar i va posar-se a córrer en direcció a l’ampit, relliscant. Va arribar al caire just abans de vomitar. En acabat, va escopir diverses vegades per esbandir-se el regust d’àcids estomacals i cervesa rància de la boca; va observar com les escopinades queien descrivint espirals.

Un toc a l’espatlla i Murray li va allargar una petaca. En va fer un trago llarg, va glopejar el whisky i se’l va empassar. Murray brandava el cap i se’l mirava com si fos un agent novell. Li va tornar la petaca i Murray li va adreçar una mirada de censura.

—Passa de mi, Murray. A tu et deu semblar divertit i tot, eh? Encendre els focus just quan jo arribo i tota la pesca. Per l’amor de Déu, li han fotut la cigala a la boca.

—El que tu diguis, McCoy. Tota aquesta escena del crim ha estat arranjada així només per donar-te un disgust.

McCoy va assenyalar el cos amb un cop de cap.

—Com ens hem assabentat que era aquí?

—Una trucada anònima a la Central —digué Murray.

—De l’autor?

Murray va assentir.

—Qui si no? Quin desgraciat podia saber que era aquí?

—Senyor?

Es van girar. Wattie era al seu costat amb una bosseta de proves transparent a la mà.

—Un dels agents ha trobat això. —Li va donar la bossa a Murray.

Murray va treure una llanterna, la va encendre i va il·luminar la bossa. Tres cubs de flaix consumits i dos papers de Polaroid, el paper que s’arrenca de la fotografia. Va girar la bosseta i van poder veure les traces de la foto. Fantasmagòriques imatges inverses de la cara rebentada de l’home.

—Collons! —exclamà McCoy—. N’ha fet fotos per a després. Encantador. Potser tindran empremtes, no?

Murray va assentir.

—Què vols dir amb això de «per a després»? —va preguntar Wattie.

McCoy va fer el gest de pelar-se-la. Wattie va remugar.

—És un plaer que hagi tornat, senyor McCoy.

Es va girar i va veure Phyllis Gilroy, la forense. Tenia el cap cobert amb una mena de tiara, duia un collaret de perles i s’intuïa un vestit de gasa rosa sota l’impermeable.

—A l’hotel North British? —va preguntar-li McCoy.

Ella va assentir.

—La senyora Murray no es trobava bé i l’Hector ha tingut la gentilesa de demanar-me que hi anés d’acompanyant. Per desgràcia no ens hi hem pogut quedar gaire estona. Hem hagut de marxar abans del número. Moira Anderson. Llàstima perquè té una veu excel·lent, segons diuen.

—Veig que va molt... —McCoy buscava la paraula—: tocada i posada.

—M’ho prendré com un compliment —digué ella—, per dir-ho d’alguna manera.

—S’ho ha mirat? —va preguntar Murray.

—És clar.

—I?

—Provisionalment? —va replicar. Com sempre.

Murray va sospirar. Com sempre.

—Provisionalment.

—Ferida de bala a la part davantera del crani, concretament a l’ull esquerre. Com ja deu haver vist, l’efecte ha estat la pràctica supressió de la part posterior del crani. Presenta una altra ferida de bala al turmell esquerre que aparentment s’ha infligit post mortem. A banda d’això, presenta diversos cops, esgarrapades i abrasions. I per descomptat, hi ha amputació del... —va dubtar un moment abans de continuar—: penis. La paraula que té al pit també sembla que li han gravat post mortem, però me n’hauré d’assegurar...

—Com és que no va vestit? —demanà McCoy.

—Em fa l’efecte, senyor McCoy, que aquesta és una pregunta que hauria de respondre vostè i no pas jo. Però si em permeten d’aventurar una suposició, diria que qui ho ha fet volia exposar la paraula ADEU del pit, que fos ben visible. Però, com he dit, això és només una suposició. Ara, si l’Hector ens autoritza, demanaré als nois de l’ambulància que comencin a empaquetar-lo.

Murray va assentir i ella va travessar el terrat fent senyals als infermers perquè es posessin a la feina.

McCoy va observar com s’allunyava, va mirar Murray i va somriure.

—Ara et diu Hector? No sabia que tu i la inestimable senyora Gilroy fóssiu carn i ungla.

—És una arma secreta. És perfecte per escapolir-se dels peixos grossos. És més llesta, més rica i més fatxenda que tots junts. Jo em limito a amagar-me darrere d’ella i a somriure. Així deixen de clavar-me la tabarra amb el tema de la Central.

McCoy es va escalfar les mans amb l’alè. S’estava congelant. Estava xop fins al moll de l’os a causa de la pluja persistent i el vent glaçat que escombrava el terrat de l’edifici tampoc ajudava gaire.

—Sabem qui és? Un vigilant nocturn o alguna cosa així, potser?

Murray va mostrar-li una bossa de plàstic transparent que contenia una cartera ensangonada.

—No ho sé, però això era al costat del cos. El qui ho ha fet vol que l’identifiquem de seguida.

McCoy li va arrabassar la bossa i va pescar la cartera provant de no tacar-se gaire els dits de sang. La va obrir amb un cop de canell i va aconseguir llegir el nom que figurava al carnet de conduir.

—No —va dir—. No pot ser.

Va regirar la cartera i va trobar-hi un retall de diari doblegat. El va desplegar. El va llegir. No s’ho podia creure.

—Collons! És ell.

Va sostenir el retall en l’aire. Murray el va examinar, però estava massa fosc per llegir-lo. Va treure la llanterna i la va apuntar al retall. Va il·luminar el titular:

DEBUT ESPLÉNDID DEL NOU FITXATGE DEL CELTIC

Dos

—De veritat? No saps qui és? —s’estranyà McCoy.

—Per què hauria de saber-ho? No he anat a un partit de futbol en ma vida —digué Murray.

—No l’has vist al diari? O a la tele? Charlie Jackson?

—Dos tes. Un era amb sucre, no?

La dona treia el cos per la finestreta de la caravana i els oferia dues tasses esvorellades. McCoy va agafar la que duia sucre i va allargar l’altra a Murray. La teteria estava aparcada davant del Tiffany’s del carrer Sauchiehall, un indret ideal per caçar les persones que sortien de ballar. La caravana feia anys que era allà i hi servien tes, cafès, entrepans i salsitxes. McCoy va recordar que hi havia fet una parada durant la seva primera nit al servei. Va xarrupar el te. Tan infecte com aleshores. Si més no, la tassa estava calenta.

—A quin equip dius que jugava, aquest nano? —li va preguntar Murray.

McCoy va brandar el cap. Se’n feia creus, del que estava sentint. Mig sospitava que Murray només ho deia per emprenyar-lo.

—Al Celtic. Probablement ha jugat avui. Un empat contra el Partick Thistle.

—Avui? —s’estranyà Murray.

—Sí. A Parkhead, a casa. Deu fer un any o així que va arribar al primer equip i ja no ha sortit de l’alineació. Un nano amb molt talent. Quan té el dia sembla màgia, interpreta les jugades millor que ningú que jo hagi vist. Segurament sortirà de l’equip aviat, hauria sortit, vull dir. El Liverpool ja s’hi havia interessat. Hauria sigut un nou Clough o similar. —Va tornar a mirar Murray, no se’l creia del tot—. No fotis, per força n’has d’haver sentit a parlar.

Murray va fer que no mentre es palpava les butxaques per trobar el tabac.

—No. Aquest esport dels collons s’hauria de prohibir. Només és una altra excusa perquè els imbècils d’aquesta ciutat s’obrin el cap els uns als altres. —Va consultar el rellotge—. Un quart de deu. Ens han avisat a les set. Quan dius que ha acabat aquest partit?

—Com sempre. A tres quarts de cinc —digué McCoy.

—No han tingut gaire temps per fer-li tot allò —digué Murray, assenyalant l’edifici d’oficines amb un cop de cap—. El deuen haver agafat tot just després del partit.

—Pobre desgraciat —va dir McCoy. Va rumiar un moment—. Saps què? No em quadra. Qui podia voler clavar un tret a Charlie Jackson i gravar-li un puto missatge al pit? A qui pot haver ofès? Què té, vint-i-dos anys? Només s’ha dedicat a donar puntades de peu a una pilota.

Van enretirar-se una mica fins a situar-se al costat de la caravana per deixar passar un grup de noies que xipollejaven en els tolls amb les seves botes de plataforma. Portaven uns vestits molt curts, de coll hàlter, i es cobrien el cap amb els abrics perquè la pluja no els mullés els cabells. Per més que caigués un xàfec i glacés, no deixava de ser una nit de dissabte. Una mica de mal temps mai no ha esgarriat una nit de dissabte a Glasgow.

—Aquell nano, l’Andy, el fotògraf sembla que el coneixia una mica —digué Murray mentre mirava com les noies se sumaven a la cua que s’estava formant a davant del Tiffany’s.

McCoy se’n va estranyar.

—L’Andy? Què en pot saber aquell tap de bassa?

—Diu que va fer unes fotos a Jackson per a la secció d’esports d’un diari. Un jove molt xerraire, segons diu. Li va clavar la llauna sobre la seva promesa i els seus grans plans de casori.

McCoy va recordar vagament una fotografia de Charlie Jackson amb una noia al diari, en un acte benèfic o alguna cosa així.

—Una mossa morena? Guapa? Era així?

Murray va deixar la tassa al taulell.

—Exacte. Segons l’amic Andy, és la filla de Jake Scobie.

McCoy estava a punt de posar-se una cigarreta als llavis. Es va aturar a mig moviment.

—Te’n fots de mi, no?

Murray va fer que no amb el cap.

—S’ha de comprovar, però ell diu que n’està segur.

—Charlie Jackson era el futur gendre de Jake Scobie? —McCoy va brandar el cap—. Com collons no me n’he assabentat?

Murray va arronsar les espatlles.

—Què passa? Que Harry McCoy no és tan llest com es pensa? No me’n sé avenir.

—Molt graciós —digué McCoy.

—Potser el nano no sabia on s’estava fotent.

—Impossible que no ho sabés. Tot Glasgow sap qui és Jake Scobie. —Aleshores hi va caure—: Això podria explicar per què l’han matat. Potser Charlie Jackson feia el salt a la mossa i Scobie se n’ha assabentat. Potser ell...

—«Potser» és una paraula de merda! No sé què ha passat i segur que tu tampoc no ho saps. És el que hem d’esbrinar. D’això se’n diu fer feina de policia.

La imaginació de McCoy s’havia desfermat.

—Ves a saber el que Jackson devia fer a la filla. Res de bo, segurament. Potser la va deixar prenyada, això explicaria per què tenia la cigala a la boca.

Murray estava perdent la paciència.

—Parlo sol o què? No sabem qui ho ha fet. Ho captes?

McCoy va assentir.

—Sí, senyor.

—Fonaments sòlids, res de fantasies. D’acord?

McCoy va tornar a assentir.

Murray semblava conforme, de moment. Havia aconseguit trobar la pipa i es disposava a començar el ritual d’encendre-la. Va colpejar la cassoleta contra el taló de la sabata.

—Com creus que el devia pujar allà dalt?

—Van quedar pels voltants? Li va posar una pistola a l’esquena per conduir-lo escales amunt? Però, per què fer-lo pujar tan amunt? No té sentit. És donar-li massa opcions de fugir, encara que dugués una pistola. Per què prendre’s aquesta molèstia? Per què no el van matar a casa seva i llestos?

Van aixecar la mirada per mirar l’edifici en construcció.

—Allà dalt no et pot veure ningú —digué Murray— i ningú no pot sentir la pistola. Pots prendre’t tot el temps del món per fer el que vulguis. Aquesta és la raó.

Els focus que il·luminaven l’escena del crim encara estaven encesos i brillaven enmig de la pluja com un far. McCoy no volia pensar en el que havia passat, en els crits de Jackson que ningú va sentir, en les seves súpliques, en el dolor que devia sentir. No trobava el sentit de l’elecció d’aquell edifici d’oficines. Per què no un descampat o una casa deshabitada? N’hi havia moltes per allà. Hauria estat més fàcil.

—Potser l’edifici d’oficines és una de les concessions de Scobie? Té una empresa de seguretat privada, oi?

—Entre moltes altres coses —digué Murray, amb un cop de cap afirmatiu.

—Podia demanar als vigilants que deixessin la zona i així assegurar-se que ningú no veuria el que hi passava.

—Demana a Wattie que ho comprovi. Que foti alguna cosa —va dir Murray.

—Entesos. Un tret al cap és una mena d’execució.

—Típic d’un assassí a sou —va dir Murray.

—Mira, no vull fer volar coloms una altra vegada, però Scobie en té un en nòmina —digué McCoy.

Murray es va treure el corbatí i es va descordar el botó superior de la camisa.

—Millor, collons. Ara puc respirar. —Va clavar la mirada en McCoy—. Kevin Connolly.

McCoy va assentir.

—No en sé gran cosa llevat que fa la feina bruta de Scobie.

—Doncs jo sí que en sé alguna cosa —va dir Murray; per fi havia aconseguit encendre la pipa—. Té mala peça al teler, l’amic Connolly.

—És capaç de fer el que li han fet a Charlie Jackson?

—Oh, i tant. Per a Connolly això no és cap problema. Vaig assistir a un dels seus judicis. El fiscal el va descriure com «un home autènticament depravat». Pel somriure que va fer en sentir-ho, diria que s’ho va prendre com un afalac.

—El van condemnar? —demanà McCoy.

Murray va fer que no amb el cap.

—Massa testimonis van perdre la memòria sobtadament i, a més, el defensava Archie Lomax. Es poden dir moltes coses d’Archie Lomax, però s’ha de reconèixer que, com a advocat, en sap molt. Em penso que fa una pila d’anys que a Connolly no li cau una condemna mínimament seriosa. Scobie el necessita i no li fa res pagar la minuta de Lomax per tal de tenir-lo a prop. —Va alçar altre cop la mirada cap a l’edifici—. El que realment hem d’esbrinar és com va acabar a dalt d’aquest cony d’edifici.

—Un moment —feu McCoy.

Va deixar Murray i va travessar el carrer. El venedor de diaris de davant del bar Variety recollia els trastos per anar-se’n a dormir. Alliberava el diari de mostra de les llengüetes metàl·liques que el subjectaven al bastidor de fusta que tenia davant —el titular era TRAGÈDIA EN UNA ESGLÉSIA— i després va fer-ne una bola. Per sort li quedava un exemplar de l’Sport Times. McCoy li va pagar els quatre penics i el va anar fullejant mentre tornava. Quan va arribar on era Murray, ja havia trobat el que buscava.

—Jackson va seure a la banqueta. No va jugar. Haig de saber què va passar entre el final del partit i... bé, ja saps. Tornaràs a