L'assassí cec

By Margaret Atwood

L'Iris Chase, una dona de vuitanta-dos anys, viu sola i empobrida a Port Ticonderoga, antic feu de la seva família influent caiguda en desgràcia. A la vegada que s'enfronta a la senectut, l'Iris medita sobre la seva vida, en especial sobre les estranyes circumstàncies de la mort de la seva germana, la Laura, poc després de la Segona Guerra Mundial. Estirar el fil del record fa que la frontera entre el passat i el present comenci a desdibuixar-se, traslladant la protagonista—i el lector—als esdeveniments que van constituir el teló de fons de la seva joventut: la Gran Depressió, les dues guerres mundials, els albors dels moviments sindicals i la publicació pòstuma de «L'assassí cec», la controvertida novel·la atribuïda a la Laura que la va convertir en autora de culte. En aquest llibre, guanyador del premi Booker l'any 2000, Margaret Atwood demostra un cop més la seva insòlita perícia narrativa, ordint un relat bell, inquietant i extraordinàriament sofisticat considerat per molts la seva obra mestra.

«D'una capacitat narrativa impressionant. Amb L'assassí cec Atwood supera fins i tot El conte de la Serventa i Àlies Grace»
«Publisher's Weekly»

• Language: Català
• Publisher: Quaderns Crema
• Release date: Oct 17, 2022
• ISBN: 9788477276692

Margaret Atwood

Margaret Atwood, whose work has been published in more than forty-five countries, is the author of over fifty books, including fiction, poetry, critical essays, and graphic novels. In addition to The Handmaid’s Tale, now an award-winning television series, her works include Cat’s Eye, short-listed for the 1989 Booker Prize; Alias Grace, which won the Giller Prize in Canada and the Premio Mondello in Italy; The Blind Assassin, winner of the 2000 Booker Prize; The MaddAddam Trilogy; The Heart Goes Last; Hag-Seed; The Testaments, which won the Booker Prize and was long-listed for the Giller Prize; and the poetry collection Dearly. She is the recipient of numerous awards, including the Peace Prize of the German Book Trade, the Franz Kafka International Literary Prize, the PEN Center USA Lifetime Achievement Award, and the Los Angeles Times Innovator’s Award. In 2019 she was made a member of the Order of the Companions of Honour in Great Britain for her services to literature. She lives in Toronto.

Book preview

MARGARET ATWOOD

L’ASSASSÍ CEC

TRADUCCIÓ DE L’ANGLÈS

DE XAVIER PÀMIES

ACAN

QUADERNS CREMA

BARCELONA 2022

TAULA

I

El pont – The Toronto Star, 1945 – L’assassí cec: Pròleg

II

L’ou dur – The Globe and Mail, 1947 – El banc del parc – The Toronto Star, 1975 – Les catifes – The Globe and Mail, 1998 – El cor de pintallavis – Butlletí del consell escolar i de l’associació d’alumnes de l’institut Coronel Henry Parkman, 1988

III

El lliurament – La capsa de plata – L’antiga fàbrica de botons – Avilion – La roba de núvia – El gramòfon – Dia de fer el pa – Llaços negres – El refresc

IV

El cafè – The Port Ticonderoga Herald and Banner, 1933 – El cobrellit de xenilla – The Mail and Empire, 1934 – El missatger – The Mail and Empire, 1934 – Els cavalls de la nit – Mayfair, 1935 – La campana de bronze

V

L’abric de pell – El soldat exhaust – La senyoreta Violence – Les Metamorfosis d’Ovidi – El pícnic de la fàbrica de botons – Les donadores de pa – Fotografies acolorides a mà – El rebost del soterrani – Les golfes – La Sala Imperial – L’Arcadian Court – El tango

VI

El vestit de pota de gall – El brocat vermell – The Toronto Star, 1935 – Pel carrer – El porter – Mayfair, 1936 – Un extraterrestre al gel

VII

El bagul de viatge – El Foc Etern – Postals d’Europa – El capell de color cru – Embriagat – Sunnyside – Xanadú

VIII

Relats carnívors – Mayfair, 1936 – Les venus del planeta Aa-a – The Mail and Empire, 1936 – El Top Hat Grill

IX

La bugada – El cendrer – L’home del cap en flames – El Water Nixie – El castanyer d’Índies

X

Els homes llangardaix de Xenor – Mayfair, 1937 – Carta de Bella Vista – La torre – The Globe and Mail, 1937 – Union Station

XI

El vàter – El gatet – Bella Vista – Feia lluna aquella nit – El bar restaurant Betty – La nota

XII

The Globe and Mail, 1937 – Mayfair, 1939 – Esperits i cors – Les cortines grogues – El telegrama – La destrucció de Sakiel-Norn

XIII

Els guants – El foc de la llar – La granja Diana

XIV

El cabell ros – Les victòries se’n van tal com arriben – El munt de runa

XV

L’assassí cec: Epíleg – The Port Ticonderoga Herald and Banner, 1999 – El llindar

Agraïments

Imaginem-nos que el monarca Agha Muhàmmad Khan ordena que tota la població de la ciutat de Kerman sigui assassinada o privada de la vista, sense excepcions. Els seus pretorians s’hi posen amb diligència. Disposen els habitants en fila, tallen el cap als adults, treuen els ulls als infants […]. Més tard tot d’infants cecs surten de la ciutat en processó. Uns quants comencen a vagar pel camp, es perden al desert i es moren de set. Altres grups arriben a llocs habitats […] cantant cançons sobre l’extermini dels habitants de Kerman […].

RYSZARD KAPUŚCIŃSKI

Nedava, el mar no tenia límits, no veia cap riba.

Tanit era immisericorde, les meves pregàries van ser ateses.

Vosaltres que us ofegueu en l’amor, recordeu-me.

Inscripció en una urna funerària cartaginesa

La paraula és una flama que crema sota un pàmpol fosc.

SHEILA WATSON

I

EL PONT

Deu dies després d’haver-se acabat la guerra, la Laura, la meva germana, es va estimbar per un pont anant amb cotxe. El pont estava en obres i va envestir el senyal de perill. El cotxe va caure una trentena de metres barranc avall trinxant les capçades carregades de fulla nova, es va encendre i va rodolar fins a la petita riera que corria al fons de tot. Damunt hi van anar a parar fragments de pont. Va quedar reduït a poca cosa més que ferralla carbonitzada.

Me’n va venir a assabentar un agent de policia, perquè el cotxe era meu i n’havien trobat la matrícula. Se’m va adreçar en to respectuós, segurament perquè havia reconegut el cognom d’en Richard. Va dir que podia ser que les rodes se li haguessin ficat als carrils del tramvia o que li haguessin fallat els frens, però que també es veia obligat a informar-me que dos testimonis dignes de confiança—un advocat jubilat i el comptable d’un banc—asseguraven haver presenciat tot l’accident. Havien dit que la Laura havia donat un cop de volant deliberat i havia saltat del pont amb la mateixa naturalitat de qui baixa una vorera. Li havien vist les mans al volant perquè duia guants blancs.

Jo vaig pensar que no havien sigut els frens. La Laura tenia els seus mòbils personals, i no eren sempre els mateixos que els de l’altra gent. En aquest sentit era irreductible.

—M’imagino que voldran que algú la identifiqui—vaig dir—. Vindré de seguida que pugui.

Vaig sentir-me la veu, serena i com si m’arribés de lluny. De fet amb prou feines vaig aconseguir que les paraules em sortissin; em notava la boca embalbida i la cara contreta de dolor, com si hagués anat al dentista. Estava disgustada amb la Laura pel que havia fet, però també amb el policia per haver donat a entendre que ho havia fet. Em sentia el cap envoltat d’un aire calent que m’aixecava els cabells i feia que se m’arremolinessin com quan s’aboca tinta a l’aigua.

—S’haurà de fer un atestat, senyora Griffen—va dir el policia.

—Per descomptat—vaig respondre—; però va ser un accident. La meva germana no era gaire bona conductora.

Vaig imaginar-me la cara ovalada i fina de la Laura, el monyo amb el passador ben posat, la roba que devia dur: un vestit camiser amb coll rodó petit, de color auster, blau marí, gris metà

l·l

ic o verd de passadís d’hospital; colors de penitent, que semblava que els dugués més per obligació que no perquè els hagués triat. La seva mitja rialla transcendent i l’enarcament de sorpresa de les celles com de qui admira el paisatge.

Els guants blancs eren un gest de Ponç Pilat. De mi se’n rentava les mans; de tots nosaltres.

¿En què devia haver pensat quan el cotxe va saltar del pont i va quedar suspès enmig de la claror de la tarda, brillant-hi com un espiadimonis en aquell instant de respiració continguda, abans de caure a plom? En l’Alex, en en Richard, en la mala fe, en el nostre pare i la seva ruïna; en Déu, potser, i en la funesta relació a tres bandes que havia establert. O en el feix de llibretes escolars barates que devia amagar aquell matí mateix al calaix de la còmoda on jo tenia les mitges, sabent que així seria jo qui les trobaria.

Quan el policia se’n va haver anat vaig pujar a dalt a mudar-me. Per anar al dipòsit de cadàvers em calien uns guants i un barret amb vel. Alguna cosa que em tapés els ulls. Potser hi hauria periodistes. Havia de demanar un taxi. També havia de trucar a en Richard al despatx per avisar-lo, perquè segur que voldria tenir una declaració fúnebre a punt. Vaig entrar al vestidor. Em calia roba de dol i un mocador.

Vaig obrir el calaix i hi vaig trobar les llibretes. Vaig desfer la teranyina de cordill de rostir que les subjectava i em vaig adonar que m’espetegaven les dents i que sentia fred a tot el cos. Vaig pensar que era de la sotragada.

De cop em va venir a la memòria la Reenie de quan érem petites. Era la Reenie qui ens curava les rascades, els talls i les petites ferides que ens fèiem. La mare devia estar descansant o fent bones obres en alguna banda, però la Reenie sempre hi era. Ens collia de terra a pes de braços i ens asseia a sobre de la taula de fòrmica blanca de la cuina, al costat de la massa de pastís que estenia, el pollastre que tallava o el peix que esmocava, i llavors ens donava un terròs de sucre moreno perquè tinguéssim la boca tancada. «Digues on et fa mal—deia—. Para de bramar. Calma’t i ensenya’m on tens el mal».

Però hi ha gent que no sap dir on té el mal, no se sap calmar i és incapaç de parar de bramar.

«THE TORONTO STAR»,

26 DE MAIG DEL 1945

UNA MORT QUE SUSCITA DUBTES

EN EXCLUSIVA PER A L’«STAR»

L’atestat sobre la mort que hi va haver la setmana passada a Saint Clair Avenue ha conclòs que va ser per accident. Mentre la senyoreta Laura Chase, de vint-i-cinc anys, conduïa cap a l’est el dia 18 de maig a la tarda, el cotxe se li va desviar cap a les tanques que delimitaven les obres de reparació del pont, va caure al fons del barranc i es va encendre. La seva germana, la senyora Iris Griffen, muller del magnat de la indústria Richard E. Griffen, va declarar que la senyoreta Chase patia d’unes migranyes que li afectaven la vista. A l’atestat va negar en rodó la possibilitat que la seva germana hagués pogut conduir en estat d’embriaguesa, perquè la senyoreta Chase no bevia.

A criteri de la policia, una roda atrapada en algun punt del carril del tramvia hauria pogut propiciar l’accident. Inicialment s’havien suscitat dubtes sobre les mesures de seguretat preses pel consistori, però el peritatge efectuat per l’enginyer municipal Gordon Perkins els ha dissipat.

L’accident ha revifat les protestes sobre l’estat de les vies del tramvia en aquest tram de via pública. Herb T. Jolliffe, representant dels contribuents municipals, ha explicat als periodistes de l’Star que aquesta no és la primera desgràcia causada per unes vies en mal estat. El consistori municipal n’hauria de prendre nota.

«L’ASSASSÍ CEC», DE LAURA CHASE, NOVA YORK,

REINGOLD, JAYNES & MOREAU, 1947

PRÒLEG: PLANTES PERENNES

PER A JARDINS DE ROCALLA

Té una sola fotografia d’ell. La té ficada en un sobre de paper kraft on havia escrit «Retalls», i el sobre el té amagat entre els fulls del llibre Plantes perennes per a jardins de rocalla, on a ningú se li acudiria de mirar.

Ha conservat aquesta fotografia zelosament perquè es pot dir que és l’única cosa que li queda d’ell. És en blanc i negre, feta per una d’aquelles voluminoses màquines de retratar amb flaix i amb forma de capsa d’abans de la guerra, que tenien aquella manxa com un acordió i una funda de pell que semblava un morro d’animal, plenes de corretges i sivelles. La fotografia és d’ells dos fent un pícnic: ella i el seu xicot. Al revers hi ha escrit «pícnic» a llapis; no hi ha ni el nom d’ell ni el d’ella, sinó només «pícnic». No li cal escriure’ls, perquè ja els sap.

Estan asseguts sota un arbre, que podria ser que fos una pomera; però en aquell moment no hi va parar gaire atenció. Ella du una brusa blanca amb les mànigues arremangades fins al colze i unes faldilles amples ficades entre els genolls. Per la forma com té la brusa estampida al cos, devia fer aire; o potser no, sinó que l’hi tenia enganxada perquè feia calda. Sí, feia calda. Mentre agafa la fotografia amb la mà encara nota l’escalfor que en surt, com l’escalfor que a mitjanit emet una pedra escalfada pel sol.

Ell du un barret de color clar posat de gairell que li deixa part de la cara a l’ombra. Sembla que tingui la cara més morena que ella. Ella està entregirada cap a ell i somriu amb un somriure que no recorda haver fet a ningú més des d’aleshores. A la fotografia se la veu molt jove, massa, tot i que en aquell moment ella no s’hi sentia tant. Ell també somriu, amb una blancor de dents que sembla la fogonada que fa un misto quan el rasques per encendre’l, però té la mà aixecada com si es defensés d’ella o es protegís de la màquina o de la persona que feia el retrat; o bé de la gent que temps a venir pogués mirar-lo i examinar-lo per mitjà d’aquesta quadrada finestra i

l·l

uminada de paper lluent. Amb la mà estesa amb què es protegeix sosté una punta de cigarro.

Quan està sola agafa el sobre de paper kraft i treu la fotografia d’entre els retalls de diari que conté. La posa sobre la taula i es queda observant-la com si mirés en un pou o en un bassal, buscant-hi alguna cosa més enllà del seu propi reflex, alguna cosa que li ha caigut o hi ha perdut, fora de l’abast però encara visible, que centelleja com una joia en la sorra. Es fixa en cada detall: els dits esblanqueïts pel flaix o per la llum del sol; els plecs de la roba de tots dos; el fullatge de l’arbre; les petites formes arrodonides que en pengen, que potser sí que eren pomes. L’herba hirsuta de primer terme. Aquells dies l’herba era groga perquè havia fet un temps sec.

En un costat—invisible d’entrada—hi ha una mà segada a l’altura del puny per la vora de la fotografia com si l’haguessin tallat unes estisores, plana sobre l’herba com si l’hi haguessin llençat. Abandonada.

El rastre d’un núvol allargassat en el cel lluminós, com un esquitx de gelat sobre crom. Els dits tacats de nicotina d’ell. La lluïssor d’aigua al fons. Tot ja ofegat.

Ofegat però brillant.

II

«L’ASSASSÍ CEC»: L’OU DUR

¿Què voldràs, doncs? ¿Esmòquings i idi

l·l

is, o naufragis en una costa deserta? Pots triar: selves, platges tropicals, muntanyes… O una altra dimensió de l’espai; és el que domino més.

¿Una altra dimensió de l’espai? Caram!

No te’n riguis. És un recurs molt pràctic. Pots fer que hi passi el que vulguis. Naus espacials, uniformes arrapats a la pell, pistoles de rajos, marcians amb cos de calamar gegant i coses per l’estil.

Tria tu, diu ella. Tu ets l’expert. ¿Què tal un desert? Sempre n’he volgut conèixer un. Amb un oasi, evidentment. Estarien bé unes palmeres datileres per fer bonic.

Està arrencant la crosta del sàndvitx. Les crostes no li agraden.

Els deserts no donen gaire joc. És un paisatge amb pocs elements, almenys si no hi poses unes quantes tombes. Llavors hi podria córrer una colla de dones despullades que fossin mortes de fa tres mil anys, de formes esveltes i elegants, llavis de color robí, cabellera blau cel de rissos esborrifats i uns ulls com uns nius d’escurçons. Però no crec que pugui fer-t’hi enganxar. No tens gustos escabrosos.

No es pot dir mai. Encara em caurien bé.

No ho crec. Són per a les grans masses. Però a les portades agraden molt: se t’enreden al voltant del cos i te les has de treure de sobre a cops de culata.

¿Podria tenir una altra dimensió de l’espai però també amb les tombes i les dones mortes, sisplau?

Això és demanar molt, però miraré què hi puc fer. També podria afegir-hi unes quantes verges ofertes en sacrifici, amb plastrons metà

l·l

ics, turmelleres de plata i túniques vaporoses. I una canilla de llops afamats de més a més.

Veig que no t’hi poses per poc.

¿T’estimes més els esmòquings, doncs? ¿Creuers, llençols blancs, besamans, llepaculs?

No, ja em sembla bé. Com tu creguis.

¿Vols un cigarro?

Ella fa que no amb el cap. Ell se n’encén un fent rascar el misto amb l’ungla del dit gros.

Et cremaràs, diu ella.

Encara no m’ha passat mai.

Ella li mira la màniga arremangada de la camisa, blanca o blau clar, i tot seguit el puny i la pell més morena de la mà. Emet una mena de fulgor, com si reflectís el sol. ¿Com és que no el mira tothom? En tot cas, allà a l’aire lliure crida massa l’atenció. Tenen gent al voltant, asseguda a l’herba o ajaguda, arrepenjant-se en un colze; altres persones que també fan pícnic, amb roba clara d’estiu. Tot és molt com cal. Tot i així ella té la sensació que estan tots dos sols, com si la pomera sota on seuen no fos un arbre sinó una tenda; com si estiguessin encerclats per una ratlla dibuixada amb guix. Dintre d’aquesta ratlla són invisibles.

Serà a l’espai, doncs. Amb tombes, verges i llops, però per entregues. ¿Entesos?

¿Com vols dir, per entregues?

Com qui diu a terminis, com quan compres un moble.

Ella va riure.

No, ho dic de debò. No es pot fer a correcuita; poden ser dies. Haurem de tornar a quedar.

Ella dubta. Entesos, acaba dient. Si puc; si m’ho puc combinar.

Perfecte, diu ell. Ara deixa’m rumiar.

Diu això en to indiferent; si ella notés massa ànsia podria fer-se enrere.

Al planeta… Aviam: Saturn no, que és massa a prop. Al planeta Zicró, situat en una altra dimensió de l’espai, hi ha una planura sembrada de pedruscall. Al nord hi ha l’oceà, que és de color violaci. A l’oest hi ha una serralada de muntanyes on diuen que després de la posta hi vaguen les àvides mortes vivents que ocupen les ruïnoses tombes que hi ha escampades. Ja veus que hi poso les tombes de bon començament.

T’agraeixo el detall, diu ella.

Em cenyeixo al que t’he ofert. Al sud hi ha una abrasadora immensitat de sorra, i a l’est unes quantes valls profundes que devien haver sigut rius.

¿No hi ha canals, com a Mart?

Sí, i tant; canals i de tot. Molts vestigis d’una antiga civilització que havia sigut molt avançada, tot i que actualment en aquesta regió només hi ha una població dispersa de primitius grups nòmades. Al mig de la plana hi ha un gran munt de pedres. Tota la terra del voltant és erma, i només hi creixen unes quantes mates raquítiques. No és ben bé un desert, però s’hi acosta. ¿Queda algun sàndvitx de formatge?

Ella busca a la bossa de paper. No, diu, però queda un ou dur.

No s’havia sentit mai tan contenta. Tot és nou una altra vegada, encara per fer.

És exactament el que el metge m’ha receptat: una llimonada, un ou dur i tu. Fa girar l’ou entre les palmes de les mans per esquerdar-ne la closca i poder-lo pelar bé. Ella li mira la boca, la mandíbula, les dents.

Cantant als jardins públics al meu costat. Té la sal.

Gràcies. No t’has descuidat de res.

Aquesta plana erma no la reivindica ningú, prossegueix ell. Més ben dit: la reivindiquen cinc tribus diferents, però cap és prou poderosa per aniquilar les altres. Totes passen de tant en tant pel costat d’aquest gran munt de pedres, pasturant els seus ramats de tulks—uns animals de caràcter ferotge semblants a bens de color blau—o transportant mercaderia de poc valor amb les seves bèsties de càrrega, que són una mena de camells de tres ulls.

El munt de pedres s’anomena, segons la llengua de cada tribu, el cau dels escurçons voladors, el claper de les lloses, la llar de les mares vociferants, la porta del no-res i el clot dels ossos rosegats. Cada tribu n’explica un relat semblant. Sota els rocs, segons diuen, hi ha enterrat un rei, un rei anònim; i no només el rei, sinó també les ruïnes de la ciutat majestuosa que havia governat. La ciutat havia quedat arrasada en una batalla, on havien capturat el rei i l’havien penjat en una palmera en senyal de victòria. Quan havia sortit la lluna l’havien despenjat i enterrat, i hi van apilar pedres a sobre per assenyalar el lloc. Pel que fa als altres habitants de la ciutat, els van assassinar tots. Van matar homes, dones, infants i nadons, i també els animals. Passats a tall d’espasa i morts a destralades. No van deixar res viu.

Que esgarrifós.

Pots enfonsar la pala a terra pràcticament on vulguis que segur que alguna cosa esgarrifosa sortirà a la llum. Els ossos són bons per tenir públic; sense ossos no hi ha relats. ¿Queda llimonada?

No, diu ella. Ens l’hem acabat. Segueix.

El nom de la ciutat s’havia esborrat del record dels conqueridors, i és per això—segons els cronistes—que ara aquest lloc es coneix només pel nom de la seva desfeta. El munt de pedres, doncs, és alhora un exercici volgut de recordança i de desmemòria. En aquesta regió són uns enamorats de les paradoxes. Cada una de les cinc tribus afirma que va ser l’atacant victoriós. Cada una es recrea recordant aquell carnatge. Cada una creu que el seu déu particular l’hi va ordenar com a legítima venjança a causa de les pràctiques impies a què es consagrava la ciutat. La maldat s’ha de rentar amb sang, deien. Aquell dia la sang va córrer com l’aigua, o sigui que encabat tot devia estar ben net.

Cada pastor o comerciant que hi passa afegeix una pedra a la pila. És una tradició antiga; es fa en record dels difunts, dels teus difunts; però, com que ningú sap del cert qui són els morts que hi ha sota el munt de pedres, tothom hi deixa una pedra per si de cas. T’ho expliquen dient que el que hi va passar va ser voluntat del seu déu, i que deixant-hi una pedra acaten aquesta voluntat.

També hi ha un relat on s’afirma que la ciutat no va quedar arrasada en realitat, sinó que, gràcies a un encanteri que només coneixia el rei, la ciutat i els seus habitants van desaparèixer i van quedar substituïts per espectres de si mateixos; i el que van cremar i matar només van ser aquests espectres. La ciutat com a tal es va reduir fins a fer-se molt petita i va anar a parar en una cova de sota del gran munt de pedres. Tot el que hi havia segueix sent-hi, incloent-hi els palaus i els jardins plens d’arbres i flors; i també les persones, menudes com formigues, però fent-hi la seva vida de costum, amb els seus vestits minúsculs i els seus minúsculs banquets, explicant-se els seus minúsculs relats i cantant les seves minúscules cançons.

El rei sap què va passar, i això el tortura, però tota l’altra gent no ho sap. No saben que s’han tornat tan petits. No saben que figura que són morts. Ni tan sols saben que s’han salvat de la mort. Per a ells, la volta de roca és el cel; la llum hi entra per una obertura diminuta que hi ha entre les pedres, i ells es pensen que és el sol.

El fullatge de la pomera remoreja. Ella aixeca la vista cap al cel i tot seguit mira el rellotge. Tinc fred, diu. I vaig tard. ¿Et podràs desfer de les proves? Ella mateixa arreplega els trossos de closca de l’ou i fa una bola amb el paper encerat.

¿Que tens pressa? No fa pas fred.

Bufa una mica d’aire del riu, diu ella. El vent deu haver girat. S’inclina endavant i fa acció d’aixecar-se.

No te’n vagis encara, diu ell. No te’n vagis tan de cop.

Me n’haig d’anar. Em buscaran. Si no arribo puntual voldran saber on he estat.

S’allisa la faldilla cap avall, s’agafa el cos amb tots dos braços i s’allunya mentre les petites pomes verdes l’observen com si fossin ulls.

«THE GLOBE AND MAIL»,

4 DE JUNY DEL 1947

LOCALITZEN RICHARD GRIFFEN

EN UN VELER

EN EXCLUSIVA PER A «THE GLOBE AND MAIL»

Després de la misteriosa desaparició de fa uns quants dies del magnat Richard E. Griffen, de quaranta-set anys, favorit a candidat pels conservadors progressistes per a la circumscripció de Saint David de Toronto, se n’ha localitzat el cos a prop de la seva residència estival d’Avilion, a Port Ticonderoga, on passava les vacances. L’han trobat a l’interior del seu veler Water Nixie, que estava amarrat a l’embarcador que tenia al riu Jogues. Tot indica que va tenir un vessament cerebral. La policia ha informat que no es creu que hi hagi hagut cap acció criminal darrere.

Richard Griffen tenia una destacada trajectòria professional com a president d’un imperi comercial estès a sectors diversos de la indústria lleugera, com el tèxtil i l’indumentari, i se li havien reconegut les iniciatives que havia dut a terme per equipar les tropes aliades de peces d’uniforme i d’armament durant la guerra. Era un assidu a les prestigioses reunions que se celebraven a la residència del magnat Cyrus Eaton, a Pugwash, i un membre preeminent tant de l’Empire Club com del Granite Club. També era un gran afeccionat al golf, i un conegut membre del Royal Canadian Yacht Club. El primer ministre, en resposta telefònica des de la seva finca privada de Kingsmere, ha comentat: «Richard Griffen era un dels homes més capaços d’aquest país. Trobarem a faltar moltíssim la seva presència».

Richard Griffen era cunyat de la difunta Laura Chase, que va debutar pòstumament com a nove

l·l

ista aquesta primavera passada, i li sobreviuen la seva germana, Winifred Griffen de Prior, la coneguda dama de l’alta societat, i la seva dona, Iris Chase, juntament amb Aimee, la seva filla de deu anys. Les exèquies se celebraran aquest dimecres a l’església de Sant Simó Apòstol.

«L’ASSASÍ CEC»: EL BANC DEL PARC

¿Com és que a Zicró hi ha gent? Vull dir persones com nosaltres. Si és una altra dimensió de l’espai, ¿els seus habitants no haurien de ser llangardaixos parlants o una cosa per l’estil?

Això als llibres de ciència-ficció dolents, diu ell, que és tot fals. La realitat és aquesta: la Terra va ser colonitzada pels zicronians, que van adquirir la capacitat de viatjar d’una dimensió de l’espai a una altra uns quants mi

l·l

ennis més tard de l’època de què et parlo. Van arribar aquí fa vuit mil anys. Van portar moltes llavors vegetals; és per això que tenim pomes i taronges, i sobretot plàtans: només cal mirar una mica un plàtan per veure que ve de l’espai sideral. També van portar animals: cavalls, gossos, cabres, etcètera. Van ser els qui van bastir l’Atlàntida; però eren tan inte

l·l

igents que van causar la seva pròpia destrucció. Nosaltres descendim dels pocs que van quedar.

Vaja, diu ella; això ho explica tot. Molt ben trobat.

Em podrà servir si convé. Altres particularitats de Zicró són que té set mars, cinc llunes i tres sols d’intensitats i colors diferents.

¿Quins colors? ¿Xocolata, vainilla i maduixa?

Veig que no t’interessa prou.

Perdona. Decanta el coll cap a ell. Ara sí que t’escolto, ¿ho veus?

Ell diu: Abans de quedar arrasada, es veu que la ciutat—que anomenarem Sakiel-Norn, el seu nom antic, que es pot traduir aproximadament com ‘la perla del destí’—era la meravella més gran del món. Fins i tot qui afirma que els seus avantpassats la van destruir es recreen descrivint-ne les belleses. S’havien canalitzat deus d’aigua perquè circulessin per les fonts esculpides dels patis enrajolats i els jardins dels seus nombrosos palaus. Hi abundaven les flors, i el cel era ple d’ocells canors. Hi havia grans planes fèrtils on pasturaven ramats de gnars grassos, i fruiterars i arbredes i boscos d’arbres imponents que cap tractant en fustes encara no havia talat ni cap enemic rancuniós no havia cremat. Els barrancs eixuts d’ara eren rieres; les séquies que en sortien irrigaven els camps dels afores de la ciutat, i la terra era tan rica que deien que les espigues de blat feien tres dits de gruix.

Els aristòcrates de Sakiel-Norn s’anomenaven esnilfards. Eren meta

l·l

úrgics hàbils i inventors d’enginyosos aparells mecànics dels quals ocultaven el secret zelosament. En aquella època ja havien inventat el rellotge, la ballesta i la bomba manual, però no coneixien el motor de combustió interna i encara feien servir animals com a mitjà de transport.

Els esnilfards de sexe masculí duien una màscara de malla de platí que se’ls movia d’acord amb el moviment de la pell de la cara però que els servia per ocultar les emocions íntimes. Les dones duien la cara tapada amb un vel d’una mena de seda feta amb els capolls de la papallona xaz. Tapar-se la cara si no s’era un esnilfard es podia castigar amb la mort, perquè l’ocultació i la dissimulació eren privatives de la noblesa. Els esnilfards vestien sumptuosament i eren grans melòmans, així que tocaven diferents instruments per posar de manifest el seu gust i la seva virtuositat. Es lliuraven a intrigues cortesanes, celebraven festins fastuosos i tenien amors refinats amb dones d’altres homes. Aquestes aventures amoroses acabaven sovint en duels, però era més ben vist que el marit fingís no saber-ho.

Els minifundistes, els serfs i els esclaus rebien el nom d’ignirods. Vestien túniques esparracades de burell, amb una espatlla al descobert, i un pit al descobert les dones, que—no cal dir-ho—eren presa fàcil dels esnilfards. Els ignirods no es conformaven amb la seva sort, però ho dissimulaven aparentant falta d’inte

l·l

igència. De tant en tant feien una revolta, que tot seguit era sufocada sense contemplacions. Els de condició més baixa eren els esclaus, que es podien comprar, intercanviar i matar a voluntat. La llei els prohibia de llegir, però tenien llenguatges secrets amb què escrivien a terra amb una pedra. Els esnilfards els junyien a l’arada.

Si un esnilfard s’arruïnava el podien rebaixar a la condició d’ignirod; si volia eludir aquest destí, es podia vendre la dona o els fills per saldar el deute. Era molt menys freqüent que un ignirod adquirís la condició d’esnilfard, perquè sempre és més difícil pujar que baixar; ni que arribessin a aplegar prou metà

l·l

ic per comprar una núvia esnilfarda per a ell o per a un seu fill, calia recórrer al suborn, i podia trigar molt temps a ser acceptat per la societat esnilfarda.

Em sembla que et comença a sortir el bolxevic que tens a dintre, diu ella. Estava convençuda que ho acabaries traient una hora o altra.

T’equivoques. Per descriure aquesta cultura m’inspiro en l’antiga Mesopotàmia. Això està al codi d’Hammurabi, a les lleis dels hitites i tots aquests; o almenys en part. Hi surt això dels vels, per exemple, i de vendre’t la dona. Te’n puc dir el capítol i el versicle, si vols.

Avui deixa’t de capítols i versicles, sisplau, diu ella. Avui no m’hi veig amb forces; estic defallida.

És l’agost. Fa molta calor. La xafogor els embolcalla com una boirina invisible. Són les quatre de la tarda, i hi ha una claror com de mantega fosa. Estan asseguts en un banc del parc, una mica separats l’un de l’altre, sota un auró de fulla torrada, la terra clivellada sota els peus i l’herba eixarreïda tot al voltant. Engrunes de pa que els pardals picotegen, papers rebregats. No és el millor lloc. Hi ha una font d’aigua potable que degota, amb tres infants desnerits a la vora que secretegen: una nena amb vestit d’estiu i dos nens amb pantalons curts.

Ella du un vestit de color groc pastel amb mànigues fins als colzes, i se li veu el borrissol fi dels avantbraços. S’ha tret els guants de cotó i n’ha fet nerviosament un manyoc. És un nerviosisme que a ell no el molesta, perquè li agrada imaginar-se que és per causa seva. Ella du un barret de palla com de co

l·l

egiala i els cabells recollits al clatell, i pel clatell se n’hi escapa un floc humit. Temps enrere la gent es tallava un floc de cabells per conservar-lo ficat en un medalló; o, si era un home, vora el cor. És una cosa que ella abans no comprenia.

¿On has dit que anaves?, diu ell.

A comprar. Té, mira el cabàs. He comprat unes mitges molt fines, de seda bona. És com si no en duguessis. Somriu una mica i afegeix: tinc un quart d’hora i prou.

Li ha caigut un guant que li ha quedat al costat del peu. Ell hi té els ulls clavats. Si ella se’l descuida quan se’n vagi, se’l quedarà per ensumar-lo quan ja no hi sigui.

¿Quan et podré veure?, diu ell. L’aire calent agita les fulles i la llum hi passa a través. Ella està envoltada de po

l·l

en, que sembla un núvol daurat. És pols, ben mirat.

Ja em veus ara, diu ella.

No siguis així, diu ell. Digue’m quan et veuré. La pe

l·l

ícula de suor que recobreix la pell de l’escot d’ella fa que li brilli.

Encara no ho sé, diu ella. Entregira el cap i recorre el parc amb la mirada.

No hi ha ningú, diu ell; ningú que coneguis.

No se sap mai quan poden arribar, diu ella. No se sap qui coneixes i qui no.

Hauries de tenir un gos, diu ell.

Ella riu. ¿Un gos? ¿Per què?

Així tindries una excusa. L’hauries de treure a passejar. Ens passejaries al gos i a mi.

El gos estaria gelós de tu, diu ella. I tu et pensaries que prefereixo el gos.

No el preferiries, diu ell. ¿Oi que no?

Ella obre més els ulls. ¿Per què no l’hauria de preferir?

Ell respon: perquè els gossos no parlen.

«THE TORONTO STAR»,

25 D’AGOST DEL 1975

LA NEBODA DE LA NOVEL·LISTA LAURA CHASE

MOR ARRAN D’UNA CAIGUDA

EN EXCLUSIVA PER A «THE STAR»

Aimee Griffen, de trenta-vuit anys, filla del difunt Richard E. Griffen, el magnat de la indústria, i neboda de la coneguda escriptora Laura Chase, va ser trobada morta aquest dimecres al pis de planta baixa de Church Street on vivia, de resultes d’una fractura cervical provocada per una caiguda. Segons sembla, era morta des de feia almenys un dia. La seva filla de quatre anys, Sabrina, en va alertar els veïns Jos i Beatrice Kelley, que acollien la nena a casa a menjar moltes vegades en què no se sabia on era la mare.

Pel que es diu, Aimee Griffen havia sostingut una llarga lluita contra l’addicció a l’alcohol i les drogues, i havia hagut de passar per uns quants centres hospitalaris. La filla ha quedat sota la custòdia de Winifred Prior, la seva tia àvia, mentre es fa l’atestat. Ni Winifred Prior ni la mare d’Aimee Griffen, la senyora Iris Griffen de Port Ticonderoga, no s’han prestat a fer cap declaració.

Aquest fet desgraciat constitueix un exemple més de les mancances dels serveis socials actuals i de la necessitat d’introduir millores en la legislació per enfortir la protecció dels infants vulnerables.

«L’ASSASSÍ CEC»: LES CATIFES

La línia crepita i fa esclafits. ¿Trona, o és que hi ha algú escoltant? Però és un telèfon públic; no el poden localitzar.

¿On ets?, diu ella. No hauries de trucar aquí.

Ell no la sent respirar, no li sent l’alè. Voldria que es posés el micròfon contra el coll, però no l’hi demana, o almenys encara no. Sóc aquí al costat, diu; a dos carrers. Puc anar al parc, el petit, el del rellotge de sol.

Ui, no crec que pugui…

Escapa’t un moment. Digues que necessites prendre la fresca.

Ell espera.

Aviam si puc.

L’entrada del parc té dues pilastres de pedra, de secció quadrada i coronament piramidal, d’aire egipci. Tot i així no hi ha cap inscripció triomfal ni cap baix relleu d’enemics encadenats i agenollats. Només hi diu PROHIBIDA LA VAGÀNCIA I DUGUEU EL GOS LLIGAT.

Vine aquí, diu ell, fora de la claror dels fanals.

No em podré estar gaire.

Ja ho sé. Vine aquí darrere. Ell l’agafa pel braç per guiar-la; ella tremola com un fil d’estendre enmig d’una ventada.

Aquí, diu ell; aquí no ens veurà ningú. No vindrà cap senyora gran a passejar-hi el gosset d’aigua.

Ni cap policia amb porra, diu ella, i deixa anar una rialleta. La llum dels fanals passa tamisada entre les fulles i li fa brillar el blanc dels ulls. No hauria hagut de venir, diu; és massa perillós.

Entaforat entre unes mates hi ha un banc de pedra. Ell tira l’americana sobre les espatlles d’ella. Una pudor de teixit vell de pota de gall i de tabac ranci, com de socarrim. Un efluvi de sal. Ell hi ha tingut la pell, a tocar del teixit, i ara l’hi té ella.

Així no tindràs fred. I ara infringirem la llei. Ens dedicarem a la vagància.

¿I això de dur el gos lligat?

També ho infringirem. No li passa el braç per les espatlles, tot i saber que ella ho vol. Ella ho espera; en sent el tacte prèviament, tal com els ocells senten l’ombra. Ell té el cigarro encès. N’ofereix un a ella, que aquesta vegada l’hi accepta. Una flamarada fugaç de misto dintre les mans ajuntades fent capelleta de tots dos. Els caps dels dits es veuen vermells.

Ella pensa: si hi hagués una mica més de flama en veuríem els ossos. És com els rajos X. No som més que una mena de boirina, una aigua amb color. L’aigua fa el que li sembla. Sempre va muntanya avall. La gola se li omple de fum.

Ell diu: ara et parlaré dels nens.

¿De quins nens?

Següent episodi. Dels de Zicró, de Sakiel-Norn.

Ai, és veritat.

Hi ha nens.

No en vam dir res, de nens.

Són nens esclaus. Són necessaris. Sense ells no puc seguir.

M’estimaria més que no hi sortissin nens, diu ella.

Sempre em pots dir que ho deixi córrer. Ningú t’obliga a res. Te’n pots anar quan vulguis, com diu la policia quan tens sort. Ell parla amb veu serena, i ella no se’n va.

Ell diu: Sakiel-Norn és actualment un munt de pedres, però havia sigut un pròsper empori comercial i financer. Era una cruïlla on confluïen tres rutes terrestres: una que venia de l’est, una de l’oest i una del sud. Pel nord comunicava per mitjà d’un canal ample amb el mar, on tenia un port fortificat. D’aquestes rases i parets de defensa no en queda cap vestigi; quan les van aterrar, la gent enemiga o forastera se’n va endur els carreus per fer-ne corrals per al bestiar, abeuradors i fortins rudimentaris, o bé les onades i el vent les van acabar colgant sota muntanyars de sorra.

El canal i el port van ser fets per esclaus, cosa que és d’esperar, perquè va ser gràcies als esclaus que Sakiel-Norn va atènyer la seva esplendor i el seu poder. També tenia anomenada, però, per la seva artesania, sobretot la tèxtil. Els secrets dels tints que els artesans feien servir estaven zelosament guardats; les teles brillaven com la mel líquida, com el raïm negre premsat, com una copa de sang de brau abocada sota el sol. Els seus vels delicats eren lleugers com la tela de les aranyes, i les catifes eren tan flonges i fines que tenies la sensació de caminar per l’aire, un aire que semblava fet de flors i aigua en moviment.

Que poètic, diu ella. Quedo parada.

Imagina-t’ho com uns grans magatzems, diu ell. Es tractava d’articles de luxe, en el fons. Vist així no és tan poètic.

Per norma, les catifes eren teixides per esclaus infants, perquè només els dits dels infants eren prou menuts per realitzar aquell treball primorós. Però aquella activitat minuciosa i sostinguda els deixava cecs als vuit o nou anys, i la seva ceguesa era la mesura per mitjà de la qual els venedors de catifes valoraven i exalçaven la seva mercaderia. «Aquesta catifa ha fet tornar cecs deu infants», deien. «Aquesta n’ha deixat cecs quinze». «Aquesta vint». Com que el preu augmentava de forma proporcional, sempre exageraven. Era costum que el comprador se’n rigués. «Segur que només han sigut set». «Segur que només dotze». «Segur que només setze», deien mentre palpaven la catifa. «És aspra com un fregall». «Sembla una flassada de pobre». «Segur que l’ha fet un gnarr».

Quan quedaven cecs, els infants, tant nens com nenes, eren venuts a les mestresses dels bordells. Els serveis dels infants que eren cecs per aquest motiu eren molt ben pagats; deien que feien unes carícies tan refinades i expertes que, sota els seus dits, senties com les flors et poncellaven i l’aigua et corria per la pell.

També tenien traça forçant panys. Els qui aconseguien fugir es dedicaven a la professió de tallar colls a les fosques, i anaven molt buscats com a assassins a sou. Tenien una orella molt fina; sabien caminar sense fer gens de fressa i esmunyir-se per les obertures més estretes; percebien la diferència entre qui dormia profundament i qui tenia un son agitat. Mataven amb la delicadesa d’una arna que passa fregant-te el coll. Se’ls tenia per uns éssers sense pietat. Eren temudíssims.

Els relats que els infants s’explicaven entre ells, mentre teixien les seves interminables catifes i encara hi veien, eren sobre aquella vida que potser els esperava. Tenien una dita que deia que només els cecs són lliures.

Que trist, diu ella amb un fil de veu. ¿Per què m’expliques una història tan trista?

Ara estan més en la penombra, i ell la cenyeix finalment amb els braços. De mica en mica, pensa ell; no siguis brusc. Es concentra en la seva pròpia respiració.

T’explico les històries que sé explicar, diu; i també les que et puguis creure. ¿Oi que no te la creuries, una història de color de rosa?

No, no me la creuria.

A més a més no és una història trista del tot; n’hi havia que s’escapaven.

Sí, però per fer-se degolladors de persones.

Pensa que no tenien gaire més per triar. No podien fer-se comerciants de catifes ni mestresses de bordell. Com que no tenien diners, els tocava fer la feina bruta. Tenien aquesta mala sort.

Prou, diu ella. Jo no en tinc la culpa.

Ni jo. Podríem dir que carreguem les culpes dels pares.

Això és cruel i no calia, diu ella amb fredor.

¿Quan cal, la crueltat?, diu ell. ¿I quanta en cal? Llegeix-te els diaris. Jo no he creat el món. A més a més, estic al bàndol dels degolladors. Si haguessis de triar entre tallar colls i morir-te de gana, ¿què faries? És clar que sempre pots follar per guanyar-te la vida.

Ara s’ha excedit. Ha deixat transparentar la ràbia que té a dintre. Ella s’enretira. Ja és hora, diu; me n’haig d’anar. El fullatge que els envolta s’agita a batzegades. Ella allarga la mà amb la palma cap amunt i l’hi cauen unes gotes de pluja. Ara els trons són més pròxims. Ella es treu l’americana d’ell de sobre les espatlles. Ell no li ha fet cap petó; aquest vespre no n’hi farà. Ella ho viu com un alleujament.

Posa’t davant de la finestra, diu ell; la finestra de la teva habitació. Deixa el llum encès i posa-t’hi al davant.

L’ha deixat sobtada. ¿Per què, si es pot saber?

Perquè vull que ho facis, diu ell. Vull comprovar que estàs en lloc segur, afegeix, tot i que la seguretat no hi té res a veure.

Aviam si puc, diu ella; però un moment i prou. ¿On seràs?

Sota l’arbre, sota el castanyer. No em veuràs, però hi seré.

Ella pensa: sap on és la finestra, sap quin arbre és. Deu haver-hi estat rondant, espiant-la. Té una esgarrifança.

Plou, diu. Caurà un aiguat. Quedaràs xop.

No fa fred, diu ell. T’esperaré.

«THE GLOBE AND MAIL»,

19 DE FEBRER DEL 1998

Winifred Griffen de Prior ha mort als noranta-dos anys a la seva llar de Rosedale després d’una llarga malaltia. La seva condició de filàntropa insigne fa que la ciutat de Toronto hagi perdut una de les seves benefactores més assídues i fidels. Germana del difunt magnat Richard Griffen i cunyada de la i

l·l

ustre nove

l·l

ista Laura Chase, Winifred de Prior va ser membre de la junta de l’orquestra simfònica de Toronto durant els seus primers anys d’existència, i, més recentment, de la comissió co

l·l

aboradora de l’Art Gallery d’Ontario i de la Canadian Cancer Society. També era sòcia del Granite Club, l’Heliconian Club, la Junior League i el Dominion Drama Festival. Li sobreviu Sabrina Griffen, la seva reneboda, actualment de viatge per l’Índia.

Les exèquies se celebraran dimarts al matí a l’església de Sant Simó Apòstol, i a continuació es farà l’enterrament al cementiri de Mount Pleasant. S’agrairan donacions a l’hospital Princess Margaret en comptes de flors.

«L’ASSASSÍ CEC»:

EL COR DE PINTALLAVIS

¿Quanta estona tenim?, pregunta ell.

Molta, respon ella; un parell o tres d’hores. Han sortit.

¿A fer què?

No ho sé. Diners, compres, obres de caritat… El que solen fer. Es posa un floc de cabells darrere l’orella i es redreça al seient. Se sent lligada, a disposició. És una sensació humiliant. ¿De qui és aquest cotxe?, pregunta.

D’un amic. Sóc una persona important: tinc un amic que té cotxe.

No te me’n riguis, diu ella. Ell no li respon. Ella s’estira els dits d’un dels guants. ¿I si ens veu algú?

Veuran el cotxe i prou. Aquest cotxe és una carraca; és el cotxe d’una persona humil. Ni que et miressin a la cara no et veurien, perquè a una dona com tu no li correspon aparèixer morta a dintre d’un cotxe com aquest.

Hi ha vegades que no t’agrado gaire, diu ella.

Últimament no penso en quasi res més, respon ell. Però estimar és diferent, estimar demana temps, i no tinc temps per estimar-te. No m’hi puc concentrar.

Aquí no, implora ella; mira el senyal.

Els senyals són per a l’altra gent, diu ell. Aquí; aquí està bé.

El camí és poc més que un corriol. Hi ha mocadors de paper bruts, papers de xiclet, condons fets servir que semblen bufetes de peix; ampolles i palets de riera; fang sec, clivellat i obert. Ella porta un calçat inadequat, uns talons inadequats. Ell l’agafa pel braç per ajudar-la a mantenir l’equilibri. Ella fa acció de desagafar-se.

Això és camp obert. Segur que ens veu algú.

¿Qui vols que ens vegi? Som sota el pont.

La policia. No, encara no.

La policia no patrulla a plena llum del dia, diu ell. Només volta a la nit, amb llanterna, buscant pecadors pervertits.

Vagabunds, més aviat. O obsessos.

Aquí, diu ell. Aquí sota, a l’ombra.

¿No hi ha ortigues?

No, t’ho prometo. I tampoc hi ha ni vagabunds ni obsessos, si no em comptes a mi.

¿Com ho saps? Vull dir que no hi ha ortigues. ¿Que ja hi has estat, aquí?

No pateixis tant, diu ell. Estira’t.

Para. Me l’estriparàs. Espera un moment.

Ella se sent la veu. No és la seva, és massa escanyada.

Sobre el ciment hi ha un cor dibuixat amb pintallavis que conté quatre inicials. Entremig hi ha una fletxa d’amor. Només les parts interessades saben de qui són aquestes inicials: els que han estat aquí, els que han fet això. Han proclamat el seu amor sense entrar en detalls.

A l’exterior del cor, quatre lletres com els quatre punts cardinals:

C          O

I          T

La paraula badada, partida: la implacable topografia de les relacions sexuals.

Gust de fum de tabac a la boca d’ell, sal a la d’ella; tot al voltant, olor de males herbes aixafades i de gat, de racons relegats a l’oblit. Humitat i puixança, terra als genolls, fangosa i fèrtil; pixallits llargueruts que s’estiren cap a la llum.

Més ensota d’on estan ajaguts, el murmuri d’una riera; per damunt, branques frondoses, plantes enfiladisses primes de flor lilosa; els alts pilars del pont alçant-se cap al cel, l’embigat de ferro, les rodes passant-hi per sobre; el cel blau fragmentat. La duresa del terra a l’esquena.

Ell li acaricia el front, li passa un dit per la galta. No m’hauries de tenir en cap pedestal, diu. No sóc l’única polla que hi ha al món. Qualsevol dia ho descobriràs.

No és això, respon ella. I no et tinc en un pedestal. Ell ja se’n separa i l’empeny cap al futur.

Sigui el que sigui, tornaràs a caure-hi quan no estiguem junts.

¿Què vols dir? No hi estem, de junts.

Vull dir que la vida no s’acabarà, després, diu ell; després d’això d’ara.

Canviem de tema.

Com vulguis, diu ell. Tornem-nos a estirar. Arrepenja el cap aquí. Ell enretira la camisa molla. La cenyeix amb un braç, fica l’altra mà a la butxaca per treure’n un cigarro i encén un misto amb l’ungla del dit gros. Té l’orella d’ella sobre el clot de la clavícula.

Ell diu: ¿per on anava?

Pels teixidors de catifes, els infants cecs.

Ah, sí, ara me’n recordo.

Diu: la prosperitat de Sakiel-Norn es fonamentava en els esclaus, i sobretot en els infants esclaus que teixien les seves esplèndides catifes. Però parlar-ne portava malastrugança. Els esnilfards afirmaven que les seves riqueses no depenien dels esclaus, sinó de la seva pròpia exce

l·l

ència i de la seva rectitud de pensament; és a dir, dels sacrificis justos que feien als déus.

Tenien molts déus. Els déus sempre fan servei—justifiquen pràcticament qualsevol cosa—i els de Sakiel-Norn no eren cap excepció. Eren tots ells carnívors: els agradaven els sacrificis d’animals, però apreciaven la sang humana per sobre de tot. Diuen que en la fundació de la ciutat, tan remota que havia esdevingut llegenda, nou pares devots van oferir les seves pròpies filles perquè se les enterrés sota les nou portes en qualitat de guardianes sagrades.

A cada un dels punts cardinals hi havia dos portals, l’un per sortir de la ciutat i l’altre per entrar-hi; anar-se’n pel mateix per on havies arribat equivalia a una mort prematura. La porta del novè portal era una llosa de marbre co

l·l

ocada horitzontalment al cim d’un pujol del centre de la ciutat; s’obria sense moure’s, i osci

l·l

ava entre la vida i la mort, entre la carn i l’esperit. Era el portal per on els déus anaven i venien; a ells no els en calien dos perquè, a diferència dels mortals, podien ser a tots dos costats del portal alhora. Els profetes de Sakiel-Norn tenien una dita: «¿Quin és l’alè de debò d’una persona? ¿El que s’expira o el que s’inspira?». Aquesta era la naturalesa dels déus.

Aquest novè portal també era l’altar on es vessava la sang dels sacrificis. S’oferien infants del sexe masculí al déu dels tres sols, que era el déu de les hores diürnes, les lluminàries, els palaus, els banquets, els forns, les guerres, el licor, les arribades i les paraules; els infants del sexe femení s’oferien a la deessa de les cinc llunes, patrona de la nit, les boires i les ombres, la fam, les coves, el part, les partides i els silencis. Als nens se’ls obria el cap a l’altar amb un garrot i després se’ls tirava a la gola del déu, que anava a parar a un forn roent. A les nenes se’ls tallava el coll i es deixava que es dessagnessin perquè la sang omplís les cinc llunes minvants i així no s’esvanissin i desapareguessin per sempre més.

Cada any s’oferien nou nenes en homenatge a les nou que hi havia enterrades sota els nou portals. Les nenes sacrificades eren conegudes com «les donzelles de la deessa», i se’ls oferien pregàries, flors i encens perquè intercedissin pels vius. Es deia que els últims tres mesos de l’any eren «mesos buits»; eren mesos en què no hi havia collites, i en què es deia que la deessa dejunava. Aquesta era l’època de plenitud del déu solar en la seva forma guerrera i dels forns, i les mares dels infants de sexe masculí els vestien amb roba de nena per protegir-los.

La llei exigia que les famílies esnilfardes més nobles sacrifiquessin almenys una de les seves filles. Com que era un insult a la deessa que se n’hi oferís cap d’esguerrada o de tolida, amb el temps els esnilfards van començar a mutilar les filles per salvar-les: els escapçaven un dit o el lòbul d’una orella, o alguna altra petita part del cos. La mutilació va acabar esdevenint únicament simbòlica: un tatuatge rectangular de color blau a la ve baixa de l’ansa del coll. Si no era una esnilfarda, per a una dona tenir una d’aquestes marques de jerarquia era un delicte capital; però les mestresses dels bordells, que pensaven sempre en el negoci, tatuaven amb tinta les prostitutes més joves que sabien aparentar altivesa. Això atreia els clients que desitjaven tenir la sensació que violaven una princesa esnilfarda de sang blava.

Alhora, els esnilfards van començar a afillar nenes bordes que en general eren fruit de la relació entre una esclava i el seu amo i que utilitzaven per oferir-les en substitució de les seves filles legítimes. Era un engany, però les famílies nobles eren prou poderoses perquè les autoritats hi fessin els ulls grossos.

Les famílies nobles es van anar tornant més indolents encara. Per estalviar-se l’esforç de criar les nenes a casa, les lliuraven al temple de la deessa i en pagaven la manutenció generosament. Com que la nena duia el nom de la família, era a la família a qui s’atribuïa el sacrifici. Era com ser propietari d’un cavall de competició. Aquesta pràctica era una versió degradada de la noble pràctica original; però en aquella època, a Sakiel-Norn, tot es venia.

Les nenes ofertes en sacrifici quedaven recloses a l’interior del recinte del temple, on se’ls donaven les millors viandes perquè estiguessin sanes i radiants, i se les preparava a consciència perquè estiguessin a punt per al gran dia i sabessin complir el seu deure amb decòrum i sense acovardir-se. Idealment, el sacrifici havia de ser com una dansa: majestuós i melodramàtic, elegant i harmoniós. No eren bèsties destinades a ser sacrificades de forma sanguinària, sinó persones que havien de lliurar la vida de bon grat. Moltes es creien el que se’ls explicava: que el bé de tot el regne depenia de la seva generositat d’esperit. Es passaven moltes hores en oració per arribar a tenir la disposició d’ànim adequada; se les ensenyava a caminar amb els ulls abaixats, a somriure amb una tristesa conformada i a cantar les cançons de la deessa, que parlaven de silenci i absència, d’amor insatisfet, de recança inexpressada, de no trobar paraules: cançons sobre la impossibilitat de cantar.

Va passar el temps. Cada vegada hi havia menys gent que cregués sincerament en els déus, i qualsevol qui es manifestava gaire devot o practicant era vist com a extravagant. Els ciutadans seguien complint els antics rituals perquè sempre ho havien fet, però com a coses que havien deixat de ser l’interès principal de la ciutat.

Tot i la reclusió a què estaven sotmeses, algunes de les nenes van acabar descobrint que se les sacrificava com a mer compliment d’una creença caduca. N’hi havia que intentaven fugir quan veien el ganivet. D’altres es posaven a xisclar quan les agafaven pels cabells per fer-les inclinar de cara amunt sobre l’altar, i n’hi havia que maleïen el rei en persona, que en aquestes ocasions exercia de summe sacerdot; una havia arribat a l’extrem de mossegar-lo. Aquestes manifestacions intermitents de pànic i ràbia molestaven el comú de la gent, perquè eren presagi de terribles desventures; o podien ser-ho, suposant que la deessa existís. D’altra banda, aquestes ramalades podien aigualir les celebracions. Els sacrificis agradaven a tothom, incloent-hi els ignirods; i també als esclaus, perquè els donaven el dia de festa i es podien emborratxar.

Això va fer que s’introduís la pràctica de tallar la llengua de les noies tres mesos abans de la data en què se les havia d’immolar. Els sacerdots afirmaven que allò no era cap mutilació, sinó una millora, perquè ¿què hi podia haver de més escaient per a les servidores de la deessa del silenci?

Amb la llengua tallada, doncs, i desbordant de paraules que no podria tornar a articular mai més, cada una de les nenes desfilava al so solemne de la música, recoberta de vels i amb garlandes de flors, per l’escala que pujava fent giragonses fins a la novena porta de la ciutat. Avui dia diríem que semblava una núvia de la flor i nata de la societat.

Ella s’incorpora. Això sobrava, diu. Em vols provocar. T’encanta imaginar-te l’assassinat d’aquestes pobres nenes amb vel de núvia. Segur que eren rosses.

No et provoco; o no ben bé. A més a més no m’invento res; tot això té fermes arrels històriques. Els hitites…

No en dubto, però t’hi estàs recreant. Ets rancuniós…; no, gelós; però no sé per què. Els hitites i la història tant se me’n donen; són una excusa.

Espera, espera. Vas trobar bé que hi hagués verges ofertes en sacrifici; les vas incloure a la llista. Jo em limito a obeir ordres. ¿Què hi tens en contra? ¿La indumentària? ¿Massa tul?

No ens barallem, diu ella. Nota que està a punt de posar-se a plorar i estreny els punys per evitar-ho.

No et volia fer enfadar. Va, dona.

Ella li aparta el braç. Sí que m’has volgut fer enfadar. T’agrada comprovar que pots.

Em pensava que et feia gràcia escoltar com ho escenifico i com jugo amb els adjectius, que fes de joglar per a tu.

Ella s’abaixa les faldilles i es fica la brusa per dintre. ¿Com vols que em facin gràcia unes nenes mortes amb vels de núvia i la llengua tallada? Et deus pensar que no tinc entranyes.

Retiro el que he dit. Ho canviaré, te’n faré una nova versió. ¿Com ho veus?

No pots, diu ella. T’ha sortit dels llavis; no en pots refer ni una paraula. Me’n vaig. S’ha posat de genolls i està a punt d’aixecar-se.

Tenim molta estona. Estira’t. Ell l’agafa pel puny de la mà.

No, deixa’m. Mira on és el sol: tornaran. Podria