Biblioteca Mínima

Un trompetista aconsegueix finalment el somni que ha acariciat durant setmanes: sortir amb la vedette del teatre on treballa. Per agafar coratge, durant el sopar beu molt més del que ell considera recomanable. Per això s'adona que, de tan borratxo com va, si realment assoleix endur-se la vedette al llit, potser no estarà a l'altura. Aquest és l'inici de La magnitud de la tragèdia, una novel·la sobre l'amor, l'odi, la solitud, el pas inapel·lable del temps i la inevitabilitat de la mort.

En els primers albors de la Gran Guerra, el tinent Anton Hofmiller rep una invitació per anar al castell del magnat hongarés Lajos von Kekesfalva. Durant la seva estada, la filla de l'amfitrió, que pateix paràlisi crònica, s'enamora del jove oficial. Hofmiller, que només sent compassió per la jove Edith, decideix ocultar els seus veritables sentiments i li fa tenir esperances en una ràpida recuperació. Arriba fins i tot a prometre-s'hi, però no reconeix el seu nuviatge en públic. Com un criminal en la foscor, Hofmiller es refugiarà en la guerra, i en tornarà com un autèntic heroi. 'La impaciència del cor' és, sens dubte, un dels millors llibres de Zweig, un esglaiador retrat de la insondable naturalesa humana que atraparà el lector des de la primera pàgina.

Cronista aplaudida de les nicieses de la vida moderna, Empar Moliner ha anat bastint una obra narrativa hilarant en què els tics i les manies són sacsats en una coctelera amb gel picat, una mica d'angostura i alcohol blanc molt sec. Guspirejants, hilarants i tristíssims, els relats que ens ofereix en aquesta nova entrega passen revista a la vida privada i les catàstrofes a punt d'esclatar que l'amenacen. "Si, mentre les llegeixes, expliques una de les històries de l'Empar Moliner a qui tens als costat, és molt possible que et demani que n'hi expliquis més". Julià Guillamon, 'La Vanguardia' "Els contes de 'No hi ha terceres persones' cal recomanar-los. Els seus lectors es trobaran el llibre més important i els nous descobriraran una veu pròpia. Empar Moliner sempre em sorprèn positivament". David Castillo, 'AVUI' "És un llibre amarg, com la bona angostura, que transforma la tristor en matèria efervescent i risible". Màrius Serra, 'Catalunya Ràdio' "Moliner grata en la consciència: revela les mentides personals amb què ens anem conformant. No hi ha conyeta sinó ganyota d'amargor. I, de tant en tant, detalls de gran narrador". Jordi Llavina, 'El Mundo'

Més que l 'aplec de diversos articles de Quim Monzó, el volum resultant de compilar una selecció dels que va escriure entre 2001 i 2004 -l 'abans i el després de la guerra de l 'Iraq-, ens dibuixa un llibre coherent i unitari, crònica brillant i lúcida de la trista i qui sap si irremeiable arribada al poder de l 'imperi de la plastilina. "Esplendor i glòria de la Internacional Papanates" és una jocosa denúncia de la incongruència del gremi polític, de la superxeria i la impostació de bona part de la vida pública, i del domini de les poses. "Les etiquetes de contista o articulista es difuminen per convertir-se tot en pura literatura." Magí Camps, La Vanguardia

"Un home invisible" és una obra clau de la literatura nord-americana que ha captivat els lectors des de la seva aparició l'any 1952. Primera novel·la d'un autor fins aleshores desconegut, va assolir ràpidament un èxit popular enorme, i va rebre el Premi Nacional de Literatura de ficció, fets que van convertir Ralph Ellison en un dels escriptors més rellevants del segle XX. "Un home invisible" és un tour de force enginyós i apassionat. El protagonista anònim de la novel·la'una de les primeres que planteja el conflicte racial des del punt de vista dels negres'és un jove del sud dels Estats Units que es trasllada al nord en ser expulsat de la universitat per a negres on estudia. A Nova York sortirà de l'anonimat, es lliurarà a la missió de lluitar pels drets de la seva comunitat i s'erigirà en un dels seus portaveus, per acabar finalment sucumbint davant la violència i la confusió, mancat de veu i convertit en un home invisible.

La matinada d'un u de gener, l'Heribert es desperta amb la sensació que no ha canviat únicament d'any: els objectes i les persones que l'envolten se li apareixen cada cop més distants i injustificables. Artista al cim d'una fama àrduament conquistada, quan ara es posa davant de les teles en blanc ja no té ganes de pintar-les. Avorrit, s'adorm mentre fa l'amor amb la Hildegarda, descobreix que l'Helena (que és, alhora, la seva muller i la seva galerista) l'enganya amb un quatreulls extravagant, i no sap com seduir una adolescent (i és ella que finalment el sedueix a ell, que es deixa fer, apàtic)...

"Els ulls del germà etern", llibre curiosíssim dins l'obra de Stefan Zweig, està escrit com una llegenda oriental situada molt abans dels temps de Buda. Narra la història de Virata, home just i virtuós, el jutge més cèlebre del regne, que després de viure voluntàriament en pròpia carn la condemna a les tenebres destinada als assassins més sanguinolents, redescobreix el valor absolut de la vida i reconeix en els ulls del germà etern la impossibilitat intrínseca de tot acte judicatiu. Virata esdevé, després de la seva renúncia, un home anònim a qui espera, un cop mort, un oblit encara molt més perenne, el de la història que continua adelerada prescindint de l'home més just de tots els temps. "Zweig reuneix en la seva prosa dues de les dimensions de la gran literatura: la capacitat d'analitzar perfils psicològics en el retrat més ampli d'una societat i la seva història mentre mostra una gran habilitat en la fusió d'una visió interna i externa del món. No para de créixer en el cànon de la literatura contemporània, alhora que les seves pàgines presenten una gran actualitat". Vicenç Llorca, Serra d'Or

"Es va quedar petrificat de la ràbia. Va anar de ben poc que no s'arrupís i els llancés una pedra. Així doncs, se li havien escapat, però amb quin engany més baix i més vil! Que la seva mare mentia, ho sabia des d'ahir. Però que pogués ser prou desvergonyida per no fer cas d'una promesa explícita feia a miques el seu últim vestigi de confiança. La vida sencera li resultava incomprensible, ara que veia que les paraules, darrere de les quals havia suposat que es trobava la realitat, només eren bombolles de colors, que s'inflaven i esclataven per dissoldre's en el no-res. Però quin secret més terrible devia ser aquell que feia que els adults arribessin fins i tot a enganyar-lo a ell, un nen, i marxessin d'amagat, com si fossin criminals!"

Un nen de deu anys es queda orfe a la poc edificant Amèrica del 1920 i és posat sota la potestat d'una dama excèntrica, obsessionada per estar 'à la page', vital, capritxosa, seductora i adorable. Al seu costat, passarà els trenta anys següents immers en una espiral incessant de festes, amors, aventures i diversos cops de fortuna. El lector, atònit, suspès entre la fascinació d'advertir molts dels tics risibles de la seva pròpia època i la riallada explosiva de qui es veu arrossegat cap a un vertiginós remolí, viurà la comicitat en tots els seus registres, "des del dickensià fins al pastís llançat a la cara" (en ajustades paraules de Pietro Citati). I tot això per obra i gràcia d'una de les tietes més inoblidables que hagi concebut mai cap escriptor modern, el perfum de la qual sentim surar en l'aire, amb les llàgrimes presents encara als ulls, molt després d'haver tancat el llibre. "Divertida i eixelebrada, aventurera i capritxosa". Antonio Lozano, La Vanguardia "Demanin-la als Reis, si no la Tieta Mame en persona, almenys la novel·la. Per estrenar el calendari amb un somriure." Isabel Gómez Melenchón, La Vanguardia "Un llibre que farà riure per dins i per fora." ELLE "Exquisida novel·la que provoca riallades." Vanity Fair

Émile, un obrer retirat i una mica primitiu, coneix Marguerite, una dona afectada i puritana que viu en el record d'un passat millor, i s'hi acaba casant per compartir la seva solitud. Però aviat les desavinences entre tots dos es fan evidents i la vida matrimonial es converteix en un infern. La desaparició del gat d'Émile és el detonant d'un enfrontament cruel que portarà els ancians a la destrucció. "Les novel·les de Simenon han fet feliços milions de persones a tot el món, i ara ens faran feliços a nosaltres". Jordi Llovet, El País "La seva escriptura és com la bona cuina tradicional, que mai no passa, i que passa avall amb aquell gust immortal, ric en sensacions, en què cada condiment aporta un matís, una aroma, un pensament. I la veritat és que recuperar Simenon, una autèntica màquina de crear lectors, és tot un encert". Ignasi Aragay, ARA

L 'ambició i la intriga són les úniques passions d 'aquest home polític, totalment mancat d 'escrúpols i moral, que navega a través de les convulsions socials i polítques de la França de la Revolució i l 'Imperi sense moure ni un nervi de la cara. Com diu Zweig, "Els governs, els sistemes, les opinions i els homes canvien, tot cau i desapareix en aquest vertigións remolí de les acaballes del segle, només una persona roman sempre al mateix lloc, fent totes les funcions i servint totes les idees: Joseph Fouché." "Una lectura fascinant, i una de les biografies més intel·ligents i inquietants que he llegit". Xavier Antich, La Vanguardia "Fouché és el llibre més apassionant i més sòlidament alliçonador de tots els que va escriure Stefan Zweig. Encara té vigència, i molta". Jordi Llovet, El País

Ros, una actriu de teatre i de cinema pornogràfic, apareix de sobte assassinada en la festa que Gerald dóna a casa seva. Aquest és el primer d'un seguit de fets, alhora extraordinaris i banals, que el lector anirà descobrint amb el seguiment minuciós de tot el que el protagonista fa, diu, sent i recorda en les hores que triga a acabar la celebració: la investigació de la policia, les altres morts, les persecucions sexuals, l'homenatge de la gent de teatre a l'actriu morta… Com ha dit la crítica, «La festa de Gerald» és «un relat policial alhora metafísic i còmic, un conte de Grimm, una tragèdia grega i una novel·la experimental, tot a la vegada». Aquest llibre, complex fins a límits sorprenents i summament enginyós, i acompanyat d'un nou pròleg de Laura Fernández, delectarà els lectors gràcies a la seva perícia narrativa, la seva intel·ligència i el seu sentit de l'humor. «Brillant, intel·ligent, lúcida, divertida fins a la rialla. Falten paraules per descriure aquesta novel·la esplèndida» Quim Monzó    «Robert Coover ha escrit un Hieronymus Bosch: la seva obra té el mateix aire de malson, la mateixa força hipnòtica, la mateixa implacabilitat, la mateixa bellesa. Una novel·la extraordinària». William H. Gass 

L'actualitat dels grans autors com Montaigne és permanent i múltiple. Però Stefan Zweig, amenaçat pel drama de la guerra i una íntima i tràgica desesperança, fixa l'atenció en un element fonamental per a l'autor d'"Els assaigs": l'esforç per mantenir fora de perill la pròpia independència en una societat cada dia més brutal i gregària. El text de Zweig sobre Montaigne no és un estudi fred destinat a especialistes, sinó una obra emocionada i vibrant dirigida al públic habitual de l'autor vienès. Es tracta d'una obra que Zweig ni tan sols va concloure, ja que abans va llevar-se la vida. Tanmateix, i atesa la força que impregna aquest llibre, ¿podem interpretar que l'esperança de Montaigne en algun moment també es va fer patent en Zweig, i que el gran escriptor vienès va concebre, a pesar de tot, una nova aurora per a Europa? "El recomano amb vehemència als lectors". Jordi Llovet, El País

Julius, un jove psiquiatre nigerià resident en un hospital de Nova York, passeja pels carrers de Manhattan. Caminar sense rumb es converteix per a ell en una necessitat que l'allibera de les constriccions de la seva feina, i que li ofereix la possibilitat afegida d'obrir la seva ment a un fantasieig entre la literatura, l'art o la música i les seves relacions personals, el passat i el present. Als seus passeigs, explora cada racó de la ciutat. Però Julius no solament recorre un espai físic, sinó que també en freqüenta un altre, en el qual s'hi entrellacen un munt d'estímuls que l'interpel·len. "Ciutat oberta" és una novel·la bellíssima, i és també el descobriment lluminós d'una veu tan original i subtil com extraordinària.

"—¿No troba doncs odiós o menyspreable que una dona abandoni el seu marit i les seves dues filles per seguir un home qualsevol del qual no en sap res, ni tan sols si és digne del seu amor? ¿Pot realment excusar una conducta tan irreflexiva i lleu en una dona que ja no és cap joveneta i que tan sols per amor a les seves filles s'hauria d'haver preocupat de la pròpia dignitat?". "Una joia més de Zweig. El debat de fons té a veure amb la capacitat i la legitimitat de canviar de vida, amb el dret de donar-nos una segona oportunitat, d'esborrar-ho tot i tornar a començar". Ignasi Aragay, Ara

L'acció d'aquesta novel·la se situa en una casa de cites d'una ciutat europea durant l'ocupació nazi. Al costat de la degradació moral, se'ns hi presenta amb tota la seva cruesa el poder encomanadís i invasor de l'abjecció, així com l'escissió entre la crida de l'abisme i l'aspiració a una puresa ideal. La novel·la ens acabarà revelant un heroi o un boig insensible, que accepta el càstig com un rescat. Simenon no va aconseguir mai com aquí concentrar amb tanta eficàcia una problemàtica moral tan profunda i complexa, entre la ignomínia i la innocència. Efectivament, la neu era bruta… "Una història cruel que fa gelar la sang, convertida en un clàssic d'un gènere que no fa sinó acumular títols imprescindibles". M. Roger, El País "Uns diàlegs clars, curts, concisos, rotunds, carregats de segones intencions i de fets que no es diuen, però que hi són. Prolífic, ràpid, contradictori, Georges Simenon va acostar-se a Camus a La neu era bruta. I a Céline. I potser també a Genet. I que bé que tradueix Anna Casassas! Sòrdid i dur. Molt contundent". Xavier Cortadellas, El Punt Avui "La seva escriptura és com la bona cuina tradicional, que mai no passa, i que passa avall amb aquell gust immortal, ric en sensacions, en què cada condiment aporta un matís, una aroma, un pensament. I la veritat és que recuperar Simenon, una autèntica màquina de crear lectors, és tot un encert". Ignasi Aragay, ARA

És l'any 1988 i en fa vint que en Tadek viu a Israel, on va arribar de petit amb la seva mare, obligada a fugir de Polònia a causa d'un marit carismàtic, alcohòlic i vio­lent que suscitava entre els seus fills una barreja esquizofrènica d'admiració i terror. Ara la dona d'en Tadek l'ha abandonat i s'ha endut amb ella el fill que tenen en comú, i la repetició fatídica del destí del seu pare, condemnat a la soledat, el sumeix en una crisi profunda. Obeint un impuls, en Tadek torna a la seva Polònia natal per retrobar el seu progenitor, potser per darrera vegada, i veure'l amb els ulls d'un adult. Decidit a deixar enrere per sempre més tot el que representa el seu pare —ara fràgil i decrèpit, però no menys abusiu—, en Tadek hi emprèn un viatge inesperat en cerca d'una reconcilia­ció incerta que els farà confrontar plegats els fantasmes del passat. Una història honesta i commovedora sobre l'amor filial i la recerca de la identitat, narrada amb sentit de l'humor i tendresa però també amb l'amargor ine­vitable de les ferides profundes infligides a la infantesa. Premi Sapir 2015 "Seriosa, emocionant i cruel. Orlev, sens dubte, és un narrador de primera. Allò que fa de Bandit una novel·la excel·lent, però, és el remolí de contradiccions que arrossega en Tadek, i a nosaltres amb ell". Pere Antoni Pons, Ara "Bandit és una reflexió sobre la dualitat humana, les contradiccions, l'amor, la relació d'estimar i ser estimat. És meravellós". Olga Federico, Els Matins "La novel·la d'Itamar Orlev és una sorpresa gratíssima. Mentre la llegia vaig sentir que havia nascut un escriptor, i em vaig demanar: "Però ¿on has estat tot aquest temps, Itamar? ¿Per què has esperat fins als quaranta?"". Havatzelet Farber, Makor Rishon Weekend Supplement

Fins i tot els seus amics estarien d'acord que Barney Panofsky és un "marit maltractador, un falsari intel·lectual, un productor de merdes, un borratxo amb inclinació a la violència i segurament també un assassí. Però, quan els seus pitjors enemics ho intenten fer públic, Barney comença a escriure les seves pròpies memò­ries, i és així com el veurem passar de la crisi a l'èxit, dels baixos fons a la bona societat a Montreal, París i Londres. Les seves proeses acaben però amb un escàndol notable.

L'inspector Maigret arriba a Concarneau per tal d'investigar l'intent d'assassinat d'un dels prohoms del poble. Al bell mig de la seva feina, una sèrie de successos confusos semblen indicar que un assassí intenta una venjança col·lectiva. L'única pista que sembla ferma és un gos groc que ningú no havia vist mai fins aleshores. "Les novel·les de Simenon han fet feliços milions de persones a tot el món, i ara ens faran feliços a nosaltres". Jordi Llovet, El País "La seva escriptura és com la bona cuina tradicional, que mai no passa, i que passa avall amb aquell gust immortal, ric en sensacions, en què cada condiment aporta un matís, una aroma, un pensament. I la veritat és que recuperar Simenon, una autèntica màquina de crear lectors, és tot un encert". Ignasi Aragay, ARA "Les novel·les de Maigret són intel·ligents, d'aparença banal, però amb personatge ben dibuixats i molt ben definits, quasi teatrals, moguts amb mecanismes perfectes per entretenir i alhora fer-te pensar". Oriol Broggi "En l'obra de Simenon no hi ha novel·la que sigui repetició de cap altra, ni un personatge igual que un altre, ni un ambient repetit i intercanviable". Josep Pla

"Les dues parts de la novel·la, l'acció de la qual transcorre l'any 1926, tenen una relació estreta, però estan clarament separades pel que fa als fets i a l'ambient. Així com, al principi, el nucli està constituït per les experiències viscudes al món brillant d'un hotel als Alps suïssos, a la segona part—el seu revers—l'atenció se centra en l'atmosfera opressiva de l'època de postguerra i d'una existència petitburgesa […] Stefan Zweig demostra novament el seu art per revelar les moti­va­cions psicològiques dels actes i comportaments humans". WALTER HINCK "Aquesta novel·la suposa una bona oportunitat per endinsar-se en l'apassionant món artístic de Stefan Zweig. Aquest món pregon i magistral que ens permet "començar a intuir per primera vegada de quina matèria misteriosament delicada i dúctil és feta la nostra ànima"". Xavier Serrahima, El Punt Avui "Zweig demostra, de nou, la seva capacitat per desentrellar els recargolats laberints de la psicologia i la sensibilitat humanes". Pere Antoni Pons, Ara Balears "Zweig torna a demostrar l'habilitat per investigar les causes profundes de determinats comportaments humans, per dibuixar la psicologia dels seus personatges i per explicar-ne l'evolució". Pere Calonge, Levante (Posdata) "Una narració producte d'una de les ments més lúcides i realistes del segle XX. Un llibre que conté un colpidor final amb paral·lelismes amb la vida de l'autor" El Temps

Ola Yevguènieva, Véra-Margarita Abansèrev, Vitali Kroptkin, Aleksandr Vòlkov i Iosif Bergxenko eren per a mi uns escriptors desconeguts abans que Anastàssia Maxímovna em fes arribar els seus contes. Per a mi, formen part d'una ficció sobre una ficció. Tot el que s'esdevé en els seus relats acaba configurant la història d'un territori i d'un país que podria ser imaginari. Fins i tot en la realitat, ¿no podria ser susceptible d'ésser pensada com una enorme fàbula, la història de Rússia del darrer segle i mig? Un país tan gran que sembla mentida que pugui existir, amb unes epopeies d'una magnitud inconcebible i que ha provocat i patit sismes que es noten arreu del globus. I com si aquesta ficció només es pogués entendre des de la ficció, aquests contes descriuen un arc històric que va des d'aquell principi dels temps que és el segle XIX fins les línies aèries de baix cost. Des de la recreació d'algunes fàbules tradicionals fins la difícil relació de Rússia amb el segle XXI. Els contes parlen de Rússia des de Rússia, lluny dels corrents que intenten fer desaparèixer el lloc en el no-lloc o diluir el jo i el nosaltres en les societats líquides. Són contes físics, concrets, els personatges no tenen ni les angoixes existencials franceses, ni la ironia servil, ni el postmodernisme ubic que dilueix formes i identitats. Premi Ciutat de Barcelona 2009 Premi de la crítica 2009

Quan en Bekman coneix la Sofia, s'adona de seguida que estan fets l'un per a l'altre: l'afinitat que comparteixen confereix a la seva vida una dimensió idíl·lica, gairebé irreal, com de conte. En Bekman és, a més, escriptor, i tot just ara treballa en la novel·la que l'ha de consagrar, tot i que sembla haver-la deixat de banda, cada cop més lliurat a la nova relació. I és que estimar, amb tots els seus matisos, té el mateix potencial creatiu que l'escriptura, i l'enamorat pot estar temptat, com en Bekman, de conjurar l'ésser estimat, d'esdevenir l'artífex de la seva pròpia felicitat. Pol Beckmann basteix en aquesta novel·la un relat sofisticat i intel·ligent en què realitat i ficció formen un teixit intricat i laberíntic que atraparà el lector des de la primera pàgina.

La Clarissa, filla d'un militar austríac, coneix a Lucerna en Léonard, un jove socialista francès, de qui s'enamora. L'esclat de la Gran Guerra separa els amants i la jove, que s'ha quedat embarassada, ha de tornar a Àustria, enmig d'una Europa que s'esquinça. Allà pren la decisió de tenir un fill de l'enemic i de criar-lo. Aquesta commovedora novel·la tardana de Zweig avui es considera el testament en el qual l'escriptor austríac va condensar els ideals humanístics que va abraçar tota la vida. "Tot i que Clarissa narra, en teoria, tan sols "una petita existència", l'art de Zweig la converteix en gran, en una mostra de la màgia i la força de la creativitat artística de l'esperit humà". Xavier Serrahima, Nació Digital "Exiliat d'un continent que creia perdut i sotmès irremeiablement al nazisme, no és estrany que Zweig condensés en aquesta novel·la inacabada l'impacte inoblidable que eliminà totalment el miratge austrohongarès". Joan Safont, Ara "Zweig reuneix en la seva prosa dues de les dimensions de la gran literatura: la capacitat d'analitzar perfils psicològics en el retrat més ampli d'una societat i la seva història mentre mostra una gran habilitat en la fusió d'una visió interna i externa del món. No para de créixer en el cànon de la literatura contemporània, alhora que les seves pàgines presenten una gran actualitat". Vicenç Llorca, Serra d'Or "Una novel·la en què Stefan Zweig incorporà les inquietuds i temors pel destí d'Europa". Alfred Mondria, Levante "Malgrat ser una novel·la breu i inacabada, no és pas una obra menor en el context del corpus literari de l'autor". Júlia Costa, Llegir en cas d'incendi

L'obra de Francesc Trabal, narrador agosarat i brillant, és d'una modernitat intemporal. Hi va saber copsar, amb una ironia sagaç i un humor sovint absurd i corrosiu, la buidor i la insatisfacció en les relacions humanes dins la societat benestant de principis del segle xx, amb un estil elegant que combina el millor del classicisme i de l'avantguarda. "Novel·les (II)" aplega les seves darreres aventures literàries: "Vals" (1935), guanyadora del premi Crexells en plena Guerra Civil i considerada per molts l'obra mestra de l'escriptor, i "Temperatura" (1947), una ambiciosa novel·la de maduresa escrita a l'exili; amb­dues marcades pel conflicte i, tanmateix, representatives de l'esperit més irreverent i renovador de la literatura contemporània. "Trabal escrivia com un dibuixant de caricatures, amb la línia clara de l'humor". Marina Espasa "Tots els aprenents de novel·lista en català hem llegit i rellegit fins a la nàusea Vals: és l'única novel·la catalana realment ben escrita". Gabriel Ferrater "Llegir Trabal m'ajuda. Practica un català lluminós que t'allunya d'enfaristolar-te, i sap riure-se'n de les coses, des de l'interior de cada drama. Encara n'hem d'aprendre molt". Bernat Dedéu "Trabal ens ha convençut que una novel·la no necessita lectors per a funcionar, però seria pedanteria no donar al públic l'oportunitat de comprovar-ho". Marina Porras, Serra d'Or "Costa tan poc llegir-lo, que llisca i flueix amb tanta suavitat, sense que ni ens n'adonem si tens temps per endevant i ningú no t'interromp, pots llegir cincunta o seixnta pàgines d'un glop sense ésser-n conscient. És un d'aquells rars plaers que cap bon amant de la literatura no s'hauria de permetre el luxe de perdre's. Trabal converteix l'escriptura en un exercici de llibertat". Xavier Serrahima, El Racó de la paraula "Novel·les de maduresa i peces cabdals d'exili i conflicte en l'obra d'un dels autors que millor representen l'esperit irreverent i renovador de la literatura catalana de principis del segle XX". ABC "Fidel a la seva voluntat renovadora, Trabal va plasmar l'experiència i el trasbals de la guerra en què aquestes dues novel·les de gran altura literària". Regió7-Revista "Novel·les escrites amb una aparent i intencionada pressa en què es fa un ús marcat de la paròdia". Serra d'Or "L'obra de Francesc Trabal, narrador agosarat i brillant, és d'una modernitat intemporal". L'Avenç "És una peça clau del catàleg de Quaderns Crema a més de, meravellosa lleugeresa de les obres de Trabal, que segueixen ordenant una de les constel·lacions preferides dels lectors". Serra d'Or "Trabal té una imaginació espectacular i una varietat enorme de registres d'una fluïdesa natural, qualitats que sempre posa al servei d'una escriptura que assumeix el repte d'aconseguir que la claredat no estigui renyida amb la foscor. Llegir Trabal és una de les millors lliçons que pot rebre el lector d'avui". Ponç Puigdevall, El País "Novel·les escrites amb una aparent i intencionada pressa en què es fa un ús marcat de la paròdia. Unes novel·les de molta qualitat i una oportunitat per a molts lectors de redescobrir-les". X.C., Serra d'Or

Erasme de Rotterdam, la primera persona "a adquirir consciència d'europeu, el primer pacifista militant, el defensor més eloqüent de l'ideal humanístic", va ser, gràcies a la seva crítica de la teologia cristiana i de l'Església catòlica, un veritable pioner de la Reforma. Tanmateix, quan catòlics i protestants van provar de guanyar-lo a la seva causa en la disputa religiosa que enfrontava Luter i el papa, el que probablement fou l'intel·lectual més insigne del seu temps va evitar prendre partit en el conflicte que amenaçava d'ensagnar el continent. En aquest assaig extraordinari, publicat originalment el 1934, Stefan Zweig, profundament afligit per la deriva totalitària que havia pres l'Europa del seu temps, relata la vida d'Erasme amb la simpatia d'un esperit afí, d'algú que obvia els cants de sirena dels radicalismes i aixeca la veu en els moments més convulsos precisament per reivindicar el valor de la paraula, la raó i la concòrdia.

L'Offred viu a la República de Galaad, un règim totalitari i teocràtic basat en el control del cos femení per part del govern. En un futur no gaire llunyà assolat per una natalitat en declivi, les dones fèrtils com ella només tenen una missió a la vida: garantir la descendència de l'elit dominant. El seu relat descarnat—a estones fred i irònic, d'altres vehement—desvelarà les tenebres d'una societat que es pretén virtuosa i ens demostrarà que ni l'estat més repressor pot contenir el desig de llibertat. Des de la seva publicació el 1985, "El conte de la Serventa" ha esdevingut un veritable clàssic de la literatura en llengua anglesa, i és que aquesta sàtira colpidora del fanatisme religiós i el totalitarisme interpel·la més que mai el nostre present i ens fa considerar la fragilitat dels nostres drets i llibertats més preats. "Una distopia que té el mèrit innegable d'haver-se avançat, i molt, a fets que avui trobaríem tòpics si sorgissin de la ploma d'un escriptor amb fantasia". Marina Espasa, Ara "Es mereix un lloc d'honor en el reduït prestatge reservat per a les obres de la literatura premonitòria que han aconseguit formar part del folklore modern. Un lloc proper, i en absolut inferior, al que ocupen "Un món feliç" i "1984"″. Publisher's Weekly

Quan va marxar cap a l'Orient amb el petit Michael, la tieta Mame (que ens va sorprendre i fascinar amb La tieta Mame, (Quaderns Crema, 2010) havia promès tornar a temps per tal que el nen pogués anar a escola. Però ja han passat dos anys i mig, i no se sap res de l'estranya parella, més enllà d'algunes postals escadusseres trameses des de llocs exòtics. La Pegeen està enrabiadíssima, però en Patrick la intenta tranquil·litzar: la tieta Mame és la millor companya per fer la volta al món. El seu únic problema és que no troba mai el moment de tornar… De manera que en Patrick decideix explicar a la seva dona, amb força omissions, una part de la seva vida que havia amagat fins llavors. Uns anys abans de la Segona Guerra Mundial, va fer la volta al món amb la tieta Mame: París, Londres, l'Àustria nazi, la Rússia soviètica i l'Orient són alguns dels destins d'aquest divertidíssim viatge, ple d'aventures, durant el qual el lector es farà un tip de riure amb l'extravagant i deliciosa Mame, el seu sentit de l'humor irreverent i les seves. "Molt divertit i de molt bon llegir". Xavier Cortadellas, El Punt Avui "Un dels llibres més hilarants de la literatura nord-americana. Si voleu passar una estona extraordinària heu de córrer a llegir-lo. I compte, que no parlo d'una lectura que provoca un somriure, no. Parlo de fer una riallada i que et miri tot l'autobús. Hi ha poques injeccions de vitalitat i humor tan grans a les llibreries". Josep Sala i Cullell, Núvol "A mi, que ja no tinc edat d'escriure cartes als Reis, m'hauria agradat rebre en comptes d'una Nancy educadeta i més aviat beneitona, una tieta Mame tronera i disbauxada". Isabel Gómez Melenchón, La Vanguardia

L'obra de Francesc Trabal, narrador agosarat i brillant, és d'una modernitat intemporal. Hi va saber copsar, amb una ironia sagaç i un humor sovint absurd i corrosiu, la buidor i la insatisfacció en les relacions humanes dins la societat benestant de principis del segle XX, amb un estil elegant que combina el millor del classicisme i de l'avantguarda. Aquest volum recull quatre de les seves primeres novel·les—"L'home que es va perdre" (1929), "Quo vadis, Sànchez?" (1931), "Era una dona com les altres" (1932) i "Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon" (1933)—, en les quals l'escriptor defuig el realisme i el melodrama per, com deia Trabal mateix, "fixar el punt dolç de la vida a través d'un punt de vista personal […] basat en l'humor". "Un dels luxes més cosmopolites que hem tingut en aquest últim segle". Quim Monzó. "En Trabal fa com els grans il·lusionistes: tira un noi, una noia, un llibre major, una caixa de cabals, un transatlàntic, una cigarrera, el somriure d'una feminista i la dentadura postissa d'un criminal dintre d'un barret de copa. Després, tot això ho barreja a la vista del públic, i en surten unes tires de prosa elàstica, neta i acolorida, aquelles tires de seda de tots colors que fan volar els grans il·lusionistes". Josep Maria de Sagarra "Hi ha tantes coses bones a dir de Trabal! La llibertat amb la qual inventa escenes impossibles, que es barregen amb la realitat, com en les novel·les de Boris Vian o Jean Echenoz… No es cansin mai de rellegir. En un escriptor com Trabal sempre hi trobes coses noves, algunes de les quals s'anticipen de manera prodigiosa al seu temps". Julià Guillamón, La Vanguardia "Hi ha homes que ploren… resulta, a la vegada, una broma colossal i una cosa ben seriosa, el retrat esborronador d'un home que ha malgastat la vida en un desig inassolible i que no ha deixat mai d'enfonsar-se en la seva obssessió. Un drama en tota regla. Això sí, un drama presentat de manera nova, una mica desconcertant. Rellegir Trabal sempre és agradable". Jordi Llavina, El Punt Avui

"Que otros se jacten de las páginas que han escrito; | a mí me enorgullecen las que he leído", deia Borges. I és que els bons llibres ens transformen: un passatge, per breu que sigui, pot despertar la curiositat del lector i encoratjar-lo a llegir una obra que li canviï la vida per sempre més. Vet aquí el poder de la literatura, que no només ens obre horitzons, sinó que també diposita en nosaltres, d'una manera lenta però constant, la clau per entendre la vida. Mogut per aquesta idea, Nuccio Ordine ens convida, a Clàssics per a la vida, a descobrir o recordar alguns dels clàssics de tots els temps, mestres d'innombrables generacions: Plató, Rabelais, Shakespeare, Goethe, Cervantes, Rilke… Ja que, per l'autor, l'ensenyament i l'educació constitueixen una forma de resistència a les lleis omnipresents del mercat, a la mercantilització de les nostres vides, al temible pensament únic. "Pocs llibres sobre la relació entre l'art, la literatura i la història de les idees són tan apassionants i lluminosos com el de Nuccio Ordine". George Steiner, The Times Literary Supplement, "Els llibres més recomanables de l'any". "Un llibre meravellosament inútil". Ignasi Aragay, Ara "Tot un manifest en contra de l'educació com a sistema de manufacturació de ciutadans acrítics. Ordine milita contra la mercantilització de la cultura i contra la burocratització de l'ensenyament, però sobretot contra la degradació dels principis humanistes i il·lustrats que han sostingut la formació dels ciutadans a Europa". Domingo Ródenas, El Periódico "Ordine és un veritable paladí d'una forma de docència atenta i apassionada". Gerard F. Mur, Nuvol "Un llibre per gaudir de la primera a la darrera pàgina". Ramón Moreno, Directe.cat "Nuccio Ordine proposa un acte de resistència: tornar als clàssics per cercar-hi les pistes del passat que ens ajuden a entendre el present". Regió 7

Enmig del paisatge desèrtic de l'interior de Sud-àfrica, una antiga esclava busca recer dins d'un forat en el tronc d'un baobab gegantí. Per primera vegada a la vida, és mestressa del seu temps, del seu cos, dels seus pensaments, i en la solitud del refugi recorda el seu periple vital: com la van capturar quan era petita, la violència que va patir a les mans dels seus amos, les criatures que li van prendre dels braços tan bon punt les va haver deslletat, la dura vida de serventa en una ciutat portuària, el viatge amb el seu darrer propietari, la fugida. El bao­bab, interlocutor imaginari, serà l'únic testimoni del seu relat punyent, una mena d'"alter ego" en l'escorça del qual gravarà les seves reflexions i deixarà constància de les seves vivències. Escrita amb un estil sofisticat i ple de lirisme que J. M. Coetzee va traslladar magistralment de l'original afrikaans a l'anglès, L'expedició al baobab és una faula inoblidable sobre el desarrelament i l'opressió en què ressonen els moments més foscos de la història sud-africana. "Una de les exploracions de l'experiència femenina més imaginatives i poètiques de la literatura contemporània". J.M. Coetzee, Premi Nobel de Literatura "Aquesta petita obra mestra, més que una novel·la, és un monòleg interior que ens il·lustra sobre l'esclavitud, l'opressió, la condició femenina, la identitat, la història del continent africà i la natura mateixa". Publishers Weekly