La magnitud de la tragèdia

By Quim Monzó

Un trompetista aconsegueix finalment el somni que ha acariciat durant setmanes: sortir amb la vedette del teatre on treballa. Per agafar coratge, durant el sopar beu molt més del que ell considera recomanable. Per això s'adona que, de tan borratxo com va, si realment assoleix endur-se la vedette al llit, potser no estarà a l'altura. Aquest és l'inici de La magnitud de la tragèdia, una novel·la sobre l'amor, l'odi, la solitud, el pas inapel·lable del temps i la inevitabilitat de la mort.

• Language: Català
• Publisher: Quaderns Crema
• Release date: Aug 26, 2011
• ISBN: 9788477275145

Book preview

QUIM MONZÓ

LA MAGNITUD

DE LA TRAGÈDIA

QUADERNS CREMA

BARCELONA  2011

PRITÀ: ¿Cap a on et gires? I per què et tapes amb la clàmide al davant? ¿Que és que el camí t’ha provocat una hèrnia inguinal?

HERALD: Aquest paio s’ha tornat boig, per Càstor!

PRITÀ: (li aparta la clàmide): Però si trempes, mala bèstia!

HERALD: No, per Zeus, jo no! Prou de desbarrar!

PRITÀ: Doncs ¿què és això que tens aquí?

HERALD: Una escítala lacedemònia.

             ARISTÒFANES, Lisístrata, 986-91

¿Per què no em tapo les vergonyes, em preguntes?

Pensa si amaga l’arma cap dels déus.

L’amo del món té un llamp, i el duu ben a la vista,

i no amaga el trident el déu marí;

la llança no es camufla al tebi pit de Pal

·

las,

ni oculta Mart l’espasa que el fa fort.

¿Se n’avergonyeix Febus, de dur les fletxes àuries?

¿Porta Diana en secret el buirac?

L’Alcida ¿amaga el gruix de la maça nodosa?

¿Tapa el vestit la vara al déu alat?

¿Qui ha vist mai Bacus amb el tirs sota la roba?

¿Qui t’ha vist encobrir la torxa, Amor?

No és pas un crim si a mi se’m veu sempre la verga:

sense aquesta arma, no seria res.

                                                                    Priapea, 9

CAPÍTOL PRIMER

1.

El cambrer va somriure; amb la mà dreta va acariciar suaument el llom del bloc que aguantava amb l’esquerra, i va explicar:

—De postres tenim pastís de poma, pastís de coco, pastís de xocolata, pastís de meló, mousse de llimona, profiteroles. També hi ha fruita. De fruita tenim…

—Jo potser pendré pastís de meló—va dir la Maria-Eugènia, somrient.

El cambrer va anotar-ho i, sense alçar el cap, va dirigir els ulls cap al Ramon-Maria, que encara no s’havia decidit. Sempre li havia costat triar, quan el cambrer cantava el menú per comptes de dur-lo escrit. Si hi hagués pensat li hauria demanat, just quan començava a enumerar les postres, que fes el favor de dur el menú, com havia fet amb els primers i els segons plats, i amb els vins. No acabava d’entendre per què, tan sovint, a les postres no es presenta el menú escrit. Com que, per una banda, el cambrer parlava amb la pressa de qui ja s’ho sap de memòria i, per l’altra, el Ramon-Maria pensava en totes aquestes altres coses, no va poder retenir les postres que li proposava i va demanar-li que les hi tornés a dir. El cambrer va somriure, el va mirar amb ulls que s’esforçaven per demostrar que de cap manera no es pensava que les hi fes repetir per putejar-lo, i va tornar a començar:

—Tenim pastís de poma, pastís de coco, pastís de xocolata, pastís de meló, mousse de llimona, peres amb xocolata, profiteroles…

—¿Peres amb xocolata?—va interrompre’l la dona, alçant les celles.

—Sí.

—Abans no ho ha dit.

—¿Vol peres amb xocolata per comptes de pastís de meló? ¿L’hi canvio?

—No. Pastís de meló, com li havia dit.

El Ramon-Maria va sentir que li pujava a la gola un gust amarg: un petit eructe de bilis. Es va fregar els ulls. Li coïen. El cambrer el mirava. Es va decidir: profiteroles. Amb cara complaguda, el cambrer va pendre’n nota.

—I una altra ampolla de xampany—va afegir el Ramon-Maria quan el cambrer ja se n’anava. El cambrer es va aturar, va girar el cos i, amb un lleuger moviment del cap, va fer senyal d’haver-ho entès. Amb la mirada i un mig somriure, la Maria-Eugènia el va censurar.

—¿Una altra ampolla?—va dir en veu baixa, quan el cambrer es va haver allunyat prou—. Acabarem borratxos.

Per treure’s el gust de bilis, el Ramon-Maria va escurar el poc líquid que quedava a la copa. Es va treure el mocador de la butxaca de darrere dels pantalons, se’l va dur al front i es va descobrir eixugant-se la suor en un dels miralls de les parets. Era un home més aviat gras que no pas prim, tenia les orelles tan grosses com les galtes, que recordaven les d’un gos, li brillaven de greix i oscil·laven quan mastegava. Duia els cabells tan curts que resultava inútil i sense sentit el gest (que repetia sovint) de ficar-hi els dits i tirar-se’ls enrere. Feia estona que se sentia borratxo. Tenint en compte que, per cada copa que la Maria-Eugènia havia begut, ell n’havia begut tres, era lògic que ella comencés a sentir just ara l’inici de l’embriaguesa, i el mirés amb aquells enormes ulls brillants, en els quals no sabia si llegir-hi alguna espurna de passió. Es va mossegar el llavi inferior i, per primera vegada en tot el sopar, va pensar que potser sí.

Havia estat un seguit de setmanes d’apropar-s’hi lentament, d’insinuacions tan subtils (es creia ell) que, de vegades, es devien convertir en imperceptibles. I ara finalment hi sopava. La mirava a l’altra banda de la taula i li semblava impossible que hi fos. Ni ell mateix no acabava de creure-s’ho. Li caldria molta traça per arribar a bon port. A estones suposava que, com sol passar, la Maria-Eugènia havia accedit a sortir a sopar tenint mentalment el mateix objectiu que ell. Però altres estones li semblava que, com també sol passar, les intencions d’ella eren anar a sopar i punt. ¿Tindria prou coratge, ell? No en dubtava perquè es considerés un individu especialment apocat, sinó perquè, en l’any que feia d’ençà que s’havia mort la Rosa-Margarida, havia practicat tan poc que n’havia perdut l’hàbit, i ara trobava que no acabava de saber què havia de fer en cada situació, davant de cada somriure, o angoixat per un silenci inacabable. Li faltava entrenament. S’imaginava, una vegada i una altra, avançant la mà per sota de la faldilla de la Maria-Eugènia, i acariciant-li les cuixes, aquelles cuixes perfectes que (reproduïdes a escala 5:1) eren a la façana del teatre, separades perquè la porta principal era just al mig. Pensar que aquelles cuixes eren ara a fregar de les seves, sota la taula, feia que la sang li inundés les galtes. Feia anys que no s’enrojolava. Perquè no se li notés, va pendre’s d’un glop la primera copa de la nova ampolla de xampany. La Maria-Eugènia reia i, quan reia, a les comissures dels ulls se li marcaven unes quantes arrugues, que el Ramon-Maria trobava enormement suggeridores. Cada arruga li semblava una osca, una lliçó, un record. La maduresa de la dona no tan sols no li feia enyorar la llisor de les pells joves sinó que li semblava un al

·

licient més. Cada plec d’aquell cos emmagatzemava (calculava el Ramon-Maria, mirant-se-la a través de la copa) cent mil gustos, cent mil petjades de cent mil amants. Com s’equivocaven aquells que s’interessaven per noies cada cop més joves, com més grans es feien! Una dona madura (trobava) era com un formatge envellit sàviament. La comparació amb el formatge, però, li va semblar desagradable. Es va afanyar a tornar a omplir les copes (la Maria-Eugènia també se l’havia acabat) i a pensar un nou tema de conversa.

2.

Quan van haver pagat i es van aixecar de la taula, una veu com una campanada el va cridar. Al fons, en una taula que hi havia en un dels angles del menjador, una cara el saludava, inundada d’alegria. Era el Gil-Eudald, que agitava la mà, s’aixecava (eixugant-se els llavis amb el tovalló) i anava cap a ell. El Ramon-Maria es va mirar la Maria-Eugènia, li va dir que era un que coneixia (i tot seguit es va adonar que era una obvietat), no va saber si havia de dir-li que l’acompanyés o no, o esperar que l’altre arribés fins on eren. Finalment, com que la dona que era a taula amb el Gil-Eudald no l’acompanyava, va creure que havia de fer el mateix; es va excusar i va començar a caminar tot sol cap al Gil-Eudald. Es van trobar a mig camí, entre dues taules (ocupades, l’una per una parella que s’agafaven de la mà de feia estona, es miraven als ulls i no es deien res, i l’altra per dos homes corpulents, que discutien de projectes immobiliaris en veu alta). El Ramon-Maria i el Gil-Eudald van encaixar mans. Els dels projectes immobiliaris els van mirar de cua d’ull i van fer xerricar les cadires per demostrar que se sentien lleugerament molestos que el Ramon-Maria i el Gil-Eudald haguessin anat a trobar-se a tocar d’ells. El Gil-Eudald va agafar el Ramon-Maria del braç i el va fer anar fins a la taula de l’angle; del sostre penjava una enorme caldera d’aram, plena de flors. El Ramon-Maria va encaixar la mà de la dona, que (no contenta amb això) va estirar-lo fins que li va fer abaixar la cara. Es van fer dos petons a l’aire, a un parell de centímetres de cada galta.

—¿Està més gras?—va preguntar ella—. ¿O no? El trobo canviat.

—Vostè s’ha aprimat—va mentir el Ramon-Maria, que just ara l’havia reconeguda.

La dona va eixamplar els llavis en senyal d’agraïment. Va comentar que feia molt de temps que no es veien. Efectivament, feia molt de temps que no es veien. El Ramon-Maria es mirava el Gil-Eudald, que duia ulleres lleugerament fumades, i (ara que s’hi fixava) molts cabells. Abans ¿en tenia tants? Era perruquí, allò, o un transplantament? El van convidar a asseure’s. El Ramon-Maria va aixecar el braç en direcció a la taula que havia ocupat i va balbotejar que no, que l’esperaven. Cada tant, el Gil-Eudald i la senyora (Caterina: de cop n’havia recordat el nom) miraven cap a la Maria-Eugènia, que era a la porta de la sala i es posava finalment l’abric, ajudada per la noia del guardarroba. El Ramon-Maria va decidir que hauria hagut, efectivament, d’anar a saludar-los acompanyat de la Maria-Eugènia, i també que ara hauria de ser ja amb ella, per donar propina a la noia del guardarroba. El Gil-Eudald li va preguntar com li anava la vida. La dona es va interessar per si venia sovint a aquell restaurant; abans que tingués temps de respondre-li, li va explicar que ells hi venien molt sovint, i va cantar les excel

·

lències de certs plats. El Gil-Eudald va voler saber si s’havia refet; econòmicament parlant, va aclarir. El Ramon-Maria es va empassar un nou glop de bilis i li va dir que pse. El Gil-Eudald li va explicar que se’l veia com si encara no s’hagués refet del tot. El Ramon-Maria va fer que no amb el cap, sense saber si l’altre entendria aquell no com una confirmació o com una negativa de l’afirmació que acabava de fer-li. El Gil-Eudald va posar cara tràgica (la dona, que tota l’estona mantenia un somriure neutre, el va imitar) i li va dir que, realment, havia estat una llàstima, una mala sort imprevisible, inconcebible, i que mai, en tots els anys que duia a la borsa, no s’hi havia produït una situació tan lamentable. Li va posar la mà a l’espatlla, li va recordar que hi havia gent que encara n’havia sortit més mal parada, i que ell mateix, fins ara feia poc, no havia començat a aixecar el cap. Havia canviat d’adreça, va explicar; es va treure la cartera, va separar una targeta del feix que en duia i l’hi va allargar. El Ramon-Maria va observar que el barri on s’havia mudat era de més categoria que no pas el d’abans, i se la va guardar a la butxaca de l’americana. La Caterina va assenyalar la Maria-Eugènia, va dir que, pobra, s’esperava de feia molta estona i que li digués que vingués. El Ramon-Maria va excusar-se: se n’havien d’anar. Va encaixar les mans de tots dos, va fer un altre parell de petons a prop de les galtes de la senyora i va anar cap a la Maria-Eugènia, que l’esperava al costat de la porta, xerrant i rient amb la noia del guardaroba, que tenia la gavardina del Ramon-Maria a la mà. Quan ell va arribar van callar totes dues alhora. La del guardaroba el va ajudar a posar-se la gavardina; la Maria-Eugènia el va agafar de bracet.

3.

S’havia posat la gavardina amb tan poca traça que una musclera li havia quedat doblegada i fora de lloc. Va ficar la mà per desdoblegar-la i, com que no se’n sortia, va tibar de la musclera amb tant d’ímpetu que va estar a punt de perdre l’equilibri. La Maria-Eugènia era a tocar de la cartellera del teatre, mirant-se a les fotos. Per un moment, el Ramon-Maria no va acabar d’entendre què hi feien, una altra vegada a les portes del teatre, a aquella hora, amb els llums apagats i les reixes corregudes; però de seguida va recordar que, com que havien decidit d’anar a sopar a un lloc que els fes perdre poc temps per arribar-hi, havien triat aquell restaurant pretensiós que hi havia a prop del teatre, en part perquè era a prop del teatre, en part perquè era pretensiós (i el Ramon-Maria havia calculat inconscientment que, potser, a la Maria-Eugènia allò l’impressionaria) i en part perquè era dels pocs restaurants que encara funcionaven a aquelles hores. El Ramon-Maria era ara al costat de la Maria-Eugènia, mirant també la foto on apareixia vestida només amb un plomall daurat, una petxina damunt de cada mugró i un cor de purpurina entre les cames. Va pensar a dir alguna cosa (fins i tot li semblava clar quina) però quan va obrir la boca per dir-la ja se n’hi havia anat del cap. Va tornar a sentir el regust de bilis a la gola. Ella tampoc no deia res, i l’estona de silenci es va anar fent cada vegada més densa. ¿Havia arribat el moment de fer cap proposta? Si havia arribat, ¿havia de ser ell qui la fes? ¿Per què no ella? I si era a ell a qui pertocava el pas següent, ¿fins a quin punt havia d’arriscar-se?

—¿Què fem?—va aconseguir dir, finalment.

La Maria-Eugènia es va girar per mirar-lo. El Ramon-Maria va trobar que, en la cara de la dona, la lluïssor dels ulls i la seriositat dels llavis es contradeien. Potser no havia dit la frase encertada. Si havia de jutjar pels ulls, no aniria amb cap mena de subterfugis i li proposaria obscenitats. Si havia de jutjar pels llavis, li preguntaria (de la manera menys sospitosa) si volia que l’acompanyés a casa. I en acabat ja veuria.

—¿Qui hi ha, a casa teva?—se li va avançar la Maria-Eugènia.

El va desorientar una pregunta tan directa. Van començar a caminar. Va dir que, potser, la fillastra. Durant el sopar (i els dies abans, d’ençà que havien quedat, i fins i tot abans que quedessin) havia somiat el moment en què, si tot anava bé, es preguntarien a quina casa havien de fer cap. Però, encara que no acabés de veure clar per què no podia ser ella qui formulés la pregunta, sempre s’havia imaginat fent-la ell. Finalment, la Maria-Eugènia feia la proposta ideal i ell es trobava poc a punt i (ara se n’adonava) massa begut. Un cafè. Si pogués fer un cafè i mig despertar de l’embriaguesa… Davant d’un bar obert, va dir d’entrar-hi. La Maria-Eugènia va acceptar. Va demanar una copa de brandi. Ell, a punt de demanar un cafè, es va aturar. Potser seria millor demanar una copa. Tal vegada el que li feia nosa no era l’embriaguesa, sinó que l’embriaguesa es trobés en un punt d’encallament que l’embotava. Tot i aquesta consideració, va demanar un cafè.

La Maria-Eugènia es prenia el brandi (un conyac suau, lleuger, que el Ramon-Maria no acabava d’entendre per què anomenava brandi i no conyac) amb parsimònia. D’un parell de glops, el Ramon-Maria es va acabar el cafè. Com que la Maria-Eugènia era a mig brandi (definitivament, l’irritava que en digués brandi, del conyac), per no estar-s’hi esperant sense pendre res, va demanar un rom amb cocacola. El cambrer canviava el bidó de cervesa buit per un de nou. Quan va haver acabat li va servir el rom amb cocacola. Minuts més tard, la Maria-Eugènia es va acabar el conyac; el Ramon-Maria encara tenia el got a mitges. La Maria-Eugènia (per no estar-s’hi esperant sense beure res) va demanar un altre brandi. Etc.

4.

Absolutament begut, el Ramon-Maria va pujar les escales que duien al pis de la Maria-Eugènia com per un calidoscopi: tot el que veia era una espiral plena de portes que, de tan vernissades, li semblaven de plàstic. Girés on girés els ulls, veia portes lluents, amb espiells circulars, de reixeta. El Ramon-Maria (amb una excusa que cap dels dos ja no recordava) s’havia negat a entrar a l’ascensor, i això havia fet riure la Maria-Eugènia fins a un punt tan desmesurat que només el justificava la necessitat de trencar el gel encara una mica més. La dona va treure la clau del moneder, la va apuntar cap al pany, però s’hi va repensar, es va girar i va besar el Ramon-Maria amb tanta passió que semblava que volgués arrencar-li el llavi superior. Mirats de prop, els ulls de la Maria-Eugènia eren un mar de llums, un oceà de nit, un naufragi, amb barques plenes de gent amb salvavides color carabassa i tot de venes vermelles a punt d’esclatar. Li costava veure-hi les nines, de tant com es movien i ho ocupaven tot. La Maria-Eugènia es va girar cap a la porta i va aconseguir ficar la clau al pany. Hi van entrar. La Maria-Eugènia va deixar l’abric al penjarobes. Mentre tancava la porta, el Ramon-Maria veia cada cop més clar que l’estat etílic en què es trobava no afavoriria gens les coses.

El pis era gran, tan atapeït de mobles que els ulls del Ramon-Maria no donaven l’abast a copsar-ho tot. En aquell moment, amb prou feines retenia un càntir de fang gris que hi havia sota d’una marina més o menys impressionista i entre un gerro pretesament xinès i una cortina color pols. La Maria-Eugènia era a la sala, abocada sobre una tauleta baixa; preparava un parell de gots. Una de les tires de l’escot li havia relliscat; mirava el Ramon-Maria amb la intenció clara de veure si s’havia adonat que mostrava mitja sina. Quan (després dels minuts que ell va dedicar a acabar de passar per la porta) va haver comprovat que sí, va somriure-li de manera descocada. Amb els gots a la mà, es va alçar, se li va acostar, i n’hi va allargar un. Un dels talons de les sabates li va ballar; es va torçar lleugerament el turmell. Mentre engolia, va llençar les sabates lluny, de dues puntades de peu. Al Ramon-Maria li va semblar que l’alçada de la dona havia minvat ben bé mig metre. Una de les sabates havia anat a parar contra la reproducció en miniatura d’una cabina de telèfons londinenca que hi havia sobre una tauleta de vidre.

Cinc minuts més tard, mentre es deixaven caure al llit (un llit amb dossers en un dormitori tan farcit d’objectes d’estils diversos com la part del pis que havia vist fins aleshores), el Ramon-Maria pensava que hauria d’estar molt més content del que ho estava, tot i que de fet ho estava molt. D’ençà que va entrar en aquell teatre per treballar-hi de trompetista, havia vist la Maria-Eugènia dalt d’un núvol. Primer, havia hagut de muntar un seguit d’estratagemes