La volta al món amb la tieta Mame

By Patrick Dennis

Quan va marxar cap a l'Orient amb el petit Michael, la tieta Mame (que ens va sorprendre i fascinar amb La tieta Mame, (Quaderns Crema, 2010) havia promès tornar a temps per tal que el nen pogués anar a escola. Però ja han passat dos anys i mig, i no se sap res de l'estranya parella, més enllà d'algunes postals escadusseres trameses des de llocs exòtics. La Pegeen està enrabiadíssima, però en Patrick la intenta tranquil·litzar: la tieta Mame és la millor companya per fer la volta al món. El seu únic problema és que no troba mai el moment de tornar… De manera que en Patrick decideix explicar a la seva dona, amb força omissions, una part de la seva vida que havia amagat fins llavors. Uns anys abans de la Segona Guerra Mundial, va fer la volta al món amb la tieta Mame: París, Londres, l'Àustria nazi, la Rússia soviètica i l'Orient són alguns dels destins d'aquest divertidíssim viatge, ple d'aventures, durant el qual el lector es farà un tip de riure amb l'extravagant i deliciosa Mame, el seu sentit de l'humor irreverent i les seves.

"Molt divertit i de molt bon llegir".
Xavier Cortadellas, El Punt Avui

"Un dels llibres més hilarants de la literatura nord-americana. Si voleu passar una estona extraordinària heu de córrer a llegir-lo. I compte, que no parlo d'una lectura que provoca un somriure, no. Parlo de fer una riallada i que et miri tot l'autobús. Hi ha poques injeccions de vitalitat i humor tan grans a les llibreries".
Josep Sala i Cullell, Núvol

"A mi, que ja no tinc edat d'escriure cartes als Reis, m'hauria agradat rebre en comptes d'una Nancy educadeta i més aviat beneitona, una tieta Mame tronera i disbauxada".
Isabel Gómez Melenchón, La Vanguardia

• Language: Català
• Publisher: Quaderns Crema
• Release date: Sep 1, 2014
• ISBN: 9788477275596

Book preview

PATRICK DENNIS

LA VOLTA AL MÓN AMB LA TIETA MAME

TRADUCCIÓ DE L’ANGLÈS

DE DOLORS UDINA

QUADERNS CREMA

BARCELONA 2014

A la sola i única

ROSALIND RUSSELL

LA TIETA MAME I LA POSTERITAT

Ja som gairebé a Nadal i cada cop l’espero amb més recança. Totes les botigues que per Sant Miquel encara no tenien decoració nadalenca se’n van rescabalar amb ostentació per Halloween. A cada cantonada hi ha altaveus que bramen nadales enllaunades. Els dependents de Saks estan de més mal humor, els de Lord & Taylor són més arrogants, els de Bergdorf més queixosos que en cap altra estació de l’any.

Tot al meu voltant veig nens que de la mà dels pares van als departaments de joguines a veure els regals ruïnosos que demanaran a Santa Claus. Cada nit, al tren, veig pares, carregats amb paquets immensos, que no parlen dels impostos, de política ni del mercat, sinó de la complexitat de muntar trens elèctrics i bicicletes angleses.

Detesto anar cada dia al despatx perquè no m’hi espera res més que un missatge d’aquell imbècil pretensiós del Departament d’Estat dient que encara no han aconseguit informació fiable però que fan tots els esforços possibles; un telegrama de la comtessa d’Upshot (abans Vera Charles) dient que no havia pogut establir contacte amb ells al funeral de l’Aga Khan al juliol, però que li semblava haver-los vist a l’aeroport de Copenhaguen al setembre: una carta inconnexa del meu espia de Londres, Percy Pankhurst, anunciant-me que la seva agència de detectius els segueix la pista i demanant-me un ingrés de cent lliures més.

Més encara, detesto tornar a casa a la nit. És una casa d’estil georgià, a Verdant Greens, una urbanització de dues-centes cases en quatre estils diferents a tot just una hora de Nova York si el tren va a l’hora. La meva dona i jo detestem la casa, i també detestem Verdant Greens. Ens hi vam traslladar quan va néixer el nostre fill perquè pogués trepitjar herba, respirar aire fresc i anar a una escola més aviat mediocre sota la mirada penetrant co

l·l

ectiva d’un grup de mares indiscretes de Verdant Greens que coneixen més o menys l’argot psiquiàtric. I ara la meva dona i jo fins i tot comencem a detestar-nos l’un a l’altre. La nostra caseta de preu exagerat i mal construïda—set habitacions, dos banys i mig, i unes golfes suplementàries—s’ha convertit en una closca buida que ressona, la presó de dues persones solitàries, callades i frustrades. El fill per al benestar del qual vam comprar aquesta casa ja no hi és. Va ser segrestat el 1954.

Quan dic segrestat no em refereixo a res que impliqui notes de rescat i escales repenjades a la paret. Va marxar just després del seu setè aniversari amb la nostra benedicció i els nostres petons de comiat. Fins i tot vam dir-li adéu amb la mà a Idlewild quan el gran avió de la Panamericana se’l va endur a l’Índia. Però no l’hem tornat a veure—i a penes n’hem sabut res—des de llavors. Això era el juny de 1954. Se suposava que havia de tornar a la primeria de setembre, just a temps per anar a l’escola. Han passat dos anys i mig, i ara ens enfrontem a un altre Nadal ple de malenconia sense en Michael a casa. I tot perquè a la tieta Mame li va caure bé el nen i volia endur-se’l a fer un petit viatge!

La tieta Mame és una dona francament insòlita. Em va educar ella des que em vaig quedar orfe a deu anys. No perquè ningú l’hi demanés—ni parlar-ne—ni perquè tingués cap desig d’adoptar un fill únic solitari durant els seus anys d’apogeu al 1929. Simplement, era l’única parenta viva que jo tenia. Ens vam veure atrapats l’un amb l’altra i en vam haver de treure el màxim profit.

Ella em va educar, però a la seva manera atropellada, per a horror del meu fideïcomissari, el senyor Dwight Babcock de la Knickerbocker Trust Company, dels mestres de l’Acadèmia Sant Bonifaci d’Apathy, Massachusetts (on finalment em va matricular el senyor Babcock després d’unes quantes incursions de la tieta Mame en la pedagogia progressista), i de vegades fins i tot per a horror meu.

Vam viure junts a molts llocs, la tieta Mame i jo. Vam viure en un dúplex a Beekman Place durant els anys vint, quan la tieta Mame encara era la senyoreta Dennis, encara era rica i vivia la seva fase japonesa. Vam viure en un garatge a Murray Hill durant la Depressió, abans que la tieta Mame trobés l’amor i el matrimoni, i més riqueses encara, com a senyora de Beauregard Jackson Pickett Burnside. Durant un temps vam viure en una plantació a Georgia amb l’oncle Beau. Llavors, quan la tieta Mame es va convertir en la novena vídua més rica de Nova York, vam viure en una gran casa de Washington Square. També vam viure a diversos altres llocs del món fins que em vaig fer gran i em vaig casar. Després d’això, l’adreça de la tieta Mame—sempre que s’hi quedava prou temps per tenir-ne—va ser l’hotel Saint Regis. Avui no sé on viu, la tieta Mame. Tant de bo ho sabés, perquè és també on viu el meu fill. Si és que encara és viu, és clar.

Però per molt poc ortodoxos i excèntrics que hagin pogut ser els mètodes d’educació infantil de la tieta Mame—els seus detractors han fet servir adjectius com ara depravats i llunàtics—, no crec que cap de les coses extravagants que va fer em fessin cap mal.

Val a dir que aquesta no és l’opinió de la meva dona, la Pegeen. Quan ahir a la nit vaig arribar a casa, a Verdant Greens, m’esperava a la porta.

—Fa fred a fora, estimada—vaig dir fent-li un petó—. ¿Ha arribat res per correu? Vull dir alguna felicitació de Nadal especialment terrible.

La Pegeen sabia perfectament a què em referia, i no es va estar de dir-m’ho.

—Sé perfectament què vols dir. Vols dir si se sap res del nostre fill o d’aquella boja que se’l va endur. I la resposta és que no. Com cada dia des de fa quatre mesos. No! No! No! Déu meu, Patrick, no puc menjar, no puc dormir, ni tan sols puc pensar de tant que em preocupa que el meu fill sigui en mans d’aquella vella boja. Fins i tot podria ser que el nostre pobre Michael fos mort i enterrat.

—Oh, no ho crec. Ens n’hauríem assabentat, segur.

—¿Assabentat? ¿De què ens hem assabentat? Sis telegrames, quatre ratlles de res en unes quantes postals miserables: el Taj Mahal, una casa de banys a Tòquio, un monestir de lames al Tibet, un bloc d’apartaments a Tel Aviv que semblava una calaixera amb tots els calaixos oberts, el Hilton d’Istanbul, el Festival Mozart, Animation sur la Plage des del Cap d’Antibes, una dotzena de paraules més i prou sobre el nostre fill, en dos anys i mig!

—No és ben bé així, Pegeen. Tant en Michael com la tieta Mame han tingut el detall de recordar els nostres aniversaris respectius, la data del nostre casament, Nadal… i amb molta generositat, per cert. Jo encara tinc aquell mantell mandarí…

—Nadal. ¿Com goses dir aquesta paraula? Serà el tercer Nadal que passarem sense el nen a casa. ¿No et sembla que tot Verdant Greens en deu anar ple?

—Estic segur que en parlen, però no em sembla tan interessant per…

—El noi té gairebé deu anys. No l’he vist des que en tenia set. Ja no tindrem ocasió de fer escoltisme, ell com a nen explorador i jo com a mare guia.

—No, si puc fer res per impedir-ho.

—D’acord, reconec que sona una mica descoratjador. Però pensa en les altres coses que s’està perdent. Una escola de debò. La companyia de nens de la seva edat. Esports. Catequesi. Nadal.

—Bestieses—vaig dir jo, mirant de mostrar-me tan afable i indiferent com podia, perquè estava tan preocupat per la tieta Mame i en Michael com la Pegeen, només que no volia que ella se n’adonés—. Com em deia sempre la tieta Mame, es pot aprendre més en deu minuts a la sala de casa seva que en deu anys a l’escola. I tenia raó. Vaig veure més nens de la meva edat dels que hauria volgut veure. I, pel que fa a Nadal, sempre em feia uns regals francament bons.

—¿Com ara?

Tot el que podia recordar, improvisadament, era una llista d’objectes que no haurien confortat gens ni mica una mare preocupada: un caiman viu, una espasa de samurai, un ximpanzé que va morir poc després i una matrícula vitalícia a l’escola de ball d’Arthur Murray.

—Oh, res. Coses molt boniques.

—Però ¿no t’adones que ens ha robat el nen? Si entrés ara mateix en aquesta habitació, no reconeixeria els seus propis pares. Oh, sé molt bé a què juga. Jo també sóc una dona. El seu objectiu és apoderar-se del nostre fill i ficar-se’l a la butxaca per ensenyar-li la vida tal com la veu ella, «la vida segons Mame Dennis Burnside», i que acabi tan eixelebrat i excèntric com ella.

—Sisplau—vaig dir jo—. Ella em va educar des que tenia deu anys fins que me’n vaig escapar, és a dir, fins que et vaig conèixer. ¿Em trobes tan estrany, a mi? ¿No veus que em dutxo cada dia i tinc una feina decent en una empresa seriosa? ¿Que potser tinc una co

l·l

ecció de botes i fuets al soterrani? ¿Que potser no pago els impostos i torno a casa cada nit en el tren de les sis i tres? De vegades fins i tot m’agradaria ser una mica més pintoresc, una mica menys avorrit.

—A mi també, però això no hi té res a veure. El que aquí importa és que la teva tieta es va endur el nostre fill fa dos anys i mig. Ens va prometre que el nen tornaria a casa la primera setmana de setembre, i ja som al 1957 i…

—Sigues raonable, Pegeen. La tieta Mame no va especificar el setembre de quin any.

—No m’interrompis! A poc a poc se l’ha anat fent seu. Primer un telegrama suplicant-nos que el deixéssim quedar fins a Nadal. No hauria d’haver-ho consentit, però hi vaig caure. Després una llarga carta dient-me que el noi esquiava tan i tan bé i que la neu estava fabulosa a Chamonix, i que quina facilitat tenia en Michael amb el francès. Va ser culpa del francès. Ella sap molt bé la flaca que tinc per Racine.

—Jo sempre l’he trobat més aviat avorrit.

—El següent que vam saber és que la Dama Generositat tenia el nostre fill vestit de bus entre taurons, barracudes i no sé pas què més.

—¿No et queixaves que no feia cap esport?

—I després aquella oportunitat meravellosa d’anar a la Ciutat Prohibida i de jugar amb el Dalai Lama. Després va ser l’audiència papal. Després el degà roig de…

—I també et queixaves de la religió.

—De tot, em queixo. Ja era prou horrible quan sabíem on paraven, però és que els darrers quatre mesos no hem rebut ni una sola notícia: ni una carta, ni un telegrama, ni tan sols uns quants gargots en una postal. És molt possible que aquesta tieta boja teva tingui el pobre innocent fumant, bevent, consumint drogues…

—No siguis ridícula! El nen ja furtava cigarrets quan tenia sis anys. Sempre li has deixat ensumar el líquid aquest que fas servir per treure l’esmalt d’ungles. I el teu pare li donava glops de cervesa quan encara era al bressol. La tieta Mame potser és poc ortodoxa, però és una dona de fiar. Jo no estic gens preocupat, ni mica—vaig mentir.

—Més a favor meu! T’ha educat per ser un pare desnaturalitzat. I jo estic molt preocupada. Morta de preocupació! Ell és massa petit i ella massa vella.

—Si et sentís dir això, t’arrencaria els ulls. A més a més, és una companya de viatge d’allò més animada. A mi em va portar per tot el món, ¿i on sóc ara? A Verdant Greens, convertit en un home de mitjana edat, guanyant pes, perdent cabells, casat i escarxofat.

—¿Quan et va portar a fer la volta al món?

—Ui, fa molt de temps. Abans de la guerra.

—¿Per què no m’ho havies dit?

—¿No t’ho havia dit? Doncs potser perquè no hi havia gaire cosa a dir. Ja m’entens, Pegeen, la típica vida de turista.

—No pateixis, tenim tota la nit. Pots començar a explicar-m’ho ara. ¿Quan va tenir lloc exactament, aquest grand tour?

—Oh, fa molt de temps. Deu, quinze, vint anys. Era el 1937, just després que m’expulsessin… just després d’acabar els estudis a l’Acadèmia Sant Bonifaci, abans d’entrar a la universitat.

—¿Quant temps vas ser fora?—va preguntar la Pegeen.

—Bé, un temps indefinit. Gairebé totes les visites de la tieta Mame són indefinides i rarament arriba enlloc quan toca. Potser aquesta és la raó per la qual en Michael triga tant a tornar a casa.

—¿Dos anys i mig?

—¿Per què no bevem alguna cosa, estimada?

—Queda’t aquí assegut i comença a parlar. T’escolto mentre ho preparo. Va, comença.

—Bé, no tinc res a dir, de fet. En Michael va anar a l’Índia i van començar des d’allà. Nosaltres vam anar cap a l’altra banda.

—¿Quina banda?

—Doncs vam salpar el maig de 1937 en el vell Normandie. Quin vaixell!

—Ja l’he vist—va dir la Pegeen acostant-me una beguda—. Continua.

—Bé, no ens vam endur l’Ito…

—¿Et refereixes a aquell intern japonès seu que riu com un ximplet?

—L’Ito sempre ha estat un molt bon amic—vaig contestar amb dignitat—. Tant de la tieta Mame com meu. Ell va venir més tard, però vam marxar nosaltres sols. Ens vam insta

l·l

ar a la suite Deauville del Normandie, sopàvem a la taula del capità i viatjàvem amb tota la pompa i circumstància del món. I ja està, això és pràcticament tot.

—Continua—va dir la Pegeen amb un to de veu com dient «Parlo seriosament».

—Bé, si la memòria no em falla, el Normandie solia atracar a França.

—¿I?

—I vam anar a París…

LA TIETA MAME

I LA CIUTAT DE LA LLUM

—És ridícul que pateixis d’aquesta manera—vaig dir a la Pegeen mirant d’amagar la preocupació que sentia jo—. ¿Com podria tenir cap problema el nen si viatja pel món amb la seva tia àvia? Una dona gran, de fet, amb molt poques probabilitats de corrompre un nen de deu anys.

—Doncs bé que ho va intentar amb tu tant com va poder—va dir la Pegeen.

—No, això és una ofensa—vaig murmurar jo—. No va fer res d’això. Pensa en París, per exemple. ¿Què porta de París la major part de la gent que hi va?

—¿Una malaltia venèria?

—De cap manera! Porten records: la torre Eiffel, el Louvre, Versalles, ja m’entens, coses així.

—¿I què vas fer tu, quan et va portar a París?

—Doncs no gaire cosa. Vull dir que vam anar als llocs habituals: Nôtre-Dame, el Bon Marché, Maxim’s. Vam recórrer tots els museus, galeries, esglésies i…

—¿I?

—Ah, sí, una vegada fins i tot vam anar al Teatre Nacional.

—¿I?

—Això és tot.

No era tot, però preferia que em pengessin abans d’explicar a la pobra Pegeen què va fer la tieta Mame a París.

—Ah, Patrick, rei meu—em va dir la tieta Mame prement-me la mà—, ¿no sents la màgia de París? Paris mon cœur! La Ville Lumière!—El taxi va enfilar la Rue Saint-Honoré tan sobtadament que va fer caure la tieta Mame del seient—. Merde!—va deixar anar.

Vaig dir que sí, que sentia la màgia de París i ¿no li semblava a la tieta Mame que estaria molt més bé si tornava a seure i es relaxava fins que arribéssim a l’hotel? Encara s’estava cofant bé el barret de gairell quan el taxi, amb una mica més de calma, va fer la volta a la Place Vendôme i es va aturar davant del Ritz.

Per a la tieta Mame, París era més una gran botiga que una metròpoli, i el Ritz era molt a prop de Schiaparelli, Chanel, Elizabeth Arden, Cartier i la majoria de botigues que li agradava sovintejar. I va estar encantada de trobar-se un gran ram de flors de César Ritz en persona esperant-la a la saleta de la suite.

—Ah, el meu estimat senyor Ritz—va dir amb malenconia—. Mai no s’oblida de mi.

—Pocs ho fan—vaig dir jo, mirant d’assimilar l’esplendor Lluís XVI de la suite.

La tieta Mame es va treure els guants, va donar una propina exagerada als homes de les maletes i va mirar somiadora per la finestra en direcció a Schiaparelli.

—Ah, Patrick, rei meu—va dir una vegada més—. Paris mon cœur! Veure un altre cop aquesta ciutat fabulosa tan civilitzada a través dels teus ulls blaus i joves. Un paradís! Ara sigues un àngel i demana’m un bon sidecar, i el que vulguis per a tu, és clar, mentre jo m’organitzo i truco a la Vera. També s’allotja aquí.

La telefonista del Ritz tot just s’estava recuperant de la commoció que li havien causat els meus verbs irregulars francesos, apresos a l’Acadèmia Sant Bonifaci, quan la tieta Mame va tornar a la saleta i va agafar el telèfon. Després d’un parell de descàrregues elèctriques i de moltes interferències, la tieta Mame va poder connectar amb la Vera Charles i hi va haver una breu explosió de francès me

l·l

iflu.

—Vera, chérie!—va cridar la tieta Mame—. C’est moi! Je suis ici… Dic que sóc la Mame, Vera—va traduir impacient la tieta Mame—. Sóc aquí, al Ritz. Amb en Patrick. Vine de seguida. À bientôt!… No, ximpleta, això vol dir que ens veurem ara mateix.

La tieta Mame va penjar i va estirar els braços teatralment.

—Ah, reiet meu, això és diví! Tenir-te a tu aquí i tot Europa per ensenyar-te abans que vagis a la universitat… un jove atractiu i conscient amb qui compartir la cultura més refinada d’una civilització més antiga i més sàvia. Tu, Europa, i també la Vera. Oh, Patrick, tinc el pressentiment que aquest estiu serà el més meravellós de la meva vida! I ara, ¿on coi és el cambrer amb el meu còctel i per què triga tant, la Vera?

Es va sentir un truc a la porta i van entrar alhora la Vera i el cambrer, tot i que la Vera havia aconseguit agafar al vol el sidecar de la tieta Mame de la safata i pràcticament se l’havia acabat.

—Estimada Vera!—va dir la tieta Mame.

—Estimada Mame!—va dir la Vera.

La Vera Charles no necessita presentació per a ningú que hagi anat mai al teatre entre la guerra de Secessió i la guerra de Corea. Era una model fabulosa, una veritable estrella, i diuen que va matar més productors que l’alcohol, els infarts i els suïcidis tots plegats. També era la millor amiga de la tieta Mame la major part del temps. Aquell dia tenia un aire molt parisenc amb el seu vestit de Molyneux, les perles, les pells de guineu, els cabells crepats i acolorits amb henna i una cara almenys deu anys més jove que la que li havia vist dos anys abans.

—Mame, estimada—va dir la Vera teatralment—, és una llàstima que et perdessis la meva conquesta de Londres, però ara ja ets aquí, a París, per veure’m triomfar amb els gavatxos.

La Vera va néixer i va viure a Pittsburgh, però exagerava tant l’accent elegant de Mayfair que ni tan sols els anglesos entenien ben bé què deia. Potser aquesta era la causa, o potser no, de l’enorme èxit que havia tingut als escenaris londinencs. Les dues dames van tornar a abraçar-se i van fregar galta contra galta, i a continuació la Vera va passar a abordar el tema principal.

Per tema principal, vull dir que, durant la següent mitja hora, la Vera va parlar exclusivament de la Vera. Ens va explicar que havia causat sensació a Londres i que l’havien tractat a cos de rei en els cercles nobles, que li havien suplicat que anés a París com a invitada especial de l’Exposició Universal, segurament per afegir una mica de llustre a actors tan poc coneguts com Noël Coward, Yvonne Printemps, Sacha Guitry, Maurice Chevalier i Josephine Baker, que havien d’actuar a París aquell estiu. El cambrer va tornar a aparèixer amb una safata plena de sidecars i, mentre les dames bevien, la Vera estava cada cop més expansiva.

—Sí, estimada—va dir la Vera—, una cosa és tenir tots els Estats Units als teus peus o ser l’estrella de Londres, però el que una actriu de la meva estatura necessita realment és triomfar al continent. I aquí et tinc, amiga meva, la més antiga i més estimada, per compartir aquesta victòria amb mi!—La Vera va riure amb afectació i elegància i va agafar un altre sidecar.

A la tieta Mame li interessava molt el teatre. De fet, ella i la Vera s’havien conegut en una companyia ambulant que representava Chu Chin Chow durant la Primera Guerra Mundial, on totes dues aixecaven les cames a la segona fila de coristes fins que l’avi ho va descobrir i va enviar la tieta Mame a l’escola un altre cop. Però encara era molt aficionada al teatre i deia que el duia a les venes.

—És diví, Vera—va refilar la tieta Mame—. En Patrick i jo serem a l’estrena aplaudint a primera fila. Però digues, estimada, mmm, ¿en quina llengua…?

—En francès, naturalment—va dir la Vera amb arrogància.

Això ens va semblar molt estrany a tots dos. La Vera amb prou feines parlava l’anglès.

—Però Vera—va preguntar la tieta Mame—, ¿de quina obra es tracta?

—Bé, no és exactament una obra de teatre, estimada—va dir la Vera amb incomoditat—. És al Folies Bergère.

—Vera!—va dir la tieta Mame—. ¿No em diràs que tornes a la revista després de tants anys?

Si hi havia una cosa que la Vera no podia suportar era que li recordessin els seus inicis humils en una companyia de segona, no perquè hagués fet res poc íntegre, sinó tan sols perquè no esqueien a la Primera Dama del Teatre dels Estats Units.

—És clar que no, Mame—va dir la Vera fredament—. És que resulta que el Folies és la Commedia dell’Arte de França. Ni tan sols tenen una passare

l·l

a, només una mena de passadís mal i

l·l

uminat al voltant de l’orquestra. He acceptat un paper molt seriós: faré de Caterina la Gran. És un paper dramàtic. I, més encara—i aquí la veu de la Vera va perdre teatralitat i va tornar al més pur accent de Pittsburgh, que feia servir quan estava empipada o quan parlava de diners—, em paguen dos mil de l’ala a la setmana, en dòlars, no en francs, per quinze minuts de feina cada nit, sense funció de tarda.

La tieta Mame continuava mirant amb recel que la Vera acceptés de participar en una aventura tan déclassée com un espectacle de cabaret, per molt que el Folies Bergère fos, per dir-ho així, el Palau d’Europa. Així, doncs, ofesa fins al punt de decidir incórrer en la despesa, la Vera es va dirigir amb elegància al telèfon i va demanar al recepcionista que ens reservés tres entrades per al Folies Bergère per a aquella mateixa nit i ho apuntés al seu compte, Vera Charles.

Vam ocupar els nostres seients just abans que l’orquestra comencés les erràtiques afinacions d’instruments i just després d’assabentar-me que a França es dóna propina als acomodadors: una experiència costosa i inquietant, sobretot si resulta que no portes canvi a sobre. A continuació es van apagar els llums, es va obrir el teló i l’espectacle va esclatar amb tota la seva esplendor xarona. De fet, el Folies Bergère, llavors com ara, era una mena de Radio City Music Hall amb pits, només que molt més elaborat i molt menys professional. De fet, aquells dies d’abans de la guerra encara era més refinat, probablement perquè el vestuari i el decorat eren molt més nous i les noies molt més joves.

Però si fa no fa era el mateix tipus de xou inacabable i antiquat que és encara, perquè el teatre musical francès s’enorgulleix més de la quantitat que no pas de la qualitat. Hi havia les coristes angleses i les vedets hongareses de costum (en els musicals francesos pràcticament ningú no és francès), que de tant en tant cridaven «Allô, xato!» amb una barreja de falsos accents francesos per dirigir-se als espectadors de parla anglesa. Hi havia els números habituals de funambulisme i esquetxos grollers, ciclistes, acròbates, sopranos, transvestits i contorsionistes. Després hi havia els tableaux vivants, amb els seus efectes d’aigua, les fonts, els focs artificials, els miralls i, evidentment, les noies.

Hi havia noies que queien del sostre i que sortien catapultades de terra. Noies suspeses precàriament de cordes o al capdamunt de columnes que es balancejaven. Noies als passadissos laterals o que baixaven serpentejant llargues escales. Noies que anaven amunt i avall amb lluentons deslluïts, perruques brutes, llargs boàs desplomats i pells gastades, arrossegant cues llardoses al seu darrere.

Cap al final del primer acte, la tieta Mame va començar a pesar figues i la Vera li va donar un cop de colze maliciós.

Continuaven sortint noies. Noies que movien amb apatia els malucs i les maraques en el quadre sud-americà. Noies que trontollaven sota grans mirinyacs en el quadre de Versalles. Noies que s’ofegaven de calor sota les pells en el quadre d’hivern. Noies que tremolaven amb cues de sirena i pell de gallina en el quadre submarí. Noies que trontollaven sota el pes de les màscares falses d’ivori en el quadre xinès i tornaven vigoroses amb tutús i tirabuixons en el quadre de la vella plantació, per a la qual havien tingut l’amabilitat de traduir una combinació d’espirituals negres. En fi, com he dit, el Folies Bergère oferia molta distracció als clients a canvi dels seus diners.

—Vera—va dir la tieta Mame, reprimint un badall durant el número dels ocells del paradís—, suposo que no és veritat que penses cedir el teu talent a una xarada tan depriment com aquesta.

—Espera—va xiuxiuejar la Vera—. Ara ve el quadre més espectacular.

I sí que ho era.

En aquell temps, l’administració del Folies Bergère sempre oferia als clients almenys un episodi dramàtic que presentava una reina tràgica, sempre una gran estrella, com a mínim dotze canvis d’indumentària i decorats, moltes noies, i un parell de nois. És una pràctica que ha estat abandonada després del boom turístic de la postguerra. La reina tràgica en aquella edició del Folies era la reina Maria d’Escòcia. Era tràgica, això sí, però com a mínim no es treia la roba. La tieta Mame va quedar francament alleujada quan va veure que tot el que havia de fer la seva amiga Vera era recórrer l’escenari trepitjant fort parlant a crits de l’amor i del dolor i treure’s ràpidament una disfressa per posar-se’n una altra igual de sofisticada.

—Molt bé—va dir la tieta Mame—. Ara ja ho he vist. Sortim d’aquí.

Quan marxàvem, encara arribaven més noies—malgirbades, amb la roba de puntes bruta i guarnides amb tricornis—balancejant-se en les innavegables góndoles de la gran escena veneciana.

Barroer va ser l’adjectiu amb què la tieta Mame va qualificar l’espectacle del Folies Bergère. Tanmateix, era conscient que l’única motivació de la Vera era l’avarícia, i dos mil dòlars a la setmana era una quantitat insòlita de diners al París de 1937. I cal dir que la Vera hauria venut la seva mare al diable per un parell de dòlars al comptat.

Després d’aquell primer vespre, la nostra vida a París va insta

l·l

ar-se en una mena de rutina. Als matins jo me n’anava a fer petites visites turístiques pel meu compte mentre la tieta Mame i la Vera encarregaven agosarades creacions a Vionnet, Alix, Maggy Rouf i Lucien Lelong. Apareixien totes dues a l’hora de dinar amb models nous «espectaculars», tal com els descrivien elles. No rigueu. Les dones tenien molt més bon aspecte el 1937 que no pas ara.

A les tardes, la Vera s’excusava per anar a assajar el seu debut dramàtic com a Caterina de Rússia al Folies Bergère i la tieta Mame se m’enduia amb ella. Coneixia una gran quantitat de famosos francesos i normalment era molt ben rebuda a casa de Colette, André Gide o Christian Bérard o de persones amb ve

l·l

eïtats artístiques d’aquesta mena. La tieta Mame organitzava una mena de salon a Nova York i li agradava veure com se’n sortia la competència estrangera. Si, un dia concret, cap de les persones que coneixia celebrava una vetllada, anàvem a veure alguna cosa interessant o a l’Exposició Universal. L’Exposició ocupava tot el llarg del Sena, des de la Place de la Concorde fins a més amunt de Trocadéro, i després d’haver-nos amarat de prou cultura, acabàvem al Club des Oiseaux de Madame Lanvin, al capdamunt del Pavillon de l’Élégance, on la tieta Mame podia descansar els peus, prendre una bona copa i veure més roba.

Cada nit, la tieta Mame i la Vera es posaven un vestit nou espectacular, em feien posar a mi un esmòquing i anàvem a sopar a algun lloc elegant com ara Maxim’s o Les Ambassadeurs, on la tieta Mame i l’Albert, el maître, es dedicaven a demanar el sopar com si planegessin la creació de l’home. Després anàvem al teatre, a veure una obra triada per la tieta Mame, com una bona tragèdia pessimista francesa a la Comédie-Française o una cosa suau i lleugera com Els tres valsos.

Després anàvem a un club nocturn com ara Bricktop’s, La Vie Parisienne de Suzy Solidor o Le Bœuf sur le Toit. I finalment tornàvem a l’hotel, on la tieta Mame obria totes les finestres, em feia sortir al balcó amb ella per fumar un cigarret de bona nit i m’explicava tota mena de coses interessants sobre la història de França—com aquella vegada que es va trobar involuntàriament en un bordell, l’enginy necessari per a la invenció dels bidets o que la línia Maginot havia fet França inexpugnable per sempre més—. Cada dia fèiem un miler de coses.

Tanmateix, el nostre idi

l·l

i parisenc

Reviews for La volta al món amb la tieta Mame

[etxgardener · Rating: 3 out of 5 stars]

Cashing in on the popularity of his original book, Patrick Dennis wrote thsi sequel in 1958 that covers in flashback the trip abroad he young Patrick Dennis took with his aunt after his somewhat precipitous departure from St. Boniface Academy.Covering the pair's adventures in Paris, London, Venice, Austria, the Mideast & a somewhat irregular voyage back to the US. This book, while funny, is more forced than his first volume. Auntie Mame, while always flighty, appears rather foolish in several of the chapters. Still it's a fun summer read.

[mrslee_1 · Rating: 3 out of 5 stars]

This did not have the same kick as the first book. It was jaded and cynical at the beginning and even though some of his memories of his travels with Mame were amusing, it did not have the sparkle. I couldn't get past the fact that these two parents had let their small child go away with this woman and had made little effort to get him back. Meh. I'll stick with the Rosalind Russell movie.

[antao-3 · Rating: 5 out of 5 stars]

Such a witty and sparkling prose!

A greatly enjoyable and captivating reading! Auntie Mame is such a brilliant and sophisticated Lady and such a sweet and loving aunt (but nothing conventional ...) that nobody will resist her!
Set in the '30s and '40s and '50s, it hasn't lost at all its sparkling humour.

Mame representes a counterculture that was almost non-existent at the time the book was written.

She's anti-establishment, anti-bourgeois, anti-racist, anti-bad taste, and anti-pretension...She's also pro-youth, pro-sex, pro-tolerance, pro-nudity, and pro-drugs (though her drug of choice's gin lol).

There's a prequeL left to enjoy. I know now that I'll hardly ever be parted from Auntie Mame. She won't let me forget her.

[bensdad00 · Rating: 5 out of 5 stars]

Along with its predecessor Auntie Mame, this book serves not only as a window into the realities of Pre WWII travel, it also acts as a rather pointed reminder of the old adage 'the more things change the more they stay the same'. the characters are just as fresh as they were when first written over a half-century ago, and but for the lack of modern technology could have been written yesterday.

[richardderus · Rating: 4 out of 5 stars]

Oh dear, oh dear, however shall I survive? There is no more Auntie Mame-age available, nor ever shall be, since Dennis is dead these 35 years. The sequel to Auntie Mame appeared in 1958, and was published of the pieces that didn't fit the original frame of "My Most Unforgettable Character." (Remember those? Reader's Digest was such a bland magazine, but those were always fun to read.) This time the frame is Patrick trying to keep his irascible wife Pegeen from killing him for letting Mame have their son for a little vacation...of two and a half years!...by telling her of his own life with Mame. Highly sanitized, of course!This 2003 edition even restores a snarky little satire on Soviet collectivism that was excised from the original book..."Auntie Mame and Mother Russia"...that made me laugh out loud. Well, that's not such a big deal, really, since the entire book made me laugh out loud several dozen times.How I appreciate Broadway Books (once a unit of Doubleday, now part of Random House's Crown Publishing Group) for rescuing these hilarious romps from final obscurity. And, I failed to mention in my review of Auntie Mame, the cover and title-page art is just *perfect*! Edwin Fotheringham, the artist, even has a perfect Mame-ish name.In Auntie Mame, Patrick is whisked off at the end of his "education" at St. Boniface Academy for a graduation trip to Europe with Mame. The misadventures of Mame in Venice alone ("Horsefeathers" by itself has the power to make me fall about laughing, you'll see why when you read the book) would make this book worth reading...but Lady Gravell-Pitt! Schloss Stinkenbach! Sari Mont d'Or and Mrs. Cantwell doing the demolition derby dance in their little Lebanese retreat, whence Mame retires after a camel-riding incident that...well, never mind, that would be telling instead of reading, and you should read the book.Really. Honest. You *should* read the book.

[alexthehunn · Rating: 4 out of 5 stars]

This is Patrick Dennis's sequel to Auntie Mame. Quite as much fun as the original. Auntie Mame is high camp, good, bitchy fun.