Un home bo costa de trobar

By Flannery O'Connor

Flannery O'Connor és una de les grans narradores nord-americanes, sovint comparada amb William Faulkner, Carson McCullers i Eudora Welty, amb qui va forjar l'anomenada "narrativa gòtica del sud dels Estats Units". El seu geni lúcid i turmentat ha concebut part de la literatura més sòlida i pertorbadora del segle xx, especialment en el camp de la narrativa curta, gènere que va cultivar amb mestria des que era estudiant fins que es va morir, prematurament i tràgica. Els relats del recull Un home bo costa de trobar es van publicar per primera vegada el 1955 i tenen com a escenari els pobles i les terres meridionals dels Estats Units, especialment la seva Geòrgia natal, un territori decrèpit i decadent marcat per la violència i l'odi. Però als contes de Flannery O'Connor, feridors i esgarrifosos, sempre hi brilla una bellesa estranya, una sensibilitat peculiar i salvatge, que els fa únics.

• Language: Català
• Publisher: L'Altra editorial
• Release date: Jan 31, 2024
• ISBN: 9788412806298

Flannery O'Connor

Flannery O'Connor was born in Savannah, Georgia, in 1925. When she died at the age of thirty-nine, America lost one of its most gifted writers at the height of her powers. O’Connor wrote two novels, Wise Blood (1952) and The Violent Bear It Away (1960), and two story collections, A Good Man Is Hard to Find (1955) and Everything That Rises Must Converge (1964). Her Complete Stories, published posthumously in 1972, won the National Book Award that year, and in a 2009 online poll it was voted as the best book to have won the award in the contest’s 60-year history. Her essays were published in Mystery and Manners (1969) and her letters in The Habit of Being (1979). In 1988 the Library of America published her Collected Works; she was the first postwar writer to be so honored. O’Connor was educated at the Georgia State College for Women, studied writing at the Iowa Writers’ Workshop, and wrote much of Wise Blood at the Yaddo artists’ colony in upstate New York. She lived most of her adult life on her family’s ancestral farm, Andalusia, outside Milledgeville, Georgia.

Book preview

UN HOME BO COSTA DE TROBAR

L’àvia no volia anar a Florida. Volia visitar uns parents de l’est de Tennessee i aprofitava qualsevol oportunitat per mirar de fer canviar d’idea en Bailey. En Bailey era el fill amb qui vivia, l’únic noi. Estava assegut a taula, a la punta del seient de la cadira, encorbat sobre la secció carbassa d’esports del diari.

–Mira’t això, Bailey –li va dir–. Mira’t això, llegeix-ho. –Estava dreta amb una mà al maluc prim i amb l’altra sacsejava el diari contra el cap pelat d’en Bailey–. Mira, aquest paio que es fa dir «el Conflictiu» s’ha escapat de la presó federal i diu que va cap a Florida, i mira, llegeix què els hi ha fet, a aquesta gent. Llegeix-ho tu mateix. Jo no m’enduria els meus fills enlloc que fos a la vora d’on ronda aquest delinqüent. No tindria la consciència tranquil·la, si els hi dugués.

En Bailey no va alçar els ulls de la lectura, i per això l’àvia es va girar per mirar de cara la mare de les criatures, una dona jove amb pantalons, amb una cara ampla i ingènua com una col i un mocador verd lligat al cap acabat en dues puntes que semblaven orelles de conill. Estava asseguda al sofà, donant al petit albercocs que treia d’un pot de vidre.

–La canalla ja hi ha estat, a Florida –va dir la dona gran–. Els hauríeu de dur a un altre lloc, per variar, perquè vegin llocs del món diferents i siguin oberts. A l’est de Tennessee no hi han estat mai.

Semblava que la mare de la canalla no l’havia sentida, però el de vuit anys, en John Wesley, un nen refetot amb ulleres, va dir:

–Si no vols anar a Florida, ¿per què no et quedes a casa? –Ell i la nena, la June Star, llegien còmics a terra.

–No es quedaria a casa ni per fer de reina per un dia! –va dir la June Star sense aixecar el cap ros.

–Ja, ¿i què faríeu si aquest paio, el Conflictiu, us agafés? –va preguntar l’àvia.

–Li ventaria un mastegot a la cara –va dir en John Wesley.

–No es quedaria a casa ni per un milió de dòlars –va dir la June Star–. Té por de perdre’s alguna cosa. Ha de venir a tot arreu a ont anem nosatres.

–Molt bé, noia –va dir l’àvia–. Me’n recordaré la pròxima vegada que vulguis que et faci tirabuixons.

La June Star va dir que els cabells se li cargolaven en tirabuixons de manera natural.

L’endemà al matí l’àvia va ser la primera de pujar al cotxe, ben preparada. Havia col·locat la gran maleta negra que semblava un cap d’hipopòtam en un racó, i a sota hi havia amagat un cistell amb la Pitty Sing, la gata. No pensava deixar la gata tres dies sola a casa perquè la trobaria a faltar massa i tenia por que es refregués amb un fogó de gas i accidentalment s’asfixiés. Al seu fill, en Bailey, no li feia cap gràcia arribar a un motel amb un gat.

L’àvia seia al mig del seient de darrere amb en John Wesley a un costat i la June Star a l’altre. En Bailey, la mare de les criatures i el petit seien a davant, i van deixar Atlanta a tres quarts de nou amb 55.890 al comptamilles. L’àvia s’ho va apuntar perquè va pensar que seria interessant veure quantes milles havien fet quan tornessin. Van trigar vint minuts a arribar als afores de la ciutat.

L’àvia es va repapar al seient, es va treure els guants blancs de cotó i els va deixar, amb el bolset, al prestatge de darrere el seient. La mare encara anava amb pantalons i amb un mocador verd lligat al cap, però l’àvia s’havia posat un barret de palla blau de mariner amb un pom de violetes blanques a l’ala i un vestit blau marí amb llunetes blanques. El coll i els punys eren d’organdí blanc amb un rivet de puntes i a l’escot hi duia un ramet de violetes de roba amb un saquet d’olor. En cas d’accident, qualsevol que la veiés morta a la carretera sabria de seguida que era una senyora.

Va dir que li semblava que seria un bon dia per passar-lo al cotxe, ni massa calorós ni massa fred, i va recordar a en Bailey que el límit de velocitat era de cinquanta-cinc milles per hora i que els policies s’amagaven darrere de les tanques publicitàries i entre els arbustos i es posaven a seguir-te a tota pastilla abans que haguessis tingut temps de reduir la velocitat. Assenyalava detalls interessants del paisatge: la Stone Mountain; el granit blau que en alguns punts arribava a tots dos costats de la carretera; els marges d’argila vermella lluent amb petites vetes morades; els diferents cultius que dibuixaven tires de randes verdes a terra. Els arbres eren plens de llum solar d’un blanc de plata i els més petits centellejaven. Les criatures llegien còmics i la mare s’havia adormit.

–Travessem Geòrgia de pressa i aixins ens la traurem aviat de sobre –va dir en John Wesley.

–Si tingués la teva edat –va dir l’àvia– no parlaria aixins del meu estat natal. Tennessee té muntanyes i Geòrgia té turons.

–Tennessee és un abocador de brossa amb muntanyes –va dir en John Wesley– i Geòrgia també és un estat de merda.

–Molt ben dit –va reblar la June Star.

–A la meva època –va dir l’àvia, plegant els dits fins travessats de venes–, els nens eren més respectuosos amb l’estat on havien nascut, amb els pares i amb tot. La gent era bona, allavòrens. Oh, mireu quin negret més rebufó! –va dir, assenyalant un nen negre que hi havia a la porta d’una barraca–. Quin quadro tan maco que en podríem fer, oi? –va dir, i tots es van girar per mirar el noi negre per la finestra de darrere. El nen els va fer adeu amb la mà.

–No portava pantalons –va dir la June Star.

–No en deu tenir –va explicar l’àvia–. Els negrets que viuen al camp no tenen tantes coses com nosatres. Si sabés pintar, l’hauria dibuixat –va dir.

Els nens es van intercanviar els còmics.

L’àvia es va oferir per tenir el petit una estona i la mare l’hi va passar per sobre del seient de davant. Se’l va asseure a la falda, el va fer botar una mica i es va posar a explicar-li per on passaven. Girava els ulls en blanc, torçava la boca i encastava la seva cara prima de cuiro contra les galtes llises i flonges del nen. De tant en tant la criatura li feia un somriure llunyà. Van passar per un gran camp de cotó amb cinc o sis tombes al mig, envoltades amb una tanca, com una petita illa.

–Mira el cementiri! –va dir l’àvia, assenyalant-lo–. Això era el terreny on l’antiga família enterrava els morts. Pertanyia a la plantació.

–¿A ont és la plantació? –va preguntar en John Wesley.

–El vent se l’endugué –va dir l’àvia–. Ha ha.

Quan les criatures van haver acabat els còmics que havien portat, van obrir el dinar i se’l van menjar. L’àvia va menjar un entrepà de mantega de cacauet i una oliva i no va permetre que els nens tiressin la capsa i els tovallons de paper per la finestra. Quan no sabien què fer, jugaven a triar un núvol i fer dir als altres què els suggeria la forma. En John Wesley en va triar un amb forma de vaca i la June Star va endevinar que era una vaca però en John Wesley va dir, no, un cotxe, i la June Star va dir que ell feia trampa, i es van començar a pegar per sobre de l’àvia.

L’àvia va dir que els explicaria una història si paraven. Sempre que explicava una història girava els ulls en blanc i movia el cap d’una manera molt dramàtica. Va explicar que una vegada, quan ella era una damisel·la, l’havia festejada un tal senyor Edgar Atkins Teagarden, de Jasper, Geòrgia. Va explicar que era un home molt ben plantat, tot un senyor, i que li portava una síndria cada dissabte a la tarda amb les seves inicials gravades, E.A.T. I llavors, un dissabte que el senyor Teagarden va portar la síndria i no va trobar ningú a casa, la va deixar al porxo de davant i se’n va tornar a Jasper amb la calessa, però la síndria no li va arribar, a ella, perquè se la va menjar un nen negre quan va veure les inicials: E.A.T.!* Aquesta història li va fer molta gràcia a en John Wesley, i es cargolava de riure, però la June Star no la va trobar bona. Va dir que ella no es casaria mai amb un home que només li portés una síndria els dissabtes. L’àvia va dir que tant de bo s’hi hagués casat, amb el senyor Teagarden, perquè era un cavaller i havia comprat accions de la Coca-Cola quan havien sortit, i no feia gaire que s’havia mort i era un home molt ric.

Es van aturar a The Tower per menjar entrepans de barbacoa. The Tower era una gasolinera i sala de ball, amb les parets en part estucades i en part de fusta, situada en una clariana als afores de Timothy. L’encarregat era un home gras que es deia Red Sammy Butts i hi havia cartells en diferents parts de l’edifici i carretera amunt i carretera avall que deien, TASTEU LA FAMOSA GRAELLADA D’EN RED SAMMY! NO EN TROBAREU CAP ALTRA COM LA D’EN RED SAMMY! EN RED SAM! EL PANXARRUT RIALLER. UN EXPERT! AMB EN RED SAMMY QUEDAREU CONTENTS!

En Red Sammy estava ajagut a terra davant de The Tower amb el cap sota un camió mentre una mona grisa d’un pam i mig d’alçada, lligada a una petita mèlia, xerrotejava. La mona es va enfilar a l’arbust d’un salt i es va agafar a la branca més alta mentre observava com la canalla sortia del cotxe i corria cap a ella.

Per dintre, The Tower era una sala llarga i fosca amb un taulell en un extrem i taules a l’altre i un espai per ballar al mig. Es van asseure tots en una taula de fusta a la vora de la màquina tocadiscos, i la dona d’en Red Sam, alta i amb la pell morena pel sol, de cabells i ulls més clars que la pell, hi va anar a prendre nota. La mare de les criatures va introduir una moneda a la màquina i va sonar The Tennessee Waltz, i l’àvia va dir que aquella cançó sempre li feia venir ganes de ballar. Va demanar a en Bailey si volia ballar, però el seu fill només li va clavar una mala mirada. Ell no era de tarannà alegre com ella i els viatges el feien posar nerviós. Els ulls castanys de l’àvia eren molt lluminosos. Es va posar a moure el cap d’un cantó a l’altre, com si ballés bo i asseguda. La June Star li va dir que posés alguna cosa amb més ritme perquè ella pogués ballar claqué i la mare de les criatures hi va ficar una altra moneda i va posar un tema ràpid i la June Star va anar a la pista de ball i va fer el seu número de claqué.

–Que bufona! –va dir la dona d’en Red Sam, abocada al taulell–. ¿Que et vols quedar a viure amb mi, nineta?

–No, mai de la vida! –va dir la June Star–. No viuria en una casa tan tronada ni que em paguessin un milió de dòlars! –I va tornar a la taula corrents.

–Que bufona –va repetir la dona, eixamplant la boca amb educació.

–¿No te’n dones vergonya? –li va xiuxiuejar l’àvia.

Va entrar en Red Sam i va dir a la seva dona que deixés de mandrejar a la barra i s’afanyés a servir aquella taula. Els pantalons de color caqui amb prou feines li arribaven a l’os del maluc i la panxa li penjava per sobre com un sac de farina que es balancejava sota la camisa. S’hi va acostar, es va asseure en una taula veïna i va deixar anar una barreja de sospir i cant tirolès.

–No hi podem fer re –va dir–. No hi podem fer re –i es va eixugar la cara vermella i suada amb un mocador gris–. Avui dia ja no saps de qui ets pots fiar –va dir–. ¿Oi que tinc raó?

–La gent no és pas tan bona com abans –va dir l’àvia.

–La setmana passada van venir dos homes –va dir en Red Sammy– amb un Chrysler. Era un cotxe vell i atrotinat però bo, i aquell parell em van fer bona pinta. Em van dir que treballaven a la fàbrica i els hi vai fiar la gasolina que em van comprar. No sé per què ho vai fer.

–Perquè ets un home bo –va saltar l’àvia.

–Sí que ho dec ser –va dir en Red Sam, com si no s’esperés aquesta resposta.

La seva dona va servir la taula i hi va portar els cinc plats alhora sense safata, dos a cada mà i un fent equilibris sobre el braç.

–No hi ha ni una ànima de qui et puguis fiar, en aquest món de mones –va dir–. I no se’n salva dingú, dingú –va repetir, mirant en Red Sammy.

–¿Heu llegit la notícia del Conflictiu, el delinqüent que s’ha escapat de la presó? –va preguntar l’àvia.

–No m’estranyaria gens que ens vingués a atacar aquí –va dir la dona–. Si sap que aquí hi ha aquest negoci, no m’estranyaria gens ni mica que vingués. Si sap que a la caixa hi tenim dos centaus, no m’estranyaria gens que...

–Ja n’hi ha prou –va dir en Red Sam–. Porta les coca-coles a aquesta gent. –I la dona se’n va anar a buscar les begudes.

–Un home bo costa de trobar –va dir en Red Sammy–. Les coses cada dia estan pitjor. Me’n recordo de quan podies sortir i deixar la porta de casa sense tancar. S’ha acabat, aixòs.

Ell i l’àvia es van posar a parlar d’aquells bons temps. La vella deia que tota la culpa de com estaven les coses era d’Europa. Deia que Europa actuava com si tots els americans anessin cosits de bitllets i en Red Sam va dir que no servia de res parlar-ne, que tenia tota la raó. La canalla havia sortit corrent a la llum blanca del sol i es miraven la mona enfilada a la mèlia de blonda. La mona estava concentrada buscant-se puces i mossegant-les amb les dents de davant, d’una en una, amb molta cura, com si fossin una delicadesa.

Van tornar al cotxe i es van endinsar en la tarda calenta. L’àvia feia becaines i es despertava tot sovint amb els propis roncs. Als afores de Toombsboro es va despertar i va recordar una vella plantació que una vegada havia visitat en aquells verals, quan era una damisel·la. Va dir que la casa tenia sis columnes blanques a la façana i que s’hi arribava per una avinguda de roures, i que a la part de davant hi havia dues petites pèrgoles de gelosia, una a cada costat, per asseure-t’hi amb el pretendent després d’una passejada pel jardí. Recordava exactament quin camí s’havia d’agafar per arribar-hi. Sabia que en Bailey no voldria perdre temps per anar a veure una casa vella, però com més en parlava, més ganes tenia ella de tornar-la a veure i comprovar si les dues pèrgoles encara hi eren.

–Hi havia un plafó que era una porta secreta, en aquella casa –va explicar amb murrieria, dient una mentida que ella voldria que fos veritat–, i deien que hi tenien amagada tota la plata de la família quan va arribar el general Sherman, prò que no la van trobar mai...

–Ei! –va dir en John Wesley–. Nem-la a veure! La trobarem! Pitjarem totes les parets de fusta i la trobarem! ¿Qui hi viu, ara? ¿A onte s’ha de tombar? Ei, papa, ¿hi podem nar?

–No hem vist mai cap casa amb un plafó secret! –va xisclar la June Star–. Nem a la casa del plafó secret! Ei, papa, ¿oi que anirem a la casa del plafó secret?

–No és gaire lluny d’aquí –va dir l’àvia–. No trigaríem més de vint minuts.

En Bailey mirava de dret davant seu. Tenia les barres rígides com una ferradura.

–No –va dir.

La canalla va començar a cridar i xisclar que volien veure la casa del plafó secret. En John Wesley clavava coces al respatller del seient de davant i la June Star es va penjar a l’espatlla de la mare gemegant-li desesperadament a l’orella que no feien mai coses divertides, ni quan anaven de vacances, que no feien mai el que ells volien. El petit va començar a bramar i en John Wesley clavava unes coces tan fortes al respatller que el pare sentia els cops als ronyons.

–Molt bé! –va cridar, i va parar el cotxe en un costat de la carretera–. ¿Voleu callar, tots plegats? ¿Voleu fer el favor de callar un moment? Si no calleu, no nirem enlloc.

–Seria educatiu pels nens –va murmurar l’àvia.

–D’acord –va dir en Bailey–, prò que quedi clar: és l’única vegada que ens aturarem per una cosa aixins. Aquesta vegada i prou.

–Per agafar el camí de sorra per ont has de tombar hauríem de recular cosa d’una milla –va explicar l’àvia–. M’hi hai fixat quan hi hem passat.

–Un camí de sorra –va rondinar en Bailey.

Quan van haver girat per anar a buscar el camí de sorra, l’àvia va recordar altres detalls de la casa, com ara el vitrall preciós de sobre la porta d’entrada i l’aranya d’espelmes del vestíbul. En John Wesley va dir que el plafó secret segurament era a la llar de foc.

–No hi podrem entrar, a la casa –va dir en Bailey–. No sabem qui hi viu.

–Mentre vosatres parleu amb la gent a l’entrada, jo aniré a radere i hi entraré per una finestra –va proposar en John Wesley.

–No sortirem del cotxe –va dir la mare.

Van tombar pel camí de sorra i el cotxe va avançar bruscament enmig d’un remolí de pols rosa. L’àvia parlava de l’època en què no hi havia carreteres asfaltades i trenta milles era un dia de viatge. El camí de sorra era ple de bonys i de bassals, i de revolts tancats en terraplens perillosos. Tot d’un plegat van ser al capdamunt d’un turó i veien les capçades blaves dels arbres d’unes quantes milles al voltant, i al cap d’un moment eren en un sot roig sota una espessor d’arbres coberts de pols.

–Val més que aparegui de seguida, aquesta casa –va dir en Bailey–, perquè si no, giraré cua.

Semblava que feia mesos que no hi passava ningú, per aquell camí.

–No falta gaire –va dir l’àvia i, en aquell moment, la va assaltar un pensament terrible. El pensament era tan vergonyós que la cara se li va tornar vermella, se li van dilatar els ulls, i els peus li van saltar amunt i van tombar la maleta del racó. Quan la maleta es va moure, el full de diari que tapava el cistell de sota es va alçar amb un miol ferotge i la Pitty Sing, la gata, va saltar a l’espatlla d’en Bailey.

Els nens van anar a parar a terra i la mare, amb el petit ben agafat, va sortir disparada per la porta i va anar a caure al camí; la vella va quedar encastada al seient de davant. El cotxe va fer una volta de campana i va aterrar de cap per amunt en un barranc de la vora de la carretera. En Bailey continuava al seient del conductor amb el gat gris tigrat amb la cara ampla i blanca i el musell rosa enganxat al coll com una eruga.

Quan les criatures van veure que podien moure braços i cames van sortir del cotxe de quatre grapes, cridant:

–Hem tingut un accident!

L’àvia estava cargolada sota el quadro de comandament amb l’esperança d’haver-se fet mal perquè tota la ira d’en Bailey no recaigués immediatament sobre seu. El pensament terrible que l’havia assaltada abans de l’accident era que aquella casa que recordava tan vívidament no era a Geòrgia, sinó a Tennessee.

En Bailey es va arrencar el gat del coll amb totes dues mans i el va tirar per la finestra contra el tronc d’un pi. Després va sortir del cotxe i es va posar a buscar la mare de les criatures. Estava asseguda, arrepenjada a la paret del barranc vermell, abraçada al petit, que plorava, però només tenia una rascada a la cara i una espatlla trencada.

–Hem tingut un accident! –cridava la canalla amb frenesí i plaer.

–Prò no s’ha mort ningú –va dir la June Star, decebuda, quan l’àvia va sortir del cotxe ranquejant, amb el barret encara al cap però amb la part de davant de l’ala estripada i alçada cap amunt en un angle desenfadat i el ramet de violetes penjant. Es van asseure al barranc, tots menys les criatures, per recuperar-se del xoc. Tots tremolaven.

–Podé passarà algun cotxe –va dir la mare de les criatures amb veu rogallosa.

–Em sembla que m’he fet mal en un òrgan –va dir l’àvia, prement-se el costat, però ningú li va fer cas.

A en Bailey li petaven les dents. Portava una camisa esportiva groga amb lloros d’un blau llampant, i tenia la cara tan groga com la camisa. L’àvia va decidir que no diria que la casa era a Tennessee. El camí era uns tres metres més amunt i només veien el fullatge dels arbres de l’altre costat. Més avall del barranc on seien hi havia més bosc, alt, fosc i espès. Al cap d’uns quants minuts van veure un cotxe en la llunyania, al capdamunt d’un turó, que s’hi acostava a poc a poc, com si els ocupants els estiguessin observant. L’àvia es va posar dreta i va començar a moure els braços histriònicament per cridar-los l’atenció. El cotxe s’hi continuava acostant a poc a poc. Va desaparèixer en un revolt i va tornar a aparèixer, avançant encara més a poc a poc, fins al capdamunt de la pujada on havien bolcat. Era un gran cotxe negre atrotinat, que semblava d’una funerària. Hi anaven tres homes.

Es va aturar just sobre seu i, durant una estona, el conductor va mirar avall, cap on eren, amb mirada inexpressiva, sense dir res. Després va girar el cap, va murmurar alguna cosa als altres dos i van sortir del cotxe. Un era un noi gras amb pantalons negres i una samarreta vermella amb un cavall semental de plata en relleu. Va fer la volta cap a la dreta i es va quedar plantat mirant-los de fit a fit, amb la boca mig oberta en una mena de somriure badoc. L’altre portava pantalons de soldat, una jaqueta blava de ratlles i un barret gris molt calat que li amagava bona part de la cara. Es va acostar al barranc a poc a poc pel costat esquerre. Ningú deia res.

El conductor va sortir del cotxe i es va quedar al costat, mirant-los. Era més gran que els altres dos. Començava a tenir cabells blancs i portava unes ulleres de muntura platejada que li donaven un aire intel·lectual. Tenia la cara llarga i arrugada i no portava camisa ni samarreta. Només duia uns texans massa ajustats i un barret