Sota les bombes

By Judith Kerr

Ja és prou difícil ser adolescent a Londres durant els bombardejos, viure amb els pares, buscar el teu propi camí, enamorar-te i preguntar-te cada nit si aconseguiràs sobreviure a les bombes.

Però encara és més difícil per a l'Anna, que continua etiquetada com "l'enemiga estrangera". Les bombes provenen d'Alemanya, un país que un dia va ser casa seva.

Si Hitler envaeix la Gran Bretanya, quines possibilitats tindrà la seva família, que són refugiats alemanys, de sobreviure?

• Language: Català
• Publisher: L'Altra editorial
• Release date: Aug 1, 2023
• ISBN: 9788412750492

Book preview

PRIMERA PART

Capítol u

L’Anna s’estava a la seva habitació del primer pis de la casa que els Bartholomew tenien a Londres. Finalment s’havia cosit la vora de la faldilla que se li havia desfet i s’havia posat mitges noves, no les negres de Woolworth, sinó unes de més cares de color crema de Marks and Spencer. El jersei, que s’havia fet ella mateixa, anava gairebé a joc amb la faldilla, i s’acabava d’enllustrar unes sabates precioses que havia heretat d’una de les filles dels Bartholomew. Va moure el mirall del tocador per captar el seu reflex amb l’esperança de quedar impressionada.

Va tenir una decepció, com sempre. Aquella habitació la superava. No hi estava a l’altura. Comparant-se amb el cobrellit de seda de quadres, l’elegant paper pintat, els mobles polits i lluents, l’Anna semblava normal i corrent però sense cap gràcia. Una noieta amb un vestit marró. Com una minyona, va pensar, o una òrfena. Aquella habitació necessitava algú despreocupat, amb més diners, i més rialler.

Es va asseure al tamboret entapissat amb una tela de flors i es va mirar la cara amb una irritació creixent. Cabells foscos, ulls verds, un posat massa seriós. Si més no, hauria pogut ser rossa... Els cabells rossos eren més bonics. Totes les estrelles de cinema eren rosses, de Shirley Temple a Marlene Dietrich. Tampoc li agradaven les seves celles. Haurien de ser uns arcs prims, com si fossin dibuixats amb llapis. Però ella les tenia espesses i gairebé rectes. I pel que fa a les cames... A l’Anna no li agradaven gens ni mica, perquè eren curtes, i tenir les cames curtes més que una desgràcia li semblava una falta de bon gust.

Es va acostar al mirall i es va trobar amb el seu reflex. Si més no, dec semblar intel·ligent, va pensar. Va arrufar les celles i va serrar els llavis, mirant de forçar l’expressió. Llesta, li havien dit a l’internat femení Metcalfe. La nena refugiada llesta. Al principi, no s’havia adonat que era despectiu. A l’internat de la senyoreta Metcalfe no havia caigut gaire bé a ningú. Com a mínim, això ja s’ha acabat, es va dir.

Va agafar la bossa —una de vella de cuir marró espellofat que la mare havia carregat des de Berlín—, en va treure una polvorera i es va empolvorar el nas amb cura. No tenia pintallavis, encara. No et posaves pintallavis als quinze anys tret que fossis una fresca.

No hauria hagut d’anar mai a l’internat de la senyoreta Metcalfe, va pensar, si haguéssim tingut un lloc on viure. Estar-se en un hotel és el que provocava tots els maldecaps, i també no tenir diners. Perquè quan la mare i el pare ja no li podien pagar l’habitació (tot i que l’hotel era molt barat), l’Anna s’havia convertit en un paquet, anant amunt i avall, d’una persona a una altra, sense saber qui se l’acabaria quedant. L’únic motiu per haver anat a aquell internat era que la senyoreta Metcalfe s’havia ofert a acollir-la de franc. La raó que ara estigués vivint a casa dels Bartholomew (esclar que els Bartholomew eren vells amics i molt més simpàtics que la senyoreta Metcalfe) era que aquí tampoc pagaven res.

Va sospirar. Quina cinta de cabells es posaria, es va preguntar. Per una vegada, en tenia dues per triar: la marró o la verda? Es va decidir per la verda, se la va passar pel cap, es va fermar els cabells i es va mirar. Quin remei, es va dir.

Va sentir un rellotge que tocava les deu, l’hora de marxar. La mare i el pare l’esperaven. Va agafar l’abric i va comprovar que ho dugués tot a la bossa. Claus, llanterna, targeta d’identificació, moneder. Li va semblar que el moneder no pesava gens i el va obrir. Era buit. Els quatre penics del bitllet li devien haver caigut a la bossa. La va buidar. Claus, llanterna, targeta d’identificació, polvorera, un parell de llapis, un bitllet d’autobús, el paper d’embolicar d’una galeta de xocolata i unes engrunes. Els diners no hi eren. Però hi han de ser, va pensar. Els tenia. Estava convençuda que la nit abans els tenia. Va regirar nerviosa les butxaques de l’abric. Tampoc hi eren. Merda!, es va dir. Em pensava que ho tenia tot... Merda, merda, merda!

Va entaforar les coses a la bossa, va agafar l’abric i va sortir de l’habitació. I ara què?, es va preguntar, em deuen estar esperant i jo sense bitllet.

El replà estava a les fosques: les minyones es devien haver descuidat d’obrir les cortines que tapaven la llum. I si els demanava els diners? No, es va dir, no puc. Amb l’esperança que, ves a saber com, es produís un miracle, va baixar l’escala emmoquetada.

Quan va passar pel rebedor, davant del que havia estat l’aula de l’escola però que ara era una mena de sala d’estar, una veu amable amb accent americà la va cridar.

—Ets tu, Anna? Vine un moment, que fa dies que no et veig.

Era la senyora Bartholomew.

I si l’hi demanava a ella?

Va obrir la porta i es va trobar la senyora Bartholomew amb bata fent un cafè. Seia en una taula de l’aula del que havia esta l’escola i al davant, damunt de la placa tacada de tinta, hi tenia una safata i una pila desordenada d’antics llibres infantils.

—Si que t’has llevat d’hora, aquest diumenge —li va dir—. Que vas a veure els pares?

L’Anna va estar a punt a dir: «Sí, però em temo que no...» o «Que em podria deixar...?». Però es va quedar quieta al marc de la porta.

—Sí —va respondre.

—Segur que estaran contents de veure’t. —La senyora Bartholomew va alçar el que semblava un llibre de Hans Andersen.— Estava aquí asseguda, enyorant les noies. A la Judy fa tres o quatre anys li encantava aquest llibre. I a la Jinny també. Us ho passàveu bé, oi, quan fèieu classe juntes?

A l’Anna li costava treure’s del cap el seu problema.

—Sí —va dir. S’ho passaven molt bé.

—Aquesta guerra ens farà parar bojos —va assegurar la senyora Bartholomew—. Hem enviat les nostres filles fora de Londres, creient que Hitler l’anava a bombardejar per fer-la desaparèixer del mapa, i mig any després encara no ha passat res. Ja n’estic farta. Vull que tornin aquí amb mi. La Jinny diu que hi ha una possibilitat que l’escola es traslladi a la ciutat. Oi que estaria bé?

—Sí —li va respondre l’Anna.

—Els encantaria tenir-te aquí amb nosaltres. —De sobte, la senyora Bartholomew es va adonar que l’Anna s’estava mig dins, mig fora de la sala.

—Però entra, bonica! —va exclamar—. Pren-te una mica de cafè i digue’m: com et va tot? Com et va el curs d’art a la Politècnica?

—Però és que me n’hauria d’anar —li va dir, però la senyora Bartholomew va insistir, i l’Anna es va trobar asseguda a la taula de l’aula amb una tassa a la mà. Per la finestra veia una nuvolada grisa i unes branques onejant al vent. Semblava que feia fred. Per què no li havia demanat els diners del bitllet quan n’havia tingut l’oportunitat?

—I què, què hi fas, allà? Digue’m... —li va demanar la senyora Bartholomew.

Que què hi feia?

—Doncs, a veure, només és un curs d’art per a principiants... —Li costava parlar-ne.— Fem una mica de tot. La setmana passada ens vam dibuixar els uns als altres. Em va agradar.

El professor s’havia mirat el dibuix de l’Anna i li havia dit que tenia molt de talent. S’emocionava recordant-ho.

—Però, esclar, no és gaire pràctic, pels diners..., vull dir —va afegir. I a més s’havia pensat que el professor només pretenia ser amable.

—Escolta’m bé —li va demanar la senyora Bartholomew—. A la teva edat, no t’has de preocupar pels diners. No mentre visquis en aquesta casa. Sé que pels teus pares és difícil viure en un país desconegut..., però ens encanta tenir-te aquí, i t’hi pots quedar tant de temps com vulguis. O sigui que concentra’t només en els estudis. Estic convençuda que ho faràs molt, molt bé, i escriu a les noies i explica’ls-ho tot perquè els encantarà tenir notícies teves.

—D’acord —va dir l’Anna—. Gràcies.

La senyora Bartholomew se la va quedar mirant.

—Et trobés bé? —li va preguntar.

—Sí —va dir l’Anna—. Sí, esclar. Però me n’hauria d’anar.

La senyora Bartholomew la va acompanyar i se la va quedar mirant mentre es posava l’abric.

—Espera’t un moment! —va cridar remenant dins d’un armari; al cap d’uns instants en va treure una peça de roba gruixuda de color gris—. Val més que t’emportis la bufanda de la Jinny.

Va fer que l’Anna se l’emboliqués al coll i després li va fer un petó a la galta.

—Som-hi —va dir—. Segur que ho tens tot? No et fa falta res més?

Ara, ara mateix era el moment de demanar-ho. Era molt senzill, i sabia que a la senyora Bartholomew no li faria res. Però tot d’una, dreta, amb les sabates de la Judy, la bufanda de la Jinny i mirant l’expressió amable de la senyora Bartholomew, no en va ser capaç. Va fer que no amb el cap i va somriure. La senyora Bartholomew li va tornar el somriure i va tancar la porta.

Merda!, va pensar mentre arrencava a caminar per Holland Park Avenue. Ara hauria d’anar a peu fins a Bloomsbury perquè no tenia els quatre penics per al metro.

Feia un dia fred i clar, i al principi s’ho va mirar de prendre com una aventura. «M’agrada molt fer exercici», li deia mentalment a la senyoreta Metcalfe com si fos un experiment, «sempre que no sigui jugar a lacrosse».*

Però, com de costum, no va obtenir cap resposta que la satisfés, i va deixar a mitges la conversa.

Com que era diumenge, molta gent encara no s’havia llevat, i a les botigues tancades s’hi veien les cortines opaques passades del tot. Només la papereria de Notting Hill Gate estava oberta, amb els diaris del diumenge als expositors exteriors amb uns quants titulars que deien: «Últimes notícies de la guerra», però, com sempre, no havia passat res. La casa de préstecs del costat de l’estació encara tenia l’anunci que tant desconcertava l’Anna d’ençà que havia arribat per primera vegada a Londres i no sabia gaire anglès. Hi deia «Converteix el teu or en diners», però com que un trosset del cartell havia caigut, la paraula «or» s’havia convertit en «refredat».* L’Anna recordava com cada dia, quan hi passava anant cap a l’escola amb la Jinny i la Judy, es preguntava què volia dir allò i si, en cas que entrés a la botiga i esternudés, li donarien diners.

Esclar que ara ningú que mantingués una conversa amb l’Anna endevinaria que no parlava l’anglès des de sempre; ja no tenia l’accent americà que havia agafat dels Bartholomew. La idea inicial dels seus pares havia estat no només que aprengués anglès amb els Bartholomew, sinó que ells aprenguessin una mica del seu alemany matern i del francès que havia estudiat a París quan hi havia estat fugint de Hitler. Però tot havia anat diferent. L’Anna, la Jinny i la Judy s’havien fet amigues i parlaven anglès entre elles, i a la senyora Bartholomew ja li semblava bé.

Als jardins de Kensington hi bufava una bona ventada. Picava contra els rètols que indicaven la direcció cap als refugis antiaeris, que ningú no feia servir mai, i les poques safraneres que encara quedaven dretes entre les trinxeres estaven gelades. L’Anna va enfonsar les mans dins les butxaques del seu vell abric gris. Quina bestiesa, haver d’anar a peu, es deia. Tenia fred, arribaria tard, i la mare s’estaria preguntant on devia parar. Quina bestiesa, anar tan curts de calés que perdre quatre penics fos un drama. I com podia ser tan estúpidament tímida per no haver demanat quatre penics quan els necessitava? I a sobre, com els havia pogut perdre, els diners? Estava convençudíssima que ahir els tenia, una moneda de plata de tres penics i dues de mig penic, encara les veia. N’estic tipa, va pensar, estic tipa de ser una inútil..., i tot d’una l’estampa alta de la senyoreta Metcalfe se li va alçar al davant, aixecant una cella sarcàstica i dient-li: «Pobra Anna!».

No hi havia ningú, a Oxford Street, els aparadors de les grans botigues tenien cinta marró enganxada en forma de creu per evitar que s’esquerdessin en cas d’atacs aeris, però la Lyons Corner House era oberta i plena de soldats fent cua per una tassa de te. A Oxford Circus va sortir el sol i li va millorar l’humor. Al capdavall, el motiu d’aquell destret no era només la timidesa. El pare entendria que no hagués estat capaç de demanar diners a la senyora Bartholomew, ni tan sols una quantitat tan petita. Ja li feien mal els peus, però li quedaven dos terços de camí per arribar a l’hotel i potser estava fent un esforç extraordinari.

«Una vegada...», s’imaginava que era una Anna adulta dirigint-se amb indiferència a una velleta senyoreta Metcalfe. «Una vegada vaig fer a peu tot el camí des de Holland Park fins a Bloomsbury per no demanar quatre penics», i la velleta senyoreta Metcalfe quedava ben impressionada.

A Tottenham Court Road, un venedor de diaris havia estès una sèrie de dominicals a la vorera. En va llegir els titulars («A punt de racionar-se el te?». «Que tornin els evacuats!» i «Els amos dels gossos en perill») abans de fixar-se en la data del diari: 4 de març de 1940, exactament set anys d’ençà que havia marxat de Berlín i s’havia convertit en refugiada. No sabia ben bé per què, però trobava que la data era important. Estava vivint a Londres —sense diners, però tirant endavant—, l’aniversari del dia que havia començat el seu periple pel món. No l’havien vençut. Potser un dia quan fos rica i famosa tothom miraria enrere...

«Esclar que recordo l’Anna», diria la senyoreta Metcalfe a l’entrevistador del documental, «tenia molt coratge i molt d’enginy: tots l’admiràvem molt».

Va continuar a peu fins a High Holborn. Quan va girar per Southampton Row, no gaire lluny de l’hotel, va notar un petit dring a la vora de l’abric. No podia ser... Es va palpar la butxaca amb recel. Sí, hi tenia un forat. Amb una profunda sensació de decepció, hi va ficar dos dits i, en aixecar la vora de l’abric amb l’altra mà, va aconseguir agafar dues monedes de mig penic i una de tres penics que hi havia a la part de baix del folre. Per un moment es va quedar parada, mirant-les. Típic de mi!..., es va dir amb tanta vehemència que es va adonar que ho havia dit en veu alta, i havia clavat un ensurt a una parella que li passava pel costat. Però és que aquell matí l’havia feta bona... Tota la vergonya que havia passat amb la senyora Bartholomew, la preocupació per si havia fet el que tocava o no, la caminada i el mal de cames, i al final tot havia estat una gran pèrdua de temps. Ningú es comportava així. N’estava tipa. Havia de canviar. Tot havia de canviar.

Amb els diners a la mà, va travessar el carrer, on davant d’un saló de te hi havia una dona venent narcisos.

—Quant valen? —va preguntar.

Costaven tres penics el ram.

—Doni-me’n un —va dir.

Era llançar els diners de manera absurda —i els narcisos tampoc valien gran cosa, va pensar, quan els va tenir pansits a la mà—, però si més no era un detall. Els regalaria a la mare i al pare. I els diria: «Avui fa set anys que vam deixar Alemanya i us he portat unes flors». I potser les flors els durien sort, potser al pare li demanarien que escrivís alguna cosa o li enviarien diners i potser tot canviaria, i només perquè ella havia estalviat els diners del bitllet de metro per comprar uns narcisos. I encara que no passés res, com a mínim la mare i el pare es posarien contents i de bon humor.

Quan va obrir les portes batents de l’Hotel Continental, el vell conserge que pesava figues darrere el taulell la va saludar en alemany.

—La seva mare està feta un sac de nervis —va dir—, preguntant-se on deu ser vostè.

L’Anna va fer una llambregada al vestíbul. Escampats entre les taules i asseguts en cadires de cuir d’imitació tronades, hi havia els refugiats alemanys, txecs i polonesos de sempre, que havien fet de l’hotel casa seva mentre esperaven alguna cosa millor. No hi veia, però, la mare.

—Pujo a la seva habitació —li va dir, però quan anava a pujar una veu va cridar: «Anna!» i la seva mare va aparèixer venint de la cabina de telèfons. Tenia la cara vermella de nervis i els ulls blaus en tensió.

—On eres? —li va demanar en alemany—. Acabo de parlar amb la senyora Bartholomew. Ens pensàvem que t’havia passat alguna cosa! En Max és aquí, només es pot quedar una estoneta i et volia veure.

—En Max, aquí? —va exclamar l’Anna—. No sabia que era a Londres.

—Un dels amics de Cambridge l’ha portat. —La cara de la mare es va relaxar com sempre que parlava del seu extraordinari fill.— Primer ha vingut a veure’ns, després es trobarà amb la resta d’amics i tornaran junts. Amics anglesos, esclar —va afegir, encantada, perquè la poguessin sentir els alemanys, els txecs o els polonesos que estiguessin parant l’orella.

Mentre pujaven les escales a correcuita, la mare es va adonar dels narcisos que l’Anna duia a la mà.

—Què és això? —va preguntar.

—Els he comprat —li va respondre l’Anna.

—Els has comprat? —va exclamar la mare, però un polonès de mitjana edat que sortia per una porta amb les lletres WC la va despertar de la seva estranyesa.

—La rodamon ha tornat —va dir el polonès amb satisfacció mirant la noia—. Ja li he dit, senyora, que segurament s’havia entretingut.

L’home es va ficar a la seva habitació, a l’altra punta del passadís.

L’Anna es va posar vermella.

—Tampoc arribo tan tard —va dir, però la mare l’apressava.

L’habitació del pare era a l’últim pis; tan bon punt hi van entrar, l’Anna es va abraonar sobre en Max, que estava assegut a la punta del llit just a tocar de la porta.

—Ei, germaneta! —va dir en anglès com a les pel·lícules i li va fer un petó fraternal. Després va afegir en alemany—: Just me n’anava. Me n’alegro d’haver-te vist.

—M’ha costat molt arribar —va dir l’Anna i va rodejar l’escriptori on hi havia la màquina d’escriure per abraçar el seu pare—. Bonjour, papa —va afegir en francès, perquè al pare li encantava que el parlés. Semblava cansat, però els ulls tenien l’expressió somrient, irònica i intel·ligent de costum. El pare sempre fa cara que li interessa tot el que passa, va pensar l’Anna, encara que d’aquells dies, evidentment, no n’esperava res de bo.

Li va donar els narcisos.

—Té... —va dir—. Avui fa set anys que vam marxar d’Alemanya i he pensat que ens portarien sort a tots.

Estaven encara més pansits, però el pare li va agafar el ram.

—Fan olor de primavera —va dir.

Va omplir amb aigua el got del raspall de dents i l’Anna el va ajudar a ficar-hi les flors, que no van trigar gens a inclinar-se per la vora fins que els pètals van tocar la taula.

—Em temo que han fet un sobreesforç —va dir el pare i tots van riure. Bé, com a mínim l’havien animat.— De totes maneres —va continuar— estem tots quatre junts. Després de set anys emigrant potser no cal demanar més sort que aquesta.

—Oh, i tant que cal! —va dir la mare.

En Max va somriure.

—Amb set anys segurament ja n’he tingut prou... —Es va girar cap al pare.— Què creus que passarà amb la guerra? Quan creus que acabarà esclatant?

—Quan Hitler estigui preparat... —li va respondre el pare—. El problema és si els britànics també ho estaran, de preparats...

Era la conversa de costum i, com de costum, el cap de l’Anna es va posar a divagar. Va seure al llit al costat d’en Max per reposar els peus. Li agradava estar-se a l’habitació del pare. Fos on fos que haguessin viscut, a Suïssa, a París o a Londres, l’habitació del pare sempre tenia la mateixa aparença. Un escriptori amb la màquina d’escriure, que ara estava una mica atrotinada, els seus llibres, el tros de paret on clavava, amb agulles de cap, fotografies, postals, qualsevol cosa que li semblava, tot barrejat de manera que fins i tot el paper de paret més cridaner quedava amagat sota aquell batibull; els retrats dels seus pares molt tocats i posats amb la mirada perduda; una pipa d’escuma de mar que no fumava mai, però que tenia una forma que li agradava, i un o dos ginys fets a mà que es creia que eren molt útils. Ara li havia agafat per les caixes de cartró i havia ideat una trampa per a ratolins amb una tapa posada de cap per avall, aguantada per un llapis, i amb un tros de formatge a la base. Quan el ratolí es mengés el formatge, la tapa li cauria al damunt i el pare agafaria el ratolí ves a saber com i l’alliberaria a Russell Square. Fins ara no havia tingut gaire èxit.

—Com està el teu ratolí? —li va preguntar l’Anna.

—Encara campa lliure —li va respondre el pare—. Anit el vaig veure. Té una cara molt anglesa.

Al costat, en Max es va moure inquiet al llit.

—A Cambridge ningú està amoïnat per la guerra —li deia a la mare—. L’altre dia vaig anar a la Junta de Reclutament i em van convèncer que no em presentés voluntari, que primer em tragués la carrera.

—Per la beca! —va exclamar la mare amb orgull.

—No, mama —va dir en Max—. A tots els meus amics els han dit el mateix. A tothom li diuen que s’esperi un parell d’anys. Potser aleshores el pare ja tindrà la nacionalitat anglesa.

Després de quatre anys d’institut i gairebé dos trimestres a Cambridge, en Max semblava anglès, parlava amb accent anglès i se sentia anglès. Li semblava una bestiesa no ser anglès també legalment.

—Potser fan una excepció amb ell... —va dir la mare.

L’Anna es va mirar el pare i se’l va intentar imaginar com un anglès. Costava molt.

—Però l’hauran de fer! —va exclamar—. No és algú qualsevol, és un escriptor famós!

El pare va passejar la mirada per aquella habitació tan pobra.

—No gaire famós a Anglaterra —va afegir.

Es va fer el silenci i aleshores en Max es va posar dret per anar-se’n. Va abraçar la mare i el pare i li va fer un senyal a l’Anna.

—Acompanya’m al metro —va dir—. Gairebé no ens hem vist.

Van baixar les escales sense dir res i quan van travessar el vestíbul de l’hotel, com sempre, tothom es va quedar mirant en Max amb admiració. Tenia molt bona planta, amb aquells cabells rossos i els ulls blaus; no com jo, va pensar l’Anna. Que bé que hi estava amb ell, però li agradaria haver continuat asseguda una mica més abans de tornar a sortir.

—I doncs, com va tot? —li va preguntar en Max en anglès, tan bon punt van sortir de l’hotel.

—Molt bé —va dir l’Anna. En Max anava de pressa i a ella li feien mal els peus perseguint-lo.— El pare està desanimat perquè es va oferir a la BBC per difondre propaganda a Alemanya, però no l’han volgut.

—I per què no?

—Sembla que és massa famós. Com que tots els alemanys saben que és aferrissadament antinazi, no faran cas de res del que digui. Si més no, aquesta és la teoria.

En Max anava fent que no amb el cap.

—L’he vist vell i cansat... —Va esperar que l’Anna l’atrapés i li va preguntar—: I tu, què?

—Jo? No ho sé... —De sobte, l’Anna no podia pensar en res més que en els seus peus.— Suposo que bé —va afegir vagament.

En Max semblava amoïnat.

—Però, t’agrada el curs d’art? —va preguntar—. T’ho passes bé?

Els peus li van fugir una miqueta dels pensaments.

—Sí —va dir—, però tot plegat no serveix de res quan no hi ha