De quan Hitler va robar el conill rosa

By Judith Kerr

Suposa que el teu país comencés a canviar. Suposa que, sense que te n'adonessis, per a moltes persones passés a ser perillós continuar vivint-hi. Suposa que et trobessis amb la sorpresa que una d'aquestes persones és el teu pare. Això va passar-li a l'Anna, a Alemanya, l'any 1933. Ella estava massa enfeinada amb els deures i els jocs per prestar gaire atenció a allò que deia Hitler.
Però un bon dia, ella i el seu germà van haver de marxar d'Alemanya amb els seus pares sense que ningú ho sabés, lluny de tot allò que coneixien. Els nazis havien posat preu al cap del pare. Aquest és l'inici d'una aventura emocionant, de vegades aterridora i de vegades divertida.

• Language: Català
• Publisher: L'Altra editorial
• Release date: Jul 31, 2023
• ISBN: 9788412750485

Book preview

Illustration

Capítol u

L’Anna anava cap a casa tornant de l’escola amb l’Elsbeth, una nena de la seva classe. Aquell hivern a Berlín havia caigut molta neu. I, com que no s’havia fos, els escombriaires l’havien arraconada a la vorera; es va quedar allà setmanes i setmanes, amuntegada i trista, i es va anar tornant de color gris. Ara, al febrer, la neu s’havia mig fos i hi havia bassals pertot arreu. L’Anna i l’Elsbeth els saltaven amb les seves botes de cordons.

Totes dues duien abric gruixut i gorra de llana, que els feia escalfor a les orelles, i l’Anna a més a més duia bufanda. Tenia nou anys, però no era gaire alta per la seva edat i les puntes de la bufanda gairebé li arribaven als genolls. També li tapava la boca i el nas, de manera que només se li veien els ulls verds i un floc de cabells negres. Havia anat de pressa perquè volia comprar llapis a la papereria i gairebé era hora de dinar. Però ara li costava tant respirar que va estar contenta que l’Elsbeth s’aturés a mirar un gran cartell de color vermell.

—Un altre retrat d’aquell senyor —va dir l’Elsbeth—. Ahir la meva germana en va veure un i es va pensar que era Charlie Chaplin.

L’Anna va observar aquells ulls de mirada fixa i aquella expressió severa.

—No s’assembla gens ni mica a Charlie Chaplin —va dir—, només pel bigoti.

Van llegir dificultosament el nom que hi havia escrit sota la fotografia:

Adolf Hitler.

—Vol que tothom el voti a les eleccions i aleshores farà desaparèixer els jueus —va dir l’Elsbeth—. Creus que farà desaparèixer la Rachel Lowenstein?

—Ningú no pot fer desaparèixer la Rachel Lowenstein —va dir l’Anna—. És líder de la classe. Potser em farà desaparèixer a mi. Jo també soc jueva.

—Que no!

—Sí! El meu pare ens va estar parlant sobre això just la setmana passada. Va dir que érem jueus i que, passés el que passés, el meu germà i jo no ho havíem d’oblidar.

—Però si els diumenges no aneu a una església especial, com la Rachel Lowenstein!

—És que no som religiosos. No anem a missa.

—M’agradaria que el meu pare no fos tan religiós —va dir l’Elsbeth—. Hi hem d’anar cada diumenge, i quan estic asseguda m’agafa rampa. —Va mirar-se l’Anna, encuriosida—. Em pensava que els jueus tenien el nas corbat, però tu el tens normal. El teu germà té el nas corbat?

—No —va dir l’Anna—. L’única persona de casa que té el nas corbat és la Bertha, la minyona, i si se li ha tornat així és perquè se’l va trencar en caure d’un tramvia.

L’Elsbeth se sentia molesta.

—Doncs aleshores —va dir—, si teniu el mateix aspecte que tothom i no aneu a una església especial, com sabeu que sou jueus? Com podeu estar-ne segurs?

Es va fer un silenci.

—Suposo... —va dir l’Anna—, suposo que perquè la meva mare i el meu pare són jueus i suposo que les seves mares i els seus pares també ho eren. Mai no hi havia pensat fins que el papa va començar a parlar-ne la setmana passada.

—Doncs ho trobo absurd! —va dir l’Elsbeth—. És absurd, tot això d’Adolf Hitler i de la gent que és jueva i tot! —Va arrencar a córrer i l’Anna la va seguir.

No es van aturar fins a arribar a la papereria. Hi havia algú que parlava amb l’home del taulell. A l’Anna li va caure l’ànima als peus en reconèixer Fräulein Lambeck, que vivia allà a la vora. Fräulein Lambeck feia cara de be i deia: «Mals temps! Mals temps!». Cada vegada que deia «mals temps» feia que no amb el cap, i les arracades se li balancejaven.

L’home de la papereria va dir:

—El 1931 ja va ser prou dolent, el 1932 va ser pitjor, però fixi’s en el que li dic: el 1933 serà el pitjor de tots. —Aleshores va veure l’Anna i l’Elsbeth i va dir—: En què us puc servir, boniques?

Quan l’Anna estava a punt de dir que volia comprar llapis, Fräulein Lambeck la va veure.

—Però si és l’Anna! —va exclamar Fräulein Lambeck—. Com anem, bufona? I com està el teu estimat pare? Un home tan meravellós! Llegeixo tot el que escriu. Tinc tots els seus llibres i sempre l’escolto a la ràdio. Tanmateix, aquesta setmana no ha escrit res al diari. Espero que estigui bé. Potser té una conferència en algun lloc. Oh, el necessitem de veritat en aquests temps tan dolents!

L’Anna va esperar que Fräulein Lambeck acabés i va dir:

—Té la grip.

Això va provocar un altre rampell. Hauríeu cregut que la persona més pròxima i íntima de Fräulein Lambeck era a les portes de la mort. Va fer que no amb el cap fins que les arracades li van anar d’una banda a l’altra. Va proposar remeis. Va recomanar metges. No va parar de parlar fins que l’Anna li va prometre que diria al seu pare que Fräulein Lambeck li desitjava que es refés aviat. Quan era a la porta va girar-se i va dir:

—No diguis que és de part de Fräulein Lambeck, Anna, bufona... només digues de part d’una admiradora! —i finalment va sortir.

L’Anna va comprar els llapis ràpidament. Després ella i l’Elsbeth van sortir de la papereria i es van quedar a fora, enmig del fred. Normalment se separaven allà, però l’Elsbeth no se n’anava. Hi havia una cosa que feia molt de temps que volia preguntar a l’Anna i li va semblar que era el moment apropiat.

—Anna —va dir l’Elsbeth—, està bé tenir un pare famós?

—Quan em trobo algú com Fräulein Lambeck, no —va contestar l’Anna, distreta, mentre començava a anar cap a casa i l’Elsbeth, igualment distreta, la seguia.

—No, però a part de Fräulein Lambeck?

—Per mi està força bé. Primer, perquè el pare treballa a casa i el veiem molt. I després, perquè a vegades ens donen entrades per anar al teatre. I una vegada un diari ens va entrevistar i ens van preguntar quins llibres ens agradaven, i el meu germà va dir que Zane Grey, i l’endemà n’hi van enviar tota una col·lecció com a regal.

—M’agradaria que el meu pare fos famós —va dir l’Elsbeth—. Però no crec que ho arribi a ser mai, perquè treballa a Correus i no és una cosa que faci famosa la gent.

—Potser tu seràs famosa, si el teu pare no ho és. L’inconvenient de tenir un pare famós és que tu no ho pots arribar a ser quasi mai.

—Per què no?

—No ho sé. Gairebé mai no trobes dues persones famoses en una mateixa família. A vegades això em fa posar trista. —L’Anna va sospirar.

Mentrestant, havien arribat davant del reixat blanc de casa l’Anna. L’Elsbeth estava intentant pensar desesperadament què la podria fer famosa, quan la Heimpi, que les havia vistes des de la finestra, va obrir la porta de la casa.

—Mare meva! Arribaré tard a dinar! —va exclamar l’Elsbeth. I va enfilar el carrer a tota velocitat.

—Tu i aquesta Elsbeth —va rondinar la Heimpi mentre l’Anna entrava a casa—. Xerreu més que les cotorres!

La Heimpi en realitat es deia Fräulein Heimpel; havia tingut cura de l’Anna i del seu germà Max des que eren molt petits. Ara que s’havien fet grans s’encarregava de les feines de la casa mentre eren a l’escola, però li agradava aviciar-los quan tornaven.

—Apa, tot això fora —va dir, al mateix temps que li desfeia la bufanda—. Sembles un paquet deslligat.

Mentre la Heimpi li treia la roba, l’Anna va sentir que algú tocava el piano a la sala d’estar. Això volia dir que la mare era a casa.

—Estàs segura que no tens els peus molls? —va dir la Heimpi—. Doncs ves de pressa a rentar-te les mans. El dinar gairebé és a punt.

L’Anna va pujar per les escales, cobertes amb una catifa gruixuda. El sol entrava per la finestra i va veure que a fora, al jardí, quedaven algunes clapes de neu. L’olor de pollastre arribava des de la cuina. Era agradable arribar a casa tornant de l’escola. Quan l’Anna va obrir la porta de la cambra de bany, s’hi va produir una baralla i es va trobar cara a cara amb el seu germà Max, vermell sota els cabells rossos, que amagava alguna cosa darrere seu.

—Què passa? —va preguntar, sense ni tan sols adonar-se de la presència d’en Gunther, el seu amic, que feia la mateixa cara d’estar avergonyit.

—Ah, ets tu! —va dir en Max, i en Gunther va riure—. Ens pensàvem que era algú gran!

—Què teniu? —va preguntar l’Anna.

—Una xapa. Avui a l’escola hi ha hagut una gran baralla; nazis contra sozis.

—Què són els nazis i els sozis?

—Fins i tot hauria dit que a la teva edat ja sabies aquestes coses —va dir en Max, que només tenia dotze anys—. Els nazis són els qui votaran a favor de Hitler a les eleccions. Nosaltres, els sozis, som els que hi votarem en contra.

—Però si ni l’un ni l’altre no podeu votar... —va dir l’Anna—. Sou massa petits!

—Doncs els nostres pares —va dir en Max, malhumorat—. És el mateix.

—De tota manera, els guanyarem —va dir en Gunther—. Hauries d’haver vist com corrien, aquells nazis. En Max i jo n’hem atrapat un i li hem tret la xapa. No sé què dirà la mare dels meus pantalons, per això. —Va fer una ullada lúgubre al gran estrip que tenia al teixit gastat. El pare d’en Gunther estava a l’atur i a casa seva no tenien diners per comprar roba.

—No et preocupis, la Heimpi t’ho arreglarà —va dir l’Anna—. Em deixes veure la xapa?

Era un tros d’esmalt vermell amb una creu ganxuda.

—D’això se’n diu una creu gammada —va dir en Gunther—. Tots els nazis en porten una.

—Què en fareu?

En Max i en Gunther es van mirar.

—Tu la vols? —va preguntar en Max.

En Gunther va fer que no amb el cap:

—Se suposa que no tinc res a veure amb els nazis. La meva mare té por que no em tallin el coll.

—Ells no juguen net —va assentir—. Fan servir pals i pedres i de tot. —Va girar la xapa, amb una aversió cada vegada més gran—. Bé, no hi ha dubte que jo no la vull. —Llença-la al vàter! —va dir en Gunther.

I així ho van fer. La primera vegada que van estirar la cadena l’aigua no se la va endur, però la segona vegada, just quan es va sentir el gong d’anar a dinar, va desaparèixer d’una manera totalment satisfactòria.

El piano encara se sentia mentre baixaven per les escales, però va aturar-se al moment que la Heimpi omplia els plats i, poc després, la porta va obrir-se violentament i va entrar la mare.

—Hola, fills, hola, Gunther —va exclamar—, com ha anat l’escola?

De seguida tothom es va posar a explicar-l’hi i en un moment l’habitació es va omplir de soroll i de rialles. Se sabia els noms de tots els seus professors i sempre es recordava del que li havien explicat. Així, quan en Max i en Gunther li van parlar de com s’havia posat de furiós el professor de geografia, ella va dir:

—No m’estranya, després de la manera com li vau prendre el pèl la setmana passada!

I quan l’Anna li va explicar que li havien llegit una redacció a classe va dir:

—És fantàstic, perquè Fräulein Schmidt quasi mai no llegeix res en veu alta, oi?

Mentre escoltava, mirava la persona que estigués parlant amb una concentració suprema. Semblava com si ho fes tot amb dues vegades més intensitat que l’altra gent; fins i tot tenia els ulls més blaus que l’Anna hagués vist mai.

Just quan acabaven de començar el pastís, que era de poma, va entrar la Bertha, la minyona, a dir a la mare que trucaven per telèfon, que si havia de molestar el pare.

—Quines hores de trucar! —va exclamar la mare, i va tirar enrere la cadira amb tanta força que la Heimpi va haver d’aturar-la amb la mà perquè no caigués—. Que ningú no s’atreveixi a menjar-se’m el pastís de poma! —i va sortir precipitadament.

Quan va haver marxat tot va semblar molt tranquil, tot i que l’Anna va sentir els seus passos apressats cap al telèfon i, poc després, encara més apressats, escales amunt cap a l’habitació del pare. Va preguntar enmig del silenci:

—Com està el pare?

—Es troba millor —va dir la Heimpi—. Li ha baixat una mica la febre.

L’Anna es va menjar el seu tros de pastís, contenta. En Max i en Gunther ja se n’havien posat tres talls i la mare encara no havia tornat. Era estrany, perquè el pastís de poma li agradava especialment.

La Bertha va desparar taula i la Heimpi va endur-se els nois per donar una ullada als pantalons d’en Gunther.

—No val la pena sargir-los —va dir—; es tornarien a estripar així que respiressis. Però en tinc uns d’en Max, que li han quedat petits, que a tu t’aniran bé.

L’Anna es va quedar sola al menjador, pensant què podria fer. Va ajudar la Bertha una estona. Van posar els plats bruts a la recuina per la finestreta. Després van treure les molles de sobre la taula amb un raspallet i un recollidor. Més tard, mentre plegaven les tovalles, es va recordar de Fräulein Lambeck i del seu missatge. Va esperar que les tovalles estiguessin segures a les mans de la Bertha i va córrer cap a l’habitació del pare. Va sentir que el pare i la mare eren a dins parlant.

—Papa —va dir l’Anna en obrir la porta—, m’he trobat Fräulein Lambeck...

—Ara no! Ara no! —va exclamar la mare—. Estem parlant! —Seia a la vora del llit del pare. El pare estava recolzat als coixins i tenia la cara pàl·lida. Tos dos feien cara de preocupació.

—Però, papa, m’ha dit que et digués que...

La mare es va enfadar.

—Per l’amor de Déu, Anna —va dir cridant—, ara no en volem saber res! Au, ves-te’n!

—Vine una mica més tard —va dir el pare, en un to més amable.

L’Anna va tancar la porta. Tants crits per tan poca cosa! Tampoc no era que d’entrada hagués volgut donar-li el missatge estúpid de Fräulein Lambeck, però se sentia desconcertada.

A l’habitació dels nens no hi havia ningú. Va sentir crits a fora; en Max i en Gunther devien estar jugant al jardí, però no tenia ganes d’anar amb ells. Tenia la cartera penjada al respatller de la cadira. Va desembolicar els llapis nous i els va treure de la capsa. N’hi havia un de rosa molt bonic i un de taronja que estava força bé, però els blaus eren els millors. N’hi havia de tres tons diferents, tots meravellosament vius, i també un de morat. Tot d’una l’Anna va tenir una idea.

Últimament havia estat escrivint uns quants poemes il·lustrats que havien causat admiració tant a casa com a l’escola. N’hi havia un sobre el foc, un d’un terratrèmol i un altre sobre un home que havia mort amb una agonia terrible després que un vagabund el maleís. I si provés de fer un naufragi? Hi havia paraules de tota mena que rimaven amb mar, i salvada rimava amb onada, i podria fer servir els tres llapis blaus nous per al dibuix. Va agafar paper i va començar.

Aviat va quedar-se tan absorta que no es va adonar que la fosca, que a l’hivern arriba aviat, s’apoderava de l’habitació i es va sobresaltar quan la Heimpi va entrar i va encendre el llum.

—He fet pastissets —va dir la Heimpi—. Em vols ajudar a ensucrar-los?

—Em deixes que li ensenyi això al pare en un moment? —va preguntar l’Anna, mentre acabava de pintar l’últim tros de mar blau. La Heimpi va assentir.

Aquesta vegada l’Anna va trucar i es va esperar fins que el pare va cridar:

—Endavant!

La seva habitació tenia un aire estrany, perquè només estava encès el llum de la tauleta de nit, i el pare i el seu llit quedaven en una illa de llum entre les ombres. Amb prou feines distingia l’escriptori, amb la màquina d’escriure i el munt de papers que, com sempre, sobreeixien de l’escriptori i anaven a parar a terra. Com que el pare moltes vegades escrivia fins tard a la nit i no volia molestar la mare, tenia el llit al seu estudi.

El pare no feia cara de trobar-se millor. S’estava incorporat sense fer res, amb la mirada fixa i la cara flaca, rígida, però quan va veure l’Anna va somriure. Ella li va ensenyar el poema; ell el va llegir dues vegades de dalt a baix i va dir que estava molt bé i també va quedar admirat del dibuix. Aleshores l’Anna li va explicar què havia passat amb Fräulein Lambeck i tots dos van riure. Com que ja tornava a fer la cara de sempre, l’Anna va dir:

—Papa, de debò que t’agrada el poema?

El pare va assentir.

—No et sembla que hauria de ser més alegre?

—Bé —va dir el pare—, un naufragi no és una cosa que faci alegria.

—La meva senyoreta, Fräulein Schmidt, troba que hauria de parlar de temes més alegres, com la primavera i les flors.

—I tu vols escriure sobre la primavera i les flors?

—No —va dir l’Anna amb tristesa—. Per ara només em surten bé les catàstrofes.

El pare va mig somriure i li va dir que potser era que ella s’adeia amb aquells temps.

—Així doncs, et sembla bé escriure sobre catàstrofes? —va preguntar l’Anna, inquieta.

El pare es va posar seriós tot d’una.

—És clar —va dir—. Si vols parlar de catàstrofes, és el que has de fer. Escriure el que l’altra gent vol no serveix de res. L’única manera d’escriure alguna cosa que estigui bé és mirar de fer el que et vingui de gust.

L’Anna es va animar tant de sentir això que va estar a punt de preguntar al pare si no creia pas per casualitat que algun dia