La vergonyosa excusa de la hiena

By M. Àngels Juanmiquel Rovira and Cristina Picazo Marzo

En Pep s'agafa molt malament que el pare i la mare decideixin marxar de la ciutat per anar a viure a pagès, i troba que la vida al poble no té res de bo. Ho fa tot de mala gana, i això li comporta problemes d'adaptació a l'escola nova.

• Language: Català
• Publisher: Editorial Cruïlla
• Release date: Oct 10, 2013
• ISBN: 9788466133937

Book preview

M. Àngels Juanmiquel

Il·lustracions de Cristina Picazo

1

PLOU. Els llamps retallen en la nit l’ombra negra del bosc que ressegueix la carretera plena de revolts. En Pep, assegut al costat de la seva germana al seient de darrere el cotxe enmig d’un munt de paquets, clava la vista en les gotes d’aigua grosses i seguides que salten sobre l’asfalt, convertides per la claror dels fars en un escampall de bales de vidre. No ha obert la boca en tot el viatge. Capbussat en el rum-rum del motor, encara sent el crec del pany de la porta del pis, ressonant al replà de l’escala.

En Pep té onze anys i la seva germana, la Mireia, aviat en farà vuit. Al primer cop d’ull es veu que són germans. En Pep és d’estatura mitjana i cepat. La Mireia puja alta per la seva edat, i prima. Però tots dos tenen el mateix nas recte, els ulls marró fosc i els cabells negres, espessos i llisos, que en Pep duu molt curts i la Mireia tallats arran de les espatlles.

Fa estona que han sortit de l’autopista, i en Pep reprodueix en el cervell emboirat el primer i l’últim dia de les vacances de Nadal, que ha guixat a l’agenda fins a estripar-ne els fulls.

–Aquest any no podrem anar a muntanya a tocar la neu –els havia dit el pare poc abans de començar-les.

–I per Reis –havia afegit la mare amb tacte–, només hauríeu de demanar un regal.

No calia ser gaire llest per adonar-se que amb els mesos que feia que el pare buscava feina, de calés no en corrien gaires. I la mare cada vegada feia menys substitucions a l’hospital.

Encara sort que la tieta Elena els faria el tió. Ella, amb la perfumeria anava tirant i mai no els fallava.

La germana de la mare, més gran que ella i soltera, s’havia presentat a casa la nit de Nadal a les nou en punt, carregada de rialles, menjar i un regal per a cadascú.

–Aquest, per al millor pivot del Club l’Espigó!

En Pep havia obert la capsa d’una esgarrapada. Tenia a les mans un magnífic parell d’esportives d’handbol que mai no s’hauria atrevit a somiar.

–Gràcies!

Encara li cou l’abraçada.

–Va, fuig. Els bons jugadors heu d’anar ben calçats. I per a la més presumida del barri...

La Mireia feia salts dels nervis mentre desembolicava el paquet.

–Ets la millor tieta del món!

–Podràs fer polseres, arracades, braçalets..., el que vulguis! –La tieta Elena reia i se la menjava a petons.– Oi que me’n faràs un joc per a mi? I per a la mare, perquè estigui ben guapa!

A la mare li havia regalat un vestit i un xal fi de llana. I al pare, una camisa i un jersei.

–Què et sembla, Aurora? I a tu, Lluís? –El pare somreia agraït.– Faran goig els vostres pares, eh, canalla?

–Elena, no calia.

–Ca, dona! Tot d’aquella botiga de segona mà de què et vaig parlar. I fixa’t, nou. –Se li havia acostat i li havia posat dissimuladament un sobre a la butxaca.

–Elena, no ho vull –xiuxiuejava la mare.

–Va, si no és res. Només una ajudeta. Prou que us fa falta. La perfumeria encara aguanta i per a mi sola en tinc de sobres. Nena, t’hauries d’arreglar una mica aquests cabells. –La seva veu tornava a refilar al menjador.– Sé una perruqueria on treballen molt bé, i no és gens cara. El dia que vulguis hi anirem totes dues i ens posarem ben guapes.

Però la sorpresa grossa la guardava per havent sopat.

–Us he de comentar una cosa que m’ha dit una clienta, la senyora Colomí, que potser us interessarà. O potser no. No ho sé. Jo us ho explico. Li he preguntat si pot esperar una setmana a dir-ho a ningú més i m’ha dit que sí. Però només una setmana. Potser és una bestiesa, però he pensat «vés a saber si l’Aurora i en Lluís...».

La Mireia i en Pep seguien amb els ulls els seus dits boteruts plens d’anells de fantasia, que es movien sense parar com si cargolés i descargolés l’enfilall de paraules.

–Si no us interessa, jo l’hi dic a la Colomí i tots contents. En fi, resulta que en un poble de no me’n recordo on..., cap a l’Empordà... o per la Garrotxa? No, a la Garrotxa, no. Bé, per allà. El cas és que hi ha uns parents seus que tenen una casa o un mas o una cosa per l’estil... i busquen uns masovers. Es veu que ja hi tenien algú, però no se’n podien refiar i el van fer fora. Tenen un ramat i camps. De feina, diria que n’hi ha força, però a canvi ofereixen casa i un sou.

En Pep se l’escoltava sense parpellejar amb una neula mig rosegada quieta a les mans. La Mireia, que feia estona que havia perdut el fil del que deia la tieta, no treia la vista del reflex dels vidres del braçalet, que es movia al ritme de les ondulacions de la seva veu de soprano.

–Volen una família jove, amb ganes de treballar. La senyora Colomí m’ha parlat de xais, algun camp, un hort per als masovers, s’hi pot tenir aviram... Es veu que la feina no és gaire complicada i que hi ha un veí que la pot ensenyar.

»Sí, ja ho sé que això de fer de pagès... Però de tot se n’aprèn, i he pensat que si no us ho deia... Trobar feina costa molt i potser això és una oportunitat. No ho sé, segurament m’embolico, però...

Sí, la tieta Elena s’estava embolicant com poques vegades. En Pep ho veia ben clar. De tant en tant ho feia, però aquest cop... «Sort que se n’adona.» S’imaginava el pare a dalt d’un tractor amb un barret de palla. El pare, a qui sempre havia vist treballant amb el portàtil, venent productes d’un lloc a l’altre i revisant les comandes a casa. I la mare, pla. Ja la veia voltada de gallines en comptes de malalts, cridant «tites, tites, tites». Gairebé hauria aplaudit de tan bona que trobava l’ocurrència.

–En fi. No ho sé... –havia acabat la tieta, veient que el pare i la mare no obrien la boca.

No se’n va parlar més.

L’últim dia de vacances els va caure a sobre la notícia a l’hora de dinar.

–Sabeu? –El pare i la mare somreien com si els hagués tocat la rifa.– Hem acceptat la proposta de la tieta Elena. Anirem a viure a pagès!

–Que bé! –La Mireia ja es veia voltada de xais.

–Això és una bestiesa! –En Pep premia amb força el tovalló.

–No n’és cap, de bestiesa. Ho volem provar. –La mare intentava mantenir l’entusiasme.

–Vosaltres dos fareu de pagesos?! Que no us heu vist? No en sabeu res, de camps, ni de xais ni... de res!

–Escolta, Pep. –El pare s’havia posat seriós.– Saps que fa mesos que busco feina i no en trobo. A la mare li han dit que a l’hospital sobra gent. Hem de viure d’alguna cosa i això és una oportunitat.

La mare provava, com sempre, de suavitzar les coses.

–Hem anat a veure la casa, i hem parlat amb els amos i amb el veí que ens ajudarà. Semblen bona gent, i el lloc és bonic...! Si ens va bé, estarem contents d’haver marxat de la ciutat.

El tovalló s’anava rebregant cada vegada més a la mà d’en Pep.

–Veig que heu aprofitat el temps. Per això ens heu fet quedar dos dies a dinar a ca la tieta, no? I ni vosaltres ni ella no ens heu dit res!

–No us en hem parlat perquè pensàvem que no ens interessaria. Ha anat tot molt de pressa. Però el tracte ens ha semblat bo i hem hagut de dir que sí de seguida perquè hi ha una altra família que ha preguntat per aquesta feina –es justificava el pare amb calma.

–Volem provar-ho. Ja ho veureu, us agradarà. D’allà on ens estarem, en diuen el Veïnat. És antic, amb poques cases. Una serà per a nosaltres i podreu voltar per fora tant com vulgueu. –La mare intentava engrescar-los.

–No vull voltar per fora! Estic molt bé al pis. I els amics què, eh? I l’handbol?

La Mireia escoltava en Pep i s’anava posant seriosa.

–En fareu de nous de seguida, d’amics. No gaire lluny