Els homes de les cadires

By Jordi Sierra i Fabra and Àngels Ruiz Aguado

Set homes vestits de negre duen cadascun una cadira. Està a punt de passar una desgràcia. Ningú no veu els homes llevat d'en Sergi, el protagonista de la novel·la, que intenta resoldre l'enigma que s'amaga darrere aquestes visions.

• Language: Català
• Publisher: Editorial Cruïlla
• Release date: Sep 13, 2010
• ISBN: 9788466127837

Jordi Sierra i Fabra

Jordi Sierra i Fabra a Spanish writer. His works of literature for children and teenagers have been published in Spain and Latin America. In 2012 exceeded the ten million books sold in Spain. He has an extensive library published that in 2012 reached the 420 books, and to commemorate that event he published his memoirs Literary Mis (primeros) 400 libros. He has been awarded in multiple occasions for his work in Spanish and Catalan languages, and in different continents. Many of his books have been brought to the theater, television and recently one of his novels, to the big screen, Un poco de abril, algo de mayo, todo septiembre which was adapted with the name of Por un puñado de besos and premiered on May 24th, 2014.

Book preview

1 Començament

QUAN a en Sergi li van extirpar aquell bony del clatell, el van deixar amb el cap més pelat que l’oncle Isaïes, que era calb i curiosament venia pintes i locions, a més d’altres foteses, a la petita botiga que tenia a la plaça Major. No és que l’amoïnés, a en Sergi, anar amb el cap pelat. Al contrari. Fins i tot ho va trobar divertit. Alguns dels seus futbolistes preferits anaven ben rapats. Però amb l’arribada del fred, allò va deixar de tenir gràcia. Semblava com si els cabells li creixessin molt a poc a poc. Massa. I els més busca-raons de l’escola van començar a dir-li «cap pelat», «punky» i altres agudeses, un cop perdut el magnetisme inicial del seu nou estat. Per Nadal, la cosa va començar a ser més discreta. La cicatriu ja gairebé ni es veia.

El bony li havia sortit sol, com una mena de gra rodó enorme, al bell mig del clatell. Al principi no va passar res, però després va esdevenir molest. A ell no li hauria fet res viure amb el bony, però quan li va començar a fer mal va ser diferent. Li van dir que valia més que se’l tragués, i l’hi van treure.

Després d’uns quants dies a l’hospital, va tornar a casa fet un heroi. Era el primer nen del poble que havia estat en un hospital, a la capital. Li van ploure preguntes a dotzenes.

En Sergi no va saber mai si allò del bony, la seva aparició i, sobretot, la seva extracció, havia tingut res a veure amb l’aparició dels homes de les cadires.

Potser li havien remenat el cervell. Qui sap.

Però, sens dubte, va començar a veure’ls al cap de poc de la intervenció quirúrgica.

Just dos dies abans de la nit de Nadal.

2 Primera aparició

EN SERGI estava sol, al parc, una mica avorrit, perquè a en Fèlix l’acabava de castigar la mare, i la resta de possibles alternatives d’evasió no el seduïen gens. Els altres de la colla no eren com en Fèlix. Per això tots dos s’entenien tan bé. Així doncs, es va estimar més llegir el seu còmic favorit, aprofitant que feia bonança. No semblava que la bogeria prenadalenca s’hagués estès encara pel poble, malgrat la proximitat de les festes. O potser tothom ja havia fet les compres. O qui sap si eren a casa seguint el sorteig de la loteria, per si els tocava i podien comprar més coses.

Ni tan sols passaven cotxes.

I, de sobte, van aparèixer ells.

Un per un, van anar apareixent per la cantonada de més a prop del lloc on era en Sergi. Per això els va poder veure bé. Un per un, i eren set.

Iguals, com septigèmins, clònics, vestits de la mateixa manera, i amb les cares esblaimades, impassibles, tan grises com negra la indumentària.

Va parar de llegir i va centrar l’atenció en aquella estranya aparició.

Cadascun duia una cadira, aguantada amb les dues mans, a manera d’estendard, parapet o, simplement, curiosa càrrega. La sostenien pels costats, a l’altura del pit, amb el respatller a tocar d’aquest, però sense recolzar-l’hi, i el seient cap endavant. Eren simples cadires de fusta, una mica velles, antigues, amb les quatre potes unides mitjançant arcs, i l’esquena formada per set tires de fusta molt primes, que anaven de dalt a baix, de l’arc superior al seient. Les cadires eren del tot vulgars.

Al contrari d’ells.

Vestien totalment de negre: vestit negre, sabates negres, corbata negra, barret de bolet negre. Duien un bigoti espès igualment negre. De lluny estant li va semblar que els ulls també eren negres, però no ho va poder precisar. L’única part blanca del seu abillament era la camisa.

Les cares, especialment impassibles, eren grises.

El còmic li va lliscar lentament de les mans, i va acabar reposant a la falda. Els seus ulls ja no van perdre cap detall d’aquell quadre tan singular. El més curiós del cas era que les poques persones que passaven per allà, no hi paraven gens d’atenció, com si aquells homes fossin d’allò més normals.

En Sergi no els havia vist mai.

No es va moure.

Els set homes caminaven en fila índia, traginant les cadires, i seguien un pas gairebé marcial tot i la lentitud de moviments, com si no tinguessin pressa o ho fessin víctimes d’alguna xacra, tan iguals que fins es podia dir que tots feien el mateix i al mateix temps. Les cadires subjectes a la mateixa altura, els rostres igual d’estàtics i petris, els ulls mirant cap endavant.

A uns deu metres de la cantonada per on acabaven d’aparèixer, es van aturar.

I llavors van abaixar les cadires, les van deixar a terra, l’una al costat de l’altra, s’hi van posar davant pel costat dret i s’hi van asseure.

Mirant cap endavant, immòbils, sense immutar-se, i amb les mans a la falda.

Semblava com si el temps s’hagués congelat.

En Sergi va estar a punt d’aixecar-se, acostar-s’hi i veure’ls de més a prop. Va recordar les advertències de la mare que no fos impertinent i ho va deixar córrer.

Va donar un cop d’ull al parc, als carrers adjacents. No semblava que ningú es fixés en ells.

Només ell.

Va apuntar un somriure. Sens dubte eren divertits. Curiosament, graciosament i estrafolàriament divertits.

Tanmateix, en la seva imatge, en el seu aspecte, també hi havia alguna cosa peculiar..., sinistra.

Sí, sinistra.

A poc a poc, cada vegada més.

Això el va fer posar tens.

Va tornar a mirar al seu voltant. Els coloms de més a prop s’entretenien picotejant per terra; els nens, una mica més lluny, jugaven per la zona d’esbarjo, els gronxadors i els tobogans; la resta de persones que podia veure, mitja dotzena, repartides aquí i allà, feien la seva. Prop dels set homes asseguts, no hi passava ningú.

Asseguts davant la casa de la senyora Amàlia, la viuda de l’oncle Gener.

En Sergi va continuar mirant-los durant uns segons, o potser un minut, o dos. Res. Immobilitat absoluta. Ell mateix va deixar de respirar sense adonar-se’n, perquè semblava que ells no ho feien. A l’últim es va cansar d’estar a l’aguait i va provar de concentrar-se en la lectura del còmic. No va poder. Al cap de dues vinyetes va tornar a alçar els ulls i es va fixar en els homes de les cadires. Llavors va aparèixer un cotxe a la cantonada, va passar prop d’ells, va continuar carrer avall i va desaparèixer pel passeig dels til·lers. El conductor ni tan sols s’havia fixat en la seva presència. Ni els havia mirat.

Des de quan set homes iguals, asseguts en set cadires iguals al mig del carrer, no cridaven l’atenció?

–Apa, que si són nous al poble...! –va xiuxiuejar en veu alta.

Però, per què s’havien assegut davant la casa de la senyora Amàlia, mirant cap endavant, com si no tinguessin res més a fer?

Va reprimir un segon intent d’aixecar-se i anar cap al grup.

Va reprendre la lectura del còmic.

Tres vinyetes.

Va alçar el cap.

Com podia llegir si a vint metres passava una cosa tan curiosa com aquella?

Viure en un poble no era precisament la cosa més divertida del món. No hi passava mai res.

–Eh!

Va ser una ximpleria. Se’n va penedir a l’instant. Ni havia cridat tant perquè el poguessin sentir, ni tan baix perquè els coloms no aixequessin el vol, espantats per aquella transgressió de la pau matinal. Els set homes van continuar igual, i ell, avergonyit, va provar de llegir el còmic per tercera vegada.

Que cadascú fes el que li donés la gana.

Aquesta vegada va llegir una pàgina sencera, de debò.

I quan va alçar els ulls per observar els homes de les cadires, aquests ja no hi eren.

3 Investigacions

QUAN va arribar a casa, la seva mare llegia un llibre tranquil·lament, aprofitant la mitja hora que sempre tenia abans d’asseure’s a taula a dinar.

–Que ha tocat la loteria a algú del poble? –li va preguntar en veure’l entrar.

–No ho sé, mama.

–És a dir, que no has vist ningú cridant, ni bevent xampany, ni entrant a l’oficina de la caixa del pare com un conspirador.

–No.

La seva mare tenia un sentit de l’humor especial. Era, de molt, la mare més original de totes les mares que coneixia. Els seus amics creien que era genial. Va tornar a concentrar-se en la lectura.

–Mama.

No li agradava que la interrompessin quan llegia.

–Sí, Sergi?

–Hi ha gent nova al poble?

Ella va alçar els ulls del llibre