Un final feliç

By Roser Atmella

Un final feliç és una novel·la original, tendra i dura al mateix temps, que transcorre tota en una sola nit: arrenca amb la posta de sol i s’acaba amb l’alba. La Nora convida la Sara a una rave: així comença una inoblidable nit de festa en què s’entrecreuen històries d’amor, conflictes personals i també sexuals, i un passat que torna en forma de remordiment i que deixa inevitablement un pòsit de culpa.

Un final feliç

 és la història d'una educació́ sentimental i sexual en la societat contemporània, amb totes les seves complexitats i tragèdies, i una exploració inèdita de les noves formes d’estimar i de relacionar-se d’una nova generació que lluita per fer-se lloc en un món cada vegada més complex i inhòspit. Roser Atmetlla ha escrit un text destinat a convertir-se en una referència, en què el fi retrat generacional se sosté gràcies a una exploració lingüística fascinant i moderna.

• Language: Català
• Publisher: Editorial Navona
• Release date: Sep 11, 2023
• ISBN: 9788419552457

Book preview

I

Seguien pujant. Dins el cotxe eren sis. A més de la Nora, hi havia tres paios i una noia que la Sara no coneixia. Embotida al seient del darrere, tenia calor. El de la seva esquerra mirava per la finestra i s’escarbotava la galta plena de grans; i la Nora, asseguda a la seva dreta i mig girada, li clavava algun os a la cuixa. Era molt prima. Tenia les espatlles punxegudes, i també els colzes, i el nas. Duia els cabells recollits amb una pinça. I en un altre moment, la Sara hauria hagut de reprimir l’impuls de resseguir-li amb els llavis el clatell guarnit només amb un parell de blens. Però ara la Nora parlava a la noia que s’estava asseguda al cantó de la porta, la qual assentia feblement sense treure ni els dits ni els ulls de la pantalla del mòbil. Parlava i, sobretot, gesticulava. I a cada gest, la Sara sentia que aquell os se li enfonsava a la carn.

Hauria volgut reduir la pressió. Alliberar la zona masegada encara que només fos per deixar que l’os se li clavés més enllà. Mentre s’ho pensava, es deixava dur per la veu de la seva amiga: una tonada confortadora que s’imposava a la música de fons. No li agradava la música electrònica. I no sabia què hi feia, allà. Si es movia, tal com estaven, encastats l’un amb l’altre, faria moure tothom.

Pel retrovisor es va trobar amb els ulls del que conduïa. Com quan al metro et gires de cop i descobreixes que és perquè algú et mira. Dos ulls verds antipàtics. Va desviar la mirada i es va posar a contemplar el paisatge.

Feia una estona que havien deixat enrere les cases i ara la carretera s’havia convertit en una pista forestal que s’enfilava entre alzines i roures. El sol de la tarda els quedava a l’esquerra i, a contrallum, el veí dels grans apareixia transfigurat. No li havia dirigit la paraula en cap moment, ni tan sols no l’havia mirada, però quan el conductor havia dit que la Sara no pujava al cotxe, ell ho havia acabat contestant-li que no emprenyés, que hi cabien igual.

La Nora havia insistit a convidar-la. Que si la rave, que si la rave, que si la rave. «I així pararàs d’estudiar. Que tu no saps viure, Sara! Allò que va passar, va passar! I ja està! Ho tens que deixar enrere!» I és que a la seva amiga li agradava reduir la seva vida, la de la Sara, a un no parar d’estudiar per la incapacitat de resoldre allò que li feia mal. De la mateixa manera que insistia a convertir un rotllo d’una nit en una relació seriosa amb un imbècil com el dels ulls verds. Un imbècil que la Sara no coneixia de res i que l’havia amidada abans de dictar la sentència: «Aquesta no puja al meu cotxe». I ella, a la seva mirada, hi havia vist el seu cul massa gros i els seus pits massa petits. I el desdeny. I l’ombra roent de tot allò que havia passat ara feia quasi un any i que, per molt que la Nora insistís, no era tan fàcil d’arraconar d’una vegada.

Estava enfadada perquè, al final, havia cedit als arguments de la seva amiga —«...que vindrà un tio guai, que a veure si t’animes a sortir amb algú, que serà divertit, que...»— i s’havia deixat arrossegar fins a un examen sorpresa que clarament no havia aprovat: «Aquesta no hi puja!».

La Nora hi havia intercedit perquè de la seva escenificació d’una relació seriosa, se’n desprenia que ell no li podia negar cap caprici ni cap favor: «Va, Edu, fes-ho per mi!». Però el tal Edu, enravenat, amb els braços separats del cos i un «Que et follin, tia!», havia reduït la suposada relació a aquella cosa que havia passat al seient del darrere del seu cotxe i que ara l’incomodava.

Aquesta evidència, acollida en silenci per la resta, havia humiliat la Sara. En canvi la Nora, que semblava viure en una realitat paral·lela, havia optat per continuar la representació tot girant els ulls en blanc en un gest de «paciència, que avui està de mal humor!».

Havia estat llavors que el dels grans, amb les mans a les butxaques i la vista fixa en una de les rodes del cotxe, hi havia intervingut; i que la Nora havia pujat al seient del darrere donant el conflicte per resolt.

Ara la Sara s’enclotava en el seu propi disgust, mentre vorejaven un barranc: l’espessor dels arbres, aquella mateixa negror, semblava que intensifiqués les ombres. En lloc de tornar-se’n a casa, havia seguit la seva amiga i s’hi havia assegut al costat en un rampell d’orgull i més ganes de fotre tothom que no pas de protegir-la.

Va seguir una estona el camí que feia el cotxe. Tot i que de revolt en revolt començaven a enfilar-se una altra vegada, ja no aconseguien atrapar els últims rajos de sol. I aquell bosc atapeït, tancat, li feia ressonar el malestar.

Va redossar-se en la veu plena i ben timbrada de la Nora. I com que els del davant fumaven, va demanar al dels grans si podia obrir la finestra.

—Em dic Sara.

—Max.

I va parpellejar, però no la va mirar directament. Tenia el perfil molt ben dibuixat. Sobretot en la línia que unia el front i el nas.

La Sara va provar de canviar de posició i ell es va arrambar més a la porta. La Nora, enfeinada com estava, no es va moure. I l’os va seguir allà mentre la seva propietària donava instruccions a la noia de com resistir-s’hi si, en baixar tot just del cotxe, la seva ex la venia a trobar. Les instruccions anaven amanides amb el detall de les mancances psicològiques i afectives que totes dues, la del mòbil i la seva ex, presentaven com a parella. La Sara anava pescant a l’atzar expressions com «relació tòxica», «fragilitat emocional» i «confusió de sentiments», però de sobte agraïda, amarada d’aquell doll que vibrava amb tanta amplitud, va exclamar per a ella mateixa:

—Té una veu impressionant!

El veí, que l’havia sentit, va mirar-la amb un somriure d’intel·ligència. Ara compartien una cosa que la resta del món ignorava.

—S’hi hauria de dedicar!

Ho va dir amb fervor. I la Sara, que no sabia a què s’hauria de dedicar la seva amiga, hi va estar d’acord només per la intensitat amb què ho deia.

Ell, en Max, coneixia la Nora de la facultat. El mateix curs, la mateixa classe i el seient del costat des de feia dos anys. Quan la Sara va preguntar-li si treballava, li va contestar que feia les pràctiques de química en una fàbrica de refrescos. Va afegir que la fàbrica era del seu pare, però ho va dir de passada, com si la pregunta l’hagués distret d’una cosa important.

Ella, en canvi, feia Administració i Direcció d’Empreses perquè el seu, de pare, volia que portés els comptes del taller mecànic que havia de ser per al seu germà. En aquell moment, li va semblar que tots els pares del planeta trobaven sempre la manera de ficar-se en la vida dels seus fills, però no ho va dir. A més, hauria d’haver afegit que feia torns rentant plats en un restaurant i que arribava molt justa a pagar el lloguer o no hi arribava. I que la Nora sempre li havia d’avançar una part dels diners. I que volia sortir de tota aquella porqueria. Però tampoc no va dir-ho perquè en Max havia començat a parlar d’òpera. I tot i que els altres havien apujat el volum, ho feia amb tanta passió que la música, repetitiva i contundent, no se li menjava la veu:

—Seria una mezzo excepcional! Sempre l’hi dic, que podria arribar a interpretar Samsó i Dalila!

A la Sara li va venir al cap com la tornada d’una cançó que s’acabés d’inventar: «Què hi fas en una rave nen-­de-casa-bona-minyó-escolta?». No sabia res d’òpera, però el Samsó de la força als cabells no era el Max de la pell blanca malmesa pels grans, ni el de les mans, quasi de nen, que marcaven el ritme de les seves passions. Les mans de Samsó s’havien embrutat —dits i ungles— en arrencar sense fàstic la barra a un ase mort. Quina arma més letal i més estranya...

—En Samsó va matar mil filisteus amb una mandíbula d’ase.

En Max la va mirar sospesant alguna cosa:

—Ets fan de la sèrie Dalila a través del temps.

—Sí —va reconèixer la Sara. I va sentir que envermellia com si l’hagués atrapada cantant en veu alta la cançó del minyó escolta. Per sort, el capvespre ja s’havia instal·lat dins el cotxe. I al cap de no res, la veu de la Nora, plenipotenciària, va anunciar que arribaven.

II

Després d’un últim revolt, van desembocar en una esplanada presidida per una masia amb una part de la teulada enfonsada. Un petit escenari situat en un extrem i que rebia la llum de quatre focus, atreia uns dos-cents joves.

La Sara va baixar del cotxe fregant-se la cuixa i contenta d’haver arribat. Una llenca de mar s’esfumava a l’horitzó, com si allà, més enllà de la casa mig enrunada, s’hi concentrés la mica de llum natural que encara quedava al món. A l’altra banda, en canvi, els focus convertien el bosc en una massa impenetrable que vorejava una esplanada més plena de cotxes que de gent. La fantàstica rave de la seva amiga es reduïa a allò.

La noia del mòbil es va encaminar cap a la casa sense acomiadar-se. Quan era a mig camí, una altra noia, tan prima i menuda com ella, se li va tirar al coll. Van fondre’s en una abraçada llarga i intensa. I van començar a morrejar-se desesperadament.

—Ho has vist? Què fa aquesta burra! Em creia que ho havia entès! —va exclamar la Nora, indignada.

La Sara la va estirar cap a la gent. Després de tanta estona asseguda, tenia ganes de moure’s. I ara que el cotxe havia desaparegut amb els tres nois a dins, se sentia alliberada del malestar que havia carregat durant tot el trajecte.

—Què t’ha semblat el Max?

—Anem a ballar, Nora!

—Però digue’m què t’ha semblat! Jo crec que és perfecte per a tu!

—Li encanta la teva veu. Tu saps música, no? Diu que podries ser cantant d’òpera.

—Bah!

Amb el discjòquei que acabava de pujar a l’escenari, l’ambient havia canviat. La música percudia els espais entre el públic i en precipitava els moviments. Les llums dels focus es ficaven en la nit i, resseguint la gradació de colors que anava del verd al vermell, refulgien tenyint-ho tot d’una mena d’ànsia que a la Sara li barbullia a les cames.

—Anem a ballar!

—Vaig a veure si aconsegueixo una mica de mam! I vinc!

Va afanyar-se cap a la zona dels cotxes. I la Sara va marxar en direcció contrària segura que la seva amiga se n’anava a buscar el tal Edu. Aquell paio la feia vomitar! Però no tenia ganes de pensar-hi. El so lliscava en onades sobre un ritme sostingut que venia del fons. Un fons marí. Va mantenir els ulls oberts, encara alerta, perquè si els tancava, les piles de plats per rentar i el regust coent del «Aquesta no hi puja!» es barrejarien amb aquell record terrible, que sempre li calia mantenir controlat i a distància. Allò era el passat i la Nora tenia raó: per molt difícil que fos, s’havia d’esforçar a deixar-ho enrere! Va esbufegar mentre el ritme, cada cop més intens, se l’enduia. Havia començat marcant el pas amb moviments abruptes, però a poc a poc va anar deixant llast. Les onades esdevenien una vibració que planava sobre seu, que alleugeria el pes de les cames, del tronc, i que obria un espai on cadascun dels seus músculs jugava lleuger. I ella saltava incitada per l’acció repetida, compassada, col·lectiva, que l’arrencava del seu malestar, del seu cansament. Va tancar els ulls arrossegada pel curs conjunt, per aquell corrent compartit que l’assegurava i alhora l’alliberava. Més i més. I llavors, tot d’una, tirant el cap enrere, alçant els braços, va tastar la força mateixa del seu cos. En cada batzegada, una energia nova donava una forma més franca a allò que era ella i la seva carn. Sentia els pits, les espatlles, el ventre, els malucs, l’esquena i les natges, i se satisfeia, es retrobava. Seguint les envestides d’aquell bategar, va somriure. I va respirar la seva mateixa potència amarada de l’aire de la nit, del bosc, de la barreja d’alens i transpiracions condensats al seu voltant. Somreia. Somreia sense afluixar el pas. Somreia situada més enllà de qualsevol feblesa o aflicció. Somreia quan va sentir la mà que li recorria el cul i se li ficava a