La noia del temps

By Eva Piquer and Miguel Ángel Gallardo

A l'Iris, una noia de tretze anys, li toca fer les prediccions meteorològiques en un telenotícies de l'escola. Com per art de màgia, les seves previsions sempre es compleixen.

• Language: Català
• Publisher: Editorial Cruïlla
• Release date: Sep 9, 2010
• ISBN: 9788466127776

Book preview

sol

1

La mare és la dona del temps

L

A MARE és la dona del temps. Vull dir que cada dia mira el cel per veure quin temps farà l’endemà. Després surt per la tele i ho explica. No ho encerta sempre, és clar. El dia que el temps real no coincideix amb la seva previsió es posa de molt mala lluna. Si fa no fa com em poso jo quan plou a bots i barrals precisament el dissabte que havia pensat anar a la platja. A ella li sap greu que la natura li jugui una mala passada perquè, segons diu, cada dia que les prediccions fallen hi ha un munt de gent que perd la confiança en els meteoròlegs. No ho sé pas. Si fos així, ja no quedaria ningú preocupat per fer callar la família quan per la tele surt la dona del temps. O sigui, la meva mare.

Fins fa pocs mesos, la mare treballava en una emissora local. Per acabar d’arrodonir el sou, feia també els articles de previsió meteorològica per a un parell de diaris comarcals i per a una revista que es ven al supermercat. I encara passàvem penes per arribar a fi de mes. 

Ara és diferent. Per una d’aquelles tombarelles que fa la vida, ara la mare treballa a la primera cadena del país. Ha passat a ser una persona coneguda. Pel carrer la gent l’atura i li pregunta quin temps farà. Fins i tot li demanen autògrafs, de tant en tant. Jo n’estic orgullosa, de la mare. I m’agrada que les coses li vagin bé. S’ho mereix. Per això no m’ha sabut gaire greu haver hagut de canviar de casa, d’escola i de ciutat. 

Bé, sí que m’ha sabut greu. Molt greu. A finals del curs passat, en saber la notícia, tota jo vaig ser una tempesta de llàgrimes. Després, durant unes setmanes, la meva cara patia riscos de xàfecs inesperats en qualsevol moment. Em venia molt costa amunt deixarho tot de cop i volta: l’escola, els amics, la meva esquifida i estimada habitació... 

Per sort, l’habitació del pis nou és fantàstica. D’entrada no ho vaig voler reconèixer. La trobava massa gran, massa buida, massa freda. Massa poc meva. Però va començar a canviar d’aspecte quan els de l’empresa de mudances hi van instal·lar el llit, l’armari i l’escriptori, els meus mobles de sempre. De seguida vaig buscar un tros de paret per penjar-hi la planxa de suro, atapeïda de fotos i records. El racó de l’esquerra, al costat de l’armari, era un lloc ideal per al tinter i la ploma gegants. I a l’altra banda, el mirall en forma de núvol, que està esquerdat però m’encanta. La veritat és que al cap de dues setmanes la meva habitació ja em semblava una mica meva. I ara m’hi trobo d’allò més bé. Crec que no enyoro el pis vell. Sí que trobo a faltar, en canvi, els amics de l’altra escola. 

I això que els de la classe nova m’han acceptat prou bé. La Marta, per exemple, es porta de primera amb mi. I en Jordi també: m’ha convidat a anar a buscar petxines amb ell el cap de setmana que ve. Suposo que si els caigués antipàtica no serien tan amables. Però a vegades sospito que són amables amb mi perquè la meva mare és la meva mare. O sigui, la dona del temps. 

I és que tenir una mare que fa de dona del temps és molt diferent de tenir una mare pianista, una mare dissenyadora o una mare mestra. Ho vaig comprovar el primer dia de classe a l’escola Arrel, quan la mare em va venir a buscar a l’hora de berenar. La Marta no s’ho creia. Segur que aquesta és la teva mare?, em va preguntar, amb els ulls com unes taronges. Es va mostrar tan sorpresa que fins i tot jo em vaig mirar la mare de dalt a baix dues vegades, per confirmar que, efectivament, fos ella. Qui sap si me l’havien canviada i no me n’havia adonat. Què passa, noia, que tinc micos a la cara?, va fer la mare, i es va posar a riure. Veig que ja tens una amiga, va dir, referint-se a la Marta. Llavors la Marta va intentar saludar-la, sense èxit: havia quedat muda. De l’emoció. Aquell dia vaig entendre que sortir per la primera cadena de la tele et canvia la vida. I et dóna el poder de fer emmudir els qui t’envolten. 

Com que tard o d’hora ho hauré de dir, prefereixo fer-ho ara: no tinc pare. El meu pare va morir d’un accident abans que jo nasqués. A vegades, això em fa sentir diferent. Ni trista, ni desgraciada: diferent, i prou. Sobretot perquè tothom fa cara de pena quan els dic que el meu pare és mort, que no l’he conegut mai. 

Estic tan acostumada a no tenir pare que se’m faria estrany tenir-ne un. En canvi, sí que m’hauria agradat tenir germans. Almenys un. Un germà petit que em fes companyia mentre espero que la mare torni de la tele. O una germana gran. Així jo podria heretar la roba que a ella li anés petita, i per tant cada temporada estrenaria uns quants conjunts de segona mà. O un germà i una germana. Així quan em barallés amb un dels dos encara me’n quedaria un altre per poder-hi parlar. Sí, tenir un germà i una germana seria una solució perfecta. Ideal. 

És clar que, amb tanta gent a casa, el pis nou se’ns faria petit. I ara que ja em trobo a gust a la meva habitació, no vull ni pensar en una altra mudança. Dubto que el mirall-núvol sobrevisqués a un segon trasllat. Però val més que no m’hi capfiqui. A casa, per ara, només hi vivim la mare i jo. Totes dues soles. I hi estem ben amples. 

Pels volts de Nadal, se celebrarà a l’escola la quinzena cultural de fi de trimestre. Els de la nostra classe farem un telenotícies cada migdia. El podran veure des de casa els veïns de tot el barri, a través de l’emissora que hem anomenat TeveArrel. També participarem, com els alumnes de totes les classes, a la gran festa de disfresses de l’últim divendres. Avui ens hem repartit els papers de l’informatiu. Hi ha feina per a tothom. Presentadors, redactors, corresponsals, operadors de càmera, realitzadors, ajudants de realització, regidors, documentalistes, tècnics de so, mescladors d’imatges, presentador d’esports... i, és clar, meteoròleg. Home del temps. O dona del temps. 

L’Iris ha de ser la dona del temps!, ha cridat la Marta.