Canelons freds

By Anna Manso Munné and Juanjo Sáez Domper

La Didi i la Monsti són dues adolescents que se les empesquen totes per entomar amb humor la vida quotidiana, la difícil relació amb els companys de classe, les dèries dels professors i els conflictes familiars. La Didi descobreix el poder alliberador d'escriure i transforma tot el que els passa en les aventures esbojarrades de dos personatges delirants: l'arqueòleg karateka i el seu amic Quimsta.

• Language: Català
• Publisher: Editorial Cruïlla
• Release date: Nov 3, 2009
• ISBN: 9788466125338

Book preview

l’ordinador.

Capítol 1: El nen destructor

En Manel era un nen destructor que ho trencava tot. Per això era destructor. Si no, de què, li dirien «destructor». Però anem al gra, senyoreta Martínez. En Manel passava pel passadís i, paf, es carregava un llum. Entrava a la cuina i, crac, una tassa queia a terra. S’asseia al sofà i, pum, una molla se n’anava a prendre vent. Anava de visita a casa la tieta i, bum, la figureta del pastor i la pastora feta pols. No podia evitar-ho. Una força interior l’empenyia a actuar com les fulles esmolades d’una trituradora (una de les bones, no d’aquelles que et venen a les botigues made in China). El resultat era la destrucció permanent d’un fotimer d’objectes. No es podia dominar i un accident en succeïa un altre i un altre i un altre...

Els seus pares estaven desesperats. La seva mare era la que treia més el tema. Va arribar a plantejar-se lligar-lo de mans, però el seu pare li va recordar que els peus d’en Manel eren igualment fatals per a la matèria sòlida. Lligar-lo de mans i peus ja els va semblar passar-se de rosca. Sobretot perquè algun veí malintencionat podia interpretar erròniament el seu intent repressor i denunciar-los a la policia per maltractadors. I això sí que no, que ells eren uns bons pares.

En Manel tenia ordres estrictes de passar-se les tardes assegut davant del televisor sense canviar de canal. Tenia por de moure’s, de tocar el comandament; en resum, tenia por de disgustar els seus pares.

Un dia la mare el va apuntar a classes de ioga perquè ioga li va sonar a relaxació i relaxació a alliberament. En Manel no va dir res i va assistir a la primera lliçó. Ell estimava la seva mare.

El mestre de ioga era un paio menut i gras, però una passada d’àgil. Era capaç de tocar-se el nas amb el dit petit del peu esquerre. I de rascar-se l’orella amb un genoll. Es deia Paco.

En Paco aviat va copsar (podria dir pillar, però fins i tot jo sé que no és correcte, senyoreta Martínez) l’estranya naturalesa d’en Manel quan el nen va trencar el boli que li havia donat per escriure la seva talla de sabates. En Manel va obrir la boca i va confessar: «Ho trenco tot». En Paco, en lloc d’esverar-se i fer-lo fora el va acollir amb un somriure. Li va organitzar un racó personal sense res que pogués convertir en puré. Tant li feia, haver de llençar l’estoreta trinxada després de cada classe. I per evitar problemes va folrar el terra del petit espai personal del nen amb tres capes de moqueta per protegir el parquet (que li havia costat una pasta).

En Manel va flipar amb les classes de ioga com feia temps que no flipava amb res. No havia nascut per fer ioga però hi posava entusiasme i força de voluntat. Li costava recordar les postures, se sentia menys flexible que un pal de cistella de bàsquet, intentava entendre què carai era la respiració conscient sense aconseguir-ho, però era feliç, feliç i lliure ni que fos dues hores a la setmana.

Després de quatre mesos de classes, en Paco va parlar amb el seu alumne.

–Mira, xaval, tu tens poder.

En Manel va obrir els ulls com dues pantalles planes de vint-i-set polzades.

–Què?

–Que sí. Que ets poderós. Tens allò que els que en saben en diuen «força infinita» –li va aclarir el mestre.

–I això és dolent? –va preguntar el nen, que ja es veia a venir la cara d’histèrica de la mare.

–No, no, i ara. Però has d’aprendre a controlar-la. No pots anar pel món com si fossis el Godzilla.

–Ui, jo sóc un desastre. No podré.

El mestre li va dedicar un dels seus somriures d’enrotllat i es va treure una ploma de gallina de la butxaca. La hi va donar i li va dir:

–Tira-la a terra. Amb força.

–La ploma? –En Manel va sospitar que en Paco havia fet massa vegades la postura del gos que surt del volcà i que li havia afectat el reg sanguini.

–Sí, la ploma; amb molta força. Imagina’t que tires la ploma a terra com si fos una pedra –va explicar en Paco.

El nen va aclucar els ulls, va tirar la ploma a terra i la hi va clavar! Es va quedar amb la boca oberta. N’haurien pogut entrar i sortir mil mosques, de la seva boca. Hi podrien haver fet una festa i després tocar el dos. Hi podria haver hagut una manifestació de mosques i ell ni les hauria notat, de tan oberta com la tenia. En Paco li va explicar que ell coneixia la persona que podia ajudar-lo a controlar la seva força infinita i li va donar una carta per als seus pares amb l’adreça.

–Tranquil, els teus pares no tenen per què saber-ne res. He escrit que aquí tu ja no t’ho passes bé i que t’envio a classes de respiració. Per calmar-te. Pels desperfectes. Perquè no passi més.

–Ah, estaran contents –va contestar en Manel més tranquil. No volia ni imaginar la cara de restrets dels pares en sentir les parauletes força infinita.

En Manel i en Paco es van fer una abraçada d’amics per sempre. En Manel va intentar no trencar-li el còccix però va anar d’un pèl: només li va dislocar la costella flotant.

Arribarà el dia que la mare d’en Manel deixarà de suplicar-li que no es mogui? Quina mena de persona deu ser, aquesta controladora de força infinita? Els seus pares deixaran de treballar tretze hores al dia? Doncs per saber-ho, senyoreta Martínez, haurà d’esperar que torni a donar-me la gana d’escriure.

La Didi entrega els fulls a la Fòssil divendres. També en porta una còpia a la Monsti, que se la llegeix a classe de filosofia. La Didi se la mira de reüll. Té por que s’ofengui.

–Una vegada vaig tenir una professora de hip-hop que es deia Pili. Era enrotllada –explica la Monsti.

–Ah, sí? I per què ho vas deixar?

–Quan vam fer el ball de fi de curs em va posar a primera fila. Però llavors vaig passar. No el vaig fer. Li vaig dir que tenia la grip.

–Per què?

–Només ho feia perquè estic com una vaca, per tot aquest pal de fer-te sentir bé, no perquè pensés que ballava com la Jennifer Lopez.

–T’ho va dir ella?

–No va fer falta. Ho sabia.

Callen de cop perquè la professora de filosofia les mira amb una cara poc amistosa.

La Fòssil fa anar la Didi al seu despatx. Llegeix un llibre nou.

–Per demà vull que em busquis deu sinònims de enrotllat, una passada i flipar.

–La història li ha agradat o no?

–No opino sobre cap llibre fins a la pàgina cent.

La professora torna a enganxar el nas a la novel·la. La Didi se’n va amb el dubte de si la trobada ha anat bé o què. Com sempre. La Didi surt a les escales de l’entrada de l’institut. Una colla de noies fumen, mengen pipes i xerrotegen intercalant sons aguts entremig d’altres d’encara més aguts. La Monsti, per esmorzar, menja un entrepà de xoriço i un refresc.

–Les Mari Pepis avui estan revolucionades –li explica la Monsti. Les Mari Pepis són la colla de noies esveltes, guapes i estupendes de la classe.

–Per què?

–Ha vingut un professor nou d’informàtica i diuen que està molt bo.

–I la Rosa?

–Ha agafat la baixa per depressió.

–És clar.

La Rosa és la tercera mestra que passa per les aules d’informàtica. El professor, efectivament, està de molt bon veure. Du pantalons de cintura baixa. Du polseres de cuir. Du tres quilos de cera als cabells. Les Mari Pepis sospiren. El professor demana als alumnes que obrin el programa que fa pàgines web perquè avui començaran a fer-se una pàgina personal. El professor els explica quatre coses sobre com funciona el programa i surt al passadís sense aclarir-ne el motiu. La Didi i tota la classe el veuen com parla pel telèfon mòbil. Parla mentre es passa els dits pels cabells, pentinant-los i despentinant-los durant tres quarts d’hora. La Didi i la Monsti comparteixen ordinador. Naveguen i troben una pàgina que ven aparells d’estètica online. Demanen informació i pressupost d’una depiladora làser i uns rodets aprimadors. Quan el professor torna a entrar falten cinc minuts per acabar la classe. La Didi es mira la seva amiga. Connecten