I Love Your Cupcakes. M'encanten els teus cupcakes

By Olga Núñez Miret

Si us cau la bava amb els programes de cuina de la tele i creieu que la xocolata és una de les set meravelles del món, seguiu llegint...
I love Your Cupcakes (M' encanten els teus cupcakes) és una novella romàntica dolça, una fantasia virtual alta en calories i una aventura divertida. Atreviu-vos a fer-hi una mossegada!
La Dulce, l'Adelfa i en Storm, els protagonistes de 'I love Your Cupcakes' (M' encanten els teus cupcakes) són socis de negocis, amics i comparteixen algunes interessants connexions familiars. La Dulce està cansada que tots els homes només es fixin en els seus pastissos. La seva amiga Adelfa, encara que és professora de química, no aconsegueix trobar la recepta de la relació perfecta. I en Storm, el tercer dels socis de la pastisseria/cafeteria/galeria d'art i excaserna de bombers, és un artista que no domina l'art de l'amor. Com podien imaginar-se que al plató del concurs "Tens el que es necessita per a convertir-te en la propera estrella de la rebosteria?" trobarien assetjament sexual, tramposos, baralles, amistat i també amor?
Amb gossos, cotxes de bombers, autobusos de Londres de dos pisos, autobusos escolars, artistes, químics, enginyers, arquitectes, intriga, escàndols, bigàmia... i molts, molts postres, 'I Love Your Cupcakes?' és una comèdia romàntica amb un cor molt dolç. No espereu un realisme intens o lliçons sobre com n'és de dura la vida. Trobareu dolents molt dolents, tramposos, bons boníssims, individus estranys i personatges encantadors tot i amb els seus defectes. Sobretot us puc prometre bon humor, amistat, somriures, esperit comunitari, un gran cor i molts pastissos. Tasteu-ho! Estic segura que en voldreu més!
Espero que us enamoreu de la Dulce, l'Adelfa, en Storm i els seus amics tant com jo. I si és així, per favor, digueu-m'ho. No em faria res de seguir escrivint més aventures sobre ells i fornejar més pastissos!

• Language: Català
• Publisher: Olga Núñez Miret
• Release date: Nov 12, 2018
• ISBN: 9781386620600

Olga Núñez Miret

Me llamo Olga Núñez Miret y soy escritora. También traduzco las obras de otros autores. ¿Qué más? Nací en Barcelona, España, pero llevo viviendo en el Reino Unido hace muchos años. A lo largo de mi vida he hecho y estudiado muchas cosas y he tenido otras vidas pero no importa cuánto me aleje de esto, siempre acabo volviendo a los libros y las historias, mis dos amores primeros. Cuando leer ya no me bastó, empecé a escribir. Mi primer libro fue publicado en 2012 y mi obra cubre muchos géneros, desde la ficción literaria al romance, la novela juvenil y los thrillers psicológicos. Planeo escribir más novelas en los mismos géneros y si mi imaginación así lo decide, exploraré otros. Me encanta conectar con los lectores, así que no dudéis en poneros en contacto conmigo. Si queréis estar informados de mis novedades, ofertas, y promociones, podéis suscribiros a mi lista, aquí: http://eepurl.com/bAWjPj También me podéis encontrar en los lugares habituales y siempre incluyo enlaces al final de mis libros. No os olvidéis de echarle un vistazo a mi página web y a mi blog (http://www.authortranslator.com). Siempre descubriréis alguna sorpresa. ¡Y gracias por leer!

Book preview

Próleg. Ara

—C àmera, acció!

La Dulcinea (Dulce per les seves amigues) es va quedar paralitzada. Veia com parlava el productor però la seva ment anava a mil per hora i no processava res. Deu meu! Com m’he ficat en aquest embolic? Per què em vaig deixar convèncer? es va preguntar. El cop de colze de l’Adelfa la va despertar.  

—Anem! Només tenim 45 minuts per crear la reina de tots els cupcakes.

—Doncs, si això és el que hem de fer, anem-hi!

Capítol 1. Inicis (Fa tres anys)

Ala Dulcinea li encantava el seu nom. Sempre li havia semblat que era el nom perfecte per a ella. Tan convençuda estava que si l'haguessin anomenat d'una altra manera, s'hauria canviat el nom a Dulcinea. D'acord, no era el nom més típic per una noia dels Estats Units, però la seva mare, la Carme, era espanyola, i sempre havia opinat que la dama/amor imaginari d'en Don Quixot es mereixia una segona oportunitat i un paper més important del que li havia tocat. També li encantava el fet que el diminutiu era Dulce (dolç en espanyol). I si hi havia alguna cosa que la seva mare adorava eren les coses dolces. La Carme era la millor pastissera amateur d'entre les mares de totes les seves amigues i dubtava que hi hagués massa professionals de la rebosteria i les postres que poguessin competir amb ella. El seu talent culinari va fer-se tan popular que molta gent li demanava que els donés receptes o els ensenyés com preparar pastissos fins a tal punt que va decidir oferir un curset de cuina i postres a l'institut local d'educació per a adults i va seguir fent-ho fins que va morir. Era totalment just i adient que la seva filla es digués Dulce.

—Aleshores, què em dius? Fa massa temps que lluites contra el destí. Quantes carreres i treballs diferents has provat? —li va preguntar l'Adelfa a la seva millor amiga. Encara que sempre recolzava les seves idees, no es mossegava pas la llengua en qüestions d'expressar la seva opinió—. Deixa'm que conti...

—...les maneres? —va fer broma la Dulce.

—No comencis amb el Shakespeare.

—És de l'Elizabeth Barrett Browning, no Shakespeare.

—Veus com jo tenia raó? Sé que adores els llibres però ... Si com a mínim poguessis fer alguna cosa útil amb això, potser encara, però així... D'acord, tornem al tema del qual parlàvem abans de la interrupció literària. Perruqueria... —Adelfa va contar un amb els dits.

Ara, si això hagués estat una pel.li, vindria un muntatge d'unes quantes tallades de cabells i pentinats poc reeixits, encara que els desastres més sonats de la Dulce sempre van ser els tints i la coloració. Una paleta de colors taronja brillants i inesperats, verds fosforescent, i inclús efectes tricolors havien sortit de les seves mans i havien segellat la seva sortida de l'escola de perruqueria per la porta de darrere.

—Hostessa de vol... —Dos.

La pel·lícula mostraria ara com li queien a la Dulce les bosses d'equipatge al provar de col·locar-les al compartiment superior, com li aixafava el peu amb el carret del menjar a un passatger, li tirava el cafè per sobre a un altre, i com perdia l'equilibri i acabava asseguda a les faldes de diversos passatgers i passatgeres. Mai se li havia donat bé caminar amb sabates de taló i al final va decidir que viatjar constantment no estava fet per a ella. Afortunadament, no li va vomitar al damunt a ningú.

—Horticultura i jardineria ornamental... —Tres.

Això podria posar-se lleig, especialment si us agraden les flors i les plantes. Ningú no podria acusar a la Dulce de tenir bona mà per la jardineria. A part de composicions rocoses sense plantes, res no havia sobreviscut als seus experiments com a jardinera. I els seus dissenys de jardins semblaven sortits d'un dels quadres del Bosco. L'Adelfa sempre feia broma i li deia que tindria molt d'èxit si s'especialitzés en jardins per a Goths. Però ella sabia perfectament bé que als Goths no els agradaven ni l'aire lliure ni els jardins.

—Empresarials... —Quatre.

De fet, li va anar força bé als estudis. Encara que la Dulce preferia la ficció i la literatura, no li desagradaven els números ni estudiar, en general. Així que la part teòrica no li havia anat pas malament. Un cop va arribar el moment d'aplicar-ho a situacions de la vida real, ella era massa amable, ben educada i no s'arriscava prou, no li agradava la competició salvatge i no era prou agressiva, així que no va tenir mai cap èxit. Encara que va pensar en dedicar-se a l'ensenyança, els professors més carismàtics eren els que podien explicar moltes anècdotes personals, especialment sobre els seus èxits i els fracassos dels altres. I ella volia fer alguna cosa que requerís mullar-se.

—Fotografia... —Cinc.

Digueu-me, no us penseu que avui en dia amb les càmeres digitals és totalment impossible fer una mala foto? Doncs bé, si coneguéssiu la Dulce ,sabríeu que us equivoqueu. Il·luminació dolenta, angles impossiblement antiartístics, parts del cos en lloc del tot. Ni una top model hauria quedat bé en les seves mans.

—Cuidar nens...

—Molt bé, molt bé. Si estàs intentant que em senti millor, estàs fent un treball meravellós. I no els va passar res de dolent a cap dels nadons. Però no és per mi. No tothom té tanta sort com tu, Adelfa. Sempre t'ha agradat barrejar coses i analitzar-les. Has nascut per a ser química i sempre ho has sabut.

A l'Adelfa se li havia donat bé la química des de joveneta i sempre havia impressionat a tothom, primer als mestres i després als professors de la universitat, amb el seu talent. Quan es va graduar, vàries de les companyies farmacèutiques més grans es van barallar per ella, encara que va escollir ensenyar a la universitat local i dedicar-se als seus projectes d'investigació. Però el seu èxit professional no era suficient per a ella. I malgrat el seu aspecte (un preciós color cafè amb llet, uns llavis fets per a ser petonejats, corbes als llocs adients i un cul que fins i tot la Beyoncé estaria orgullosa de lluir) tornava a estar de dol per una altra relació amorosa fallida.

—Sí, però encara no he trobat una fórmula que en donar-la als homes faci que els idiotes i els perdedors es tornin fluorescents.

La Dulce no va poder evitar imaginar-se els resultats d'un producte com aquell. Valdria milions!

—Potser hauries d'estudiar màgia en lloc de química però aconseguir això. Tot i que la meva experiència en aquest tema és molt limitada, em sembla que la ciència i els millors cervells han fallat miserablement quan han provat de trobar una fórmula per la relació perfecta.

—Probablement no és culpa dels homes. Sóc jo. Sembla que tinc un talent especial per espatllar inclús al millor dels homes.

La Dulce odiava veure a la seva amiga així. Primer, perquè no tenia raó. Segon, perquè era la seva amiga i la recolzaria en el que fos. I tercer, perquè el seu últim promès, en Melvin, no era el millor paio ni amb diferència. Sens dubte n'havia tingut de pitjors, però en Melvin era un d'aquells individus que es creuen que col·leccionar dones és un hobby de molta categoria i que com millor siguin les dones, més valor tenen per a ell. Els hi anava al darrere, feia servir tots els trucs romàntics que coneixia, i quan les havia conquistat, se n'anava a buscar una de nova, a perseguir el següent repte, la següent joia per a la seva col·lecció.

— Estic segura que si volguessis, podries fer malbé a qualsevol, però no, no és culpa teva. Tens tota la raó; era un idiota i un perdedor. I sí, també tens raó sobre mi. Res del que he fet fins ara ha funcionat. I sí, és veritat, tinc bona mà per la rebosteria, però, com podria guanyar-me la vida fent això?

Les dues amigues havien parlat sovint del talent per la rebosteria de Dulce des que es coneixien, però últimament l'Adelfa havia estat donant-li la llauna a la seva amiga amb això més del normal.

— Per què no preparem algun pastís i en parlem? Una de les receptes de la teva mare. Per què no aquell pastís que portava xocolata, ametlles torrades, ous, mantega, llet, farina, i llevat?

—Reina de Saba? Però tindrem tots els ingredients a mà? —va preguntar Dulce.

L’Adelfa es va posar a riure mentre agafava les claus del cotxe.

—Anem a comprar! I necessitarem unes quantes coses més!

—Gelat, nata...

—I també snacks salats, per equilibrar la dieta una mica. Almenys el carallot em va deixar abans que anéssim a viure junts i no hauré de perdre el temps traslladant-me. De pressa! No hem de malgastar cap temps de cuinar!

Quan van ser un altre cop al seu pis (de fet la planta baixa d'una casa transformada en dos apartaments, amb l'avantatge que elles tenien el pati i un vell però encara energètic llimoner tot per a elles) van buidar les bosses de la compra, agafaren els davantals i van posar-se mans a l'obra. L’Adelfa també havia comprat una bona selecció de begudes i es va servir un got de vi negre i una llimonada per Dulce.

—Un dia d'aquest hauré d'aconseguir que beguis alcohol. Aquesta postura antialcohòlica és massa melindrosa i avorrida.

—Saps perfectament bé quina és la meva opinió sobre la beguda, Adelfa. No té cap relació amb la religió, ni amb la moralitat, encara que no és que m’agradi gaire l’efecte que pot tenir sobre la gent. És—

—Qüestió de paladar. No t’agrada el gust que té. Ja ho sé, ja ho sé.

—No em fa res fer-ho servir per cuinar. De fet he d'admetre que és de gran ajuda amb algunes receptes.

—Ja saps què en penso d'això. Com diuen els experts: M'agrada cuinar amb vi. De tant en tant fins i tot en poso al menjar! —va dir l'Adelfa, fent l'ullet.

La Dulce va arronsar-se d'espatlles i les dues van riure i van posar-se a cuinar. Les amigues van pelar les ametlles, van barrejar la mantega i el sucre, van triturar les ametlles en trossets petits, van separar els rovells d'ou, van fondre la xocolata amb una mica de llet i van barrejar tots els ingredients (amb la farina i el llevat). Abocaren la barreja al motlle, la ficaren a un forn calent i van sortir al pati després de rentar els trastos, mentre esperaven que el forn obrés la seva màgia. Feia poc que havien comprat un gronxador doble i es van asseure d'un bot, gronxant-se endavant i endarrere lentament.

—Alguna idea? Com podríem convertir el meu talent reboster en un negoci? Bé, hauria de dir el nostre talent reboster, ja que tu sempre ets la que aconsegueixes descobrir la perfecta combinació i la quantitat d'ingredients que assegura que els pastissos o les masses fan el que han de fer —va dir la Dulce.

—D'acord, tu ets la Deessa dels Sabors i jo la Reina de la Química i de calcular les quantitats i la temperatura del forn. No estava pensant a deixar el meu treball, especialment la investigació, encara que sempre podria treballar menys hores, però podríem experimentar quan jo surti del treball i podria deixar preparades instruccions precises perquè les puguin seguir altres membres del personal que ens ajudarien a la pastisseria —va dir l'Adelfa.

—Personal? Deu meu! Si tu crees una metodologia i receptes detallades, potser jo podria escriure un llibre de cuina. O un llibre de rebosteria i dolços. Sempre resulten populars i m'encanten els llibres, encara que no he escrit mai res de moltes pàgines. Bé, suposo que escriure un llibre de receptes no és el mateix que escriure altre tipus de llibres.

L'Adelfa estava mossegant-se el llavi inferior, un costum que tenia des de petita i al que tornava quan es posava a pensar, especialment quan estava sola i estressada.

—Un llibre de cuina. No és mala idea, però com pla de negocis... Pel que he vist, els llibres d'aquest estil que venen bé normalment, o han estat escrits però gent famosa, xefs coneguts (per exemple perquè tenen un programa a la tele), o són llibres associats amb un restaurant o local famós. Crec que hauríem de tenir-ho en conte quan la nostra pastisseria/cafeteria es converteixi en tot un èxit. Aleshores podríem expandir-nos i produir tota manera de productes de mercat, no només llibres, sinó potser també la nostra pròpia marca d'utensilis de cuina, podríem associar-nos amb algun distribuïdor de farina i essències de rebosteria orgànica i prestar-los la nostra marca, davantals, llibres de cuina per nens, vídeos, programes de televisió...

A la Dulce va passar-li el que experimentava normalment quan li entrava el pànic. Va tenir la vívida sensació que les seves pigues creixien i acabaven ocupant-li la cara sencera, que els seus ulls verds estaven a punt de sortir projectats de les seves òrbites i que el seu cabell roig (o rossa caoba com insistia l'Adelfa) es posava de punta. Sorprenentment, quan en alguna ocasió com aquella havia aconseguit veure's en un mirall, només tenia aspecte espantat i estava pàl·lida, encara que no acabava de creure's que el mirall no estigués gastant-li una broma. Ella sabia com se sentia.

—Respira, Adelfa! Respira! Potser hauríem de començar pel començament. Estem parlant d'una pastisseria, o una cafeteria, o...?

—I per què no una barreja de les dues?

Sí. Per què no?

Capítol 2. Ens farem famosos (Ara)

—D ulcinea? Dulcinea Baxter?

—Sí.

La Dulce havia corregut per arribar a temps a contestar el telèfon. Havia guardat el mòbil a la bossa, llesta per tancar la botiga i marxar quan va recordar que volia treure alguna fruita del congelador. Mentre ho estava fent va sentir sonar el telèfon des de la cuina que estava a l'altra banda de l'edifici. Va suposar que seria un encàrrec d'última hora per un pastís d'aniversari o una cosa semblant, però normalment la gent feia servir el nom de la tenda (Cupcakes i Pastissos Literaris, segons ella, encara que l'Adelfa, que havia encarregat el rètol/pancarta de la tenda i havia fet que l'instal·lessin un cap de setmana que ella estava visitant als seus avis, havia decidit que el nom era Cupcakes i Pastissos, Literalment, abreujat a Cupcakes, Literalment. Des d'aleshores no s'havien posat d'acord. La Dulce insistia que canviessin el rètol, i mentrestant l'Adelfa s'havia dedicat a encarregar material promocional, publicitat, targetes, bosses amb el missatge Cupcakes, Literalment. I estava engalipant l'Storm perquè renovés i refresqués (com ella deia) la pàgina web i afegís Cupcakes, Literalment al seu logo visual. La Dulce apreciava el sentit de l'humor del nom però segons ella, havien quedat d'acord que el nom reflectiria el seu interès per la literatura. En fi...) Però, qui era el paio aquell al telèfon?

—Sóc en Harry Heston, el productor de Tens el que es necessita per a convertir-te en la propera estrella de la rebosteria? La teva sol·licitud per aparèixer al programa amb la teva amiga i sòcia, Adelfa King, ha estat seleccionada. Us esperem d'aquí a tres setmanes a Los Angeles. Espero que això us doni prou temps per trobar algú que es pugui fer càrrec de la tenda. Com saps, el programa dura una setmana. Nosaltres ens encarregarem de proporcionar-vos els ingredients i tot l'equipament necessari, encara que si voleu fer servir algun utensili que us agradi especialment i que potser no tenim, no hi ha cap inconvenient perquè ho porteu. A condició que passi la inspecció dels nostres experts en sanitat i seguretat no hi haurà cap problema.

La Dulce es va quedar mirant el mòbil i va tragar saliva. L'Adelfa i ella havien vist el programa de rebosteria que havia batut rècords de popularitat molts cops i havien fet broma parlant de què farien si algun cop i anessin, havien discutit quines receptes farien servir i inclús havien parlat de la roba que es posarien i els pentinats que es farien per la gala final. Però...

—Et trobes bé? —va preguntar-li l'home, evidentment preocupat pel seu silenci.

—Oh, sí, sí, una gran notícia. Perdona, suposo que encara no m'ho puc creure. Hem vist el programa tants cops que és increïble. L'Adelfa farà bots d'alegria! —la Dulce va fer veure que estava encantada. Bé, probablement ho estava, o ho estaria si sobrevivia a l'ensurt i al xoc. L'Adelfa... Estava segura que havia estat ella. Una altra d'aquelles ocasions en què la seva amiga havia cregut que si li preguntava abans a ella diria que no o es preocuparia, així que havia decidit fer-ho sense consultar. I semblava que ara ja era massa tard per fer-se enrere. No podia deixar que una oportunitat com aquella se'ls escapés. Encara que no passessin de les primeres etapes, la valia promocional i l'abast del programa anaven més enllà de qualsevol campanya publicitaria que es poguessin permetre. Havien de fer-ho. I ho farien!

—T'enviaré un correu amb els detalls, les dades, els arranjaments, l'allotjament i tota la resta. Si tens qualsevol dubte, truca'm o enviem un correu. També inclouré el meu mòbil personal, a més a més del número del programa. Som com una família unida i farem tot el que puguem perquè us sentiu com a casa. Ja ho saps, no dubtis en trocar si vols preguntar-me alguna cosa o si tens ganes de xerrar. Tinc moltes ganes de conèixer-te en persona, Dulce. Per cert, m'encanta el teu nom.

Almenys representava un canvi respecte a tothom dient-li M'encanten els teus cupcakes o Adoro els teus pastissos. Era agradable però podia acabar fent-se d'allò més enutjós, especialment quan ho deia un home atractiu. Normalment els homes es fixaven en certes parts de l'anatomia d'una dona abans de mirar-li a la cara... però en el seu cas, miraven (o tastaven) els seus pastissos.

—Gràcies, Harry. Jo també tinc moltes ganes de conèixer-te a tu i al teu equip.

La Dulce va desconnectar. Després va seure molt lentament, ja que no estava segura que les cames la seguissin sostenint dempeus gaire més temps. Tot d'una es va adonar de la magnitud de tot allò i es va quedar esbalaïda.

No tenia la més mínima idea de quant de temps portava seguda allà quan va tornar a sonar el