Que l'amor ens salvi de la vida

By David Escamilla

REGLA NÚMERO U: Si entres de becària en un programa de televisió, mai no t'enamoris del presentador. REGLA NÚMERO DOS: Les regles són per saltar-les.

L'Elena acaba d'aconseguir ser becària a El show de Luca, un jove de 30 anys, presentador televisiu, amb fama de trencacors. Al principi, es mostra distant i reservada amb el seu cap, però aviat s'enamorarà d'ell, quan descobreixi que té un passat terrible que el fa patir. L'Elena i en Luca viuran una història d'anada i tornada, en la qual l'enamorament dels dos s'enfrontarà a tota mena d'impediments.

• Language: Català
• Publisher: La Galera, SAU
• Release date: Jun 10, 2013
• ISBN: 9788424648343

David Escamilla

David Escamilla és comunicador i escriptor. Llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia (Universitat  Autònoma de Barcelona). Ha publicat més de quaranta llibres de diferents gèneres: poesia, biografies, guies culturals, assaig i narrativa. Treballa a la ràdio (Ràdio 4 -Ràdio Nacional d'Espanya-, RAC1, COM Rdio, RNE -Ràdio 1 - i Catalunya Ràdio) i a la televisió (CUATRO, TVE, TV3 -Televisió de Catalunya-, 25 TV, Urbe TV i Canal Català Televisió). És cap de comunicació de l'Institut Ramon Llull (Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya). Ha estat cap de redacció de publicacions i cap de premsa d'editorials. Ha escrit documentals per a la televisió i ha dirigit un film. És consultor de comunicació estratègica i creativa per a empreses i organitzacions.www.davidescamilla.com

Book preview

1

La primera va fora

Benvolgut diari,

Que potser existeix, la síndrome de l’aneguet lleig? Quan arribi a casa, ho busco a la Viquipèdia. Si no hi surt, jo mateixa escriuré l’entrada. Fa mitja hora que sóc en aquest càsting i ja em comencen a sortir les primeres plomes. No paren d’entrar i sortir noies dels despatxos. Aquí, la que no és model ho sembla. I si no, ho dissimula amb un Louis Buitron d’aquests tan únics que ni els xinesos són capaços de copiar-se’l. Els meus texans, per molt que els estreni avui per veure si em porten sort, no tenen res a fer per destacar. I encara menys les ballarines que em va regalar l’àvia per Nadal! Tant de bo m’hagués maquillat una mica.

Qualsevol que em vegi en aquesta sala d’espera, queixant-me, es podria demanar per què vaig contestar l’anunci del tauler de la universitat fa dues setmanes. Segur que ningú li va posar una pistola al cap!, afirmarien. No es preocupi, senyor o senyora que ho pensa. Les culpables són tres i sé on viuen: la Lara, la Martina i la Jose. Es fan passar per les meves millors amigues. Potser és això el que les encega. Quan van saber l’oferta de pràctiques com a assistent a la productora Share TV, no van parar fins que vaig enviar-hi el meu currículum. Per què havia de fer cas a una futura doctora, una mestra de música i una gairebé advocada? Què en saben, elles, de com funciona aquest món? És veritat que estudio comunicació, que tinc un expedient que no està malament, que necessitava fer els crèdits de pràctiques i que aquesta semblava una bona oportunitat. Però ara se m’ocorren totes les pegues que vaig ser incapaç de comentar llavors. Qui té unes amigues tan lleials des de l’escola com ho són les meves sap que estar setanta-dues hores sota la seva pressió constant per terra, mar i aire és més del que una humana normaleta com jo pot suportar. Però ara ho veig clar: mai he somiat a estar en un plató de televisió. Els focus no m’enlluernen com els passa a altres companys. A mi, el que m’encanta és el so que fan les tecles en una redacció de diari. Una vegada vaig llegir una entrevista a un veterà que deia que li recordaven el tam-tam africà, perquè aquests tocs també els provocava la passió primitiva per explicar. Somio que el meu treball tingui un sentit, que deixi petjada, i no que sigui consumit entre les cullerades del sopar. Crec en el periodisme seriós.

I, a més, com em va dir la meva mare quan li vaig comentar que hi havia enviat el currículum, només faig segon! Per què tanta pressa? El pare va ser encara més sarcàstic o, vist les que estan assegudes amb mi en aquest moment, més realista: «Aquestes feines o ja estan donades o són per a noies que més que complir uns requisits compleixen unes mides». Em vaig indignar amb ell, però quan torni a casa li hauré de donar la raó… una vegada més.

Si que triguen… Des que he arribat, som les mateixes tres noies, a la sala. Encara sort que he portat el netbook! Si vaig escrivint el diari, l’estona em passa més de pressa i tinc l’estranya sensació d’estar acompanyada.

Ben pensat, pot ser que aquesta espera sigui alguna mena de prova? Ens estan gravant? Com ho feien a la pel·lícula El mètode, que vaig veure en dvd. Potser per això la rossa impressionant no ha parat de somriure sense lògica. Té unes dents perfectes, i ja me les sé de memòria. Fa un moment he pensat que es dislocaria el coll, de tant que el mou per fer anar els cabells amunt i avall. La veritat és que té uns rínxols impactants. Jo m’he de recollir els meus en una cua perquè, si no, se m’enganxen a la cara i semblo una escombra vella.

Ho reconeixeré però ho diré fluixet: em sembla maquíssima. Té un tipàs! No és d’aquestes esquelètiques que et trobes de vegades. De cap manera! Té corbes i totes molt ben posades. Segur que més d’un es mareja només de mirar-la. Ja està, ja ho he dit. Quina enveja! Pararé d’estudiar-la o se n’adonarà. I a les Marilyn Monroe com ella només els falta que també les pobres dones mortals les admirem. Com si no n’hi hagués prou que ho fessin tots els homes que es troben! Pel que fa a l’altra noia, sembla més com jo… normal. Però amb unes ulleres de pasta que li donen un aire molt interessant. Em demano si les necessita de debò. Ni fa 90-60-90 ni porta bosses Buitron. Segur que té una carta amagada a la màniga. Podria ser la filla d’algú famós...

Espero que no triguin gaire més. La Marilyn està capficada a xerrar amb mi. Si aixeco la vista del teclat, em somriu. Ha tossit molts cops tractant de cridar la nostra atenció. No sé de què parlar amb elles! Es notaria que estic massa nerviosa. És millor dissimular. La prova de fa dos dies va ser molt més fàcil. Només vam haver de respondre un qüestionari de cultura general, redactar un petit assaig sobre quina era la televisió amb què ens identifiquem i proposar un personatge històric a qui entrevistaríem i les preguntes que li faríem. Jo vaig escollir l’actriu Lauren Bacall perquè just la nit abans havia vist la pel·li Com casar-se amb un milionari. Com vaig riure! I com que no sabia molt bé qui triar, doncs la vaig escollir a ella. Estava superorgullosa de la meva entrevista imaginària fins que vaig preguntar als companys d’examen qui havien triat. Martin Luther King, Gandhi, Madame Curie, el primer home que va trepitjar la lluna… fins i tot hi van fer sortir Mahoma! Quina vergonya! Per això, quan ahir a la tarda em van citar per avui, no sabia si pensar que el missatge era una broma de les meves amigues. Els vaig trucar i, entre xiscles d’alegria, em van jurar que no. I aquí estic. El que em sembla curiós és que, dels dos-cents nois i noies que fèiem la prova escrita…, només nosaltres tres som aquí. Tot noies.

—Quin rotllo, no?

Atac verbal directe de la Marilyn. Dissimulo. Segueixo escrivint.

—La veritat és que sí. Fa gairebé una hora que som aquí. Se’m fa tard per a la classe de rus i avui tenim examen.

Estic perduda. L’altra també ha entrat en el joc. Diari, em temo que estàs a punt d’hibernar una estona.

*****

—A tu segur que se t’ha fet menys pesat. T’has portat el netbook i no pares d’escriure… Tant de bo hagués dut el Vogue o el Harpers Basar d’aquest mes! —va sospirar la noia rossa.

—Sí, la veritat és que sí. Escrivint l’estona em passa volant. Tinc aquesta sort —va dir la noia dels texans, amb timidesa.

Es va fer un silenci incòmode. L’aspirant amb més desimboltura no estava disposada a rendir-se. Es veia clar que el silenci la posava nerviosa. Va atacar de nou:

—I què escrius? Aquí no hi ha wifi, ho he vist perquè he intentat enviar un tweet des de l’iPhone dient que era finalista al càsting d’El xou de Luca i m’ha estat impossible… Si no envies correus electrònics ni xateges al facebook…

La noia de les ulleres de pasta semblava que es divertia amb aquella escena. La dels texans s’havia posat vermella i dubtava si respondre o no. Segurament li va semblar massa mal educat no fer-ho i es va carregar de paciència.

—Res, un article que haig de lliurar demà —va mentir per sortir del pas.

—Un article? Que interessant! Que estudies comunicació?

—Tu no? —ara va intervenir l’estudiant de rus.

—Doncs, no. Per què? —va contestar l’altra mentre tornava a pentinar-se la cabellera.

—Estudies publicitat o audiovisuals o…?

—No, no i… no? —va riure feliç—. Per què? Vosaltres dues estudieu comunicació? Quina casualitat!

Les altres dues es van mirar sorpreses: els prenia el pèl? Alguna cosa no quadrava. On era, la càmera oculta?

*****

—Sí, totes dues estudiem comunicació —va dir la de les ulleres mentre l’altra feia que sí—. I això és una productora de televisió que ofereix pràctiques. Van publicar un anunci al tauler de la universitat. Jo faig l’últim any i, a més, ajudo en un departament de cultura audiovisual. L’any vinent començaré els cursos de doctorat i vull fer una tesi sobre els programes de masses com a configuradors de la identitat del ciutadà del segle XXI. Suposo que ella —va dir assenyalant amb el cap la més tímida— fa primer, pel seu aspecte.

Vaja! Si que ha trigat poc a ofendre’m, va pensar la noia dels texans. Es va sumir en un silenci nerviós. Havia quedat impactada per l’experiència de l’altra, que encara no havia acabat de lluir-se.

—Si no has vist l’anunci a la universitat, com has sabut que la feien, aquesta prova?

—De la manera més divertida! Dissabte passat estava en un bar de copes. Els meus amics ballaven a la pista i jo m’estava a la barra tractant d’aconseguir un rom amb cola. I llavors el vaig veure al meu costat. No m’ho podia creure. Quina sort! Sempre l’havia volgut conèixer i allà el tenia.

—A qui? —va tornar a intervenir la més callada. La curiositat havia estat superior a la timidesa.

—El Luca —va respondre, sorpresa que hi hagués algú que no sabés de qui parlava—. Vam fer broma una estona. Em va presentar l’amic que l’acompanyava, que casualment era el productor del seu programa… I com que el cambrer trigava tant a servir-nos, vam xerrar una mica de tot i de res. Al final, els meus amics em van fer un senyal des de la porta del local. Sense adonar-nos-en, ja havia passat l’hora i allò s’havia omplert de vells… I que consti que no ho dic pel Luca! És maquíssim…

—I de la barra d’un bar de copes a la sala d’espera d’una productora com hi has arribat? —va dir, impacient, la veterana, suposant que la resposta no li agradaria gens ni mica.

—Abans que me n’anés em van dir que feien un càsting, que si m’hi volia presentar. La veritat és que a mi m’encantaria sortir a la tele… Estudio per fer de model, i seria un trampolí increïble —es va disculpar la rossa.

—Vaja, vaja… Però ja saps que, durant aquesta beca, les càmeres només les veuràs per darrere? És un treball d’assistent —va afegir amb ferotgia l’altra.

—Sí, ja ho sé, però com m’ha dit el Luca a les entrevistes, una vegada ets a dins, és més fàcil fer el salt.

Les estudiants de comunicació es van tornar a mirar. Les dues noies estaven molt indignades, però no prou per haver passat per alt les últimes paraules:

—Entrevistes? Quines entrevistes? —va preguntar la que escrivia diaris—. L’article i el test?

—Ui! Jo vaig dir al Luca que a mi tot això em posava molt nerviosa. Que si no m’ho podia estalviar, no m’hi presentava. Les entrevistes han estat divertidíssimes: a la primera, vam anar a dinar amb el productor que havia conegut al bar. I després el Luca em va ensenyar la productora, despatx per despatx. Estiguessin buits o plens —va dir fent l’ullet a les perplexes companyes d’espera.

—Tants idiomes, tanta carrera i t’has de trobar això… —va murmurar la veterana.

—Quants idiomes parles? —va preguntar la jove, intentant canviar de tema.

Es veia de lluny que la noia dels texans se sentia incòmoda davant el caient que anava agafant la conversa. Però l’altra estava tan enfadada que gairebé no tenia temps de compadir-se. Sense deixar de mirar-se la rossa, li va contestar amb desgana:

—El meu pare és anglès, i jo sóc bilingüe. Per la feina de la meva mare, que és executiva d’una multinacional, vaig viure a França cinc anys. També he estudiat alemany i italià, i ara començo el rus.

Estava perduda! Ara sí que no hi havia res a fer. Les altres dues candidates eren superdotades: l’una físicament, i l’altra, intel·lec-tualment. Va tornar a preguntar-se què feia una noia com ella en un lloc com aquell. Faig de tapadora, sens dubte, va pensar la més jove, en aquest duel de titans.

—Així que ja tenim el lloc adjudicat —va dir mentre es regirava, nerviosa.

La futura model la va mirar. Va somriure i, en un atac de sinceritat compassiva, li va dir:

—No n’estic segura. A la segona entrevista, em van citar a última hora de la tarda. Gairebé no quedava ningú, a l’oficina. Va ser estranyíssim, la veritat. El Luca em va convidar al seu despatx. Sabeu? Té un sofà enorme, de cuir blanc. De sobte, amb el comandament, va fer que un tros de la paret girés. Va aparèixer una televisió. Em va proposar que veiéssim junts alguns dels seus millors programes. Volia saber la meva opinió per veure si tenia criteri… —va callar, com si fes memòria.

—I? —van preguntar les altres dues.

—Doncs que tinc xicot, és molt gelós i m’esperava a la porta, assegut a la moto. Em va portar a les set per fer l’entrevista. Quan va veure que eren les nou i que encara no havia baixat, va començar a bombardejar-me amb whatsapp. A mi em feia por que pugés…

—Per si feia una ximpleria, és clar —va afirmar la veterana.

—Sí, l’hauria fet. El Luca és terrible —va riure de bona gana—. Les mans li van encara més ràpides que les idees. Em vaig passar la tarda defugint-lo pel sofà… Al final, vaig guanyar jo.

—Lògic! Ets maca però no fàcil —va intervenir satisfeta la dels texans, que no es perdia frase.

—Ha, ha, ha! No! No m’hauria sabut greu fer un favor al Luca. Diuen que és increïble! Com un somni. Guapo, educat, famós, divertit… Però si li dono el que vol a la primera, perdrà l’interès i no em contractarà. 

L’estudiant de segon es va posar a jugar amb un petit estel que duia penjat al coll. Estava tan nerviosa que es va pensar que el trencaria.

—Penso que no ho tenen tan clar. El Luca és el cap però l’equip són més. Per això som aquí, no? —va dir la veterana, i va afegir—: Estem en igualtat de condicions. Espero que guanyi la millor.

Quan va dir aquestes dues últimes frases no va poder evitar mirar la més jove. Per un moment, li va fer llàstima. Malgrat el que havia dit, sabia que no tenia cap oportunitat. No era lletja, però s’encarregava d’amagar molt bé la seva bellesa. Era una d’aquestes noies que s’esforçaven a passar desapercebudes. Utilitzava la timidesa per protegir-se. Estava segura que no era ximple ni avorrida, però semblava tan espantada que era impossible comprovar-ho! No és res, va pensar la veterana, simplement és un problema de maduresa. 

—Tinc una teoria. Penseu que he passat molts càstings com a model i que tinc molts amics en aquest món…

La veterana se la va mirar amb mala cara. La més jove la va escoltar atentament.

—Som tres, no?

—Això sembla —va respondre la de les ulleres de pasta mentre se les posava bé, com si intentés trobar un punt de visió ben enfocat.

—Bé, doncs en realitat solament en compten dues. La primera que cridin és la que descartaran. Sempre tenen una tapadora. 

Un noi jove va obrir la porta i va treure el cap.

—Elena? 

Les tres noies es van mirar en silenci. Cap ni una no es va moure. Com si fos un duel, semblava que mesuraven les seves forces.

—Ha de venir amb mi per fer l’entrevista.

No m’heu donat sort, noies, es va dir mirant-se les ballarines la més jove. Es va aixecar. Va recollir el netbook i es va posar la bossa en bandolera. 

CAPÍTOL 2

Una mica de Bogart

L’Elena no sabia molt bé on ficar-se. 

Feia uns dos minuts, el noi del càsting l’havia tret de la sala d’espera, un univers ja conegut i gairebé confortable, per trasplantar-la enmig d’un despatx gegant. L’havia animat a entrar-hi amb un parell de copets a l’esquena. Sense traspassar el llindar i abans de tancar la porta, li havia llançat un somriure compassiu. O això li havia semblat a ella.

I allà l’havien oblidat, al bell mig d’aquella pista de ball amb vistes al bulevard. Al seu davant s’obria un espai lluminós. Va fer tres passos tot lliscant per un parquet massa encerat. Es va quedar sense parets. Només l’envoltaven uns grans finestrals i, sense saber molt bé per què, es va sentir atrapada en una peixera de luxe.

Al seu voltant tot semblava nou i brillant. I els mobles… sense rastre d’IKEA a l’ADN! 

Va decidir estar-se quieta fins que la convidessin a passar. No sabia molt bé com col·locar-se. Va intentar recordar alguna posa interessant, però en va ser incapaç. Així que simplement es va agafar fort al seu netbook i es va mirar les puntes dels peus, per confirmar que les seguia tenint allà.

Al fons hi havia una gran taula de fusta que li va recordar la dels banquets medievals.

Quantes persones hi devien treballar? Darrere la taula s’alçava el respatller que semblava més d’un tron que d’una cadira de despatx. Era de cuir negre. Algú que no veia, assegut a l’altre costat d’aquell respatller, parlava dolçament per telèfon. Ho feia mirant al carrer. El Luca?

Durant uns minuts, es va dedicar a observar l’entorn. Va descobrir una altra taula i una cadira, d’una grandària més estàndard, al costat de l’altra. Sens dubte, la taula de la secretària. Al centre del despatx, un joc de butaques ben maco i una tauleta baixa semblava que la convidaven a seure. Sobre la taula, hi havia un gerro amb unes tulipes precioses i un munt de revistes amb títols en mil idiomes. Per un moment, va estar temptada d’apropar-s’hi: li havia semblat veure la capçalera de Le Monde Diplomatique, una de les publicacions que li agradaven més. Però es va contenir.

No volia seguir la conversa, però aquella veu, potent i acollidora, rebotava per tots els racons del despatx apropant-li les paraules. Sense saber molt bé per què, li va semblar que era de fusta d’olivera. Quina ximpleria!, va pensar, les veus no són sòlides.

Devien ser els nervis…

—Cara mia, sé que aquesta nit és molt important per a tu.

…

—I creu-me si et dic que no hi ha res que em faci més il·lusió que acompanyar-te. Compartir amb tu aquests moments… Però no pot ser.

…

—Sí, sí, per descomptat, i amb els teus pares. No me n’oblido. No saps les ganes que tinc de coneixe’ls! 

…

A l’estudiant en pràctiques li va semblar que la cadira negra es movia. S’havien adonat finalment que la tenien allà? Falsa alarma, es va dir de seguida.

—Et vaig prometre que estaria a la primera fila de la teva desfilada, aplaudint com un boig. Dove tu passi fiorisce il deserto. Com pots imaginar que m’ho vull perdre?

…

—A més, saps que la moda m’agrada moltíssim!

…

—No siguis dolenta, no he dit les models. He dit la moda. Per a mi, de model només n’hi ha una i ets tu…

…

—Et juro que em moro de ganes d’anar-hi. Però els caps estan molt nerviosos. Temes de share i tot plegat. No vull avorrir-te unes quantes hores abans de la teva gran nit. Han convocat un brainstorming i d’aquí no es mou ningú fins que definim el guió dels propers vint programes perquè… què dius?

…

—Que no saps què és un brainstorming? Que no parles italià? És veritat, dispensa, cara mia. Una pluja d’idees. Però no és literal, eh? Sobre el cap no ens cau res. És com una discussió…

…

L’Elena estava a punt de posar-se a riure. Fins i tot ella sabia el que era un brainstorming i no havia treballat mai en una gran productora! En quin món vivia aquella model que no n’havia sentit a parlar mai?

—Què dius, que no em creus? Vols que t’ho digui el cap de la productora? Si vols, vaig al seu despatx i li demano que es posi al telèfon i… Si així et quedes tranquil·la, ho faré. Però com vols que et digui una mentida, gateta? 

…

—És clar, ximpleta, és clar que m’interessa la teva carrera. Més que la meva! Vols que escrigui una carta de dimissió? La lliuro ara i aquesta nit em tens al backstage de la desfilada, t’ajudaré a posar-te la roba. Ummm… Sí, sí. Tu què creus? Que prefereixo veure el calb, la sopes de la meva secretària i els guionistes cafres? O ajudar-te a tu a apujar-te les mitges? Ja t’ho he dit: si tu m’ho demanes, ho faré. Hi vaig i els presento la meva dimissió. Què hi dius?

…

L’Elena va tossir intentant cridar l’atenció. Era evident que aquesta conversa podia durar hores si ella no hi posava remei.

—De debò, amore, quina nit més horrible que passaré! Aquí, envoltat de papers i amb el productor, mentre sé que tu, preciosa més que cap altra, estaràs desfilant davant milers d’ulls que se’t menjaran de viu en viu. Sí, sí, ho has pensat? I després beuràs champagne en copa de cristall mentre jo em dopo amb cafès barats en un gotet de plàstic…

…

—Sé que t’has preparat tant per a aquesta desfilada! Les hores d’assaig que has arribat a fer… i m’ho perdré!

…

—Faries una cosa per mi? Digues que sí, digues que sí… Quan surti d’aquí, vaig a casa teva. I llavors, desfiles per a mi, en una desfilada privada. No dius que la llenceria te la regalen en acabar la desfilada? La portes a casa i… 

…

—Bé, doncs si no te la regalen, per a mi n’hi ha prou si et poses els talons que et vaig regalar. Per a això no hem de demanar permís a ningú, no?

…

—Encara no em creus… Doncs truca al Paco. Tens el seu mòbil. Truca’l ara mateix a veure si sóc un mentider o no…

L’Elena va tornar a tossir, aquesta vegada més fort. No volia seguir escoltant ni un segon més aquella conversa. Com podia ser que el qui parlava no s’hagués adonat que l’havien fet passar? O potser volia que ella ho sentís?

—Posa’t còmoda, ara estic amb tu.

Finalment, la cadira de cuir es va girar.

Uns enormes ulls verds se la miraven, divertits. Es va quedar immòbil, atrapada entre una veu de fusta i la mirada.

—Hola, la Terra cridant la noia de la cua! Seu i d’aquí a un minut xerrem.

Com si la moguessin uns fils, l’Elena es va acostar a una de les butaques. S’hi va asseure i va quedar d’esquena a aquell home. Se l’estava mirant? Per si de cas, es va redreçar com va poder. De sobte, va sentir un clic i un grup de veus diferents van inundar la peixera.

S’hi va fixar i va descobrir que totes venien de la paret que tenia al davant. El que li havia semblat un quadre era en realitat una televisió plana, perfectament enquadrada. Va tractar de concentrar-se en les imatges en blanc i negre. Va reconèixer l’actor que, des del seu despatx i assegut en una cadira de cuir, mirava el carrer a través dels finestrals. S’assemblava a l’escena que ella vivia, si no fos perquè aquell carrer estava als Estats Units i tots anaven vestits com en la dècada dels anys quaranta.

—Paco, fet. Sóc teu. A quina hora hem quedat amb les gimnastes russes?

L’Elena no es va voler girar. El Luca se li acabava d’asseure al costat. Ara parlava pel mòbil. I ja havia quedat clar que, a aquella gateta que devia estar voltada de puntes i brodats, li havien passat la mà per la cara.

—Per cert, pot ser que et truqui la Lana per veure si fem una reunió de tot l’equip per preparar guions. Ja sé que és un marró, noi, però com que li sembles un home respectable… Jo suposo que deu ser el teu anell de casat i la fotografia amb els tres nens rossos que duus a la cartera… Ha, ha, ha! Tu sí que t’has buscat una bona coar-tada, xaval. De gran vull ser com tu, encara que hagi de passar per un casament.

La veu dels actors va ocupar el despatx uns segons. Va sentir que s’havia convertit en el centre d’atenció del Luca. Va tractar de concentrar-se en els dos homes i la dona amb gavardina que discutien a la pantalla. Però no ho va suportar i es va girar.

Tot just ho va fer, el Luca li va dir:

—No sé per què al cinema s’obstinen a contractar homes com a detectius. Les dones sou molt millors!

No ho deus dir per la teva xicota, va pensar l’Elena. Era clar que, entre una cosa i una altra, la noia s’acabaria empassant el que li deia. Estava segura que aquesta no era la primera vegada que l’hi feia i que tampoc seria l’última. Havia de reconèixer que era persuasiu i ràpid, gairebé l’havia convençut a ella i tot.

Va estar temptada de dir-li el que li passava pel cap. Total! Ja sabia que no hi tenia res a fer: ella solament era la tapadora. El joc estava entre la model i la superdotada. Va estar a punt d’obrir la boca, però el seu somriure la va desarmar.

L’Elena es va sentir rient a si mateixa. No havia acabat de fer-ho que ja se n’havia penedit.

—Saps quina pel·lícula és, aquesta?

Ella es va quedar pensativa. La que tu representes o la de la televisió?, va pensar, divertida. Va assenyalar la pantalla i va dir:

—Ell és l’actor de Casablanca, Bogart.

—Ves per on! Aquesta pel·lícula, més que un èxit, sembla una condemna per al pobre Humphrey. Sabies que la que estem veient la va fer un any abans? I a la seva època va tenir un gran èxit. Va! Pensa una mica.

—No cal que pensi —va dir ella, seriosa—. No l’he vist mai, aquesta pel·lícula, de manera que seria un miracle que en recordés el títol. Ho sento.

—Mai és tard. Elena, et dius Elena, oi?

—Sí.

—Elena, et presento el detectiu Sam Spade, el protagonista d’El falcó maltès.

L’Elena va arronsar les espatlles.

—Segona vegada, no coneixes El falcó maltès. No passa res. Pots dir-me algun altre títol de la filmografia de Bogart que no sigui Casablanca? —va insistir el Luca.

L’Elena va sospirar mentre veia com s’escapaven les escasses oportunitats que havia tingut d’aconseguir aquella beca. Va fer que no amb el cap.

—Però com és possible… No t’agrada el cinema?

—Sí.

—Sí? I doncs?

—És que això és…

—Què?

—Antic?

Perplex, el Luca la va mirar.

—Jo ho anomenaria clàssic, si no et sap greu.

Ella es va animar. Ja que no tenia res a perdre, no volia permetre que aquest personatge la tractés com una ximpleta perquè no havia reconegut una pel·lícula de feia mil anys.

—Com vulguis. Les que veu el meu pare.

—Touché —va dir el Luca recolzant-se al respatller amb la mà al cor.

—A mi m’agrada més un altre tipus de cinema. Més actual. Menys fosc.

—Això de fosc… ho dius pel blanc i negre? —va somriure ell.

—No, ho dic pels temes. Tota l’estona fumant, tancat en aquest despatx, amb cara d’atabalat, amb aquesta ganyota de…

—Stop, senyoreta. Això sí que no. Amb un heroi de guerra no t’hi fiquis. O no sabies que Bogart va participar a la Primera Guerra Mundial? Va ser destinat a un vaixell i, l’any 1918, un submarí el va torpedinar. No va aconseguir enfonsar-lo però va fer-hi destrosses. Al Humprey, una estella de fusta li va esquinçar la boca. Per això parla d’aquesta manera i té aquest gest.

—Caram! —va dir ella obrint els ulls com plats.

Al Luca li va fer gràcia aquella innocència sincera. Junts, en silenci i units pel respecte que els inspirava la història, es van quedar mirant la pantalla.

—L’home que has jutjat tan a la lleugera era un incomprès. El Bogart volia ser metge, com el seu pare. I no devia de ser tan ximple quan el van acceptar a Yale, una de les millors universitats americanes però… el van fer fora per rebel. De manera que es va fer actor.

—Si arribo a saber que em faries un examen de cinema me l’hauria preparat. Que jo sàpiga, El xou de Luca no és per a cinèfils…

Vaja, es va dir el Luca, la noia té habilitat per espatllar-ho.

—El xou de Luca, o sigui, el meu xou, és per a qui jo convidi. No creus?

—Tens raó. Perdona. No hauria de jutjar tan a la lleugera… és que estic una mica nerviosa. És la primera prova que