La colla dels deu: Edició especial 40è aniversari

By Joaquim Carbó i Masllorens and Isidre Monés

LLISTA D'HONOR DEL PREMI DE LA CCEI 1970. En Miquei, en Pàmpols, en Cuquis, l'Eriçó..., són una colla de companys que sempre s'ajuden i fan gresca. Però quan comença el curs, arriben dos nois nous a classe. Un d'ells, arrogant i provocador, es guanya a pols una lliçó, però no tot és com sembla: una història tèrbola farà que la colla hagi de treballar contra la injustícia, sense preocupar-se dels perills.

• Language: Català
• Publisher: La Galera, SAU
• Release date: Mar 1, 2010
• ISBN: 9788424634445

Joaquim Carbó i Masllorens

Joaquim Carbó va néixer el 1932 a Caldes de Malavella, el poble de la seva mare, però ha viscut sempre a Barcelona. Lector de qualsevol paper imprès, s'inicia com a narrador a finals dels anys cinquanta, a les acaballes del realisme social, i hi aporta certa dosi d'humor (Els orangutans, 1967). Vinculat a Cavall Fort des del primer número (1961), forma part del consell de redacció de la revista i desenvolupa una extensa dedicació als llibres per a infants i joves, que alterna amb narracions i novel·les per a adults (és a punt d'arribar al centenar de títols). És un històric del col·lectiu Ofèlia Dracs. Treballa en el moviment associatiu dels escriptors. Va coordinar el sector del llibre infantil del Congrés de Cultura Catalana. És soci del PEN i va formar part de les primeres juntes de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC). L'any 2002 va rebre el premi Memorial Jaume Fuster pel conjunt de la seva obra.

Book preview

Maurici

La colla dels deu ha complert quaranta anys

Vaig sentir la necessitat d’escriure La colla dels deu l’any 1968, quan a les pàgines d’una revista francesa em va sorprendre la fotografia de deu nois, vestits amb davantal escolar, que jugaven a bàsquet sobre patins. Mentre escrivia la novel·la, tenia aquella fotografia sempre a la vista i això em va permetre de batejar-los segons l’aspecte i la mirada que m’oferien. Semblava que tots deu tenien ganes d’ajudar-me. Poc després vaig escriure una segona part, L’home de Munic, amb el mateix procediment. I hauria escrit una tercera història si no fos que un dia, fent neteja de papers, vaig llençar la fotografia sense adonar-me’n. Com que no podia veure els protagonistes, no em vaig atrevir a fer-los actuar. I també, per falta d’informació, em vaig quedar amb les ganes d’enviar uns quants exemplars d’aquestes dues novel·les a l’escola de París on la revista deia que estudiaven per tal que sabessin que n’eren els protagonistes. Em sap greu que, avui, que ja tenen més de cinquanta anys, encara no ho sàpiguen. Què hi farem!

Han passat quaranta anys. Els qui llegiu aquest llibre us adonareu que tot ha canviat molt en aquesta ciutat de Barcelona que és on passa l’acció de l’aventura, i a tot el món.

En primer lloc, ja gairebé no queden escoles només per a nois o per a noies, ja que ara és habitual la coeducació, un sistema pedagògic molt més positiu perquè els uns i els altres hem d’aprendre a conviure de petits. Pot sorprendre, també, que l’idioma estranger que estudien sigui el francès, avui molt desplaçat per l’anglès.

Hi ha, també, la qüestió dels preus. Tot es comprava i venia amb pessetes, llavors: faltaven molts anys encara perquè s’establís l’euro com a moneda única de la Comunitat Europea. En més d’una ocasió, algun lector m’ha retret que algú de la colla comprés llibres a vint-i-cinc pessetes, que és el mateix que dir a quinze cèntims d’euro. Sembla regalat, però heu de pensar que tothom guanyava també molt menys que ara.

A casa d’un dels nois més tocats i posats tenen una minyona d’aquelles que vivien tot el dia a casa dels amos —els senyors—, que vestien uniforme i treballaven de sol a sol. Avui, aquests senyors passarien amb una assistenta a hores, i gràcies!

Estic segur que us sorprendrà que ningú no tingui telèfon mòbil. Si algú es pregunta com era possible viure sense tenir-ne, heu de pensar que ningú no els trobava a faltar perquè ni tan sols no s’havien inventat. No és el moment de discutir-ne la utilitat tan evident, però potser sí de comentar l’ús excessiu que se n’arriba a fer. Sembla que si disposem d’un aparell, hi ha cobertura i tenim saldo suficient, no el podem deixar reposar.

Tampoc no trobareu ordinadors a cap de les cases dels nois de la colla. No hi havia ningú que en tingués, llavors. Si bé ja havia començat la informatització de moltes feines, els primers ordinadors eren enormes, ocupaven molt d’espai, necessitaven un clima adequat i s’alimentaven de fitxes perforades. Un ordinador que ocupés una sala de vint metres quadrats no tenia la memòria ni prestava els serveis d’un modest portàtil d’avui... No parlem, ja, de les plays ni de tots aquests ginys tan utilitzats.

Ara, al cap de tant de temps i més de quaranta edicions (en català, castellà i euskera), ens hem adonat que en la il·lustració que ocupa les pàgines 122 i 123, en què la colla es reuneix per decidir qui jugarà en cada un dels dos equips, hi ha onze nois. És a dir, que n’hi ha un de més. Qui és aquest que no hi havia de ser? No ho sabem, ni ganes! És un detall curiós i divertit que fa que no ens atrevim a esborrar l’intrús. No hi tenim cap dret, després que hi ha estat al llarg de quaranta anys!

Hi podria haver hagut la temptació d’actualitzar aquesta novel·la, és a dir, d’introduir-hi tots els canvis necessaris per tal que l’aventura pogués passar l’any 2009 en una escola, un barri i unes famílies actuals, però he preferit mantenir-ho tot tal com ho vaig escriure perquè el que hi passa respon a l’esperit de l’època. Si no ens estranyem que els protagonistes de L’illa del tresor viatgin en un vaixell de vela, tampoc no ens hem de sorprendre que els nois de la colla dels deu portin pantalons curts i circulin al final amb uns velomotors que no són altra cosa que unes bicicletes amb motoret.

Però, tot i sense aquests elements que avui se’ns han fet imprescindibles, la gent, i les noies i els nois en particular, vivien amb tota normalitat: anaven a escola, s’esforçaven a aprendre, tenien una vida familiar, els uns es preocupaven pel que passava als altres i, si podien, s’ajudaven. I, sobretot, jugaven i es divertien tant com podien. En el cas d’aquests de la colla dels deu, havien inventat el bàsquet sobre patins que practicaven al mateix pati de l’escola. Aquest joc els unia i els feia participar en altres aventures que no us explicaré perquè les retrobareu així que gireu full.

Joaquim Carbó Febrer del 2009

Amb un pam de nas

Ei, nois! Mireu qui ve per aquí... —Fixeu-vos quina pinta d’ensopit! —Ja cal que s’espavili, si no vol que li treguin la son de les orelles...!

—Què has fet?

—On has estat?

—Jo...

—Jo...

En començar el mes d’octubre, cada any passava igual: mitja hora abans d’obrir-se l’escola ja hi havia tot de grupets pel carrer, davant la porta.

La majoria de nois havien passat una nit inquieta; havien encès més d’un cop el llum de la tauleta per saber si ja era l’hora. Després de saltar del llit i de rentar-se amb una esgarrapada, havien engolit un vas de llet sense queixar-se ni que fos massa freda o massa calenta. En retrobar-se, venien les grans explicacions. Es miraven, feien quatre crits i, de cop, com una ampolla que es buida, intentaven explicar a batzegades com havien passat les vacances...

En un racó, una mica separats dels altres i sense moure tant de xivarri, hi havia sis o set nois. No els calia explicar-se les aventures perquè les havien viscudes junts, ja que durant l’estiu no s’havien separat. Tots ells anaven a començar el tercer curs...

—Renoi, química...!

—Ja era hora de poder entrar al laboratori! Amb les ganes que tinc de fer experiments...

—No et creguis que sigui bufar i fer ampolles. No tot serà agafar un tubet, barrejar-hi un parell de suquets i «Ale hop!», ja tenim una unça d’or...!

—Per a fer or, caldria trobar aquella pedra que buscaven els bruixots de l’edat mitjana...

—La pedra..., la pedra filosofal, oi?

—Ens descobrim davant la teva saviesa, oh, bruixot de l’edat moderna! Es pot saber d’on treus uns coneixements tan profunds?

—La tele, ja saps que me’n faig uns tips...!

Van riure tots, divertits, perquè el que acabava de parlar, precisament, es distingia perquè no volia saber res de la televisió, potser perquè la seva germana se n’empassava tots els programes i ell no tenia cap més remei que tancar-se a la cuina si volia llegir o estudiar amb tranquil·litat.

Li deien Pàmpols, i era més aviat sorrut.

Tots tenien un motiu i entre ells no s’anomenaven d’una altra manera. Però en aquests motius no hi havia mala intenció.

Aneu a saber si li deien Pàmpols perquè la seva família venia d’una terra seca on creixia la vinya i el noi, al principi, es passava el dia explicant que al seu poble creixien uns ceps amb uns pàmpols molt grossos, o bé perquè tenia les orelles de mida normal, però en forma de paravent...

Ja hi eren tots. L’últim d’arribar havia estat en Miquei.

Es deia Miquel i li deien Miquei perquè era menut i bellugadís. Quan anaven a pàrvuls, ja feia anys, una de les mestres li deia sovint: «Vine aquí, rateta...!», i passat el temps continuava amb el nom del ratolí protagonista d’unes antigues pel·lícules de Walt Disney.

En Miquei tenia uns cabells molt foscos que no calia gairebé pentinar, ja que s’escampaven disciplinadament pel cap. Semblava que portés encara serrell. Era com si li hagués caigut mitja closca de coco prou gran per a tapar-li el front. Malgrat les celles també negres i espesses, tenia pinta de llest i els altres sabien que ho