Parla

By Laurie Halse Anderson

El primer any de la Melinda Sordino al Merryweather High no ha començat gaire bé. Des que va arruïnar una festa de final de vacances trucant a la policia, tots els seus amics, i fins i tot els desconeguts, l'odien. Aleshores, ella decideix aïllar-se, deixar de parlar i refugiar-se en ella mateixa, però totes les mentides que corren per l'institut es van fent grans i, encara que volgués, no trobaria ningú amb qui parlar o ningú que l'escoltés. Estar dins el seu cap no és gaire millor: té alguna cosa atrapada a dins en la qual no vol pensar i només la classe de plàstica li és un refugi on entendre millor el que li està passant. Però en algun moment s'haurà d'enfrontar a allò que la turment, al que va passar el dia de la festa, el que no sap ningú. En algun moment haurà de dir la veritat.

• Language: Català
• Publisher: L'Altra editorial
• Release date: Nov 8, 2023
• ISBN: 9788412750386

Book preview

Primera avaluació

Benvinguts a l’institut Merryweather

Aquest matí començo l’institut. Tinc set llibretes noves, una faldilla que no m’agrada gens i mal de panxa.

L’autobús arriba esbufegant a la meva cantonada. S’obre la porta i hi pujo. Soc la primera passatgera del dia. Quan el conductor arrenca, encara estic dreta al passadís. On m’assec? No he estat mai una d’aquelles penjades que seuen a darrere. Si em poso al mig, algun desconegut se’m podria asseure al costat. Si sec al davant semblaré una nena petita, però crec que és el millor lloc perquè em vegin els meus amics, suposant que n’hi hagi cap que es digni a dirigir-me la paraula.

L’autobús va recollint alumnes en grups de quatre o cinc. Mentre busquen seient, alguns dels que havien estat companys meus al laboratori o a educació física quan feia primària em claven males mirades. Tanco els ulls. Això és just el que em temia. Quan arrenca després de l’última parada, soc l’única persona que seu tota sola.

El conductor posa una marxa més curta i ens arrossega turó amunt. El motor fa un soroll sec. Els paios del fons criden i reneguen. Hi ha algú que s’ha posat massa colònia. Provo d’obrir la finestra però les baldes no es mouen de cap manera. El paio que seu darrere meu desembolica l’esmorzar i em tira el paper al clatell. De rebot em cau a la falda. Ha, ha.

Passem per davant dels conserges, que tapen amb pintura el rètol que hi ha a l’entrada de l’institut. El consell ha arribat a la conclusió que «Institut Merryweather - Casa dels Troians» no transmet un missatge d’abstinència prou contundent, de manera que ens han transformat en els «Diables Blaus». Suposo que val més un diable conegut que un troià per conèixer. Els colors de l’escola continuaran sent el morat i el gris. El consell troba que no cal comprar uniformes nous.

Als alumnes més grans els deixen rondar fins que soni el timbre, però als de tercer, que som nous, ens fan entrar en massa a la sala d’actes. Estem agrupats en clans: Esportistes, Aristòcrates, Idiotes Savis, Animadores, l’Escòria, Merdosos, Futurs Feixistes d’Amèrica, Nenes de la Perruca, les Martes, Artistes Turmentats, Comediants, Gòtics i Surfistes de la Neu. Jo no soc de cap clan. Vaig perdre les darreres setmanes d’agost mirant sèries dolentes de dibuixos animats. No vaig anar al centre comercial, ni al llac, ni a la piscina ni vaig contestar al telèfon. He entrat a l’institut mal pentinada, mal vestida i amb una actitud que no és la que toca. I no tinc ningú amb qui seure.

Soc una pària.

És inútil que vagi al darrere de les meves examigues. El nostre clan, les Normals, s’ha dividit, i les colles dissidents es van incorporant a diverses faccions rivals. La Nicole mata l’estona amb els Esportistes, comparant els senyals que es van fer uns i altres l’estiu passat als campionats esportius. La Ivy oscil·la entre els Artistes Turmentats, que són a una banda del passadís i els Comediants, que són a l’altra. Té prou personalitat per anar amb dues colles. La Jessica se n’ha anat a viure a Nevada. No ha estat cap gran pèrdua. Total, era més amiga de la Ivy que meva.

Els de darrere meu riuen tan fort que de seguida m’adono que es riuen de mi. No em puc contenir: em giro. És la Rachel, envoltada d’una colla de nois i noies vestits amb roba que no han comprat a les rebaixes. La Rachel Bruin, la meva examiga íntima. Mira fixament alguna cosa que hi ha sobre la meva orella esquerra. Les paraules se m’enfilen gola amunt. Ella és la noia amb qui vaig compartir els patiments quan érem daines, la que em va ensenyar a nedar, la que entenia tot allò dels meus pares, la que mai no es burlava de la meva habitació.

Si hi ha ningú en tota la galàxia a qui em mori de ganes d’explicar el que va passar de debò, aquesta persona és la Rachel. La gola em crema.

Les nostres mirades s’encreuen un segon.

—T’odio —diu formant la paraula amb els llavis. Es gira i segueix fent broma amb els seus amics. Em mossego el llavi. No vull pensar-hi. Va ser molt desagradable, però ja és cosa passada, de manera que no vull pensar-hi més. El llavi em sagna una mica. Té gust de ferro. Haig de seure.

Estic palplantada al mig del passadís de la sala d’actes, com una zebra ferida en un programa especial del National Geographic, buscant algú, sigui qui sigui, per seure al seu costat. S’acosta un depredador: cabells grisos tallats molt arran, a l’estil dels atletes, i un xiulet penjat en un coll més gruixut que el cap. Deu ser un professor de socials que han fitxat perquè faci d’entrenador d’algun esport sanguinari.

COLL DE TORO.—Seu.

Agafo bruscament una cadira. Una altra zebra ferida es gira i em somriu. Deu portar un dineral gastat en ortodòncia, però du unes sabates molt xules.

—Soc la Heather, d’Ohio —es presenta—. Soc nova. I tu?

No tinc temps de contestar-li. Els llums s’abaixen i comença l’adoctrinament.

Les primeres deu mentides que et diuen a l’institut

1. Estem al teu servei.

2. Abans que soni el timbre, tindràs temps de sobres per arribar a la classe.

3. Es faran complir les normes relatives a l’uniforme.

4. Està prohibit fumar dins del recinte escolar.

5. Aquest any, el nostre equip de futbol americà guanyarà el campionat.

6. En aquest centre t’exigim més.

7. Els tutors sempre estan disposats a escoltar-te.

8. L’horari va ser creat pensant en les vostres necessitats.

9. La combinació del teu armariet és secreta.

10. Aquests anys seran els que recordaràs més entranyablement.

La primera classe que tinc és biologia. Com que no aconsegueixo trobar l’aula, rebo el primer amonestament per voltar pel passadís. Falten deu minuts per a les deu del matí. Només queden 699 dies i 7 períodes de classe per obtenir el diploma.

Els nostres professors són els millors...

La de llengua i literatura no té cara. Té una cabellera espessa i embullada que li cau sobre les espatlles. De la ratlla fins a les orelles és de color negre, i la resta, fins a les puntes, d’un carbassa neó. No sé segur si va fer emprenyar la perruquera o és que s’està transformant en una papallona reina. Li dic «la Grenyes».

La Grenyes s’està vint minuts passant llista perquè es nega a mirar-nos. Seu a la taula amb el cap baix, de manera que els cabells li tapen la cara. Durant la resta de la classe no fa altra cosa que escriure a la pissarra i explicar en direcció a la bandera quines són les lectures obligatòries. Vol que cada dia anotem coses de l’assignatura en un diari, però ens promet que no les llegirà. Jo hi apunto que és una persona raríssima.

A socials també escrivim un diari. Deuen fer un bon descompte, a l’escola, els que venen diaris. Estudiem la història d’Amèrica del Nord per novena vegada en nou anys. Tornem a repassar la interpretació dels mapes, dediquem una setmana als indígenes americans, parlem de Cristòfol Colom coincidint amb el 12 d’octubre (la diada del descobriment) i ens ocupem dels primers colonitzadors coincidint amb el dia d’Acció de Gràcies. Cada any ens diuen que arribarem fins al present, però sempre ens quedem encallats a la revolució industrial. A primer vam aconseguir arribar fins a la Primera Guerra Mundial i ens van preguntar qui sabia que hi havia hagut una guerra entre tots els països del món. Ens calen més vacances perquè els professors de socials es puguin posar al dia.

El de ciències socials és el Coll de Toro, el mateix paio que a la sala d’actes em va manar de mala manera que m’assegués. Em recorda amb molt d’afecte.

—Ja et tinc vista, a tu. Primera fila.

Jo també m’alegro de tornar-te a veure. M’hi jugo el que sigui que pateix de tensió nerviosa posttraumàtica. Deu haver estat al Vietnam o a l’Iraq, en una d’aquestes guerres de la televisió.

El centre d’atenció

Busco el meu armariet després de la classe de socials. El pany va una mica dur però finalment s’obre. Em capbusso dins el torrent d’alumnes de quart que van a dinar, i nedo passadís avall fins a la cafeteria.

Tinc prou seny per no portar el dinar, el primer dia d’institut. No hi ha manera de saber quina serà la moda acceptable, aquest any. Les bosses de paper són un humil testimoni dels barris dels rics o un accessori de cretins acabats? Els tàpers aïllants són una manera de salvar el planeta o senyal que ta mare et sobreprotegeix? L’única solució és menjar a la cafeteria. A més això em permet d’inspeccionar el menjador i buscar alguna cara amiga o un racó discret.

El menú del dia és gall dindi amb puré de patates de sobre i salsa, acompanyat amb una verdura verda rebullida i una galeta. Com que no acabo d’entendre què haig de fer per demanar alguna altra cosa, em limito a allargar la safata i deixar que me l’omplin. Davant meu hi ha un alumne molt alt d’un curs superior que no sé com s’ho fa perquè li serveixin tres hamburgueses amb formatge, patates fregides i dos pastissets de xocolata sense dir res. Potser ha fet una mena de senyals de Morse amb els ulls. Ho hauré d’investigar més a fons. Vaig cap al menjador darrere de la Perxa.

Veig uns quants amics —gent que em pensava que eren amics—, però miren cap a un altre lloc. Pensa, corre. A la vora de la finestra, llegint, hi ha aquella noia nova, la Heather. Podria seure davant seu. O també podria amagar-me darrere la galleda de les escombraries. O potser podria llençar-hi directament el dinar, seguir caminant en línia recta fins a sortir de la sala.

La Perxa saluda amb la mà una colla d’amics asseguts en una taula. És clar: l’equip de bàsquet. Tots li responen amb insults. És aquesta manera tan curiosa que tenen de saludar-se els esportistes granelluts. Ell fa un somriure i els tira un pastisset. Provo d’avançar-lo.

Plaf! Una massa de puré ple de salsa em toca de ple al mig del pit. Totes les converses s’aturen en sec i tothom, el menjador sencer, em mira amb els ulls esbatanats, mentre la meva cara se’ls grava a foc en les retines. Per sempre més seré coneguda com «la noia que va rebre la patatada el primer dia de curs». La Perxa es disculpa i diu alguna cosa més, però quatre-centes persones esclaten a riure a la vegada i jo no en sé, de llegir els llavis. Llenço la safata i corro cap a la porta.

Surto tan de pressa que si l’entrenador d’atletisme em veiés segurament em fitxaria per l’equip universitari. Però no: li toca al Coll de Toro estar de guàrdia. A ell no li serveixen per a res les noies capaces de córrer els cent metres llisos en menys de deu segons, llevat que estiguin disposades a fer-ho amb una pilota de futbol americà a les mans.

COLL DE TORO.—Ens tornem a trobar.

Jo.—...

M’escoltaria si li digués: «Haig d’anar a casa a canviar-me», o bé «Ha vist què ha fet aquell idiota»? Ni de broma. Així doncs, no obro la boca.

COLL DE TORO.—On et penses que vas?

Jo.—...

Val més no dir res. Tancar la boca, cosir-te els llavis, deixar-ho córrer. Totes les merdes que sents a la tele sobre comunicar-te i expressar els teus sentiments són una pura mentida. En el fons a tothom li rellisca, la teva opinió.

El Coll de Toro apunta alguna cosa a la llibreta.

—Així que t’he vist ja m’he adonat que series un problema. Després de vint-i-quatre anys d’ensenyar en aquest institut, sé perfectament què passa pel cap d’una criatura només mirant-la als ulls. S’han acabat els avisos. Acabes de guanyar-te una falta per rondar pels passadissos sense permís.

El refugi

La classe de plàstica ve després del dinar, com el somni segueix el malson. L’aula és al fons de l’edifici i té uns finestrals que miren al sud. Com que a Syracuse no fa gaire sol, l’aula en qüestió està construïda de manera que hi entri la màxima quantitat de llum. Està tota plena de pols, però el seu aspecte general és una barreja de brutícia i netedat. El terra està cobert de taques resseques de pintura, les parets repletes de dibuixos que representen adolescents turmentats i cadells rodanxons, i als prestatges hi ha tota mena de pots de ceràmica. En una ràdio sona la meva emissora predilecta.

El senyor Freeman és lleig com un pecat. Té un cos de llagosta grossa i vella, que fa pensar en aquells artistes de circ que caminen amb xanques, i un nas que sembla una targeta de crèdit encastada entre els ulls. Mentre anem entrant, però, ens mira tot somrient.

Està inclinat davant d’un torn que giravolta, amb les mans totes vermelles d’argila.

—Benvinguts a l’única classe que us ensenyarà a sobreviure —diu—. Benvinguts a plàstica.

M’instal·lo en una taula que hi ha prop de la seva. La Ivy també hi és. Seu al costat de la porta. No paro de mirar-la, intentant que també em miri. És el que passa a les pel·lícules: la gent nota que els miren i aleshores es tomben i diuen alguna cosa. O la Ivy té un camp de força molt potent, o la meva visió làser no és gaire intensa. El cas és que es resisteix a girar-se i mirar-me. Tant de bo pogués seure amb ella. La Ivy en sap molt, de plàstica.

El senyor Freeman para el torn i agafa un guix sense rentar-se les mans. «ÀNIMA», escriu a la pissarra. L’argila deixa unes ratlles a la paraula que semblen sang seca.

—És aquí on podeu trobar la vostra ànima, si sou prou valents, on podeu palpar aquella part del vostre ésser que mai no us heu atrevit a mirar. No vingueu a demanar-me que us ensenyi a dibuixar cares. Demaneu-me que us ajudi a buscar el vent.

Miro cap enrere dissimuladament. La cella li comença a fer senyals telegràfics rapidíssims. Quin paio més estrany! Ho deu veure tot, deu endevinar els nostres pensaments. Continua enraonant. Diu que acabarem secundària sabent llegir i escriure perfectament perquè passem un milió d’hores aprenent-ne. (Aquest punt l’hi podria discutir.)

SENYOR FREEMAN.—Per què no el dediquem a l’art, tot aquest temps: a la pintura, a l’escultura, al carbó, al pastel, a l’oli? Són més importants que les imatges, les paraules o els nombres? Qui ho ha decidit? Us fa plorar d’emoció, l’àlgebra? —Alguns aixequen la mà, pensant-se que vol respostes—. Pot expressar els sentiments del cor, el possessiu del plural? Si ara no desenvolupeu el vostre sentit artístic, mai no aprendreu a respirar!!!

I encara n’hi ha més. Per ser algú que posa en dubte el valor de les paraules, déu-n’hi-do les que gasta. Desconnecto una estona i quan torno a parar atenció veig que té a les mans una bola del món enorme a la qual li falta l’hemisferi nord.

—Algú em pot dir què és això? —pregunta.

—Una bola del món? —insinua una veu des del fons. El senyor Freeman posa els ulls en blanc.

—Era una escultura molt cara que algun tio va tirar a terra i va haver de pagar de la seva butxaca perquè si no no li donaven el diploma? —pregunta un altre.

El senyor Freeman fa un sospir.

—Us falta imaginació. Quants anys teniu? Tretze? Catorze? Ja heu deixat que us anul·lin la capacitat creadora! És una bola del món vella que donava a les meves filles perquè hi juguessin pel meu taller els dies que plovia