Blau

By Assum Guardiola Pujol

La Laura somia que se li crema la casa. Necessita fer foc nou. L'endemà es troba amb la Ruth, amb qui comparteix una absència dolorosa. Una absència d'ulls blaus, mirada elèctrica i nom de primavera. L'Abril, l'amiga enyorada, els va marcar la vida a totes dues, i elles encara no saben fins a quin punt. Parlant del que van viure durant els anys més radiants, i rememorant un viatge a Eivissa inoblidable, descobriran que cadascuna guarda, des de llavors, fantasmes sota la catifa. La Ruth sembla
una altra persona, s'ha amagat rere un marit postís i una filla amb rínxols d'or, però la Laura conserva un secret que obrirà la llauna del passat: els diaris i els poemes de l'Abril. La primera novel·la d'Assum Guardiola narra un triangle de revelacions encadenades amb mar de fons.

Assum Guardiola és formadora en escriptura creativa i en altres habilitats per a la vida. Dinamitza nombrosos clubs de lectura; fer venir ganes de llegir ha estat un objectiu central a la seva trajectòria. També va ser llibretera. Concep l'escriptura des del detall, des de la imatge; l'escriptura com una eina d'exploració; escriure per entendre. Amb la novel·la Blau va quedar finalista del Premi Just M. Casero de l'edició del 2019.

• Language: Català
• Publisher: Comanegra
• Release date: Oct 8, 2021
• ISBN: 9788418857171

Book preview

1

La veig de perfil, de lluny, però reconec el seu nas corbat i el tros de cella gruixuda. Repenjada a la barana del pont, parla pel mòbil. Els fanals m’il·luminen una escena en vermell: l’estructura del pont i la cabellera de la Ruth. Li embolica el tors una bufanda de color sang. No sé si fugir o deixar que em vegi. Però no tinc temps de pensar-hi: la Ruth es gira. I mentre el seu cap processa jo ja he aixecat la mà. Obre la boca i els ulls i es queda quieta. El muscle esquerre li cau i la bossa de pell li llisca per l’espatlla. Endreça el mòbil, recull la bossa i espera.

Ahir volia fer neteja. I, avui, m’apareix la Ruth.

Les casualitats de la vida no te les inventes, simplement passen. La vida fa riure. Una càmera que anava molt ràpid de sobte s’ha aturat.

Si aquesta escena del pont fos d’una pel·lícula, es veuria un pla general d’un capvespre de gener fosc i humit; el pont ila seva estructura metàl·lica. I dues figures al mig: una alta i l’altra petita. Començaria a ploure i els fanals espurnejarien les gotes de pluja fina. Aleshores el zoom s’aniria acostant cap a les dues dones que s’han quedat palplantades. La càmera enfocaria una figura alta i grossa, una dona vestida tota de negre, excepte la bufanda i les botes, vermelles, i una dona d’estatura baixa que porta un abric de color gris imitació de pell i uns texans amb les vores gastades.

I, després, la càmera acostaria més el zoom i es fixaria en les seves cares. Morena i maquillada la de la dona grossa. Unes celles gruixudes i negres i una cabellera espessa i roja. Ulleres exagerades de pasta amb la muntura negra. Ulls foscos. Angulosa i vermella la de la dona petita. Cabell rapat i clapejat de pèls blancs. Ulls verds amb taques grises.

Som la Ruth i jo.

—Laura! No has canviat gens! —exclama.

Sí que he canviat. I ella també. Des de quan es maquilla, la Ruth?

Ens agafem les mans. Les té flonges i calentes. Són unes mans acollidores, però jo tinc ganes de fugir. I la veig. Veig, en el seu canell esquerre, la polsera verda de punt pla que ens vam fer a Eivissa. Esfilagarsada i gastada, però juraria que és la mateixa. Quants anys han passat? Deu anys que es va morir l’Abril i que no veia la Ruth. Vint-i-dos anys de la polsera. Números rodons. 1998, al caló des Moro. L’Abril, la Ruth i jo. Com sargantanes, estirem lamandra sobre la sorra. Veiem l’Abril que remena dins la bossa i treu una post petita i quadrada amb una pinça a la part superior, un regle i unes tisores. Ens ensenya tres cabdells de fil encerat de tres colors: verd, vermell i groc. Us ensenyaré a fer una polsera. Mireu: primer hem detallar un fil de seixanta centímetres i després un altre de dos-cents. El sol ens escalfa els clatells.

Ara, les gotes que cauen del cel són cada vegada més espesses i més fredes. Ens mirem i ens fem dos petons, distants com el temps que fa que no ens veiem.

—Ostres, Laura! No m’ho puc creure! Quant fa…

—Deu anys.

—Ja han passat deu anys?

—Sí.

—Vius aquí encara?

—Sí. I tu?

M’explica que viu al poble. La família. L’hotel.

I aquí, enmig del pont i sota la pluja, sense voler-ho, li explico per què tinc tan mesurat el temps. Abans de preguntar-li com li va la vida. Abans que ella em pregunti com em va la meva. Abans que totes dues despatxem la incomoditat d’aquesta trobada amb preguntes clixé. M’adono que només li puc explicar aquest temps transcorregut a través del que ens uneix, l’Abril i la seva mort. Per això em precipito i li ho resumeixo en tres titulars: la carta a la bústia, els poemes i la imposició d’escriure.

—Jo també vaig rebre una carta.

Ja ho sé, penso. I no t’hauria d’haver parlat de la meva, de carta. Quan era petita un professor de música em va dir: sovint toques la primera nota abans d’hora, Laura. Fixa’t en això. Segurament a la vida et passarà el mateix.

—Però, pel que veig, molt diferent de la teva —continua.

Sí, sí, ja ho sé.

—I què en vas fer, dels poemes? Els vas publicar?

Com si això fos tan fàcil. Val més que no en parlem. Encara no. Em sorprenen els ulls de la Ruth. Són opacs. I aquesta capa de maquillatge? Les gotes de pluja se li encasten als vidres.

—Anem a prendre alguna cosa? —Miro de canviar de tema.

Tornem al pla general. Les dues dones, ara, caminen de bracet i ja gairebé han travessat el pont. Acceleren el pas i s’encongeixen. Perdigons freds i continus cauen del cel.

Som la Ruth i jo. Penso en la decisió que vaig prendre ahir. Penso en els poemes de l’Abril i en la història que intento escriure. Penso en el meu personatge de ficció, la Lola. Vull posar-me dins la pell d’aquest personatge que se’m resisteix. Escriu, em va dir l’Abril. Vull mirar endavant. I què faig? Emportar-me aquesta dona real a prendre alguna cosa quan intueixo, no, quan sé, que la Ruth m’arrossegarà cap al passat. Com aquella barca de El gran Gatsby que anava contra corrent.

2

L’endemà de l’enterrament de l’Abril vaig trobar una carta de color rosa pàl·lid dins un sobre blanc. I aquell full de tacte de seda és el punt de fuga on comença tot, tot el que soc ara. Recordo un dia plujós de primavera i la bústia de fusta de casa meva, pintada de verd fosc. Acosto els ulls a la ranura estreta i la Clara ajunta el seu cap amb el meu. Em palpo la butxaca del darrere dels texans i n’estiro un joc de claus. Amb la més petita apunto al forat del pany. La Clara m’estira i em diu afanya’t, fem tard. Però jo em quedo immòbil. Reconec les lletres tortes i inclinades cap a la dreta. Esquinço el sobre blanc i en trec el full rosa pàl·lid. Penso en tot l’arsenal de fulls de carta i de sobres que guardava l’Abril.

Llegeixo: Laura, et demano que et facis càrrec dels meus poemes. Si escau, publica’ls. I una altra cosa: escriu. Sobretot, escriu. Lletres escrites amb bolígraf de punta fina s’amunteguen en diverses mides i proporcions. Els punts de les «i» són rodones buides. La Clara em pregunta, què diu, què diu. Plou amb més intensitat. M’arreplega el braç i m’empeny cap endavant. Entaforo la carta dins la butxaca dels texans.

L’Abril, doncs, m’havia escrit també a mi.

Em vaig imaginar un altre barri d’una zona residencial de cases d’obra vista, unifamiliars. La Ruth obre el pany d’una bústia metàl·lica i agafa un sobre blanc de gram gruixut. N’estripa la part de dalt i en treu un full de pauta. Llegeix. Es tapa la cara amb les mans i el full llisca fins a terra.

3

Tenim tendència a recordar la nostra vida com una línia en forma de resum. I, en aquesta línia contínua resumida, de tant en tant, obrim finestres de records que són com escenes. Aquests records cada vegada se’ns presenten d’una manera més nítida perquè, com més temps ens acompanyen, com més els expliquem, com més els escrivim, més els anem representant, vivint i posant-hi color.

Jo obro la finestra, ara, al dia que l’Abril va veure, per primera vegada, l’Adam caminant pel passadís ple de fum de la universitat.

M’haig de fer petita, petita, petita... i... flop! Desaparèixer tal com soc ara. I recuperar-me vint-i-set anys enrere. 1993. Hem deixat enrere una fletxa que arqueja l’espai i encén un peveter olímpic. Un jugador de futbol amb cara de formatge holandès que encerta amb precisió la pilota a l’escaire, dins la xarxa. El partit que fa anys que governa guanya per majoria absoluta. Europa s’ajunta i els Balcans s’esberlen. Adeu crispetes de coloraines, exposicions universals i amigos para siempre lailo lailo la. A nosaltres, la universitat ens acull i la nostra visió del món és la dels llibres que devorem amb ànsia, com un credo universal.

Estrenem la Universitat de Lletres. Eixams de joves rodegen cendrers. Joves de cabells ondulats i grans a la cara abracen carpetes amb el dibuix d’una àliga, noies que porten camises de quadres i jerseis de canalé llargs fins als genolls. Un tupè brillant que gira el cap com un pardal perdut. I una noia, recolzada a la paret d’obra vista, fuma i expulsa el fum cap amunt, allargant l’expiració. Un raig de llum desfà l’anella que s’enlaira. Els seus ulls són blaus i subjecta un Zippo de metall daurat amb els contorns gastats.

És l’Abril. Ningú de nosaltres, als anys noranta, es deia com ella. I només això ja li donava un punt de llum.

Veig l’Abril expirant el fum, esgotant la cigarreta, a punt d’entrar a la classe. Em fa un senyal i m’hi acosto. Fa girar la rodeta del Zippo. Fumem i ens temptegem. Xuclo la cigarreta, trec el fum pel nas i abaixo la mirada. Els ulls de l’Abril m’incomoden. Són molt blaus i molt transparents. Però arriba un moment que ja no es fixa en mi. No m’escolta. M’endinso en la mirada de l’Abril i veig un noi alt, amb els cabells curts de davant i llargs per la part del clatell. Vesteix una gavardina verda. De l’espatlla li penja una bandolera de pell gastada i amb les mans i els braços subjecta una pi-la de llibres. El veig travessar el passadís a càmera lenta. Em fixo en una barba frondosa, castanya, i uns ulls del mateix color. Uns pantalons de pana gruixuda.

—El coneixes? —pregunta l’Abril.

—No. Però em sembla que estudia filosofia —li dic jo.

—Saps com es diu?

—No.

—Mmmm...

L’Abril aspira el fum cap endins i tanca un ull. La punta de cendra, ja molt a prop del filtre, guspireja, taronja.

No va trigar gaire a saber que es deia Adam. I que, sí, estudiava filosofia. I que tenia deu anys més que nosaltres.

Anys més tard l’Abril escriuria, en una entrada de diari, sobre la por que tenia de mirar al futur. Ara penso que ella, precisament, sempre va reencarnar el mantra aquest que ens repetim tant de viure el present, i el seu present, a partir d’aquest dia que el va veure guarnit amb la gavardina verda i carregat de llibres, va ser l’Adam.

4

—Encara estàs amb aquella noia?

La Ruth ha demanat una pinta de Guinness. L’escuma descendeix en cascada i les bombolletes fines desapareixen en l’espessor negra. S’ha tret les ulleres i les ha deixat damunt de la barra de fusta polida.

—La Clara. Sí. —Agafo la meva cervesa rossa i me n’empasso un glop llarg.

Se sent la pluja que retruny contra els vidres.

—No. No em preguntis amb qui estic. —Agafa la pinta i hi enfonsa els ulls a dins.— Després potser t’ho explico.

S’equivoca. No tinc temps de preguntar-me res i no estic en condicions de pensar en les xicotes de la Ruth. Et vas esfumar i et vaig perdre la pista, o ja no te’n recordes? Com es deia aquella de la guite? Margot? Una francesa de mirada salvatge. Hi havia aquella altra... Clàudia. No, la Clàudia va ser abans de la Norma. La Norma i la Ruth passejant per la rambla. Els records galopen dins el meu cap, cada vegada més, cada vegada amb més intensitat.

—Per l’Abril! —Acosta la seva pinta i la fa xocar contra la meva gerra.— Quina tia! Ara remenaria les cireres, no? La veuríem per la tele.

Ric amb ganes i em destenso. Penso el mateix. Desfilem records, records que compartim, episodis antics, batalletes que el temps ha convertit en acudits. Potser ens podríem passar tot el vespre així, com si no hagués passat res, parlant de l’Abril, el fil que ens uneix després de tants anys. Potser tinc ganes d’emborratxar-me d’Abril amb la Ruth ara que estic a punt de posar punt final a aquesta etapa. Però de què puc parlar amb la Ruth si no és de l’Abril? M’explicarà que em va deixar plantada l’endemà de l’enterrament perquè el que li deia l’Abril a la seva, de carta, la va deixar destrossada? Em llegeix el pensament.

—L’última vegada que ens havíem de veure tu i jo no em vaig presentar, oi?

Beu un glop i passeja la mirada pel local. Li segueixo els ulls. La noia que seu al tamboret del costat de la Ruth toqueteja el mòbil i es mossega el pírcing que li perfora el llavi. Un home assegut a la taula del costat dels lavabos es dedica a resoldre mots encreuats d’una d’aquestes revistes de mitja quartilla que