Coworking

By Francesc Miralles Contijoch

Una fàbrica vella del carrer del Planeta, al cor de Gràcia, allotja un coworking amb una fauna ben singular:
L’Uwe és el fill únic d’un industrial alemany que li ha donat «un any de gràcia» per viure la bohèmia abans de fer-se càrrec del negoci familiar.
En Maurici no para de dissenyar negocis nous i inversemblants que sempre estan «a punt» de procurar-li èxit.
La Vilma és una fotògrafa de misteriosos hàbits, com ara dormir a l’interior del coworking o desaparèixer en una platja secreta.
En Gus és nòmada digital i treballa com a dinamitzador de cursos online, acompanyat d’un exèrcit de figuretes de Star Wars.
La Beatriz fa de psicòloga i és l’única que disposa d’una «peixera» perquè ningú pugui sentir les seves arriscades teràpies a distància.
En Frank és el més veterà del coworking, però ningú sap del cert què hi fa, allà. Molts dies sembla que només observi.
L’Alma té trets orientals, però ha viscut tota la seva existència al barri. Regenta el Limbo enmig d’un silenci que oculta més d’un patiment.
El dia a dia del coworking, a banda de ser una font inesgotable de projectes i complicacions, va vinculant els seus ocupants com nàufrags en una mateixa nau. Entre les parets del vell magatzem sorgeixen idees folles i amors fugaços, negocis impossibles i alguns enigmes que suren sobre aquesta oficina de somnis. Una novel·la que devoraràs i que no podràs oblidar.

• Language: Català
• Publisher: Editorial Navona
• Release date: Apr 3, 2023
• ISBN: 9788419552204

Book preview

Part I.

LIMBO

I

De Barcelona, a l’Uwe li agrada tot menys la calor asfixiant. A la plaça del Sol, té la impressió que les seves sandàlies es fondran amb el terra roent. No és estrany que hi hagi tants grupets de joves, aplegats aquí i allà bevent xibeques i tocant alguna guitarra desafinada.

Mentre esquiva les terrasses dels cafès per arribar al carrer del Planeta, les paraules del pare li ressonen, greus, al cap:

«Quan et cansis de jugar a fer el bohemi, aquí tens una empresa per dirigir. El dia que jo no hi sigui, el benestar de cent famílies dependrà de tu.»

Trenta-tres.

Avui ha assolit l’edat de Crist crucificat. La mateixa que tenia Henry Miller quan va dimitir com a director de personal de la companyia de telègrafs per consagrar-se a la literatura.

El problema és que l’Uwe no vol ser novel·lista. Com a molt, serveix per escriure petits textos on plasma les seves peripècies vitals. S’ha llençat a l’aventura a una edat en què d’altres funden famílies, creen negocis o fan ambdues coses alhora. Almenys, en el món del qual procedeix.

Lluny del seu Hamburg natal, no té ofici ni benefici. Només és un fugitiu. Amb les esquenes ben cobertes, sens dubte, però no per això menys fugitiu.

La seva vida ha descarrilat pels sorramolls d’un somni tan difús que ni tan sols el podria explicar.

Amarat de suor, l’Uwe s’atura davant del que sembla un vell magatzem. Les parets estan despintades i els vidres translúcids no permeten veure-hi cap mena d’activitat. Mira el Maps del mòbil i conclou que ha de ser allà.

Quan prem el timbre taronja sobre la placa limbo/cw, té la impressió que fa deu anys tard per a aquesta aventura.

En un primer moment no passa res.

L’Uwe dubta fins i tot que hi hagi electricitat a l’edifici. No obstant això, unes passes mandroses acaben per fer-se sentir. La porta de ferro forjat s’obre i, a l’altra banda, apareix un home de faccions orientals amb una cabellera canosa a l’alçada de les espatlles.

Deu ser a l’equador de la vida, però els ulls negres li brillen amb desafiament jovenívol.

L’Uwe mira al mòbil el missatge que l’ha dut fins allà. Des­prés es presenta:

—Soc l’Uwe. Busco l’Alma. M’ha confirmat que hi ha una taula per a mi i que puc començar avui mateix.

—Soc jo, l’Alma —diu l’home amb veu suau i resignada.

Acostumat a aquella confusió, li indica amb la mà que el segueixi fins a un petit taulell amb una pantalla d’ordinador i un munt de llibretes.

L’Uwe dedueix que deu ser l’oficina. Aleshores treu la targeta de dèbit i diu:

—Tinc entès que haig de pagar el primer mes i el dipòsit per la clau.

—Correcte, però ha de ser en efectiu.

Sorprès, l’Uwe explica a l’Alma que no porta tant de cash a sobre. Tothom paga amb targeta, avui en dia. Li pregunta si pot fer-li una transferència per Bizum.

—Només efectiu —insisteix l’Alma, rebufant—. Ja m’ho portaràs demà. Vine, que et faré el tour —afegeix.

L’Uwe el segueix.

Darrere la petita recepció, separada per una segona porta de l’espai comú, accedeix a un ampli loft que rep la claror de dos grans finestrals plens de pols.

A l’enorme taula que presideix l’espai, tres persones teclegen als ordinadors o al telèfon, envoltats de tasses brutes i de gadgets que els fan sentir com a casa. Es fixa en un paio amb ulleres i barbeta de segall que té un exèrcit de figuretes de Star Wars, però la mirada de seguida se li desvia cap a una saleta annexa al final de la L que forma el local.

Allà hi ha un mostrador amb te i galetes, un plafó d’anuncis i dos sofàs que semblen rescatats del carrer. En un es tro­ba, escarxofada, una noia morena de cabells arrissats i malles lluents. Està tan abstreta en la lectura d’un llibre que no adverteix l’arribada de l’Uwe.

Ell aconsegueix llegir-ne el títol: Espero que et moris aviat.

Sense presentar-li els seus futurs companys de coworking, l’Alma li assenyala una taula solitària encastada a la paret del fons, il·luminada per un gran llum de braç.

—Vas dir que volies un lloc per a tu sol, oi?

—Sí… —contesta l’Uwe—. No puc concentrar-me si tinc gent parlant al costat.

—Llavors ets afortunat. És l’única taula individual que hi ha. Per això val vint euros més que la resta.

En prendre possessió de la seva nova oficina, l’Uwe s’adona que, a un parell de metres de la seva taula, hi ha una cabina de vidre. Dins hi veu una dona jove gesticulant mentre parla i riu. No se sent res, la qual cosa fa l’escena encara més estranya.

—La peixera és de la Beatriz, la psicòloga —li aclareix l’Alma—. Per la seva feina necessita un espai insonoritzat.

Dit això, travessa la sala per tornar a la fosca recepció. Dos usuaris de la gran taula li diuen alguna cosa, però l’Alma ni tan sols es digna a respondre’ls.

Malgrat que el distreuen els escarafalls de la terapeuta, que porta un auricular amb micròfon, l’Uwe està content d’haver aconseguit una oficina pròpia. No pot passar-se el dia al seu àtic de 28 metres quadrats. Anar a l’oficina li servirà per sortir de casa i tenir una rutina de treball.

Ni tan sols necessita conèixer els seus companys de cowor­king. Això és, com a mínim, el que pensa el primer dia de feina.

Treu de la cartera el MacBook Air i l’obre. Té a punt la plantilla per iniciar el seu blog des de fa dies, però ha esperat aquest moment per fer la primera entrada. Després de pujar una fotografia de les teulades que veu des del seu terrat, comença a escriure:

UN ANY DE GRÀCIA #1

Avui és el primer dia de la meva nova vida. Des que vaig descobrir aquest barri, ja fa uns anys, vaig saber que volia passar-hi una bona temporada. Vull conèixer cadascun dels carrers i places d’aquest poble que, fa un segle, va ser absorbit per Barcelona. Vull submergir-me en la vida local com si fos l’únic indret del planeta.

Per fer-ho m’he proposat un repte ambiciós: passar 365 dies sense sortir dels límits del barri. El meu pare, que des de la mort de la mare és la meva única família en aquest món, com jo la seva, diu que el meu pla és una estupidesa i una pèrdua de temps.

Tot i així, ha hagut d’acceptar a canvi del meu compromís. Les forces li fallen cada vegada més, però em concedeix un any de gràcia —en minúscula i majúscula— per tal de viure el meu somni. Després tornaré per fer-me càrrec de l’empresa que porta el nom de la família. Encara que m’horroritzi, el tracte és aquest.

Però vivim el present.

Avui és el dia 1 del meu any de Gràcia. Sense sortir d’aquest oasi, com deia una mítica viatgera: avui sento que tots els camins estan oberts.

II

Una vamba destaca, com una illa enmig de l’oceà, sobre la gran taula comunitària. És una esportiva blanca, com les de tennis, però la llengüeta és verda fosforescent i llueix una inscripció manuscrita.

En Frank, que dobla l’edat als seus companys de taula, mira de reüll aquest objecte fora de lloc mentre segueix teclejant al portàtil. Home de poques paraules, els altres l’han acceptat com a part del mobiliari. Ningú sap per què arriba cada matí religiosament a les deu ni què escriu amb tanta tenacitat. Tampoc l’hi pregunten.

Al cap d’una estona de contemplar amb entusiasme la sabatilla esportiva que trepitja el centre de la taula, en Maurici envia una mirada interrogativa a en Gus, que, amoïnat, estudia una gràfica amb l’índex de conversió del curs online que acaba de llançar. Després d’abandonar la seva feina com a analista de dades per ser «llançador», els seus ingressos depenen de l’èxit de cada campanya, ja que treballa a comissió.

—Em diràs què et sembla o no? —pregunta en Maurici.

Des que comparteixen coworking, cada setmana li presenta a en Gus un nou «invent del segle», una idea revolucionària que rebentarà el mercat i el farà ric. El llançador es limita a opinar. Aprecia en Maurici, a qui, malgrat la seva joventut, veu com un inventor de la vella escola, amb més pardals al cap que sentit pràctic. Per això no posarà mai la seva empresa de màrqueting, Funnel Magic, de la qual és CEO i únic treballador, al servei de les ocurrències d’en Maurici. Encara que li donés el 50 % de la comissió de vendes, el 50 % de zero és zero.

En Gus es frega la barbeta de segall mentre mira a través de les ulleres amb muntura de pasta negra.

—Què hi fa aquesta vamba aquí?

—No és una vamba normal i corrent —li explica en Mau­rici, excitat—. Te n’adones?

—És clar… Si fos normal i corrent estaria en un peu i no sobre la taula —li respon, burleta.

—Ara seriosament. No hi ha res que et cridi l’atenció?

En Gus tanca la tapa del portàtil, considerant definitiva aquella interrupció. Queda a la vista l’exèrcit de figuretes de Star Wars que envolten l’ordinador com si protegissin un fort. Els ulls sortits d’en Gus es fixen en aquell element estrany enmig de la taula de fòrmica.

—Aquesta llengüeta verd lloro… Canta molt. Has tunejat la vamba? I què és aquella signatura que porta?

—Eccolo qua! Per fi… Ets curt de vista, però no cec.

—És la sabata esquerra d’unes Adidas Supercourt —apunta en Gus amb to professional—. Per què li has pintat la llengüeta?

—Aquesta és la gràcia! No l’he pintada. És una llengüeta superposada que es fixa sobre l’original amb uns clips transparents. Així pots personalitzar-te les vambes, és com si Adidas hagués fet un model exclusiu per a tu. No t’agradaria portar-ne unes amb la llengüeta de Funnel Magic?

En Gus es neteja les ulleres amb un mocador de paper mentre pensa què contestar. No el vol ofendre ni desanimar-lo dient-li que aquest negoci tampoc funcionarà. En Maurici, tanmateix, està entusiasmat amb la nova idea:

—Fabricarem llengüetes personalitzades en paquets de cinc i deu parells. Encara haig de decidir el preu. És més, potser parlaré amb una major de roba esportiva per personalitzar directament les llengüetes quan els clients comprin per Internet. Podran escollir el color preferit, la imatge i el missatge: el logo de l’empresa, la cara del fill o de la mascota... Oi que és genial? Recorda’m que ho patenti!

L’exposició és tan apassionada que fins i tot en Frank ha deixat de repicar el teclat. Ara mira amb curiositat la vamba de llengüeta verda. En Maurici ho nota i aprofita per disparar-li:

—Què me’n dius, Frank?

—Bona sort.

III

La tarda va caient sobre la teulada del Limbo, el coworking del carrer Planeta. Els tres nàufrags de la taula gegant ja no hi són. Tampoc la psicòloga ni el nou, que fa hores que ha tocat el dos sense intercanviar ni una sola paraula amb els seus companys d’oficina.

Al vell magatzem només hi queda l’Alma, que s’hi passeja fins a arribar al chill out, un nom generós per descriure el racó ple de pols, cafè de baixa qualitat i llibres vells.

La Vilma jau amb els ulls tancats en un dels sofàs. Damunt del ventre, el llibre Espero que et moris aviat podria fer pensar que s’ha acomplert el desig de l’autor. No obstant això, quan l’Alma mossega la darrera galeta de la safata, la noia torna a la vida incorporant-se bruscament.

—M’has espantat! Quant de temps fa que m’espies?

—Quatre segons. Cinc, com a molt —diu abans de tornar a clavar un mos a la cookie endurida—. Ja me n’anava.

Tots els clients del coworking tenen clau per entrar-hi o sortir-ne quan els plagui. Tot i que està a càrrec del negoci, l’Alma mai no és l’últim que marxa. La Vilma sempre es queda una mica més, tot i que ningú entén gaire bé què fa ara mateix. De la seva darrera exposició de fotografia al CCCB ja ha passat un any, però segueixen sortint-ne ressenyes de tant en tant.

A banda de la tasca alimentària de gestionar el Limbo, la passió de l’Alma és el dibuix. Potser per això ella és l’única persona a qui li dirigeix la paraula, com si fossin membres llunyans d’una mateixa tribu.

—Tens lliure demà a la tarda, Vilma?

—Deixa’m pensar… —tapa amb la mà pigallada un llarg badall—. És dimarts. Sí, estic lliure. Per què?

—Necessito que em facis de model.

—De què?

—Estic provant una tècnica de dibuix —explica l’Alma—. Es tracta d’omplir el paper de carbonet i, des del negre, amb una punta de goma anar il·luminant la imatge. És el procés invers. Com que ets morena amb la pell molt blanca, tens els trets perfectes.

—I suposo que hauré de posar nua...

—És clar, sempre va així, en el dibuix al natural. Hi tens algun inconvenient?

La Vilma encreua les cames sobre el sofà desballestat i es mossega el llavi, sense saber què dir. L’Alma es pentina la cabellera grisa amb els dits llargs i prims. Recolzat a la paret, sembla tenir tot el temps del món. De fet, el té.

—Què em donaràs a canvi? —pregunta ella de sobte.

—Ja saps que no em sobren els diners. Ni tan sols puc donar-te els trenta euros per hora que cobren els models del Sant