Les voltes del món

By Tuli Márquez

L'Àlex Izquierdo, creatiu publicitari barceloní, ha viscut el món daurat de les agències dels vuitanta i la seva davallada dels noranta, fins a la crisi del 2008, que ho va acabar de trinxar tot. Amb cinquanta anys acabats de fer, sobreviu a força de plans d'ocupació, amb un peu a l'abisme i l'altre al pis de propietat que té al centre de Gràcia, l'única cosa per vendre que li queda abans no acabi d'ensorrar-se. La seva vida ha canviat de cercles i d'amistats, tret de la del Javi, el seu amic de l'institut, discjòquei de professió, que funciona per a l'Àlex com el mirall del destí incert que l'encalça.
Quan la Mònica entra a la seva vida, també excompanya d'institut, sembla que tot hagi de canviar, però les solucions laborals per a un cinquantí només són pedaços. Vol refer la seva vida, vol la família que no va voler quan era un rei del món, massa desitjos en una Barcelona postolímpica i indignada, vençuda pel poder polític i econòmic sense gairebé marge de millora. Per l'amor que li té a la Mònica, l'Àlex davalla per la piràmide laboral com si descendís per l'infern de Dant. Durant el trajecte tastarà tota mena de dolors físics i morals i tocarà el fons. Serà quan no pugui caure més baix que començarà a treure el cap. I si és amb l'ajut d'algun príncep poderós, ja sap que té un preu. En el seu cas, la bossa o la vida. O un negoci de bugaderies. 
 

• Language: Català
• Publisher: Editorial Alrevés
• Release date: Jan 15, 2024
• ISBN: 9788419615299

Book preview

1

La veritat cau implacable. Llueix la fulla dalt de tot amb tones de certesa just abans de seccionar-li el cap. L’Àlex l’havia de perdre sí o sí, era qüestió de temps, s’ho ha dit, de les hores esmerçades a pensar pels altres. Manca de reflexos, de retentiva i d’agilitat mental. Cansament, agressivitat, paranoia, angoixa. Manca de confiança i excés d’hipocondria. Dèries i histèria, la ruleta russa dels ictus i dels infarts, d’un brot psicòtic que el deixi fora de joc abans d’hora, amb la demència i l’Alzheimer com a regal de comiat. Per a la idea genial, la millor del dia. Pencar fins a la matinada, raonar pros i contres, remenar dades i exigències, conèixer el producte millor que el client, trobar la clau que el faci atractiu. L’insomni, fruit d’un còctel d’idees mal païdes, agita l’inconscient desesperat que puja i baixa amb una nova ració d’ocurrències que finalment seran descartades. Genial, genial, xisclen els caps de màrqueting, senyors de la guerra, nets i polits, com quan surten del gimnàs, després de cruspir-se el company, futur rival a director general. Vestits d’Armani, són els encarregats d’accionar la palanca. Els qui donen l’ordre de sortir a l’encalç i de tornar boig el personal, els qui tramen i conspiren amb un somriure com una plantofada roent a la galta. Genial, genial, canta la seva veritat en caure amb un lliscar de mort, genial, canta la fulla, encantada de quedar-se amb el cervell subordinat. La vida corre en paral·lel a aquelles oficines de vidres fumats i grans taules blanques, a aquelles torres de la zona alta del temps del calé llarg. Cal deixar-s’hi la pell per la idea que més costa d’assolir. La idea que molt sovint no serveix i es marceix. Genial, genial, repliquen la família, la hipoteca i les vacances exòtiques pel sou de cada mes. Per la satisfacció del client. Per l’èxit de l’empresa. Per la satisfacció hermafrodita. Genial, genial, canta la realitat amb veu d’executiu, quan un encara no s’adona que el cos va per una banda i el cap per una altra. El cos convulsa i el cap, a un segon del final, encara pot veure des de la cistella que l’ha recollit, com els altres miren, somriuen i piquen de mans. La funció acaba.

Genial, genial, xisclen les llambordes d’aquell racó del Raval en rebre el seu vòmit. Genial, genial, canten les juntures segellades del terra, com petites boques forçades a callar pels segles dels segles. L’Àlex Izquierdo, creatiu publicista i veí de Barcelona, de quaranta-quatre anys, es buida del chow mein, el pollastre amb ametlles i el gelat de xocolata amb nous de postres que ha endrapat al principi de la nit. A la seva vista miop, el paviment sembla un compost d’ànimes condemnades a viure tapiades. Ell en podria ser una d’elles; esperits de pedra amb el mirar oriental de pencar sense treva. Genial, genial. Als peus hi descobreix una tifa negra recent, la troballa provoca una basca instantània. A batzegades, surten els gintònics beguts fa una estona al Malpaso.

—Te’n recordes de quan les nostres iaies deien allò d’arrojar? —diu l’amic Javi Puig, quaranta-cinc anys i discjòquei des de fa més de vint, fumant a un banc a pocs metres d’ell—. Quan escolto el soroll aquest, entenc per què. A veure… Torna-hi.

El Javi, company seu dels temps del CIC, riu, murri, a les cantonades medievals de la plaça. L’Àlex s’allunya del contenidor, però el mareig insisteix a retenir-lo a la muntanya russa. Fa un esforç per contenir el vòmit, però l’estómac claudica.

—Arroja-ho tot, que la nit és llarga i això no ha fet res més que començar.

Per a l’amic discjòquei les dues de la matinada són el migdia dels mortals de pell fina que s’emborratxen i es droguen un cop per setmana. Ell no surt mai; hauria de fer el contrari i anar a un restaurant a menjar un migdia entre setmana. El Javi fa caixa de la nit amb els clients que fa ballar mentre perden l’oremus com l’amic publicista fa ara amb els budells.

—Arroja-ho tot sense manies, que aquí t’espero.

Una bombolla de vidre puja i baixa de l’estómac a la boca. L’Àlex s’entafora un dit a la boca per acabar amb el suspens i retruny un rot amb un «salut» del Javi. Un calfred li agita el cos, malgrat la xafogor pesant de juliol. La sensació provoca l’instint adormit que, d’un cop baix, reviu la situació de mort tècnica de La Fàbrica d’Idees, l’agència de la qual ell és director creatiu. L’estucat de les parets, les moquetes verdes, els quadres i cartells que pengen mig torts informen d’un final de trajecte, buscat o accidental, segons qui bellugui el rumor: finances, creativitat, gerència, direcció o la competència. Ara per ara, l’objectiu és enllestir les campanyes de setembre, engegar les del Nadal i ja veurà què passa a finals d’any. Esperar esdeveniments, ha dit el Lluís Rueda, vell capitost i alma mater de l’agència, ara fa unes hores, al seu despatx.

—Ets massa tou, Izquierdo. Sempre has sigut massa tou. Aquest és el teu punt feble.

—En catanyol, si us plau: digue-li flac, que queda millor —diu l’Àlex amb la veu nasal de la borratxera.

—Punt flac, punt feble. Se me’n fot —reacciona el Javi amb l’accent espatllat pel castellà de casa bona—. És el que ets. Sort dels vuitanta, que tots estàvem de farra. Perquè a partir del cony de la Barcelona olímpica es va acabar el hihi-haha i va començar la competició. La pasta d’ara és la que val de veritat. No la d’abans, la d’abans eren monedes de xocolata. I ara ja no en tens prou amb el talent per poder-te defensar. Has de ser un puto fill de puta polític i tu no ho ets. Ja t’ho dic jo, que no ho ets. Per això te l’acabaran fotent doblada.

—Merci pel compliment —diu l’Àlex.

Asseguts al banc, la claror d’un fanal perfila trenta anys d’amistat de la parella. La figura rodanxona de l’Àlex, dins d’uns texans i una samarreta vermella, el cap rotund pelat al zero, l’ull dret més tancat que l’esquerre, diu ell que és per culpa de l’estrès, rere d’unes ulleres negres de pasta. Al costat, el nas ganxut del discjòquei, herència de família, el bigoti de galant italià obsedit per la categoria, la boca i els ulls d’un pallasso, grossos i ofegats en unes bosses violàcies, les comissures de la boca tirant avall la cara com si se li desfés el maquillatge. Els braços pigats i la pell pàl·lida de no tastar el sol. El tupè ros fosc que el corona com l’amo del corral.

—Què em suggereixes? Una massacre rotllo Columbine amb els de l’agència?

—Té.

El Javi li lliura un inhalador de plàstic que ha tret d’alguna banda i que ha carregat amb dos cops de volta d’una rosca. És speed, l’amfetamina que gasta el discjòquei. L’Àlex entafora el con de l’estri a un nariu i inhala. Com un cop de puny, l’efecte corrosiu de la pols li fereix la pituïtària.

—Ets massa tou i vas amb el lliri a la mà. Et dic que t’hauries d’endurir i entrenar-te, i tu ni puto cas. No em fas mai cas sobre això i per això els fills de puta dels teus companys t’acabaran trencant les cames. —El Javi recupera l’inhalador i es prepara una dosi amb dos girs eficients—. Menys cocaïna pija i més taekwondo. I menys esnifar junts als lavabos, que al final…

—Ha, ha… Que me l’acabaran fotent doblada… —Els amics es miren. El Javi s’aplica l’aparell al nas i inhala—. Convertir-me en Bruce Lee per acabar mort com ell? No, gràcies —comenta l’Àlex—. No dius que no soc gens polític? Doncs, per edat, a tu i a mi ens tocaria casar-nos, tenir fills i votar Convergència. Que no ho fan molts dels nostres amics i excompanys?

—Té, Bruce Lee —el discjòquei torna a passar a l’Àlex l’inhalador carregat amb una volta—, deixa de dir bajanades.

—No són bajanades. És subsistència pura i dura. Per edat, creus que això teu té més vigència que això meu? —L’Àlex mira l’amic amb l’inhalador a la mà—. Vull dir, creus que això teu durarà més que això meu?

—Xapa la boca i fot-li, que sembles la Lola Flores, amb tant que si crec, que si no crec —el Javi assenyala l’inhalador—, i ja pots donar les gràcies que avui el tema et surt gratis.

—Ja saps que des de jovenet em vaig acostumar a treballar per un sou.

—Un bon sou.

—Sí, un bon sou. I amb la feina, passa el mateix: he après a seguir un pla… I si a això n’hi dius ser fluix, doncs soc fluix.

—No entens res. No parlo d’això. Parlo de plantar-te i dir prou quan et toquen els ous.

—I jo parlo d’un pla per sobreviure en aquest món que s’acaba.

—Això ja es veurà. Va, fot-li, que m’esperen al Moog. —L’Àlex percep que a l’amic se li altera el to perdonavides. De retruc, sospita que és pel comentari que li acaba de fer, per la manera d’actuar del Javi de viure al dia—. Vinga, va, que és per avui.

L’Àlex pren la droga i torna l’estri. Primera, segona, tercera i recula la borratxera. El Javi aixeca el seu metre vuitanta llarg i magre, l’enlaira com un vell coet de la NASA. Texans blancs, samarreta estampada amb una imatge del grup The Cramps, Converse blanques als peus, braços impacients fent nanses.

—Tu sabràs què fas amb els meus consells, que avui també et surten de gorra.

—No et dic jo que no m’agradaria donar-me d’hòsties amb el financer. Rotllo Club de la Lluita. Encara que m’endugués alguna galeta seva, perquè el fill de puta està fibrat, segur que alguna de les meves li farien mal. —L’Àlex s’aixeca del banc i llança un cop de puny a l’aire—. Directe al nas! Espero saber els plans del vell. Els necessito. No crec que a aquestes altures em deixi tirat.

—Busca’t la vida i deixa de fer el tonto.

—Al Congo, com el Tintín.

—Hauries de provar la nit.

—Fent què?

—Jo què sé. Ja ho trobaríem.

La parella enfila per un carreró beneïts per la figura d’una verge incrustada a les altures d’un edifici. El somriure condescendent i els estels que li desprenen el cap arriben fins on arriba la claror del fanal. Dues cantonades enllà, al carrer de Ferran, la nit s’ha fet de dia amb un enllumenat blanc abrasiu i la desfilada sorollosa i mestissa que omple la via com la mare rocosa d’un riu.

—Tu creus que això s’acabarà algun dia? Digue-m’ho tu —diu el discjòquei sobre la multitud mentre la travessen buscant la Rambla—. No sé què passarà amb la publicitat, si desapareixerà o es transformarà, però el que tinc clar és que la festa no morirà mai. Mai. Mai. Mai. Mai.

El problema de l’Àlex era d’immaduresa, segons la terapeuta que el va tractar a principis del 2000. Guanyant-se la vida com un adult des dels vint-i-dos anys, sembla que el comportament li havia gebrat en una mena d’adolescència perpètua. Ell es va voler defensar dient que allò anava amb el càrrec, perquè la seva creativitat era el motor de l’agència i que tots els directors creatius eren una mica extravagants. Doncs, pel càrrec, no podia continuar gallejant com un adolescent ni, encara menys, confondre companyonia amb amistat perquè, va avisar la terapeuta, s’exposava massa i li acabarien prenent el lloc. L’Àlex es va tractar dos anys per corregir la seva actitud i deixar de veure conspiracions arreu que l’estaven tornant boig. El món de la publicitat feia temps que havia entrat en recessió i l’agència feia aigües, els sous d’abans estaven fora de mercat i les noves generacions sotjaven el seu despatx, venent-se per quatre rals. Li calia reinventar-se com havien fet alguns, que la desfeta l’agafés lluny, però se li feia una muntanya. La manca de parella i d’una família li permetia viure al dia. No volia lligams. Pel sexe, en tenia prou amb el cercle d’amistats del Javi. I per què volia una casa tan gran per a ell sol? El pis de Verdi va ser allò que se’n diu una oportunitat de mercat. Quinze milions de pessetes va pagar a mitjans dels vuitanta per cent metres quadrats al cor de Gràcia. Va ser idea de la terapeuta rehabilitar el pis, com volent fer-li tocar de peus a terra. Va començar pel terrat i després va fer la cuina, fins que se’n va cansar, de reparar i de la teràpia. Amb dos anys de xerrameca, va concloure que estava conforme amb la seva manera de fer, perquè no era cap mala persona ni tampoc un tanoca. I respecte al rumb de la seva existència, doncs deixaria fer a la inèrcia del temps; si necessitava una nova categoria, convertir-se en capitost o fundar la seva agència, ja s’ho trobaria. I si era per por, com li va fer entendre la terapeuta, doncs què hi faria. Ho farien les circumstàncies, com va acabar passant quan el van acomiadar.

Amb els quaranta-quatre anys fets, a l’INEM li van recomanar fer oposicions. Les proves no eren difícils, unes acadèmies homologades preparaven la gent fins que les aprovaven, el sou era prou decent i la mitja jornada de feina li permetia dedicar la resta del dia a allò que volgués. A no fer res, si es conformava amb el sou, a pencar a un altre lloc, si volia un plus de calé, o a preparar un nou projecte de vida amb l’esquena coberta i l’excedència a la butxaca. A l’Àlex, la proposta li va semblar indecent. Què en sabien d’ell per convertir-lo en una rèmora de l’Estat? Ell creia que aquest era un dels problemes del país: l’abús vitalici que es feia del lloc públic, d’aquella herència pudent del franquisme que ningú no volia reconèixer, l’abocador sense fons de la despesa pública. Però, sobretot, el va emprenyar el fet d’haver-hi anat amb la voluntat de trobar una sortida laboral, decidit a reciclar-se i a aprendre un ofici nou, i es va trobar aquella resposta mel·líflua, reflex de la mentalitat aprofitada del país. La seva negativa irada va provocar una advertència funesta del funcionari de torn: per currículum, títol universitari i edat ja es podia fer a la idea que ningú no el voldria i, amb el temps, acabaria fent treballs porqueria com de vigilant nocturn o de guarda de seguretat als centres comercials.

La crisi del 2008 va provocar la fallida d’un munt d’agències i un mercat laboral saturat de demanda. Baixes com la seva les van cobrir aquells nous talents que l’havien amenaçat, sense tantes dèries sobre drets i sous. Els vells gerents supervivents que lluitaven per salvar les restes del naufragi l’hi van fer saber amb un silenci al telèfon quan l’Àlex se’ls oferia. Les seves campanyes exitoses eren pura arqueologia; ara manava el dia a dia que demanava clemència, una baixada general de fums i conformar-se amb el que trobés. Ni a l’agència que van muntar uns col·legues el van voler, ni aportant ell la capitalització de l’atur. El món del qual havia format part ara el perbocava com un cos estrany i l’Àlex no trobava l’esma d’intentar res més que florir-se a casa seva. Escurat el subsidi, un dia es va trobar tornant a l’oficina del SOC del carrer d’Aragó, com feia la majoria que franquejava aquell matí l’entrada: anant a petar a la taula rodona de la planta on s’acumulaven les carpetes negres de les demandes laborals, buscant el que fos que li permetés tirar endavant.

Encara lluny de la desfeta, l’Àlex gira a la pista del Moog sota la llum estroboscòpica de la sala. Les promeses que el Lluís Rueda li ha fet fa unes hores a l’agència suren ara dins seu com el cos mort d’una mentida. Excitades per l’speed, preguntes sobre el seu futur giren i s’empaiten sense trobar la resposta que li correspon. Giren i davallen a la boca de l’estómac i li fan un nus. Tiben de l’interior de la panxa fins a l’escrot, com si el teixit fos el teló d’un teatre darrere del qual s’amagués el seu destí. El gintònic entra com aigua sense extingir-li el neguit, però. «Què faràs, què faràs?», canta un cor angelical pels altaveus de la discoteca. Responen els vells raonaments suats de la terapeuta sobre la por. Fa un glop llarg i un altre i escura el got. Immaduresa, diu la consciència torta per l’alcohol. «Puto perdedor», diu al fons del got, i mira cap a la sortida pensant de guillar. Els altaveus descarreguen un crescendo musical i la llum embogida converteix la parròquia en un plantat de sarments animats movent-se a ratxes. La borratxera entoma la visió com un senyal de decadència. «Què faràs, què faràs?», hi torna el cor angelical. Un senyal, és el que busca? «Què faràs, què faràs?» Una altra copa? Un crescendo musical accelera el pampallugueig, flaixos blancs barregen expressions de dolor i d’èxtasi. Sobtadament, la música acaba. Els llums s’apaguen i la gent reacciona amb una protesta desmenjada. «Què faràs, què faràs?», quan algú obre la porta del local i llampega la claror exterior. Empès per les assistències, arriba a l’entrada i al carreró que enfila cap a la Rambla. «Què faràs, què faràs?», s’atura a fer un cigarro mentre espera el Javi sota un arc de pedra gastat.

Gira el paviment del passeig, remullat per la brigada d’escombriaires que comença el torn. Gira el punt de fuga de la Rambla, que amenaça d’empassar-se-li l’esperança amb la seva gola de gegant. Giren els plataners, el blau pur del cel, els primers vianants i els primers treballadors. El Liceu adormit i la cruïlla amb el carrer de Sant Pau. Gira la plaça de Sant Agustí amb l’església al fons. Giren els pòtols que dormen amuntegats a les escales del temple, barrat l’accés per la reixa. A un banc, el Javi i l’Àlex comparteixen un cigarret que fa olor de regalèssia. Alguna droga especial d’última hora del discjòquei. El sol despunta per damunt de la plaça mentre a ell li abaixen la persiana. El món s’atura.

Engega davant d’una bugaderia del carrer de Sant Pau. Bressolat per la remor del centrifugar i l’olor de detergents, l’Àlex beu cafè d’un got de cartró i fuma, recolzat al xassís d’un Renault Espace blau. La visió del Javi dins de l’establiment li recorda que fa una estona eren a casa seva recollint roba bruta. L’Àlex prova d’engegar un «malparit» quan recorda que l’ha forçat a acompanyar-lo, però té la parla bloquejada. Xarrupa i fuma i l’ambient rúfol del dia li fereix la vista. Veu un ros escanyolit recollir la tifa del seu buldog francès. Pel carrer circula a tot gas un cotxe petit de la neteja municipal. Dos nens es passen una pilota amb el peu seguits per un àrab d’expressió severa dins d’una gel·laba i unes sandàlies de pell clara. Xarrupa cafè, pipa i empassa. Les dents es desenganxen amb la mandíbula.

—Ets un cabró, Javi Puig. —L’amic alça una cella sorpresa damunt del bigoti de pel·lícula—. No sé com t’ho fas per sortir-te sempre amb la teva. Jo hauria d’estar clapant. Però no! No fos cas que t’avorreixis. Què passa? Et fa por trobar-te alguna fan teva? Què li diràs, que són meus els teus gayumbos?

—No és això. No és això. És que fa temps que em ronda una idea i te’n vull parlar. —El discjòquei assenyala amb el cos el local blanc i taronja de la bugaderia—. El meu projecte de futur. —Ho diu amb un esperit estranyament serè.

—El teu projecte de futur —remuga l’Àlex, somnolent. Entén pel gest que es refereix a la bugaderia, però no se’n fa a la idea. D’aquí que li surti a raig, fent befa—: No havíem de muntar una acadèmia d’arts marcials?

—De què cony parles, Bruce? T’estic parlant seriosament, així que fes el favor de centrar-te.

—Centrar-me? Amb la llufa que porto?

El Javi enfronta les Ray-Ban a les ulleres de pasta de l’Àlex. El rictus encartonat del discjòquei avisa de les seves intencions.

—De què va la cosa? —diu ell, pretenent interès.

—Una cadena de bugaderies. Començaria amb un parell, aquí, al barri. Per a guiris i residents. Per això necessito un estudi de mercat, per saber com tenim la zona de hostels, d’aparthotels i de pisos turístics, i per saber el tipus