Quina conya! Un segle rient per no plorar

By David Escamilla Imparato

Aquest llibre és com un suc de taronja: un concentrat que en lloc d'aportar vitamines aporta molt de riure! David Escamilla fa una tria del millor que han donat al llarg d'un segle les veus més brillants de la tradició còmica catalana, des de Joan Capri fins a Eugenio passant per Andreu Buenafuente o Pepe Rubianes. Aquest llibre no és per llegir, és per riure.-Un llibre que no és per llegir, sinó per riure.

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: Mar 22, 2022
• ISBN: 9788726987966

Book preview

Quina conya! Un segle rient per no plorar

Copyright © 2004, 2022 David Escamilla and SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726987966

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

Es podria escriure una obra filosòfica, bona i seriosa, composta totalment d’acudits.

Ludwig Wittgenstein

L’home és l’únic animal que pateix tan intensament que ha hagut d’inventar el riure.

Friedrich Nietzsche

Això encara no és conya!

Hi ha concentrats de carn, concentrats de peix, concentrats de verdures i, fins i tot, concentrats vitamínics, però, que jo sàpiga, encara no he trobat al súper cap concentrat made in Catalonia que t’alimenti les glàndules rialleres...

Això que tens a les mans és una mena de pot sota l’aparença de llibre, un recipient que conté ingredients seleccionats gram a gram, un preparat alimentari elaborat amb la sana intenció de fer-te passar unes quantes estones divertides, si és que et decideixes a obrir-lo per tafanejar-lo.

Que et quedi ben clar: no estàs davant d’una antologia humorística, d’una selecció d’acudits ni, encara menys, d’un estudi aprofundit sobre les arrels antropologicosociològiques de la tradició còmica al nostre país. Nooooo!

Això només és una primera tria del bo i millor que ha donat la conya nostra al llarg de més de tres centúries, una col·lecció ordenada temàticament, però absolutament arbitrària i dispersa, de facècies, gràcies, plagasitats, ironies, burles, jocositats, trufes, humorades, mordacitats, plasenteries, sarcasmes, mofes, escarnis...

D’alguna manera, aquest concentrat humorístic, construït a partir d’una pila d’atentes lectures llapis en mà, ha nascut com un repte i s’ha acabat convertint en un somni realitzat.

Em penso que és tot un luju poder sentir les nostres veus més conyones i estimades una al costat de l’altra, gairebé sense ni adonar-nos de quina va sorgir abans o quina després en l’atzarosa carretera del temps, i deixant també de banda allò tan emprenyador dels mestratges, les herències i les nissagues.

A través d’aquestes pàgines veuràs desfilar como Pedro por su casa un autor del 1800 gairebé de bracet de l’inspirat Andreu Buenafuente i la família d’El Terrat, xalaràs de valent amb l’il·lustre i sempre genial Josep Maria de Sagarra passant-se el relleu amb l’etern endolat i circumspecte Eugenio, veuràs aparèixer per sorpresa l’hipocondríac i entranyable doctor Caparrós (Joan Capri) mentre fa passar a la seva consulta el doctor Soler (creació literària i recreació televisiva de l’inclassificable Francesc Orteu), assistiràs, des de la gran platea imaginària, a uns intrèpids estirabots de l’imprevisible i estimat Pepe Rubianes en conversa telefonicosurrealista amb l’immortal Miguel Gila...

Però encara n’hi ha més, perquè entre fragments de monòlegs, acudits, poemes satírics i relats breus, també podràs veure (i gairebé tocar!) els mons dibuixats i en relleu de contemporanis de l’humor gràfic com el Perich i en Cesc, o del Tísner i el Castanys de la brillant i gloriosa època de la nostra república.

I em penso que ja he dit gairebé tot el que volia dir... Ara et toca a tu divertir-te, com jo m’he divertit, obrint aquest concentrat de sorpreses i rialles acumulades al llarg de tants i tants anys d’un ofici anomenat «Fer Riure Un País», el nostre.

David Escamilla

Menorca, agost de 2003

I

DOCTOR... NO!

Em sembla que això d’anar a cal metge s’ha acabat convertint, amb els anys, en un inesgotable i, per què no dir-ho, perillós camp de proves. En primer lloc ho ha estat sempre i encara ho és per a la Ciència (així, en majúscules!). Però, alhora, ara també ho és per a tota una colleta de desaprensives batetes blanques (BB, que són les inicials de la Bardot però amb menys glamour), una mena d’individus presumptament devots de la medicina tradicional però, de fet de fet, adeptes i coreligionaris de la branca més tèrbola i fosca de la clínica experimental postmoderna. Sí, home, sí, d’aquesta gent que es passa tot el cap de setmana practicant els més al ·lucinants esports d’aventura que et puguis tirar a la cara i que, entre setmana, els vespres, es dediquen a torturar minuciosament la seva sogra mentre li fan mimitos al puto hàmster!

Bé... però és que es veu que això ha anat d’aquest pal, més o menys, tota la vida. Vull dir que la història de la ciència mèdica, sovint, ha escrit coses molt més brutalment sagnants que la pàgina de successos més macabra publicada a qualsevol diari sensacionalista.

__________

Però, anem a pams...

Així, d’entrada, quan ets allà dins tot sol, a l’hospital, a la consulta o al botiquín, en mans d’un especialista armat amb el seu arsenal d’artilugis tecnologicocientífics, reconeguem-ho, t’agafa una mica de cangueli.

Després, una vegada ja ets a casa teva, t’has posat les plantofes, veus que et trobes raonablement bé i que ho tornes a tenir tot a lloc, comences a revisar cromos amb una distància que t’acaba fent una certa gràcia, ho expliques als amics i, potser, n’acabes fent literatura.

Un dels humoristes més frescos i espontanis que ha donat el nostre país, el desaparegut Castro Sendra «Cassen», creava acudits tan aguts i sorprenents com aquest que obre el llibre.

Això que llegiràs és una conya de metges mig innocent, mig calenta (posa-hi els rombos que consideris oportuns!): l’equilibri ideal en la distància curta.

Diu: «Doctor, doctor, vingui de seguida, que la meva dona ha caigut i té una cama oberta.»

I el metge: «Ho sento molt, senyor, ara no puc venir. Jo estic amb una altra que té les dues cames obertes!»

__________

Ara, en Cassen passa el relleu a un dels més grans de tots els temps. Senyores i senyors, nenes i nens, respectable públic: «El saben aquél que diu...?»

Et deixo ni més ni menys que amb l’inimitable i sempre optimista (més enllà de qualsevol aparença) Eugeni Jofra, el nom d’art del qual sempre serà Eugenio.

L’acudit, en aquest cas, te n’adonaràs de seguida, retrata un veritable professional de la fantasmada, un senyor d’aquells que, objectivament, ja no està pels trotes que presumeix protagonitzar.

El saben aquél que dice que es un señor de 85 años que va al médico:

«Mire, doctor, yo venía porque quería hacerle una consulta.»

El metge: «Usted dirá.»

«Diu, miri, doctor, yo hago el amor nueve veces al día. ¿Esto es bueno o es malo?»

I el metge a ell: «Esto ni es bueno ni es malo... ¡Es mentira!»

__________

Ara farem un salt enrere en el temps, una reculada important... Ja ho aniràs veient a mesura que avancis en la lectura del llibre. Aquí, ens agrada jugar amb les èpoques històriques i relativitzar-ho tot una mica.

De fet, en el fons, no importa gaire quan va néixer una facècia o una altra, la cosa realment significativa és que, avui dia, encara ens faci riure (o, si més no, almenys somriure), ens comuniqui sensacions vives i provoqui en nosaltres una certa complicitat.

Això que llegiràs és un dels millors exponents de l’humor que es practicava a la Barcelona del nou-cents. L’autor és un cèlebre escriptor de gran categoria i prestigi, un dels més seriosos del panorama literari del nostre país.

Tot