Bon dia Catalunya: Salvador Escamilla

By David Escamilla Imparato

Aquest llibre es un retrat biogràfic de Salvador Escamilla, pare de l'autor i figura molt destacada del periodisme català del segle XX. El retrat personal dona pas a un retrat social de la vida i societat catalanes dels darrers quarant anys.-

• Language: Català
• Publisher: SAGA Egmont
• Release date: Mar 22, 2022
• ISBN: 9788726987973

Book preview

Bon dia Catalunya: Salvador Escamilla

Copyright © 2002, 2022 David Escamilla and SAGA Egmont

All rights reserved

ISBN: 9788726987973

1st ebook edition

Format: EPUB 3.0

No part of this publication may be reproduced, stored in a retrievial system, or transmitted, in any form or by any means without the prior written permission of the publisher, nor, be otherwise circulated in any form of binding or cover other than in which it is published and without a similar condition being imposed on the subsequent purchaser.

www.sagaegmont.com

Saga Egmont - a part of Egmont, www.egmont.com

A Iolanda

1

PRÒLEG:

«EL FIL INVISIBLE»

D’un temps que ja és un poc nostre,

d’un país que ja anem fent,

cante les esperances

i plore la poca fe.

Raimon

Quan et passes la vida treballant sense parar un sol moment, arribes a conèixer i a tractar uns quants centenars d’homes i dones d’un mateix país, els teus dies productius van de dilluns a diumenge i no et queda gairebé ni el mes d’agost per aprendre a badar, aleshores els resultats es manifesten amb una gran contundència, en «cinemascope». Salvador Escamilla respon, centímetre a centímetre, a aquest perfil.

Els seus amics coincideixen a l’uníson quan el descriuen, tot referint-se al seu verb àgil, la seva mirada penetrant i els seus gestos felins, així com quan parlen del seu caràcter nerviós, ple d’optimisme i sovint d’una lleugera dosi d’ironia.

Aquest és l’Escamilla de portes enfora, l’home públic, el professional de la comunicació, sempre brillant i disposat a millorar la jugada, a bastir l’arquitectura d’un rodolí en ple directe o bé a sorprendre’ns amb una reacció espontània i absolutament imprevista, un d’aquells salts mortals de l’enginy que ell sap dibuixar en l’aire hertzià.

El de portes endins, en Salvador, és l’amic dels seus amics, el marit, el pare, el veí més discret d’aquella escala edificada als anys seixanta per Núñez i Navarro davant de la plaça d’Espanya.

Les dues cares d’Escamilla pertanyen a un mateix rostre. No hi ha cap dissociació entre el personatge i la persona, entre el cognom i el nom. No hi ha taulell i rebotiga. Sempre hi és tot, d’una sola peça, i d’això te n’adones de seguida, perquè una cosa així no s’improvisa. En un forn de Gràcia, en una farmàcia de Vic o bé en un colmado d’Arbúcies, després de l’obligat ritual del «Oi que vostè és...?», la dependenta li parla en un to íntim i afectuós, gairebé com si fos algú de la família; tots aquests anys de ràdio no han estat només un munt d’hores consagrades a la noble causa d’un servei professional, sinó que es tracta d’una constant i recíproca història d’amor amb la gent, una relació que s’ha mantingut viva i ha travessat el llarg i de vegades ombrívol túnel del temps.

Quaranta anys d’ofici donen per a molt, per encertar-la de vegades i també per cometre errors, per trobar la millor drecera possible, però també per creuar deserts sense brúixola i sense nord, sense saber ben bé on es va ni per què. Ell sempre ha reclamat el dret a inventar i a equivocar-se.

La vida d’un home com Salvador Escamilla, que analitzada des de la perspectiva que atorguen els anys fa tota la pinta d’haver estat coherent i constructiva, també incorpora dubtes, buits i algunes pors. No tot han estat flors i violes, ni totes les decisions preses han estat fruit d’una plena i lluminosa consciència; ben al contrari. Sovint han predominat els tons clarobscurs, les vacil·lacions i les incerteses, incòmodes pedres al mig d’un camí recorregut amb més voluntat que no pas coneixement, amb més intuïció que ciència, i amb el motor de la il·lusió com a únic combustible per arribar a la fi del periple, al port desitjat. Salvador Escamilla és un reflex de la història del nostre país, i els seus encerts i desencerts configuren el testimoni d’un temps.

Dijous 13 de juny de 2002, al Palau de la Música Catalana, s’apleguen un munt d’amics i companys d’Escamilla amb l’objectiu de celebrar una gran festa en honor seu, una cerimònia oficiada tal com raja i promoguda per l’inquiet Josep Sanz, sense gaires protocols, com si de sobte aquell majestuós Palau es convertís, per art d’encanteri, en una casa, la casa de tots.

Una trentena canta, i gairebé una vintena més li diu com i per què se l’estima. Més de quatre hores d’intensitats emocionals i fèrtils exercicis de memòria individual i col·lectiva. Joan Manuel Serrat, Guillermina Motta, Núria Feliu, Quico Pi de la Serra, Pere Tàpies o Joan Isaac, entre molts altres, canten a l’amic. Els altres, de Lluís Maria Xirinacs a Ramon Pellicer, de Màrius Carol a Àngel Casas, dibuixen les diverses fesomies que Escamilla ha anat incorporant al seu currículum vivencial al llarg del temps: promesa del teatre, intèrpret de cançons, showman radiofònic...

De tot plegat, d’aquella nit plena de «Paraules d’amor» (cançó que Serrat tria per al seu amic), ara només en queda una mica de pols de papallona a les mans, una pols feta amb la matèria dels somnis i les il·lusions compartides.

Damunt l’escenari del Palau, davant el públic, desfilen un munt d’històries i es viuen sensacions increïbles, però allà al darrere, entre bastidors, es produeixen alguns dels moments més significatius i reveladors de la nit.

Tothom està una mica inquiet. Alguns ho demostren recorrent amunt i avall, una i una altra vegada, estrets passadissos, d’altres entrant i sortint dels camerinos o bevent i menjant, però la dada objectiva més destacable és que s’abracen, riuen, recorden i s’emocionen plegats. Van pujant a l’escenari d’un en un, disciplinadament, però allà dins gairebé es confonen.

Vaig passar-me tot el concert contemplant aquell «altre» espectacle, convertit (sense ser-ne gaire conscient llavors) en el testimoni privilegiat d’un munt de converses i situacions que, ara que em poso a escriure, m’han ajudat a situar millor les peces del trencaclosques i a valorar quina ha estat la magnitud del tinglado que Escamilla ha muntat al llarg de tots aquests profitosos anys d’ofici.

Un cantant saluda una periodista, «Què hi fas tu per aquí?»; un perruquer topa a la sortida dels vestuaris amb l’esquena d’un filòsof, «De què el coneixes, l’Escamilla?»; i encara, un cèlebre pastisser barceloní coincideix a la barra del bar amb un polític il·lustre i, tot esperant tanda per demanar una cervesa, pensa «Qui l’ha convidat a aquest?».

A partir de l’atenta observació d’aquests encontres atzarosos entre uns i altres, m’adono de la veritable obra realitzada per Salvador Escamilla. Com qui no vol la cosa, dia a dia i sense donar-hi cap mena d’importància, ha anat teixint un primíssim però molt resistent fil invisible, una xarxa gairebé imperceptible però molt poderosa capaç d’estrènyer en llibertat, una teranyina d’esperances i utopies en la qual han quedat voluntàriament atrapats per sempre un munt d’homes i dones d’un mateix país, el nostre.

David Escamilla

Barcelona, juliol de 2002

2

JO VINC DEL SOMNI D’UNA NIT D’ESTIU

Què volen aquesta gent

que truquen de matinada?

Maria del Mar Bonet

ELS PRIMERS ESCENARIS:

de Shakespeare al Poema de Nadal

Aquesta història comença dalt l’acollidor i casolà escenari de l’Orfeó de Sarrià, pels volts dels primers anys quaranta. Entre companys d’escola i trinxeraires de carrer, un joveníssim i encara tremoladís Salvador Escamilla, el Salvadoret, s’enfronta als primers papers que li ofereixen a Els Pastorets. Hi fa de tot. Els primers anys, és clar, de pastoret; després, gràcies al seu timbre de veu gairebé angelical, li toca d’interpretar la Verge Maria (eren temps de censura estricta per a les dones en els quadres de teatre d’aficionats), i, encara uns nadals més tard, farà de fill pròdig. Sense adonar-se’n, el teatre va convertint-se per a ell en una necessitat. Cada vegada s’ho pren més seriosament i, després de passar per un munt d’obres de més o menys volada, un dia, el senyor Manuel Cubeles, gran coreògraf, i Frederic Amat (pare de l’actual i celebrat artista plàstic) decideixen afrontar un repte titànic en aquell modest i parroquial Orfeó sarrianenc: faran El somni d’una nit d’estiu de William Shakespeare (amb música de Mendelssohn) i Escamilla serà Lisandre, l’etern enamorat. Es veu que la cosa va sortir prou reeixida!

En aquella època ja havia començat les seves classes d’interpretació a l’Institut del Teatre, que aleshores dirigia Guillermo Díaz Plaja. Alguns dels seus mestres van ser Bartomeu Olzina, Marta Grau i també el primer ballarí i coreògraf del Gran Teatre del Liceu, el senyor Magriñà, amb qui Escamilla va aprendre l’art de l’esgrima.

Entre aquells companys de l’Institut amb qui Escamilla compartí iniciàtiques experiències dalt d’un escenari, hi ha un nom que, amb els anys, acabaria transformant la seva vocació teatrera per la passió de dirigir el teatre de la vida al nostre país, Lluís Prenafeta. Quaranta anys després, tornen a trobar-se (són els pròspers vuitanta); l’un darrere d’una gran taula com a secretari general de la Presidència de la Generalitat de Catalunya, i l’altre com a home de ràdio. Es troben unes quantes vegades, recorden alguns «cromos» del passat i parlen del futur immediat de la ràdio en català.

Un lluminós matí de primavera, en ocasió d’un fi de curs a l’Institut, un ja més segur i llançat Salvador Escamilla recita per a una prova (amb un cert alè d’inspiració!) un fragment del Cyrano de Bergérac d’Edmond Rostand; concretament aquell passatge que fa:

Tuviera gloria y dinero, y a qué precio lo alcanzara.

¿De qué medios me valdría, di,

buscando un protector y medrando a su favor

cual la hiedra que aporfía el firme tronco abrazando.

Lamiéndole la corteza, suavizando su aspereza,

va poco a poco escalando la copa?

Yo así medrar, yo por astucia elevarme,

de mi ingenio no acordarme ni con mi esfuerzo contar.

¡No gracias!

¿Que cual necio temas y otro más necio se irrita?

¿Consagrarme a una visita mejor que escribir un poema?

¿Otras mil y mil desgracias,

a sueldo hacer memoriales u otros oficios triviales?

¡No y mil veces no, gracias!

Aquell dia, després d’un bon grapat d’aplaudiments dels seus companys i mestres, des d’una de les darreres files del pati de butaques, va aparèixer la figura d’Esteve Polls, aleshores director de la Companyia Maragall al Teatre Romea. Polls, després de felicitar-lo pel monòleg impecablement declamat, va proposar a Escamilla que s’embarqués en una aventura, l’únic requisit per a la qual era incorporar-se en pocs dies a una nova companyia amb la qual farien una gira per diverses ciutats italianes. L’entusiasta i jove actor va acceptar el repte a ulls clucs.

Però cal mirar una mica enrere en el temps per entendre quina era la dimensió en aquells anys d’Esteve Polls com a director d’actors i com a creador de realitzacions teatrals d’una considerable ambició artística.

El seu primer gran encert va ser la posada en escena d’aquell acte sacramental representat a la Sagrada Família l’any 1952.

«Vaig muntar aquell tinglado entre les torres del temple expiatori, a la banda de la façana que toca el carrer Marina. En German Schroder va ser l’autor del llibret i jo em vaig ocupar del muntatge i la direcció. Encara ara que hi penso em sembla impossible, però en aquella obra hi actuaven unes 1.200 persones i el públic que hi va assistir massivament va omplir les 25.000 localitats disponibles. Allò es deia El pleito matrimonial del cuerpo y el alma. Hi havia cors, orquestra simfònica, un orfeó, més de sis-cents figurants i prop d’un centenar de tècnics. Cada nit, durant una setmana, van venir 25.000 persones per sessió, però recordo que la nit de l’estrena vam arribar a tenir gairebé 100.000 persones pendents de nosaltres. Semblava que allò s’hagués convertit, per unes hores, en un estadi de futbol. Vaig haver de pessigar-me diverses vegades per adonar-me que estàvem fent teatre.»

Extracte del llibret de mà:

El pleito matrimonial del cuerpo y el alma. Dirección de Juan German Schroder (versión escénica) y Esteban Polls (realización escénica). Con la intervención de Eduardo Fajardo y de Adolfo Marsillach. Personajes: el cuerpo (Eduardo Fajardo), el pecado (Adolfo Marsillach). Orfeó Laudate y Orquesta Sinfónica Laudate, Orquesta de Cámara Amigos de los Clásicos, Escolanía Pequeños Cantores, Esbart Folklore de Catalunya.

Estrenada en ocasión del XXXV Congreso Eucarístico Internacional en Barcelona, año 1952. Representación ante el templo de la Sagrada Familia del auto sacramental de D. Pedro Calderón de la Barca. Primera representación, 28 de mayo a las 22.30.

Després de l’èxit esclatant d’aquell espectacular muntatge escènic, l’any següent, la comissió organitzadora de la festa major de Sants encarrega a Polls una mena de remake d’aquell momumental espectacle. Com que calia representar l’obra a la plaça de Santa Maria de Sants, davant de l’església, la proposta va tenir un format força més reduït quant a dimensions, però no menys lluït. Hi van intervenir l’Esbart Verdaguer i una vintena de figurants, i Salvador Escamilla va fer el paper que l’any anterior havia interpretat Marsillach a la Sagrada Família. Aquesta segona proposta de l’obra El pleito matrimonial del cuerpo y el alma també va gaudir d’una rebuda excel·lent. Com a anècdota cal destacar que entre el públic hi havia un joveníssim Àngel Casas, que va quedar especialment impressionat de l’entrada a escena d’Escamilla, entre tombarelles i salts d’una agilitat gairebé acrobàtica.

Esteve Polls s’expressa amb delectança quan descriu l’Escamilla d’aquells primers dies d’assajos i d’il·lusions compartides: «Vaig adonar-me de seguida de la seva impecable dicció. Deia magníficament el vers, fet que a mi, com a director, sempre m’ha preocupat en gran manera. A més d’això, també cal destacar que sabia estar dalt de l’escenari; em refereixo a aquesta cosa tan difícil de saber estar-se absolutament quiet sense fer res. La gent es pensa que a l’escenari un s’ha de moure molt, i no és així. La primera característica de tot bon actor és que, quan cal, sap clavar els peus a terra, i en Salvador això sempre ho ha fet bé. A més, cal no oblidar que era un noi que tenia bona planta i una veu avellutada i característica que es feia notar. Per tot plegat, recordo que de seguida va començar a fer papers del que aleshores en dèiem la figura del galán».

Però Esteve Polls ja havia aterrat a Itàlia, per primera vegada, l’any 1954. El TEU de Barcelona (Teatro Español Universitario), encapçalat en aquella època per Núria Torray, Mario Cortés i Echegaray, va encarregar-li que estrenés a Itàlia la cèlebre obra Fuenteovejuna, en el marc d’un festival internacional de teatre universitari. Polls, en el moment de fer el repartiment, va adonar-se que no tenia els actors que necessitava. Llavors va decidir canviar de registre amb una mena de vodevil i va muntar una Sor Juana Inés de la Cruz molt divertida i picant. Allò es va titular Los empeños de una casa. En aquell repartiment hi havia una joveníssima Núria Espert, Carles Lloret, Rafel Anglada, Glòria Roig i Julieta Serrano. Fins i tot el mateix Polls va haver d’afegir-s’hi en qualitat d’actor, ja que Mario Cortés (un dels actors de la companyia), a l’hora d’agafar el tren a l’Estació de França, va tenir un contratemps i no s’hi va poder presentar.

Així doncs, i després d’aquella experiència tan positiva per terres italianes, Esteve Polls decideix tornar-hi uns quants anys més tard. Necessitava un projecte innovador per emprendre la nova aventura italiana. Després de donar-hi un munt de voltes, va crear el Teatro Experimental de Barcelona, una companyia de joves actors amb una filosofia un punt agosarada. Es tractava de produir un tipus de muntatges teatrals que en aquella època (en plena