L'amor del rei Artús i altres relats

By Xose Luis Méndez Ferrín and Miquel Martínez Sáez

Els (tres) textos ací presentats, pertanyen al llibre que Xosé Luis Méndez Ferrin publicà sota el títol genèric d'«Amor de Artur». La traducció al català ha estat realitzada tenint com a base el text de la segona edició, açò és, la de 1983.

• Language: Català
• Publisher: Publicacions de la Universitat de València
• Release date: Oct 6, 2014
• ISBN: 9788437093901

Book preview

AMOR DEL REI ARTÚS

I

Sabé el Rei Artús, per la confidència de Galvà, que Genebra li era infidel amb Lancelot.

Pel passeig de grans falgueres, vorejat de dàlies, avançava –solitari i amb el cor malmès– el monarca. Tot el dolor que habita el món li esquinçava la gorja amb la ferotgia d'un gat cerval. A l'acabament del parc, amb semblant terrible, l'ombrívola torre de la Dolorosa Guàrdia aixecava els seus caminals contra un cel en el qual girava un estol de dimonis diminuts o falziots grinyoladors. Descompost el rostre noble, globus marrons i atzurs sota els ulls, el Rei Artús plorà i foren aquelles llàgrimes de foc i els gemecs que, de sobte, li canusien el mostatxo i la barba. Oh Genebra, Lancelot! Ella fou l'estimada, l'única, la gavina del clarejar plujós, la pell encegadora de neu ardorosa, la seguretat pètria que edifica les condicions de l'ànima, el safrà dels menjars de cerimònia, sendal de Pèrsia en el front cremat dels estius, nits que eren les de zel dels cérvols que acudien al pavelló de caça per tal d'ensordir els altres crits, els d'amor de bronze senyorívol entre dossers i pells d'alosa, i el cos nu d'ella en renovar-se sobre el llit amb el moviment incessant i divers de les fervositats. Ell, Lancelot, el mussol carregat de gràcia en els combats –un tió encès en cada ull–, la fidel presència armada i constituïda –ignora Artús des de quan i, tanmateix, li sembla que des de sempre– en cada balconada, en cada porta, al peu de totes les escales i en el triomf de tots els tornejos. La força de l'edat en la qual el cavaller rep el cúmul dels presents solars, les potències marcials se simplifiquen i les victòries s'acosten a l'heroi amb posat submís i cuirassa de peu blanc, xifra d'amor sense límits de qui serveix i ret honors.

La Traïció consumada, el dolor begut fins al darrer pou de l'ànima per on naveguen dubtes enfosquits i disculpes desitjades. Artús sols anhela, estimbat en la vesprada de plom, recuperar, recuperar la pell de Genebra, tornarla al seu costat, descobrir de bell nou la tebiesa d'hores passades i líquids grumosos de desig obtingut i somnis acomplerts en les tardes de la glòria exacta i dels florits banquets, que Genebra, garsa, grua, galana, torne, i que Lancelot, altrament, no torne mai més de les terres d'Amèrica si no és per rebre el deshonor de mans del rei Artús, que plora –una altra vegada– pel passeig de les falgueres i crida per Galvà. Marxen cap a Dodro, el vell monestir, on roman captiva Genebra, la qual, potser ara, acceptarà de penedir-se.

II

Sostrat de llumets era el cel d'estiu a Dodro. El Gos, l'Estel de Set Llums, el Carro, portaven un alè pàl·lid i ardent. La lluna, que feia el ple, en els seus inicis era un globus de foc darrere de la serra de Sangs.

Ara s'alçava completa com una moneda, dadora del fred i dels desitjos plurals.

Una cel.la estricta on l'austeritat no impedeix l'existència d'una toca de seda que, farcida d'esmaragdes i muntada d'anells d'or, penja d'un ganxo de ferrer, clavat grollerament al darrere d'una porta de castanyer noble i lluït: allí jau Genebra.

El clar de lluna il·lumina magrament el rostre de la reina. Artús li sol·licita, directament, amb mots solemnes, la seua tornada al tàlem, al govern de les cases reials. En el pensament de Genebra es forma un no rúnic, una negativa pètria, un rebuig compacte granat de quarsos trencats i esfereïdors. Pel mig de blancs llums assetgen lliris d'oxidada foscúria, les veus de les pedres negres, dels cants d'hivern. Genebra, resolta, es nega a tornar el costat del gran rei Total, al costat de l'Amor Frondós, del Roure Antic. Harpia, la dama dissortada escup ultratges duríssims, arranjats amb verí, propostes armades d'agulló que laceren el rei Artús, que precipita el rei Artús contra la porta. Polièdrica, la noció de desinterès absolut s'estavella contra els llavis de Genebra i s'esquinça en mil llums diminuts, com d'odi o certa insatisfacció, i la seua resplendor colpeja el pit d'Artús, definitivament esglaiat.

Estretes, mines de repulsió naixen en la contrapart posterior de la reina infidel i, tanmateix, no és Lancelot i, realment, no es tracta de Lancelot. Lancelot no entra en aquest toll de dolor i esquinçament. Però el rei Artús no comprèn, el rei Artús és tan lluny administrant els porcs senglars de Bretanya i les paraules sagrades que no comprèn... i estels esfereïdors es trenquen en enginys d'ira estricta que, menyspreant el present, situen el rei Artús lluny, prop d'on habiten les distàncies. Sobre Genebra, llavors, es precipiten ocells de cobdícia i ràbia. Brutícies, draps de misteri l'embolcallen en l'allargassada ombra i els ressons de Dodro Vell la condueixen al bram. Es descomponen els hàbits de la reina captiva. Esquinça els vestits amb ungles poderoses de grafit puntual. La sang brolla, després, en solcs per les sines d'ambre. Vola, com una pedra d'intenció assassina, la toca reial contra el cap d'Artús, que, en aquell instant, desconeix Genebra, recobra la seua misèria i abandona, trotant, la cel.la, indecís per moments, corprès d'horror.

El monestir de Dodro Vell –sepulcres, càntics, encontres de seda i ombra– era un animal subterrani: eriçat en garangoles de cresteria en descomposició, hi habitaven la luxúria i l'isolament, i tot prenia la veu de Genebra, allí presonera, quan Artús agullonava, enfollit, l'aire, el no-res, entre damassos de gran lluna.

III

La companya, obeint Galvà, alçà pavellons i encengué el foc en una clariana del bosc, a tocar del riu Esmaragda, el qual navega al peu del puig Sangs, i entre les seues riberes hi ha el monestir de Dodro Vell.

A tocar dels llums, la host juga al botxí i beu abundants tragallades d'aiguamel. Quan tot just el rei es fa present entre la boira, boques viscoses mormolen la consigna, udolen visques i fan cantar el sord metall de les armes. Galvà aixecà, llavors, el tapís de la tenda principal, on entra Artús i acomiada el cavaller amb el rostre posseït pels dubtes.

Ja tot sol, entre penombres, veus llunyanes d'homes s'hi fan presents amb llur cant greu i perseverant, i el rei Artús no comprèn la raó del seu dolor immens. El perquè, la pregunta inesborrable, batega dins seu amb la constància de les marees i les constel·lacions. Les riallades dels soldats li desplauen i l'enerven. Genebra, encara presonera, refusa de tornar al seu costat i Artús passeja de dalt a baix de la seua tenda. Sols Merlí podrà confortar el seu cor humiliat