Sense llambordes

By Anna Rubio Fandos

Guardonat amb el Premi Micalet de Teatre (2014), convocat per la Societat Coral El Micalet. Un camí sense llambordes. Al final, una casa on viuen dues persones. Hostatgen una visita del passat... Aquest volum ens mostra l'aroma de l'espígol i de la incomunicació. El suau tacte d'un cos en moviment ballant amb l'aire, d'una banda, i la fredor dels barrots d'una presó, d'una altra. El gust agredolç dels besos que es fan des dels ulls, però que no arriben als llavis, i el tast amarg de les píndoles que pretenen curar la demència. Com a música de fons, el soroll de la mar, un piano i un violí. I al cel, la presència còmplice de la lluna, que guaita per la finestra per a empeltar d'argent aquesta estança llòbrega, habitada per tres ombres i un mocador fúcsia que no sap ballar.

• Language: Català
• Publisher: Publicacions de la Universitat de València
• Release date: Jun 6, 2016
• ISBN: 9788437098951

Book preview

P

RIMER ACTE

Aquest acte comença a principis de setembre, un dia abans del quart creixent, i acaba la vespra del pleniluni. Durant aquests nou dies els personatges temptegen com conviure. Es troben, es prenen els polsos...

E

SCENA

1

La casa dels germans A

MANDA

i P

ASQUAL

fa olor de rebost de casa vella i abandonada. Gust d’aquell rosegó de pa dur que, a estones, és remullat en llet, càlida i endolcida. No coneixerem les estances d’A

MANDA

i P

ASQUAL

, ni la dels convidats. Tampoc la cuina ni el bany. Només tindrem accés al vell menjador arran de mar, arran d’asfalt, segons per on entren. Perquè a la casa d’A

MANDA

i P

ASQUAL

hi ha dues portes. A la dreta, entre bastidors, aquella per què entrarà sempre Amanda. G

ERARD

optarà per la de l’esquerra, a la paret del fons de l’escenari, on, també, hi ha dues finestres. L’olor de la mar hi guaita pels vidres, els espectadors la percebem, sentim com envolta la sala, però no s’hi endinsa. A les finestres els dóna l’esquena una engronsadora. Pasqual es gronxa en aquests moments, aliè al bramular de la mar que nosaltres no escoltem, però s’insinua; aliè als sons que sí que ens delecten els espectadors. Sona «El Cigne», d’El Carnaval dels Animals, interpretada per Yo-Yo Ma.

Al cantó de la paret de l’esquerra, una escala per on els veurem aparéixer i desaparéixer. Resseguint aquesta paret cap al prosceni trobem una còmoda. El primer calaix només es pot obrir i tancar amb una clau menuda que està sempre a la bossa de mà d’Amanda. A sobre, un reproductor de música i una caixa amb cedés. Dalt, penjat a la paret, un telèfon.

El telèfon sona. Entra Amanda. Es descalça, deixa la bossa de mà a sobre la taula rectangular, de fusta fosca amb quatre cadires, instal·lada al centre de l’embocadura, i s’hi adreça, apressada. El despenja i hi parla.

La superfície de l’ambient sembla tènue, però amaga, ja a la primera capa, duresa i tensió. Encara no escoltem la veu d’Amanda, ens afalaguem amb la música, que augmenta d’intensitat. Els sons s’abracen a la llum crepuscular que entra per les finestres. Música i claror ballen abraçades. La melodia es va apagant. El llum se centra en Amanda.

A

MANDA

.(Al telèfon.) Sí clar, cap problema, t’esperem ací. Sabràs arribar? La casa està on sempre. Al final del camí sense llambordes. De res. (Penja i es gira a Pasqual.) Era Gerard. Recordes?

P

ASQUAL

.Era Gerard . Recordes? Recorde un Gerard. Et destrossà l’ànima i matà un home. T’ha trucat des de la presó? Fa molts anys que no vas a veure’l, no?

A

MANDA

.Fa un any que té llibertat. Ha estat buscant-se la vida, però és difícil amb els antecedents que té. Antoni, el seu cosí, li ha ofert treball al bar..., com abans.

P

ASQUAL

.Com abans. Al final tots acabem al mateix clot on començàrem. Fins i tot els qui més fums tenien. (Pren una ampolla blanca de plàstic que té al costat i va buidant-la, a glops, de l’aigua que l’omple.)

A

MANDA

.Es buscarà un pis de lloguer. Però, fins que el trobe, li he deixat que passe uns dies ací. Només fins que el trobe. (Cada vegada que Amanda expressa el límit temporal de l’estada de Gerard, manifesta un lleuger dolor, no massa pronunciat però sí profund.)

P

ASQUAL

.(Sarcàstic.) El cosí no es fia de clavar-se’l a casa.

A

MANDA

.(Justificant.) Amb tres fills no tenen espai.

P

ASQUAL

.Tants amics com l’envoltaven. El cap de la colla. I ha de demanar ajuda a l’exnòvia que va abandonar.

A

MANDA

.Li ho he ofert jo. I, a més, no em va abandonar. (Tallant.) Només seran uns dies. (Açò Amanda ho diu arrossegant somni.) No t’he consultat. T’importa?

P

ASQUAL

.T’importa? Acollir un esperit buit, unes mans brutes de sang i un cor impassible? (Mira per primera vegada Amanda.) Demà el camí estarà asfaltat amb verí de serp i ullals de llop. Si a ell no li importa aixafar-lo, podré preguntar-li com li ha sabut el tast de la solitud i el menyspreu.

Amb les últimes paraules Amanda s’ha allunyat d’ell, ha fet sonar Yo-yo ma. Entra l’Allegretto poco mosso de la Sonata en A major per a Violí i Piano. A partir d’ara, aquesta melodia serà la principal de l’obra, per tant, quan aparega la descriurem, però no necessàriament en direm el nom. Quan sonen altres cançons, per descomptat sí que seran citades.

Mentre un piano passeja carícia i bes en calma, Amanda ha avançat al centre de l’escenari, on ha ajuntat els talons perquè els peus s’òbriguen en primera posició de ballet. Quan el violí acarona el piano Amanda comença a moure els braços, suau i lleu. N’aixeca un, harmònicament i en redó sobre el cap. Cordes percudides i cordes arquejades es fan la cort. L’altre braç d’Amanda s’obre des del ventre fins a més enllà d’ella, mimant l’aire, al ritme de la música. Va alternant aquest joc de braços, el port de bras amb què es delectava quan era ballarina. Fa molts anys, quan ho era.

Després d’uns segons d’exalçament, les cordes s’amansen.

A poc a poc es fa la fosca sobre l’escena.

E

SCENA

2

El piano ferm i segur, marca el compàs. Quan el violí xiuxiueja al seu voltant, el llum s’encén. Amanda amb un mocador fúcsia al coll, intenta atrapar els sons amb el moviment, però sempre es queda un pas darrere dels instruments. Després d’un breu diàleg, violí i piano s’estenen la mà, s’acaronen, ballen junts i s’enlairen. Amanda, enrabiada, torna a posar la música al principi. De bell nou el piano passeja un bes per l’escena, suaument per darrere el violí l’acarona.

Gerard entra. Deixa en terra una motxilla. S’apropa a ella. Li ensuma els cabells. Amanda en sentir-lo es deté, estremida. Piano i violí, aliens, s’exalcen i gloriegen. A poc a poc, els instruments enceten el breu diàleg. Els ulls d’Amanda i Gerard es busquen, es troben, s’abracen i, tot seguit, amb l’enlairament de les cordes, els dos cossos es fonen. Al seu voltant els dos amants ballen separats, piano percudint, violí alenant. Un breu festeig i es miren amorosits. El violí estén les cordes que vibren compassades per les tecles. Amanda i Gerard separen els cossos, es miren amb emoció continguda, mantenen les mans agafades.

La música comença a baixar.

G

ERARD

.La porta estava oberta.

A

MANDA

.Sí, a Pasqual se li oblida.

G

ERARD

.No hauríeu de... (Amanda pressent un retret i s’aparta. Gerard cranqueja.) Com