Pols de roses

By Olga Besolí Montserrat

Aquesta és una obra colpidora i tràgica que qüestiona la capacitat d'estimar de l'ésser humà, sobretot quan es troba en circumstàncies difícils. Una reflexió sobre la vida i la mort, l'escepticisme i les creences religioses, tot reivindicant l'amor homosexual des de la universalitat i la força dels sentiments profunds i autèntics. Aleix està decidit a fer fora de casa i de la seua vida Marc, amb qui conviu de fa cinc anys. El motiu no és precisament la falta d'estima; ben al contrari, n'està més enamorat que mai i per això vol estalviar-li el patiment de veure'l morir. La negativa de Marc a abandonar-lo en els pitjors moments condueix a destapar conflictes, fortaleses i pors, records i rancúnies i... els vertaders sentiments. Una rosa i la pols de roses seran tot el què Aleix necessitarà per a descobrir que potser l'amor és més durador que la pròpia vida.

• Language: Català
• Publisher: Publicacions de la Universitat de València
• Release date: Nov 28, 2011
• ISBN: 9788437084107

Book preview

portada.jpgportada-int.jpg

Aquesta obra ha obtingut el XV Premi de Teatre El Micalet (2009), convocat per la Societat Coral El Micalet amb la col·laboració de la Universitat de València. El jurat va estar integrat per Alfred Picó Tamarit, Gabriel Ochoa Peris, Àngela Bermúdez Pérez, Vicent Marrades Millet i Joan Vicent Cubedo i Capella

© Del text: Olga Besolí, 2006

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2011

Coordinació editorial: Maite Simon

Fotocomposició i maquetació: Celso Hernández de la Figuera

Realización de ePub: produccioneditorial.com

ISBN: xxx-xx-xxx-xxxx-x

Vull llevar-me demà al matí

i saber-te llunyà, i sentir-te estrany,

com el record del somni nocturn.

Però no tinguis por que no vull oblidar-te.

Només vull haver-te somiat

sabent que has existit

A la persona de qui vaig aprendre

que l’amor també és renúncia

PERSONATGES

ALEIX

És el protagonista de l’obra.

35 anys i homosexual.

Viu amb la seva parella.

Li han diagnosticat una malaltia degenerativa que està

a punt d’acabar amb la seva vida.

MARC

Parella d’Aleix.

26 anys i de cabells rossos.

ESCENARI:

ACTE I

L’escenari es indefinit, amb una sola cadira al mig de la sala, podria ser perfectament el menjador de la casa.

ACTE II

La sala d’estar, amb el sofà al mig de la sala.

ACTE III

El dormitori del malalt, amb el llit al mig de la sala.

ACTE I

S’obre el teló i veiem ALEIX assegut a una cadira en el centre de l’escenari. Tot està entre penombres, encara que podem veure la cara i la expressió d’ALEIX. Als costats i darrera d’ALEIX veiem MARC, de peus, com si fos una ombra, caminant inquiet.

ALEIX. I ara ves-te’n.

La figura entre ombres s’atura i se’l mira. ALEIX gira el cap mirant MARC.

ALEIX. Sí, ho sé, però la decisió ja està presa.

MARC. Però…

ALEIX. No. T’he dit que te’n vagis. I no vull cap rèplica, ni cap queixa.

MARC es gira d’espatlles a ALEIX i s’allunya cap a un lateral de l’escenari.

ALEIX. Estic fart de donar explicacions per tot. No. Aquesta vegada n’hi ha d’haver prou amb la meva paraula.

MARC. (Sense girar-se) No és suficient.

ALEIX. (Autoritari) Sí que ho és. Ho ha de ser. (Amb tristor) Hauria de ser-ho. Una vegada, només per una vegada, estic demanant l’acceptació resignada del meu desig.

MARC. Desig?

ALEIX. Desig, necessitat, elecció… Què importa la paraula que utilitzem si totes tres defineixen perfectament el que vull.

MARC es gira i mira ALEIX.

MARC. Però algunes paraules es fan massa dures de sentir.

ALEIX. La duresa de les paraules depèn només de l’oïda de qui les escolta, i poca cosa hi té a veure la boca que les pronuncia. No, les paraules no són dures en si, perquè una volta són pronunciades s’esvaeixen en el silenci. No com els actes. Els actes sí que poden ser durs, sobretot quan són contraris als propis sentiments.

Es gira i mira MARC.

ALEIX. Vols