Que em sents, Aran?

By Jaume Cela i Ollé and Mar Cerdà Albert

Cada dia, quan la mare està estirada al sofà descansant, en Llorenç se li acosta al melic per parlar amb l'Aran, el seu germà, que encara no ha nascut. En Llorenç li parla de tot el que li sembla important, li assegura que tots l'esperen i l'estimaran molt. I sobretot li remarca que li deixarà totes les seves joguines menys el cotxe de bombers.

• Language: Català
• Publisher: Editorial Cruïlla
• Release date: Jul 31, 2013
• ISBN: 9788466133524

Book preview

Que em sents, Aran?

Jaume Cela i Ollé

Il·lustracions de Mar Cerdà

Per al meu nét Aran

1

Aran

S’HI ESTÀ BÉ, dins la panxa de la mare sense fer res de res! Això sí que és vida, que diu l’avi quan té el sofà per a ell sol i pot mig estirar-se, com un abric mal deixat, que la teva i la meva mare, que és la mateixa, no pot suportar que deixem els abrics a qualsevol lloc, que un abric s’ha de penjar al penja-robes o deixar-lo ben plegat damunt del respatller de la cadira de l’habitació.

Jo també vaig estar dins la panxa de la mare, per això serem germans, tu i jo, perquè tots dos hem estat dins la panxa de la mare i ella és la nostra mare. El pare també és el mateix, en Joan, que es diu Joan, que t’ho dic perquè no sé si ho saps, i la mare Marta, però dins la panxa del pare no hi he estat mai i em sembla que ningú del món ha estat dins la panxa del seu pare. Però jo no recordo res de res. Si penso enrere, com si fos un cranc, que diuen que caminen enrere, però jo no he vist mai de la vida com camina un cranc, però si ho diuen deu ser veritat, doncs si penso enrere arriba un moment que no penso res, com si entrés en una cova fosca, més que fosca, fosquíssima, i no recordo res de res. Per això et demano que miris de memoritzar les coses que t’interessin. Tanca els ulls amb força i vés repetint el que vulguis recordar, que és la manera que jo tinc de memoritzar les taules de multiplicar, que són molt difícils, però la mestra sempre està dient: heu de saber de memòria les taules de multiplicar. I després hi torna, que si heu de saber les taules i heu de saber les taules…, i ho diu més de quinze o de vint vegades cada dia! Quina merda, això de les taules de multiplicar, que si tres per tres, nou, que si quatre per cinc, vint, que si nou per set… La del nou no me l’acabo de saber mai del tot, i la més fàcil és la del zero, perquè set per zero dóna zero i mil per zero també, sempre dóna zero i aquesta és fàcil, i la de l’u tampoc costa gaire, millor dit, gens, però no et vull donar la llauna, que ja te la donaran quan vagis a l’escola i si tens la meva mestra segur, que té una mania amb això de les taules de multiplicar que no sé d’on li deu venir. Doncs el que t’anava dient: tanca els ulls amb força i vés-te repetint el que vulguis recordar quan surtis de la panxa de la mare, i d’aquesta manera potser ho recordaré jo també, perquè em sembla que el que fas no deu ser gaire diferent del que devia fer jo, perquè espai, el que se’n diu espai, no en tens gaire i has d’estar plegat com la post de planxar, que l’avi sap planxar i plega la post i diu: punyeta, quina necessitat tenim de planxar la roba per evitar les arrugues! I a mi, qui em planxa?, rondina. I a vegades no diu punyeta, sinó una paraula que jo no puc repetir, perquè ets massa petit per entendre-la i em renyarien. Si la diu l’avi no passa res, però si la dic jo l’he vessada. El món no és just. Ja tens els ulls tancats? Estàs mirant de recordar alguna cosa interessant? Bé, mentre ho proves vull dir-te que cada dia, o gairebé, perquè hi haurà dies que tindré altra feina que parlar amb tu, trobaré una estona per fer-la petar, tot i que tu encara no en saps, de fer-la petar, que vol dir parlar, no et pensis que has de fer petar res, que la mare m’ho ha demanat, que parli una mica amb tu, que m’acosti al seu melic quan està estirada descansant, perquè li fan mal l’esquena i els ronyons, que tu no pares mai quiet i deus ser molt pesat, que jo no li feia venir mal d’esquena ni de ronyons i m’estava més quiet que tu, que a vegades li dónes unes guitzes que sembles un cavall, un poni, millor un poni, que és més petit, doncs m’acostaré al melic i t’explicaré coses. La mare diu que t’expliqui tot el que em vingui de gust, que ella no s’enfadarà ni em renyarà, però que tampoc digui bestieses, que tu ets massa petit encara per segons quines bestieses. Jo no sé si cada dia tindré alguna cosa a dir-te, però avui m’estreno i et demano que facis això de tancar els ulls i mirar de recordar el que fas per poder-m’ho explicar quan surtis de la panxa i aprenguis a parlar. I ara recordo quant són nou per set, que són seixanta-tres. Però tu