Intercanvi amb un anglès

By Christine Nöstlinger

L'Ewald té tretze anys i l'anglès no és el seu fort. És per això que la seva mare, obsessionada amb les bones notes, decideix unilateralment convidar un noi anglès a passar les vacances d'estiu a Viena perquè l'Ewald pugui practicar la llengua. Però la sorpresa és enorme quan en lloc del Tom, un nen modèlic i responsable, baixa de l'avió el seu germà Jasper, un noi maleducat i problemàtic que dinamita l'harmonia familiar i ignora totes les normes dels adults. Una novel·la que ens planteja, amb grans dosis d'humor, les dificultats de la convivència i la superació dels problemes d'integració.

• Language: Català
• Publisher: L'Altra editorial
• Release date: Jul 31, 2023
• ISBN: 9788412750461

Christine Nöstlinger

Christine Nöstlinger (Viena, 1936-2018) es una de las más importantes escritoras de literatura infantil y juvenil en lengua alemana. Recibió numerosos reconocimientos, entre ellos el Premio Memorial Astrid Lindgren 2003, el Premio Andersen 1984 por el conjunto de su obra, el Premio Nacional de Literatura Infantil 1973 y 1978 en Alemania, y en Austria en 1974 y 1979. ¡Vuela, abejorro! es su obra más emblemática debido a su carácter autobiográfico y calidad literaria; ha sido adaptada a la gran pantalla con el título de La primavera de Christine.

Book preview

Tot el que va passar abans

Em dic Ewald Mittermeier i quan va començar aquesta història tenia tretze anys i una setmana. Quan acabi, en tindré tretze i set setmanes.

Si he entès bé l’explicació del meu professor de llengua, el que estic escrivint és un relat autobiogràfic o una cosa semblant, perquè el que explico en aquests fulls m’ha passat de debò. Miraré de fer-lo breu, però no sé si me’n sortiré, perquè durant les sis setmanes de les quals parlaré van succeir una pila d’esdeveniments apassionants tant per a la meva família com per a mi. I estic poc acostumat a escriure sobre coses emocionants, ja que fins ara, a casa nostra, mai no havien passat coses interessants (quan havia de fer una redacció per a l’escola, per exemple sobre «Un diumenge en família» o algun tema semblant, sempre me l’havia d’inventar, perquè el que de debò passa a casa un diumenge qualsevol no dona per escriure res de decent). La mare diu que això és perquè nosaltres portem una vida familiar harmoniosa. La meva germana no hi està d’acord. Opina que això nostre no és concòrdia sinó avorriment en estat pur.

Tant és qui tingui raó, el cert és que jo estic acostumat a la regularitat monòtona, i no estic avesat a narrar coses apassionants. Me n’adono ara, quan veig que no puc començar el relat pels fets que van tenir lloc la setmana després del meu aniversari. M’he de remuntar fins a cinc setmanes abans.

Tot va començar un divendres, a l’hora del pati. Estava assegut a classe, a la meva taula i menjant una poma massa madura pel meu gust, de color marró al voltant del cor. Llavors va entrar el Herbert Pivonka, que tornava del lavabo, va passar pel meu costat i va dir:

—Elsi, la teva mare és al passadís parlant amb el profe d’anglès.

Alguns companys em diuen Elsi. Ho troben molt divertit. Un dia van enxampar-me el certificat de naixement i van descobrir la meva col·lecció de noms: Ewald Leonhard Stefan Isidor. I, malauradament, el Wolfgang Emberger va caure en el fet que les inicials juntes feien elsi.

Tinc quatre noms perquè la mare volia que em digués Ewald (com el seu germà); la meva àvia, Leonhard (no sé per què) i el pare i la meva àvia paterna, Stefan. (M’hauria estimat més tenir només el primer, però vaja.) L’horrorós nom d’Isidor va ser un homenatge a l’oncle avi Isidor.

—Així li donarem una petita alegria —van dir els meus pares—. L’oncle avi Isidor és prou ric i potser ens deixa l’herència si de tant en tant li donem petites alegries.

Però tots els meus cosins també es diuen Isidor de segon, tercer o quart nom, així que dubto que sigui jo l’escollit.

—Què vol el profe d’anglès de la teva mare? —em va demanar el Herbert Pivonka.

De ben segur que el profe d’anglès no devia voler res de la mare. El més probable és que fos la mare qui volia alguna cosa d’ell. Devia voler un notable d’anglès per a mi. Faltava només un mes per acabar el curs i les notes ja estaven pràcticament decidides. Jo esperava que tot fossin notables i excel·lents. «Un curs brillant». Només em fallava l’anglès. Els trimestres els havia anat passant amb aprovats i satisfactoris. I com que tampoc no era un geni de la pronúncia, amb un aprovat ja tirava coets.

La mare té debilitat per les notes brillants. Em penso que xalaria més amb unes notes, siguin meves o de la meva germana, totes plenes d’excel·lents que amb un abric de visó, que és un altre dels seus grans somnis a la vida.

Així que, tant sí com no, la mare va anar a veure el profe d’anglès per convèncer-lo que em posés un notable. Per no embrutar el meu historial amb un aprovat ronyós. No me n’havia dit res, però ja la coneixia prou. Ho veia claríssim, però evidentment no vaig explicar-ho al Herbert Pivonka. Aquesta mena de coses no es poden explicar a la gent de la classe. Era molt ridícul. Sobretot en una assignatura com l’anglès, on hi havia com a mínim cinc nois que estaven tremolant davant la possibilitat de suspendre l’examen de recuperació, i dos més que no se salvaven del suspens.

Vaig fingir davant el Herbert Pivonka que no tenia ni idea del que el profe d’anglès devia voler de la mare, i vaig confiar amb totes les meves forces que el profe es resistís a posar-me el notable. No vull que em regalin les notes! Els altres sempre se n’adonen i llavors t’ho retreuen, i t’acusen de ser un pilota i un consentit, i per aquí no hi passo.

Al migdia, a casa, vaig confirmar les meves sospites. La mare va confessar que havia anat a pidolar un notable al profe d’anglès, i estava deprimida perquè no se n’havia sortit.

—No ho entenc —es queixava—, tan comprensiu i educat que havia estat sempre amb mi! El dec haver agafat en un mal dia.

El profe d’anglès no havia tingut cap mal dia. Segur que avui li havia sabut molt greu que la mare l’assaltés pel passadís durant l’hora del pati. No suporta que les mares l’interrompin a l’hora de l’entrepà amb problemes de notes. Ens ho ha dit mil vegades.

—Per a aquestes coses, tinc l’hora de consultes. És una murga i una falta de respecte que vinguin a destorbar-me durant el meu merescudíssim i breu descans. Feu-me el favor de comunicar-ho als vostres estimats pares!

Jo ho he comentat a casa, però la mare no s’acaba de creure que el meu profe d’anglès es preocupi més pel seu entrepà que per les meves notes.

Bé, una mica més tranquil vaig seure a la taula de la cuina. Quan no venen ni el pare ni la meva germana, la mare i jo dinem a la cuina. Hi havia espaguetis amb salsa de tomàquet. M’acabava de descarregar una pala de pasta a la boca, quan la mare va deixar-ho anar:

—Opina que t’hauríem d’enviar a Anglaterra.

Tenia la boca tan plena de pasta que no vaig poder contestar de seguida. Quan me la vaig haver empassat, vaig preguntar:

—Qui ho diu?

Esclar que sabia que estava parlant del profe d’anglès, però em rebenta la seva manera de deixar anar les coses. A més, ja feia mitja hora que havíem deixat enrere el seu intent d’enredar el professor d’anglès i parlàvem d’altres temes, així que no era tan obvi que hagués de saber de qui parlava.

—El professor d’anglès. Qui vols que ho digui? —va respondre la mare brandant el cap—. N’estava convençut —va continuar—. Per la teva pronúncia. Diu que no passes de l’aprovat perquè no el parles prou bé. I que no aixeques mai la mà!

Això últim ho va dir en to de retret.

Vaig apartar el plat d’espaguetis. M’havia passat la gana.

La mare es va aixecar, va agafar la seva bossa i en va treure un full de paper verd pàl·lid.

—Curs d’estiu a Oxford. 15 de juliol a 15 d’agost —va llegir entre dents.

Ja coneixia el contingut d’aquell full verd pàl·lid. Feia setmanes que en duia un d’igual a la cartera. Els havien repartit a totes les classes.

—Encara queden un parell de places —va dir la mare—. Aquesta tarda en parlaré amb el teu pare.

Llavors va desar el paperot verd a l’armari de la cuina, sobre la panera, va ficar els plats que havíem fet servir al rentaplats, i el va posar en marxa. I jo em vaig quedar, n’estic segur, pàl·lid, blanc grisós com la neu a l’asfalt. Especialment en casos com aquest, tota la sang em baixa del cap i em bull amb ràbia a la panxa. N’hi ha per enfadar-se, amb aquest costum de no preguntar-me mai el que penso o el que vull fer! Tant és que parlem de mitjons de llana, de plomes estilogràfiques, cursos a Anglaterra, talla dels calçotets o llocs per anar d’excursió. La mare sempre sap el que em convé. I quan no n’està del tot segura, va i ho pregunta al pare. Però consultar-m’ho a mi, això ni se li acut.

Aquest és un dels meus grans problemes. Hi he pensat molt, i he arribat a la conclusió que probablement em passa perquè em defenso poc. A primària vaig tenir un company de taula, el Martin Hodina, que no patia el meu problema. Quan alguna cosa no li agradava, bramava amb una veu forta i aguda com la sirena d’una fàbrica. Tota la seva família temia amb horror els seus brams de sirena, i per tal d’estalviar-se’ls li preguntaven sempre tres vegades com volia les coses. Però jo ja havia fet tard: amb tretze anys no hi ha res a fer. M’hi hauria d’haver posat abans. A més, penso que per deixar anar aquells brams cal tenir molta sang al cap. El Martin Hodina es posava vermell tot ell quan cridava i, com ja he dit, en aquests casos a mi la sang em baixa a la panxa i em bull.

La meva germana diu que soc massa bonàs i massa mandrós per defensar-me. I ara!, això no és cert. Si fos un bonàs, la sang no em saltaria de ràbia a la panxa, i si fos un mandrós, la sang com a molt es passejaria sense presses, amunt i avall. Això suposant que es prengués la molèstia de baixar des del cap. Quan li explico això a la meva germana, se’n riu i diu:

—Waldi, llavors només ens queda una possibilitat. Deus ser un d’aquells casos estranys de nens amb els quals ha funcionat la bona educació. Els nens ben educats mai no porten la contrària als altres.

Potser sí que té raó, la meva germana. Però, gràcies a Déu, no soc tan ben educat com per deixar-me facturar cap a un col·legi d’Oxford sense badar boca!

Segur que hi ha una pila de nois que anirien encantats a aquesta mena d’escoles. A la nostra classe ja n’hi havia cinc, de nois inscrits feliçment al curs. Uns altres tres encara estaven mirant de convèncer els seus pares perquè els hi deixessin anar, i dos més estaven fets pols perquè els havien denegat el permís d’anar-hi.

Però jo no tenia cap ganes d’anar a una escola anglesa i sotmetre’m a les ordres del professor Tannegeist. I tots els que em coneixen, ni que sigui una mica, i la mare hauria de formar part d’aquest grup, ho haurien de saber. No m’agraden ni els cursos d’esquí ni