Em venc el pare

By Care Santos and Mercedes Marro Gros

El pare de la Nora s'ha quedat sense feina i torna a casa disposat a convertir-se en el pare perfecte. El problema és que el que ell entén per pare perfecte no s'assembla gaire al model de pare que li agradaria tenir a la Nora. Per això decideix buscar-li feina, sense que ell ho sàpiga. Però, com es busca feina per a un presentador de televisió superfamós? L'Òscar, el millor amic de la Nora, l'ajudarà.

• Language: Català
• Publisher: Editorial Cruïlla
• Release date: Jun 4, 2013
• ISBN: 9788466133517

Book preview

Al Niko Miralles,

que encara és analfabet

Un pare perfecte arriba de cop i volta

DIVENDRES a la nit. Pizza de quatre formatges. Crispetes i pega dolça. Pel·lícula de pirates. El teu millor amic esperant-te al sofà i el seu pare que acaba de posar-ho tot a les tauletes plegables i diu:

–Òscar, Nora, el sopar i la pel·lícula estan a punt!

Fantàstic! Hi pot haver una manera millor de començar el cap de setmana?

La mare de l’Òscar, els divendres sempre arriba tard a casa, perquè hi ha reunió de lectors a la llibreria El Llibredril. Ella n’és la mestressa. A mi m’encanten les reunions de lectors (i encara més els contacontes), però la dels divendres a la nit no m’interessa, perquè és per a pares i mares i només llegeixen llibres avorrits per saber com han d’educar-nos. Ja ho sabeu, llibres d’aquests que només de saber-ne el títol ja t’agafen ganes de llençar-los per la finestra: Aprèn a dir que no als teus fills o Prohibides les llaminadures!, i coses així.

Els divendres a la nit, el pare de l’Òscar es queda fins tard fent feina endarrerida de la casa. De vegades planxa, o cus (hi té molta traça!) o fa el sopar mentre escolta la ràdio. És fantàstic, perquè deixa que l’Òscar es quedi al menjador fins tard i, a més, que vegi la pel·lícula que més li agrada i fins i tot que controli el comandament a distància! Això és gairebé un miracle, perquè els adults estan realment obsessionats amb el comandament a distància! Us heu fixat que sempre volen tenir-lo ells i que no el deixen anar per res del món?

Així doncs, era divendres. Havíem anat al videoclub a llogar l’última de la nostra pirata preferida, la Mimí Katiuskas. L’havíem vist al cinema, és clar, però ara ja estava disponible per veure-la còmodament al sofà, i teníem moltes ganes de tornar a al·lucinar amb les aventures que passaven la Mimí i els seus amics solcant tots els mars de la Terra. La pel·lícula estava a punt de començar. La pizza s’acostava pel passadís i feia una olor boníssima. L’Òscar m’esperava per fer la primera queixalada i jo baixava l’escala amb els cabells molls i la roba bruta a la mà, perquè m’acabava de dutxar.

–Va, afanya’t –vaig sentir que deia el meu amic, mentre jo patinava amb els mitjons nets pel passadís.

L’Òscar va pitjar el botó «play» del comandament.

–M’han dit que els anuncis d’aquesta són molt bons! –va fer.

A l’Òscar i a mi ens encanten els anuncis de les pel·lícules. De vegades, fins i tot més que la pel·lícula. Ens ho passem molt bé, mirant-los, no ens en saltem ni un. L’Òscar tenia raó: aquells prometien. El primer anava d’una casa encantada tota plena de bèsties fastigoses que vivien al soterrani. I el segon, d’un ós polar molt divertit que se’n va a viure aventures a la selva amazònica.

Vaig agafar un tros de pizza i vaig deixar-me caure al sofà just quan unes riallades aterridores acompanyaven el títol (en lletres vermelles) de la primera pel·li. L’Òscar i jo ens vam mirar als ulls, d’aquella manera que volia dir «aquesta també la voldrem veure», i vam fer que sí amb el cap. Tots dos teníem la boca plena.

En aquell moment va sonar el timbre de la porta.

–Qui deu ser, a aquestes hores? –va preguntar el pare de l’Òscar, fent cara d’estranyat i deixant anar la planxa.

No vam parar-hi gaire atenció.