Terra aspra

By Miquel Ribas Figueres

Tenia gairebé vint anys i m'havien enganxat robant, fumant i bevent un munt de vegades. L'última havia estat presentar-me borratxo a un examen. Em pensava que a tothom li semblaria que ja no venia d'aquí, però em vaig equivocar.  Per una vegada, el pare i la mare es van posar d'acord i van anar a l'una: em van fotre fora de totes dues cases. Ho havien planificat tot al detall: no tan sols m'havien buscat feina, sinó que també m'havien trobat habitació... Els desgraciats m'enviaven a Terra Aspra, un planeta minúscul i intranscendent,  perdut en una cantonada bruta de l'univers. Hi aniria amb el meu tiet, un tarat que es dedicava a muntar negocis sense futur. En fi... deu ser ben bonic, això de ser pare i enviar el teu fill a milers de quilòmetres lluny de tu.  

• Language: Català
• Publisher: 3i4 edicions
• Release date: Jul 30, 2016
• ISBN: 9788416789511

Book preview

endreçada

OMEGA

1

Tenia gairebé vint anys i m’havien enganxat robant, fumant i bevent un munt de vegades.

L’última havia estat presentar-me borratxo a un examen. Em pensava que a tothom li semblaria que ja no venia d’aquí, però em vaig equivocar.

Tothom eren el meu pare, la meva mare, els meus professors, el meu tiet... En fi, tot aquell qui tingués la dèria de fer-me sermons sense parar-se a pensar que m’estava escalfant el cap.

El més pesat de tots era el meu tiet. Bé, en realitat no ho era, tiet meu. Però de sempre li havia dit així. La cosa venia d’abans de néixer jo: aleshores ell festejava amb una germana del meu pare. Van acabar partint peres, però a ell el vam continuar veient. I el paio sempre volia caure bé i fer veure que es preocupava molt per mi: em portava regals de tant en tant, em convidava a gelats... No sé per què ho feia. El meu pare deia que era perquè no havia tingut fills i que no hi havia cap mal a permetre-li aquelles atencions. Però no ho deia sincerament: es veia d’una hora lluny que no el podia sofrir. Quan ho comentava a ma mare, se’n reia. Em deia que aquell «tiet» recordava millor que mon pare quan era el meu aniversari. Per no res se les fotien, entre ells.

El meu tiet estava tan preocupat per com creixia que sempre em clavava sermons –com tothom. Però els seus eren com de monitor tot motivat. Volia fer gràcia, però m’avorria. Presumia de responsable i emprenedor i ben entrat en els cinquanta encara no havia trobat cap feina que li durés més d’un any. Semblava un jovenet, en això. Sempre canviant de feina i sempre per culpa dels altres o de les circumstàncies. Però ell no defallia mai. Tenia moltíssimies idees genials; tantes, que es considerava un empresari. Havia tingut no sé quants negocis. Cap no l’havia fet ric i tots l’havien arruïnat. De feia un temps estava ficat en la producció de patates per a ús industrial... una cosa tan apassionant com ell. El meu pare el trobava un fracassat i un plom sense remei. Segurament aquestes eren les dues úniques coses en què coincidíem.

Després de suspendre aquell examen, el meu pare em digué que no em volia veure més. Ets un egoista i un mal educat, afegí. Doncs això últim és culpa teva, vaig respondre-li. Tens raó, em digué. Tot el dia tinc present que l’he cagada, i si et veig encara més. M’encantava veure que sermonejar-me no li sortia de franc. Si tenia ganes d’esbravar-se, que s’esbravés, però que almenys en sortís esquitxat.

La mare va fer un dels seus números habituals. Volia portar-me a la seva feina (total, per deixar-me tota l’estona al costat de la màquina de cafè). Passaràs un dia sencer amb mi, fill, em digué. Així veuràs que llarga que pot ser una jornada laboral. Veuràs la quantitat de decisions que un adult ha de prendre cada dia i t’adonaràs que ningú no treballa per gust.... Per gust de la feina no, però per gust de calés, sí, pensava jo. La vaig interrompre: «M’has portat a la teva feina més de deu vegades, no penso tornar-hi. A més, per veure que esteu amargats només em cal mirar la cara que fas cada matí, abans d’arreglar-te.» Ma mare sempre m’ho servia en safata.

Però, per una vegada, el pare i la mare es van posar d’acord i van anar a l’una: em van fotre fora de totes dues cases. Ho havien planificat tot al detall. Van aconseguir que el meu «tiet» em donés feina en el seu últim «projecte» i alhora es comprometés a fer-se càrrec de mi. L’home n’estava encantat. S’estalviava el sou d’un treballador i podia continuar fent el graciós. La veritat és que hauria pogut engegar-los a pastar fang a tots i anar-me’n a viure sota un pont, però no ho vaig fer.

No ho vaig fer perquè vaig pensar que no em costaria tant de fer esquitxar calés al meu tiet. De segur que m’acabaria pagant un sou per poder anar de col·lega amb mi.

2

El cambrer netejava els gots amb un drap llardós:

—On dius que vas?

—A Terra Aspra.

Sabia que no li importarien les meves respostes. Tant era. A mi tampoc no m’interessaven les seves preguntes.

—On para això?

—Ni idea. Només sé que és molt lluny.

—Serà la primera vegada que surts de la Terra?

—No. De petit els pares em van portar de vacances a Terra Bruna.

—Ah. I què?

—Només recordo que pel camí em vaig marejar i que tenia ganes de tornar a casa.

—Amb un record com aquest, et deus morir de ganes de fer aquest viatge.

—El viatge me la porta fluixa. Tinc ganes de no veure pares, ni professors, ni...

—Amb qui hi vas, doncs?

—Amb qui? Amb el meu tiet.

—I t’hi avens?

—I tant. Una passada, com ens avenim.

3

La nau era una immensa pilota blanca per fora i blava per dins. El meu tiet deia que llogar-la li havia costat un ull de la cara, però jo no m’ho creia.

Era dividida en tres espais, cadascun més gran que l’anterior. El primer i més petit era la cabina de comandament. El segon era l’habitacle, amb les habitacions, cuina, menjador, lavabos, etc. El tercer i més gran era la planta de processament.

El meu tiet em deia que s’havia gastat tants calés en el lloguer de la nau i els preparatius en general que ara no en tenia per al combustible. Em va dir que trigaria un parell de setmanes a aplegar-los, però al final va trigar un mes i mig. Durant aquest temps em vaig dedicar a emborratxar-me i a dormir la mona al carrer.

I també a barallar-me, perquè enmig d’una borratxera algú em va dir que Terra Aspra era un petit planeta, apartat, desolat i ventós, ple de bèsties antropomorfes que no sabien ni parlar. Em va posar de tan mal humor que vaig haver-lo de fer callar a cops de puny.

4

El dia que vam partir tenia caparra de la nit abans. La pilota blanca va ser acoblada a la nau transbordadora, juntament amb un munt de pilotes més. Vaig pensar que si cadascuna d’aquelles naus contenia una tripulació com la nostra i un tiet com el meu, l’univers era ple de fracassats.

Quan vam sortir, propulsats pel llançament, vaig treure tot el que tenia a dins. Durant vuit hores no podíem moure’ns i vaig haver de viatjar tacat. Però la cosa pitjor va ser suportar l’Edgar. Seia al meu costat i no parava de burlar-se de mi.

Increïble. Un home de cinquanta castanyes, sense cap més habilitat que empaquetar fècula de patata, tenia els pebrots de riure’s de mi. La idiotesa no es veu mai al mirall.

—Vomita, vomita, que així no faràs panxeta com jo!

Panxeta. Semblava que esperés bessons. I amb aquella rialleta afònica, tot li tremolava. Vaig pensar que demanaria un plus al meu tiet per haver d’aguantar una persona com aquella. En presentar-me’l m’havia dit que treballaria amb ell.

5

Amb ell i amb en Patrick. En Patrick tenia uns trenta anys. Era alt i prim, amb la cara força xuclada i una mirada impertorbable. Anava de dur i tot just si aixecà la barbeta quan ens van presentar. Devia voler ser el paio més ben plantat de la nau. Una nau de cinc persones: jo, el meu tiet, la Carolina –la seva parella–, l’Edgar i en Patrick. Per mi com si volia ser el més intel·ligent també. Exceptuant-me a mi, la resta els podia guanyar en tot.

Durant tota l’estona va fer com si jo no hi fos. Què m’importava? Jo faria igual amb ell. Encara que quan la Carolina s’acostà al meu seient per oferir-me un mocador de paper vaig veure clarament com li mirava el cul. Era evident que li agradava. I això que ella era bastant més gran que ell.

—Té, maco, no et preocupis. A mi em passaria igual si no prengués les pastilles. No te’n va donar, en Carlos?

—No cal malacostumar-lo d’entrada —respongué el meu tiet—. Sabeu com es feien passar el mareig els mariners de l’antiga Grècia? Bevien vi fins que anaven tan borratxos que marejar-se ja no els venia d’aquí...

Vaig esbufegar i la Carolina m’eixugà el front. El meu tiet no parava d’atabalar-nos amb els seus dos recursos preferits: el paternalisme i les històries del passat. A qui li importaven els grecs? Cada vegada em trobava més malament.

6

Després de les primeres cinc hores, vaig poder aixecar-me. Vaig anar a la part de l’habitacle i per fi em vaig canviar de vestimenta. M’hauria agradat obrir la finestra hermètica i llançar tota la roba bruta a l’espai i, de passada, llançar-m’hi jo darrere. Entre rebentar enmig de l’espai exterior o marcir-se dins aquell crepuscle flotant, era obvi que no hi havia elecció.

Però la finestra no s’obria, ni el vidre s’esquerdava per molts cops que hi donés. Finalment, vaig llançar la roba per terra i em vaig asseure de cul sota aquella maleïda finestra. Vaig encendre una cigarreta. Encara tenia el regust àcid del vòmit a la boca, i el sabor del fum barrejant-s’hi em féu tornar a venir arcades. En aquell moment entrà el panxut de l’Edgar.

Se m’acostà somrient i, inclinant-se tot just uns centímetres, em prengué la cigarreta dels llavis:

—Aquí dins, no s’hi pot fumar —rigué—. És per allò de la quantitat d’oxigen disponible.

Aleshores es posà la meva cigarreta a la boca i féu unes quantes pipades. Amb calma, sense presses i sense deixar de somriure. Mirava per la finestra com si hi hagués nuvolets o paisatge. No et fot, si a fora tot era més negre que el meu humor. El paio llençà la cigarreta abans d’acabar-se-la i trepitjà la burilla lleument. Feia cara de marejat. Jo flipava. Féu una rialla sorda, com mancada de força. S’acomiadà amb un cop de mentó i marxà tentinejant.

Mira la bola de greix, vaig pensar. Si no em trobés tan malament li faria empassar tot el fum que ha tret. Vaig agafar una altra cigarreta del paquet, la vaig encendre i vaig estossegar. La trobava fastigosa, però vaig continuar fumant fins a deixar-la ben escurada.

7

El viatge va durar dues setmanes. Pocs dies després d’enlairar-nos ja se m’havia acabat el tabac i em moria per fotre un trago. Els àpats que fèiem eren dolentíssims, però això m’era igual. Em molestava més no poder menjar sol. L’Edgar no parava de dir imbecil·litats i de riure sordament amb les batalletes de pureta que explicava el meu oncle. En Patrick només obria la boca per endrapar, sense mostrar interès en cap conversa. La Carolina s’esforçava a aparentar que cada esmorzar, cada