L'Ham

Aquestes vint històries són una mostra molt diversa del tema predilecte de Rafa Gomar: les relacions personals, amb els sentiments, les contradiccions i la perplexitat que les envolten. Amb un llenguatge àgil i acurat, concís, l'autor narra escenes quotidianes en què el lector s'endinsarà en un joc d'ombres, silencis i somriures més enllà de l'argument, i conviurà amb les diverses actituds dels personatges davant els embats de la vida. El to, de vegades irònic, de vegades intimista i de vegades dramàtic, acoloreix totes les històries que es troben emmarcades en els escenaris dels carrers de València i les comarques de la Marina, la Safor o qualsevol lloc del món.

LES RATLLES DE LA VIDA són aquelles marques que el degoteig del temps va  dibuixant en l'existència de cada persona i que la fan única i diferent. En aquesta novel•la assistim, com a testimonis privilegiats, a l'esdevenir d'un poble a través d'una família. Les dones com a fil conductor, com a filadores del teixit vital. Amb Vicenta, Ermerinda, Bàrbara, Rosa, Regina, però també amb Ximo, amb Francesc, amb Gerard, amb Elies, amb Lluís i amb Vidal, contemplarem moments vitals de quatre generacions diferents. Personatges als quals la vida ha anat omplint de ratlles d'alegria, de tristesa, d'amor, de mort, d'amistats, de secrets. Amb LES RATLLES DE LA VIDA, l'autora ha volgut, primer de tot, contar-nos històries, i amb les històries, elevar a la categoria de protagonistes persones senzilles que, amb la seua existència, van teixint el tapís de la pròpia vida i el tapís de la història.    

Tenia gairebé vint anys i m'havien enganxat robant, fumant i bevent un munt de vegades. L'última havia estat presentar-me borratxo a un examen. Em pensava que a tothom li semblaria que ja no venia d'aquí, però em vaig equivocar.  Per una vegada, el pare i la mare es van posar d'acord i van anar a l'una: em van fotre fora de totes dues cases. Ho havien planificat tot al detall: no tan sols m'havien buscat feina, sinó que també m'havien trobat habitació... Els desgraciats m'enviaven a Terra Aspra, un planeta minúscul i intranscendent,  perdut en una cantonada bruta de l'univers. Hi aniria amb el meu tiet, un tarat que es dedicava a muntar negocis sense futur. En fi... deu ser ben bonic, això de ser pare i enviar el teu fill a milers de quilòmetres lluny de tu.  

Direu que els gossos no sabem escriure, i és cert; però el meu amo passa moltes hores escrivint i li agrada fer-ho; per això, per fer-lo content, li he dictat les meues memòrie. No sabeu quantes coses  m'he d'inventar cada dia per distreure'l, per protegir-lo dels gats... Ai, com costa d'ensinistrar els amos!

Aquesta novel·la ens endinsa en els valors més profunds de la negritud. Parteix d'un homicidi d'una mare, acusada de matar la seva filla, i internada en un psiquiàtric com a conseqüència de l'acte. Durant les nombroses consultes que li fa el metge, i la seva traductora de crioll al francès, hom acaba intuint les complexitats de la raça negra causades pels llarguíssims anys d'esclavitud. En concret aquesta història tracta la subjugació de la gent negra al poder francès. 

Júlia Ballester vola des de València cap a Nova York, on es trobarà amb la seua filla. Durant el trajecte, sent encara la commoció que li han produït els darrers fets viscuts, uns fets que naixen d'una calúmnia. Per això no pot evitar que la seua consciència repasse la seua vida i la de la seua mare, víctimes totes dues de la injustícia que domina el seu país des dels anys de la postguerra i que, impunement, s'arrossega fins als temps actuals. Ciutats i pobles, homes i dones, de casa nostra i vinguts d'altres cultures, s'agiten entre poderosos i humils, entre l'opressió, la submissió, i la lluita perquè la seua terra deixe de ser el regne de la calúmnia.

Amb aquesta novel·la, encetà el gènere negre dins les nostres lletres. Una trama magistralment construïda al voltant de la trobada d'un llibre mític (la desapareguda traducció de la Bíblia feta per Bonifaci Ferrer) ens submergeix en la Barcelona republicana, en una vertiginosa cursa d'assassinats, quan llibreters de vell i bibliòmans lluiten per apoderar-se'n.

El 29 de maig de 1985 es va disputar a l'estadi Heysel Park, de Brussel·les, la final de la copa d'Europa de futbol (Champions League) entre la Juventus Football Club di Torino i el Liverpool Football Club. Dos joves, el Gary Cooper, un hooligan del Liverpool, i la Giuseppina Conti, una afeccionada de la Juventus, assisteixen al partit, cadascun amb el somni de veure el seu equip campió d'Europa. Però el somni es transforma en un malson. Res no tornarà a ser com abans després de la final del campionat. Aquest fet produirà la fi de l'edat de la innocència de la Unió Europea de Futbol Associació i canviarà la història del futbol per sempre. Heysel és un al·legat contra la violència en l'esport. És una història basada en un fet real amb personatges reals, i alhora una crònica novel·lada i aproximada de la manera com es va produir aquell succés.

Matar ningú narra en primera persona el trauma viscut -i potser provocat- per Jojo, fill únic d'una parella blanca al Congo Belga de postguerra, quan el nen tenia dotze anys i ja s'albirava el desmantellament colonial. Les turbulències de fons entre la mare, una bellesa ària, catòlica, patriota i racista, i el pare, enginyer aeronàutic, aparentment feble i amb secrets a les golfes, els companys de classe -tant amics com enemics- i l'exotisme naïf de lectures com ara Tintín al Congo acabaran produint una mena de fissió atòmica dins la consciència i les decisions del nen. La veu sarcàstica i alhora tendra de Jojo, ara convertit en un home madur, furga en els laberints del racisme, en els límits entre culpa i innocència, en els pols del sadisme i la generositat. I tot, com qui no ho vol, amb el desmenjament pertorbador de qui sent que té massa a perdonar-se. 

Un nou cas del comissari Jaume Vilagut i del repòrter Francesc Caldes -que ja coneguérem a la Bíblia valenciana-, emmarcat en la Barcelona de la postguerra. Al voltant d'una argenteria i dels seus empleats, s'hi produeix un assassinat i un robatori. Alhora, des de l'ombra, el misteriós assassí va relatant-nos els fets en una mena de novel·la que el durà a ell a la perdició i a nosaltres... a la sorpresa final. Una crook-story molt sui generis que referma el mestratge del primer autor de la novel·la policíaca catalana.

En aquesta tercera novel·la policíaca de Rafael Tasis, els nostres vells coneguts protagonistes de La Bíblia valenciana i És hora de plegar (el periodista Caldes i el comissari Vilagut) resolen uns misteriosos crims que s'esdevenen en una Barcelona que viu, mig innocent, mig pecaminosa, entre el tercer i el quart decennis del segle passat: els baixos fons del Paral·lel, les actrius de varietats, els venedors de loteria, les tavernes polsoses..., amanit amb una ràpida i delirant visita a la València fallera de l'època.

És possible que els lectors s'endinsin físicament en l'obra que llegeixen i que es converteixin en personatges de la lectura? Què passaria si uns personatges narratius es neguessin a ser escrits perquè no volen anar a parar a lectures escolars obligatòries? Què fan els protagonistes si s'escapen d'una narració? Els personatges literaris tenen vida privada més enllà de la vida escrita? És possible que els protagonistes d'una novel·la siguin reemplaçats per substituts a la segona edició de l'obra? Hi ha un món ocult darrere dels prestatges d'una biblioteca? Hi ha hagut mai llibres en vaga de pàgines tancades perquè reclamen ser llegits amb dignitat? És possible el bullying entre els llibres d'una biblioteca? Les narracions de No em toqueu el copi-rait responen aquestes qüestions i d'altres que potser encara ningú no s' ha plantejat. No em toqueu el copi-rait és un aplec d'històries que tracten amb humor i ironia dels llibres, dels lectors i de la literatura.